| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (21/09/2008) MES Següent (2008-11-20)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Bundi (veure sobre mapa) 22/10/2008:
Encara que Chittorgarh quedi fora dels circuits turístics, aquest fabulós fort ben mereix una visita, i així mateix ho consideren desenes turistes locals que cada dia recorren el fort de Chittorgarh amb rickshaw. Nosaltres vàrem tenir la sort que els elefants poden tenir mides similars a l’autocaravana, perquè aquesta va poder passar molt just per totes les portes del fort, estalviant-nos així de fer una llarga caminada o d’estressar-nos negociant la visita amb rickshaw. El fort, ocupant una gran àrea sobre un pujol, conserva diversos palaus, monuments i temples. Per damunt de tots, destaca d’espectacular torre de la victòria, construïda al quinze i elevant-se 37 metres, essent possible d’ascendir fins al vuitè pis a través de les unes laberíntiques escales del seu interior. Malgrat tot, la història de Chittorgarh no és massa victoriosa, i així queda reflectit en nombroses cançons indies que relaten amb romanticisme els tres jauhars o suïcidis en massa de les dones i homes rajputs del fort, abans de caure derrotats per l’enemic. El primer jauhar, el qual va influenciar altres jauhars succeïts posteriorment en altres ciutats del Rajasthan, va succeir al 1303, quan al sultà de Delhi al front d’un poderós exèrcit va atacar Chittorgarh, amb l’objectiu (així conta la llegenda) de prendre la formosa esposa del rei rajput. Però abans de que això succeís, i preveient la imminent derrota, el rei i l’exèrcit rajput es van vestir robes de color safrà i es van llençar contra l’enemic a una mort segura, mentre la reina i les dones de la cort encenien una gran pira on es van llençar vives evitant així ser deshonrades pel sultà de Delhi. Contràriament a algunes llegendes, no tota la població de Chittorgarh deuria morir, ja que un parell de segles més tard, al 1535 i al 1568, els rajputs de Chittorgarh van tenir ocasió d’efectuar dues altres jauhars abans de caure en mans de dos altres poderosos enemics. Es conta que en el segon jahuar va ser efectuat per 13000 dones i 32000 guerrers rajputs, i el tercer per uns 8000 guerrers, unes xifres potser una mica inflades, però en qualsevol cas terrífiques, encara que es treguin un o dos zeros de les xifres. Entre els diversos temples visitats a Chittorgarh, n’hi havia un de jainista situat davant la torra de la fama (construïda per un mercader jainista). En aquest temple destacava, tant en algunes escultures, com en diverses fotografies del seu interior, diversos mestres o monjos completament nus, doncs segons la secta jainista Digambar, l’únic camí cap a la il•luminació és el desarrelament de qualsevol cosa material, fins i tot la roba. Així doncs, segons aquesta tradició, només els homes poden aconseguir la il•luminació, doncs a les dones no els és permès desprendre’s de les seves robes, perquè segurament dificultarien la il•luminació dels homes. Al sortir de Chittorgarh vàrem estar preguntant a molta gent sobre el millor camí per a arribar a Pundi, doncs en David i la Maria ens havien explicat que feia un mes havien fet el mateix recorregut i la carretera estava terrible, recorrent uns 200 quilometres en 6 hores. Finalment ens vàrem convèncer que les informacions que ens deien els indis eren correctes i que hi havia una nova carretera estrenada feia tot just una setmana. I així va ser, tot i que només es podia circular pels dos dels quatre carrils que estaven acabant de construir i vàrem haver de seguir afrontant-nos a bogeries de la carretera, doncs la conducció d’alguns indis (sobretot conductors de camions i autobusos) sembla suïcida, com si no tinguessin respecte per la seva pròpia vida ni la dels demès. L’Índia és un dels països més perillosos de conduir, on la possibilitat de tenir un accident depèn més dels altres que d’un mateix. Als costats de les carreteres hi ha molts camions amb signes evidents d’haver xocat frontalment, doncs aquest s’avancen sense importar-los que vinguin vehicles en sentit contrari. D’altre banda, en tot moment hem d’anar esquivant vaques sagrades que consideren l’asfalt més confortable que la gespa i persones, que creuen estar passejant pel seu jardí. La veritat és que no entenc la manera de ser india i els riscos que prenen, per exemple fa uns dies vàrem un autobús anant a 90km/h per una carretera, i de sobte, un home surt per una finestra lateral, i fent equilibris s’enfila a dalt de l’autobús juntament amb l’equipatge. Potser, al creure amb la reencarnació no donen tant valor a la vida, seria aquesta una prova que els cristians o musulmans no creuen amb la mateixa fe en el paradís? (*) L’endemà abans del migdia vàrem arribar a Pundi, un altre meravellós fort i palau, dominant una petita i simpàtica població. Malgrat tot, abans no vàrem trobar un tranquil aparcament dins d’una comissaria de la policia, pensàvem que no gaudiríem gens del poble, igual com havia passat a Udaipur. Vàrem anar a dinar en un restaurant (una excepció força econòmica a l’Índia) i després vàrem enfilar-nos cap al gran palau, on vàrem visitar les estances de les dones (les dels homes eren de pagament) les quals estaven formidablement pintades, a continuació vàrem caminar una mica pel basar, i finalment vàrem tornar a l’autocaravana, on vàrem relaxar-nos amb el permís del guardià. Però a les 9 del vespre, va venir un altre home que va obrir sense cap contemplació la persiana del cotxe i ens va dir que havíem de marxar. Em vaig indignar amb la poca hospitalitat india i amb la policia tant poc servicial (ni tant sols ens van voler proposar on aparcar), però no vàrem tenir més remei que arreplegar de nou les coses i aparcar a un centenar de metres de la comissaria, davant un bonic llac que refractava el palau i les muralles il•luminades. L’endemà, avui ben d’hora al matí, he sortit a passejar pel costat del palau fins al capdamunt de la muntanya, on hi havia una línia de muralles i alguns palaus descuidats. Igual que en molts altres forts del Rajasthan,, he observat una vegada més al cim de la muntanya grans piscines o dipòsits que acumulaven aigua verdosa. Em sorprèn aquesta prova de la quantitat de puja que cau durant els monsons, que són capaços d’acumular en una conca reduïda aigua per tot l’any. En tornar, hem començat a fer camí cap a Gwalior, la següent destinació, recorrent igual que l’anterior dia, una autopista en construcció. Però aquesta vegada, en dues ocasions, l’autopista creuava un riu per un pont molt elevat, al inici del qual hi havia un punt de peatge fet amb quatre fustes. Al primer peatge ens han anunciat que havia de pagar l’equivalent a uns 10 euros, i jo, rient-los la broma i comentant-los que sense tiquet no pagaria res, he anat avançant fins a saltar-me la barrera. Però en el segon peatge, els nois semblaven més seriosos, però també més exaltats. Ens han comunicat que havia de pagar un euro pel peatge, el mateix cost que un autobús. Llavors hem iniciat la mateixa discussió que en tots els peatges de l’Índia (són força freqüents i en qualsevol punt): que la nostra autocaravana no tenia la categoria de camió o autobús i que simplement era una furgoneta (les quals, normalment paguen menys d’un terç). Però en aquest peatge, els nois no semblaven seguir cap disciplina i la seva agressivitat m’ha fet creure que si no pagava tindria problemes. Però com que la barrera estava abaixada, els altres camions en sentit contrari no podien passar, així doncs, quan l’han alçar momentàniament per a deixar passar un camió, jo he arrancat fent apartar el noi del davant, mentre la resta colpejava amb violència l’autocaravana. Ens hem escapat però estàvem completament exaltats. Valia la pena tots aquells nervis només per un euro? Segurament no, però d’altre banda, si acceptàvem qualsevol intent d’engany, tampoc podríem fer el viatge, per falta de pressupost. En qualsevol cas, ens estem acostumant a aquestes freqüents fases de tensió i al cap de poc ja soc capaç de tornar a relaxar la meva ment i de gaudir del present. Prova d’això és el somni d’aquesta nit, en el que unes feres (representant els indis o la meva exaltació) em volien atacar, però amb paciència i sang freda, finalment les aconseguia amansar. (*) Dies més tard vaig llegir en un diari internacional que, segons dades oficials, el 10% dels accidents fatals de tràfic al planeta passen a Índia. Al 2006, va haver més de 460.000 accidents (quatre accidents cada cinc minuts), en els que van perdre la vida més de 100.000 persones, a les que s’hauria de sumar unes 500.000 persones que van resultar greument ferides. Gwalior (veure sobre mapa) 24/10/2008:
A Gwalior va canviar significativament la nostra experiència amb els indis. De totes maneres, abans de que això passés, ahir al matí vàrem aturar-nos abans d’entrar a la ciutat per a canviar els frens del darrera, els quals ja començaven a fer soroll i no podien aguantar fins al Nepal, on pensem fer diverses reparacions amb menys temor de ser enganyats. Vàrem parar en un taller força modern on, després de desmuntar una roda del darrera i extreure una pastilla de fre desgastada, em van comentar que possiblement no trobaríem el mateix tipus de recanvi en tota l’Índia. Jo vaig preguntar-los si podien fer el mateix que a Malawi on havien enganxat una nova pastilla de fre sobre el suport original. Però ells van insinuar-me que eren molt més civilitzats que els africans i que aquesta solució no era possible a l’Índia, però que en qualsevol cas en trobarien una altre. Al final van portar-me unes pastilles originals més grans, que van retallar perquè es poguessin adaptar a la meva roda. Però perquè la pastilla no toqués a l’eix van col•locar dos trossos de metall sense soldar que avui han caigut fent grinyolar la roda tota l’estona. En acabar la reparació, va començar de nou l’odissea de trobar aparcament a la ciutat. Al punt d’informació turística de nou se’ns van treure de sobre informant-nos que no sabien de cap possible aparcament, un hotel amb un gran aparcament tampoc ens va deixar aparcar argumentant que havia de deixar oberta la possibilitat d’omplir l’hotel en una sola nit, els carrers comercials de la ciutat semblaven caòtics i plens de gent com sempre,... Finalment vàrem trobar un carreró tranquil davant d’una gran casa on vaig preguntar a un noi que parlava anglès si podíem aparcar a l’altre banda del carrer. Casi sorprenentment em va respondre que sí. Però més sorprenent va ser més tard, al vespre, quan es va presentar amb un seu cosí per a proposar-nos d’aparcar a dins de casa seva per tal de no ser molestats durant la nit. Llavors vaig comentar-los que ells eren uns dels pocs indis que s’havien mostrat hospitalaris, responent-me que el problema no era d’hospitalitat, sinó que els indis hesiten o dubten a l’hora d’aproximar-se als estrangers, per culpa del llenguatge o potser pel nostre cotxe alienígen. De totes maneres no crec que sigui així, doncs els indis se’ns aproximen per molts altres motius sense hesitar: per a tocar el cotxe, intentar-ne obrir la porta, arrencar-ne adhesius, preguntar-nos els nostres noms i d’on som, demanar-nos de fer-nos fotos amb ells,... però mai per a invitar-nos o deixar-nos entrar una mica en la seva vida, com passava als països islàmics. Sembla que els indis són molt més pudorosos amb la seva privacitat, tot i que no es mostrin massa respectuosos amb la nostra privacitat. En qualsevol cas, tal com he escrit al principi, la nostra experiència amb els indis a Gwalior va ser completament diferent, perquè aquest matí, en despertar-nos, els dos nois (Ankur i Ankit) i els pares de l’Ankit ens han invitar a esmorzar, i mentre menjaven ens han proposat de visitar amb el seu cotxe la ciutat. Increïble, semblava que ens trobéssim a Iran o Pakistan! Per un moment he pensat que serien musulmans, però la decoració de la seva casa m’ha convençut que eren hindús, confirmat a la conversa posterior, en la qual em comentaven que eren vegetarians (mai havien provat la carn o ous), per motius religiosos, però també ètics, perquè no volen participar en el sofriment animal. Després d’esmorzar i de comprar-nos un diari en anglès, l’Ankur i l’Ankit ens han acompanyat amb cotxe fins al fort de Gwalior, el qual, segons ens han comentat ells mateixos no tenia massa interès turístic. I tenien força raó, com a principals atraccions posseint un palau decorat exteriorment amb ceràmiques blaves, un temple jainista i unes grandioses estàtues jainistes del segle quinze, potser el més destacable de Gwalior, malgrat que moltes de les estàtues tinguin les cares i els genitals destrossats pel l’exèrcit musulmà que va conquistar aquestes terres un segle més tard. Durant la caminada, he preguntat a l’Ankur, que tenia uns 18 anys, si preferia que els seus pares li arrangessin un matrimoni o volia casar-se per amor. Ell m’ha respòs, que contràriament a la majoria de famílies a l’Índia, els seus pares eren molt oberts i li havien manifestat que es podia casar amb qui volgués, encara que fos de casta diferent. Al tornar de la visita de Gwalior, la família de l’Ankit encara ens tenia una altre sorpresa preparada, doncs ens han invitat a dinar un àpat deliciós, tot i que quelcom del menjar era molt pesant o oliós, i ens ha estat complicat de digerir després. Finalment, sense que cap de les dues bandes sabes com acabar aquesta bonica experiència, ens vàrem fer una foto i ens hem acomiadat agraint-los molt la seva hospitalitat. I hem tornat a la carretera, dormint a prop d’uns bonics temples o palaus anomenats Veer Singh Mahal que no apareixien a la nostra guia. Khajuraho (veure sobre mapa) 26/10/2008:
Feia temps que no se’m penjava l’ordenador , m’havia confiat, no havia fet còpies de seguretat des de feia un més i mig i, ara, la meva única esperança és que com a mínim pugui recuperar el diari del darrer mes a l’Índia. Per sort, l’Alexandra m’havia robat les fotos del meu ordenador sense el meu permís i només he perdut les fotos de fa dos dies. En qualsevol cas, això no és el més important a contar. El més important és que el viatge continua, i que els darrers dos dies hem visitat dos interessants indrets i hem fet unes noves amistats. Ahir vàrem visitar Orcha, potser no tant recomanable de visitar si no es trobés de camí de Khajuraho (que hem visitat avui). En qualsevol cas, Orcha és interessant pels diversos temples i palaus casi abandonats als voltants d’un petit poble indi. Per meu gust, destacaria un gran temple hindú que semblava copiar les dimensions d’una catedral europea i un altre temple que es trobava ocupant les estances d’un palau, doncs la història conta que un marahajà hi va instal•lar temporalment una imatge de Rama que més tard va ser impossible de moure, senyal inequívoca que el Déu volia transformar el palau en temple, tot i que misteriosament, més tard la imatge de Rama va poder ser moguda fins a un altre temple proper. A migdia vàrem començar a fer camí cap a Khajuraho, transitant una carretera dolentíssima que ens feia témer per les futures carreteres, doncs Khajuraho és una de les principals atraccions de l’Índia, sobretot per les desenes de fotos que la majoria dels adults han vist de les estàtues dels seus temples, identificades normalment amb el kamasutra. Els magnífics temples de Khajuraho es van construir fa un mil•lenni, durant aproximadament un segle, en una remota àrea de l’Índia. Es desconeix perquè la dinastia Chandela va construir aquests 85 temples (dels quals només 22 han sobreviscut el pas del temps) ens una àrea tant allunyada de les grans poblacions i rutes comercials, ni com ho va fer per a reclutar tanta ma d’obra en una àrea tan despoblada. En qualsevol cas, aquesta estranya situació de Khajuraho va salvar els seus temples de la destrucció, doncs la invasió musulmana i domini Mugal de l’Índia no tenia cap interès a endinsar-se en una zona selvàtica, plena de tigres, on van quedar abandonats els temples. Però si ho haguessin fet, de ben segur que els musulmans haurien arrasat aquestes mostres d’heretgia més impura, on es mostren nombroses estàtues fornicant o participant en orgies de fins a quatres persones (normalment un home i tres dones). Malgrat que la majoria de les estàtues als temples només mostren situacions quotidianes de la vida a l’Índia de fa un mil•lenni i imatges dels seus déus, destaquen entre aquestes, davant els ulls occidentals, les estàtues sensuals o clarament eròtiques. Hi ha diferents teories sobre el perquè hi ha tanta exposició sexual als temples de Khajuraho, tot i que cap de definitiva. Alguns estudiosos opinen que les mencionades escultures només representen imatges tàntriques, una de les moltes disciplines del yoga (exercicis espirituals) per a aconseguir la il•luminació, que en aquest cas practica la satisfacció espiritual dels instints bàsics; tot i que no crec que la imatge d’un home penetrant un cavall (tal com es representa en un dels temples) es pugui considerar com a tàntrica. Altres teories parlen d’un manual obert del tipus kamasutra (antic llibre hindú que ensenya, entre d’altres aspectes, com iniciar i mantenir una unió sexual) on els joves brahmins podien aprendre com comportar-se en la seva vida adulta. En canvi, altres teories més innocents expliquen que tals imatges eròtiques protegien els temples contra la fúria del déu Indra, qui no dirigia els seus llamps contra els temples per tal de no danyar el seu plaer voyeur, tot i que aquesta teoria no deu ser valida avui en dia, perquè tots els temples incorporen parallamps. Després de passar tot un matí visitant i fotografiant els principals temples de Khajuraho, al migdia hem sortit dels temples mentre l’Alexandra em preguntava: - Has après alguna nova cosa? - Sí, però per a practicar-la necessitaria dues altres dones. I acte seguit m’ha clavat una merescuda clatellada. Casi al mateix moment, ha parat davant nostre una altra autocaravana que acabava d’arribar al poble. Eren els primers viatgers amb cotxe que vèiem a l’Índia i l’Alexandra s’ha posat molt contenta, anant-los a saludar de seguida. Eren un matrimoni francès que viatjaven amb tres filles i un gos (que lligat a fora evitava que els indis els colpegessin les portes durant la nit). Mentre dinàvem junts davant la seva autocaravana aparcada a les afores del poble, en Thierry i la Marie Pierre ens han comentat que havien estat viatjant un any i mig per tot Europa, Rússia, Mongòlia i, davant la impossibilitat de creuar Xina, havien tornat per les repúbliques “stan”, fins a Iran, Pakistan i actualment India, amb la intenció de creuar Burma fins a Tailàndia a finals de Gener. Aquesta possibilitat que havíem descartat (tothom deia que no es podia creuar Burma amb cotxe) ha afegit una nova opció als nostres plans que passaven per a embarcar l’autocaravana en un container fins a Malàisia (uns 1000€) o deixar l’autocaravana a Índia i viatjar sense casa per Xina i el sud-est Asiàtic. He estat molt interessat en els seus plans i amb la possibilitat de creuar Burma amb ells i amb uns altres francesos que arribaríem més tard. De totes maneres, seria una opció complicada, ja que ells tramitarien el visat de Burma des de Delhi al desembre, mentre nosaltres estaríem al Sud de l’Índia celebrant el Nadal amb en David, la Maria i les seves famílies. En qualsevol cas, mantindríem el contacte per a conservar oberta aquesta possibilitat. Nepal Kathmandu (veure sobre mapa) 28/10/2008:
Després d’acomiadar-nos dels nostres amics francesos i de connectar-nos a Internet (utilitzant només l’ordenador de l’Alexandra), vàrem començar a fer camí cap a Kathmandu, Nepal. Teníem previst de visitar Lucknow on ens havien respòs de Couchsurfing, però les bones carreteres semblaven anar direcció Vanarasi i vàrem prendre aquestes, sense intenció d’aturar-nos a visitar res pel camí, doncs estàvem una mica cansats de l’Índia i dels indis, esperant de recuperar la tranquil•litat perduda al Nepal. D’altre banda, tot i que intentava no preocupar-me pel meu ordenador espatllat, necessitava arreglar-lo el més aviat possible (o intentar-ho) i Kathmandu semblava el millor punt, ja que allà teníem un molt bon amic d’en David i la Maria que ens podria ajudar a trobar un bon informàtic. Un altre dels molts motius per a visitar Nepal, era per a realitzar una sèrie de reparacions al cotxe, perquè no confiàvem que a l’Índia podríem realitzar-les amb eficiència, quedant demostrat el primer d’aquests dies, que vàrem parar en un poblat per a arreglar els frens del darrera que grinyolaven. Només era necessari soldar una petita peça a les pastilles de frens per a alçar-los una mica i evitar així que toquessin l’eix de les rodes. Però després de 45 minuts intentant d’extreure una de les pastilles, van llimar-ne lleugerament un dels cantons, la van tornar a instal•lar i em van comentar que ja estava arreglat. Jo ja els havia intentat comunicar que la solució era una altre i que així no haurien arreglat res i, evidentment, la peça va tornar a grinyolar al engegar el motor. Així doncs, havent vist al desmuntar la roda que el fregament de la peça no era massa greu i que podria aguantar perfectament fins al Nepal, vaig comentar-los que no era necessari que ho intentessin més i vaig marxar sense pagar. Semblava ben bé que, com a mínim aquells indis mecànics, no tinguessin ganes d’arreglar el meu problema, o que tinguessin molt poc ingeni, o que simplement no volguessin ser enginyosos; si les coses no són fàcils, prefereixen refusar el treball. Malgrat intentar escollir les millors carreteres direcció al Nepal i Kathmandu, aquestes no van ser massa bones, amb nombrosos forats i bonys a l’asfalt, camions bojos que ens feien sortir de la carretera i poblats plens de gent que ens feien circular a pas de tortuga. L’Alexandra em preguntava: “Perquè les carreteres sempre passen pel mig dels basars? “, però jo suposava que era el revés, que els basars simplement s’instal•laven al voltant de les carreteres principals, dificultant el pas de la circulació. En qualsevol cas, vàrem tardar més dels dos dies de viatge que pensava que tindríem fins a Nepal, ja que de nou, vàrem fer registres que no fèiem des d’Africa, circulant a mitges inferiors als 40km/h. Al primer dia vàrem circular 200km, el segon 320km i el tercer, avui, 375km, quedant-nos a uns 150km de Kathmandu. Possiblement, l’únic motiu que m’hauria fet quedar uns dies més a l’Índia era el Diwali, una de les festes més importants que celebren es a l’Índia i que ja vàrem tenir oportunitat de gaudir entre la comunitat Índia de Mombassa, a Kenya. Aquests 5 dies de festa que començaven ahir dia 28, estan dedicats a diferents deïtats hindús, entre aquestes Rama, al qual es guia des del seu llarg exili cap a casa amb petites llanternes d’oli. Al mateix temps, el Diwali coincideix amb el fi d’any segons el calendari hindú, motiu de celebració amb coets i petards. En qualsevol cas, tot i no assistir a cap invitació de festejar el Diwali, vàrem tenir ocasió d’observar la seva celebració durant el trajecte. Per la carretera es venien moltes garlandes de flors taronges i grogues, que es penjaven als camions, cases i possiblement s’oferien a Déus. També hi havia moltes més tendes venent dolços i, les que només venien vegetals, ho feien al doble de car. D’altre banda, també era fàcil constatar que moltes cases estaven acabades de pintar amb colors vius, per a l’ocasió. Al vespre, els nens van començar a tirar petards i les cases van encendre els llums típics de Nadal (a Europa) i a situar espelmes enceses davant les portes. La Única sort de fer el recorregut durant el diwali era que potser (només potser) hi havia menys tràfic transitant per les carreteres. Finalment, avui al migdia hem arribat a la frontera del Nepal i amb facilitat hem pogut fer-nos un visat de 15 dies (hi havia diferents tarifes segons la duració desitjada del visat) i hem entrat en aquest nou país. Una de les primeres coses que criden l’atenció al entrar a Nepal és el canvi d’hora, quinze minuts per davant de Índia, una manera d’indicar que el país és diferent. Tot i que no és necessari explicitar-ho d’aquesta manera, perquè la majoria dels nepalesos tenen els ulls allargats; vesteixen més bé i nets i d’estil més europeu (potser perquè era diwali); sembla haver molts menys captaires (o són inexistents); i semblen molt més tranquils i afables. D’altre banda, les carreteres fins ara (ens trobem a uns 150 quilometres de Kathmandu) són excel•lents, amb l’herba dels marges recentment tallada (i mostrant forces restes d’escombraries que abans havien estat ocultades), la gent caminant pel costat de la carretera (no per sobre l’asfalt o pel mig) i els camioners i conductors d’autobús que semblen conduir amb molta més prudència. Tot i així, hi ha alguns trets en comú amb l’Índia, com les vaques ocupant l’asfalt de la carretera, juntament amb nombroses bicicletes i motos, algunes de les quals també porten 4 o 5 passatgers. Malgrat tot, no tot ha estat perfecte i no s’ha complert la meva profecia segons la qual, ahir seria l’últim dia en que seríem molestats durant la nit o que ens intentarien obrir la porta (en aquest cas pels mateixos treballadors de la gasolinera on havíem aparcat). A Nepal, la gent sembla molt més respectuosa amb les propietats dels altres, tot i que hem arribat en el pitjor moment per a comprovar-ho. Teníem opció d’aparcar al mig del bosc, però finalment hem decidit d’aparcar en una gasolinera al mig d’un poble. Al fosquejar, hem observat per la finestra com grups petits de nens es passejaven per davant de cases i botigues aturant-se per a cantar i ballar cançons típiques de Diwali a canvi de guanyar-se uns dolços o unes monedes. Més tard, els grups de joves s’han fet més nombrosos, de manera que per a cantar a la botiga del costat de la gasolinera, els joves passaven pel voltant del cotxe, tocant-lo, colpejant-lo i movent-lo. L’Alexandra s’ha posat histèrica, fent sonar l’alarma i cridant als joves per la finestra. Però la situació s’ha tornat irresistible quan la botiga ha instal•lat un potent equip de música i el jovent ha començat a ballar. Ens podíem haver afegit a la festa, però ja ens trobàvem al llit i l’endemà volíem arribar d’hora a Kathmandú, així doncs, per a no destorbar més la festa dels altres ni el nostre descans, hem decidit de moure l’autocaravana cap a un indret més tranquil. 03/11/2008:
Han transcorregut 6 bons dies a Kathmandu, en companyia d’en Jay Ram i la seva família. En Jay Ram és un molt bon amic de la família d’en David i la Maria, els quals han fet diversos trequings per les muntanyes de Nepal guiats per en Jay Ram i posteriorment l’han invitat a restar uns mesos a Espanya. Tanta bona amistat hi ha entre ells, que en Jay Ram ha nombrat a dos dels seus fills, Maria (5 anys) i David (2 mesos); entremig també tenen una altre energètica nena anomenada Asmita (3 anys). En Jay Ram i la seva família ens vàrem rebre amb garlandes de flors i uns llargs i fins teixits que ens van penjar al coll, després ens vàrem reunir a la petita habitació on vivien i on hi havia aplegats altres membres de la seva família celebrant l’últim dia del Diwali. Ens van oferir te, ens van pintar el front amb diferents punts de colors i vàrem estar conversant sobre els nostres amics en comú, en David i la Maria, i el seu viatge. Després en Jay Ram ens va acompanyar a caminar per la bonica ciutat de Kathmandu, explicant-nos que era temporada alta pel turisme (es notava als carrers) i que hi havia molta feina com a guia; de fet - ens va acabar explicant - havia rebutjat un trequing per a poder estar amb nosaltres. Em va saber greu, doncs només hi ha 6 mesos durant els quals en Jay Ram pot treballar guiant turistes per les muntanyes, essent la única font d’ingressos de la família. Per sort, al cap d’un parell de dies, en Jay Ram ens va comentar que tenindria un trequing de 20 dies, fins a una muntanya propera a l’everest, mantenint-lo força ocupat fins avui al vespre, quan ens ha cuinat l’últim sopar, com sempre deliciós. Finalment, després de beure’ns un parell de cerveses, ens hem acomiadat afectuosament d’ell desitjant-nos molta sort. Ha estat un plaer haver conegut en Jay Ram i la seva família, doncs ha estat un gran confort després d’un mes i mig transitant entre desconfiats indis. La seva hospitalitat era comparable a la Turca, Iraniana o Pakistana, tot i que la situació econòmica d’en Jay Ram no era comparable a les anteriors famílies amb les que havíem estat. Així doncs, vaig intentar pagar alguna dels nostres despeses durant la nostra estada, tot i que va ser complicat que en Jay Ram ho acceptés. També va ser interessant conèixer en Jay Ram per tal de conèixer de primera ma la situació del Nepal. Tot i que no era massa amant de parlar sobre política, un matí em va sorprendre explicant-me que des de el 1996, el Nepal havia estat un país en guerra, morint cada dia gent innocent com a conseqüència de l’enfrontament entre els grups maoistes i les forces reials. Pocs anys més tard, al 2001, hi va haver una massacre al palau reial, en la qual – segons fonts oficials – el príncep hereder va matar el seu pare rei, la reina i altres 10 membres de la família real perquè no acceptaven el seu matrimoni amb una aristòcrata. La mateixa nit, el príncep herader es va disparar, quedant successor del poder reial el germà del fallit rei, present a palau durant la tragèdia i considerat per a molts nepalesos com el veritable responsable de la matança (a la història reial nepalesa hi ha altres casos similars de massacres). El nou rei es va proposar de va governar amb més ma dura contra els maoistes, però diversos dies de manifestacions i vagues generals a Kathmandu van desencadenar una sèrie de reaccions polítiques que van acabar amb el rei destronat i unes eleccions democràtiques guanyades pels Maoistes. Aquests recents esdeveniments han acabat pacificant el país, incrementant-se substancialment el nombre de turistes aquesta temporada, motiu pel qual, en Jay Ram es mostrava confiat i optimista al mirar el futur. En realitat, Katmandu és la ciutat més turística que hem visitat en molt de temps. Hi ha el barri de Tamel on tot sembla estar enfocat als turistes: hotels, restaurants, agències de trèquing, botigues de material de muntanya, subvenirs,... Tot i així, l’ambient és tranquil i relaxat i és agradable de passejar pel barri de Tamel direcció sud, fins al barri antic de Katmandu, al centre del qual hi ha la plaça Durbar, atapeïda de bonics temples i alguns palaus. El temples hinduistes i budistes, estan tan junts uns dels altres, que és difícil de fer-ne una bona fotografia en perspectiva, en qualsevol cas, els detalls dels temples també són magnífics, com per exemple, els treballs en la fusta o les múltiples teulades que s’eleven unes sobre les altres. Un ambient similar, però amb menys turistes, es respirava a Patan, un poble al sud de Katmandu, amb una altra plaça Durbar (significa palau) i un casc antic amb molts altres fabulosos temples, en un dels quals es celebrava una interessant cerimònia hindú en la que es cremaven ofrenes. A Patan m’hi vaig dirigir amb un minibús amb els passatgers enllaunats com sardines i jo, i alguns altres, penjats a la part de fora de la porta. Per sort ningú va caure pel camí i en arribar, em vaig poder dirigir a l’ambaixada de Myanmar (Birmània), motiu principal de la meva visita a Patan. Els francesos de Khajuraho ens havien informat que era possible creuar Myanmar amb cotxe fins a Tailàndia, però el cònsol, tot i que amable, no es va mostrar massa optimista. En qualsevol cas, em va deixar aplicar els visats al mateix temps que em suggeria de contactar alguna agència de viatges a Myanmar. També vaig dedicar un parell de dies més a intentar solucionar un altre problema, el meu ordenador portàtil avariat; però he estat molt poc afortunat, perquè ni he pogut arreglar l’ordenador ni he pogut recuperar les dades del disc dur. Així doncs, avui he comprat un nou portàtil a través d’Internet que he enviat a casa dels pares d’en David, que arribaran al desembre al sud de l’Índia; i també hem modificat la ruta per a poder arribar-hi amb temps. Baixarem per la costa est, on no hi ha masses monuments a visitar, i aprofitarem per aturar-nos a Calcuta, on intentaré portar el disc dur a un laboratori de recuperació de dades i ens seguirem informant sobre la possibilitat de creuar Myanmar en cotxe. 12/11/2008:
L’endemà d’acomiadar-nos d’en Jay Ram, vàrem anar d’hora al matí a l’ambaixada Índia per a renovar el visat d’entrada. Però no vàrem arribar suficient d’hora, doncs ja hi havia desenes d’estrangers esperant que fossin atesos a una finestra, on anaven cridant segons el número d’arribada. El funcionament, tot i que automatitzat, era una mica caòtic i massa lent, i no va ser fins al cap de quatre hores que vàrem poder entregar els formularis. Un procés similar vàrem sofrir al cap de tres dies, quan després d’una altre jornada d’esperes desesperants, ja de nit vàrem poder recollir els nostres passaports amb un nou visat per a l’Índia de sis mesos amb doble entrada. L’endemà de la nostra primera visita a l’ambaixada Índia, vàrem seguir amb els nostres plans de treball i vàrem fer la nostra primera visita a un taller del Nepal per a fer reparacions al cotxe. Primer vàrem arreglar les noves pastilles de frens que encara grinyolaven des de l’Índia i vàrem soldar una petita peça. L’endemà vàrem fer una caixa nova per a les bombones de butà, molt més reforçada que l’original i més elevada del terra (en nombroses ocasions havia rascat les carreteres d’Àfrica). Els següents dos dies ens vàrem donar una mica de descans per a visitar la interessant la vall de Katmandú i ahir dilluns, vàrem dirigir-nos a un altre taller que ens van recomanar uns viatgers. Allà vàrem arreglar una peça que ballava i que feia soroll des d’Iran, avui hem reforçat el para-xocs del darrera del cotxe que a l’Índia s’havien desmuntat al xocar lleugerament amb una moto, i demà arreglarem l’escala de l’autocaravana i la farem més curta, perquè no torni a tocar més al terra. I tots aquests cinc dies de treball per només per 70€, tota ganga considerant que finalment tindrem una autocaravana capaç d’afrontar qualsevol camí. En qualsevol cas, mai se m’acudiria de tornar-la a testar per les carreteres d’Àfrica, tot i que, qui sap quines carreteres ens esperen en el futur a India, sud-est Asiàtic, o Amèrica? De segur que millors que a Àfrica, però, qui sap? En qualsevol cas, molt més preparats per a les males carreteres estaven uns alemanys que estaven viatjant amb una autocaravana muntada sobre un camió de l’exèrcit danès. Ens els vàrem trobar acampant en un descampat força cèntric de Kathmandu, juntament amb una parella suissa-alemana que viatjava amb una vella furgoneta Mercedes. Va ser agradable de coincidir amb ells i acampar al mateix espai els següents dies mentre ens explicàvem les nostres experiències i filosofies de viatge. La parella suissa-alemana viatjaven amb un nen de 5 anys i feien molts poc quilometres al mes i relaxant-se llargs períodes a indrets concrets, planejant de tornar a Alemanya en uns dos anys i establir-s’hi perquè el fill pogués estudiar. En canvi, la parella alemana amb el camió conduïen més ràpid que nosaltres (i gastant el doble de combustible per 100 kilòmetres) tenint el pla de tornar a Alemanya en menys d’un any per a continuar realitzant altres viatges d’una durada inferior a l’any. En qualsevol cas, cap de les dues parelles estrangeres semblava tant interessada com nosaltres – o jo – per a conèixer nous indrets, monuments, cultura i gent. Així doncs, entre les anades i vingudes dels tallers i l’ambaixada India, vaig deixar a l’Alexandra esgotada amb un programa de visites a diversos indrets d’interès propers a Katmandú, principalment temples budistes i hinduistes, les dues religions dominants al Nepal. Recordo que en Jay Ram ens havia contat que el budisme es practica majoritàriament a les muntanyes del Nepal, considerant que el hinduisme era una religió importada des de l’Índia. De totes maneres, la realitat és que,tot i que Buddha va néixer a l’actual Nepal cap a l’any 550BC, el budisme no es va estendre pel Nepal fins passats uns 300 anys, gràcies a l’emperador Indi budista Ashoka, produint-se posteriorment diferents renaixements d’ambdues religions. De les nostres visites ens van sorprendre les impressionants estopes budistes de Swayambhunath i de Bodhnath, les quals representen la filosofia budista, amb un nivell quadrat sobre una blanca cúpula que conté pintat als quatre vents els dos ulls de buda i el nombre 1 escrit en nepalés com a tercer ull, simbolitzant la unitat de totes les vides. També vàrem visitar un parell de temples hinduistes, entrant primer al temple de Budhanikantha on pel matí hi havia llargues cues per a adorar i fer ofrenes a una enorme estàtua de vishnu reposant al mig d’un estany. Fa un parell de dies també vàrem visitar el temple de Pashupatinath, el temple hinduista més important del Nepal, que s’eleva al costat del sagrat riu de Bagmati, on cremaven diverses pires. Vàrem tenir ocasió de presenciar com al costat d’unes altres pires casi del tot consumides, un home vestit de blanc apilava diversos troncs formant una estructura rectangular de casi metre d’altura. Poc més tard, diverses persones van arribar carregant una camilla amb el cos d’una dona vella morta, embolicada amb teixit groc, a la qual van destapar la cara un cop reposada sobre l’estructura de troncs. Acte seguit, dos dels seus fills, un home i una dona, van donar diverses voltes a la pira plorant, cridant de dolor i casi desmaiant-se; al temps que feien diverses ofrenes ajudats per altres persones. A continuació, van cobrir el cos de la morta amb palla per a ocultar la morbositat de la carn consumint-se i el fill fa encendre la pira per sota. Després la família es va retirar, i l’Alexandra també, assecant-se les llàgrimes d’empatia. En canvi, jo em vaig quedar amb un sentiment fragilitat davant la vida, observant com les flames prenien la fusta i com després s’elevaven i cruixien amb força al ser alimentades per la grassa del cos que començava a consumir-se. Jo no en vaig poder sentir la olor de carn cremada, però l’Alexandra la considerava insuportable i en retrobar-nos, vàrem haver de marxar doncs s’estava marejant. Més agradables que la visita al temple de Pashupatinath , va ser la nostra estada al poble de Bhaktapur, el qual conserva un cert aire medieval, doncs els cotxes hi tenen prohibida la circulació; i el poble de Nagarkot, des d’on es gaudia d’una impressionant vista de les muntanyes del Himalaya, incloent el mític Everest, que en teoria es podia observar com un punt a l’horitzó. Finalment, la nostra estada a Katmandú va ser completa amb la trobada d’un nepalès hinduista, amic d’un amic d’en Manu Kant de Chandigarh, anomenat CM Yogi. En CM Yogi em va invitar un vespre a l’escola que havia creat i en la qual intentava transmetre un missatge de no violència i una base espiritual entre els nens. Responent a les meves preguntes, en CM Yogi em va explicar que al Nepal es practica el hinduisme i el budisme, els quals estaven molt mesclats tradicionalment, tot i que recentment s’han començat a separar degut al Dalai Lama que ha agafat la veu de la comunitat budista. De totes maneres, fins i tot avui en dia, molts festivals, temples, pregaries, cerimònies,... són compartides al mateix temps per hinduistes i budistes. En qualsevol cas, es notava que en CM Yogi tenia una clara preferència pel hinduisme, afirmant que, a diferència de totes les altres religions que s’havien creat en un moment de la història, els hinduistes creuen que la seva religió havia nascut en el mateix moment de la creació. En qualsevol cas, en CM Yogi acabava comentant que per a créixer espiritualment no es necessita religió i que un ha de desenganxar-se d’aquestes per a il•luminar-se. Per exemple, l’escola, el institut i la universitat són institucions necessàries per a adquirir coneixement, tot i que després un les ha d’abandonar per a aplicar el coneixement adquirit. Igualment ha de passar amb les religions, si un no s’allibera d’aquestes, sempre serà una persona religiosa sense espiritualitat o enteniment. Així doncs, per a aconseguir la il•luminació, un s’ha de lliurar de tots els lligams físics, emocionals i intel•lectuals. Després en CM Yogi em va comentar que el cristianisme és fàcil d’explicar, perquè només hi ha un Déu i un llibre; en canvi, en el hinduisme hi ha molts Déus, diferents llibres, diversos tipus de temples,... De totes maneres, conservant un paral•lelisme amb les religions monoteistes, tots els Déus hindús no deixen de ser la manifestació d’un únic Déu, de la mateixa manera que una persona té diferents noms segons el context en el que es troba (família, treball, amics, religió,...). Així doncs, els creients no s’haurien de lligar als noms: Déu, Alà o vishnú,... De fet, un no s’haurien de lligar a res de res. Però llavor jo vaig preguntar: “Si ens hem de lliurar de tots els nostres lligams, perquè no deslligar-nos del mateix concepte de Déu”. Primer no em va entendre la pregunta, però poc després, em va comentar que un també s’hauria de deslligar de Déu, sense deixar d’estimar-lo infinitament. --- A Kathmandu vaig prendre el pols al món amb en CM Yogi, el qual opinava que el principal problema del món és la falta d’educació (a nivell formal) i de consciencia (a nivell informal), ambdós problemes creen problemes i conflictes, tot i que la falta de consciencia a un nivell més global. S’hauria de d’ensenyar filosofia espiritual a un nivell formal, deslligat de les religions, una proposta que esta intentant desenvolupar amb la seva organització actuant a nivell local. El principal problema a Nepal és la guerra dels rebels Maoistes, els quals actualment governen sense haver abandonat les armes. CM Yogi es considera feliç perquè treballa en un projecte a les comunitats més necessitades. La felicitat depèn de la ment, joia depèn del cor. La felicitat és pot assolir materialment, però la joia només amb consciència. veure vídeo 1 veure vídeo 2 India Bodhgaya (veure sobre mapa) 14/11/2008: Després d’un matí i tarda escurçant l’escala del cotxe en el taller de Katmandú (la feina es va allargar més del compte), vàrem sortir de la ciutat amb la intensió d’apropar-nos el màxim possible a la frontera, doncs ens caducava el visat al mateix dia. En qualsevol cas, encara que haguéssim volgut, hauria estat impossible de creuar la frontera aquella mateixa nit, perquè poc després de sortir de Kathmandu vàrem aturar-nos davant d’una moto i motociclista que tot just havia sofert un accident, caient degut al despreniment d’unes roques (o així ho vaig creure). En realitat no vaig aconseguir veure al motociclista, perquè multitud de gent sortida dels autobusos i les cases properes es van aplegar al voltant d’aquest. Sense possibilitat de poder ajudar l’accidentat ni amb ganes de participar de l’espectacle segurament morbós, vaig començar a treure les roques que havien caigut sobre l’asfalt. Però sorprenentment, es van apropar dos nois que semblaven indignats amb la meva feina: - Perquè estàs fent això? No veus que hi ha hagut un accident? – Em van preguntar amb un anglès elemental. - Tard o d’hora hauran de passar els cotxes, no? – i vaig seguir llençant roques fora de la carretera. La meva resposta no els va convèncer gens, perquè al cap d’un minut van tornar més agressius exigint-me d’acabar el meu treball. I jo, enfadat amb la seva incomprensible actitud – segons la meva cultura – vaig agafar un parell de pedres que havia tret de la carretera i les vaig tornar a llençar sobre l’asfalt, tancant-me a continuació dins el cotxe. Tot i que pocs minuts després altres joves van acabar d’apartar la resta de pedres de la carretera, la situació no deixava de ser molt estranya. Els Nepalesos són molt impacients conduint, creant nombrosos embussos al voler ocupar cada espai lliure de la carretera, encara que es trobi en el carril contrari; però aquí, tothom es mostrava tranquil i ni els autobusos ni camions pressionaven per a passar. Nosaltres, al trobar-nos casi al davant de tot, podíem haver passat entre la multitud, pel costat de la moto caiguda i l’accidentat, però no volia posar en perill els vidres de l’autocaravana davant l’actitud agressiva que alguns d’ells m’havien mostrat feia uns moments. Vàrem esperar que algun camió prengués la iniciativa, però en comptes d’això, dos camions es van entravessar a la carretera perquè deixessin de passar les motos que de tant en tant es colaven. En aquest cas, la cultura nepalesa era ben diferent a la Europea, on si hi ha un accident els cotxes continuen circulant pel costat del cadàver o ferit, encara que per passar hagin de trepitjar-li les cames. En qualsevol cas, al cap d’una hora d’esperar va arribar la policia, però la situació no va millorar gens; ni al cap d’una altre mitja hora , quan va arribar l’ambulància i es va emportar el ferit. No entenia res, i al cap d’una altre mitja hora vaig sortir a preguntar entre la gent. Només em va saber respondre un musulmà nepalès que parlava una mica d’anglès: - Hi ha hagut un accident. - Sí, però el motorista es troba a l’hospital, no? perquè seguim retinguts? L’home semblava una mica desorientat amb la meva pregunta, però finalment, cercant les paraules angleses adequades em va respondre. - Pel que sembla, algú ha colpejat el motociclista. Ara, la policia està esperant que el motociclista prengui la consciència a l’hospital perquè pugui identificar el cotxe culpable. - Però, que passa si l’accidentat no es recupera fins demà? - Haurem de dormir aquí, als autobusos o a la carretera. - I si no es desperta fins al cap de dos dies? L’home va semblar divertit per la meva ocurrència i va apujar les espatlles amb senyal de desconeixença. Així doncs, després de contrastar les anteriors informacions amb un altre Nepalès, vaig tornar al cotxe on l’Alexandra s’estava exaltant per moments i vàrem esperar una altre hora, i una altre, i una altre. Un total de cinc hores. De sobte, mentre m’estava menjant un plat de fideus que m’havia cuinat feia pocs minuts. Tota la gent va corre cap els autobusos i camions i la llarga rua de vehicles es va posar en marxa; en el nostre cas, sense saber si l’accidentat havia recuperat la consciència o no. (*) Vàrem dormir en una gasolinera i al clarejar l’endemà vàrem seguir cap a la frontera, arribant-hi a mig matí. Vàrem completar els impresos de sortida i poc abans que ens estampessin els passaports, l’oficial es va adonar que teníem el visat caducat per un dia. Amb un posat greu va comentar que teníem un problema, i que només el podria solucionar si l’ajudàvem econòmicament. De poc va servir que li expliquéssim la història de l’accident, tot i que al deixar passar uns minuts vaig comprendre que no ens demanaven un gran suborn. Finalment vaig demanar a l’Alexandra que anés a buscar tres ulleres de sol que encara ens quedaven del viatge a Àfrica i es va mostrar molt contents amb el regal. Al mateix moment que s’estaven provant una de les ulleres, van entrar en Uwa i la Dani, els alemanys que ens havíem trobat a Kathmandú i que viatjaven amb camió. Junts vàrem acabar de fer els tràmits de sortida nepalesos i vàrem entrar a l’Índia, aturant-nos davant de les duanes indies, on ens van tractar amb una gran hospitalitat, comprant-nos begudes i obsequiant-nos amb fuites, doncs segons ens van explicar després, només creuen aquella frontera uns 7 o 8 cotxes estrangers al mes. A les duanes hi havia un home molt simpàtic que ens va explicar que practicava yoga per a mantenir-se en forma intel•lectualment i físicament. De fet - ens va comentar – degut a l’estrès creixent a l’Índia, molta gent a les àrees urbanes està redescobrint els mil•lenaris beneficis del yoga, el qual purifica l’ànima i el cos mitjançant exercicis de gimnàstica, respiració, concentració i meditació. Al sortir de la frontera, vàrem començar a circular per una terrible carretera (la pitjor de l’Índia) fins a una gasolinera, on també van parar la parella d’alemanys que ens seguien amb facilitat amb el camió tot-terreny. Allà ens vàrem relaxar amb un bon sopar (ells van aportar sangria) i ens vàrem explicar les darreres experiències de Nepal. Al descriure-los la història de l’accident del motociclista, ens van comentar que la ocasional paciència dels nepalesos a la carretera es deu als deu anys de conflicte armat al país, el qual va provocar massives vagues generals que bloquejaven per dies, o fins i tot setmanes, les carreteres. De fet, ells van coincidir amb una manifestació a una carretera nepalesa. Ells van poder passar al ser estrangers, però altres autobusos que ho havien intentat estaven aparcats al costat de la carretera amb els vidres trencats. * Sorprenentment, al cap d’un parell de mesos, vaig llegir un blog a Internet d’un altre viatger a Internet amb una experiència casi calcada a la nostra. En aquell cas, una família havia tallat la carretera diversos dies a l’espera d’una compensació econòmica per la mort d’una parella de motoristes de la família. 16/11/2008:
Després d’un altre dia i mig circulant per les terribles carreteres del nord de l’Índia, ahir al migdia vàrem arribar a Bodhgaya, el indret on el príncep Siddhartha es va asseure a meditar fins a aconseguir la il•luminació a l’edat de 35 anys, essent anomenat a partir de llavors Buddha (el que està despert). A partir d’aquest punt, Buddha va iniciar un llarg viatge pel nord de l’Índia ensenyant la seva nova filosofia de vida, convertint-se en una nova religió que es va escampar per tot l’est asiàtic. No és d’estranyar doncs, que Bodhgaya sigui el principal indret de peregrinació budista del mon. A mitjans del segle 3BC, l’emperador Ashoka va visitar Bodhgaya i va fundar-hi el temple Mahadodhi al peu de l’arbre on uns 250 anys abans Buddha havia aconseguit la il•luminació. Més tard, la filla de l’emperador Ashoka, va agafar tres branques de l’arbre de la il•luminació (o arbre Bodhi) i les va plantar a Sri Lanka, creixent tres arbres dels quals segles més tard es va obtenir un altre esqueix per a plantar-lo a Bodhagaya, un cop l’arbre Bodhi original va morir. Actualment, Bodhgaya sembla un interessant parc d’atraccions budistes, amb temples moderns de diferents estils que comprenen els principals països budistes: Thailàndia, India, Bhutan, Japó, Nepal, Bangladesh, Taiwan, Xina, Tibet,... D’altre banda, al indret on l’emperador Ashoka va fundar el temple Mahadodhi s’alça actualment un altre temple modern i sense carisma al voltant del qual deambulen peregrins de múltiples països asiàtics. En qualsevol cas, no deixa de ser una experiència captivadora, observar sota l’arbre de Bodhi i al seu voltant desenes de persones completament abstretes i meditant en silenci, com si l’ADN de l’arbre bodhi tingués propietats màgiques i facilités la il•luminació (o com a mínim la meditació). Al mateix temps, també em va sorprendre observar – malgrat les ensenyances budistes – tanta superstició entre el peregrins, els quals pregaven besant el recinte que encerclava l’arbre de bodhi, s’estiraven davant les imatges de Buddha, i corrien a caçar qualsevol fulla que caigués de l’arbre de bodhi. Mentre descansàvem a l’ombra de l’arbre de Bodhi observant els peregrins i les seves pregàries i meditacions, l’Alexandra em comentava burlona que ella no estava aconseguint la il•luminació i al no fer-li massa cas, després em preguntava sobre el budisme, doncs havia estat una de les religions que més m’havia influint de jove. Jo li responia que el budisme creu que les lligadures i desitjos d’una persona generen sofriment (principalment quan aquests no són satisfets), així doncs, un dels objectius principals del budisme és alliberar-se de qualsevol desig i lligadura intel•lectual o emocional, apropar-te així a la il•luminació. Per a aconseguir-ho un ha de prendre el camí del mig, allunyant-se dels extrems i de les creences dogmàtiques; mantenir un comportament èticament correcte; i meditar, amb l’objectiu d’apagar els pensaments de la ment i ser completament conscient (mindfullness). I què és la il•luminació? – Em va tornar a preguntar la Alexandra –, i jo no la vaig saber respondre en el precís moment, però més tard vaig pensar que probablement la il•luminació s’ha mitificat massa i que la il•luminació no deixa de ser un estat natural al qual les persones accedeixen quan aconsegueixen viure sense desitjos ni lligadures i amb plena consciència (mindfullness), un estat que no dona accés a poders sobrenaturals ni a veritats absolutes (excepte la veritat de que tot és relatiu). ‹ Anterior (21/09/2008) MES Següent (2008-11-20)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
