| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (20/09/2006) MES Següent (2006-11-19)› ‹ Anterior (2006-10-06 - Netherlands) PAÍS Següent (2006-11-11 - Luxemburg)› Belgium Antwerpen (veure sobre mapa) 23/10/2006:
Hem passat 4 dies a Antwerp molt agradables i amb molt bona companyia. A Rotterdam havíem escrit a diverses persones de Couchsurfing a Antwerp i tres ens havien contestat. Dues noies i un noi. El noi ens proposava un sopar vegetarià per tres euros a un local d’ocupes o squatters. Ens va semblar interessant i vàrem enviar un missatge a les altres dues noies perquè es posessin en contacte amb el noi i també vinguessin. En Remco viu en un pis força cèntric, una mica atrotinat però molt acollidor. Només d’arribar ens va oferir la seva connexió d’Internet, tot i que no per gaire estona, ja que al cap de poc va arribar el seu amic Denís i ens vàrem dirigir cap al local ocupa, força arreglat i polit. Vàrem arribar d’hora i estava una mica buit, però poc abans de les vuit es va emplenar de gom a gom. També es van presentar les dues noies que havíem contactat: la Elise i la Ellen. A les vuit en punt es va formar una cua davant la cuina i nosaltres ens hi vàrem afegir i al cap d’una bona estona en vàrem sortir amb un deliciós plat amb arròs, patates rostides, tofu, vegetals,... Vàrem menjar sense parlar gaire, assaborint aquell bé de Deu. Després, amb l’apetit satisfet, vàrem començar a conversar de la mentalitat Belga en comparació a la Holandesa. Els Belgues donen més importància a la privacitat, per exemple les cases no acostumen a tenir grans finestrals sempre oberts, per tant, tampoc es poden controlar tant. Després van comentar que els belgues no tenen un sentit nacional gaire fort, de fet, el sentiment flamenc al nord i el sentiment walonès al sud son casi tant forts com el sentiment belga, encara que sembla que molts pocs parlen de divisió. Malgrat tot, quan en un comentari vaig mencionar que al nord de Bèlgica es parla holandès (Duch) van posar el crit al cel i em van rectificar explicant-me que parlaven flamenc, encara que només es diferenciava del Duch per l’accent i unes poques paraules. En una altre conversa, la Elise va comentar que havia estat vivint dos anys a Madrid, tot i que la roba i el menjar eren més econòmics que a Bèlgica, la festa i els lloguers eren més econòmics a Antwerp, i els salaris molt millors. Finalment varen comentar que a Bèlgica hi ha molta immigració – i realment els següents dies ho vàrem poder constatar –. La conseqüència d’això és un augment del racisme i dels vots del partit d’extrema dreta a Antwerp, amb un suport d’un terç dels votants. Al tornar del local ens vàrem perdre i vàrem aparcar a un carrer qualsevol. A mitja nit ens vàrem despertar per un cop al darrera de la Hymer. Vàrem obrir les persianes però no vàrem veure res d’estrany. De totes maneres, l’endemà al matí vaig examinar què havia passar per fora i la sorpresa va ser considerable: la roda posterior de la meva bicicleta estava ben abonyegada, i només feia quatre dies que l’havia canviat. Al migdia ens vàrem tornar a trobar amb en Remco i li vàrem explicar la mala sort que havíem tingut. Es va mirar la roda i va comentar que potser la podia arreglar, sense necessitat de canviar-la. I efectivament, vaig estar tota la tarda fent pressió amb el peu, tibant i destibant tiges i finalment vaig tornar a muntar la roda talment com si fos nova. Al vespre vàrem fer una barbacoa a casa en Remco, amb en Denis. Els postres van ser exquisits: plàtan amb sucre i ron, embolicat amb paper de l’alumini cogut les brases. Durant el sopar ens varen comentar que l’endemà diumenge podríem anar a visitar el poble de Lillo, un antic poble de pescadors que s’ha conservat enmig de l’immens port d’Antwerp. I efectivament, el poble tenia cert encant encara que lo més sorprenent eren els quilòmetres i quilòmetres de molls, comportes, refineries i fabriques que vàrem haver de creuar per a arribar-hi. Diumenge, apart de passejar per Antwerp, l’Alexandra va acabar de configurar i reservar tot l’itinerari d’avions i autocars per arribar a casa seva Transilvània i tornar al cap de dues setmanes. Feia dies que estava preocupada per la salut de la seva àvia. D’altre banda, si no fa el viatge ara, després tindria problemes per a tornar a entrar a l’espai chengen, ja que hauria esgotat els 90 dies de permanència que té disponibles cada 6 mesos. Per sort, Romania entrarà al 2007 a Europa i l’Alexandra ja no necessitarà més visats ni permisos per a viatjar per Europa. Al vespre vàrem tornar a sopar a casa en Remco, però aquest cop vàrem cuinar nosaltres, bé, en realitat l’Alexandra: la seva deliciosa especialitat de puré de patates amb all cru trossejat. També hi havia altres amics, tots nois, vaig trobar curiós que entre ells es saludessin amb un petó a la galta i em vaig atrevir a tocar el tema. No crec que els agradés parlar-ne però em van comentar que a Bèlgica era comú saludar-se amb els amics d’aquesta manera, igual que a Catalunya també ho era entre familiars. Abans de marxar a Dormir en Remco i en Denis ens varen voler mostrar el barri vermell de Antwerp. Només son un parell de carrers però només d’entrar-hi vàrem quedar al·lucinats. En només dos carrers semblava haver-hi més prostitutes i llibertinatge que a Amsterdam. Aquí també es mostraven darrera finestres amb neons vermells, llavors quina era la diferència entre legalitzar i no legalitzar? Avui, hem tornat a passejar pel bonic casc antic de Antwerp i ens hem fixat amb l’estàtua al centre de la plaça de Grote Markt: un noi llençant la ma d’un gegant que es recargolava de dolor al terra. En Remco ens va explicar la història del nom de la ciutat, que prové de la frase “llençar la ma”. Es veu que antigament hi havia un gegant que per a travessar el riu cobrava abusivament els habitants fins que un dia, un eixerit jove va aconseguir tallar-li una ma i la va llençar al riu. A la tarda, abans de marxar cap a Gent vaig entrevistar en Remco. En Remco opinava que la gent del món viu encegada per les coses materials, en part degut a la publicitat. La solució hauria de partir de l’individu essent més obert i tolerant. Ell també pot ajudar en la solució iniciant aquest canvi i compartint. El principal problema de Bèlgica és el creixement dels partits d’extrema dreta. Si es crea un front encontre aquests partits racistes pot ser contraproduent. El temps potser ho solucionarà i si mai aquests partits pugen al poder potser llavors la gent s’adonarà de lo poc que convenen. El personalment intenta ajudar en la solució simplement vivint amb harmonia amb la seva manera de pensar. En Remco es considera raonablement feliç: té bona salut, bons amics i família. Seria més feliç tenint una parella. El secret de la felicitat és sentir-se bé un mateix i acceptar les coses tal com són. Gent (veure sobre mapa) 27/10/2006:
Hem tingut una setmana una mica crispada. Ja fa setmanes que sento que Europa se m’està quedant petita. Però degut als esponsors i mitjans de comunicació no puc iniciar la segona fase del viatge, Àfrica, sense tancar abans nous acords que estic intentant renegociar actualment a través d’internet. L’Alexandra també es sent una mica desorientada o desmotivada, perquè tot i que m’ajuda bastant, encara no s’ha implicat al 100% amb el viatge o projecte i disposa de força temps sense omplir. Aquests últims dies n’hem parlat i sembla que finalment hem trobat una idea que sembla que la motivarà. D’altre banda, aquests dies hem estat bàsicament a Gent, però no del tot. Vàrem arribar dilluns a la tarda a Gent, però plovia i ens vàrem quedar a dins la Hymer. Al vespre va empitjorar un problema que tenia amb el carregador del meu portàtil, podia connectar l’ordenador a l’electricitat però no carregava la bateria. Dimarts al matí, vàrem mirar de trobar un carregador a través d’Internet però al final vàrem decidir d’anar a mirar a les oficines del fabricant a Brussel·les. Al mateix temps intentaríem solucionar un problema amb la nevera, que no refredava prou. Ens hi vàrem dirigir el mateix dia, doncs Brussel·les només es troba a 50 quilòmetres de Gent. Però a les oficines del fabricant em van informar que només podia adquirir el carregador a través d’internet i el servei tècnic de la nevera estava tancat perquè vàrem arribar-hi una mica més tard de les cinc. Ens vàrem quedar treballant davant unes oficines que no tenien la internet sense cables protegida i ens la oferien gratuïtament. Vaig encarregar el carregador del portàtil a través d’Internet i el vaig fer enviar a casa en Remco, de Antwerp. Cap a les nou i mitja, després de treballar tots dos casi sense interrupció amb l’ordenador i Internet, el transformador del cotxe va emetre un xiulet indicant que la bateria estava baixa. Seguint el procediment de sempre vaig engegar el cotxe, bé, aquest cop només ho vaig intentar. El motor no es va engegar, doncs la bateria estava massa baixa. Pel que sembla, l’avaria amb del carregador del portàtil ho havia provocat. Vàrem deixar reposar la bateria durant mitja hora, amb l’esperança que miraculosament es recarregués, però naturalment no va ser així. Per sort tenia el servei d’assistència en carretera proporcionat per Zalba Caldú. Però em feia recança trucar-los perquè a Itàlia m’havia passat exactament el mateix. Vàrem intentar engegar el cotxe aprofitant la poca pendent del carrer. Però malgrat empènyer els dos amb força, la Hymer es va quedar clavada al mig del carrer. Llavors sí que vaig telefonar el servei d’assistència, que va arribar no gaire més tard de la mitja nit. Per sort, dimecres al matí vàrem solucionar el problema amb la nevera i tot seguit ens vàrem dirigir altre cop cap a Gent. Vàrem aparcar en una plaça des d’on captàvem internet gratuïtament. No feia massa bon dia, plovia, però a mitja tarda va deixar de ploure i jo vaig sortir a visitar una mica la ciutat mentre l’Alexandra seguia treballant amb Internet. L’endemà, dijous, va fer sol i vàrem sortir els dos a visitar Gent, que té un casc antic encantador, net i elegant, amb diversos canals vorejant-lo, amb molts locals prenent el sol a prop de l’aigua. Diversos edificis i esglésies gòtiques, una catedral i un castell s’alcen majestuosament. Sincerament, mai m’havia sentit atret per Bèlgica però ara descobreixo que només era causat per la meva ignorància. Després de la visita vàrem decidir moure la Hymer perquè la internet que havia estat funcionant durant tota la tarda anterior va deixar de funcionar. Ja havia passat altres vegades a Bèlgica, de totes, en el nou emplaçament vàrem poder estar connectats i treballant tota la resta de la tarda i tot l’endemà al matí. Realment vàrem avançar força feina, enviant el diari i contactant diversos mitjans de comunicació demanant-los col·laboració per Àfrica. A la tarda ens vàrem dirigir cap a Bruges. Brugge (veure sobre mapa) 30/10/2006:
Bruges és una altre ciutat belga que enamora, rivalitzant estretament amb Gent. Gent potser té un casc antic més elegant y compacte, però apart d’això no té massa més atractiu. Bruges és una ciutat que ha sabut mantenir en conjunt un aire medieval i romàntic. La llàstima és que potser per això i perquè era dissabte, la ciutat estava a rebentar de turistes. Vàrem fer un recorregut d’unes tres o quatre hores amb bicicleta, passejant entre parcs tranquils, pel costat dels canals, creuant ponts de pedra, visitant un monestir, diverses esglésies, molins de vent, places, botigues de xocolata,... Al vespre estàvem invitats per una noia de Bruges, la Griet, que estava hostatjant una noia d’Itàlia i el seu xicot d’Estats Units. Per suposat la noia Italiana va cuinar, pasta amb una deliciosa salsa a base de pebrot, beicon i formatge. Mentre ens delectàvem amb cervesa belga vàrem iniciar la conversa amb el noi, que havia estat tres anys a l’exèrcit americà, servint a Iraq i Afganistan. S’havia allistat per idealisme, però ara pensava sortir-ne en dues setmanes perquè molts dels seus superiors eren idiotes, les regles eren incomprensibles (per exemple no podien beure alcohol quan els militars d’altres països sí que ho podien fer) i per acabar no trobava cap explicació per a la intervenció a l’Iraq. De totes maneres, deia que si trobés un motiu per a la guerra seguiria a l’exèrcit, malgrat que molts dels seus amics hi haguessin mort. També vàrem parlar de viatges, supersticions, psicologia,... però poc sobre Bèlgica. En canvi, l’endemà a la tarda, Bèlgica va ser un dels principals temes de conversació. Ens vàrem reunir amb en Wim, que tenia una bonica casa als afores de Bruges. També hi havia la Vamke, una amiga d’en Wim. En Wim era percusionista en un grup de punk-rock que s’intentava obrir camí a Bèlgica. De totes maneres, encara no havien conegut a la gent correcte en el precís moment. Després que mostrar-nos diversos videoclips que havien gravat, vàrem començar a parlar del rei belga, que segons ells mantenia unit el país. De totes maneres, creien que el rei es sentia més Walló que Flamenc, ja que parlava millor el francès que el flamenc (o holandès). Això no és estrany a la Wallonia, on la gent sap parlar francès però no flamenc. En canvi, a Flandes, explicaven que la gent sabia parlar perfectament el flamenc, francès, anglès,... Es notava que no es tenien massa simpatia, però després, comparant amb el nacionalisme basc, català i espanyol, varen acabar admetent que a Bèlgica s’entenien molt millor. També vàrem parlar de la immigració i això va quedar reflectit a les entrevistes que els vaig fer. En Wim opinava que el principal problema del món és la pol·lució, perquè degut a la pol·lució la natura s’està començant a venjar i la natura guanyarà. Actualment potser és massa tard per a una solució global. Ell personalment intenta ajudar utilitzant més el tren que el cotxe, reciclant escombraries,... El principal problema a Bèlgica és la immigració que no s’integra. La solució es trobaria en la tolerància i en l’adaptació dels immigrants als costums locals. Ell personalment simplement intenta ser tolerant. En Wim es considera molt feliç, perquè té molt més del que molta altre gent vol tenir. Hi ha coses que potser el farien més feliç però si les tingués potser ho seria menys. El secret de la felicitat és no expectar res de ningú, acceptar el que tens i no queixar-te del que no tens. La Vanke opinava que el principal problema del món és la criminalitat: robatoris, assassinats, violacions,... No creu que les lleis aportin la solució. De totes maneres ella intenta viure d’acord amb la llei. El principal problema a Bèlgica és la immigració i la criminalitat. La solució seria tenir més policia al carrer i enviar els immigrants al seu país d’origen. Ella personalment simplement pot votar pels partits que aposten per aquestes polítiques. La Vanke és feliç perquè té un bon treball, bons amics,... Seria més feliç tenint xicot i més amor, té molts amics però a vegades es sent sola. El secret de la felicitat és estimar-se un mateix i no tenir enveja del que tenen els altres. En fer-se fosc ens vàrem acomiadar i vàrem començar el camí cap al poble de Yepres. Durant la segona guerra mundial, Yepres va ser l’últim bastió del territori Belga no ocupat pels Alemanys. Aquest racó de terra enclavat al sud-oest del país representava la barrera pels Alemanys per ocupar els ports francesos al voltant de Calais. Durant quatre anys hi van morir més de 300.000 soldats aliats, i molts més d’Alemanys. Durant la ofensiva Britànica de 1917, es van sumar un total de 500.000 víctimes en 100 dies de combat, només per a guanyar 5 milles de territori. La primera guerra mundial va ésser anomenada la gran guerra, va ser la guerra de les trinxeres, el fang, el gas,... Yepres, apart de tenir un bonic casc antic (naturalment reconstruït), disposa de diversos museus i memorials. Avui hem estat visitant diversos dels memorials, un dels més tristos és la porta de Menin. És un gran monument amb casi 55.000 noms de soldats sense tomba, Britànics i de la commonwealth, que van morir i es van perdre en el fang de les trinxeres. Entre els milers de noms en vàrem descobrir uns quants Indis. Un altre impressionant memorial és el cementiri de Tyne Cot, el cementiri britànic més gran del món, amb casi 12.000 soldats enterrats i casi 35.000 noms més, gravats a les parets però sense tomba. Bruxelles (veure sobre mapa) 02/11/2006: Avui al vespre, l’Alexandra ha agafat un avió cap a Romania. La seva àvia es troba malalta i l’ha volgut visitar, potser per darrera vegada abans d’iniciar l’aventura africana. Estaré dotze dies sense ella, intentant aprofitar el temps i també pensant amb ella. Avui, mentre tornava de l’aeroport de Charleroi cap a Brussel·les hi he estat pensant, he reflexionat sobre l’amor. Fins fa poc, creia que sense dolor no hi ha amor. Pensava que era normal sentir-se trist al separar-te d’algú estimat. Però després de vuit mesos viatjant i preguntant sobre la felicitat, estic aprenent que no necessàriament és així. La Eylem i la Duygu d’Istanbul creien que el secret de la felicitat era l’amor. I quan els vaig comentar que la gent que s’enamora a vegades es sent infeliç, em vam respondre que si l’amor fos incondicional ningú es sentiria infeliç. També recordo una altres respostes: el secret de la felicitat és estimar i no esperar res a canvi (de la teva parella). Al separar-nos les llàgrimes han aigualit els ulls de l’Alexandra, però jo simplement he somrigut amb complicitat. Potser el viatge m’està canviant més ràpidament del que em pensava. Estimo l’Alexandra, però no l’enyoraré, si més no amb dolor o malenconia. Preferiria estar amb ella, però accepto que el destí em doni l’oportunitat de descobrir una part més de l’itinerari en solitari. Seguiré essent feliç intentant viure al present i conservant el record càlid de l’Alexandra. El mateix dilluns al vespre, després de visitar els memorials de Yepres, vàrem començar a fer camí cap a Brussel·les. L’Alexandra volia celebrar el Halloween (dimarts) a la capital, d’aquesta manera també estaria més a prop de l’aeroport. De totes maneres vàrem fer nit a Tournai, a mig camí. La guia recomanava de visitar la petita ciutat i l’endemà vaig sortir a descobrir-la mentre l’Alexandra es quedava a la Hymer connectada a Internet i preparant el dinar. Vaig estar una hora passejant per Tournai, una de les ciutats més antigues de Bèlgica, amb una bonica catedral (però en reconstrucció) i diversos edificis medievals. A la tarda vàrem seguir el camí cap a Brussel·les. Havíem intentat contactar algú amb qui celebrar el Halloween al vespre. Però ningú havia contestat, per tant vàrem decidir festejar el Halloween sopant en un restaurant i celebrar un correu electrònic que havia rebut d’una revista que s’oferia a pagar-me molt bé de preu els articles que els enviés des d’Àfrica. De totes maneres, no ens vàrem disfressar ni pintar, perquè l’Alexandra estava una mica preocupada pel proper viatge i la salut de la seva àvia. Vàrem sopar en un restaurant que recomanava la guia, cèntric i molt be de preu. Després de sopar vàrem aparcar en un barri que semblava tranquil, tot i que hi vàrem observar forces immigrants, alguns dels quals disfressats. Vàrem estar veient una pel·lícula a l’ordenador i quan ja ens disposàvem a dormir, un fort cop seguit pel soroll d’un vidre esberlant-se ens va desvetllar. Em vaig aixecar, a fora es sentien veus. Llavors vaig posar l’alarma i les veus van fugir. Vaig sortir a fora amb el bat de beisvol i ja no hi havia ningú. El vidre petit del lateral de la porta estava ben esmicolat, però encara s’aguantava. Algú l’havia trencat amb la intenció d’obrir la porta, entrar i robar. Per sort estàvem a dins. Per altre banda la Hymer té alarma i doble pany. Hem subjectat el vidre que encara s’aguantava amb cinta adhesiva i hem anat a aparcar a una altre zona de la ciutat, més residencial. Ens hem quedat fins avui al migdia, simplement gaudint de la nostra companyia i contant les hores que faltaven per a separar-nos. El vidre, vaig decidir d’arreglar-lo després de deixar l’Alexandra a l’aeroport. Demà miraré què haig de fer. 08/11/2006:
El divendres, l’endemà de deixar l’Alexandra a l’aeroport vaig anar a mirar de canviar el vidre trencat de la Hymer. Vaig trobar un petit taller que em van dir que m’hauria d’esperar fins dimarts. Vaig acceptar, al cap i a la fi també m’havia d’esperar pel carregador de l’ordenador que en Remco de Antwerpen encara havia de rebre. Així doncs, vaig enviar uns quants missatges a gent d’hospitalityclub i couchsurfing a Brussel·les, per trobar-me amb algú durant el fi de setmana. I també em vaig posar a treballar per aprofitar el temps: vaig rentar roba, vaig estar escrivint correus electrònics, uns articles,... El dissabte el vaig dedicar a visitar la ciutat. Primer em vaig dirigir amb la Hymer al nord de la ciutat, a l’Atonium, símbol de l’exposició universal de 1958. És un edifici (o monument) sorprenent, amb esferes de 8 metres de diàmetre subjectades per tubs transitables. La seva forma està basada en un cristall de metall augmentat 150 bilions vegades. De totes maneres, observat entre els arbres del parc del costat, mes aviat sembla una nau extraterrestre. Després de dinar em vaig dirigir cap al centre de la ciutat. Em va sorprendre que es fes fosc tant aviat, cap a les cinc i mitja. Per tant, apart de la camera també vaig agafar el trípode. El centre de Brussel·les estava molt transitat de vianants i turistes, segurament per ser fi de setmana. La Gran Plaça és interessant, igual que les antigues Galeries de St. Hubert. De totes maneres no em va resultar tant atractiva com Gent o Brujes. Finalment vaig caminar fins a l’altre símbol de la ciutat: la Manneken Pis Fountain, un nen de metall que sembla cansat de pixar davant de les mirades somrients i els flashos dels turistes. El mateix dissabte vaig rebre un missatge de la Kat i l’Andrea invitant-me a sopar. Vaig buscar la seva direcció en un mapa d’Internet i m’hi vaig dirigir amb la Hymer. La Kat és una alegra noia de Bèlgica i l’Andrea és el seu xicot italià, que treballa en el món del teatre. Naturalment, com a bon Italià, va cuinar l’Andrea, col-i-flor gratinada i un deliciós tiramisú. Un noi francès i la seva xicota finesa van cuinar pasta. També hi havia altre gent, doncs la casa on vivien era gran i era compartida per diversos joves. Durant el sopar vaig està parlant força estona amb l’Andreas. Em va explicar que a Itàlia la política està molt crispada (com a Espanya), amb molt odi i ressentiment entre els polítics. Afegit a tot això, les diferències entre rics i pobres cada vegada son més grans, la corrupció no sembla disminuir, la inversió en cultura s’ha reduït en un 50%,... Segons ell el canvi polític de dretes a esquerres a Itàlia no es nota al carrer, perquè en Berlusconi havia buidat totes les arques. Finalment va comentar que la situació política a Bèlgica era molt avorrida però en canvi s’hi vivia millor. Realment s’hi viu molt millor. Durant el sopar, un altre noi va explicar que a partir del gener s’agafarà un any de vacances pagat pel govern: 400€/mes. Es veu que qualsevol treballador contractat més d’un any a una empresa privada té dret a un màxim de 5 anys al llarg de la vida de vacances pagades pel govern. De totes maneres, sembla que el govern ho vol canviar i només permetre-ho a futurs pares, investigadors, futurs empresaris,... Algú altre m’havia explicat que a Bèlgica és un dels països d’Europa on es paguen més impostos, no m’estranya. Després de sopar vaig entrevistar l’Andreas i la Kat. Segons l’Andreas el principal problema del món són els polítics que estan massa distanciats de la gent i no poden veure els problemes reals. Els polítics potser haurien de cobrar menys i potser així estarien més a prop de la gent. El que pot fer ell personalment és parlar i implicar la gent en política. El principal problema a Itàlia és la corrupció entre polítics i empreses. La corrupció desapareixeria amb transparència i mostrant com el diner és invertit. Per la solució ell pot parlar-ne amb altre gent. L’Andreas no es sent feliç, més aviat es sent confús i amb por de cara al futur. L’Andreas és artista i mai pot planejar com serà la seva vida en un futur. Seria més feliç en breu quan presentarà al públic l’obra de teatre que ha estat treballant els últims mesos. El secret de la felicitat és conèixer-se i entendre’s un mateix. La Kat opinava que el principal problema del món és l’individualisme i la injustícia. Segons ella el món animal a vegades és cruel però just en comparació amb els humans. De totes maneres, ella té molta esperança dipositada en el món perquè encara existeix la solidaritat en moltes persones. El principal problema de Bèlgica la falta de comunicació entre el nord i el sud de Bèlgica, les dues comunitats estan molt separades. Per exemple els artistes del sud no tenen entrada als mitjans de comunicació del nord i a la inversa. Un altre problema a Bèlgica és el creixement dels partits d’extrema dreta. La Kat és molt feliç, però també passa per moments de profunda tristesa, és una noia d’extrems. Seria més feliç si pogués organitzar millor la seva vida i ser més disciplinada. El secret de la felicitat és arriscar i oblidar la por. El diumenge, vaig estar casi tot el dia connectat a Internet des de casa la Kat i l’Andreas. Vaig estar estudiant les possibilitats de connexió a Internet a Àfrica, a través de satèl·lit o utilitzant telèfons i connexions locals. També vaig editar imatges, escriure diari,... A mig matí vaig parlar amb poeta que també vivia a la casa. Em va mostrar un web on estava publicant els poemes dels darrers deu anys i em va explicar “amb el temps he millorat i tinc un estil més personal però tinc tota la vida per a seguir progressant”. L’endemà vaig seguir treballant amb internet, però a mig matí em vaig dirigir cap al centre de la ciutat amb metro, ja que havia quedat per dinar amb en Sven, un noi contactat a través de couchsurfing. Durant el curt viatge em vaig donar compte de la curiosa normalització lingüística al metro: l’idioma dels noms de les estacions estan intercalats, en una l’idioma és en francès i a sota en flamenc, i en la següent el nom en flamenc apareix a sobre del francès, això sí, el nom en flamenc sempre apareix en cursiva. Després em vaig fixar que els noms dels carrers semblen estar tots escrits en francès i a sota en flamenc. D’altre banda, escoltant les converses asseguraria que a Brussel·les es parla més el francès que el flamenc. Va ser interessant trobar-me amb en Sven. Em va ensenyar noves parts de la ciutat que jo no havia visitat, una ciutat plena d’institucions i seus governamentals. Al passejar per davant del palau reial em va comentar que Bèlgica també té rei, amb un poder significant, ja que ha de ratificar totes les lleis. Després em va explicar un fet curiós, fa uns quinze anys, el rei no va voler signar una llei que legalitzava l’avortament, llavors el govern va constituir una república durant 24 hores, per tal de poder aprovar la llei, i seguidament van restablir la monarquia. Vàrem dinar en un típic restaurant Belga, un menjar lleuger, ja que els Belgues acostumen a menjar el plat fort o calent al vespre. Per acompanyar la sopa de ceba que vaig demanar, vaig beure’m una cervesa tradicional belga, deliciosa: molt amarga i un pel dolça. Vaig entrevistar en Sven que va opinar que els principals dificultats del món eren el manteniment del medi ambient i de la pau al món. La solució dels problemes serà a nivell local, parlant amb la gent i treballant conjuntament. A nivell individual només pot actuar en àrees molt petites. El principal problema a Bèlgica és la por a lo desconegut que s’està convertint en pànic, generant violència en molts casos. Aquest problema es podrà solucionar en petits projectes locals, per exemple couchsurfing. Ell intenta no tenir por i mostrar als altres a no tenir-ne. En Sven és feliç tot i que necessita fixar-se un objectiu a la vida. Seria més feliç tenint la motivació per a fixar-se aquest objectiu i dirigir-s’hi. Encara està buscant el secret de la felicitat. El diumenge a la tarda i el dilluns vaig seguir treballant connectat a Internet. Vaig estar llegint molt sobre Àfrica i els seus conflictes, molts dels quals es desenvolupaven en països pels quals havia traçat l’itinerari: Sudan i la regió del Darfur, la República Central Africana, el Txat,... No semblava massa recomanable aventurar-s’hi, però semblava la única opció de creuar Àfrica, perquè segons tenia entès l’itinerari a través de la costa de l’Atlàntic (Nigèria, Congo, Angola,...) també era molt conflictiva. Però vaig estar estudiant aquests països que havia descartat i em vaig alegrar de saber que la situació política aquesta regió havia millorat molt (dins els paràmetres africans). De totes maneres, mirant els itineraris d’altres viatges africans vaig observar que pocs agafen la ruta est. Em llegiré amb detall les aventures d’aquests viatgers de l’est i segurament acabaré plantejant la mateixa ruta, probablement més segura avui en dia. El dilluns al vespre en Remco, em va enviar un missatge que ja li havia arribat el carregador. Era una bona notícia, perquè el dimarts al matí solucionaria el vidre trencat, després aniria a buscar el carregador i ja podria començar a fer camí cap a Frankfurt, on haig de recollir l’Alexandra el dia 15. De totes maneres, no vaig tenir tant bona sort, perquè el dimarts al matí vaig anar al taller del vidre, em van arrencar el vidre trencat i després es van adonar que el vidre havien demanat no era el mateix model que necessitava. Em van dir que m’hauria d’esperar a l’endemà. Així doncs amb un aire gèlid entrant per l’espai buit i amb la calefacció a tot drap em vaig dirigir cap a Antwerpen, on em va rebre en Remco. Vàrem conversar una estona, em va lliurar el carregador i em vaig tornar a dirigir cap a Brussel·les. Però de camí em van trucar del taller que el vidre no el tindrien fins divendres. Cansat d’estar retingut a Brussel·les, avui a matí he anat a un gran taller de vidre i m’han solucionat el problema en dues hores. Per sort també, l’altre taller m’ha retornat els diners que havia deixat a canvi. Així, amb el problema solucionat i alliberat de Brussel·les he començat a fer camí cap a Luxemburg, tot i que he parat a mig camí, a Dinant, un poble que visitaré demà. Luxemburg Luxemburg (veure sobre mapa) 11/11/2006:
Dinant és un petit poble amb una gran catedral just sota d’un impressionant penya-segat, coronat per un castell al qual no he visitat perquè l’entrada era massa cara per l’economia del viatger. Cada dia podria visitar museus i indrets preciosos pagant, però per sort també tinc la possibilitat de visitar cada dia nous pobles i indrets preciosos sense pagar. Al principi Dinant no em va semblar un poble massa interessant, però al marxar amb la Hymer vaig descobrir alguns racons atractius. El camí cap a Luxemburg va seguir entre un terreny era verd i ondulat, formant els primers indicis de muntanyes. Vaig entrar a la ciutat a mitja tarda. Vaig aparcar fora del centre, en un barri on vivia en Tristan, un amic d’en Remco de Antwerpen que m’havia recomanat de visitar-lo. Havia quedat amb en Tristan que el visitaria el dijous a la tarda, però al picar el timbre de casa seva, un home (que vaig imaginar que seria el seu pare) em va informar que en Tristan no havia arribat. Al cap de dues hores em va dir el mateix i em va oferir entrar. Però vaig preferir tornar a la Hymer i seguir treballant i sopar. Finalment, a dos quarts de nou va ser en Tristan mateix que em va obrir. En Tristan és un noi d’orígens francesos que fa anys que viu a Luxemburg. Viu en una gran casa en la qual sempre hi té algú o altre allotjat. Tan és així que fa poc va comprar un llibre de dedicatòries i ja el té mig ple. En aquell moment tenia allotjat l’home que m’havia obert i que no vaig tornar a veure i en Nathank, un noi de Nova Zelanda. Em vaig interessar per Luxemburg i en Tristan em va oferir diverses informacions interessants i curioses. Luxemburg, en comptes de ser un reialme, és un ducat, amb un duc exercint com a rei. El sistema polític és molt estable, amb els partits de dretes i d’esquerres sempre col·laborant (increïble!). D’altre banda, a Luxemburg tenen idioma propi, parlat per la meitat de la població. De totes maneres, l’idioma va començar a existir a partir dels anys 80, abans només era considerat un dialecte de l’alemany amb paraules franceses i accent holandès. Em va comentar que Luxemburg era un país multicultural amb una gran economia. “En què estar basada la seva economia?” li vaig preguntar. “En els bancs” em va respondre. Després em va explicar que a Luxemburg, juntament amb Suïssa i altres paradisos fiscals, el secret bancari és legal. No sembla massa lògic que hi hagi secret bancari al cor de la Unió Europea, però si no el permetessin molt diner marxaria cap a altres països. Finalment em va mostrar a Internet una gràfica sobre el Producte interior brut per càpita. Luxemburg és el país del món amb més riquesa per càpita, un 20% més que el segon, Noruega. D’altre banda, apart del secret bancari les empreses paguen molts pocs impostos i moltes s’instal·len en aquest país encara que produeixin en d’altres. De totes maneres, aquesta riquesa no sembla difondre’s entre la població, que tot i ser rica no ostenten amb Ferraris, com a Suïssa. El divendres vaig sortir a visitar la ciutat de Luxemburg amb en Nathank, el noi de Nova Zelanda. Luxemburg sembla un poble, no hi ha grans edificis, casi totes les cases son baixes. A més a més, l’habiten menys de 100.000 persones. Però apart de l’extensió, el que més em va sorprendre de Luxemburg va ser el seu encant. És una ciutat enclavada en un promontori rodejat per una profunda vall, una defensa natural contra els antics invasors. En diversos punts es poden observar les impressionants muralles cobrint les parets de la vall. Algunes boniques esglésies i catedrals retallen el cel. La ciutat és força verda (o marró a la tardor), amb bastants parcs i jardins. La ciutat també té molts túnels i galeries medievals excavades en la roca, en una de les quals hi ha una interessant exposició de fotografia que vàrem visitar. Avui dissabte m’he posat en camí cap a Alemanya, Frankfurt, on he de recollir l’Alexandra el dimecres. Però abans m’he parat en petit poble abans de creuar la frontera. Vianden és un poble al fons d’una vall dominada per un impressionant castell que està essent reconstruït. He fet una caminada entre les muralles i els bonics carrers i seguidament he creuat la frontera. Abans però, he carregat la Hymer de gas-oil perquè a Luxemburg és molt més econòmic: 0,861€/l (el preu està fixat pel govern). Vaig dirigir-me cap a la vall del Rin, creuant muntanyes i valls. Però vaig parar abans d’arribar-hi, perquè es va fer fosc i preferia seguir de dia, gaudint del paisatge. Germany Frankfurt (veure sobre mapa) 15/11/2006:
El diumenge i el dilluns els vaig invertir visitant una encisador segment de la vall del Rin. Vaig entrar pel poble de Boppard, on vaig fer una petita passejada, i vaig seguir cap al sud-est, cap a St. Goar. Encara que el temps no era perfecte, em vaig anar parant pel camí admirant diversos castells, enfilats en turons, que em transportaven als temps medievals. En arribar a St. Goar em vaig meravellar del grandiós castell de Rheinfels, enclavat en un puig dominant tota la vil·la. El castell de Rheinfels va ser construït al 1245 per a protegir el peatge de vaixells que circulaven pel Rin. Això no va agradar massa a la lliga de ciutats del Rin i just deu anys després de la construcció del castell van posar-li setge durant 15 mesos. Però no se’n van sortir i van acabar anomenant al castell de Rheinfels com la “fortalesa inconquerible”. Un segle més tard, la mateixa família va edificar un altre castell a l’altre cantó del riu i van establir el doble peatge, tant de pujada com de baixada. Naturalment es van fer d’or ja que el trànsit de mercaderies pel riu havia de ser molt important, igual com ho és avui en dia, amb desenes de grans vaixells circulant amunt i avall del riu. Vaig aparcar a la falda de la muntanya i vaig començar a ascendir per un camí cap al castell de Rheinfels, vorejant les inexpugnables muralles durant molta estona. Finalment vaig arribar a la porta principal, on vaig pagar 3€ d’entrada i vaig començar a passejar entre les majestuoses runes. Em vaig enfilar a una torreta amb una vista excel·lent sobre el Rin. Llavors es va posar a ploure. Em vaig aixoplugar en unes galeries i em vaig situar en el mapa que m’havien lliurat a l’entrada. Em vaig adonar que seguint les galeries podria seguir l’itinerari “2”. Així doncs vaig seguir endavant, entre capelles, noves muralles, més galeries amb petites escletxes pels arquers,... Però a la meitat de l’itinerari les escletxes pels arquers van desaparèixer i a les galeries es van enfosquir completament. Fiant-me del mapa vaig seguir avançant a palpentes, ensopegant amb roques, posant els peus en bassals de fang i renegant. Es van succeir tres o quatre galeries més de la mateixa manera i finalment vaig arribar altre vegada a un terreny conegut i d’aquí a la porta principal. Vaig preguntar a la noia de l’entrada si era normal que les galeries no tinguessin llum. Es va posar a riure i mig disculpant-se em va mostrar un petit cartell on es recomanava portar llums o espelmes per a visitar les galeries forques. Després de dinar vaig seguir ascendint lentament el Rin, parant-me de tant en tant, fins que vaig trobar un encisador poble medieval anomenat Bacharach. He aparcat la Hymer i vaig estar passejant entre les antigues cases i torres medievals fins que s’ha fet fosc. Vaig decidir acampar a un gran aparcament a l’entrada del poble per a poder tornar-lo a visitar l’endemà. Però el dilluns al matí va està ben ennuvolat i em vaig saltar la passejada. A mig mati del dilluns em vaig parar a Bingen, el poble més important de la vall. Vaig visitar-lo, però ni molt menys tenia l’encant dels anteriors pobles. Al migdia el dia es va destapar una mica i llavors vaig aprofitar per creuar el riu amb una barcassa (4,5€) i visitar el bonic poble de Rudesheim i les vinyes dels seus voltants. Abans de sortir de Luxemburg vaig intentar contactar algú a Frankfurt, bàsicament per a poder utilitzar Internet, ja que Alemanya hi ha molt poques connexions lliures de password. El mateix dilluns em va respondre una noia que vivia a prop de Frankfurt, en un poble perdut en les muntanyes de Taunus. Em va enviar unes poques indicacions per SMS però em vaig perdre unes quantes vegades abans no hi vaig arribar. La Silke viu amb els seus pares. Els seus pares viatgen freqüentment a Sud Àfrica i aprofitar per preguntar per la situació del país. Van comentar que tot i la desaparició del Apartheid, els blancs encara són molt racistes. Després, al explicar el meu viatge amb l’Alexandra, la Silke va comentar que ella també tenia el somni de creuar el continent americà, en concret amb una furgoneta Wolsvaguen. Al vespre em va invitar a visitar un amic. L’amic va obrir una ampolla d’un producte típic de la regió: vi de poma. Era similar a la sidra però menys dolç i sense gas. Durant la conversa em van explicar que a Alemanya de l’est estan descontents amb la reunificació, alguns creuen que estaven millor abans. Però ells no entenien, perquè consideraven que Alemanya de l’Oest els havien alliberat del comunisme i a sobre estava pagant la seva recuperació econòmica. Potser per aquest motiu, a Alemanya apujaran l’IVA (VAT) del 16 al 19% a partir de l’any vinent. Finalment va sortir el tema del nacionalisme Alemany. La Silke va explicar que de petits han estat educats a no estar orgullosos del seu país, degut a les barbaritats que havien fet en el passat. Finalment van començar a explicar acudits sobre alemanys de l’est i del nord. L’endemà vaig estar tot el dia treballant, aprofitant la connexió d’internet que podia caçar des de dins la Hymer. També avui, tot i que a mig matí m’he dirigit cap a Frankfut. He aparcat molt a prop de l’estació i he sortit a visitar la ciutat, molt moderna i amb uns quants petits gratacels que s’eleven per sobre dels habitatges i de la bonica i antiga plaça de Romerberg, restaurada dels bombardejos de la segona guerra mundial. Després m’he tornat a tancar la Hymer per a netejar-la a fons i per a seguir treballant i per esperar la matinada, ben d’hora al matí, que arribarà l’Alexandra. 16/11/2006: M’he despertat d’hora, a les 5:15 del matí. Badallant i amb els ulls mig closos de la son m’he dirigit a la parada d’autobús. L’autobús ha arribat puntual, però a una altre parada propera. Quan me n’he adonat i hi he anat corrents i m’he trobat a l’Alexandra mig perduda. Ens hem abraçat contents, però també cansats. Ens hem dirigit cap a la Hymer i hem decidit moure-la fora de la ciutat per a seguir dormint en un indret més tranquil. En despertar-nos l’Alexandra m’ha proposat de visitar Wiesbaden i Mainz, dues ciutats on havia viscut durant dos mesos visitant una seva amiga. Ambdues ciutats, separades per Rin, es troben a molts pocs quilometres de Frankfurt. De camí ens hem plantejat quines altres ciutats visitar els propers dies i en parlar-ne he descobert que l’Alexandra tenia ganes de visitar aviat Catalunya i Barcelona, la meva terra i ciutat. Llavors per primera vegada en tot el viatge m’ha inundat un sentiment de ganes d’arribar a casa després de casi nou mesos de viatge. Al cap i a la fi, bona part de la feina que estem fent (escriure articles, escriure a sponsors, preparar la continuació a Àfrica,...) la podem fer tranquil·lament des de casa. I d’altre banda, França és l’últim país que ens queda per visitar a Europa. Al matí vàrem visitar un bonic castell de Wiesbaden i els seus jardins i a la tarda tot el casc antic de Mainz, interessant però gens envejable als altres pobles que havia visitat anteriorment a la vall del Rin. Al vespre hem tornat a la carretera i ens hem dirigit cap a Strasbourg, una ciutat francesa propera a la frontera alemanya. France Strasbourg (veure sobre mapa) 17/11/2006:
Strasbourg és una ciutat encantadora. El casc antic es troba en una illa rodejada pel riu Ill i alguns canals. Moltes de les cases son medievals, amb feixugues estructures de fusta a la vista, pintades de colors foscos, contrastant amb les parets clares. Durant la passejada ens hem sorprès de la quantitat d’indigents que hi havia pels carrers. Recordo que a l’inici del viatge a França també em vaig sorprendre del mateix. A la tarda ens hem connectat una estona a Internet, hem escrit a diversa gent de París i més tard ens hi hem començat a dirigir. Hem agafat l’autopista i per primera vegada en molt temps hem pagat un peatge (crec que Grècia va ser l’últim país on en vaig pagar). Era caríssim. De totes maneres, les autopistes franceses estan molt bé i amb moltes àrees de descans, en una de les quals ens hi hem parat per dormir. Paris (veure sobre mapa) 18/11/2006:
Dissabte vàrem arribar a París que ja era fosc. El tràfic era terrible. Vàrem arribar al centre on teníem intenció d’aparcar, però enlloc no hi havia espai ni per a un Mini. Vàrem decidir anar cap a les afores, però la situació era igual. Finalment, tot i que estàvem a l’altre punta de París, vàrem decidir aparcar cap al Bosc de Boulogne. Al principi totes les carreteres del bosc seguien plenes de cotxes i impossibles d’aparcar, segurament perquè hi havia algun esdeveniment esportiu a prop. Però després les carreteres es van buidar i en comptes de cotxes aparcats va aparèixer la prostitució. Malgrat tot, vàrem decidir aparcar en un indret força tranquil a la sortida del bosc. No va estar del tot malament, perquè algun vespre ens vàrem entretenir observant com les protitutes es barallaven entre elles, com els clients passejaven dissimuladament fins que es decidien per una, com s’endinsaven a la foscor del bosc o es tancaven a algun cotxe per a realitzar el servei,... Diumenge vàrem agafar les bicicletes i ens vàrem dirigir a l’Arc de Triumf que estava força proper. L’arc de Triumf és una gran porta àmpliament coneguda, començada a construir per Napoleó per commemorar les seves victòries. De totes maneres, l’obra es va aturar quan Napeleó va començar a perdre batalles i no es va finalitzar fins al cap de trenta anys. A les seves parets hi ha inscripcions de moltes ciutats conquerides, entre elles molts noms catalans i espanyols. També els distants punts de Moscow i Les Piramides. Després de visitar l’arc de Triumf vàrem continuar la visita a peu, passejant pels rics i elegants Champs Elysees i finalment pel Champ de Mars admirant la omniponent Tour Eiffel. El dilluns em va trucar la meva mare informant-me que el meu avi s’havia mor. Feia mesos que el meu avi es trobava malament. Abans d’emmalaltir sempre havia sigut un home amb molta energia i coneixement. Havia viatjat molt i les històries que sempre explicava segurament a mi també em van animar a viatjar. Vaig parlar amb la meva mare la necessitat de tornar, però finalment vàrem decidir no era calia, al cap i a la fi en breu tornaria a estar a casa. En qualsevol cas, els següents dies vaig posar una espelma en record del meu avi a la catedral de Notre Dame i a l’església del Sacré Coeur. El dilluns va estar plovent tot el dia. Al vespre vàrem anar a comprar a la futurista zona de la Defense, amb desenes de gratacels de diferents formes, tots de vidre, il·luminats,... Ens vàrem perdre una mica però finalment vàrem trobar aparcament i vàrem trobar un supermercat. De tornada vàrem trobar un punt amb una connexió a Internet sense protegir i vàrem aprofitar per a descarregar-nos el correu. A França és més complicat que a Holanda i Bèlgica trobar zones lliures d’internet. El dimarts i dimecres vàrem seguir passejant per Paris. Comparat amb altres ciutats nord o est europees, Paris em recorda molt a Barcelona: el trànsit, els carrers comercials, els edificis,... Tot i que naturalment hi ha diferències, per exemple les xemeneies de les cases son típicament franceses: totes senzilles i en línia al capdamunt dels edificis. El dimarts vàrem agafar el metro (en realitat era un tren de dos pisos). Comparat amb el transport públic del nord d’Europa, aquí és impossible entrar al metro sense pagar. Ens vàrem dirigir cap a la delicada Catedral de Notre Dame. D’allà vàrem tornar passejant per davant de l’Hotel de la Ville (ajuntament), el modern centre Pompidou (construït al 1977 actualment ja no és tant modern), el Louvre i els seus jardins i de nou els Champs Elises i l’Arc de Triumf. Vàrem arribar a la Hymer esgotats. Mentre ens descansàvem algú va colpejar la porta. Vaig obrir la finestra i a fora hi havia un home amb bicicleta. Em va preguntar pel viatge que estàvem realitzant. Vaig sortir a fora i vàrem estar conversant una estona, finalment ens va invitar al vespre a sopar a casa seva, prop de l’arc de Triumf. En Frederic viu en un humil pis al centre d’un barri ric de Paris. No hi estava còmode i deia que volia marxar de la ciutat a viure a la Bretanya. Ens va explicar que la gent de París és massa ostentosa i que només estan preocupats de tenir una bona feina i vestir sempre elegants. Ens va explicar que aquesta fixació pel treball provoca que un 30% de la gent a París visqui sola, igual que ell. Després ens va parlar de la situació dels Ghetos de París i la crema de cotxes de fa un any com a mostra de protesta. Es va queixar que en comptes d’ajudar i invertir als ghetos el govern francès només aposta per la repressió, amb 6000 noves places de policies. Finalment vaig entrevistar en Frederic. Opinava que el principal problema del món és la destrucció del medi ambient i de la pol·lució, hi ha masses cotxes, molts països no tenen accés a aigua neta,... Part de la solució es trobaria ajudant els països pobres i també reconsiderant tot el que necessitem. Per exemple ell no té cotxe i en canvi utilitza la bicicleta o camina. També col·labora seleccionant les escombraries,... El principal problema a França són els gethos que s’han creat al voltant de París on la gent viu amb molt males condicions i sense futur. La solució l’hauria d’aportar el govern amb inversió i facilitat millores en els habitatges d’aquestes zones i educació. Ell pot ajudar-los intentant mostrar un futur per a ells, parlant amb ells. En Frederic no pot ser feliç coneixent que hi ha gent que ho passa molt malament. De totes maneres, properament, quan pugui viure al camp serà més feliç. El secret de la felicitat és compartir la vida amb una parella. Al acabar l’entrevista vaig preguntar-li com era que no tenia parella tenint en compte la seva opinió sobre el secret de la felicitat. Em va comentar que la causa era la societat francesa, que és massa individualista com per a trobar-ne una. Avui hem tornat a agafar les bicicletes i hem anat a passejar pel tranquil barri de Montmartre i l’església de Sacre Coeur. Durant la passejada hem decidit de marxar l’endemà de París tot i que encara no havíem visitat el Barri llatí. Sembla que tots dos tenim en ment que el viatge s’acaba i ja ens hem fet a la idea de passar un hivern tranquil a casa dels meus pares, preparant el viatge a Àfrica. De totes maneres, el fet d’estar finalitzant aquesta etapa del viatge també em desorienta i em té intranquil. Apareixen preocupacions econòmiques i logístiques, m’inquieta sentir-me empresonat a casa, i m’entristeix estar finalitzant una part del somni. ‹ Anterior (20/09/2006) MES Següent (2006-11-19)› ‹ Anterior (2006-10-06 - Netherlands) PAÍS Següent (2006-11-11 - Luxemburg)› |
|
