| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (22/12/2010) MES Següent (2011-02-20)› ‹ Anterior (2011-03-03 - Cuba) PAÍS Següent (2011-03-24 - Belize)› Mexico Ciutat de Mèxic, D.f. (veure sobre mapa) 23/01/2011:
Vam arribar a Mèxic Ciutat expectants, vigilant de no creuar-nos amb cap narcotraficant o policia corrupte i atents de no caure en cap dels paranys i perills dels quals ens havien avisat des d´Estats Units. Tanmateix, l´arribada fou molt tranquil·la i només vam haver d´afrontar una molèstia inesperada: l´altura de la ciutat (2240m), que als primers dies ens tingué esbufegant al mínim esforç i ens va inferir ocasionals mals de cap més o menys intensos. Pel que fa als narcotraficants i als tirotejos diaris que hi ha en diferents indrets del país, diferents amics ens tranquil·litzaren informant-nos que els narcos blanquegen els diners de la droga construint hotels i no els interessa espantar als turistes que són una altra bona font d´ingressos. El que sí ens asseguraren altres amics, incloent un espanyol que treballava amb refugiats, és que els següents països de Centre Amèrica (Guatemala, Honduras, Salvador,...) són molt més perillosos que Mèxic, amb els Zetas i altres bandes criminals. Inevitablement vaig recordar que a Grècia ens deien que Turquia era perillós, a Turquia opinaven el mateix dels iranians, mentre que a Iran ens advertiren dels perills de Pakistan. La nostra experiència ens demostra que molts països tenen por dels seus veïns i, encara que aquesta recel pot tenir una causa real, fins al moment sempre havíem anat assumint aquest increment de perill suaument i no havíem tingut cap xoc traumàtic, com si fóssim una granota a qui augmenten gradualment la temperatura de l´aigua on neda. Si haguéssim aterrat a Pakistan directament des de Grècia segurament n´hauríem volgut sortir immediatament, i possiblement passaria el mateix en els següents països de Centre Amèrica. En qualsevol cas, no defugim aquest increment de risc que estem assumint i, davant la possibilitat de ser atracats i de que ens robin els ordenadors i càmeres, actualment estem fent més còpies de seguretat que mai. De seguida vam agafar confiança per a moure´ns per la ciutat, tot i que definitivament la Ciutat de Mèxic és molt diferent a qualsevol ciutat d´Estats Units. Tan bon punt vam arribar ens va sorprendre la fisonomia de la gent, molt diferent a l´anterior pais, on la majoria tenia una ascendència directa amb els antics colonitzadors europeus o els esclaus africans, a diferència de Mèxic, on casi tothom sembla tenir algun percentatge de sanguinitat indígena o nativa. Vaig pensar en les causes d´aquestes diferències i vaig imaginar dues possibilitats, que les terres de Nord Amèrica estiguessin molt més despoblades que les de Centre Amèrica o que els colonitzadors anglesos haguessin matat a molts més nadius i els haguessin aïllat més en reserves que els espanyols. Viatjant amb metro (un bitllet només costa 20 cèntims d´euro) també vam tenir oportunitat de descobrir el dinamisme d´una societat que estimulava a tothom a treballar, encara que fos realitzant una feina miserable. Cada dos per tres apareixia un venedor ambulant o músic ocasional que cridava les seves ofertes passant de vagó en vagó i mantenint-nos ben entretinguts. Possiblement no ens haguéssim adaptat tant bé si no fos per la hospitalitat que ens va oferir el nou amfitrió de Couchsurfing, en Jan (es deia igual que jo), un austríac que feia un any que es trobava a Mèxic treballant per l´Alt Comissionat per als Drets Humans, investigant casos de tortures, desaparicions forçades, i altres crims presumptament comesos pels estaments estatals com a part de la narco-guerra. En Jan ens presentar a molts dels seus amics, incloent l´Eider, una noia del País Basc que treballava per a l´ambaixada espanyola i que ens va convidar a una participar tamborinada al centre basc, una curiosa i divertida tradició de San Sebastian. En Jan també ens va portar a conèixer altres parts de la ciutat, i l´últim dia ens va portar al desierto de los leones, una muntanya propera a DF (segons anomenen els locals a la ciutat) on vam fer una barbacoa i posteriorment vam visitar un interessant monestir espanyol del segle setze. Pel nostre compte vam visitar en diferents dies la zona del Zocalo, el centre de la ciutat, on hi havia una bonica catedral, diversos museus i el palau nacional, el qual ostentava diversos murals de Diego Rivera, el qual es molt reconegut a Mèxic, a diferència de la resta del món, que atorga més qualitat artística a la seva dona Frida Kahlo. També visitàrem amb una noia de Couchsurfing el mercat de la Merced, tan extens que ens va recordar als mercats asiàtics. Allà, mentre feia fotos del mercat, se´m va apropar una dona vella i em va preguntar: Tornant al palau nacional, alguns dels murals de Diego representaven la vida dels asteques o Mexicas a la ciutat de Mèxic i al centre religiós de Teotihuacan. Allà ens dirigírem un altre dia amb autobús, essent recompensat amb dues enormes piràmides de base rectangular, construïdes amuntegant terra i roques de mitjanes dimensions i dedicades al Déu Sol i la Lluna. Em va sorprendre, que les piràmides fossin similars a algunes de les construïdes a Ancor Wat, al sud-est asiàtic i vaig començar a imaginar que els asiàtics que van creuar l’estret de Bering ara farà uns 10.000 o 15.000 anys i que van començar a poblar el continent americà, ja havien de portar algun tipus de coneixement arquitectònic que després evolucionar similarment en ambdós regions. Però després, observant el museu i recordant les pintures de Diego, vaig deduir que aquestes poblacions havien de posseir un coneixement molt més ampli. Per exemple, igual que a Àsia i a bona part del món, els nadius utilitzaven roba; es decoraven amb arracades i perforacions al nas; pintaven algunes cases i temples; utilitzaven arcs i fletxes i altres armes, tot i que aquestes estaven fabricades amb pedra tallada; sabien crear ornaments i vasos de ceràmica, inventada aproximadament al 24,000 BC; sabien conrear diversos cereals, utilitzant la mateixa agricultura que es va inventar abans del 7000 BC a India; sabien moldre el gra; utilitzaven calendaris, necessaris per tenir noció del pas de les estacions i útil per a l’agricultura; tenien religions amb un cert paral•lelisme amb les mesopotàmiques o egípcies, adorant al sol o a la lluna; tenien un sistema d’enterrament dels morts treballat; tenien un sistema social molt organitzat;... Realment, és molt el coneixement que havien de posseir els primers pobladors americans, i el fet que no utilitzessin la roda (inventada cap al 4000aC) ni cavalls, domesticats al mateix període, potser confirmaria que van arribar amb tot el coneixement mencionat anteriorment. Però després em vaig adonar que utilitzaven una escriptura cuneïforme, similar a la inventada pels sumeris al 3500 aC i que treballaven diversos metalls, començats a treballar cap al 5000 aC i això no concorda amb la teoria que l’estret de Bering va deixar de ser transitable cap al 10.000 aC. Per això, després de llegir una mica més m’he convençut de la realitat d’una teoria que afirma que les cultures americanes i les asiàtiques van tenir algun tipus de contacte marítim que hagués transmès alguns d’aquests coneixements.
Puebla es una ciutat de 3 milions d´habitants al sud-est de la ciutat de Mexic. Tanmateix, malgrat l´elevat nombre d´habitants, el centre de Puebla sembla pertànyer simplement a una població mitjana, amb una plaça de boniques arcades, carrers empedrats, nets i ben arreglats, i boniques esglésies (segons la tradició n´hi ha 360, una per a cada dia de l´any). Puebla és una ciutat rica i snob (o fressa, segons la terminologia local) que posseeix una bona universitat privada on -segons el nostre amfitrió- hi estudien els fills dels narcos, motiu pel qual els narcotraficants mantenen la seva guerra contra l´autoritat lluny de la ciutat. Es conta que fins i tot, algú es va comprar un Ferrari per a moure´s per la ciutat, però aquests vehicles són massa baixos i no estan adaptats a Mèxic, i es va quedar balancejant-se a sobre el primer limitador de velocitat de la carretera que es va topar. A Puebla ens va allotjar en Mario, un noi mexicà molt hospitalari i obert que es va oferir per a portar-nos en cotxe i guiar-nos pels diferents punts d´interès de la zona, a més d´invitar-nos a diverses festes amb els seus amics. Durant una conversa, d´ells va comentar que Mèxic té un sistema força socialista i per exemple la universitat pública només costa 20 centaus l´any. Per contra, molts dels serveis de Mèxic són molt cars, per exemple la telefonia o les autopistes, perquè estan en mans de monopolis i el govern no els vol alliberar. En relació a l´economia, també em van comentar que la principal font de riquesa de Mèxic són les remeses o diners que envien els 15 milions de Mexicans que viuen a Estats Units. D´altre banda, en Mario va opinar que segons la seva experiència, a Europa es viu per a treballar, mentre que a Mèxic es treballa per a viure. En Mario, el seu amic Manolo i en Javier Stalin, un jove equatorià que en Mario va estar allotjant durant uns dies, ens van acompanyar a visitar diverses atraccions turístiques al voltant de Puebla, com el volcà més petit del món (de 13 metres d´altura); les boniques esglésies de Tonantzintla i Acatepec; la ex hacienda de Chiautla on vam fer un picnic; una muntanya propera des d´on es llençaren diversos parapentistes al capvespre; i el bonic poble de Cholula, que destaca per posseir la més gran piràmide o monument més voluminós construït mai pels humans. De totes maneres, la piràmide de Cholula està pràcticament tota coberta de terra i destaca més per la bonica església al cap de munt, que es va construir com a signe de conquesta i domini sobre els Déus pagans. El segon dia que visitàrem Cholula vam tenir l´oportunitat de veure com a dos voladors de papantla que es deixaven caure d´un pòster de 20 metres d´altura, descendint circularment amb cordes lligades de la cintura. Va ser impressionant però encara ho va ser més al fi de setmana, quan vam conduir unes 3 hores fins al poble de Cuetzalan. Poc després d´arribar vam començar a observar com 5 voladors de papantla es preparaven amb una dansa per a enfilar-se fins al cap de munt d´un tronc de pi de 35 metres d´altura. Igual com ho deurien haver fet les cultures pre-hispàniques, els cinc voladors es van enfilar a dalt de tot del tronc i després d´una nova cerimònia vertiginosa sobre un tronc que no parava de balancejar-se, els cinc es deixaren caure mentre les corda que els lligava s´anava desenroscant fins a dipositar-los sans i estalvis al terra. Els voladors de papantla ens van fascinar tot i que el motiu principal de la nostra visitar a Cuetzalan va ser el bonic i acolorit mercat del diumenge, freqüentat per nombrosos indígenes i camperols vestint robes tradicionals, i també les properes cascades de San Andrés. Havíem tingut molta sort de ser allotjats durant aquests darrers mesos a Estats Units i a Mèxic per persones tant hospitalàries que ens havien mostrat una part de la seva cultura i ens havien fet estalviar forces diners en hotels. A Cuetzalan vam haver de llogar una habitació per 85 pesos per persona (6 euros), però a la següent destinació aquests costos probablement s´incrementarien, perquè a Oaxaca fou impossible trobar a algú de Couchsurfing que ens allotgés. Es per aquest motiu, que ens vam quedar un dia més a Puebla tancats a casa d´en Mario, editant fotos, escrivint el diari, escrivint el llibre d´Àfrica,... per tal de realitzar la visita a Oaxaca el més ràpidament possible.
A Oaxaca no hi havia ningú de Couchsurfing que ens pogués allotjar i ja ens havíem fet a la idea de començar a dormir en hostals en les següents destinacions. Però un parell de dies abans de marxar, vam ser convidats per a dinar a Oaxaca per la Zoe, una dona nord-americana que feia alguns anys que vivia a cavall de Tailàndia i Mèxic, qui al final decidí d´allotjar-nos, i de nou gaudírem d´una altra bona mostra d´hospitalitat. En part, la dificultat de trobar allotjament a través de Couchsurfing a Oaxaca es deu a la gran quantitat de turistes que rep la ciutat, gracies al seu bonic centre o zócalo y a les interessants atraccions dels voltants, entre aquestes les ruïnes zapotecas de Monte Alban. Els antics temples i ciutat de Monte Alban es va construir al cim d´una muntanya que prèviament es va aplanar, de manera que poguérem gaudir d´una bona vista de les antigues construccions i de les valls dels voltants. Durant la visita vaig tornar a concloure que el coneixement necessari per a construir tals meravelles no podia haver sigut transportat pels primers pobladors d´Amèrica al creuar l´estret de Bering ara farà unes 10.000 anys. I encara em vaig reafirmar més després de visualitzar una maqueta de com era una casa prehispànica: parets de pedra i maons de fang recoberts per estucat de cal viva i sorra, porta rectangular, bigues sostenint el sostre de palla recobert amb una capa de fang, i un pati descobert al centre. Vaig tornar a pensar que l´arquitectura era massa similar a ambdós cantons de l´oceà Pacífic i que era massa casual que s´hagués desenvolupat al mateix temps, sense transmissió d´informació entre un continent i l´altre. Per això vaig tornar buscar a Internet i em vaig sorprendre de trobar nombrosa informació sobre teories, i fins i tot evidències, sobre viatges realitzats per diferents cultures asiàtiques, com podrien ser els polinesis, xinesos, japonesos, indis,... que podrien haver transmès el coneixement necessari per a construir aquells temples i cases o per a treballar metalls. A part de la visita al zócalo de Oaxaca, al mercat de Tlacolula i a Monte Alban, la Zoe ens va presentar a diversos amics molt interessants, entre ells en Charlie, un altre nord-americà que als anys setanta havia viatjat a Mèxic sense un duro i s´havia enamorat d´una noia que vivia en un remot poble indígena. Amb la intenció de casar-se amb la noia, va estar treballant durant un any per a la seva família sense cobrar i posteriorment va tornar als Estats Units per a guanyar alguns diners per a pagar la boda, però la família de la noia no semblava disposada a canviar les tradicions i a permetre la boda, i una tia es va encarregar de cremar totes les cartes que ell havia enviat a la promesa des dels Estats Units. Al no rebre resposta de la seva estimada, en Charlie va creure que aquesta l´havia oblidat i un parell d´anys més tard es va casar amb una canadenca. Malgrat tot, en Charlie havia deixat bons amics a Mèxic i anys més tard hi va tornar, passant pel poble, on algú de la família li va contà que la noia l´havia estat esperant durant molts anys perquè una tia no li havia fet arribar les seves cartes. En la mateixa conversa en Charlie explicà que visitant a un altre amic en un remot poble indígena, la mare d´un seu amic va ser disparada a l´estomac i va morir. Els veïns del poble van pensar que en Charlie havia estat l´autor del tret i estigueren forces hores discutint si l´havien de matar-lo disparant-li a l´estomac o penjant-lo. Però finalment, un testimoni va assegurar que en Charlie estava lluny de la zona del crim durant el crim. Després, la gent del poble li va explicar que històricament hi havia moltes discussions amb un poble veí i que ocasionalment es cometen crims d´un poble a l´altre per a satisfer venjances que sempre generen noves ànsies de represàlia. En Charlie també contà que en aquests remots pobles, on es pot tardar més d´un dia a arribar-hi, també s´acostuma a plantar molta droga (marihuana, rosella i fulles de coca) que només enriqueix a una minoria del poble. Al principi vaig pensar que era estrany que la policia no pogués descobrir on cultivava la droga, però un parell de dies més tard, quan em dirigia a visitar una cascada petrificada a Hierbe el Agua, transitant amb un bus per un inacabable camí de carro, vaig entendre la isolació de molts pobles a Mèxic i la possibilitat de cultivar-hi droga sense ser descobert. La Zoe també ens va presentar a la Genevieve, una antropòloga mexicana, que ens va parlar dels problemes de les comunitats indígenes, les quals -segons ella- s´haurien han d´adaptar la cultura occidental si volen prosperar, seguint la llei de Darwin, sense perdre la cultura però sí canviant-la. També ens va explicar que les comunitats de Mèxic es regeixen per ´usos i costums´, unes lleis locals que per exemple estableixen que al construir una casa s´ha de donar treball al poble, que al complir 18 anys els nois han de fer serveis socials al poble, que s´ha de col·laborar amb l´església,... Posteriorment vaig prendre el pols al món amb la Genevieve, qui opinava que la falta de treballs i les malalties als països en desenvolupament eren els principals problemes del món, que es podrien solucionar amb menys població, educació i governs més honestos. A Mèxic, els principals problemes són L´església catòlica que amb la religió controla el país, el narcotrafic provocat pel consum dels veïns del nord i la corrupció; els dos últims uns problemes que es podrien solucionar amb una rigidesa punitiva similar a la del dictador Porfilio Diaz. A nivell personal la Genevieve era feliç perquè tenia les necessitats bàsiques cobertes i tenia educació. El secret de la felicitat és portar la felicitat a dins i no esperar que els altres et facin feliços. Finalment va expressar un sentiment comú al país: ´A Mèxic estem fotuts però estem contents´.
En Fidel i la sibil.lina*, mexicà i europea respectivament, foren els nostres següents amfitrions a Tuxla Gutierrez, la capital de l´estat de Chiapes, una ciutat força comercial i sense massa interès. Molt aviat, en Fideli la sibil.lina ens van fer partícips de les seves ideologies revolucionaries, expressant el seu rebuig a les multinacionals, en especial les americanes com la Cocacola, una companyia que havia estat presidida pel president Fox, qui n´havia impulsat el consum entre les comunitats indígenes provocant-los noves malalties com la diabetis. Focalitzant l´atenció en les comunitats indígenes, la sibil.lina comentà que hi havia molta misèria humana, més que econòmica, amb molts indígenes emborratxant-se i esdevenint violents. També van descriure totes les pressions que reben per al control de la seva terra, de part dels narcotraficants per a plantar-hi drogues o de les multinacionals per a cultivar-hi transgènics. Encara que els indígenes segueixin essent innocents i mantinguin el seu somriure tímid, les comunitats estan perdent la seva cultura, les famílies es desestructuren, moltes dones són maltractades, hi ha molts suïcidis entre els joves,... Encara que Tuxla Gutierrez no tingui massa interès, a prop de la ciutat hi ha una atracció natural molt visitada, el canyó del Sumidero, una falla geològica està parcialment coberta per l´aigua d´una presa, però que encara conserva desnivells verticals de més d´un quilòmetre d´altura. Allà, mentre esperàvem una barca que ens portés a veure el canyó, vaig començar a conversar amb un guia turístic, qui em va confirmar una teoria personal, que el turisme nacional acostuma a gastar més que els turismes estrangers. Després va explicar que el turisme espanyol i l´americà ha baixat molt a causa de les notícies que es publiquen sobre Mèxic als seus mitjans de comunicació, a diferència dels altres països occidentals que segueixen mantenint la quota de turistes. Realment, aquí a Mèxic no ens assabentaríem de les morts diàries a Mèxic a causa del narcotràfic si no fos per les lectures que fem a través d´internet dels diaris espanyols i catalans. Finalment, el guia va afegir que la grip aviar també havia influït molt el flux del turisme, perquè havia situat a Mèxic en el centre de l´epidèmia. L´últim dia a la tarda, quan ens disposàvem a visitar la plaça de la Marimba per a escoltar musica en viu, vaig mantenir una de les converses més fascinants del viatge. La sibil.lina i jo estàvem confrontant amigablement les nostres opinions sobre les medicines alternatives, ella manifestant la seva fe en la homeopatia i jo opinant que aquesta ´curava´ gracies a l´efecte placebo. Però de sobte la sibil.lina em va deixar bocabadat amb el seu nou manifest: que el virus de la Sida no existia, que la malaltia no es transmetia sexualment i que només es desenvolupava a causa de la misèria humana. En aquest moment vaig confessar-li que no podíem seguir parlant perquè les nostres conviccions estaven massa allunyades, les meves basades en la ciència i les seves en les supersticions, i no disposàvem d´una base comuna sobre la qual construir i exposar idees. Tanmateix, després vaig buscar a Internet i vaig tornar a sorprendre´m que hi hagués més gent que opinava el mateix que la Sibil.lina, incloent l´anterior president sud-africà Thabo Mbeki, qui amb la seva negació de la Sida va provocar un increment dels infectats al seu país. És quelcom important que estic aprenent en aquest viatge: lo fàcilment que és enganyada la gent en general i el poc criteri que tenen per a contrastar les informacions que reben. Curiosament, possiblement la Sibil.lina també estaria d´acord amb el meu darrer manifest, perquè més tard ens va parlar sobre el dany que les religions cristianes feien entre els indígenes, els quals eren convençuts fàcilment de totes les supersticions que els predicaven els missioners. *Fidel i Sibil.lina no són els noms veritables dels nostres amfitrions. Tot i haver passat un bon dia amb ells, després de llegir el meu diari, els nostres amfitrions es van molestar moltíssim, acusant d'haver-los gravat les converses i d'haver tergiversat les seves opinions (les del primer paràgraf, no les referents a la Sida). El que relat aquí, i en tot el diari, és la meva interpretació dels fets que em sorprenen, tal com aquests es van gravar en el meu cervell i en el meu bloc de notes. No pretenc jutjar persones, però de vegades si m'agrada ponderar les seves opinions per contrastar-les amb les meves. Els nostres amfitrions em van demanar que esborrés tot el que expliqués sobre ells, però jo no vull desprendre'm dels records que marquen la meva existència i les meves opinions. El que sí que he fet per respecte a ells, és modificar els seus noms.
San Cristobal de las Casas és una ciutat molt turística on tinguérem sort de ser acollits per una de les úniques persones que allotja gratuïtament a través de Couchsurfing. En José Luís és un home d´uns 55 anys que estava allotjant a una altre mitja dotzena de viatgers, mantenint-nos entretinguts amb diverses festes i interessants converses. A mi em va contar que als anys 70, just després de la dictadura franquista, en José Luís va passar un any a Barcelona, i explicava que els productes en aquell temps eren fins a 3 vegades més econòmics que a Mèxic. A partir d´aquest comentari, vaig preguntar-li perquè passats 40 anys l´economia espanyola havia millorat tant i a Mèxic no, arribant a invertir-se la situació. En José Luís va opinar que Espanya havia sabut adaptar-se i evolucionar per a entrar a la Unió Europea, a diferència de Mèxic, que no ha pogut obrir les portes dels Estats Units a causa de la corrupció que pudreix tots els estaments estatals. A una de les festes organitzades per en José Luís, hi havia una parella que havia vingut amb el seu fill d´un any, encantador, i vaig preguntar-los si era veritat el que havia escoltat en alguna altra part de Mèxic, que si mires fixament a un nen li pots donar un mal d´ull. El noi de seguida digué que era veritat i em començà a argumentar que si un nen és mirat fixament rep les vibracions negatives de l´observador i és molt possible que emmalalteixi. Em va sorprendre la seva superstició, sobretot perquè el noi tenia un aspecte molt europeu, al contrari de la seva dona, que era indígena i se´l mirava força incrèdula durant l´exposició, potser perquè havia anat a la universitat i era veterinària de professió. A part de visitar diversos dies el centre de San Cristobal de las Casas, també vaig visitar les properes comunitats indígenes de San Juan Chamula i Zinacantan, on els seus habitants semblaven molt supersticiosos, amb algunes esglésies plenes d´espelmes davant les quals es desenvolupaven rituals estranys. A Zinacantan hi vaig anar amb una parella de Francesos que estaven fent un itinerari per Amèrica similar al nostre i durant el trajecte em van explicar una anècdota que em va deixar astorat. Dos dies abans havien tingut un accident d´autobús durant la nit, xocant amb un vehicle, el conductor del qual va morir durant el impacte. Segons les marques deixades sobre l´asfalt, els francesos van deduir que el cotxe petit era el culpable de l´accident, al envair el carril contrari. Però els dos conductors de l´autobús no deurien confiar a que les autoritats els consideressin innocents i en pocs minuts van desaparèixer de la zona de l´escena, segurament per a començar una nova vida fora de la llei. No hauria donat importància a l´anècdota si no fos que aquests dies els mitjans de comunicació publicaven que el govern francès denunciava al govern mexicà que tenia empresonat a una ciutadana francesa acusada de segrest amb proves fabricades. També hi havia hagut altres amics que ens havien explicat històries similars, provocant una mancança total de confiança en la justícia Mexicana, una llàstima en un país on el crim és tant instaurat.
De camí a la costa, vam allotjar-nos un parell de nits a un hostal de Palenque, on hi ha unes ruïnes maies entre la selva tropical, al peu de les muntanyes de Chiapes, fent frontera amb la planícia del Yucatan. Potser eren les ruïnes pre-hispàniques visitades més captivadores, per l´entorn natural exuberant on estaven situades, però també per la seva arquitectura sofisticada, amb diversos passadissos endinsant-se per dins de les piràmides o el palau cobert amb arcades primitives de forma triangular. Al visitar el museu em va sorprendre de sobre manera la còpia del sarcòfag del governant Pakal, trobat a l´interior d´una de les piràmides de Palenque. El sarcòfag de pedra era decorat amb gran bellesa, amb certa similitud amb els sarcòfags Egipcis. Inspeccionant aquest sarcòfag vaig modificar lleugerament les meves teories sobre contacte cultural entre asiàtics i pre-hispànics i vaig començar a pensar que moltes tecnologies s´havien d´haver desenvolupat independentment, sense contacte cultural, com si per exemple estigués codificat en els nostres gens la necessitat de construir sarcòfags profusament decorats per a enterrar-hi a les persones estimades. Campeche, Cm (veure sobre mapa) 19/02/2011:
Campeche és una ciutat costera molt tranquil·la i bonica, amb cases baixes pintades de diferents tonalitats càlides, un agradable zócalo i unes muralles que envolten bona part de la vila, les quals van ser construïdes pels espanyols al 1686 per a protegir el port dels anteriors atacs pirates que anhelaven les riqueses dels vaixells que marxaven carregats d´or i plata cap a Espanya. Només havíem previst de quedar-nos hi una nit, però al final decidírem quedar-nos hi un altre dia, relaxant-nos a l´hostal i recorrent bona part dels carrerons de la ciutat. ‹ Anterior (22/12/2010) MES Següent (2011-02-20)› ‹ Anterior (2011-03-03 - Cuba) PAÍS Següent (2011-03-24 - Belize)› |
|
