| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (19/02/2006) MES Següent (2006-04-20)› ‹ Anterior (2009-11-18 - Romania) PAÍS Següent (2009-11-28 - Spain)› Italy Milano (veure sobre mapa) 21/03/2006:
M’he despertat d’hora, encara que he estat ronsejant una mica. Quan finalment m’he llevat he vist que plovia. En certa manera m’he alegrat, ja que tenia molta feina editant vídeo i m’hi he posat. De totes maneres, a mig matí he sortit de l’autocaravana, he mirat si hi havia alguna màquina per a pagar el tiquet i no n’he vist cap. Però quan marxava, un home amb una armilla taronja fosforescent m’ha cridat i m’ha preguntat si el cotxe era meu. Li he contestat que sí i llavors m’ha informat que li havia de pagar 6€ per l’aparcament (he mentit que només em quedaria fins al migdia). Li he pagat i ell m’ha lliurat uns quants tiquets que on ha marcat el dia i hora rascant unes caselles amb l’ungla. Després del tràmit he anat cap al centre d’informació a buscar un mapa de la ciutat, a preguntar pels cafès d’Internet i després a comprar una mica de menjar per preparar el dinar que tenia amb l’Anna a la Hymer. Entre una cosa i l’altre se m’ha fet tard i just sortir del supermercat ja m’he dirigit directament al punt de trobada. Hem anat cap a l’autocaravana sota la pluja i un cop a dins ha quedat sorpresa per lo ben distribuïda que estava l’autocaravana. He començat a preparar el dinar, una fideuà, el meu plat estrella, tot i que els ingredients no eren exactament igual que a Catalunya, per exemple he comprat pasta fresca en comptes de seca. S’ha escandalitzat quan ha vist que tallava els fideus amb unes tisores, després s’ha interessat que rosegués els fideus i finalment s’ha estranyat que cogués els fideus a la mateixa paella. M’ha sortit prou bé el dinar. Ella ha hagut de tornar a treballar just havent dinat i jo m’he quedat a l’autocaravana treballant i editant vídeo. A mig renderitzar un vídeo, el transformador de 220V s’ha començat a queixar, a xiular, però jo no li he fet cas. Però al cap d’una bona estona he pensat que seria millor engegar el motor del cotxe perquè la bateria no es descarregués més del compte. Tot i que la decisió l’he pres massa tard i el motor no s’ha pogut engegar. He decidit esperar una mica per veure si la bateria recuperava força. Però res... He pensat a deixar-li més temps i m’he anat a connectar a un cibercafé doncs necessitava enviar alguns missatges. Després he tornat i he començat a remoure la paperassa a veure si trobava el telèfon d’assistència de la corredora d’assegurances Zalba-Caldu que m’esponsoritza. L’he trobat poc abans de les 8, l’hora en que havia tornat a quedar amb l’Anna per anar a sopar a casa seva. He trucat just per confirmar que demà no tindria cap problema per tenir l’assistència i m’he presentat a la cita. Hem anat amb tramvia a casa seva. Allà també hi havia en Ruggero, el seu company de pis. Hem sopat un rissoto molt bo que ha preparat l’Anna i una amanida molt estranya però bona: taronja tallada fina, all triturat, tapares, una verdura semblant a l’api, oli, vinagre, sal i pebre. Després de sopar els hi fet l’entrevista individualment. Primer al Ruggero mentre l’Anna atenia una trucada i després a l’Anna. Ha sigut molt curiós perquè han donat la mateixa resposta a la primera pregunta sense haver-se escoltat un a l’altre. Els dos han coincidit que el principal problema del món era la manca de comunicació o d’enteniment entre les cultures i idees. De totes maneres han proposat solucions lleugerament diferents: el Ruggero ha cregut que s’havien de prendre decisions polítiques i potser més publicitat en aquest sentit i l’Anna ha proposat que s’hauria de solucionar amb educació. Respecte als problemes regionals l’Anna ha destacat que l’estrès afecta a molta gent i ha proposat que els clubs de futbol que mouen tants diners haurien de pagar unes vacances a tota la població. S’ha fet tard i molt amablement m’han ofert el seu sofà per a dormir. 22/03/2006:
M’he dutxat a casa l’Anna com feia temps, amb aigua a dojo... a l’autocaravana no em puc permetre aquest luxe, sempre intento estalviar tanta aigua com puc. Hem agafat un tramvia cap al centre i allà m’ha proposat d’anar a prendre un cafè. He trobat el econòmic el preu del cafè, 0,80€ i l’hi he comentat. La seva resposta m’ha sorprès: el govern italià prohibeix que el preu del cafè pugi per sobre els 0,85€, a no ser que seguis en una taula i et cobrin el servei. L’Anna ha entrat a treballar i jo m’he dirigit a la Hymer. Mentre caminava he trucat al servei d’assistència de Zalba-Caldú i m’han comentat que en poc més d’hora es presentaria la grua. Ha tardat força més però quan ha arribat ha endollat una nova bateria a l’autocaravana i hem engegat el motor en un obrir i tancar d’ulls. Havia quedat amb la revista italiana Caravan e Camper que es troba a Milano i amb la qual col·laboraré que els passaria a veure aquest matí. Amb el problema de la bateria he arribat una mica tard però l’Antonio, el seu director, m’ha rebut estupendament i hem tingut temps de parlar sobre els articles que escriuré, comentar la possibilitat de col·laborar també amb vídeos del viatge, fer algunes fotos, filmar una entrevista i dinar. També m’ha explicat que a Itàlia hi ha zones especials per a autocaravanes on es pot carregar aigua neta i buidar les aigües brutes. Fins i tot m’ha regalat un mapa amb totes aquestes zones marcades. He tornat al centre amb la Hymer però he intentat aparcar-la a un altre lloc, ja que aquest matí, mentre esperava la grua, el senyor que cobra la zona blava se m’ha queixat que no havia pagat l’aparcament en tota la tarda d’ahir i al matí. Aquest cop ha sigut més complicat aparcar, però naturalment ho he aconseguit. He dedicat part de la tarda a recórrer el centre de Milano amb bicicleta. És una ciutat que segurament no té massa atractiu turístic, sense masses zones per a passejar però té algun encant que atrau. Jo diria que són els tramvies, n’hi ha molts i alguns d’ells són realment peces de museu, això fa que la ciutat tingui un agradable aire reconciliació amb el pas del temps. El vespre he tornat a quedar amb l’Anna. Havíem quedat per anar a sopar amb uns amics per després anar a veure una pel·lícula, en italià, és clar. Els amics de l’Anna han estat molt interessants i divertits, he quedat amb un d’ells per demà, en Roberto, per fer-li una entrevista. Fidenza (veure sobre mapa) 23/03/2006: Aquest matí m’he quedat a l’autocaravana vaguejant i editant vídeo. Tant mateix no he pogut avançar massa. Vista la feinada que em porta editar el vídeo ara estic gravant força menys, o si més no, no repeteixo les tomes. A l’hora de dinar he quedat amb l’Anna i el Roberto. Li he fet l’entrevista i com sempre ha estat interessant. Ha contestat que el principal problema del món és la falta de consciència que el món té realment dels problemes, per exemple ecològics. A nivell regional ha comentat que la majoria de polítics a Itàlia són una merda i que se n’haurien d’elegir uns altres. Molts italians em parlen aquests dies de política ja que pròximament tindran eleccions. A nivell personal m’ha comentat que serà més feliç quan acabi una sèrie de canvis que està fent a la seva vida, tot i que ahir, va afirmar “off de record” que seria més feliç si pogués tenir més sexe. M’he acomiadat del Roberto i l’Anna. Qui sap quan els tornaré a veure... L’Anna s’ha portant molt bé aquests dies amb mi, dedicant-me bona part del seu temps lliure. Hem tingut converses molt interessants i profundes. M’he sentit molt confortable amb ella i els seus amics. Serà una altre bona amiga que deixaré enrera perquè el viatge m’obliga a seguir endavant. A mitja tarda he marxat cap a Fidenza, un poble abans d’arribar a Parma, on havia quedat amb uns amics que vaig fer a través de couchsurfing.com. Em van dir que es reunien cada dijous per parlar de viatges, que estaven molt interessats de conèixer-me i que m’invitaven a sopar. Ja m’esperaven quan he arribat. Hem començat a parlar dels meus viatges i ha estat curiós, en Lorenzo es coneixia millor el meu itinerari programat que jo mateix. La mare del Lorenzo ha servit el sopar mentre esperàvem que arribessin altres amics. Hem menjat pasta, per suposat, després pollastre i un gelat artesanal molt bo. De mica en mica han anat arribant la resta dels amics: Simone, Leonardo, Michele i altres dels quals no recordo el nom. Aquest grup d’amics m’ha fet recordar els meus amics de tota la vida, una colla molt ben avinguda, heterogènia, divertida i despreocupada. Hem estat tota la nit fent broma, rient, entenent-nos amb anglès, italià i espanyol i parlant de noies, dels seus viatges per Europa, Canadà, Cuba, Rússia,... Hem estat mirant si el meu itinerari coincidia amb algun dels seus viatges programats i al comprovar que no, en Lorenzo s’ha mostrat molt interessat d’acompanyar-me alguna part del viatge que faci per Estats Units. Li he comentat que com que encara falta molt temps, ja tindrem temps d’anar-ho parlant. A la nit cap al tard m’he acomiadat d’ells perquè em moria de son i he anat a dormir a la Hymer que tenia ben aparcada al carrer. Cinque Terre (veure sobre mapa) 24/03/2006:
Quan ja sortia amb l’autocaravana cap a Reggio Emilia en Lorenzo m’ha vingut a trobar aixoplugant-se sota un paraigües, doncs plovia. Ha pujat a la Hymer i hem estat parlant una mica. M’ha comentat que s’oferia per acompanyar-me l’endemà a Cinque Terre on jo tenia previst anar. També m’ha recordat que si volia, aquest vespre podia sortir amb ells de festa. Li he contestat que en aquest moment encara no sabia què faria, però que li enviaria un missatge a la tarda. Ens hem acomiadat recordant-me també la possibilitat d’acompanyar-me per Estats Units. M’he dirigit cap a Reggio Emilia on m’esperava en Marco de l’empresa CTE internacional, socis del meu sponsor Alan. A CTE m’havien de solucionar uns petits problemes que tenia a l’emissora de ràdio i al GPS. En Marco ha estat molt atent i de seguida ens hem posat mans a l’obra. Després d’arreglar el GPS i mentre uns altres tècnics estudiaven les interferències que hi havia a l’autocaravana en Marco m’ha deixat connectar a Internet des de l’oficina. Paral·lelament he iniciat conversa amb en Denis, un noi de Croacia que ja feia 14 anys que vivia a Itàlia. Li ha sabut greu que el meu itinerari no passés per Croacia, doncs es veu que és molt bonic. Llavors m’ha explicat que al principi de la guerra dels Balcans ell estava fent el servei militar a Belgrad. Per sort no el van cridar a la guerra per què no hagués sabut què fer si l’haguessin fet anar a lluitar contra el seu propi poble. M’he acomiadat d’ells afablement i amb unes quantes fotos i he començat a fer camí cap a Cinque Terre, cinc poblets de costa protegits per la Unesco i pel que diuen, molt bonics. Em Marco i el pare d’en Lorenzo m’havien recomanat fermament de recular 30 quilometres cap a Parma i després anar cap a Cinque Terre per autopista. Però jo he vist una carretereta en el mapa que passava per un coll de 1261 metres i prometia ser interessant. I naturalment m’hi he llançat. Tal com ja em pensava, les corbes han aparegut de seguida i el paisatge s’ha anat tornat interessant. Però a mitja pujada, la conspiració que evita que pugui observar els paisatges de muntanya des de la Hymer s’ha tornat a manifestar. Una boira misteriosa ha fet presència i no ha desaparegut fins arribar al coll, que estava tot nevat i malencònic. Ha estat bonic, però no sé si lo suficient per les no sé quantes hores de conducció i el quart de dipòsit de gas-oil. Finalment he arribat, ja de nit, a Cinque Terre. Primer he aparcat a Riomaggiore, tot i saber que estava prohibit a les autocaravanes. Però he meditat una bona estona que estava al país de “Carevan e Camper”, una de les revistes de caravaning amb les que col·laboro, i que aparcar allà no seria massa bona publicitat per a ells. I he acabat dirigint-me al poble del costat, Manorola on hi havia un aparcament per a caravanes. Abans d’anar a dormir he enviat un missatge al telèfon d’en Lorenzo demanant-li disculpes perquè ja em trobava a Cinque Terre. En realitat tenia ganes d’estar sol uns quants dies. 25/03/2006:
Avui he fet una bona excursió, molt interessant. He sortit cap a les deu, amb l’idea de fer algunes fotos al poble de Manorola i després agafar el tren cap al següent poble de Cinque Terre: Corniglia. Però he començat a tirar per un caminet per fer fotos del poble amb perspectiva. El camí vorejava la costa direcció Corniglia enfilant-se per damunt dels precipicis i creuant un parc natural (ho he sabut després) de boscos feréstecs . Realment resultava molt agradable fer aquesta passejada i he seguit caminant durant una hora i mitja (fent les parades necessàries per a fer fotos) fins que, tal com em pensava, he arribat a Corniglia. Corniglia tenia el mateix encant que Manorola i que (segons he descobert després) els següents dos pobles de Cinque Terre. Són pobles de pescadors i pagesos, de ports petits i barques sobre la platja asfaltada que fa de plaça principal. Els pocs carrers són tortuosos i les escales empinades, ja que les cases pintades de diferents colors de tonalitats càlides s’enfilen cap a la muntanya i per sobre els penya-segats. Els seus habitants, envoltats de turistes, semblen seguir amb les seves tasques quotidianes: alguna dona estenent roba a la finestra, uns altres homes arreglant les barques, d’altres treballant una terra que s’ha conquerit al pendent de la muntanya. A Corniglia he preguntat a unes noies si el camí seguia cap a Vernazza, el següent poble i m’han indicat que sí, però que era un pelet més llarg que el primer. Aquesta segona part s’enfilava molt més amunt que la primera, per penya-segats que t’acceleraven el cor si t’hi acostaves massa. He estat caminant unes dues hores, bé, caminant i fent fotos. És curiós, de tant en tant hi havia una taula i uns bancs de fusta on podies parar a descansar que sempre estaven ocupades per dos o tres gats molt amigables que suposo que s’alimentaven amb les sobres dels excursionistes. A Vernazza he pensat que amb un petit esforç més m’arribaria al darrer poble: Monterosso. I així ha sigut, amb una hora i mitja més i he fet peu. D’allà he tornat amb tren cap a Manorolo, on el sol ponent li donava una tonalitat de colors molt atractiva. Després de aquesta llarga caminada, m’he dirigit cap a Portovenere, un poble al costat de Cinque Terre, on he sopat i m’he dutxat. De lo cansat que estava, a les 9 ja dormia. Pisa (veure sobre mapa) 26/03/2006:
Aquest matí m’he despertat a les sis (amb el despertador). Ja que vaig anar a dormir d’hora he pensat que podria fer algunes fotos a la sortida del sol. I he tingut bona sort perquè he vist sortir el sol, tot i que les sortides no son mai tant espectaculars com les postes, i he pogut anar a fer unes fotos per un Portovenere encara mig adormit. Portovenere segueix l’estil dels pobles de Cinque Terre però es nota que aquí és més accessible, perquè està més contaminat pel turisme, tot i que també té un castell imponent que el distingeix dels altres. Després de la caminadeta al voltant del castell he tornat a l’autocaravana on m’he posat a treballar fins que casi s’ha fet fosc. Com ja fa dies que escric, tenia força feina a fer i al cap d’avall, el dia tampoc invitava a fer res més ja que s’ha ennuvolat i ha plovisquejat una mica. M’ha anat bé, perquè ara només em queden dues cintes de vídeo, de vuit, per editar. També he estat seleccionant fotos d’ahir; en tenia moltíssimes, havia arribat a omplir les dues targetes de 1Gb i de 0,5Gb. Com cada dia he escrit el diari i per ser diumenge, he començat a escriure l’article del 9 nou. I perquè no sigui dit, he escombrat i fregat la meva petita casa. Després d’aquest diumenge laborable (tampoc em queixaré) m’he dirigit cap a Pisa. Anava amb el GPS arreglat i no m’ha costat massa arribar al centre, però la torre no l’he vist per enlloc. He aparcat al costat del riu i després de sopar he sortit amb la bicicleta a recórrer els carrers de vianants de la ciutat però tampoc he vist la torre. Tot i que he pogut observar que la ciutat té bastants més monuments interessants, apart de la torre, per exemple una muralla força ben conservada que apareix aquí i desapareix allà. He hagut de preguntar on es trobava i finalment hi he arribat. Tenia una lluminària tènue però interessant per a fer-hi una foto. Llavors m’ha vingut a la ment el repte que tenia abans de marxar de viatge, fer una foto de la Hymer davant dels principals monuments del món: la torre de Pisa, la Plaça Roja de Moscou, la Torre Eiffel, les piràmides d’Egipte,... I dit i fet, com que he vist que es podia mig aparcar davant d’un hotel des d’on es veia la torre, he anat a buscar l’autocaravana i he fet unes quantes fotos provant d’evitar reflexes i graduant la potència del flash. Després he tornat a l’aparcament inicial i he seleccionat la millor foto, tot i que encara m’he quedat despert unes tres hores editant-la perquè hi havia el cul d’un cotxe que sobresortia per davant de la Hymer i la roda d’una bicicleta per sota. 27/03/2006:
No he sortit fins després de dinar, això sí, finalment puc dir que ja he editat totes les cintes de vídeo que tenia fins al moment. He tornat a agafar la bicicleta, doncs en realitat no em trobava tant a prop del centre com havia estat en altres ciutats, i m’he dirigit cap a la famosa torre de Pisa, la icona d’Itàlia. Pensava fer-li algunes fotos amb la llum de la tarda i potser fer-me la típica foto aguantant la torre. Però quan he vist la munió de turistes que deambulaven per tot arreu, he desistit. En canvi m’he començat a fixar en les còmiques postures que feien tots ells davant de les cameres de fotografiar i m’he decidit a immortalitzar aquest moments. benvinguts al circ de Pisa! La majoria feien veure que sostenien la torre perquè no caigués; altres més maliciosos feien el revés i l’empenyien, fins i tot li donaven cops de peu a l’aire, o simplement amb el dit; alguns l’aguantaven sobre la mà; altres l’aixafaven; una noia l’abraçava i li feia un petó; un grup de pagerols empenyien en grup;... Quan ja he tingut suficient d’aquesta interminable sessió còmica m’he dirigit cap al centre d’informació de la ciutat i he demanat un mapa i he preguntat pels cibercafes (com sempre). M’he connectat més tard, després de tornar a l’autocaravana i tornar amb l’ordenador. Feia tres dies que no em connectava i tenia alguns missatges d’amics que es preocupaven. També tenia unes quantes respostes de contactes que em volien veure a Roma. Finalment també hi havia algú que es queixava que feia dies que no enviava el diari, de fet més d’una setmana. Amb raó es queixava i avui mateix he començat a preparar l’enviament per a demà. Firenze (veure sobre mapa) 28/03/2006:
M’he fet aquest programa: avui al matí em quedaré a Pisa per rentar roba i connectar-me a Internet per a enviar una part del diari; a la tarda aniré tirant cap a Florencia; tindré tot el dimecres per a visitar Florencia i el dijous al matí sortiré cap a Siena, visitant San Gimignano entremig; el divendres... uf, em falten dies perquè divendres volia quedar amb una de les noies de Roma que ahir em van escriure. En qualsevol cas, he fet mantingut el programa del matí, això sí, amb presses. Primer he arribat a la bugaderia i m’he adonat que m’havia descuidat el sabó i suavitzant a l’autocaravana. Si ho hagués sabut hagués tornat a buscar-ho perquè m’he passat mitja hora per a trobar un supermercat més el temps de buscar el producte i pagar... Després m’he anat a connectar a Internet mentre es rentava la roba, de manera que al cap de mitja hora m’he hagut de desconnectar, fer cinc minuts de bicicleta fins a la bugaderia, posar la roba a la assecadora, tornar al cibercafe, tornar a buscar la roba, tornar al cibercafé,... Però ho he pogut fer tot i a primera hora de la tarda marxat cap a Florència. Aquest cop he tornat a aparcar al centre, però aquest cop em fa més mala espina, perquè és una zona on només poden aparcar els que tenen un permís especial. A la senyal hi ha una icona d’una grua emportant-se un cotxe, però no crec que una grua normal i corrent es pugui endur l’autocaravana... Mentre anava cap a Florència m’ha escrit una noia del couchsurfing al mòbil i hem quedat per demà al migdia. Al final no tindré temps d’arribar a Roma el divendres a la tarda... De totes maneres, tampoc és imperatiu que em trobi amb la noia del divendres. També he quedat amb una altre el dissabte i el dilluns. He sortit a passejar amb la camera de fer fotos i me les he hagut d’enginyar per no fer les típiques fotos que tothom fa, però al final sembla que me n’he sortit. Quan tornava he vist que en un bar davant la catedral retransmetien un partit i llavors m’he recordat que avui jugava el Barça a la Champions. He tornat al mateix bar i he demanat una cervesa mentre mirava el partit del Barça, només una perquè m’han clavat 10euros. El bar no tenia gens d’ambient, només era jo mirant el partit, si descomptem al cambrer . El resultat ha estat pobre pel bon partit que ha fet el Barça, però bé, segur que al Camp Nou guanyarem. San Gimignano (veure sobre mapa) 29/03/2006:
Aquest matí, com ja s’està tornant en costum a cada ciutat important, he sortit a passejar amb bicicleta i a filmar amb la camera de vídeo. Florència és una ciutat que val la pena de visitar, tot i que jo hi prohibiria l’entrada als turistes, n’hi ha masses. La catedral (o Duomo, no sé perquè els italians en diuen així), el palau Vecchio, el pont Vecchio (sí, tot és vell en aquesta ciutat) són construccions exquisides. Al migdia, abans de dinar m’he trobat amb la Daniela i la Priscila. Son dues germanes nascudes a Brasil però d’arrels italianes, on hi han vingut per estudiar a Relacions Internacionals. Les dues han estat molt simpàtiques i interessades pel meu viatge. Hem anat a dinar a un Kebab a prop d’on tenia aparcada la Hymer i després les he convidat a visitar el meu piset. Els ha agradat molt la meva Sweat Home. Llavors els hi proposat de fer-los l’entrevista de prendre el pols al món. Els hi he explicat de què anava el projecte i finalment han accedit amb la condició de no ser filmades. Com sempre han estat unes entrevistes interessants. La Daniela creia que el principal problema al món era el Capitalisme. A nivell regional creia que el principal problema del Brasil era el diner i la importància que hi dona la gent. Ambdós problemes opinava que es podrien solucionar amb educació i canviant els polítics. La Daniela es considerava feliç perquè de moment tenia tot el que volia, però seria més feliç si a més d’estudiar pogués treballar en alguna ONG. El secret de la felicitat és fer el que vulguis fer sempre que respectis als altres. La seva germana Priscila, opinava que el principal problema del món és que la gent no té respecte pels altres, la solució es trobaria a nivell familiar i en l’educació. A nivell regional la Priscila opinava el mateix que la seva germana, que la gent és capaç de fer qualsevol cosa per diners, a nivell personal creia que simplement ajudant a canvi de res ja es fa un petit pas per a solucionar el problema. La Priscila també es considerava feliç i no necessitava sentir-me més feliç. El secret de la felicitat: ser el que tu vulguis ser i no el que l’altre gent vulgui. Acabada l’entrevista hem sortit a passejar i hem seguit parlant dels problemes del món i les seves solucions. La majoria de les vegades que faig les entrevistes del projecte a posteriori s’inicien conversacions molt interessants. Hem anat a prendre un capucchino i després m’han proposat de pujar a la plaça Michaelangelo, un mirador que desconeixia des d’on es gaudeix d’una vista impressionant sobre la ciutat. A mitja tarda m’han hagut de deixar perquè s’havien de reunir amb uns veïns i ens hem acomiadat prometent-nos d’escriure’ns i jo agraint-los tot el temps que m’han dedicat. Veient que si marxava tot seguit podria arribar a San Gimignano de dia m’he posat en marxa. I efectivament, hi he arribat quan s’estava ponent el sol. Després d’aparcar en un terraplè al costat de la carretera juntament amb altres vehicles i caravanes he sortit a passejar per aquesta interessant vil·la medieval caracteritzada per unes torres altíssimes que si les mires de contrallum pots arribar a imaginar-te que et trobes a Manhatan. 30/03/2006:
Avui m’he sentit estressat. Sí, us semblarà estrany que viatjant i complint el somni de la meva vida em pugui sentir estressat. Jo també ho he trobat estrany i he pensat que potser he dormit malament aquesta nit, ja que l’autocaravana estava ben inclinada; o bé m’hauria de tornar a prendre les vitamines que fa dies que no prenc; o que abans de dutxar-me s’ha acabat el gas; o feia masses dies que no em connectava a Internet (només dos); o treballava massa escrivint el diari, traduint-lo, editant fotos, vídeos, escrivint articles,...; o... La conclusió a la que he arribat durant el dia és que encara no tinc el temps organitzat i això fa que m’estressi i que em doni la sensació que no acabo la feina i que no arribo als llocs. De moment he arribat a tot arreu i he visitat tot el que m’havia proposat i la feina, ho he mig comptat i no son més de tres o quatre hores al dia, a més és una feina (si es pot dir així) en la que hi gaudeixo. Així doncs, només es tracta d’organitzar-me el temps i anar-me acostumant a aquesta nova manera de viure. Per començar m’he planejat d’escriure el diari i editar les fotos cada nit i d’escriure els articles i editar vídeo durant el dia, ja que en realitat casi mai estic tot el dia fora de l’autocaravana. Apart d’estressar-me, també he tornat a visitar el poble de Gimignano on avui hi havia mercat. També hi havia molts més turistes que ahir al vespre i els bars i botiguetes estaven oberts, però es respirava un ambient tranquil, potser el paisatge verd de la Toscana hi ajudava. Al migdia he anat cap a un supermercat on he començat a canviar el sistema de gas Repsol a Campingaz. Però necessitava una altre clau anglesa de la que tenia i l’he hagut d’anar a comprar al supermercat per a poder-ho solucionar finalment. Al supermercat també he comprat pasta fresca. L’Anna de Milà m’havia responent a l’entrevista que el secret de la felicitat era la pasta. Com que avui em sentia estressat he comprat força pasta italiana i formatge. A mitja tarda, he sortit cap a Siena, a mitja hora de camí. Quan he aparcat he pensat que ho havia fet a prop del centre, doncs tenia una porta de la muralla just a tocar. Però quant hi he anat a passejar he tardat uns tres quarts d’hora a arribar a l’altre punta, o més ben dit al centre. En qualsevol cas ha valgut la pena, ja que tota l’estona he estat caminant per carrers restringits al trànsit, tranquils, amb alguna església aquí i una botiga allà. I al final de tot, la Plaça de Il Campo i més endavant el Duomo, que com molts dels monuments que he visitat en aquest viatge, l’estaven restaurant. Siena (veure sobre mapa) 31/03/2006:
Avui, contràriament a ahir, m’he sentit ple d’energia. Potser s’ha degut a que aquesta nit he dormit molt millor; o que al matí m’he pres les vitamines; o que m’he pogut connectar a Internet més de dos hores pagant només 4€; o que per dinar m’he cuinat pasta; o que em sentia més organitzat o amb temps de fer bé la feina que m’havia proposat. Després d’esmorzar i dutxar-me, he sortit a passejar amb la bicicleta per Siena que ja es començava a omplir de turistes. M’he perdut per altres carrers apart del principal, i des d’aquests he pogut observar millor la quotidianiatat que evoluciona molt lentament des de fa segles. Al cap d’un parell d’hores de pedalar carrers empedrats, alguns dels quals, ben costeruts. M’he connectat un parell d’hores a Internet per fer una mica de tot, però principalment per enviar el diari a tots els meus lectors, que no s’havia enviat des de Pisa i feia dies que me’l reclamaven. A la tarda he començat a tirar cap a Roma, però m’he parat a un poble anomenat Montefiascone, des d’on es gaudia d’una vista impressionant sobre una vall de vinyes, oliveres i arbres fruiters i al fons el llac de Boisena. He aparcat la Hymer en un caminet i he sortit a fer algunes fotos. En tornar, he decidit de quedar-me treballant allà fins que es pongués el sol, moment en que aprofitaria per a fer més fotos. I així ho he fet. Després de la posta de sol tenia molta gana, però com que l’autocaravana no estava massa ben aparcada i no volia molestar més als veïns, he decidit tirar una mica més i parar-me a sopar i a dormir a la riba d’algun altre llac que hi havia més a tocar de Roma. M’he decidit pel llac de Vico i que en teoria es troba a mig camí anant per una petita carretera direcció a la vila Ronciglione. Però he arribat a la vila sense veure el llac. De totes maneres, no m’he preocupat més del compte i m’he fet el sopar, he editat fotos i m’he posat a dormir. Roma (veure sobre mapa) 01/04/2006:
Quan a mig matí he obert les cortines de la Hymer i he observat la vila de Ronciglione m’ha semblat prou interessant com per a anar-hi a fer un tomb petit i fer algunes fotografies. Hi ha una església i un castell que sobresurten per sobre la vida quotidiana del típic poble italià. Respecte al llac Vico, no l’he vist per enlloc. M’he dirigit cap a Roma que només es trobava a uns 30 quilòmetres però hi havia força trànsit i avançava molt lentament. He imaginat que deuria ser per l’hora, eren la una i com que tenia gana, he aturat la Hymer al costat de la carretera i m’he fet el dinar i he dinat. Just abans de rentar els plats, m’ha vingut un home ben enfadat dient-me que havia aparcat en una propietat privada i que no podia aparcar allà. No he entès el seu empipament, però després he suposat que li tapava el cartell d’un restaurant que hi havia una mica més endavant. En qualsevol cas, he rentat els plats i m’he tornat a posar en marxa. Ha sigut molt senzill entrar a Roma i també aparcar en una zona força cèntrica, i sense ser de pagament. Segurament ha sigut per l’hora i perquè al fi de setmana molts Romans deuen sortir de la ciutat, igual com passa a Barcelona. A mitja tarda he sortit a passejar cap a la plaça Navonna, on havia quedat amb una noia Romana. La Sabrina m’ha semblat una noia una mica tancada en el seu món tot i que amb mi ha estat ben oberta i simpàtica. Hem estat passejant i conversant mentre m’anava ensenyant els principals punts d’interès de la zona: Fontana de Trevi, la plaça Espanya, els carrers comercials,... Tot estava a rebentar de gent: turistes i locals. Hi hauré de tornar un cap vespre entre setmana. Després de fer un gelat m’ha proposat de sortir a prendre alguna cosa amb els seus amics aquest vespre. M’ha semblat perfecte. Ens hi hem dirigit amb el seu cotxe. M’ha sorprès i divertit la seva manera agressiva de conduir, segons ella igual que tots els romans: amb accelerades brusques, canvis de carrils casi sense mirar, amb algun insult de tant en tant i algunes frenades. Al pub hi hem menjat una mica i hem començat a jugar a un joc de taula mentre arribaven els seus amics. Un grup també molt heterogeni però divertit, un dels quals era un grec amb el que hem quedat de fer la cervesa a Atenes. Hem estat conversant mig en italià i mig en anglès, mentre jo mirava de reüll el partit Barça-Madrid que feien per la televisió del pub. Finalment, cap a la una hem marxat perquè la Sabrina s’havia de llevar d’hora l’endemà. He arribat a l’autocaravana amb ganes de festa, ja que feia més d’un mes que no sortia a ballar. He mirat a la guia i he vist que a prop hi havia un pub que semblava interessant. M’hi he dirigit i realment hi havia un ambient força desinhibit. Després d’un parell de cerveses he intentat conversació amb italià amb una noia. Però la noia no m’entenia gens. Finalment m’ha dit: “es que no hablo italiano”. En resum, que la noia era de Jaen. Eren un grup de noies amb viatge de fi de curs, amb un professor molt enrotllat que les mig controlava, o eren elles que el controlaven... La festa es va acabar quan elles van aconseguir parar un autobús que les havia d’apropar a l’hotel. 02/04/2006:
Avui m’he dedicat el dia. Avui realment ha sigut un diumenge per a mi i no he treballat, si es que puc diferenciar quan treballo i quan no... M’he despertat tard, naturalment. Després de dinar he agafat la bicicleta i he sortit a conèixer la ciutat sota un sol esplèndid. La gent que m’he anat creuant també s’havia agafat el dia com un diumenge: passejava en calma, prenia el sol, llegia, vigilava els nens que jugaven a pilota, menjaven gelat, es feien fotos o simplement observaven als altres, com jo. He anat pedalant pel costat del fòrum romà amb múltiples columnes que ja no sostenen res i parets mig derruïdes pel pas del temps. He arribat a l’enorme Colosseo que sembla depreciar l’arc de triomf que hi ha al fons. D’allà m’he dirigit a l’estació on hi ha un centre d’informació turística. He tornat cap al Colosseo creuant uns jardins i he seguit cap al sud vorejant per l’altre banda el fòrum romà. A sota hi ha el Circo Massimo una llarga extensió de gespa on la gent semblava diluir l’estrès acumulat durant la setmana. Des de dalt el Campidoglio he observat que en poca estona es produiria una bonica posta de sol amb les característiques cúpules romanes retallant el cel. He anat a buscar el trípode a la Hymer que tenia aparcat a prop i he tornat a esperar l’esdeveniment. Després he anat cap a la Fontana de Trevi i a la Plaça d’Espanya a tirar algunes fotos però hi havia massa gent. He pensat que seria bona idea fer unes fotos a la Plaça san Petro del Vaticano. Imaginava que estaria força buida a aquesta hora del cap vespre però en arribar m’ha sorprès la gran quantitat de gent que hi havia i hi arribava. Llavors he sabut que el papa hi celebraria una missa. M’he quedat fent fotos amb el trípode i haig d’admetre, que tot i no sentir-me catòlic m’he emocionat una mica al veure tanta gent devota amb els seus fanalets, els cants, els sermons i l’esperat Papa a la típica finestra il·luminada. Al cap d’una bona estona, sense esperar a que acabés la multitudinària missa he anat cap a la Hymer on he sopat i he editat fotos. Després, per acabar d’arrodonir el diumenge, he decidit tornar al pub d’ahir i fer una cervesa amb calma, poca estona ja que l’endemà sí que volia treballar. Però m’hi he estat fins les dues perquè m’he tornat a trobar el grup d’estudiants de Jaen i m’han entretingut conversant i ballant. 03/04/2006:
Avui ha sigut un dia de treball, així doncs, després de preparar un article, fotos i mails per enviar a través d’Internet he iniciat l’odissea de trobar un cafè d’Internet a Roma que em deixés connectar el meu portàtil. Ha sigut molt més complicat del que em pensava. Primer he anat al parc de Borghese on un centre d’informació m’havia informat que hi havia wifi gratuïta. Però tot i trobar un cartell que indicava que en aquella zona hi havia wifi, el meu ordenador no l’ha sabut trobar. Amb això no vull pas donar la culpa a l’ajuntament de Roma, perquè al despatx a Javajan, on treballava abans, també tenia problemes per trobar la wifi de l’empresa. Després he anat pels voltants de la Fontana di Trevi on m’havien comentat que hi havia un cybercafe. Però res. Llavors he anat a preguntar al punt d’Informació de Piazza Navona i m’han indicats uns punts, un dels quals no em deixava connectar l’ordenador i l’últim que sí, però em cobrava 10€ l’hora. Com que ja eren passades les dues i sabia que la revista de caravaning italiana estava esperant amb urgència un missatge meu, he acceptat l’abús i m’he connectat. He dinat tard, però amb temps suficient per quedar amb una noia, la Rosanna, a les cinc davant el castell de Sant Angelo. Havíem quedat que li enviaria un missatge i que sortiria un moment de la feina per anar a fer un cafè. I així ho hem fet. Estava molt interessada en el meu viatge i en com havia aconseguit iniciar-lo. Llavors li he parlat del meu projecte i li he demanat de fer-li una entrevista. Però ella havia d’entrar altre cop per treballar i hem quedat que després es passaria per la Hymer i que en principi aniríem sopar. He aprofitat l’estona que tenia per visitar el castell de Sant Angelo, ja que abans havia observat que hi havia entrada gratuïta. Es un castell una mica tosc, suposo que degut al pas del temps, ja que a l’època romana ja existia com a fortalesa. De totes maneres, del capdamunt hi ha una bona vista sobre la ciutat. Llàstima que no portava la camera de fotografiar a sobre. He tornat cap a l’autocaravana per la vora del riu Tevere que creua la ciutat i un cop a dins m’he posat a traduir a l’anglès l’article per a la revista Italiana. A mig treballar la Rosanna m’ha enviat un missatge que plegaria força més tard i que no sabia segur si es passaria. He menjat una mica i he sortit a veure si trobava un contenidor a la vora on tirar les dues bosses de deixalles que tenia acumulades, però no n’he trobat cap. En comptes d’això he vist que en alguns pocs portals hi havia unes quantes bosses amuntegades. M’ha fet cosa anar-hi a deixar les meves bosses i he decidit tirar-les demà en alguna àrea de servei quan surti de Roma. La Rosanna s’ha presentat amb una amiga, la Susanna, simplement per acomiadar-se. De totes maneres les he convençut que pugessin a l’autocaravana i després de mostrar-los algunes fotos que havia fet durant el viatge els hi he fet una entrevista conjunta pel projecte de prendre el pols al món. La Rosanna opinava que el principal problema del món era la injustícia, en qualsevol sentit, i la Susanna creia que el món aniria millor si la gent posés les prioritats correctes a la vida. Creien que es començaria solucionar canviant els líders mundials actuals. A nivell personal, un primer pas seria anar a votar la setmana vinent i un altre seria aprendre a col·laborar i no a competir. El principal problema a Itàlia creien que és la falta de treball i d’oportunitats laborals tot i que no han sabut proposar cap solució. Les dues creien que no hi havia raons per a ser infeliç tot i que sempre hi ha somnis per aconseguir. Respecte al secret de la felicitat la Susanna creia s’ha de buscar el cantó positiu de totes les coses i la Rosanna tenia el pressentiment que s’ha de viure sense preocupar-te de millorar, simplement viure. Perugia (veure sobre mapa) 04/04/2006: Ahir em vaig posar a dormir d’hora amb la intenció d’aixecar-me aviat per tal de recórrer la ciutat i fer algunes fotos mentre els turistes encara estaven dormint. En realiat no m’he despertat tant d’hora, però els turistes encara deurien estar esmorzant quan he sortit. Només quan he arribat al Vaticà s’ha començat a notar la seva presència. Havia estat a Roma i al Vaticà feia quinze anys amb un viatge de fi de curs i recordava l’església de Sant Pere molt més gran. Però tot i així m’ha tornat a meravellar aquesta exquisida obra arquitectònica i la seva decoració. M’ha sorprès que em deixessin entrar a dins amb el trípode. De totes maneres, a dins m’han cridat l’atenció que no el podia usar. Llavors només l’he utilitzat per recolzar-hi la camera. Però al final, quan els turistes han cobert com una moqueta tota l’església, he fet algunes fotos d’amagat utilitzant-lo. A la tarda, després de connectar-me des d’un altre cybercafe molt més econòmic que he trobat, he marxat cap a Perugia. Hi havia quedat amb una parella que m’havia escrit a través d’Internet. La noia, la Denise, que és de Indonèsia, curiosament està estudiant català i tenia ganes de practicar-lo amb algun català. Vaig arribar al vespre ajudat pel GPS i em varen rebre estupendament bé. En Jean François, un dissenyador francés, em va ajudar a trobar un millor aparcament per a la Hymer i després, tots tres vàrem anar a fer un tomb per la vila. Varen ser uns guies turistes excel·lents explicant-me bona part de la història de la ciutat. Perugia va ser fundada pels Etrusc, i encara ara es conserva una part de la muralla original i una impressionant porta. Després, a l’època medieval, Perugia era una ciutat independent que pagava els impostos de la sal al papa. Però el papa de l’època va voler cobrar-los més del compte i ells van començar a comprar la sal a Siena. Però ja sabem com les gastaven els papes de l’època, doncs aquest va conquerir Perugia amb el seu exèrcit, va executar a bona part de la població i va construir un castell a sobre les cases i carrers de la ciutat. És absolutament interessant, pots passejar per els carrers coberts per les bòbedes a sobre les quals es va construir el castell. Cap al 1800, quan es va reunificar Itàlia, Perugia va poder alliberar-se dels papes i va derruir el castell. Em comentava en Jean François que a Perugia hi ha moltes expressions i blasfemes anticlericals degudes a la seva història. Actualment, Perugia és una ciutat universitària. La plaça de la vila, tot i ser un vespre d’un dimarts una mica fred, estava a rebentar d’estudiants que feien la cervesa asseguts a unes escalinates o de peu. Em varen presentar varis estudiants i al explicar-los el viatge que estava fent se’m van voler sortejar per allotjar-me la pròxima nit. Aquesta l’he passat a casa la Denise i el Jean François. 06/04/2006:
He passat dos dies fantàstics a Perugia tot i que no ha fet massa bon temps, ha estat ennuvolat i ha plogut a estones. Però he fet grans amics i m’he creuat amb altre gent encantadora que no he pogut arribar a conèixer. Tenia planejat agafar-me algun dia d’aquest i arribar-me a Assisi que està a tocar, però l’encant de Perugia m’ha tingut atrapat. Ahir, la Denise i en Jean François es van despertar més d’hora que jo perquè havien d’anar a treballar. Em total confiança em van deixat les claus de casa seva. Em vaig quedar treballant al menjador bona part del matí, excepte una estona que vaig aprofitar per anar a netejar l’autocaravana. Quan vaig tornar de l’autocaravana la Denise ja havia arribat i estava preparant el dinar, pasta, naturalment. Vàrem estar conversant en català sobre el meu viatge, el projecte i altres aspectes personals, amb una gran agudesa mental per part de la Denise. Després de menjar millor gelat del món en una petita pastisseria, ens vàrem trobar amb la Laura, una noia de Madrid que vaig conèixer l’anterior nit a la plaça. Com que la Denise havia de tornar a treballar em vaig quedar amb la Laura tota la tarda. Primer vàrem passar a veure una exposició d’estudiants de belles arts a la universitat i seguidament a casa seva, doncs feia un dia massa gris per a passejar. Ella havia d’estudiar i jo volia escriure l’article de cambio16 que havia d’enviar l’endemà. Però ens vàrem passar tota la tarda conversant, sobre els somnis, la vida, les relacions que havíem tingut... No va ser fins poc abans de sopar que ens els dos ens vàrem posar a treballar una mica. Vàrem sopar els quatre a casa en Jean François i la Denise. En Jean François va cuinar un deliciós arròs amb Cocacola! Es veu que a Amèrica del Sud l’utilitzen força a la cuina... Durant el sopar els vaig fer l’entrevista individualment. En Jean François creia que un dels principals problemes del món era la falta de comunicació tant a nivell internacional com personal, i potser es podria solucionar el problema disminuint el ritme de vida. El principal problema a França és la falta de referències per part del jovent, en el seu treball de dissenyador intenta mostrar noves referències, per exemple ecològiques. A nivell personal es considerava feliç i intentava no queixar-se pels seus problemes. Creia que per a ser feliç es necessitava una mica de disciplina amb un mateix i sobretot somriure. La Laura creia que la insolidaritat era el principal problema del món. Curiosament també creia que el principal problema a nivell regional era el ritme de vida frenètic. La Laura es considerava feliç tot i que a vegades, els dubtes l’allunyessin d’aquest estat. La Denise creia que el principal problema del món era les desigualtats econòmiques. A Itàlia creia que les accions de la gent estan massa condicionades pel pensament dels altres, opinava que la gent hauria de ser més independent. La Denise considerava que encara podria ser més feliç si trobés un indret millor per a viure. El secret de la felicitat passa per tenir amics. Aquest matí m’he quedat a casa la Laura acabant de preparar uns correus i unes col·laboracions amb Catalunya Ràdio i després he anat a un Cibercafe a connectar-me. Molt econòmic, es nota que es una ciutat universitària. He dinat amb la Denise que a mesura que ens coneixem es va tornant més aguda analitzant el meu “charm”. Després de la pizza i el gelat he quedat amb la Laura. L’he acompanyat a comprar, hem anat a casa seva a seguir les converses del dia anterior i més tard, en un moment que semblava que havia parat de ploure definitivament, he sortit a tirar fotos. Però ha tornat a ploure. Estava intentant tirar una foto amb el trípode tapant la camera amb el paraigües quan s’ha apropat una noia molt simpàtica que s’ha ofert per aguantar-me el paraigües mentre tirava la foto. Hem estat conversant una mica, ella en italià posant accent espanyol i jo en espanyol posant accent italià. Després ens hem separat, jo a tirar fotos i ella a comprar un llibre amb una amiga. Al vespre he anat amb la Laura i un seu amic Mallorquí a veure una pel·lícula critica amb Berlusconi. Ha estat bé, tot i que en aquesta pel·lícula hi havia més diàlegs que en la pel·lícula que vaig veure a Milano i em vaig perdre alguns trossos. Després vàrem anar a un local a menjar una pizza i vàrem acabar en un pub amb altres amics conversant i bevent fins passada la mitja nit. Em vaig acomiadar efusivament de tots, en especial de la Laura, la Denise i en Jean François amb el desig de tornar-nos a trobar algun dia o altre, i aquesta vegada vaig anar a dormir a la Hymer. Ravenna (veure sobre mapa) 07/04/2006:
Aquest matí m’he posat amb marxa cap a Ravena, doncs havia quedat per dinar amb el meu amic Christian. L’havia conegut feia uns sis mesos durant la preparació del viatge, quan jo havia estat una setmana a Rimini en una fira de caravaning. Donava la casualitat que en Christian era molt bon amic de l’Anna de Milano. En Christian es un xaval que val la pena conèixer. És un entusiasta de la física quàntica i la relativitat i regenta una botiga de jocs de taula. L’anterior vegada que havia quedat amb ell havíem tingut unes conversacions molt interessants i profundes sobre física i filosofia. I aquesta vegada no ha estat menys. Hem anat a dinar al port de Ravena en un restaurant de pescadors un peix fregit deliciós. Hem estat conversant d’idiomes, jocs de taula (escacs i go), però en especial del meu viatge i de com el somni que era feia sis mesos quan ens havíem conegut s’havia convertit en realitat. Li explicava que apart de no rendir-se i buscar nous camins per arribar al destí quan alguns camins es bloquegen, també es necessari reajustar el destí o objectius per trobar nous camins per a arribar-hi. A la tarda li he fet l’entrevista i coneixent la seva profunditat de pensament, he intentat anar més lluny amb les seves respostes i ha acabat resultant una entrevista interessantíssima. En Christian no es considerava amb suficient coneixement per aïllar cap problema, de totes maneres, també creia que els problemes únicament existien sota el punt de vista humà, per tant, potser en realitat no existien problemes. A nivell regional, creia que un dels problemes a Itàlia era que molta gent té la ment tancada. El coneixement és camí per ampliar el camp de visió de tothom. Personalment, cadascú ha de trobar el seu camí per ajudar el món, per exemple, ell utilitza la física per ampliar el coneixement del seu entorn en canvi altres aniran al Brasil a aconseguir menjar per la gent que passa gana. A nivell personal es considerava feliç. Creia que els diners ajuden a aconseguir coses que volem però no ajuden a ser feliç, el secret de la felicitat es troba en mantenir una bona relació amb els altres i amb tu mateix. A la tarda l’he acompanyat a la seva botiga i com que tenia feina he anat a donar un tomb per Ravena, una ciutat molt tranquil·la i poc turística però amb alguns carrers comercials i places agradables de passejar-hi. He m’he posat a dormir d’hora a l’autocaravana per a recuperar el son dels dies anteriors. Bologna (veure sobre mapa) 08/04/2006: Aquest matí en Christian m’ha passat a buscar per la Hymer per anar a esmorzar i després anar a la seva botiga des d’on m’ha deixat treballar i connectar a Internet amb el meu ordenador. M’he interessat pel joc de cartes Magic The Gathering que en Christian venia a la botiga i m’ha explicat tot un món que desconeixia. Es veu que es un joc de més de 12 anys, amb grans torneigs internacionals en els que es juguen molts diners. Les cartes s’imprimeixen un nombre limitat de vegades, cosa que fa que algunes cartes es revalorin i se n’acabin pagant més de 100€. Cada jugador juga amb una baralla de cartes que ell mateix confecciona segons l’estratègia que utilitzi. A partir es desenvolupa el joc en el que un treu punts a l’altre fins que l’elimina. Més tard m’ha ampliat els meus coneixements sobre els jocs de Rol. Hem anat a dinar una pizza a un restaurant a tocar de la seva botiga. Allà he menjat la millor pizza de la meva vida, o equiparable a una pizza de Steak Tàrtar que havia degustat fa uns mesos a França. Es veu que l’amo del restaurant “La Mia Patria” (Via G. Rasponi – Ravena) ha guanyat diversos premis gastronòmics i es dedica a crear pizzeries i a fer-les créixer durant un parell d’anys per després vendre-les quan funcionen perfectament. Al restaurant ens hem trobat un grup de jugadors de Rol que havien comprat anteriorment a la botiga i hem estat ben entretinguts amb el seu humor i ocurrències “Freakies”. A la tarda m’he acomiadat d’en Christian amb la certesa que tornarem a coincidir en algun altre moment de les nostres vides i m’he tancat a l’autocaravana a treballar una mica. Després he anat al supermercat i finalment m’he dirigit cap a Bologna mentre un gran sol rogent es ponia davant meu. Demà m’he de trobar amb l’Ester i altres compatriotes a Bologna. L’Ester és una molt bona amiga i, al mateix temps, la dona d’un molt bon amic. Està treballant a empresa Pahi que fabrica mobiliari per a perruqueries i coincideix que aquest fi de setmana hi ha una fira d’estètica a Bologna i ells hi exposen. En el meu itinerari no hi havia inclòs Bologna, però val la pena desviar-se uns pocs quilometres per a saludar una bona amiga i mirar unes quantes models (això últim ho va suggerir ella). Reggio Emilia (veure sobre mapa) 09/04/2006:
Sí, és veritat, a Reggio Emilia ja hi vaig estar... Bé, ja us explicaré què faig aquesta nit escrivint des d’aquí. Abans però, us diré que avui he passat un dia fantàstic amb la gent de Pahi a la fira d’estètica de Bologna. Cap a mig matí m’he dirigit cap a la fira. He enviat un missatge al mòbil de l’Ester i ha sortit a rebre’m ben contenta. M’ha explicat que tots els meus amics de la plana es troben perfectament bé i que ja hi ha 3 noves criatures al món. Sembla ser que tres parelles de la colla es van posar d’acord fa nou mesos. Hem entrat a dins de la immensa fira, en un dels pavellons, i m’ha presentat els seus companys de feina, tots ells encantadors. La veritat és que m’he trobat molt ben acollit. M’ha deixat asseure en un dels seus sillons rentacaps que fa massatges mentre al davant tenia una bonica panoràmica de nenes desfilant en una passarel·la de pentinats. Alguns moment que hi havia poca feina l’Ester m’ha acompanyat a donar un volt per la fira, m’he fet un massatge de cames i malucs amb una màquina que vibrava i a la tarda m’he tallat el cabell amb uns sud-americans que feien anar les estisores a la velocitat de la llum. Tot això sense pagar ni un duro. Durant tot el dia l’Ester i els altres companys de Pahi m’han estat insistint d’anar a sopar amb ells a Reggio Emilia. Al principi no em decidia perquè es trobava a uns 70 quilometres que l’endemà havia de recórrer en sentit contrari i perquè ja hi havia estat. Però al final m’he deixat convèncer. I ha valgut la pena, perquè el sopar ha estat molt cordial i divertit. De totes maneres, no ha sigut tan senzill com això presentar-me al sopar, ja que un cop arribat a Reggio Emilia ha anat de ben poc que em perdo. Venezia (veure sobre mapa) 10/04/2006:
Aquest mig dia he arribat a Venčcia. Sabia que seria impossible aparcar al centre, a no ser que em comprés un equip de submarinista. Per tant he aparcat en un dels immensos aparcaments que té la ciutat. Però només d’entrar he estat apunt de tirar-me enrera. El preu diari de l’aparcament era de 37€, increïble... De totes maneres he entrat amb l’esperança d’empescar-me’n alguna per no haver de pagar aquesta barbaritat. A Venècia havia quedat a mitja tarda amb la Dea, que segons el seu perfil al portal Couchsurfing és una noia sense lligams i viatgera. Tenia ganes de cončixer-la perň mentre em preparava el dinar m’ha enviat un missatge que avui no podria quedar i que li aniria millor demŕ al matí abans de treballar. He estat treballant un parell d’hores a la Hymer i quan finalment m’he decidit a fer un tomb per Venčcia s’ha posat a ploure. De totes maneres m’he dit que apart de mullar, la pluja també és bonica. Així doncs, he agafat un paraigües i he anat a buscar l’autobús que m’ha apropat fins a la Plaça de Roma, l’últim reducte on poden arribar els cotxes. D’allŕ he començat la meva caminada pel laberint de carrerons i canals fins que he aconseguit arribar a l’espaiosa plaça de San Marco. La ciutat semblava més humida que de costum, despintada, trista, amb torres i edificis inclinats, com a Pisa,... De totes maneres, també hi havia algun gondolero que intentava animar els canals amb els seus cants i rialles. Al tornar cap a la plaça de Roma, m’he adonat realment de lo gran que és la ciutat. Volia arribar-hi abans d’un quart de deu per agafar l’últim autobús cap l’aparcament de la Hymer, perň per poc el perdo. He estat caminant amb presses més de mitja hora. El que no puc assegurar és que no ho fes amb cercles, perquč a Venčcia és molt fŕcil perdre-hi la orientació i les referčncies. 11/04/2006:
Avui he agafat la bicicleta per arribar-me a la plaça de Roma. No he anat més enllŕ perquč tots els ponts que creuen els canals tenen escales i els fa força impracticables per la bicicleta. A partir de la plaça de Roma m’he guiat amb el GPS fins el pont de Rialto on havia quedat amb la Dea, i la veritat és que m’ha anat molt bé, perquč hi he arribat en un moment. La Dea ha arribat al cap d’una estona. No estava segur que fos ella, ja que com acostuma a passar, tenia una expressió diferent a la foto d’Internet. L’hi he preguntat i era ella. Ens hem saludat i hem anat a fer un cafč. M’ha explicat que va créixer a Canadŕ, tot i que els seus orígens son Servis. Ara estŕ treballant a Itŕlia amb la Unesco, perň el seu somni és viatjar i segurament, després d’acabar el projecte que estŕ realitzant demanarŕ una altre destinació a l’organització. Possiblement a l’Ŕsia. No hem pogut conversar massa ja que ha hagut d’entrar a treballar, llavors jo he tornat a fer un tomb, a connectar-me a Internet, a tirar fotos i a buscar una bugaderia, que no he trobat fins a la tarda. Mentre tirava una foto del parc aquŕtic dels bombers, se m’ha apropat un home amb una nena pujada al coll, i després de conversar una estona m’ha comentat que Venčcia ja no és la que era, que ha decaigut molt i que aixň era degut al turisme de baixa qualitat que actualment la visitava. No m’he atrevit a comentar-li jo formava part d’aquests turistes, dels de més baixa qualitat. A la tarda he tornat a fer un tomb, bé, més que un tomb ha sigut una excursió perquč he estat caminant més de quatre hores, recorrent tant sols una petita part de Venčcia. El sol ha il·luminat sense vergonya i els turistes han tornat a sortir dels hotels animant la majoria de carrers, les gňndoles han omplert els canals i la humitat i la tristesa de la tarda anterior ha esfumat. Durant la passejada m’he trobat casualment la Dea, m’ha comentat que m’enviaria un missatge per quedar més tard, perň no ha sigut fins a la nit que me l’ha enviat, disculpant-se perquč havia hagut de quedar-se a l’oficina fins tard. Slovenia Ljubljana (veure sobre mapa) 12/04/2006: (Venice) Avui, quan m’he despertat i he obert la persiana que dona al mar m’ha sorprès veure les muntanyes de fons, suposo que els Alps, nevats. Potser per això no he pogut encendre l’escalfador que funciona amb campingaz. De totes maneres, a mig matí, quan el sol ha escalfat la Hymer m’he pogut dutxar sempre problemes. Després he anat a rentar roba a una bugaderia que vaig localitzar ahir. Hi he anat amb la bicicleta, amb les alforges ben carregades. Sempre utilitzo aquest sistema per a portar la roba a rentar, però aquest cop ha sigut una mica més laboriós perquè he hagut de creuar 4 ponts amb unes quantes escales. Abans de dinar he tret l’autocaravana del costós aparcament i començat a tirar cap a Ljubljana. Està a poc menys de 300 quilometres però no hi he arribat fins al vespre. Primer he parat per dinar i després he anat parant per anat passant vídeo a l’ordenador i renderitzant-lo. Fa dies que aprofito els trajectes per a connectar tots els aparells electrònics que puc a la corrent i a fer-los treballar, així no es descarrega la bateria, i al mateix temps, si haig de parar de tant en tant també em distrec i encara se’m fa més lleugera la conducció. He creuat la frontera de Slovenia, després de mitja hora de cua, amb il·lusió. Em dona la sensació que creuant aquesta frontera inicio una nova etapa del viatge. Començaré a circular per països i a conèixer cultures que em son més diferents. Tot i que força gent m’ha insistit que Slovenia està més a cavall de l’Europa de l’oest que la de l’est. I efectivament, una cosa que m’ha sorprès és l’excel·lent estat de l’autopista, de la tangencial que rodeja Ljubljana i dels pocs carrers per on he circulat. Les infrastructures estan molt millor que a Itàlia. De totes maneres, el paisatge verd i ondulat m’anuncia que potser sí que he entrat a un nou territori. I també hi ha les paraules dels cartells, que sembla que els falti lletres o els en sobrin... Per exemple, cada vegada que he d’escriure Ljubljana he de fer un copiar i enganxar amb el word, perquè teclejant encara no me’n surto. He aparcat a prop d’un immens centre comercial, on m’he de trobar d’aquí un dia i mig amb la Lea, una amiga eslovena que vaig fer fa un any i mig en el meu viatge d’Àfrica. Durant aquest temps hem estat mantenint el contacte a través d’Internet i no cal dir que ens fa molta il·lusió retrobar-nos. Al fi de setmana anirem al seu poble i passarem la pasqua amb la seva família. No sé quina rebuda m’hi espera, perquè en un dels seus correus electrònics em deia: “He explicat als meus companys i estudiants tot sobre el teu viatge i estan molt interessats a conèixer-te, casi ets una celebritat aquí”. 13/04/2006:
Aquest matí he sortit a comprar al supermercat que hi tinc a tocar de la Hymer. Només d’entrar m’ha sorprès que els prestatges de productes que es trobessin en diagonal i el gran espai entre ells. Llavors, tal com em temia només sabia què comprava pels dibuixos o les fotos dels paquets, excepte la llet, que he suposat que eren uns cartrons blancs amb unes flors dibuixades. Per sort, els preus estaven en euros, tot i que anteriorment ja havia buscat el canvi Euro/Tolar. Tot seguit he anat a passejat pel centre comercial del costat que no es diferenciava massa dels espanyols, i he localitzat els cinemes Colosej on m’he de trobar demà amb la Lea. També he tret diners amb la targeta de crèdit, com que rebo un missatge al mòbil cada vegada que pago o trec diners he vist que no m’han carregat gaire comissió. A la tarda, després de dinar i de netejar l’autocaravana, m’he dirigit amb la bicicleta cap al centre de Ljubljana. Feia bon dia i els bars del costat del riu estaven ben animats. M’he permès el luxe d’asseure’m en una taula al sol i prendre’m una beguda perquè abans que ja havia fet l’esforç de pujar al castell des d’on es té una interessant vista de la ciutat. Després he passejat per l’altre riba fins al triple pont, realment no sé perquè els hi van construir, però hi ha 3 ponts ben de costat, casi enganxats. Quan he arribat a l’autocaravana m’he sentint cansat. No pas per l’esforç realitzat perquè ha sigut molt menor a altres dies. Més aviat crec que és per l’al·lèrgia que fa anys que arrossego, aquest mati he tornat a prendre anti-histamínics des de feia temps i aquests deixen una mica atontat. Aquesta al·lèrgia que encara no tinc detectat a què és exactament, potser és a mi mateix, em provoca ocasionalment rinitis i això fa que casi mai senti les olors. Sempre he pensat que millor perdre aquest sentit que altres, tot i que no deixa de ser molest. En qualsevol cas, us ho explico perquè no us estranyeu si mai us parlo de les olors o perfums dels països o ciutats que visiti o vagi visitant. 14/04/2006:
Aquest matí he anat a trobar la Lea i ens hem saludat amb una forta abraçada. M’ha demanat què volia fer però jo li he comentat que em trobava al seu país i que ella em podria suggerir molt millor què podíem fer. Llavors m’ha plantejat tot el que podríem fer en un sol dia: primer aniríem amb el seu cotxe al llac de Bled, a la tarda havíem quedat amb uns amics que ens ensenyarien Ljubljana i al vespre aniríem cap a Novo Mesto, on viu el seu xicot. El llac de Bled és petit però entranyable. Al vell mig hi ha una església barroca molt pintoresca, a l’altre riba, sobre un penya-segat reposava un castell i al fons, els Alps nevats acabaven d’adornar el paisatge. Hem caminat fins al cap de munt d’una pista d’esquí enmig d’un bonic bosc que es despertava de l’hivern. La llàstima ha sigut que a dalt no tinguéssim una vista completa del llac. Després ens hem dirigit amb el cotxe cap a l’altre extrem del llaç on es comença a formar una estreta vall anomenada Vintgar. Hem caminat pel costat d’un sorollós riu fins que hem trobat un cartell que en eslovè posava: “No passar, perill de mort”. Però amb la Lea hem comentat que ens faríem els estrangers i que passaríem, ja que volíem visitar unes cascades que hi havia un quilòmetre enllà. Però uns quants metres després ens hem trobat una barrera just abans d’un pont de fusta amb uns senyals més explícits, però també en eslovè. Hem creuat el pont amb precaució i hem seguit endavant, però finalment uns homes que estaven tallant un arbre ens han cridat l’atenció i hem reculat. Tornant cap a Ljubljana ens hem trobat retencions, en bona part causades per cotxes estrangers: alemanys, austríacs, txecs,... que es dirigien a la costa de Croacia a passar la setmana Santa. A Ljubljana ens hem trobat amb els dos amics de la Lea, dels quals no recordo els noms. Han estat molt simpàtics. Ens han fet una mica de guies de la ciutat i hem visitat altres parts que no havia visitat el dia anterior: l’ajuntament, l’església, el mercat,... Finalment hem reposat a menjar un tall de pastel en un bar, que he menjat amb gran delit perquè ja érem la tarda i no havíem dinat. Més tard ens hem dirigit cap a Novo Mesto, el poble on viu el xicot de la Lea. Jo anava amb la Hymer seguint el cotxe de la Lea, però a mig camí ens hem quedat ben retinguts, ja que en aquest punt encara no hi havia construïda la nova autopista. Llavors, he baixat de la caravana i he lliurat a la Lea un dels walkytalkies que l’esposor Alan m’havia deixat. D’aquesta manera, hem pogut continuar conversant més d’una hora mentre circulàvem a pas de tortuga. A Novo Mesto, la Lea m’ha presentat l’Igor, el seu xicot, un noi apassionat per la música. Ha preparat una mica de sopar i hem estat conversant una mica de política. A Slovenia van viure una convivència i separació de Yuguslavia una mica complicada i aquí molta gent em pregunta si a Catalunya els habitants també volen la independència. 15/04/2006:
Cap a les 10 la Lea i l’Igor m’han vingut a buscar a la Hymer per anar a fer un tomb per Novo Mesto. Novo Mesto és la cinquena ciutat de Slovenia en nombre d’habitants però no gaire més gran que Vic, la petita ciutat de Catalunya on visc. És una ciutat que està creixent ja que moltes indústries europees hi estan portant la producció. Estan contents amb els nous llocs de treball però tenen por que això amb la propera entrada a la zona euro provoqui un augment dels preus, sobretot dels pisos. Més tard l’Igor m’ha preguntat si volia veure escurçons i al comentar-li que podia ser interessant hem anat cap un castell que estaven reconstruint on en una de les parets hem pogut observar un escurçó força més gran que els ibèrics que prenia el sol. Després hem visitat un bonic castell, o una gran mansió, en una petita illa d’un riu i allà he fet l’entrevista a l’Igor per a prendre una mica més el pols al món. Opinava que el principal problema del món era la sobrepoblació i el ràpid creixement. No era gaire optimista amb la solució del problema i no tenia clar que la solució que s’aplica a Xina per evitar la sobrepoblació sigui la correcta solució perquè va encontre dels drets humans. L’Igor es considerava feliç. El secret de la felicitat és ser optimista i gaudir amb les petites coses. A la tarda ens hem dirigit cap a un gran monestir on ens havíem de trobar amb unes cosines de la Lea, la Petra, la Tina i en Julien, francès i xicot de la Tina. Junts hem visitat una part de monestir ja que a la resta hi vivien monjos, hem visitat un poble antic on podies fer-te la idea de com vivien fa un o dos segles, hem visitat un altre monestir on hi havia unes grans escultures de fusta producte d’un concurs que feien no tots els anys (m’ha sorprès una casa amb llar de foc però sense xemeneia perquè així el fum fumava la carn que posaven al pis superior), i finalment ens hem relaxat fent un cafè i una cervesa en un poble que anomenaven la Venècia eslovena perquè es trobava en una illa al mig d’un riu. Allà he fet una entrevista a la Tina. La Tina opinava que el major problema del món és que la gent no s’entén entre ells i difícilment es pot solucionar perquè la gent s’avorreix si no crea problemes. Ella pot ajudar a canviar el seu voltant però no més. El problema més gran de Slovenia és que són un país molt petit amb molt poca influència, no creia que fos un complex sinó una realitat. La Tina es considerava bastant feliç perquè no considerava que existís un estat de felicitat absoluta. No hi hauria res que la fes més feliç. El secret de la felicitat és simplement gaudir de cada moment. Durant tot el dia he pogut anar observant per tot arreu on passàvem o que visitàvem una de les típiques tradicions eslovenes de pasqua. És tradició fer un àpat especial el dissabte de pasqua però abans de menjar-lo s’ha de portar a beneir a l’església. D’aquesta manera, a llarg de tots els trajectes que fèiem podíem observar dones, noies i nenes amb cistells de vímet coberts amb un tovalló que anaven cap a l’església a beneir el menjar. Aquest àpat podia ser per dinar o per sopar, però a casa la Lea han menjat a mitja tarda. Jo i la Lea hem arribat una mica tard, però els seus pares i la seva germana han tornat a menjar una mica per acompanyar-nos. El sopar era a base de llom de porc fumat, botifarra, un pa casolà molt bo i d’una arrel que he identificat amb un nap. Aquesta arrel en comptes de bullir-la, en fan saltar petites guspires amb un ganivet i la mengen crua acompanyant l’embotit, el seu sabor és amarg però agradable. Ha sigut un sopar molt tranquil i entranyable, amb una conversa mig en anglès i mig en eslovè que la Lea s’encarregava de traduir. Bukosek (Brezice) (veure sobre mapa) 17/04/2006:
He passat un parell de dies magnífics a Bukosek. En principi tenia previst marxar aquest matí, però encara hi soc. Si el motiu del viatge fos trobar un meravellós lloc en el món on viure aquest seria un d’ells. La gent que he trobat i els amics que he fet han estat encantadors. I no us enganyo si us dic que a Bukosek hi deixaré un tros del meu cor. Aquests dos dies he dormit a la caravana però cada matí m’he dutxat amb abundant aigua a casa la Lea i els seus pares. També he estat esmorzant amb ells, capuccino, pa amb melmelada i potica (potitsa), un deliciós pastel que es crea enrotllant la massa sobre sí mateix. Quan estava a Ljubjana, els amics de la Lea em van dir que era una obligació que m’agradés el potica, però no cal que sigui obligat perquè és impossible que no t’agradi. Ahir al matí el vaig dedicar a treballar, ja que la Lea em va deixar connectar a Internet amb la seva adsl. Vàrem dinar en família força d’hora, a les dotze. Vaig pujar una ampolla de vi que vaig comprar a Itàlia i els va agradar molt, tot i que tenia una graduació molt més alta que els vins eslovens, que només tenen vuit graus d’alcohol. I després de dinar partit de futbol. Des de fa més de 45 anys que els homes de la família i alguns veïns es reuneixen per a jugar cada diumenge a les dues un partit de futbol en una clariana enmig del bosc. Tan es que plogui, nevi o faci sol, perquè mai han deixat de jugar-hi. Ahir, al participar jo i el francès Julien van venir més homes a jugar. Érem 12 i vàrem fer tres equips. Va ser molt divertit jugar entre els arbres i mirant de no ensopegar amb les arrels. I entre partit i partit, una mica de vi o de cervesa t’ajudava a recuperar les energies. Vaig tenir l’honor de fer el primer gol, després de tres partits de 10 minuts amb un resultat de 0-0, però tot seguit en van arribar molts més. En acabar el partit i després de la dutxa, la Lea, els seus pares, la seva germana Janja i el seu xicot vàrem anar a visitar una cova excavada a la sorra en un petit poble a uns quants quilometres de Bukosek. Aquesta profunda cova que havia estat reoberta recentment, havia estat utilitzada antigament per a conservar els aliments i el vi en un espai fresc. Al vespre, després de sopar altre cop en família, vàrem anar a fer una copa a Brezice. Érem forces, la Lea, la seva germana, les seves cosines, xicots,... Va ser molt divertit, les quatre germanes i cosines van estar parlant de tots els jocs que de petites feien pel bosc, les obres de teatre que havien representat, les anècdotes de l’escola. Després vàrem estar parlant del meu viatge i finalment em van donar les seves adreces de correu electrònic perquè els enviés el diari. Els vaig comentar que anava una mica enrederit amb l’enviament i que per tant, quan rebessin el diari de l’estada de Slovenia jo ja seria força lluny d’allà. Però després d’una mica de broma, els he tranquil·litzat dient-los que no tenia absolutament res de dolent per explicar. Em va agafar una mica a contra peu un comentari de la Tina, en el que em preguntava si després del projecte de prendre el pols al món sabria la veritat sobre tots aquests temes que em preocupen. De totes maneres li vaig respondre que tenia l’esperança d’obtenir les meves pròpies conclusions, però que en qualsevol cas no deixarien de ser unes altres opinions tant vàlides com la resta que hagi captat durant el viatge. Aquest matí he tornat a treballar una mica, però a mig matí he anat a la casa del davant, on viuen les cosines de la Lea, i he fet una entrevista a la Petra una noia amb un somriure que enamora. El principal problema del món segons la Petra és que el món està dividit diferents grups que es busquen problemes entre ells. La solució estaria en viatjar, conèixer gent de diferents cultures i ser amigable. A nivell regional la Petra opinava com la seva germana, que Slovenia és un país massa petit i que la gent al món no està interessada en el seu país. A nivell personal la Petra es trobava una mica perduda perquè no sabia quin objectiu donar a la seva vida, si trobés aquest motiu per viure seria més feliç. Seguint la mateixa línia, el secret de la felicitat es troba en trobar el sentit de la vida. Després de l’entrevista la Petra ha proposat d’anar a fer un tomb amb bicicleta i jo he acceptat amb la condició de ser a casa abans de les dotze, l’hora de dinar a casa la Lea. També han vingut la Tina i el Julien. Hem estat pedalant per la vora una riera. El dia era esplèndid, feia sol però no calor. La Tina i el Julien s’han atraçat i he estat mantenint una conversa molt interessant amb la Petra seguint el fil de l’entrevista. Després de dinar hi ha hagut una altre vegada futbol. Aquesta vegada ha sigut més esgotador ja que només érem vuit i només hem fet dos equips, per tant no hi ha hagut els descans de l’altre vegada. De totes maneres, he gaudit com mai. Després del partit, el pare de la Petra i la Tina m’ha demanat un DVD amb el tros de partit de futbol que ahir va filmar la Lea amb la meva càmera. Al final he decidit quedar-me fins l’endemà al matí així podria editar la cinta de vídeo que tenia gravada. Al vespre m’he acomiadat de tothom, ja que l’endemà tothom entrava a treballar d’hora. Els he donat moltíssimes gràcies per aquests fantàstics dies entre ells i ells m’han desitjat molt bon viatge. Aprofitant un moment que m’he quedat sol amb la Petra li he demanat si em voldria acompanyar l’endemà a visitar Zagreb que es troba a pocs quilometres de Brezice i per sorpresa meva ha acceptat. Croatia Zagreb (veure sobre mapa) 18/04/2006:
M’he quedat tot el matí amb l’autocaravana aparcada a Brezice esperant que la Petra acabés de treballar i a primera hora de la tarda ens hem dirigit junts cap a Zagreb, una ciutat agradable de passejar-hi, amb molts parcs, carrers tranquils, d’altres de comercials, i la gent molt simpàtica. La Petra és una noia molt dolça, tranquil·la, riallera, bromista, intel·ligent,... terriblement encantadora. Si m’hagués quedat més dies a Bukosek possiblement m’hagués enamorat perdudament i no hagués pogut continuar el meu viatge o li hagués implorat que m’acompanyés per sempre. He passat una tarda inoblidable amb ella, simplement passejant i conversant. Però aquesta és una de les meravelloses lliçons que estic aprenent en aquest viatge, a viure el present i a gaudir-lo. No importa si fa sol o plou, si arribes a dalt de la muntanya o t’atures a mig camí per a contemplar el paisatge. Lo important és aprendre a valorar cada instant: una mirada, un somriure, el tacte,... Gaudir de cada moment sense preocupar-te si aquests s’acabaran o continuaran. Perquè si s’acaben, tard o d’hora tornaran a arribar nous moments que tornaran a omplir el teu cor. I mentre aquests no arribin podràs gaudir de l’enyorança, del què podria ser però no ha sigut, del record d’haver-te sentit estimat per uns instants. Austria Graz (veure sobre mapa) 19/04/2006:
Ahir al vespre em vaig acomiadar de la Petra i em vaig quedar a dormir a l’autocaravana davant de casa seva. Aquest matí, acabava d’esmorzar quan ha tornat a venir per acomiadar-se per ultima vegada, al fons, la seva mare també m’ha dit adéu. Estava plovent. Després d’esmorzar i dutxar-me he començat a fer camí cap a Graz, Àustria. El camí més curt m’ha portat a creuar tres fronteres: Slovenia-Croacia; Croacia-Slovenia; Slovenia-Austria. A cada una he hagut d’ensenyar el passaport i en alguna m’han estampat el segell. A Venècia, la Dea m’havia explicat que estava treballant en un projecte per a la Unesco que s’havia de desenvolupar als Balcans i estava tenint forces problemes que Slovenia acceptés el projecte perquè ells no es consideraven els Balcans i deien pertànyer a Europa central. A Slovenia, la gent a qui vaig preguntar em va confirmar aquesta opinió. De totes maneres, haig de dir que creuant les tres fronteres no em vaig trobar cap accident geogràfic significatiu ni canvi de paisatge o cultural destacable. Els tres països estan immensos en color verd dels boscos i dels prats ondulats. Les cases rurals estan escampades per arreu i les esglésies blanques o groguenques sobresurten de darrera casi cada turó. Des de casa la Lea havia buscat a Internet on trobaria recanvis per a les bombones de campingaz a Graz, doncs se m’estaven acabant. En arribar a Graz m’hi he dirigit. Era un gran magatzem de productes de construcció i decoració. M’he estat passejant amb un carro carregat amb les 6 bombones preguntant a tots els empleats que només parlaven alemany i que em feien anar d’una punta a l’altre. Finalment he trobat l’encarregat i he obtingut els recanvis. I per lo que m’han costat, m’he estat pensant de dutxar-me amb aigua freda a partir d’ara i d’utilitzar el gas només per a la cuina i la nevera. Graz m’ha encisat, m’hi he passat una tarda molt agradable. Sembla una ciutat molt pausada, els seus carrers comercials tenen un dinamisme relaxat i els bars de les places estan plens de gent conversant tranquil·lament. La ciutat té uns quants parcs, una torre amb un rellotge enfilada en un turó i un parell d’estructures futuristes que contrasten amb les cases antigues de teulades empinades: el centre d’exposicions anomenat col·loquialment “the friendly alien” i una illa artificial al mig del riu. Wien (veure sobre mapa) 20/04/2006:
He sortit a mig matí direcció Wien. Al mapa de carreteres que utilitzo tenia una creu marcada amb llapis en un poble a mig camí anomenat Pölau. Segurament ho havia marcat durant la preparació d’un anterior viatge que al final va seguir un altre itinerari. La guia d’Europa que utilitzo ara no en deia res, de totes maneres he decidit passar-hi. Pölau no m’ha semblat massa diferent a la resta de petits pobles que he anat creuant, a no ser per una bonica església barroca que hi ha al bell mig. Només d’entrar-hi amb la camera de fotos he reculat cap a la Hymer a buscar el trípode i la camera de filmar, ja que valia la pena conservar alguna imatge de les fantàstiques pintures que omplien cada centímetre quadrat de l’esglesia. Al sortir m’he fixat que sortia força gent menjant gelat d’un bar de davant on tenia la Hymer aparcada i suposant que serien bons he fet el mateix. De totes maneres, no tenien res a veure amb els gelats Italians. Wien m’ha sorprès pel seu esplendor, elegants edificis, grans parcs, avingudes amples,.... He aparcat al costat del Rathaus, que consultant al diccionari he deduït que es l’ajuntament. M’he dirigit creuant tres parcs cap al centre d’informació. Era mitja tarda i la gent es relaxava amb els últims moments de sol, o jugaven a futbol, o estudiaven apunts, o fumaven en grup,... A Wien, a diferència de moltes altres ciutats que últimament he visitat, hi ha un ambient molt alternatiu: punks, hipies, indefinits,... Estava fent fotos en un parc, quant uns nois que fumaven una pipa àrab m’han cridat l’atenció i m’han preguntat perquè feia fotos a la gent. Però jo els hi he comentat que estava fent art i els he mostrat algunes de les fotos que havia pres. Finalment s’han convençut que era inofensiu i he seguit prenent fotos. ‹ Anterior (19/02/2006) MES Següent (2006-04-20)› ‹ Anterior (2009-11-18 - Romania) PAÍS Següent (2009-11-28 - Spain)› |
|
