| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (20/08/2007) MES Següent (2007-10-19)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› South Africa Pretoria (veure sobre mapa) 21/09/2007:
Hem passat una setmana entre Johanesburg i Pretòria, bàsicament finalitzant els preparatius per a la continuació del viatge: tramitant el visat d'entrada per a Botswana de l'Alexandra (els espanyols no el necessiten), tramitant el meu visat d'entrada per a Zàmbia (l'Alexandra es va posar molt contenta quan va saber que els Romanesos no necessitaven visat), canviant els pneumàtics davanters del cotxe, encarregant un nou carregador pel meu portàtil, i fent petites compres. També hem tingut temps de trobar-nos amb diversa gent però no massa per a fer el turisme, perquè ni Johanesburg ni Pretòria tenen les atraccions ni l'encant de Cape Town. Johanesburg és la ciutat més gran de Sud-àfrica i segons les informacions que teníem, una de les més perilloses. Només d'entrar, vàrem veure un cartell a la carretera que anunciava "perill robatoris de cotxes amb armes en els pròxims 7 km". Al passar de llarg Johanesburg direcció Pretòria vàrem observar un noi blanc conduint una moto amb una pistola al cinturó. No és d'estranyar doncs, que moltes converses en aquesta zona girin entorn la inseguretat. Ens vàrem trobar uns argentins que venien armes en un mercat a Pretòria i que vivien a Sud-àfrica des de feia 25 anys. Van explicar que els primers cinc anys després de l'apartheid hi havia odi cap als blancs, però després, l'odi es va diluir, quedant només criminalitat i violència. L'Antonette, una noia de Johanesburg amb qui ens vàrem reunir un parell de dies, també estava força preocupada. En els darrers 10 anys havien entrat 6 vegades a casa seva, buidant-la d'electrodomèstics. Per sort, ella no estava a casa, perquè als lladres no els importa entrar si hi ha els propietaris i torturar-los per treure'ls tots els diners. I aquest és els principals problemes de la criminalitat: Sud-àfrica és un dels països amb els crims més violents del món. Ens va sorprendre que al centre de Johanesburg i Pretòria només hi haguessin negres comprant i passejant. També ens va sorprendre observar blancs realitzant feines poc qualificades: vigilant aparcaments, cuinant menjar al carrer,... Però el que més ens va sorprendre va ser observar blancs indigents demanant caritat als negres al centre de Johanesburg i Pretòria. L'Antonette ens va explicar que després de l'apartheid es va afavorir, amb la discriminació positiva, el treball pels negres de manera que alguns blancs van perdre les seves feines. D'altre banda, durant l'Apartheid, el centre de Johanesburg i Pretòria pertanyien als blancs, però després, aquests es van anar movent cap a barriades riques a les afores. A Pretòria ens vàrem reunir diversos dies amb una altre noia de Couchsurfing (www.couchsurfing.com), la Riana, que anava acompanyada de la seva amiga Maski, d'origen Etiòpic. La primera nit ens varen portar a un cercle de tam-tams, a les afores de la ciutat, on esperàvem trobar-nos una munió de negres tocant tambors al mig d'un descampat. Però ens vàrem trobar en un recinte tancat amb una cinquantena de persones tocant tam-tams, on tothom era blanc excepte la Maski. Nosaltres també vàrem llogar uns tam-tams i ens vàrem afegir al cercle. La teràpia va ser excel·lent, però al sortir vaig preguntar a la Riana: - Perquè tothom era blanc? Ella va tardar una mica a respondre però després va comentar: - Suposo que per la segregació. Encara que s'hagi acabat l'apartheid, la cultura blanca i la negre encara són massa diferents com per a compartir la majoria d'espais. Suposo que era així. Els negres també deuen tocar els tam-tams, però d'una altre manera, segurament cridant i ballant extasiats, no com a allí que tot i el foc i el ritme era un ambient bastant fred. El diumenge passat també el vàrem gaudir de la companyia de la Riana, la Maski i la seva mare, fent un pícnic als jardins botànics de Pretòria. I ahir vàrem tornar a quedar amb elles i altre gent de Couchsurfing. Hi havia un noi d'origen ric i afrikaner que va explicar que durant les eleccions del 94 (just després de l'apartheid) els seus pares tenien tots els diners transferits a Europa i tenien un cotxe preparat per a arribar a un aeroport privat on els esperava una avioneta. Tenien por de represàlies, però la realitat va ser molt diferent, els negres van perdonar i fins i tot ara es sorprèn de lo ben rebuts que són els blancs entre els negres. Jo em pensava que la raó de la simpatia dels negres envers nosaltres era perquè érem turistes, però segons aquest noi afrikaner, els negres a Sud-àfrica eren amables amb tothom. Una de les poques atraccions turístiques que vàrem visitar aquests dies va ser el Museu de l'Apartheid a Johanesburg. Em va sorprendre les dues entrades que tenien al museu: "només blancs" i "no blancs" amb l'originalitat que els blancs han d'entrar per la porta de "no blancs". A dins hi ha molta informació i en certa manera et fa comprendre el perquè actualment les dues comunitats: blanca i negre, encara estan tant separades culturalment. Per exemple, ens vàrem trobar amb una amiga de l'Antonette que treballava per el departament d'esports de la televisió i em va confirmar una observació: l'afició i jugadors del futbol a Sud-àfrica acostumen a ser negres, i blancs en el cas del rugbi i criquet. Kruger National Park (veure sobre mapa) 23/09/2007:
Només tinc 15€ al meu compte corrent. No és una situació desesperant, perquè aviat m'han d'ingressar els honoraris d'uns articles escrits i perquè puc augmentar el crèdit de la meva targeta visa, però tampoc és una situació agradable. Sud-àfrica és el país on més hem gastat: arreglant el cotxe, comprant reserves de menjar i gaudint de la gran varietat d'ofertes en productes i serveis. De totes maneres, malgrat la situació financera, hem decidit visitar el Parc Nacional de Kruger, ja que els parcs naturals de Sud-àfrica són els més econòmics del continent, a més a més, Kruger és un dels més importants. De camí a Kruger, hem aprofitat per a visitar uns bonics paratges naturals propers al Parc: el canyó del riu Blyde i dues cascades impressionants. Però per mala sort, aquests paratges també han rebut una altre visita indesitjada: el foc, segurament provocat accidentalment pels grangers que cremen l'herba seca dels camps perquè neixi la verda a sota. Al migdia hem visitat el petit poble de Pilgrim's Rest, un antic poble miner que actualment està abarrotat de turistes. A Pilgrim's Rest hem tingut la fortuna d'observar un concurs de buscadors d'or, que remenaven amb un plat a l'aigua sorra de la zona a la recerca de pepides d'or. I en trobaven! Alguns 16, altres 14,... tot i que el temps de recerca també comptava per a designar el guanyador. 25/09/2007:
Ahir al matí, el primer dia al Parc Nacional de Kruger, vàrem tenir molta sort. Ens vàrem trobar un grup de cotxes aturats amb els passatgers observant amb binocles un petit estany aparentment buit (apart d'unes tortugues). A través de les finestres obertes, vàrem preguntar què estaven observant i ens van respondre que hi havia un lleona entre els matolls. Després d'una bona estona mirant vàrem poder desxifrar una enorme cara de la lleona entre les branques. Al cap de poca estona, es van apropar uns antílops per a beure de l'aigua de l'estany. Però estaven intranquils, ensumant el perill - potser no els agradava sentir-se tant observats - i a la mínima saltaven espantats. Però mica en mica es van anar apropant a l'aigua i alguns van començar a beure. Jo creia que la lleona esperaria que hi haguessin més antílops bevent, però de sobte va saltar de l'amagatall i es va abraonar contra els antílops, amb la mala sort per un d'ells que va relliscar a l'aigua, perdent un temps preciós, infinitament valuós, perquè amb quatre passes la lleona se li va llençar a sobre matant-lo al mig d'un estany escumós. La resta del ramat d'antílops, es van aturar a un centenar de metres, observant el seu company caigut i segurament intentant recordar aquell instant per sempre per a no deixar-se atrapar altre cop en una emboscada similar (però de ben segur que la història es repetirà). Observar un lleó caçant i matant - i fotografiar-ho - havia estat el súmmum, per això la resta de la visita al Parc Nacional de Kruger, tant ahir com avui, ens va semblar més aviat ensopida. De totes maneres, ahir al capvespre, just abans d'arribar a la sortida, vàrem observar un guepard cercant alguna presa i un gran rinoceront amb la seva cria. Ahir també vàrem observar molts altres animals, però igual que avui no tant interessants com un lleó caçant i matant. Potser el més interessant d'avui, un dia gris i plujós, han estat els hipopòtams i una hiena que s'estava morint al costat de la carretera. I per acabar d'arreglar-ho els últims 100 kilòmetres, abans d'arribar una sortida, no hem vist ni antílops. A prop de la sortida ens hem trobat un tot-terreny ple de turistes i el seu conductor i guia, que ens ha parat per preguntar-nos. - Heu vist cap animal? - No - hem respòs. El guia ha fet cara de preocupat i els turistes de resignació. Al sortir del Parc m'he adonat de la fatiga causada per les 10 hores de conducció diàries amb la vista posada als costats de la carretera, però ha anat bé, perquè ens han tret bona part de les ganes de visitar altres parcs més costosos als propers països. Botswana Serowe (veure sobre mapa) 28/09/2007:
A Barcelona hi ha la frase feta: "Barcelona és bona si la bossa sona", i de Botswana podria dir el mateix, tot i que els dos indrets no es poden comparar en casi res. Les grans atraccions turístiques de Botswana són els Parcs Naturals, però segurament no en visitarem cap, perquè el seu preu no és massa accessible. D'altre banda, a primera vista, Botswana no es diferència massa de Namíbia, amb bones carreteres, tancats al llarg de la carretera, un paisatge molt àrid i pla, i poblats també aplanats: molt extensos però poc densos. Les diferències principals amb Namíbia era la presència esporàdica de petits poblats rústics de cases de fang i teulades de palla i els nombrosos controls veterinaris que hi havia a la carretera. Vàrem entrar a Botswana evitant la capital Gaborone al sud, per tal d'estalviar-nos algun centenar de quilòmetres de carretera. Així doncs, la primera parada ha estat Serowe, un poble sense cap interès (com tots els altres que hem creuat), però que conté un museu amb entrada gratuïta. El museu, molt simple, exposa diferents objectes i fotografies de l'anterior dinastia real Botswana, que tenia una forta influència britànica tot i que era molt pobra segons els estàndards reials europeus. Al museu vaig conèixer un noi rasta de cabells llargs, anomenat Scobie, que em va confirmar que, com tot rasta-man, es vegetarià i fuma marihuana. Desprès em vaig interessar pel seu país i em va explicar que Botswana té una extensió superior a França però només compte amb uns 1.6 milions d'habitants. Botswana seria un país pobre si no fos per les excel·lents mines de diamants (i d'altres minerals i metalls) que posseeix, que sortosament el govern inverteix en benefici de tota la població, amb bones carreteres, escoles, hospitals,... De totes maneres, la falta de treball també afecta a Botswana, i segons en Scobie, el govern podria fer-hi més. Després en Scobie em va explicar que els pobles conserven la tradició de la "kjotla", un lloc on els vilatans es reuneixen i poden expressar sense restriccions les seves opinions. Segons sembla, el govern manté contacte amb les "kjotles" dels diferents poblats per tal de definir les polítiques i estratègies pel futur del país. Kasane (veure sobre mapa) 30/09/2007:
Em pensava que no gaudiríem massa de les atraccions naturals de Botswana, però no ha estat així. Ahir, seguint el nostre camí cap al nord, ens vàrem desviar cap al petit poble de Sowa amb la intensió de visitar Sua Pan, una immensa planícia de sal. Vàrem travessar el poble i vàrem continuar per un camí que tenia un gran cartell: "camí privat". Al final del camí hi havia una gran fàbrica de sal sense accés a la salina. Vaig preguntar al vigilant si hi havia algun camí per a visitar Sua Pan i em va indicar un altre camí amb un altre cartell de "prohibit entrar" que vaig tornar ignorar malgrat les queixes de l'Alexandra. Per sort el camí ens va portar a la planícia (no completament de sal), per on pasturaven alguns nyus. Avui, hem arribat a Kasane, el poble al costat de la frontera amb Namíbia, Zimbabwe i Zàmbia. Deu ser l'únic indret del món on conflueixen 4 països i a més a més hi ha un pas de frontera en el qual pots decidir a quin dels altres tres països dirigir-te (com a mínim des de Botswana). A prop de Kasane hi ha el Parc Nacional de Chobe, i amb l'excusa d'anar al pas de frontera de Namíbia, l'hem creuat per una carretera de transit. La carretera no passa massa a prop del riu Chobe, on als animals van a beure, però tot i així hem pogut observar forces elefants i alguns antílops, porcs, zebres, búfals i babuins. Zambia Livingstone (veure sobre mapa) 01/10/2007:
Tot i que només hàgim gaudit Botswana durant 5 dies, avui al matí hem creuat la frontera cap a Zàmbia, sense problemes però sí amb molts costos: 20€ per creuar el riu amb el ferri; 30€ de taxes per entrar el cotxe a Zàmbia; 50€ de l'assegurança obligatòria a tercers; 10€ pels peatges fins a Livingstone. En arribar a Livingstone (sense trobar-nos cap peatge) hem tret 1 milió de Kwachas (200 euros), hem comprat una nova targeta SIM pel telèfon i ens hem connectat a Internet. En Ben i la Maria ens havien escrit un missatge en el qual ens explicaven que havien rescindit el contracte amb l'alberg de Zàmbia per problemes amb els propietaris. Ha estat molt mala sort que no els haguem pogut visitar a al Parc Natural on treballaven i ni que ens haguem trobat pel camí, doncs avui mateix pensaven creuar la frontera cap a Botswana i de segur que ja ens hem creuat sense trobar-nos. El principal motiu per a visitar Livingstone és la seva proximitat a les cascades de Victòria. Al 1855 David Livingstone va arribar a unes meravelloses cascades que va anomenar Victòria en honor a la reina d'Anglaterra (que esponsoritzava el seu viatge i molts altres). David Livingstone va establir contacte amb els indígenes d'un poble anomenat Mukundi i que la nostra guia recomanava de visitar. Ens hi hem dirigit circulant per un camí de terra que estaven arreglant, però en un moment donat hem encallat perquè la protecció que vaig instal·lar als baixos del motor era massa baixa. L'Alexandra s'ha posat histèrica, cridant i plorant altre cop i jo amenaçant-la que aniríem immediatament a Lusaka perquè prengués un avió cap a casa seva. Per sort, només han estat necessaris uns 15 minuts de treballs amb la pala (que ha realitzat un treballador de la carretera) per a desencallar l'autocaravana. Llavors hem seguit per la carretera de sorra a una velocitat elevada per a no tornar encallar però tranquil amb la protecció (l'Alexandra seguia somicant que tornaríem a encallar). La visita al poble no ha estat massa diferent de les caminades per altres pobles d'Àfrica, però ha estat agradable tenir una guia que m'expliqués que la casa del cap del poble s'anomena la casa del lleó dormint, que em mostrés l'arbre on David Livingston es va reunir amb el cap del poble, o que m'assenyalés la petita presó del poble on els borratxos violents hi son relluïts 2 o 3 dies. El poble té 7000 habitants i al preguntar-li a la guia de què vivien m'ha explicat que bàsicament del turisme, així doncs, les activitats i l'estructura del poble han de ser força diferent a les observades per David Livigstone fa 150 anys. 02/10/2007:
En arribar a les cascades de Victòria ens hem emportat una desagradable sorpresa que no ens esperàvem: era època seca i el caudal del riu Zambezi deuria estar a un 5% del seu màxim. Només a la part de Zimbawe les cascades mantenien un caudal important aixecant una boirina blanca. L'avantatge - si és que es pot dir així - és que hem pogut caminar per sobre la cascada creuant descalços petits segments de riu que desenrocaven al precipici. En qualsevol cas, malgrat la poca aigua, l'entorn és espectacular i imaginar la cascada amb tota la seva força encara ho és més. Imagineu un riu cabalós de 1,7 kilòmetres d'amplada que flueix per una gran planura, però de cop i volta, al mig de la planura i davant del riu apareix una esquerda de 108 metres d'altura i l'aigua del Zambezi s'hi precipita, seguit el seu recorregut, a partir d'aquí, a través d'un estret canyó. També us podeu imaginar l'espectacle a partir de les paraules de Livingstone: "Només els àngels són capaços de crear paratges tant meravellosos com aquest". Lusaka (veure sobre mapa) 03/10/2007:
Ahir vàrem fer nit en un caminet apartat de la carretera a les afores de Livingstone, direcció Lusaka. Al vespre va passar un home vell d'una granja propera i ens va comentar que podíem dormir allà sense problema. Aquest matí el vell ha tornat a passar i m'ha demanat si li podia pagar quelcom per l'aparcament, però jo li he explicat que no podia pagar-li res (o casi res), ja que el nostre pressupost en un viatge tant llarg era tant baix que no ens permetia ni dormir en càmpings. L'home ha entès les meves explicacions i sense enfadar-se m'ha començat a donar conversa, explicant-me posseeix un ramat de 50 vaques, tot i que fa 3 anys en tenia 200 més que es van morir en una pesta. Desprès de tornar a la carretera i recórrer un centenars de kilòmetres, ens hem parat en un poble que tenia un petit mercat. He sortit a fer fotos i a comprar pa i m'ha sorprès l'amabilitat de la gent, que somrient em preguntaven pel meu país i després s'alegraven més si els fotografiava. A mitja tarda hem trobat un cartell que indicava "fort Monze, monument nacional, 17 km". La meva guia no tenia cap informació sobre el fort, però al mapa de carreteres hi era marcat. Així doncs, a desgrat de l'Alexandra, hem entrat per un caminet de terra que creuava diferents petits poblats de cases de fang i palla, en els que he anat preguntant per la direcció del fort. La gent sempre em responia molt amablement indicant la direcció, però això no ha estat suficient, perquè ens hem perdut. Finalment un home s'ha ofert per acompanyar-nos, de totes maneres, com que ja sé que l'Alexandra no vol que ningú pugi a l'autocaravana, li he dit que ja ho trobaríem sols. Però després d'unes quantes voltes més hem abandonat la recerca, tot i que aquesta ha estat una bona excusa per a descobrir els bonics paratges i la tranquil·la vida de la Zàmbia profunda. En tornar de l'excursió, he explotat amb l'Alexandra i li he manifestat que ja estic cansat de la seva falta d'optimisme i d'interès per a conèixer nous indrets i nova gent. Estava decidit a trencar la relació una vegada arribats a Lusaka i a comprar-li un bitllet a Europa. Però més tard, la tensió s'ha suavitzat i hem decidit de donar-nos una nova oportunitat. 05/10/2007:
Arribant a Lusaka vàrem veure un grup de dones esmicolant pedres, vaig parar per fer-los una foto i per preguntar-los quan valia un munt de pedres que havien esmicolat - només 10€. Al tornar al cotxe l'Alexandra em va demanar perquè no els havia preguntat si els seus marits també treballaven. Bona pregunta. A la resta de països pels quals havíem passat eren els homes els que esmicolaven pedres. Potser aquest es un dels motius que a Zàmbia les dones intenten desesperadament casar-se amb un blanc per sortir de la pobresa. En qualsevol cas, aquesta situació potser també es produïa a altres països, però a Zàmbia vàrem descobrir-ho gracies a en Mick i l'Isaac, dos jueus que tenen diversos negocis a Zàmbia. L'Isaac, tot i ser blanc, és originari de Botswana. Em va explicar que la seva família era amiga de l'anterior dinastia real de Botswana i del primer president del país i per tant em podia assegurar que Botswana és un dels pocs països d'Àfrica sense corrupció. D'altre banda, l'Isaac havia treballat durant molt temps com a caçador professional, contractat per Europeus i Americans que volien disparar sobre qualsevol tipus d'animal, incloent lleons o elefants. Tot i que deia que mai tornaria a fer el mateix, defensava la caça controlada d'animals per tal de crear un equilibri mediambiental. No vaig voler argumentar massa durament amb ell, al cap i a la fi a Europa havíem exterminat casi tota la fauna salvatge. Ara l'Isaac té una empresa d'extracció de material de mines obertes. Aquests dies estava esperant que es firmés un contracte pels pròxims cinc anys i per tant, ha passat forces estones amb nosaltres mirant la televisió o mostrant-nos el caòtic tràfic de la ciutat. Al entrar a la ciutat havíem posat diesel a l'autocaravana (més d'un euro per litre), però avui hi havia moltes cues a les gasolineres, doncs s'estava acabant el combustible a tot Zámbia perquè el govern feia dos mesos que no pagava el combustible que importava a través de Tanzània (la raó oficial era que la refinaria tenia una averia). En Mick prové d'Israel i abans d'arribar a Zàmbia ha recorregut mig món creant negocis. Tant en Mick com l'Isaac ens van explicar que Àfrica encara és una terra verge amb moltes oportunitats de negoci. De totes maneres, els xinesos s'estan quedant amb una bona part del mercat. Les empreses xineses arriben amb els seus directius però també amb els seus treballadors que treballen a un preu hora més baix que el dels africans (1$ per dia) i molt més eficientment. Alguns africans creuen que els treballadors xinesos són convictes, i potser ho són. Avui al vespre hem sortit de festa amb en Mick i l'Isaac. Hem passat a buscar una de les novies de l'Isaac, una noia negre molt atractiva i simpàtica. Per altre banda, en Mick deia que aquesta nit no aniria al llit amb ninguna, doncs tot i que està casat amb una noia que viu a Uganda, demà al matí arribarà una de les seves xicotes de Zàmbia. De totes maneres, realment, si l'Isaac hagués volgut s'hauria pogut endur les noies que volgués al llit, perquè se li tiraven a sobre, i també se m'haurien tirat a sobre meu si no fos perquè l'Alexandra em tenia agafat tota l'estona del braç i llençava mirades ferotges a qualsevol noia que gosés mirar-me. 07/10/2007:
Ha estat un fi de setmana interessant. El dissabte vàrem carregar els tot-terrenys d'en Mick i l'Isaac i, acompanyats de les seves xicotes, ens vàrem dirigir per camins de terra fins a un càmping a la riba del cabalós riu Zambezi, el mateix riu de les cascades de Victòria, tot i que a les cascades semblava casi sec. Ens hem ben relaxat nedant a la piscina, pescant al riu, cuinant barbacoes,... Al tornar avui a la tarda, l'Isaac ha mostrat el seu caràcter més aspre amb els africans, insultant-los com a "micos" al més petit contratemps que ens causaven. En alguns moments, en Mick intentava suavitzar la agressivitat de l'Isaac amb humor, tot i que el regust amarg a la boca no era tant fàcil d'eliminar. Semblava impossible que l'Isaac pogués tenir un caràcter tant afable i col·laborador algunes vegades i ser tant repulsiu algunes altres. Potser, si jo hagués nascut a Àfrica rodejat de negres i amb una educació que fomentés la meva superioritat blanca, segurament tindria el mateix caràcter. De totes maneres, no deixa d'estranyar que tingui tanta antipatia amb els negres però no pugui viure fora d'Àfrica. 14/10/2007:
Hem passat una altra relaxada setmana a Lusaka, esperant que arribés el carregador pel meu portàtil que la Riana havia enviat des de Sudáfrica, arreglant una averia del cotxe (hem canviat un coixinet de l'alternador que feia que la corretja grinyolés), tramitant els visats per entrar a Malawi i Tanzània (els Romanesos tampoc necessiten visat per a Tanzània) i coneixent gent molt interessant. Primer ens vàrem trobar amb en Jonathan, un noi originari del país que treballa de cap de màrqueting d'una important empresa que importa paper de Sud-àfrica. En Jonathan es complanyia que el seu patró fos indi i que també ho fossin el 90% dels patrons de les empreses a Zàmbia. En Jonathan no es sentia massa ben tractat a la companyia i per això tenia previst de crear una nova companyia pel seu compte i emportar-se els clients de la primera, però necessitava diners i el bancs no n'hi deixaven. En Jonathan semblava un noi molt responsable, treballador i de confiança, per això li vaig preguntar a en Mick si volia invertir al seu projecte, però em va respondre: - Hi ha comptats Zambians amb els que es pugui confiar, a més, si té previst cardar al seu cap, també pot tenir previst cardar-me a mi més endavant. Ahir, en Jonathan ens va invitar a dinar a casa seu (un petit menjador on tenia una taula d'oficina i una petita habitació amb dos llits, per si tenia invitats). Durant el dinar ens va explicar que havia nascut en una família molt humil, sense pares y sense possibilitats econòmiques d'anar a l'escola, però una monja, observant les seves aptituds, va pagar els seus estudis, arribant a estudiar a la facultat d'empresarials a Irlanda, però no hi va poder acabar el primer curs perquè la monja va morir. Després de dinar ens va acompanyar al barri on va néixer, el campament Linda, on viuen 1000 habitants, sense escola, hospital, aigua corrent,... Tot i així, la gent era molt oberta i contenta que uns blancs els visitessin. I avui, casualment, hem conegut un espanyol. Ens ha deixat la seva targeta al parabrisa al observar la matricula espanyola de l'autocaravana. L'hem trucat i ens hem reunit amb ell aquesta tarda. L'home es deia Pedro i ha vingut acompanyat d'una noia mulata nascuda a Zàmbia anomenada Debbie. En Pedro treballa des de fa un any dirigint un programa informàtic per al ministeri de finances. Off de record, en Pedro ha comentat que al govern de Zàmbia hi ha molta corrupció; per exemple la seva empresa va haver de pagar abans de ser-li concedit el projecte. Hem seguit conversant sobre política confrontant les nostres opinions (ell ve d'un transfons franquista i jo d'un transfons de sentiment català), també sobre religió confrontant les meves opinions amb les de la Debbie (jo opinava que es pot ser una persona mística sense necessitat de creure en Déu) i sobre els Zambians. En Pedro em va comentar que els Europeus, en general, quan arriben a Àfrica tenen el complex de blanc, un sentiment de culpa per la pobra situació dels negres, en canvi els africans (o Zambians) tenen el complex de negre, un sentiment de desgràcia que creuen provocada pels blancs. Aquests dos complexos es combinen de manera que en arribar els blancs, aquests comencen a ajudar, al mateix temps que negres intenten aprofitar-se'n al màxim, fins que els blancs s'adonen que la desgraciada situació dels negres està provocada per ells mateixos i s'acaba el complex. En Pedro i la Debbie ens van explicar molts casos per a mostrar aquesta realitat: " Tenien un guarda que els va arribar a robar 7000€ al llarg d'un any, mica en mica. Al final el van caçar amb tots els rebuts de canvi de divises a la butxaca. " Tenien un altre guarda que els va donar una excusa barata per a no presentar-se a treballar una nit. Després, es va presentar al cap de tres dies explicant que havia hagut d'assistir a un funeral (en Jonathan també havia explicat una anècdota similar d'altres treballadors). " La Debbie té un jardiner que, sempre que pot, li agafa sense permís el cotxe per a visitar els amics i després ho nega (tot i que l'hagin enxampat alguna vegada). " A l'escola de la Debbie necessitaven una professora. Els va arribar una noia recomanada, però aquesta, en comptes d'interessar-se mínimament per la feina només estava interessada en conèixer el sou i els augments (no semblava interessada a donar res a canvi del seu sou). Ens varen explicar moltes altres anècdotes similars, i la llàstima és que en Jonathan, essent Africà, també ens va confirmar parcialment aquesta manera de ser els Zambians: són molt càlids, poc conflictius, s'ajuden entre ells, però al treball són molt ganduls, poc responsables, poc compromesos amb l'empresa, poc disciplinats, mentiders, lladres,... Per aquest motiu, a tots els negocis sempre hi ha d'haver en tot moment el propietari controlant que no es robi res i que tothom treballi (així ho hem observat). I segurament, per la mateixa causa no hi ha industries a Zàmbia, es necessiten menys persones responsables en una empresa d'importació. De totes maneres, en Pedro i la Debbie també van explicar que els Zambians cobren poquíssim (per exemple els guàrdies personals dels ministres només cobren 100$/mes, pelats) i segurament això els fa pensar només sí mateixos i gens en la companyia. És un peix que es mossega la cua. És una llàstima, però després d'aquests mesos recorrent Àfrica penso que les opinions d'en Pedro i la Debbie no estan massa allunyades de la realitat. En general els Africans no tenen els mateixos valors que els Europeus i, en aquest món capitalista que ho engoleix tot, aquest valors els serien molt útils. --- Després de força temps sense prendre el pols al món, vaig entrevistar en Jonathan que opinava el principal problema del món és la mentalitat de la gent que acostuma a ser pessimista dificultant el progrés i la consecució d'objectius. Educant per la independència individual seria la solució. Els Zambians no són pobres en diners, són pobres en mentalitat. Ell intenta ser diferent i creu que aquesta és una bona manera de motivar el seu entorn. El principal problema a Zàmbia és l'educació que és molt cara i les altes tasses d'atur degut a la poca indústria. La solució seria rebre inversors que generin treball i intentar que els bancs confiïn més amb als emprenedors Zambians. En Jonathan es considerava feliç personalment, però no quan observa el seu entorn, perquè els Zambians encara no són lliures econòmicament. Seria més feliç si hi hagués més treball per a desenvolupar Zàmbia. En Jonathan pensa que el secret de la felicitat ve de Déu. Malawi Liwonde (veure sobre mapa) 16/10/2007:
A Mali i Níger vàrem passar molta calor amb el sol socarrimant des del centre del cel, però ara estem tornant a creuar la vertical del sol i sortosament les temperatures són molt més temperades. Tenia por que sobrepasséssim els 40 graus i que es deteriorés la inversió en aliments que havíem fet a Sud-àfrica. Havíem comprat dos grans caixes de llaunes de queviures per estalviar-nos de comprar els mateixos productes al doble de cost als països de més al nord. Però si seguim l'itinerari cap al nord, aviat deixarem el sol cap al sud i tornarem a trobar-nos al hivern i els aliments estaran salvats 18/10/2007:
Segons la guia de viatge, Malawi és el càlid cor d'Àfrica, un país de visita obligatòria per la bellesa dels seus paisatges i la cordialitat dels seus habitants. De totes maneres, Lilongwe no ha complert les expectatives, potser perquè només és la capital i no representa la realitat del país. Lilongwe no té massa atractiu turístic. Segons la guia turística era recomanat de visitar el principal mercat, però aquest ja no existia, tot i que la zona era un batibull de botigues i activitat. També hem visitat el Santuari Natural, on el guàrdia de l'entrada ens ha avisat del perill de lladres amagats entre els arbustos i de cocodrils a la vora del riu. Però no m'he topat ni amb uns ni els altres (ni amb cap altre tipus d'animal). El més interessant d'aquesta visita ha estat la tensió per si em trobava amb aquests perills, estava amb la navalla oberta a la ma, a punt de saltar enrere i fugir pel camí o entre els arbustos i matolls. En qualsevol cas, Lilongwe ha estat un bon punt (pel seu baix cost) per a solucionar un parell de problemes del cotxe: canviar una pastilla del fre de darrera que estava completament gastada i apujar la protecció del cotxe instal·lada a Sud-àfrica per a no més tocar al terra. ‹ Anterior (20/08/2007) MES Següent (2007-10-19)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› |
|
