|
Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (21/05/2007) MES Següent (2007-07-20)› ‹ Anterior (2007-05-16 - Cameroon) PAÍS Següent (2007-06-27 - Congo)› Gabon Libreville (veure sobre mapa) 20/06/2007: El dilluns va seguir la gimcana per descobrir quina era la millor opció - si és que ni havia alguna - per a continuar el viatge fins a Sud-àfrica. Vàrem anar a l'ambaixada d'aquest país per conèixer si necessitàvem visats d'entrada en cas d'arribar-hi amb vaixell (l'Alexandra en necessitava), vàrem anar a l'estació de trens que a preguntar el cost per a carregar el cotxe fins a Franceville (uns 400€ incloent el bitllet per a nosaltres), vàrem recórrer totes les companyies navals amb un dels nois de l'Oficina del Transport Marítim (només hi havia una vaixell cap a Cape Town amb un cost superior als 3000€ per a carregar el cotxe). Davant la impossibilitat econòmica d'arribar a Sud-àfrica per via marítima només teníem la opció de continuar per terra passant per Congo i RDC (República Democràtica del Congo) i intentar aconseguir el visat d'Angola en un d'aquests dos països, si no l'aconseguíem ens trobaríem atrapats i només podríem seguir endavant recorrent tot el sud de RDC, que no semblava massa bona idea. De totes maneres, en Ben i la Maria ens van escriure un correu ahir i sortosament ens van comunicar que es podia aconseguir un visat de 5 dies per a Angola des de Matadi, a RDC. 5 dies era insuficient, perquè a l'Alexandra només li resta una pàgina en blanc al passaport, i a l'ambaixada de Romania a Lunada li van comentar que li podrien solucionar el problema, però no en 5 dies. De totes maneres tenim l'esperança d'aconseguir un visat de 30 dies o d'augmentar-ne els dies des de Luanda. Així doncs, seguiríem el trajecte per terra, però aquests dies l'Alexandra es trobava exhausta. Deia que no suportava més les terribles carreteres africanes, ni a la policia corrupte; que no volia passar pel Congo on la policia ens robaria i després ens mataria; que si no ens mataven no podríem entrar a Angola, a ella se li acabarien les pàgines del passaport i acabaria essent il·legal en algun país. Vàrem visitar algunes companyies aèries per a conèixer quins vols hi havia cap Europa i l'Alexandra semblava decidida a prendre'n un, però es passava tot el dia plorant que no em volia deixar sol. Al final, ahir a la platja, mentre meditava la situació es va trobar una moneda i es va dir "Quan un ha de prendre una decisió important i es troba una moneda, ha de confiar amb la sort i el destí" - em va explicar després. Va tirar la moneda dues vegades i les dues vegades li va sortir de quedar-se. Havent decidit de seguir el viatge per terra, només ens faltava conèixer quina era la millor ruta per arribar al Congo. Vaig preguntar als nois de l'Oficina del Transport Marítim si coneixien on era el Ministeri de Transport, on potser em podien informar de l'estat de les carreteres, però es van posar a riure de valent, "els del Ministeri serien els més desinformats de tots" van dir. Aquest matí hem anat a preguntar a l'ambaixada del Congo, i un cònsol molt amable ens ha recomanat d'anar cap a l'Est passant per Franceville, perquè després, al Congo les carreteres eren molt més bones. Després, l'Alexandra s'ha anat a connectar Internet i jo he aprofitat per anar a arreglar la roda que havíem punxat arribant a Libreville. Quan he anat a buscar l'Alexandra al cibercafé, un home ens ha aturat i ha començat a parlar amb l'Alexandra en romanès. L'home ens ha explicat que era arquitecte romanès que ja fa uns cinc anys que es troba al Gabon treballant tot i que per a ell són unes continues vacances, degut al pausat ritme de treball que hi ha. Hem estat conversant en un bar caríssim, després ens ha portat a visitar en centre d'artesania proper i finalment ens ha proposat de quedar per a sopar en un restaurant romanès. Però al vespre no s'ha presentat, tot i que el restaurant valia la pena. Jo he demanat un sarmale, uns canalons romanesos embolicats en col, però me'ls ha robat l'Alexandra perquè deia que estaven casi tant bons com els que cuina la seva àvia. Ha estat una bona manera de celebrar la partida de Libreville, una ciutat moderna i cara, amb alts edificis al llarg d'una gran avinguda que transcorre per davant del pacífic oceà Atlàntic; una ciutat amb molts blancs o expatriats que observaven la nostra caravana amb curiositat des dels seus potents tot-terrenys; una ciutat amb molt trànsit a les hores punta, o a tota hora, perquè els comerços tancaven al migdia amb els horaris més diversos; també una ciutat amb molts controls de policia que han fet explotar els nervis de l'Alexandra més d'una vegada, tot i que ja estàvem previnguts per altres viatgers que la policia del Gabon és de la més corrupte a l'Àfrica. Franceville (veure sobre mapa) 23/06/2007: Vàrem iniciar el camí cap a Franceville retrocedint per la terrible carretera que havíem recorregut per arribar a Libreville, però quant a mitja tarda ens vàrem haver de desviar a ma dreta, els temors van començar a aparèixer. Davant nostra teníem una pista incògnita d'uns 500 quilòmetres, la qual algunes informacions definien com a intransitables per a la nostra autocaravana. Tot i així, semblava l'única opció per a arribar al Congo i per tant, estava disposat a arriscar la integritat de l'autocaravana i deixar-la destrossada a mig del camí a canvi de tenir l'oportunitat de poder seguir endavant amb el nostre viatge. La pista estreta semblava que s'havia d'acabar al mig de la selva. Vàrem trobar alguns passos difícils que vàrem passar circulant molt lentament i ens vàrem fer a la idea de recórrer els 500 quilometres en uns quatre dies. Al fer-se fosc vàrem trobar una casa al costat de la pista i els vaig demanar si podíem aparcar allà i passar-hi la nit. Em van donar permís sense cap mena de problema. Penjant d'un arbre tenien una espècie de rata gegant i un diminut cérvol que de segur volien vendre als inexistents conductors de la pista. Al cap de poc van arribar dos homes de la selva amb una escopeta cadascú. Un d'ells tenia un petit mono mort penjant d'una ma i l'altre carregava un gran paquet al darrera. Al passar pel meu costat em vaig adonar que el paquet era una boa apressada entre lianes. Van descarregar els animals morts davant la casa i van estendre la boa d'uns quatre metres. L'home que la portava va començar a relatar com l'havien caçat mentre els altres es petaven de riure al escoltar que el segon home havia fugit corrents només de veure-la. Però encara van riure més quan vaig cridar l'Alexandra perquè vingués a veure la boa. Es pensava que era una broma i caminava amb pas segur cap a la casa, però jo vaig avisar-la quan estava a punt de trepitjar la cua morta. Va anar de poc que no ressuscita la serp amb el crit i el salt que va fer l'Alexandra situant-se darrera meu. L'endemà vàrem seguir per la pista que continuava amb passos complicats, tocant al terra de tant en tant i en un d'aquests cops, perdent l'aixeta del dipòsit d'aigües brutes que havia reparat al Níger. En altres sectors, la pista arrugada sacsejava amb gran violència l'autocaravana si no circulàvem lentament, però tot i així, a mig camí vàrem ensumar un gas irrespirable que ens picava als ulls. Vàrem parar i sortir corrents de l'autocaravana i llavors vaig descobrir que un tub del gas refrigerant de la nevera tenia un escapament. L'Alexandra estava desesperada i deia que el cotxe es trencaria del tot si no reculàvem i que en cas contrari m'abandonaria a la mínima que pogués. Jo també pensava que la pista cap a Franceville encara empitjoraria més, però després de dinar la carretera es va tornar menys complicada, i a partir de les cinc ens varem trobar amb una pista nova, acabada de construir, sense que les pluges l'haguessin estrenat. No deixava de ser una gran sort que haguéssim arribat a l'hemisferi sud quan s'havien acabat les pluges i haguéssim baixat pel Camerun quan aquestes començaven i encara no eren gaire intenses. Avui hem seguit per la pista nova i, tot i que al cap d'uns vuitanta quilometres la pista ha empitjorat una mica (semblava tenir un any), hem pogut arribar a Franceville a mitja tarda. Aconseguir aquesta fita ha estat molt més senzill del que ens imaginàvem i per a celebrar-ho - i celebrar també el solstici d'estiu, el dia en que el sol està més allunyat de l'equador - hem sopat a l'hotel "Beverly Hills", un hotel que gestiona un Marroquí que ens hem trobat i que ens ha invitat d'acampar al seu aparcament. 24/06/2007: Franceville és un poble molt desenvolupat, amb cases boniques i faroles als carrers que s'entrellacen pels turons. Pels voltants hi ha altres turons amb molta gespa i camps que no semblen cultivats. És un paisatge molt diferent de la típica selva impenetrable de bona part del Gabon, encara que per arribar a Franceville també vàrem creuar ecosistemes similars, en un dels quals hi havia un parc natural amb elefants que s'amagaven de nosaltres, només en vàrem veure les seves grans tifarades a la pista. Els tres dies anteriors havíem estat circulant per la pista amb les finestres obertes - no ho farem mai més - així doncs, avui al matí ens hem passat quatre hores netejant a fons l'autocaravana per a treure uns tres o quatre quilos de pols. A la tarda ens ha tocat d'anar a cercar la recompensa, circulant per una bonica pista - amb les finestres tancades - fins a un pont fet de lianes (unes de les poques atraccions turístiques del Gabon). És interessant perquè l'estructura d'uns vint o trenta metres de llarg sembla bastant ferma. De totes maneres, no hem pogut gaudir del tot el pont, perquè en creuar el pont ens han informat que havíem de pagar una tarifa ridículament elevada i ens hi hem negat, tornant enrere seguits pels crits del guardià. Congo Mbie (veure sobre mapa) 27/06/2007: El guardià de la frontera del Gabon ens va informar: - Amb el vostre cotxe no podreu arribar al Congo, cap cotxe sense tracció a les quatre rodes s'aventura per aquesta una pista de sorra, i menys en temporada seca, quan la sorra està menys compacta. - Hem arribat d'Espanya a aquí i aquesta carretera és l'única que ens permet continuar. - I per dins vaig pensar: "50 o 100 quilòmetres de sorra no ens podran aturar en un viatge de 300.000 quilòmetres". Vàrem seguir la carretera asfaltada però vàrem arribar a una caserna militar. Allà ens varen tornar a informar que no podríem creuar al Congo, però que de totes maneres podríem intentar-ho per la nova carretera que estaven construint els xinesos. Vàrem seguir un cotxe que anava repartint menjar entre els reservats treballadors xinesos i vàrem arribar a la frontera del Congo on continuava una pista de sorra creuant una sabana d'herba baixa i seca. Vàrem començar a endinsar-nos en aquella la pista, que mica en mica s'anava complicant amb profunds passos de sorra, fins que vàrem encallar en un d'aquests forats. Vàrem tardar unes dues hores a sortir-ne, utilitzant les planxes que havia comprat a Mali i una pala que m'havia regalat la meva mare. Al sortir de la sorra tova vàrem adonar-nos que hi havia una protecció del motor que estava mig caiguda i que havia entrat força sorra entre les corretges de transmissió. Vaig fixar la protecció de plàstic amb un filferro i vàrem seguir la marxa amb una nova tàctica: per a no tornar a encallar havíem de lliscar a una velocitat elevada per sobre la sorra quan les roderes fossin profundes, fins que les rodes tornessin a tenir tracció. I així ho vàrem fer durant uns quants quilometres, derrapant per damunt la sorra i mentre l'Alexandra resava "pare nostres". Però finalment ens vàrem trobar una gran secció de roderes profundes i un soroll estrany al motor i vàrem aturar la marxa per avaluar la situació. La protecció del motor estava completament arrancada amb la estava sorra saltant entre les corretges de transmissió, una de les quals s'estava acabant de desintegrar, i casi al mateix moment, motor es va parar. Vaig intentar engegar sense èxit el motor i llavors vaig començar a ser conscient que necessitaríem ajuda per a reparar el cotxe i sortir d'allà. Estàvem al mig del no rés i no ens haguéssim creuat amb cap cotxe des de feia tres hores. Portàvem uns 10 o 20 quilòmetres circulant per la pista i a la frontera ens havien informat que el primer poble al Congo es trobava a uns 25 quilòmetres. L'Alexandra, en comptes de plorar que no sortiríem d'allà, igual que l'anterior vegada que havíem encallat, ara es mostrava força serena i abans que jo prengués cap decisió va proposar: - Hauries d'anar al primer poble del Congo a demanar ajuda. Tampoc tenia massa temps per a pensar la millor opció: eren les tres i mitja de la tarda i si no marxava ràpid potser no arribaria de dia al proper poble. Així doncs, vaig agafar una motxilla i la vàrem carregar amb aigua, menjar, un tros de la corretja desintegrada, un matxet, una llanterna, repel·lent de mosquits, diners i el passaport. Vaig començar a caminar pel camí desèrtic, intentant endevinar què hi havia més enllà de l'horitzó ondulat i estèril. Però darrera cada pujol el camí polsegós seguia infatigable davant meu. Al cap d'una hora vaig començar a pensar que potser el poble es trobava a més de 25 quilòmetres de la frontera, però llavors vaig començar a distingir petjades a la sorra pel camí i imaginar que potser estaria a prop. Malgrat tot, al cap d'una altre hora les petjades em seguien acompanyant i ja m'entretenia a posar-los noms: "la xancleta", "la ratllada", el peu nu", "la petjada de pantera",... Potser no era de pantera però semblava més gran que la petjada d'un gos i per si de cas vaig treure el matxet de la motxilla i vaig seguir caminant preparat per a donar un cop mortal en qualsevol moment. El sol es va començar a pondre i em vaig començar a neguitejar davant la perspectiva de passar la nit a la intempèrie. De sobte, en un petit bosc, les petjades van deixar de seguir la pista de sorra, allunyant-se per un petit caminet a ma dreta. Vaig estar una estona meditant i vaig decidir de continuar la marxa pel petit caminet on segurament hi hauria un poble on em podria arrecerar durant la nit. Vaig anar descendint pel caminet però aquest no arribava enlloc; estava fosquejant i casi era impossible de distingir les petjades. Tenir por dels animals salvatges i de les serps verinoses però no tenia més opció que seguir endavant o tornar a l'autocaravana. Finalment, quan ja faltava poc per a la negre nit, el caminet va desembocar novament a la pista de sorra. Estava decidit a tornar enrere per la pista de sorra però llavors vaig distingir el principi d'un poble a ma dreta. Davant meu hi havia una barrera de la duana i al seu costat un guàrdia de paisà que em va preguntar al apropar-m'hi: - Has tingut una averia al cotxe? - Sí - i a continuació li vaig explicar la situació, que havia caminat durant tres hores, que tenia la meva dona esperant-me al cotxe i que havia vingut al poble a cercar algun mecànic. Però no n'hi havia cap, en canvi em va comentar que al cap de poc passaria un tot-terreny direcció al Gabon que em podria tornar amb la meva dona i que l'endemà segurament passarien uns camions en direcció contraria que ens podrien arrastrar fins al poble o més endavant. Tal com va predir el guàrdia, va passar un tot-terreny que anava a comprar gasoil al Gabon i després de negociar el preu vaig pujar al darrera entre els bidons. Al primer sotrac per poc caic del tot-terreny, però agafant-me com vaig poder vàrem arribar per fi on hi havia l'autocaravana. L'Alexandra no semblava ser-hi, però quan la vaig cridar va aparèixer entre els matolls carregada amb dues motxilles i ens vàrem abraçar com si no ens haguéssim vist en molt de temps (mentre jo havia estat fora, havia agafat totes les coses de valor i se les havia emportat fora per si apareixien bandits). Per la nit ens vàrem despertar al mínim soroll, malgrat que el guàrdia de la frontera m'havia assegurat que no hi havia animals salvatges ni bandits per la zona. L'endemà (ahir), tal com m'havien predit, van passar uns camions direcció al Congo. Vàrem demanar-los que ens arrastressin i varen acceptar després de negociar el preu. Vaig treure i fermar entre els dos vehicles una corda especial però la primera vegada que vàrem entrar en un forat de sorra aquesta es va trencar per un extrem. La corda es va tornar a trencar unes cinc vegades més, però finalment vaig aconseguir entendre'm amb el conductor del camió perquè les estrebades fossin més suaus i vàrem poder arribar al següent poble. Ens varen deixar a Mbie, al poble fronterer, i el cap dels camioners ens va comentar que miraria de trobar la corretja que s'havia desintegrat i que ens la portaria l'endemà - però no va tornar a aparèixer. De totes maneres, mentre esperàvem, vaig desmuntar una roda i vaig afluixar l'altre corretja per a preparar la instal·lació de la nova corretja. També vaig tenir estona per a descobrir nous problemes: el sistema d'engegada del motor no funcionava i l'alternador estava bloquejat (segurament una de les causes que s'esmicolés la corretja). Avui he treballat una mica en el cotxe, he posat una protecció de roba al motor que segurament es trencarà la pròxima vegada que encallem, he picat suaument l'alternador amb un martell fent-ne sortir tota la sorra que hi havia entrat fins que s'ha desblocat, i he fet el mateix amb el sistema d'engegada, sense aconseguir el mateix resultat. Després ha passat un camió en direcció al Gabon que ens ha comentat que demà tornarà i ens podrà arrastrar fins a un poble més gran. I finalment ha passat un tot-terreny que m'ha venut una corretja, que tot i ser llarga es podrà retallar en cas de no trobar-ne cap altre. En qualsevol cas, l'Alexandra s'ha fiat que demà el camioner ens traurà d'aquest petit poblat i no m'ha deixat treballar més. Al migdia hem passat una bona estona amb l'Anton, el guàrdia de la frontera que es troba sol perquè és d'una altra zona del país i no parla la llengua del poble. Ens va explicar que els gabonesos busquen el prestigi i no volen treballar, per això, els congolesos de la frontera van a treballar esporàdicament al Gabon, després tornen i descansen fins que se'ls torna a acabar els diners. De totes maneres, les dones sí que treballen molt i tot el dia, a la casa i al camp. A continuació, l'Anton ens ha explicat que al Congo hi ha democràcia de paraula, si a l'exèrcit no li agrada el president electe en posen un altre. De totes maneres, actualment el president és un general que va organitzar les eleccions al seu gust i sembla que això dona estabilitat al país, tot i que també sembla ser un bon president i dialogant amb l'oposició. Finalment es va queixar del poble de Mbie on la gent viu com en els temps antics: es tenen rancor, són gelosos, no volen que els altres prosperin,... per tant, els homes que han anat a treballar al Gabon, no inverteix el diner per a prosperar, simplement l'amaguen o se'l gasten amb cerveses. De totes maneres, a les altres viles del Congo no passa el mateix, i potser quan la carretera dels xinesos estigui acabada al 2009 canviarà la mentalitat del poble, encara que seguirà essent un poble sense telèfon, llum, botigues ni mercat i vivint en la misèria. A la tarda cap al tard hem anat a passejar pel poble creuant-nos amb gent molt oberta i amable, direcció al riu on n'hi havia uns quants habitants que s'hi van a banyar casi cada dia. 30/06/2007: Vàrem esperar el camió que havia de tornar del Gabon i ens havia d'arrastrar fora d'aquest petit, aïllat i incomunicat poble anomenat Mbie. Vàrem esperar-lo el dijous, el divendres i també avui dissabte. El dimecres, malgrat tenir esperances que arribés el camió, vaig demanar a un home del poble que adaptés la corretja que vaig comprar el dia anterior. Vaig prendre mides i vàrem retallar la corretja deixant una llengua i l'home la va cosir sobre l'altre extrem, unint-los amb gran fermesa. Varem muntar la corretja i vàrem engegar el cotxe empenyent-lo (el sistema d'engegada seguia sense funcionar). La corretja aguantava i la bateria es carregava. Semblava que el nostre purgatori a Mbie s'apropava a la fi, per això, a la tarda em vaig animar a intentar arreglar el sistema d'arrencada. Vaig descargolar el motor elèctric d'engegada i al situar-lo cap per avall en va sortir un munt de sorra que l'estava bloquejant. Al tornar-lo a muntar, el motor s'engegava correctament i vaig comunicar a l'escèptica Alexandra que l'endemà podríem marxar. De totes maneres, suposàvem que la continuació de la pista de sorra seria complicada i vàrem seguir esperant que passés un camió perquè ens arrastrés. Però no va passar cap camió en tota la nit - curiosament circulen més vehicles de nit (un de promig) que de dia - i l'endemà al matí vàrem endreçar l'autocaravana per a posar-nos en marxa. Vaig engegar el motor, vàrem recórrer cent metres i al accelerar una mica el llumet de la bateria es va encendre. La corretja s'havia trencat. Seguíem empresonats a Mbie. Desanimats però encara esperançats amb l'arribada del camió, vàrem passar la resta del divendres conversant amb l'Anton (el guàrdia de la frontera) i un camioner que es dirigia al Gabon. L'Anton ens va estar explicant gesticulant amb gran expressivitat com es produïen els combats entre lleons i elefants o entre panteres i senglars; també ens va contar que les boes passen molta gana i que poden estar un mes en un punt esperant que passi un antílop; en canvi, altres serps ho tenen més fàcil, perquè poden llençar verí a metres de distància. En qualsevol cas - va seguir explicant - els animals salvatges rarament ataquen l'home, que és sagrat perquè parla. Més tard l'Anton ens va relatar que el seu pare va morir quan tenia 112 anys i que va lluitar amb els francesos durant la segona guerra mundial. Quan el General de Gaulle va fugir al Congo, Brazaville (la capital de la França lliure), també ho va fer el seu pare. Anys més tard, el seu pare va tornar a agafar les armes, aquest cop per a lluitar en contra dels francesos i alliberar el seu país. Amb el camioner que es dirigia al Gabon vàrem estar conversant menys estona tot i que ens va dissertar una completa critica a la falta de desenvolupament de l'Àfrica Central causada pels governs corruptes que són suportats per França. Durant la nit vàrem estar més pendents que mai escoltant, entre els cants dels grills i de les cançons llunyanes dels nens, si passava un camió. Em sentia com un nàufrag esperant que un vaixell creués l'horitzó. Ens vàrem adormir, però a mitja nit vàrem escoltar el soroll d'un motor, d'un camió. Em vaig vestir a corre-cuita i em vaig dirigir cap al camió articulat que estava esperant a la frontera. Vaig demanar al camioner si ens podria estirar i em va respondre que estava carregant dos containers i que no podia arrossegar més pes. Avui hem estat tot el dia deixant escapar el temps, sense ganes d'aprofitar-lo o de voler-ne retenir cap segon. No tenia ganes de conversar amb l'Anton, ni de tornar a passejar ni de fer fotos entre la simpàtica gent del poble, tampoc d'estar pendent dels nens que sempre ens rodejaven encuriosits i ens portaven de tant en tant fruites per vendre'ns o per regalar-nos. He estat bona part del dia fent competicions de sudoko amb l'Alexandra. Només hi ha hagut un moment a la tarda que m'he convençut que no podia restar amb els braços plegats. He agafat la corretja trencada i he tornat a l'home que l'havia ajuntat per a demanar-li que provés d'unir-la d'una altre manera, però ell no ho ha vist clar i jo m'he tornat a desanimar. No teníem aigua potable i estàvem bevent del dipòsit de l'autocaravana i les reserves de menjar s'estaven esgotant, doncs al poble no hi havia cap botiga ni la gent cultiva res per a vendre, per això aquest matí hem decidit que jo agafaria el primer cotxe que passés per anar a cercar ajuda al següent poble, Leketi, on hi havia una companyia dirigida per un Italià amb diversos camions. Però no ha tornat a passar cap cotxe en tot el dia fins a la nit quan m'ha despertat el soroll d'un motor. M'he vestit amb pressa però endormiscat. M'he dirigit amb els ulls lleganyosos fins a un tot-terreny que esperava a la frontera i els he preguntat si em podrien portar fins a Leketi. M'han dit que sí, però que hauria d'anar al darrera, amb quatre persones més, fent equilibris sobre les caixes de begudes. Estava massa cansat per a tal aventura però sortosament, abans de partir he ajuntat les poques energies que tenia i m'he enfilat al tot-terreny. La pista de sorra estava en millor estat que la del Gabon a Mbie, tot i així em vaig haver d'agafar fort a les corretges que sostenien les caixes per a no caure. Quan vàrem arribar a Leketi eren dos quarts de dotze, no sabia on passaria la nit, potser al control de policia on hi havia un matalàs compartit per tres persones, però un dels nois que havia vingut amb el tot-terreny em va acompanyar fins a la companyia de l'Italià assegurant-me que podria dormir allà. El guardià del recinte va despertar en Mafi, l'Italià, que havia sentit veus sobre la nostra situació a Mbie. Em va comentar que aquella mateixa nit tenia previst de marxar cap a Brazaville, on s'estaria fins dimarts, i que per tant no em podia enviar cap camió a Mbie. De totes maneres, em va proposar de restar amb l'Alexandra a una habitació d'invitats de la companyia i mentrestant ell intentaria trobar-me la corretja a Brazaville. Leketi (veure sobre mapa) 03/07/2007: L'Alexandra es va posar contenta quan vaig arribar el diumenge al matí amb un tot-terreny de la companyia d'en Mafi i li vaig comunicar que passaríem uns dies a Leketi esperant que arribés una nova corretja. Vàrem preparar les maletes i després d'esperar que el conductor acabés de beure dos cerveses a l'únic bar del poble, vàrem sortir de Mbie. També ens acompanyaven unes cinc dones que aprofitaven el viatge per a dirigir-se a uns cinc quilometres del poble des d'on tenien cobertura i podien trucar amb els telèfons mòbils. En Mafi ens havia assignat una habitació confortable i al saló de la companyia hi havia televisió amb canals per satèl·lit, però l'Alexandra de seguida va trobar els inconvenients: l'habitació estava entravessada per un camí de petites formigues i al poble de Leketi tampoc era possible d'obtenir menjar. Tot i que L'Stevy, el cuiner i responsable de la casa d'invitats, va intentar fer-nos la vida més fàcil, l'Alexandra ha restat els tres dies comportant-se com un neuròtic animal salvatge tancat entre reixes. Jo, tot i preferir seguir el viatge cap a nous destins, he intentat aprofitar l'estada a Leketi per a conèixer una mica el poble i la seva gent. L'Stevy em va mostrar el projecte de la companyia: la construcció d'un port al costat d'un cabalós riu. De totes maneres, el govern havia deixat de finançar el projecte i aquest estava morint lentament, igual que la construcció d'un petit hotel que un altre blanc havia projectat a la zona. Així doncs, Leketi estava igual d'incomunicat que Mbie, a excepció de l'antena de telefonia que donava cobertura als telèfons mòbils, fet que vàrem aprofitar per a telefonar als pares i comunicar-los que estàvem bé. La gent de Leketi també tenia un caràcter similar a la de Mbie, simpàtica i amable, i saludant amb efusivitat quan passejava amb l'Stevy. L'Stevy és un jove de tarannà tranquil i serè, però exaltat i bromista quan beu una mica de cervesa. Malgrat dependre de la seva hospitalitat, l'Stevy no s'aprofitava de la nostra situació i es comportava com un veritable amic, invitant la primera ronda de cervesa, oferint-se per mostrar-me el poble, aconseguint menjar quan era possible, proporcionant-nos ampolles d'aigua de la companyia i compartint interessants converses o relaxades estones de silenci. El mateix caràcter desinteressat semblava mantenir-lo amb els animals, tenint cura d'un cadell que alimentava amb pasta, arròs i plàtan i d'una jove àguila que alimentava quan trobava carn o peix cru. Però aquests dies no n'hi havia, per això avui al vespre, compungit per tres dies de cants llastimosos de l'ocell demanant menjar, he fet tots els possibles per a caçar un petit llangardaix que l'àguila s'ha menjat amb gran avidesa. Passejant pels plats d'herba alta que creixia sobre la sorra al voltant del poble, vaig preguntar a l'Stevy perquè no hi havia ramats de cabres pasturant-hi. L'Stevy va explicar-me que els homes de Leketi - de la tribu bateke, va insistir - no tenen ganes de treballar dur (les dones sí que treballen dur), ni tampoc volen que arribin forasters i aprofitin els recursos del poble per a enriquir-se. De la mateixa manera, tot i que no acostumin a caçar ni pescar, odien que els forasters vinguin a fer-ho. Per això, en Dany, un jardiner que vàrem visitar i a qui vaig comprar unes albergínies, no ho va tenir fàcil per a començar a cultivar un petit terreny i iniciar un negoci de venda de vegetals i llegums. D'altre banda, l'Stevy em va explicar que entre la gent del poble no hi ha robatoris perquè matarien al lladre utilitzant vudú o "cric-cric", en canvi si poden robar als forasters, perquè la seva màgia o "fetish" no pot afectar al poble. A Brazaville és diferent - va seguir contant -, perquè allà hi ha moltes armes des de la passada guerra civil i si volen matar algú prefereixen agafar l'escopeta o una granada. Avui, l'Stevy m'ha explicat que té una novia a Leketi i una altre a Brazaville, amb qui té previst casar-se un cop hagi reunit una dot per a donar als pares de la futura esposa. La dot és costosa però té la seva part positiva per a l'home, perquè en cas de divorci provocat per la dona, l'home recupera la dot, d'aquesta manera l'esposa és més dòcil per a no crear problemes als seus pares. Oyo (veure sobre mapa) 05/07/2007: Acabava de llegir un llibre sobre viatgers amb dificultats que són ajudats amb amabilitat i altruisme per persones desconegudes i avui jo mateix en podria escriure un altre capítol. Ahir al matí va arribar en Mafi de Brazaville amb la corretja i abans del migdia va organitzar un petit equip per anar a rescatar l'autocaravana. En Mafi conduïa una gran maquina anivelladora i jo i dos altres nois el vàrem seguir amb un tot-terreny. A Mbie vàrem muntar la corretja mentre en Mafi treballava amb l'anivelladora per la pista direcció al Gabon. Tant bon punt vàrem acabar de muntar la corretja i la protecció mig trencada vàrem posar-nos en marxa. Però després de recórrer cinc-cents metres vaig parar per mirar que no hi hagués cap problema i em vaig trobar que les dues corretges s'estaven trencant pel costat. En Mafi va arribar i ens va dir que havíem posat les dues en una posició incorrecte i vàrem tornar-les a desmuntar i muntar. Malgrat que la protecció seguis mig caiguda, varem seguir endavant. Però al creuar el primer poble vaig encallar en la sorra tova. Llavors en Mafi em va treure estirant-me amb l'anivelladora i a partir d'aquí vàrem continuar la marxa amb en l'Italià anivellant el terreny tota l'estona. A així vàrem arribar a la base de Leketi al cap de 5 hores i 50 quilometres recorreguts. L'Alexandra estava molt contenta de tornar a veure la seva petita casa i jo estava molt content que l'Stevy hagués cuinat un deliciós sopar amb ingredients que havia comprat en Mafi a Brazaville. Vàrem sopar els tres blancs bevent un bon vi francès i conversant - principalment l'Alexandra i en Mafi - sobre lo poc que treballen els negres i el conseqüent subdesenvolupament de l'Àfrica. Avui hem elevat l'autocaravana entre dos planxes i dos mecànics de la companyia han tensat correctament les corretges, han tapat un forat del motor per on entrava sorra amb cautxú i cola, han millorat la protecció i m'han construït una pala per si de cas. Després hem omplert el dipòsit de l'autocaravana amb diesel de la companyia i, com que sabia que en Mafi no acceptaria que li pagués res per tota l'ajuda prestada, li he regalat una bonica pedra volcànica que havíem comprat al Marroc. A les deu del matí ens hem posat en marxa. Teníem pel davant 150 quilòmetres de pista de sorra. En Mafi ens havia dit que hi havia trossos complicats però que si circulàvem amb calma ens en sortiríem. De totes maneres, un tot-terreny de la companyia passaria per la tarda i ell l'endemà, per tant ens podrien ajudar si quedàvem bloquejats. Però no ha estat fàcil, gens fàcil, tot i que ho hem aconseguit. Intentava circular sempre pels llocs elevats, encara que no sempre era possible; llavors la protecció del motor saltava i l'havia de trobar nous sistemes per a subjectar-la. A més, hi havia passos profunds de sorra que només podia passar si creuava amb suficient rapidesa; tot i que, inevitablement hem encallat en cinc punts. El primer cop hem tardat una hora en sortir-ne, havent d'utilitzar unes tres o quatre vegades les planxes. La segona vegada hem encallat a l'entrada d'un poble, els nens i adults s'han reunit al voltant, ens han ajudat empenyent però també hem hagut d'utilitzar les planxes. La tercera vegada hem tornat a utilitzar les planxes i hem anivellat uns quaranta metres de pista amb les pales. La tècnica millorava perquè només hi hem estat mitja hora, però estàvem esgotats. L'Alexandra ja no podia més i jo seguia tot i que de tant en tant parava amb signes de desmai. Per a no tornar a encallar hem parat en un parell d'ocasions més per a aplanar la pista quan hi havia roderes profundes. Però era massa esgotador i en un punt que hauríem d'haver fet el mateix hem tornat a encallar. Hem tornat a treure les planxes però per sort, al cap de poc ha passat el tot-terreny de la companyia de Leketi i ens ha tret arrastrant-nos. L'hem anat seguint i ens ha tret del darrer forat també arrastrant-nos. De totes maneres, a partir d'aquí el tot-terreny ha començat a circulava ràpid davant nostre i jo m'he hagut de despreocupar de la protecció i creuar veloçment i lliscant per sobre els passos difícils. Però finalment, a les cinc de la tarda hem arribat a la carretera asfaltada. Jo i l'Alexandra hem cantat "We are the champions" de Fredy Mercury i hem acabat d'arribar-nos a Oyo, un poble on hem aparcat davant d'un hotel i hem intentat dormir, sense poder treure'ns del pensament les imatges de la pista ni aconseguir que els nostres cansats músculs es relaxessin. 06/07/2007: Oyo es el poble on va néixer el president del Congo, no és d'estranyar doncs que el poble contingui algunes cases magnífiques i que el centre estigui creuat una ample avinguda envoltada pels típics mercats i botigues africanes. De totes maneres, no ens hem aturat a Oyo a fer turisme. Necessitàvem fer compres, però sobre tot revisar el motor. Aquest matí hem aparcat en un carrer tranquil davant d'una empresa de transports i he desmuntat per enèsima vegada la roda per accedir a les corretges i n'he tensat una que grinyolava i he posat l'altre que havia caigut ahir. També he augmentat la pressió de les rodes que havia desinflat per passar millor sobre la sorra, però abans he tornat a desmuntar l'estàrter que carrisquejava. Com l'anterior vegada, n'he tret un petit pilot de sorra. Abans de tornar-lo a muntar he deixat que s'hi escolés amb una mica d'oli de cotxe, però al intentar engegar el cotxe, l'estàrter ha resultat estar completament bloquejat. L'he tornat a desmuntar i muntar sense aconseguir cap resultar positiu. Llavors he comunicat a la molesta Alexandra que hauria de desmuntar completament l'estàrter i per a netejar-lo. Però no era cosa fàcil i uns camioners que m'han vist amb dificultats m'han vingut a socórrer abans que fes alguna bestiesa. És curiós la gran quantitat de mecànics entesos que hi ha a l'Àfrica. Aquests, amb gran coneixement han desmuntat totes les peces de l'estàrter, l'han netejat amb gasolina, després l'han untat amb grassa - m'han dit que no es pot fer amb oli - i l'han tornat a muntar. El motor s'engegava molt suaument. Els homes que m'han estat ajudant havien marxat gradualment, igual que l'últim, que estava marxant sense demanar-me res a canvi de la seva valuosa ajuda, però jo l'he cridat i l'hi he regalat unes ulleres de sol. Brazzaville (veure sobre mapa) 10/07/2007: Feia dies que no ens connectàvem a Internet i això és una de les primeres coses que vàrem fer tot just arribar a Brazzaville. Entre els mails de preocupació per les dues setmanes desapareguts, n'hi havia un que em va deixar la sang glaçada. En Ben i la Maria que estaven fent el mateix itinerari que nosaltres amb un 4x4 ens escrivien des de Namíbia amb les següents paraules: "us puc prometre que mai podreu creuar Angola amb la vostra autocaravana. Ens hem trobat amb les pitjors carreteres en tot Àfrica". Havíem arribat a Brazzaville amb penes i treballs, havíem cantat "we are the champions" perquè havíem cregut que a partir d'ara les carreteres millorarien, i de sobte ens comunicaven que no teníem cap opció de continuar el nostre viatge amb l'autocaravana. Quan vaig comunicar les males notícies a l'Alexandra i vaig afegir que jo continuaria el viatge encara que hagués d'arriscar el nostre medi de transport i habitacle, l'Alexandra va agafar una altre crisis de nervis. Em va explicar que ja ho havia passat prou malament a Mbie i Leketi i que no podia tornar a passar per una situació igual o pitjor. La seva família a l'altre cantó del món la pressionava perquè tornés i aquest cop, jo també la vaig animar perquè ho fes. Estava massa estressada, a la mínima es posava a renegar dels negres, es queixava que no fes el viatge en 4x4, plorava cada dos per tres, se li queia el cabell,... Però també li vaig dir que no l'esperaria, més endavant en el viatge ens tornaríem a trobar amb noves dificultats i ella no podia estar fugint cada vegada. I això, juntament amb el pensament que durant la seva absència l'enganyaria amb alguna negra, la retenia encara amb mi. I tot i que també varem estar cercant bitllets d'avió (varem trobar una oferta molt bona amb la que va estar fantasiejant els següents dies) avui ha decidit finalment restar al meu costat passés el que passés i conservar el nostre amor. De totes maneres, mentre l'Alexandra meditava el seu futur, vàrem aprofitar per anar a preguntar a l'ambaixada de RDC (l'altre Congo) si coneixien l'estat de la carretera cap a Angola, però no sabien res, ni tant sols l'estat de la carretera que creua tot el sud del seu país direcció a Zàmbia. També vàrem anar a preguntar a l'ambaixada d'Angola, on un home ens ha pogut informar avui que la ruta principal cap a Luanda no era la carretera que van prendre en Ben i la Maria, sinó una altra que passava per uns altres pobles. Aquesta informació m'ha donat esperances i una mica també a l'Alexandra. De totes maneres, avui teníem hora amb un doctor pels nervis de l'Alexandra i la conseqüent caiguda de cabell i aquest li ha receptat unes pastilles blaves per l'estrès. Així doncs, aquesta tarda, quan l'Alexandra s'ha acabat de convèncer de quedar-se, ha comunicat a la seva mare que, preferia prendre les pastilles blaves que l'havien de permetre continuar el viatge amb mi, a tornar a Europa on podria retrobar la família, els amics, el seu menjar preferit, els estudis,... Així doncs, hem viscut tres dies i mig força intensos a Brazzaville i no hem tingut massa temps de fer el turista, coaccionats també per la lectura que feia només 10 anys, durant la guerra civil que va patir el país, les milícies es passejaven per la ciutat amb els caps tallats dels seus enemics clavats als cotxes. De totes maneres, també és cert que hi ha pocs detalls que recordin aquest macabre passat, només algunes desenes d'edificis encara en runes i amb marques de metralla. La resta de la ciutat és moderna, amb alts edificis i grans avingudes. Malgrat el seu passat, també és una ciutat tranquil·la i segura, o això és el que ens ha dit diversa gent, per exemple un cubà que comercialitza material de construcció xinès que ens vàrem trobar al primer dia. Ens va comentar que feia dotze anys que vivia a Brazzaville, durant la guerra també i, tot i que ens va explicar que durant aquells temps van assassinar un ambaixador amb total impunitat i van violar les dues filles d'un altre, ell es va sentir segur en tot moment. RD Congo Matadi (veure sobre mapa) 12/07/2007: Les pastilles blaves tranquil·litzadores encara no fan efecte. Malgrat que Brazzaville i Kinshassa siguin les dues capitals del món més properes, separades només per un riu, creuar-lo i passar d'una a l'altre no ha estat tant senzill, i l'Alexandra ha tornat a perdre els nervis. M'havia informat amb anterioritat de tots els costos, però a l'hora de la veritat tot costava més i jo no tenia prous CFA (la moneda Centre-Africana). M'he estat més de mitja hora discutint amb els guàrdies del port perquè no volia pagar els 15€ que em deien que havia de pagar per passar, però al final m'he convençut que hauria d'acabar pagant i he hagut de descanviar 10€. Hem passat els tràmits d'immigració i duana amb tranquil·litat, però a l'hora d'embarcar ens hem trobat que el bitllet també era més car (70€) al que m'havien anunciat anteriorment, i ja sense discutir massa més vaig descanviar uns altres 20€. Però a continuació no ens deixaven entrar el vaixell perquè deien que havíem pagat el bitllet massa tard, tot i que discutint una mica més vàrem poder creuar la porta. Llavors un policia es va mirar tots els nostres papers i em va dir que faltava un segell en un paper del cotxe. Era inútil discutir més, vaig anar corrents fins a la caserna de policia on em van estampar el segell i finalment vàrem poder pujar al vaixell, però l'Alexandra a peu, perquè aquestes eres les normes per als passatgers. L'Alexandra estava completament fora de sí, dient que tot era culpa meva i de la falta de civilització dels negres (també és cert que anteriorment, l'Alexandra els havia insultat amb les mateixes paraules, dificultant-nos alguns dels tràmits). Durant els trenta minuts de viatge, l'Alexandra no es va saber tranquil·litzar seguint amb els insults, però en arribar a Kinshassa, un oficial de la policia li va demanar d'acompanyar-lo per a tramitar els papers d'immigració i de duana mentre jo treia el cotxe. L'Alexandra el va seguir ben enfadada, perdent-se entre la multitud de negres, alguns dels quals corrien amunt i avall carregant grans paquets, suats i panteixant talment com ho farien antigament els esclaus. Però va resultar ser una bona cura per a l'Alexandra, perquè al retrobar-la, estava conversant alegre amb una dona policia, explicant-me després, que l'havien tractat molt bé. L'Alexandra m'havia prohibit d'aturar-me a Kinshassa. Des de Brazzaville ens havien explicat que la policia o gendarmeria de Kinshassa et pot atracar de nit, sense tapar-se la cara i amb total impunitat. També ens havien explicat que era perillós passejar per la ciutat, tot i que hi havia multituds que ho feien. En qualsevol cas, alguna cosa hi havia de cert, perquè la majoria dels edificis oficials i cases riques tenien torres de vigilància i estaven rodejades amb fil espinós. Però tot i que hem fet via per a sortir-ne, hem tardat una bona estona per a abandonar totes les diferents barriades, riques i pobres, d'aquesta ciutat de més de 5 milions d'habitants. RDC és un dels països africans amb menys quilometres de carretera asfaltada per habitants, però per a nosaltres ha estat el país amb més bones carreteres, perquè una de les poques que té ben asfaltada és la que es dirigeix cap a Matadi, una ciutat portuària i d'arquitectura colonial portuguesa. Durant el camí, diferents policies (tots simpàtics) i altre gent, ens ha estat informant que la desviació a la pista per anar a Angola es trobava abans d'arribar a Matadi, una pista que diferent a la que havien recorregut en Ben i la Maria. Al consultat d'Angola que hi ha a Matadi també ens han informat que la pista recomanada hauria de ser transitable amb la nostra autocaravana. Així doncs ens hem tranquil·litzat força en aquest sentit i hem descartat d'anar a preguntar al port si hi havia vaixells de Matadi a Luanda. Al consultat també ens han informat del cost del visat que tindrem demà: 80 dòlars per cadascú, per un visat de només 5 dies que haurem d'ampliar a Luanda (segurament pagant molt més). És el visat més car que ens hem trobat fins al moment. Vistes les dificultats que hem tingut fins ara d'obtenir el visat angolès (a l'ambaixada de Brazzaville tampoc tenien adhesius per al visat), no sembla que haguem ser gaire benvinguts a Angola. Demà ho descobrirem. Angola Luanda (veure sobre mapa) 16/07/2007: Encara ens falten un centenar de quilometres per a arribar a Luanda, però és com si ja hi haguéssim arribat i avui hem cantat altre cop "We are the champions". Aquests tres dies han estat una odissea i ja no m'estranya que en Ben i la Maria ens haguessin dit que seria impossible arribar a Luanda amb la nostra autocaravana, però tot i les adversitats nosaltres ho hem fet aconseguit. El divendres vàrem estar esperant fins a les tres i mitja de la tarda que arribés la cònsol d'Angola per a poder recollir el nostre visat. Però abans, vàrem haver de respondre una entrevista ben absurda amb preguntes del tipus: "digues el nom d'un germà del teu pare", "has estat mai a la presó?". El visat d'Angola constava d'un adhesiu on havien escrit a ma, "visa de trànsit, 5 dies". Així doncs, era evident que les instruccions del govern angolès era de no expedir vises de turisme i que, en qualsevol cas, els turistes transitessin el més ràpid possible pel seu país. En la mateixa situació s'havien trobat en Ben i la Maria i també en Tim, un noi que viatjava amb moto i que vàrem conèixer al consolat. Haguéssim estat afortunats si haguéssim creuat la frontera el mateix divendres a la nit, perquè l'endemà a primera hora, la frontera estava abarrotada de camions i de gent que volia creuar, doncs cada dissabte hi ha mercat entre les dues fronteres. Vàrem tardar més de 5 hores a ser atesos, observant mentrestant com els policies disciplinaven la gent a empentes i a cops de bastó. Finalment vàrem poder creuar la frontera del Congo i també la d'Angola (sense problemes) i llavors va començar la veritable odissea. Resum: dissabte: 65km recorreguts durant 5 hores, les primeres quatre hores a una mitja de 10km/h. Danys: un tros del tub d'escapament caigut i l'escala de l'autocaravana inutilitzable. diumenge: 190km recorreguts durant 10 hores al volant. Danys: l'estàrter fa el tonto, però per si de cas aparquem el cotxe en pendent per si no s'engega amb el mètode normal. Avui: 170km recorreguts conduint durant 10 hores, les primeres tres hores a una mitja de 9km/h. El dissabte va ser el pitjor dia dels tres. Al finalitzar el dia ens vàrem trobar en Tim amb la seva moto en un petit poblet on vàrem acampar. En veure'ns va sospirar content i va exclamar: "Quina alegria que estigueu aquí, pensava que no aconseguiríeu passar amb l'autocaravana per aquell infern". I realment era un infern: successions interminables de vertiginosos cràters de pols i roques delimitats per profundes roderes desnivellades i escardades. Havíem de tenir amb molta sang freda - tirar endavant pensant que potser no en sortiríem -, molta mentalitat enginyera - expressió de l'Alexandra - per a reconèixer el millor trajecte i molta habilitat al volant per a seguir-lo. De totes maneres vàrem tocar moltes vegades al terra, vàrem encallar dues vegades (vàrem sortir-ne amb l'Alexandra empenyent) i vàrem patir alguns danys de menor importància. El diumenge i avui no es poden comparar al dia anterior, però també han estat infernals. Hem passat per una carretera per on en Ben i la Maria havien passat i que també ens descrivien com a impossible amb les següents paraules: "la carretera es torna asfaltada amb grans i profunds forats". En realitat la carretera era terrible, amb forats ocupant tota l'amplada de la calçada, que semblaven impossibles de passar. L'Alexandra es queixava "no tenim ni un minut de tranquil·litat".. De totes maneres, suaument anaven apagant els esglais i avançant. I avui ja he començat a pensar amb optimisme que aviat sortirem de l'Àfrica central i ens podrem tornar podrem tornar a relaxar a conèixer gent, llocs d'interès, menjar millor,... 17/07/2007: Avui és el meu aniversari. He fet 35 anys. L'Alexandra diu que estic a la meitat de la meva vida i jo li responc que només n'he viscut una tercera part. En qualsevol cas, Luanda és un dels pitjors indrets del món on celebrar un aniversari. La guia que tenim diu que és la quarta ciutat més cara del món (els hotels costen a partir de 80€). I tot i que no podem comparar-la amb les altres ciutats del rànquing, realment els productes dels supermercats són caríssims, casi tots importats. També importen vegetals i carn, doncs bona part del país està sembrat de mines deixant inutilitzats els camps. D'altre banda, Luanda es una ciutat monstruosa, el centre amb moderns edificis rodejats amb fil espinós i les rodalies amb "faveles" o barris de barraques enfilats pels turons de terra i escombraries. Un altre defecte de Luanda és el trànsit, terrible. Des de la nostra entrada a la ciutat, hem tardat unes dos hores i mitja a arribar a l'ambaixada de Romania. Allà ja estaven avisats que arribaria l'Alexandra sense cap pàgina en blanc al seu passaport.. Però l'ambaixador ens han recomanat de sortir d'Angola el més aviat possible i solucionar el problema del passaport a l'ambaixada de Romania de Sud-àfrica. Per a poder entrar a Namíbia i Sud-àfrica amb un passaport que té totes les pagines timbrades, l'ambaixador li ha fet un "títol de viatge" que sembla que li obrirà les portes. D'altre banda ens han comunicat que no tenim cap possibilitat de poder ampliar el visat d'Angola i han afegit que era perillós viatjar amb el visat caducat (fa quatre mesos un romanès va estar empresonat durant un mes per trobar-se a Angola amb el visat caducat). A nosaltres ens caduca demà, però potser encara tenim una setmana de viatge abans de poder sortir d'Angola. En qualsevol cas, avui a la tarda, després de tramitar tots els papers amb a l'ambaixada i de comprar alguna cosa bona per a celebrar el meu aniversari, hem sortit escopetejats de Luanda en direcció Sud. ‹ Anterior (21/05/2007) MES Següent (2007-07-20)› ‹ Anterior (2007-05-16 - Cameroon) PAÍS Següent (2007-06-27 - Congo)› |
|