| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (21/05/2009) MES Següent (2009-07-20)› ‹ Anterior (2009-05-29 - Thailand) PAÍS Següent (2009-07-03 - Vietnam)› Malaysia Perhentian islands (veure sobre mapa) 23/06/2009: L’Alexandra es trobava massa bé a Cameron Highlands i va ser impossible de convèncer-la de visitar les illes Perhentians, tot i que ella tampoc va aconseguir convèncer-me de que em quedés. Així doncs, vàrem decidir de separar-nos per uns pocs dies i retrobar-nos a KL a casa dels nostres amics. I, encara que trobés a faltar l’Alexandra, va valdre la pena la visita a les illes, principalment per la fauna marina que vaig poder observar. Cada un dels quatre dies que vaig passar a la petita illa de Perhentian vaig llogar unes ulleres i uns peus d’anec i vaig nedar pels coralls de la costa, observant moltíssim peixos de colors, alguns dels quals d’una mida considerable, com diverses mantes (1 metre de diàmetre) i diverses famílies de peixos Napoleó amb exemplars d’un metre i mig, els quals feien respecte quan es mostraven curiosos amb mi i se m’apropaven. També vaig observar diversos taurons cada dia, alguns dels quals de 2 metres de llarg, però només espantaven amb el nom, doncs coneixia que aquests no atacaven als humans i d’altre banda no mostraven gaire interès amb la meva presència. Un dels dies també vaig contractar un tour per a visitar diverses zones coral•lines allunyades de la platja i per a veure una gran tortuga nedant a l’aigua, la qual casi vaig tocar. Apart dels peixos que vivien sota l’aigua, l’illa només era interessant per uns grans llangardaixos que de tant en tant es creuaven tranquil•lament pel camí, amb alguns exemplars mesurant casi dos metres. Però deixant de banda la fauna, l’illa no era massa interessant, a més a més de ser molt cara. Vaig trobar una habitació d’hotel compartida per 8 persones per 3euros el llit, facilitant-me la comunicació amb altres viatgers de l’illa, la majoria dels quals anglesos (i la resta de països anglo-saxons) i molts joves, amb els quals va ser difícil integrar-me, tot i que vaig mantenir algunes converses interessants sobre religions amb alguns d’ells. En general eren viatgers molt inexperimentats, molts dels quals havien estat robats a l’illa per no vigilar: s’havien deixat la porta de l’habitació oberta, es s’havien quedat dormint borratxos a la platja, havien anat a nedar deixant les possessions a la platja,... Així doncs, apart de mantenir algunes converses interessants, vaig passar-me forces hores suant al llit de l’hotel, seguint la correcció de la meva novel•la i seguint preocupat pels esdeveniments d’Iran, tot i que a l’illa estava completament incomunicat. Kuala Lumpur (veure sobre mapa) 29/06/2009:
Al tornar de les illes Perhentians i retrobar-me amb l’Alexandra a casa de la Zaikha i en Faizal, vaig recuperar la connexió d’Internet i em vaig tornar a obsessionar seguint el conflicte post-electoral d’Iran. Homes, dones, joves i vells (entre els quals podien haver els nostres amics) seguien morint a les manifestacions pacífiques d’Iran, matats per franctiradors, a cops de destral o colpejats sense pietat. Llegia compulsivament els testimonis de gent que havia estat detinguda i les tortures que havien patit, colpejant-los fins a trencar-los els ossos, tallant-los les gemmes dels dits, ofegant-los amb aigua o fins i tot violant-los (tant homes com dones). Em sentia impotent, sense poder ajudar unes de les poblacions que ens han tractat més bé durant el viatge, però que viuen sota aquest regim cruent. Era conscient que, paral•lelament a aquest conflicte, hi havia molts altres conflictes al món on molta altra gent sofria sota règims encara pitjors, però estava completament enganxat emocionalment amb Iran. Potser per això, al mateix dia que vaig arribar a Kuala Lumpur, vaig començar a sentir un dolor de cap que es va incrementar els següents dies amb intensitat. Vaig haver d’estirar-me al llit sense poder apagar de la meva ment les imatge de les manifestacions a Teheran i la gent que hi moria disparada pels basiji. Finalment, al tercer dia, el dolor de cap era tant insuportable que em vaig decidir de visitar un doctor, el qual em va receptar unes pastilles, indicant que la causa es podia trobar en les meves immersions a 3 o 4 metres sota l’aigua a les illes Perhentian. Realment, les pastilles que el doctor em va receptar van fer desaparèixer el mal de cap, i al següent dia vaig ser capaç de reconnectar-me a Malàisia per a assistir a l’últim encontre de Couchsurfing. Els anteriors tres dies s’havien estat produint diversos encontres, un dels quals la nit anterior que havia aconseguit reunir uns quaranta membres de couchsurfing que van estar parlant i bevent fins a la matinada. Potser per això, no es va presentar gaire gent a l’encontre d’ahir, tot i que suficient perquè fos agradable. Entre els assistents hi havia en Roman, el nostre amic suís amb qui esperem tornar a creuar camins, i un iranià amb qui vàrem intentar fer més suportable les noticies que arribaven del seu país bromejant sobre Armadinejat i els basiji. I avui al vespre, amb el bitllet d’avió cap a Vietnam a la butxaca, ens hem acomiadat de la Zaikha i en Faizal (i les seves filles Aresha i Zara) els quals ens han tractat molt bé durant els deu dies que ens han estat allotjant. Realment ens han fet sentir a casa nostra, i de nou ens ha entristit acomiadar-nos dels nostres amics. De totes maneres, tots quatre tenim esperances de retrobar-nos per tercera vegada, quan ells tornin a viatjar a Europa o quan nosaltres tornem a visitar Malàisia, que de segur farem, doncs el país i la seva gent ens han encantat. Vietnam Ho Chi Ming City (veure sobre mapa) 03/07/2009:
Se n’han fet tantes pel•lícules que, inevitablement, quan es nombra Vietnam un recorda la guerra que Estats Units va protagonitzar en contra del comunisme. Sembla una mica injust començar el nostre relat de Vietnam mencionant aquesta guerra, perquè el país sembla haver oblidat les lluites i el sofriment del passat, però no del tot. Vàrem arribar a Ho Shi Min City (HSMC), la ciutat més gran de Vietnam (casi 7 milions d’habitants), al sud, que jo identifico més amb el seu antic nom de Saigon. HSMC va ser el nom que va rebre la ciutat, quan Estats Units va abandonar la guerra, en honor al gran heroi Ho Shi Min; el revolucionari que va fundar i presidir el Vietnam comunista i va iniciar la guerra contra els Estats Units. Però no només els nom recorden les guerres passades, a HSMC hi ha el museu de la guerra que exposa el sofriment patit pel poble de Vietnam. Al museu, em va sorprendre observar tècniques de tortura i d’empresonar molt similars a les dels Yemers Rouges, qüestionant-me qui es copiava de qui, si els comunistes a la CIA o la CIA als comunistes. Malauradament, observant les fotografies i llegint les explicacions, també vaig recordar les tortures i repressió que recentment està patint el poble d’Iran, reforçant-me la creença que les guerres i repressions són inacceptables en qualsevol lloc i moment. Tot i així, també admeto que hi ha guerres més abominables que altres, i la de Vietnam podria ser un exemple, on es va utilitzar per part dels Americans l’agent taronja, un exfoliant que arrasava la jungla on s’amagaven les guerrilles del Vietcong però que també incorporava unes toxines que eren absorbides pels humans, provocant greus deformacions a les generacions posteriors. Aquestes conseqüències són un tabú a la societat actual de Vietnam, però segueixen existint segons ens va explicar la Laura (http://goodmorningsaigon.blog.free.fr/), una noia francesa que treballava algunes hores de voluntària cuidant nois i noies amb problemes mentals i físics causats per l’Agent taronja. La Laura i en Victor són una parella francesa de Couchsurfing que ens van allotjar a la seva magnifica casa de HSMC. La casa era un bonic edifici de 3 o 4 plantes, però de només 2.5 o 3 metres d’ample, una característica comuna a la majoria de cases de HSMC. També hi havia altres elements representatius de HSMC, com la gran quantitat de cables que hi havia penjats pel carrer, com en alguns indrets d’Índia, però més ordenats i nets (o igual com Bucarest, com em va recordar l’Alexandra). També era sorprenent la gran quantitat de motos que circulaven pels carrers, que havíem d’anar esquivant si volíem passar a l’altre banda. També era divertit observar la majoria del restaurants i bars disposant uns seients i taules minúsculs, iguals com els de nens petits, tot i que no deixaven de ser confortables. D’altre banda, Vietnam continua essent un país comunista tot i que sembla completament dominat pel capitalisme, de fet, l’únic que en resta és la inexistència de democràcia i d’algunes llibertats polítiques, individuals o d’associació. Durant els quatre dies que vàrem passar a HSMC, va estar plovent algunes estones, recordant-nos que estàvem en plena temporada de pluges, una temporada que sortosament hem anat evitant a la majoria de països visitats durant aquests 3 anys. Tot i així, la pluja no ens ha impedit de sortir amb la Laura i en Victor a menjar a diversos restaurants deliciosos i econòmics i a visitar alguns dels monuments de HSMC, que inclouen alguns edificis colonials i diverses Pagodes o temples xinesos. Visitant els temples vaig reflexionar en la fascinació que em produeixen per les religions, tot i que ja fa temps que hagi deixat de creure en Déu i en les veritats domàtiques, i potser és per això que em sorprenen que malgrat la seva falsedat continuïn essent una font d’inspiració per a milions de persones, que hi segueixen dedicant temps, diners i fe. Hoi An (veure sobre mapa) 05/07/2009:
De HSMC vàrem agafar un tren nocturn cap al Nord, dormint confortablement en dues lliteres en un compartiment compart amb una família que tenia dos fills molt sorollosos. L’endemà al migdia vàrem arribar a Danang des d’on vàrem agafar un autobús cap a Hoi An, un bonic poble a la riba del riu Thu Bo. Hoi An és un poble de carrers estrets i amb una arquitectura influenciada pels xinesos, japonesos i europeus, degut a la importància del poble com a port comercial durant els segles XVI i XVII. Aquest antic encant de Hoi An, s’ha esvaït una mica amb la gran quantitat de turistes que deambula pel poble i que han contribuït a canviar la seva fisonomia, doncs cada una de les cases que donen al carrer s’ha convertit en un restaurant, hotel, botiga de subvenir, sastreria o sala d’exhibicions. De totes maneres, encara es conserven unes quantes de les antigues pagodes, que com sempre són interessants a visitar. D’altre banda, també hi havia alguns comerços amb força encant, conservant antigues tradicions artesanals del poble: creant llums de roba, composant de pintures amb fil de diferents colors i cosint bonics vestits d’estil europeu i oriental. I va ser la gran quantitat de sastreries que va fer decidir a l’Alexandra de fer-se un vestit molt bonic de tonalitats apastelades que estrenarà a principis del proper any, quan tenim intenció de casar-nos. Avui, el segon dia de passejar pel poble, hem conegut casualment en David, un viatger espanyol que després d’uns pocs mesos també està agafant el gust de viatjar i es comença a estudiar com seguir amb aquest tipus de vida. Junts vàrem seguir deambulant pel poble i pel mercat, la part més autèntica, on casi totes les dones venedores i compradores portaven un barret de palla d’estil xinès al cap. Allà també vàrem observar com els locals menjaven ous bullits amb els polls a dins (just uns dies abans de néixer), un menjar també tradicional a Filipines segons en David. Malauradament, caminant pel mercat també ens vàrem adonar que diverses vegades ens venien menjar o begudes amb un preu dos o tres vegades més car que als locals, simplement per ser turistes. Tot i així, no ens vàrem empipar, perquè el preu continuava essent econòmic i l’engany no era tant exagerat com a l’Índia; o amb els vietnamites simplement era més suportable. Hue (veure sobre mapa) 08/07/2009:
El trajecte amb tren des de Danang a Hue va ser molt bonic, amb la línia flanquejant la costa retallada per diverses muntanyes frondoses i altives. El paisatge era encisador, però em va sorprendre molt més la fascinació que els vietnamesos del tren mostraven, aixecant-se dels seus seients per contemplar les meravelles del seu país. Moltes vegades, el paisatge resultava afavorit per la inexistència d’arbres que permetien unes vistes excel•lents. Malauradament, intuïa que les plantes baixes, algunes de les quals semblaven embolicar antics troncs d’arbre, no eren originàries de la zona i que només van prosperar quan el bosc va desaparèixer sota els efectes del nefast agent taronja. Els hotels a Hue estan allunyats una mica de l’estació de trens i ens vàrem deixar convèncer per un taxista que ens hi portava gratuïtament. Naturalment vàrem anar a l’hotel que el taxista ens recomanava, però la recepcionista ens va ensenyar una habitació increïble per només 120.000dongs (7$) i ens vàrem decidir de quedar-nos. L’habitació era gran, amb balcó i finestres a dues parets, amb aire condicionat, nevera,... Era la millor habitació d’hotel on mai havíem estat i l’Alexandra va decidir de quedar-s’hi reposant els següents dos dies mentre jo visitava la ciutat. Però avui al vespre, al anar a pagar les tres nits la noia de recepció m’ha recordat el preu de 12$ que jo havia entès com a 120.000 dongs i el conflicte ha esclatat. Sincerament, no sé si la noia em va enganyar amb el preu o jo em vaig confondre, en qualsevol cas, els de l’hotel tenien les de guanyar perquè tenien els nostres passaports. Finalment, després de força discutir, hem decidit de pagar les dues nits passades a 12$ i marxar a buscar una altra habitació d’hotel per aquesta nit, la qual hem trobat per 5$, un preu massa car tenint en compte que era una de les pitjors habitacions on havíem dormit. En qualsevol cas, deixant de banda les aventures d’hotel, Hue es una ciutat molt interessant, que va ser capital de Vietnam del 1802 al 1945. Entre les diverses atraccions de la ciutat hi ha un gran recinte imperial que fa ser fortament bombardejat pels americans però que encara conserva interessants pavellons i temples. Hue també compta amb diverses tombes reials (que no vaig visitar), diverses Pagodes i un pont cobert que he visitat avui pedalejant amb bicicleta entre diverses plantacions d’arròs. Durant la visita matutina d’una de les pagodes o temples Budistes, vaig tenir la casualitat d’assistir a una llarga cerimònia celebrada abans de menjar, amb cants, tocs de gong i pedra, veneració dels bols d’arròs, silencis,... Els monjos estaven asseguts a la taula vestint túniques grogues, els més joves estaven de peu vestint túniques grises, i paral•lelament a la celebració, diverses dones grans vestides de gris feien genuflexions. Ningú em va recriminar amb la mirada per la meva presència, simplement em somreien mentre seguien amb aquella cerimònia tant especial que segurament celebraven cada dia. Va ser en un altre temple que vaig tenir oportunitat de conversar amb un monjo jove, vestit de gris i amb el cap afaitat a excepció d’una llarga melena que li queia pel front. El noi es deia Dat i tenia 14 anys, explicant-me que feia dos anys que estava al monestir, juntament amb 30 nois més de la seva edat. Semblava que s’hi trobava molt bé, tocant el gong quan els turistes entraven al temple o quan els fidels pregaven i adoraven les imatges de Buda. Ha Noi (veure sobre mapa) 17/07/2009:
Varem arribar a Hanoi el dijous el vespre, després d’un llarg viatge amb tren des de Hue. De l’estació de trens, vàrem agafar un taxi cap a casa d’una parella de romanesos de Couchsurfing que l’Alexandra coneixia, on vàrem arribar després que el taxista fes una gran volta per a cobrar-nos més del doble del preu normal. Però el mal humor se’m va passar de seguida quan ens vàrem trobar amb en Sebas i la Mona, els quals ens van tractar amb una hospitalitat digne d’entrar al llibre Guinness de la bona hospitalitat –igual que les anteriors parelles que ens han anat allotjant-, malgrat que ells comentessin que simplement ens havien obert la porta de casa seva. Però la van deixar ben oberta, perquè de seguida ens vàrem tornar a sentir com a casa, sobretot l’Alexandra que s’hi va quedar tancada casi tota la setmana; a excepció del divendres passat, l’endemà d’arribar, que vàrem anar junts a l’ambaixada de l’Índia per a fer-nos el visat. Els següents dies que havíem de tornar a l’ambaixada (per a pagar i per a recollir el visat) hi vaig haver d’anar sol, una gran sort per a l’Alexandra, doncs els dos dies va estar plovent a bots i a barrals. El pitjor dia va ser dilluns, quan sense massa temps estava pressionat per a trobar algun lloc on em venguessin dòlars (a l’ambaixada India no accepten moneda vietnamesa, la qual és difícil canviar per dòlars) i l’impermeable que portava era insuficient per a aïllar-me de la pluja. Plovia tant, que molts carrers pels quals vaig haver de caminar es van inundar un o dos pams, deixant al tràfic col•lapsat i a mi més xop que un ànec. L’Alexandra es va ben espantar quan vaig arribar a casa amb l’autobús. Evidentment, estàvem creuant Vietnam un dels pitjors mesos, en plena època de pluges; en qualsevol cas, tal com havia escrit a HCMC no ens podem queixar, perquè fins ara havíem viatjat per la meitat del món esquivant sempre les pluges. D’altre banda, tampoc em podia queixar, perquè malgrat ploure casi tots els dies, vaig poder descobrir la ciutat de Hanoi durant uns dos o tres dies sense mullar-me massa. Hanoi és la segona ciutat més poblada de Vietnam, després de Ho Chi Min City, capital del Vietnam des del segle X, a excepció del segle IX que va quedar eclipsada temporalment per Hue, abans que els francesos li tornessin la capitalitat, que va ser conservada pels comunistes. El primer dia de visita a Hanoi vaig començar a caminar des del mercat de Dong Xuan que principalment venia teixits. Després vaig anar caminant cap al sud per carrerons estrets amb pagodes resguardades per edificis d’arquitectura francesa, fins a la catedral de Sant Josep, d’estil gòtic, una visió completament europea si no fos pels vietnamesos cristians que la visitaven. A continuació vaig passejar pel costat del llac Hoan Kiem, on hi ha una altre pagoda al mig i fins al parc de Lenin, on hi ha un gran llac al mig i centenars de vietnamesos fent esport: corrent, jugant a bàdminton, a voleibol amb els peus i aeròbic, una costum similar a tots els altres països del sud-est asiàtic, on les noies i dones no semblen tenir cap vergonya de mostrar els seus moviments davant els transeünts que les admiren. El segon dia vaig visitar el temple de la literatura (entrant per una porta lateral sense pagar...), la primera universitat de Vietnam establerta al 1070 i composada de diversos temples, aules i diverses files de tortugues gegants de pedra que carreguen una làpida amb els noms de tots els alumnes que van passar per la universitat i rebre doctorat. A continuació vaig caminar cap al Nord fins al mausoleu de Ho Chi Ming que estava tancat i la pagoda d’un pilar que, com el seu nom indica està suportada per un únic pilar erigit al costat d’un petit llac. També vaig tenir molta sort que no plogués durant el tour d’un dia cap a Halong Bay, una de les icones de Vietnam, un indret protegit per la Unesco que està nominada com una de les 7 meravelles naturals del món. I segurament ho val la pena, tot i que jo només en vaig tenir un molt petit tast, visitant un parell de coves i rodejant només un parell de les 775 illes que formen la badia del dragó descendent (la traducció de Halong Bay). De totes maneres, malgrat la meva curta visita a bord d’un dels 500 vaixells destinats a carregar turistes, vaig gaudir molt imaginant-me navegant en solitari entre aquests centenars d’illetes de roques escarpades i cobertes de vegetació, les quals van tenir la seva importància històrica en algunes batalles navals que van mantenir protegida Vietnam de Xina. Apart visitar diversos monuments, mullar-me, relaxar-me i celebrar el meu aniversari (37 anys, el meu tercer aniversari fora de casa), també vàrem aprofitar la nostra estada a Hanoi a casa d’en Sebas i la Mona per a jugar algunes partides d’un interessant joc de taula i per a mantenir interessants converses, sobre Vietnam, Romania i la vida en general. En Sebas i la Mona ens van comentar que a Vietnam, quan un propietari lloga un pis a un estranger, aquest ho ha de declarar a la policia i ha de pagar unes taxes més elevades. També els costos de l’aigua i l’electricitat són més cares pels estrangers. Aquesta és la raó que els costos dels pisos de lloguer a Vietnam pels estrangers molt més cars que per als locals i a uns preu que s’apropen als d’Europa. A partir d’aquesta informació, ja no em va estranyar més que els vietnamesos ens vulguin cobrar el menjar sempre a un preu especial d’estranger i que sovint ens intentin enganyar. Un altre dia, també vàrem anar amb en Sebas i la Mona a una festa d’acomiadament d’una noia suïssa que tornava a casa després de dos anys treballant a Vietnam. A la festa vaig conversar amb un francès que feia 2 anys que treballava a Vietnam. Li vaig preguntar si al Vietnam hi havia comunisme i em va respondre que l’economia de Vietnam està totalment basada en el capitalisme, en canvi, el control de la societat està basat en el comunisme (hi ha espies, denuncies,...). Per exemple, ell va rebre un llibre per correu i quan va anar a recollir-lo, la policia li va requisar i posar una multa perquè el llibre estava prohibit a Vietnam per anti-comunisme. Sapa (veure sobre mapa) 19/07/2009:
Sapa és un indret perdut entre les muntanyes del nord de Vietnam recomanat en totes les guies de viatges (i recomanat per tots els viatgers que ens hem creuat). Malgrat no ho sembli, Sapa no és un indret descobert recentment, perquè els francesos ja s’hi van començar a establir a partir del principi del segle XX, pel clima temperat que té amb comparació a la resta de Vietnam. De totes maneres, els casi 200 edificis colonials que els francesos van construir al voltant de Sapa van ser derruïts durant la guerra entre els francesos i els comunistes vietnamites. Des de llavors, Sapa va quedar oblidat fins al 1993, quan el govern vietnamita en va obrir les portes al turisme, tant local com internacional. De fet, un 80 o 90 per cent del turisme que vàrem observar a Sapa era vietnamita i això ens va suposar un problema, perquè amb dificultats vàrem trobar tiquet de tren pel divendres al vespre, de Hanoi a Lao Cai (a prop de Sapa i de la frontera Xina). L’únic bitllet disponible era de seient dur, i realment era dur, perquè els seients eren fets de fusta amb un respatller completament vertical. L’Alexandra va fer un escàndol, però no va poder fer res més que acceptar la situació i intentar dormir mínimament, molt mínimament. Vàrem arribar al matí a molt cansats, però a Sapa ens vàrem trobar un altre problema causat per la gran quantitat de vietnamites que visiten la població el fi de setmana: no hi havia habitacions d’hotel lliures i les que hi havia eren molt cares. Finalment en vàrem trobar una per 12 euros i ens hi vàrem tancar per a fer una bona migdiada. De totes maneres, jo em vaig posar el despertador a mitja tarda i amb molts esforços em vaig despertar per anar a fer una caminada pels voltants de Sapa, descendint per un camí rodejat de camps d’arròs i alguns de blat de moro. Més descansat, avui al matí he tornat a fer una altre caminada, aquesta molt més salvatge, descendint per marges, camps d’arròs i canals per tal d’evitar-me de pagar el tiquet d’un euro que cobren per a caminar pels camins. Però l’aventura ha valgut la pena i, encara que a estones estava enfangat fins als turmells i amb el cul ben brut, no em deixava de repetir que hi havia gent que pagava molts diners per a trobar-se en situacions crítiques com la meva. En qualsevol cas, la diversió no es trobava en el fang, sinó en el paisatge que em rodejava: desenes de terrasses d’arròs que descendien una sota l’altre els pendents de les muntanyes, com si es tractés d’un màgic mapa en relleu que mostrava les seves corbes de nivell. D’altre banda, durant el meu descens em vaig trobar diferents cases habitades per gossos lladradors i nois i noies de la tribu de H’mong, els quals eren molt més tímid que els altres que deambulaven pel poble de Sapa intentant de vendre subvenirs. Després d’ascendir per un camí més decent, em vaig dutxar a l’hotel i ens vàrem disposar a marxar. Realment Sapa es mereixia una estada molt més llarga, però feia dies havia decidit de fer els següents dos mil quilometres molt més ràpidament per tal de poder visualitzar una eclipse total de sol que en breu creuaria el Nord de l’Índia i el centre de Xina. Evidentment ens perdríem alguns indrets d’interès pel camí, però a canvi tindríem oportunitat d’experimentar aquests estranys quatre minuts de foscor sota la llum del sol. Potser és un sacrifici una mica absurd, però després de conèixer que molts turistes europeus visitaran Xina simplement per a observar l’eclipse, he pensat que jo també tinc dret a una mica d’absurditat. ‹ Anterior (21/05/2009) MES Següent (2009-07-20)› ‹ Anterior (2009-05-29 - Thailand) PAÍS Següent (2009-07-03 - Vietnam)› |
|
