| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (21/04/2010) MES Següent (2010-06-20)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Staircase-Escalante National Monument (veure sobre mapa) 01/06/2010:
Aquell dia ens va tocar en un sorteig (10 persones afortunades de 30) la possibilitat de visitar el següent dia la restringida zona de Coyote Buttes. Així doncs, ens vàrem quedar un dia visitant més relaxadament alguns altres interessants indrets de la zona. Spain Orís (veure sobre mapa) 10/06/2010:
Després d’estar recorrent casi sense parar, durant 4 anys, bona part d’Europa, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia, amb l’Alexandra, hem estat 6 mesos retinguts a casa, massa temps per a un cul inquiet que volia seguir prenent el pols al món. De totes maneres, això era el més sensat, perquè l’Alexandra, amb passaport romanès, tenia problemes per a obtenir el visat d’Estats Units, el país on volíem iniciar la nostra travessia americana. Així doncs, el primer pas va ser casar-nos, quelcom no tant senzill entre dues persones de nacionalitats diferents. Finalment, vàrem obtenir els permisos pertinents i el dia 20 de febrer ens vàrem casar envoltats d’amics i familiars. Unes setmanes més tard l’Alexandra va haver de volar a Romania per a registrar el casament i a continuació demanar un nou passaport on constés la seva residència a Espanya. Va ser així que, un cop rebut el passaport tres setmanes més tard, finalment vàrem poder demanar hora a l’ambaixada nord-americana a Madrid. Vàrem arribar-hi a mitjans de maig, l’Alexandra carregada de nervis i jo de papers, els quals van ser inútils, perquè sense verificar res ens van anunciar que ens concedirien un visat turístic vàlid per a 10 anys. Ens va costar de reprimir l’alegria, tot i que tampoc ens vàrem entretenir a celebrar-ho, perquè de seguida ens vàrem posar a buscar un bitllet d’avió cap a Califòrnia pel dia 10 de juny, just l’endemà de la data que tenia previst presentar el meu primer llibre del viatge. Hauria preferit haver iniciat abans els darrers dos anys de viatge per Amèrica, però també ha anat bé disposar d’aquests sis mesos sedentaris per a fer un altre tipus de viatge, un viatge interior per la memòria que m’ha permès d’escriure sense presses el “Relat del primer any d’un llarg viatge prenent el pols al món. Europa”. Recent editat en català, aquest llibre narra amb transparència els pensaments i sentiments d’un viatger principiant; els successos divertits o irritants que el fan madurar; els contrasts entre els diferents països i regions visitats a Europa; els somnis i il•lusions de les persones que coneix pel camí i les seves interessants opinions polítiques i filosòfiques que queden reflectides a les entrevistes del projecte: “Prenent el pols al món”. Aquest llibre, amb un pròleg de Toni Argonès i il•lustrat amb 20 pàgines de fotografies, serà presentat el dimecres dia 9 de juny a les 8 del vespre a la llibreria “la Tralla” de Vic. Durant la presentació, també faré una valoració dels 4 darrers anys de viatge per Europa, Àfrica, Orient mitjà i Àsia, projectant al mateix temps fotografies de l’Aventura. Finalment, introduiré la darrera etapa del viatge per Amèrica, que recorreré amb la meva dona Alexandra durant dos anys de nord a Sud, sense autocaravana, la qual vàrem vendre poc després d’arribar a Catalunya. A continuació anirem a sopar a Vic tots els que s’hagin apuntat amb antelació. Podeu comprar per 18euros el llibre a les llibreries catalanes o a la nostra botiga de Globetour: ”Relat del primer any d’un llarg viatge prenent el pols al món. Europa” US Los Ángeles, CA (veure sobre mapa) 15/06/2010:
- Hola, em dic Clarissa - Vàrem apartar la mirada de la finestra de l’avió i una noia amb un somriure jovial va seguir la seva presentació. – Volo a Los Angeles, vosaltres també? La passatgera anònima va fer el gest de seure al seient lliure del costat de l’Alexandra, mentre els dos responíem – Sí – encara sorpresos per la seva introducció. Després la noia es va adonar que s’havia equivocat de fila, però poc va importar, perquè de seguida va fer amistat amb una altra dona amb qui va estar parlant durant tot el viatge. En canvi, jo i l’Alexandra vàrem intentar dormir durant tot el trajecte, per a tenir el mínim jetlag possible, tot i que entre somnis em també em vaig estar preguntant “serà la societat americana tan oberta com aquesta noia?”. A jutjar pels pocs dies transcorreguts en aquest nou país, diria que els americans són bastant oberts, tanmateix, el que més ens ha sorprès fins al moment ha estat la gran diversitat de la societat. Aquests primers cinc dies hem estat allotjats per una família argentina que ens ha tractat fenomenal, apart d’ajudar-nos a buscar una furgoneta de segona mà que volíem comprar per a moure’ns pel continent. Una de les furgonetes que vàrem mirar va resultar ser d’un noi que provenia d’Iran, a qui vàrem posar molt content quan li vàrem explicar que havíem visitat el seu país i que ens havia meravellat la seva gent. Després el noi ens va explicar que a Estats Units mai s’havia sentit discriminat, a diferència d’Europa on havia viscut durant 9 mesos a França. Escoltant aquell comentari vaig pensar que els Estats Units havien hagut d’afrontar el problema de la multi-culturalitat i multi-racialitat feia molt temps, mentre que a Europa, el problema era molt més recent amb la immigració dels darrers anys. Descartant la furgoneta de l’iranià, al següent dia vaig decidir d’anar a mirar una altra furgoneta d’un home Mexicà, que vivia a un altre sector de la ciutat. Vaig tardar 3 hores per a arribar-hi, havent d’agafar un autobús, un metro i un tren que em van seguir meravellant amb la diversitat de la població: un asiàtic introvertit que compartia seient amb un negre que no deixava de parlar amb una cantarella que semblava imitar una cançó de rap, una noia amb mini faldilla al costat d’un home decorós llegint un llibre de caràcters àrabs, o una grossa dona embolicada en un sari de la India ocupant part del seient d’un escanyolit llatí de bigoti perfilat. Eren unes imatges molt similars a les de l’oficina de registre de vehicles, on vaig haver d’anar a registrar la furgoneta Chevy Astro comprada al mexicà per 2000dòlars. Allà, mentre esperava assegut la cua de 3 hores, una dona velleta de pell i cabells molt blancs em va donar conversa i va aportar un punt de vista ben diferent a la diversitat, manifestant la seva preocupació del creixent nombre d’immigrants, als quals l’estat destinava masses recursos. En qualsevol cas, al cap de poc, la meva preocupació va ser una altra, perquè l’home mulat de darrera el mostrador em va informar que havia de pagar 400dòlars per a posar la furgoneta al meu nom, perquè el mexicà a qui l’hi havia comprat havia deixat de pagar la registració del vehicle els últims dos anys. Per fi teníem la desitjada furgoneta que ens permetria moure’ns amb llibertat per Estats Units i Canadà i tenir un lloc on dormir en cas de necessitat. La llàstima va ser que la recerca de l’auto no em va permetre gaudir amb suficient tranquil•litat de la meravellosa hospitalitat d’en Sebastian, qui acabava de tornar d’un viatge amb moto de sis mesos per tot Sudamèrica. En Sebastián i la seva família vivien a la vall de San Fernando, un extensíssim barri de cases unifamiliars habitat per una tercera part de la població de Los Angeles. Era una característica que es repetia a tota la ciutat: casi totes les cases eren d’una sola planta (potser per la por latent als terratrèmols) i envoltades per un jardí de gespa ben tallada que desemboca sense murs als tranquils carrers, per on no passeja casi ningú. En realitat, davant tal ocupació del terreny horitzontal, l’única manera de moure’s per Los Angeles i les rodalies és amb cotxe privat (el transport públic era escàs i lent amb distàncies tant llargues). Així doncs, vàrem haver de dependre de l’entrega d’en Sebastian, qui ens va portar a Downtown una nit, una de les poques zones de Los Angeles on s’alcen diversos petits gratacels. I un altre dia ens va portar a la platja de Malibú, on nosaltres ens vàrem trobar a en David, un amic d’una amiga de la plana de Vic, qui ens va invitar a una festa d’aniversari a una bonica casa ancorada davant d’una bonica platja privada. La festa va estar bé, tot i que ens vàrem sentir una mica fora de lloc, amb els invitats disgregats amb petits grups oberts però no mostraven massa interès amb la nostra presència. ‹ Anterior (21/04/2010) MES Següent (2010-06-20)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› |
|
