| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (20/02/2007) MES Següent (2007-04-21)› ‹ Anterior (2006-11-28 - Spain) PAÍS Següent (2007-04-04 - Mauritania)› Morroco Casablanca (veure sobre mapa) 22/03/2007:
Abans de trobar-nos amb l'Ayache hem visitat l'enorme Mesquita de Hassan II, la tercera més gran del món, construïda a finals dels anys 80. També deu ser una de les més costoses perquè - segons el guia - va costar 700 milions de dòlars. En qualsevol cas, amb un minaret de 200 metres d'altura, la mesquita és l'edifici religiós més alt del món. En el seu interior i a l'esplanada del davant hi caben fins a casi 200.000 persones, que realment s'omplen durant les pregàries del mes del ramadà. L'impressionant interior de la mesquita és luxós per tot arreu, treballat per 10.000 artesans d'arreu del Marroc. Llàstima que el guia no ens hagi deixat gaudir els detalls, perquè la següent visita entrava en una hora, abans no s'obrís la mesquita als creients. La visita ha seguit per la sala d'ablucions, sota la mesquita, i els banys, que no s'han utilitzat mai per qüestions de seguretat. Al migdia ens hem trobat amb l'Ayache al centre. Ha pujat a l'autocaravana i ens ha guiat fins a casa seva, en una barriada bastant allunyada del centre. Durant el camí hem travessat barris de cases riques i barris de barraques, encara que en ambdós casos, les antenes parabòliques mai faltaven a les teulades. L'Ayache i la seva mare viuen en un apartament de només dues habitacions, perquè quan el seu pare va morir, els fills de l'altre dona del pare es van quedar la part més gran de la casa original. Ens vàrem descalçar a la cuina i vàrem passar al menjador, que de nit es converteix en habitació. Al menjador, sobre una gran estora de tonalitats blaves, hi havia tres sofàs vermells al voltant d'una petita taula rodona. Al seure al sofà, ens vàrem fixar en el sostre, exquisidament decorat amb flors i figures geomètriques tallades amb relleu. A les parets hi havia flors de plàstic penjades i a l'altre extrem del menjador un gran armari amb alguns ossos de peluix i uns llibres a sobre. La mare, amb la cara cansada - l'Ayache ha explicat que estava malalta - i un tatuatge a la barbeta (senyal que havia estat casada), ha portat una cassola immensa de cuscús que ha deixat al centre de la tauleta. Sobre el cuscús hi havia una pila de vegetals bullits i algun tall de carn que sobresortien de sota. L'Ayache ja ens havia advertit que el cuscús es menja amb la ma - la dreta - i així hem començat a fer-ho, tot i que les dues amfitriones aconseguien aprestar el cuscús amb els dits creant una bola que a continuació menjaven i, en canvi, jo i l'Alexandra havíem d'aspirar el cuscús que ens queia de les mans per a poder-lo assaborir, que per cert, estava deliciós (la prova és que l'Alexandra n'ha menjat amb ganes). L'altre petit problema de menjar el cuscús amb les mans era que aquest cremava i mentre nosaltres deixàvem escapar algun crit o aconseguíem controlar el dolor, les amfitriones l'engolien sense notar la temperatura. En qualsevol cas, l'experiència ha estat inoblidable i la repetiríem si tornéssim a estar invitats per una família tan amable. -- Hem pres el pols al món amb l'Ayache que ha opinat que el principal problema del món és la guerra, la solució seria entendre'ns els uns i els altres, i no fabricar més armes. Ella pot aportar pau ajudant el seu entorn i pregant a Déu que aturi la guerra. El principal problema al Marroc és el terrorisme que està arrelant entre alguns joves pobres. Ella hi està totalment en contra i creu que els terroristes no es poden considerar musulmans perquè el Islam és pau. S'haurien de crear associacions per a educar aquest jovent. L'Ayache es considera feliç perquè pot dormir i perquè ella és una persona bona i pura, amb una bona relació amb Déu. Ella és més feliç quan asseca les llàgrimes d'un nen o ajuda als altres. Així doncs, el secret de la felicitat és ajudar als altres, perquè no pots ser feliç si veus el teu entorn sofrint. Marrakech (veure sobre mapa) 24/03/2007:
Una vegada més - però aquest cop d'una manera especial - hem estat rebuts amb gran hospitalitat al Marroc. En Yassime de Rabat ens havia donat el contacte d'una seva amiga a Marrakech, la Hafsa, on regenta un riad, un hotel tradicional. Li vàrem enviar un missatge al mòbil en arribar a la ciutat i de seguida ens va trucar. La Hafsa ens va donar la benvinguda a Marrakech i ens va convidar a passar els dies que volguéssim al seu riad, malgrat que ella no arribaria a Marrakech fins el diumenge (en dos dies). Ens va dir que el seu pare, en Miloud, ens hi esperaria i que estaria molt contenta si acceptàvem la seva invitació. Naturalment varem acceptar agraïts i ens vàrem dirigir cap al riad, amagat en un carreró pròxim a una de les grans artèries de la ciutat. En Miloud ens va obrir la porta i ens va oferir un te tradicional mentre nosaltres ens passejàvem meravellats per la sala principal del riad. Tota la sala estava decorada exquisidament, talment con en una turística madrassa o mesquita. El terra estava engalanat amb catifes; als voltants de la sala hi havia confortables sofàs amb petites taules al davant, de fusta ricament gravada i amb trossos d'os incrustats; la paret s'alçava coberta de rajoles de figures arabesques i a mitja altura començava la veritable obra mestre: la paret restant i el sostre estaven esplèndidament esculpits amb les formes geomètriques i dibuixos més variats, cobrint cada centímetre quadrat on la vista es dirigís. Després de prendre el te dubtant de si realment havíem estat invitats, en Miloud ens va mostrar la que seria la nostra habitació, al primer pis, des del qual es podia contemplar la sala principal darrera d'unes boniques baranes fusta. L'habitació era més senzilla, però no per això menys confortable i de seguida ens vàrem sentir com a casa. Avui al matí, després de passar la primera nit al riad, en Miloud ens ha ofert un deliciós esmorzar, incloent te, cafè, llet, croissant, creps, pa, melmelada, mel, mantega,... Davant d'aquesta meravella de taula, hem tornat a xiuxiuejar entre nosaltres si realment estàvem invitats o això formava part d'algun truc marroquí, per a atraure turistes al riad i després fer-los pagar. Finalment ens hem convençut que realment estàvem convidats i que simplement estàvem sabotejant la famosa hospitalitat magrebí. Apart de gaudir d'aquest esplèndid allotjament, aquests dos dies també els hem aprofitat per a visitar aquesta bella ciutat marró ataronjada. Només de sortir al carrer t'adones que Marrakech és diferent a les altres ciutats marroquines, i així mateix ho deuen considerar els altres milers de turistes que omplen els carrers. Marrakech és una gran ciutat espaiosa, neta, amb palmeres alçant-se per sobre els terrats i amb unes altives muralles encerclant una enorme medina, de la qual fins ara només hem visitat la part més comercial, els zocos i la famosa plaça Jemma el Fna. Els zocos de Marrakech són els més elegants dels visitats fins ara, potser massa turístics (pel meu gust) i menys tradicionals que els de Fez, però definitivament atractius, tant que difícilment podia treure l'Alexandra fora d'aquests. Al final, avui hem decidit que jo l'esperava a la terrassa d'un cafè que dominava la plaça Jemma el Fna mentre ella seguia la passejada pels zocos a la recerca d'unes sabates. La plaça Jemma el Fna és considera un dels espectacles més fascinants de món, a tota hora hi ha moviment i música (estrident de trompetes dels encantadors de serp i rítmica dels tambors dels balladors). La multitud deambula amunt i avall, entre les parades que venen sucs de cítrics, els restaurants que cuinen carn a la brasa o bullida, les parades dels ungüents miraculosos, les bruixes que endevinen el futur, les berebers que pinten les mans amb henna, els xarlatans o veritables actors de teatre, els vistosos venedors d'aigua, i les altres parades de roba i objectes tradicionals o turístics que t'endinsen als zocos. En tot aquest batibull, la música només ha parat de sobte uns moments, just abans que sonessin les primeres notes de la pregaria d'una mesquita propera, però transcorreguts aquests instants de tranquil·litat, el caos ha tornat a governar l'ambient. 26/03/2007:
La Hafsa no va poder venir diumenge ni tampoc avui dilluns, de totes maneres, aquest vespre, al comentar a en Miloud que demà al matí marxaríem, m'he assegurat que realment havíem estat invitats - encara ens costava d'entendre que poguéssim haver estat convidats en un hotel tan exquisit. El fill d'en Miloud, en Tarik, també hi era i com que ell parlava millor anglès que el seu pare m'he interessat pel riad. En Tarik m'ha explicat que el riad va ser construït fa uns 40 anys pel seu avi. Durant aquests anys, el riad ha estat la seva casa: dormien al primer pis i cuinaven i menjaven al segon. La sala de la planta baixa (la que té la decoració més exquisida) només l'utilitzaven per a reunir la família i els amics. El pare, en Miloud, era inspector de policia a la secció d'estupefaents - ara circula menys droga que abans, m'ha contestat a una meva pregunta - però fa un parell d'anys es va retirar i van decidir de convertir la seva casa, el riad, en un hotel. Coneixent la historia m'ha estat més fàcil acceptar la invitació, al cap i a la fi havíem estat allotjats a casa seva. De totes maneres, sentint-me amb deure amb la família Sraidi publicaré les seves dades de contacte per si algun dels lectors del diari hi està interessat en allotjar-se al Riad Kenza ( Rue Yougoslavie, 84 - Gueliz - Marrakesh; Tel: +21224448686 Fax: +21276754716; Mail: ryadkenza@hotmail.com) Avui ha bufat força vent, un vent que aixecava una pols fina que t'encegava - hem creuat els dits per no trobar-nos amb cap tempesta de sorra al desert -, així doncs no hem tingut oportunitat de passejar gaire, en canvi ahir vàrem recórrer una part de la medina que encara no havíem visitat, al sud dels zocos i de la plaça Jemma el Fna. En aquesta zona hi ha diversos palaus que es poden visitar. Nosaltres vàrem visitar el palau de la Bahia (o de la bella segons la traducció), i aquí hauria de tornar a escriure per enèsima vegada que el palau tenia una bellesa comparable a l'Alhambra o als altres fabulosos monuments visitats a posteriori. El palau de la Bahia és un edifici enorme amb esplèndides sales repletes de relleus cal·ligràfics i geomètrics cobrint les parets i vistoses pintures cobrint la fusta del sostre, per tant, que quedi escrit d'una vegada per totes que em vaig equivocar quan al visitar l'Alhambra vaig escriure: "no crec que aquests increïbles detalls de l'art islàmic els tornem a veure sovint al Marroc o a l'Àfrica negre". Telouet (veure sobre mapa) 27/03/2007:
Hem sortit de Marrakech en direcció als Atlas, amb la intenció de creuar-los i arribar a Ouarzazate, una ciutat del desert. A mesura que ens apropàvem als Atlas, els hem començat a discernir, força nevats. La carretera ha abandonat la rectitud de la plana i ha començat a corbant-se enfilant una vall, verda a prop de les aigües del riu i àrida a més altitud. La temperatura a fora de l'autocaravana ha anat descendint mentre nosaltres seguíem ascendint, travessant petits pobles i més amunt, passant de llarg els venedors de pedres que ens feien senyals per que paréssim. Ens hem aturat en un replà per fer algunes fotos i llavors se'ns han apropat uns venedors de pedres que ens han mostrat el seu material, pedres volcàniques que havien tallat per la meitat mostrant el seu interior cristal·lí de colors intensos i brillants: verd, vermell, gris,... Mentre pujava al cotxe, els venedors m'anaven cantant els preus de les pedres a la baixa, com en una subhasta, fins que al final ens han demanat si teníem alguna cosa per canviar. Els he ofert unes ulleres de sol, que la ONG CCONG ens havia regalat, i després de negociar una estona hem acabat canviant cinc ulleres per una bonica pedra negre amb uns lluents cristalls grisosos a l'interior. Forces corbes més tard, hem arribat al port de Tizi N'Tichka, de 2260 metres d'altura, amb grans clapes de neu a les muntanyes dels voltants. Hem seguit la carretereta de baixada i pocs quilometres més tard ens hem desviat a l'esquerra, per un camí asfaltat, que es dirigia cap a Telouet. Al creuar el primer poble m'he parat a fer una foto i un grup de nens s'han apropat tímidament demanant qualsevol cosa, signe que el camí es freqüentat per turistes i que els nens estan acostumats - si ho demanen insistentment - a rebre caramels o altres regals insignificants. Nosaltres no hem volgut ser menys i hem tret una caixa de rotuladors que CCONG ens havia donat per regalar pel camí. He entregat la caixa de rotuladors al nen més gran explicant-li que els havia de repartir entre els deu nens aplegats. Però l'Alexandra no se n'ha fiat i preferia que els repartíssim nosaltres mateixos. Llavors he cridat el noi i li he reclamat que em retornés la caixa, que ha fet de mala gana. Llavors hem obert la caixa i hem tret els 30 rotuladors que hi havia, moment en que tots els nens s'han apilonat a les dues finestres alçant les mans per aconseguir algun dels rotuladors. Hem intentat repartir-los amb equitat, però quan ha acabat la caòtica distribució i els nens s'han agrupat per avaluar els guanys, ens hem adonat que alguns nens n'havien aconseguit uns deu i d'altres cap, alguns dels quals ploraven. Massa tard. Hem intentat explicar a la nena que en tenia més que els hauria de repartir i ha semblat adquirir el compromís. De totes maneres hem marxat abans de que s'arreglessin les coses. Espero que la sang no arribés al riu, perquè aquest sembla un cas perfecte per a explicar que la bona fe sense intel·ligència pot empitjorar les coses. Finalment hem arribat a Telouet, un petit poble on hi ha un gran palau que va ser habitat per "l'últim senyor de l'Atlas" territori independent abans de la constitució del Marroc, no és d'estranyar doncs, que l'actual dinastia del país tingui en l'oblit aquest palau que de totes maneres encara es conserva prou bé. Hem aparcat l'autocaravana al poble en una plaça al costat d'una altre autocaravana francesa, i m'he dirigit a peu cap al palau, travessant camps i un petit riu. He creuat uns arcs mig derruïts i en una plaça interior m'he trobat el guardià, a qui he comentat les meves intencions de visitar el palau. M'ha fitat per endevinar quanta propina li donaria i llavors, amb els gestos cansats ha agafat una clau enorme, d'un pam i mig, i hi ha obert la porta principal del palau. M'ha explicat breument l'antiga utilització de les diferents estances que anàvem creuant, fins que hem arribat a les increïbles estances que mostraven l'esplendor amb que vivia el patxà. El guardià simplement m'ha comentat que hi havien treballat fins a 300 artesans i s'ha assegut en un racó esperant que jo acabés la meva secció fotogràfica. Ouarzazate (veure sobre mapa) 29/03/2007:
El sol es va despertar radiant i jo també, amb ganes de caminar els voltants de Teuloet per fer algunes fotos. De tornada em vaig trobar un petit mercat de bestiar i algunes parades de vegetals, on vaig comprar unes verdures molt econòmiques, tot i que m'intentessin enredar amb la suma. En arribar a l'autocaravana vaig despertar a l'Alexandra i després d'esmorzar i d'escriure una mica vàrem sortir cap a Aït Benhaddou, un magnífic Ksar situat a pocs quilòmetres al nord de Ouarzazate. Vàrem aparcar en un mirador abans d'entrar al poble, des del qual es gaudia d'una privilegiada vista sobre les terrenques muralles i habitatges del Ksar, amb la intenció de dinar. Però a mig menjar va començar a bufar un fort vent que aixecava gran quantitat de pols i vàrem optar de visitar el Ksar passats dos dies, a la sortida de Ouazazate. Els pocs quilometres que separen Aït Benhaddou de Ouarzazate varen ser fantasmagòrics, la pols que aixecava el vent tapava tot l'horitzó i fins i tot la llum del sol. A fora, l'aire era irrespirable, deixant-te en pocs segons la boca pastosa de terra. Per tant vàrem decidir postergar la visita a Ouarzazate i avançar la trobada amb l'Omar, que havíem contactat a través d'Internet. L'Omar ens havia enviat la direcció de casa seva a través d'Internet, però aquesta direcció només constava d'una línia: un nom de carrer sense cap número o altre indicació. Vàrem donar diverses voltes per Ouarzazate preguntant la situació del carrer fins que finalment el vàrem localitzar. Llavors vàrem preguntar a un home davant d'una botiga si sabia on vivia l'Omar. Aquest es va pensar una estona a quin Omar ens deuríem referir i a continuació ens va acompanyar a una casa, on una dona - la seva mare - ens va comentar que l'Omar es trobava al Cibercafè. L'home ens hi va acompanyar i allà vàrem conèixer l'Omar, un noi molt rialler i afable. L'Omar viu en una casa senzilla però gran, amb el seu pare i la mare. No treballa perquè no troba feina de lo que voldria i per això es passa tot el dia connectat a Internet, fent amics i fins i tot rebent proposicions de matrimoni. Mentre preníem un te deliciós, ens va explicar que una dona suïssa de 44 anys li va oferir de casar-se amb ella, però ell, tot i l'avantatge dels papers, ho va refusar perquè prefereix casar-se amb una noia ben jove. També vàrem parlar d'altres temes, una mica de tot, però sense entrar en profunditat en cap punt, com si l'Omar no volgués comprometre la seva opinió. Passada una bona estona vàrem agrair la conversa i ens vàrem disposar a marxar, però l'Omar ens va comunicar que la seva mare estava cuinant cuscús i ens va suplicar que ens quedéssim a sopar. El pare de l'Omar es va asseure amb nosaltres. L'Omar va venir de la cuina amb una palangana de metall i una gran tetera de la qual va deixar caure aigua calenta sobre les mans del seu pare. Després ens les vàrem rentar les nostres mans de la mateixa manera. En acabar, l'Omar va tornar a la cuina i en va tornar amb una gran plata de cuscús i verdures i tres culleres. El pare va començar a menjar-ne amb la mà dreta, jo el vaig imitar, però l'Alexandra i l'Omar van preferir utilitzar la cullera. Aquesta vegada, movent els dits amb més destresa vaig aconseguir crear boles de cuscús més compactes que em posava a la boca sense casi deixar caure engrunes. Ens vàrem ben atipar, perquè el cuscús estava deliciós, i en acabar sí que ens vàrem acomiadar fins l'endemà. Aquest matí hem visitat la Kasba de Taourit, una altre sumptuosa residència del mateix patxà del palau de Teulouet. L'edifici, construït a base de terra, pedra, palla i fusta, s'alça unes quatre plantes, amb sales senzilles i d'altres que recorden els anteriors palaus visitats. Al voltant de la residència hi ha un bonic barri construït també a base de terra vermellosa pel qual també hem passejat guiats per un noi una mica atraçat que s'ha entossudit a acompanyar-nos. A la tarda ens hem anat a connectar a Internet i allà ens hem trobat l'Omar. Hem estat treballant una bona estona on-line i després l'Omar ens ha tornat a invitar a casa seva, però hem refusat agraïts, explicant-li que volíem anar a dormir a Aït Benhaddou per visitar-lo demà al matí i marxar d'hora cap a la següent destinació: els Anti-atlas. Tots els indrets visitats fins ara al Marroc els havia visitat feia uns deu anys, però a partir de demà començaré a endinsar-me en terres inescrutables. I és curiós, si als primers dies escrivia que iniciava l'aventura sense massa emoció, com si això de viatjar s'estigués convertint en una rutina, aquest vespre, dirigint-nos cap a Aït Benhaddou s'ha apoderat de mi, per primera vegada en aquesta segona etapa, l'emoció d'estar a punt de creuar una porta cap al desconegut. Tata (veure sobre mapa) 30/03/2007:
M'he tornat a aixecar d'hora i amb energia, i he sortit a fer fotos amb la llum del sol matiner, amb el poble encara despertant-se (l'Alexandra ha preferit seguir dormint). Al enfocar la càmera cap al gran Ksar de Aït Benhaddou que s'enfila a un turó, un nen se m'ha apropat i m'ha començat a parlar amb un francès pobre com el meu. No s'ha ofert per guiar-me, però m'ha anat acompanyat tota l'estona i fins i tot m'ha recomanat algun itinerari millor al que jo escollia, com per exemple entrar per darrera el Ksar per tal de no pagar l'entrada. Hem anat pujant per petits carrerons, envoltats de cases de terra vermelloses, la majoria en runes i unes poques habitades. Al baixar del cim del turó, el nen m'ha guiat fins a una terrassa que, com la resta, era construïda amb fang assecat sobre canyes entravessades sobre bigues de fusta. Per si de cas, hi he intentat levitar mentre caminava per la inestable terrassa admirant la vista. Al tornar al poble a l'altre cantó del riu he donat unes poques monedes al nen que de seguida ha desaparegut, segurament a la recerca de nous turistes. Hem marxat cap al nou destí (Tazenakht, Foum-Zguid i Tata), que no ha resultat ser tant aïllat com em pensava, mentre fèiem el camí, envoltats de precioses muntanyes de pedres de les més diverses tonalitats vermelloses i de verds oasis de palmeres escampats pel llit d'un riu sec, ens hem creuat amb desenes de motos i cotxes de ratlli i altres autocaravanes i cotxes locals. Al arribar a Tata hem preguntat sobre el ratlli a dos belgues que estaven reparant la suspensió del seu tot terreny cobert d'adhesius i ens han explicat que estaven participant a la versió no professional o econòmica del París-Dakar. Tata és un poble de cases pintades de color rosa amarronat i portes i finestres de blau cel, totes elles amb porxades de columnes enrajolades i petits arcs amb forma de pica. Totes les noies duien vel, però vestien amb robes més diverses i amb colors més vius que al nord, algunes fins i tot vestien amb pantalons i jaqueta de xandall. Mentre preníem un te sota una porxada m'ha sorprès l'efusivitat amb que es saludaven dues noies, tant que per moment he arribat a creure que eren lesbianes, però no, després m'he tornat a convèncer que l'homosexualitat és inimaginable entre els musulmans. Guelmim (veure sobre mapa) 31/03/2007:
Com va ja essent costum, avui m'he tornat a despertar d'hora per a fer un passeig matinal, aquest cop acompanyat d'un gos, que m'ha anat seguint tota l'estona a certa distància i parant-se de tant en tant a gratar-se les puces. He passejat pel llit sec del riu, pel costat de les palmeres i pel poble de Tata que començava a recobrar la vida. Finalitzada la caminada, he pagat el càmping on hem fet nit - el primer en tot el viatge - hi hem seguit fent camí. Hem arribat a Akka a pocs quilometres i allà ha començat la peripècia de trobar una noia americana que treballava de voluntària al poble. L'havíem contactat a través d'Internet i, malgrat que no havia contestat, hem anat preguntant i preguntant fins a arribar a la porta casa seva, però allà ens han informat que l'americana havia anat a passar el fi de setmana a Tata. Mala sort, tot i que aquesta recerca ha estat una bona excusa per a visitar Tagadirt, un oasis a prop d'Akka. L'Alexandra s'ha tornat a quedar a l'autocaravana, perquè encara que sigui una entusiasta viatgera, també és una noia molt casolana, i moltes vegades prefereix restar relaxada a la nostra petita i confortable casa amb el seu elefant de peluix, en Tuki. A Tagadirt uns nois m'han seguit encuriosits i m'han acabat acompanyant i guiant per l'immens palmerar - el jardí, que en deien ells - i pel poble que s'enfilava per un turó, amb cases de pedra i fang, moltes de les quals velles i en runes. Els nens, amb un francès una mica més ric que el meu m'anaven nomenant peculiaritats que ens anàvem creuant i que podien ser del meu interès: "el gat", "les dones", "la casa", "el jardí de la casa","la pilota", "els nens petits",... Quan ens creuàvem un altre grup d'infants, aquests em miraven sorpresos i tot seguit exclamaven: "Bon jour, bon jour!!". Cap al migdia hem seguit la marxa i hem parat poc més tard a dinar a l'ombra d'una palmera, en un dels pocs oasis, cada vegada més dispersos en aquestes àrides terres. Mentre pelàvem les patates, mongetes i pastanagues a cuinar, s'han apropat uns nois que miraven l'autocaravana com si fos una nau espacial. Ens han saludat amb un "Bon jour" i s'han quedat observant-nos a certa distància a través de la finestra. Llavors s'ha apropat un noi més gran que ens ha explicat que volia anar a França per estudiar Dret i que estava intentant que una ONG l'ajudés en aquest sentit. El noi gran ha marxat i hem començat a menjar mentre els altres nois s'asseien al terra llegint en veu alta els logotips dels sponsors de l'autocaravana. Quan encara no havíem acabat de dinar els nois han perdut la timidesa i ens han començat a demanar bolígrafs, caramels, pilotes, fruita,... Al final, l'Alexandra ha repartit uns caramels. Mala idea, perquè de seguida han arribat nous nens demanant més caramels, però nosaltres ens hi hem negat ja una mica molestos. De totes maneres, entre els nois n'hi havia un, que semblava el més comprensiu, que se m'ha apropat i m'ha preguntat si volia pastanagues. He assentit i content ha marxat amb la bicicleta i n'ha tornat en un moment amb un grapat de pastanagues terroses sota la camiseta. A canvi, i sense que s'ho esperés, li he regalat unes ulleres de sol que s'ha guardat al·lucinant. A la tarda hem posat la directe i amb el sol ponent hem arribat a Guelmim, una ciutat amb un centre bullint d'activitat com no havíem vist des de Marrakesh. Hem aparcat en una gasolinera on retransmetien un partit de lliga del Barcelona - sembla mentida que sigui el futbol, un dels pocs lligams que encara m'uneixen a la meva terra - i tot seguit ens hem posat a dormir. Laayoune (veure sobre mapa) 02/04/2007:
Vàrem sortir d'hora de Guelmim en direcció al sud-oest, per la carretera principal del Sud del Marroc que es dirigeix cap a Mauritània creuant el Sàhara Occidental. Les muntanyes de l'Anti-Atles que els dies anteriors retallaven l'horitzó varen desaparèixer i ens vàrem trobar al mig d'una àrida planícia, amb matolls creixent entre les roques i molt esporàdicament un minúscul camp verd conreat o algun ramat de cabres o camells pasturant entre els matolls. A mesura que avançàvem paral·lels a una línia d'alta tensió que es dirigia en la mateixa direcció, vàrem començar a creuar-nos amb unes quantes dunes clares; remolins de vent que aixecaven circularment qualsevol granet de sorra que trobessin; un parell de blanquíssims mars de sal; uns pocs pobles rosats; uns més freqüents controls de policia i militars que per norma ens saludaven i ens deixaven passar; i també forces autocaravanes, casi sempre de francesos. Teníem intenció d'entrar al Sàhara Occidental i d'arribar a la nit a Laayoune, on havíem contactat un amic. Però al matí, al parar-nos a fer un riu, ens vàrem adonar que una petita canonada de l'aigua de l'autocaravana s'havia trencat i vaig tardar força estona reparant-la d'una manera enginyosa. Així doncs, al reprendre el camí ho vàrem fer amb unes tres hores de retard, fent-se fosc poc abans d'arribar a un petit poble anomenat Tarfaya, on vàrem fer nit. Avui hem arribat a Laayoune i he trucat a en Fadel des d'una cabina de telèfon a una moderna i espaiosa plaça i al cap de poc s'ha presentat amb en Nordin, el seu millor amic. Hem anat a prendre un cafè amb llet en un bar proper i allà hem començat a parlar de la situació del Sàhara Occidental. En Fadel és sahrauí, es a dir, descendent dels nòmades que antigament habitaven a la regió, i ens ha explicat que les principals fons de riquesa són la pesca i els fosfats que s'extreuen d'una mina a prop de Laayoune. De totes maneres, al preguntar-li si el Sàhara Occidental podria subsistir com a país si aconseguissin la independència va explicar que potser serien més pobres, però conservarien millor la cultura. En qualsevol cas, tot i que en Fadel advoqués per la independència, aquesta no semblava possible, perquè actualment la regió està habitada per 200.000 marroquins nou vinguts enfront de 40.000 sahrauís, als que s'hauria de sumar 60.000 que estan refugiats a Algèria i que pertanyen al Front Polisari. En Fadel va seguir explicant que les Nacions Unides fa 16 anys que estan presents a la zona - i efectivament se'n veuen forces tot-terrenys per la ciutat - però encara no s'ha trobat la solució al conflicte. Al cap d'una estona, en Nordin va fer un discret comentari en àrab a en Fadel i abaixant la veu, en Fadel ens va exposar que seria millor canviar de tema, perquè estàvem en un local públic i si la policia l'enxampés parlant d'independència podia haver d'enfrontar-se a una pena de presó. Al sortir del local vaig interessar-me per en Nordin, que em va explicar que era fill d'un Marroquí que va participar a la "marxa verda" en la que el Marroc es va apropiar del Sàhara Occidental pacíficament. De totes maneres les seves opinions eren molt obertes i no mostraven preferència per cap bàndol. D'altre banda, també va comentar, que tal i com demostrava la seva amistat, les dues estan comunitats convivint pacíficament. En Fadel i en Nordin ens van portar a conèixer per la ciutat, antigament erigida pels Espanyols, tal com ho mostra una església de parets rosades que es conserva magníficament. La vàrem visitar per dins i allà ens va rebre un capellà que ens va mantenir entretinguts una bona estona amb la seva història. Vàrem seguir la visita per carrerons delimitats per antigues barraques de l'exèrcit actualment convertides en habitacles i finalment els dos ens van invitar a dinar en un senzill restaurant. Vàrem acceptar agraïts, però a la tarda ens va saber greu haver acceptat, en conèixer el salari que guanyava en Fadel: uns 2,5 euros al dia treballant deu hores en un cibercafé. En Fadel i en Nordin van compartir un estofat de camell, jo el vaig provar i la carn estava molt tendre i bona. A continuació en Fadel va explicar que el seu germà estava cuidant un ramat de 120 camells de la família i que de tant en tant rep els beneficis de la venda d'un camell, que val uns 500 euros. Ha estat l'Alexandra qui ha fet la pregunta pertinent i en Fadel ha contestat que efectivament, antigament es regalaven dos o tres camells per a adquirir una dona. A la tarda hem passat una bona estona connectats a Internet des del cibercafé on treballava en Fadel. Jo m'he desconnectat abans i he tornat a passejar pel barri que hem visitat al matí amb la intenció de fer algunes fotos. La gent que em creuava em mirava estranyada, sobretot mirant-me les espardenyes que m'havia comprat a Casablanca. Al tornar al cibercafé he preguntat a en Fadel què podia haver passat i rient m'ha explicat que segons els gustos locals les meses espardenyes eren molt lletges, perquè provenien del Marroc. --- Vaig entrevistar en Fadel que va manifestar que el principal problema del món és la guerra. Ens hauríem d'entendre millor entre religions i cultures i crear associacions internacionals que treballin per la convivència i la pau. Ell personalment no pot fer res per a la solució, però sí tota la humanitat en conjunt. El principal problema del Marroc és la falta de treball. Els polítics haurien d'intentar de crear més possibilitats de treball, potser millorant les relacions internacionals. El Fadel es considera feliç perquè treballa, té diners per a viure i viu en pau. Seria més feliç si hi hagués més pau al món perquè el secret de la felicitat és compartir-la amb els altres. En Nordin va manifestar que al principal problema al món és el conflicte palestí-israelí que és la font de molts altres problemes. S'hauria d'ajudar als dos països a solucionar els seus problemes. Al Marroc no hi veu cap gran problema, tampoc al Sàhara que d'altre banda potser només necessita una mica més de desenvolupament. En Nordin és feliç bàsicament perquè treballa, tot i que en el seu entorn hi ha molta gent que no ho pot ser perquè no troba treball. Seria més feliç si tingués família amb qui gaudir de la vida i d'aquest bonic país que és Marroc. El secret de la felicitat és la dona: si tens una bona dona i família seràs feliç. Mauritania Nouadhibou (veure sobre mapa) 04/04/2007:
Hem estat dos dies a la carretera, deixant passar el paisatge monòton i pla, tant pla que difícilment es podria definir on començava l'horitzó. Únicament els penya-segats a ma dreta que es deixaven caure a l'oceà donaven certa diversitat a la vista. La temperatura s'ha mantingut invariable en uns vint-i-pocs graus i amb un vent constant que el sortir donava una sensació més aviat de fred. Els matolls i plantes mig seques han seguit durant tot el camí, segurament beneficiats de la humitat i estabilitat que aporta l'oceà. També s'han anat repetint els controls de policia, però aquest cop ens han començat a parar i a demanar tota la documentació. De seguida ens hem adonat que simplement requerien d'un paper amb totes les nostres dades apuntades i l'Alexandra n'ha escrit uns quants que hem anat repartint ens els següents controls. D'altre banda, els ramats de cabres i camells han desaparegut de la nostra vista, molt probablement perquè a banda i banda de la carretera hem començat a discernir cartells que avisaven del perill de mines fora del vial. Finalment, avui al migdia hem arribat a la frontera del Marroc amb Mauritània. Hem completat tots els tràmits sense haver de donar cap propina, això sí, tot amb força lentitud. Quan he preguntat a un policia si hi havia algun problema amb els nostres passaports que s'havien emportat, el policia m'ha respòs que no hi havia cap problema, simplement eren molt professionals i tot requeria el seu temps. A continuació ens hem endinsat al territori de Kandahar (denominació utilitzada per en Fadel i en Nordin), l'espai entre Marroc i Mauritània. La carretera asfaltada havia desaparegut i davant nostre teníem uns tres quilometres d'un camí de roques i sorra del qual es desviaven altres falsos camins dels quals ja havíem estat advertits. El camí - si en realitat ho era - transcorria entre diverses piles de cotxes desballestats i alguns habitants misteriosos que semblaven tenir-ne cura. A la sortida d'una corba hem descobert al cim d'un turó una construcció de fusta que hem identificat amb el cau d'algun bandit. Però al camí s'hi dirigia i al arribar-hi, hem descobert sorpresos que aquella era la primera d'una sèrie de ruïnoses edificacions que constituïen la duana de Mauritània. He entrat en el primer edifici on hi havia tres homes preparant un te. M'he assegut a esperar en una cadira que miraculosament no s'ha trencat, i al cap d'una estona un dels tres homes s'ha aixecat i ha apuntat en una gran llibreta totes les dades dels nostres passaports. A continuació m'ha sorprès demanant-me què tenia per regalar-li. M'he tret un paquet de tabac que havia comprat per l'ocasió, però ell ha negat amb el cap i m'ha demanat alguna altra cosa: un telèfon, una radio,... Finalment ha acceptat dues de les ulleres de sol que CCONG m'havia facilitat amb aquest objectiu. En les següents dos barraques s'ha repetit un procés similar, però aquest cop sense entregar cap regal a canvi. He pagat els 10 euros de cada visa i els 10 més del permís del cotxe i hem seguit el camí recorrent els pocs quilometres que faltaven fins a Nouadhibou, una petita ciutat que a simple vista ha espantat a l'Alexandra. 06/04/2007:
El dimecres a la tarda vàrem arribar a Nouadhibou. Vàrem aturar-nos en una gasolinera a demanar per un càmping però ningú semblava entendre'ns. Llavors, un home se'ns va apropar amb un tot-terreny atrotinat i després de preguntar-nos què necessitàvem ens va demanar que el seguíssim. Primer ens va portar a casa seva, però al comprovar que la nostra autocaravana no entrava al seu garatge ens va acompanyar a dos càmpings que restaven una mica fora del nostre pressupost. A continuació li vàrem comentar que no volíem pagar més d'un euro per un aparcament de nit i finalment ens va dirigir fins a l'aparcament enjardinat de l'hotel Al Jesira. Un cop situats, l'home es va treure un feix de bitllets i ens va oferir de canviar divises, però el preu que ens demanava estava una mica per sota del que ens havien comentat a la frontera. Vaig refusar i llavors ens va oferir una assegurança per el vehicle, obligatòria a Mauritània. Li vàrem comentar que tornés l'endemà a les dues i que en parlaríem. De totes maneres, ahir al matí vàrem anar a un banc i ens van oferir un canvi força superior. Vàrem canviar uns euros i vàrem tornar ben carregats de menjar a l'autocaravana. Hi vàrem arribar al mateix temps que l'home del dia anterior. Al veure'ns carregats ja va veure que havíem canviat euros, però va mencionar l'assegurança i vaig acceptar d'acompanyar-lo. A l'agència asseguradora em van oferir el mateix preu que m'havia ofert una altre asseguradora al matí, per tant vaig fer l'assegurança allà mateix. Mentre la noia escrivia les meves dades als impresos, l'home em va mirar amb cara preocupada i em va preguntar: - Com podré guanyar diners amb tu? - No ho sé - li vaig respondre. Però a continuació li vaig comentar que li podia passar forces contactes o promocionar el seu petit Hotel i això va semblar animar-lo. En tornar a l'autocaravana vàrem quedar per anar a prendre el te a casa seu, però no va tornar a passar o, en fer-ho, nosaltres estàvem fora. A la tarda, al connectar-nos a Internet, vaig rebre un mail de la ONG Mediterrania-CIE (www.mediterrania-cie.org) de Tarragona que ens explicava que tenien relació amb una altre ONG de Nouadhibou i que podíem contactar-los si volíem. Era molt just de temps, però vàrem enviar un missatge al telèfon mòbil del contacte i avui al matí hem pogut quedat amb ell, amb l'Ahmed de la ONG APEA (www.geocities.org/ong_apeah/ONG_APEAH.html). S'ha presentat amb un Mercedes i ens ha portat fins als despatxos de la ONG, on ens ha presentat la secretària i el secretari general, en BA djibril. Ens hem acomodat a les butaques del despatx de l'Ahmed i aquest ha començat presentar les credencials de la ONG i a continuació explicar totes les accions que estaven portant a terme a Nouadhibou. Nouadhibou és l'última ciutat de Mauritània abans d'arribar al Marroc. Segons les notícies provinents d'Espanya, el Marroc havia tancat les portes a la immigració il·legal que es colava cap a Europa, per tant, Mauritània era el país on arribaven la majoria d'immigrants encegats pel somni d'Europa, i Nouadhibou la última ciutat. Ahir ens havíem trobat casualment tres Guàrdia Civils espanyols que controlaven des de Nouadhibou que no s'escapés cap vaixell il·legal cap a les Illes Canàries o Europa. Així doncs, no ens ha sorprès que l'Ahmed ens plantegés la immigració i les adversitats associades com un dels principals problemes a resoldre a Nouadhibou. Els immigrants d'altres països Africans poden entrar a Mauritània sense visat, per tant, no és d'estranyar que 40.000 visquin actualment a la ciutat. A més a més, molts immigrants arriben essent portadors de la Sida, per tant, són importants actuacions de formació i de distribució de preservatius, "però disposem de pocs medis" - es queixava l'Ahmed. Per altra banda, els immigrants arriben en situacions molt penoses i a vegades es fa necessària la distribució d'aigua o d'aliments, ajuda sanitària, educació,... Mentre manteníem la conversa, l'Ahmed ha rebut una trucada i en penjar ha comentat "han interceptat un nou vaixell amb 140 immigrants il·legals provenint de Senegal". En aquests casos, l'ONG APEAH també ajuda als immigrants assistint els que demanen asil polític. Canviant de tema, l'Ahmed ens ha comentat que un altre camp d'acció de la seva ONG és la preservació medi-ambient. En aquest sentit, el principal problema és la contaminació del litoral, d'on s'obté una de les principals riqueses del país (el peix), que després s'exporta a Europa. Per tant, "Europa i les seves ONGs ens haurien d'ajudar més en aquest sentit, perquè ells seran els primers beneficiats", ha conclòs l'Ahmed. Li he preguntat com es produïa la contaminació i ens ha explicat que els vaixells i tallers llencen sense miraments olis a l'oceà, així doncs faltaria educació. D'altre banda, Mauritània ha descobert petroli recentment, extraient 300.000 barrils al dia i embrutant encara més el litoral. Ens hem acomiadat poc abans del mig dia de l'Ahmed i del secretari BA Djibril i llavors ens hem decidit de reprendre el camí i visitar el Parc Nacional del Banc d'Arguin, una àrea protegida plena d'ocells migratoris. Al sortir de Nouadhibou he tornat a recordar la definició que un francès a la Frontera del Marroc m'havia fet de la ciutat: "Nouadhibou és una ciutat sense interès, amb els carrers asfaltats i els laterals de sorra". Efectivament, això era Nouadhibou, bullint de moviment al cap vespre i apagada durant el dia, amb un llarg carrer principal ple de comerços i de sorra davant d'aquests per on hi pasturaven cabres i ovelles, menjant papers i la merda dels burros; també s'hi asseien nois en cadires de plàstic just davant l'asfalt oferint targetes de recàrrega telefòniques; els cotxes - atrotinats casi tots - utilitzaven igualment la sorra com a calçada esquivant els venedors de targetes i els altres vianants. Era un espectacle que podia arribar a acovardir i així li havia passat a l'Alexandra en una primera impressió. Però avui ja hi estàvem acostumats i hem sortit de la ciutat simplement comentant la pobresa que ens anàvem creuant. Al desert, ha començat a pujar la temperatura, avui per sobre els 40 graus i per primer cop hem posat l'aire condicionat: una meravella. Hem seguit conduint per una bona carretera asfaltada que creuava una immensa planícia, deixant enrere algunes dunes, roques, petits arbustos, i també tendes i cases de fusta mig caigudes de tant en tant. Amb el sol a prop de l'horitzó hem descobert el cartell de l'entrada del Parc, però allà no hi havia cap camí, o la gran duna del davant l'ocultava. Hem seguit més endavant per veure si trobàvem el camí però davant nostre només hi seguia la mateixa extensió de sorra compacte i dunes. Llavors ens ha avançat de sobte un tot-terreny atrotinat fent sonar la botzina amb insistència i amb els ocupants - blancs - saludant-nos somrients. En acabar l'avançament ens hem adonat pel logotip del darrera que era un tot-terreny de "Médicos del Mundo". Els hem anat seguint sense perdre'ls de vista i quan al cap d'una bona estona hem observat que s'aturaven a la cuneta, jo també ho he fet i he sortit a saludar-los. Eren una dona que feia temps que vivia a Mauritania, coordinant "Médicos del Mundo" i uns tres o quatres nois i noies voluntaris de Madrid. Els he preguntat per l'entrada del Parc i la dona m'ha informat que es trobava uns quilometres abans del cartell. Llavors he tornat a preguntar si hi havia alguna gasolinera en els propers quilometres i la dona m'ha comentat que no n'hi havia cap fins a Nouakchott, a uns 150 Km. Nosaltres ja feia una estona que anàvem amb el llumet de la reserva carburant encès, per tant, mentre ells reprenien la marxa ens hem quedat i jo he tret un dels bidons de diesel que teníem de reserva. -- Abans d'acomiadar-nos vaig entrevistar l'Ahmed que va explicar que la immigració és el principal problema del món i difícilment hi haurà solució, perquè aquesta no s'aturarà. La gent seguirà arriscant la seva vida per buscar-ne una altre de millor i seguirà considerant màrtirs als que han mort en el intent. De totes maneres s'hauria d'educar a la gent sobre els riscs de la immigració. La immigració també és el principal problema a Mauritània. L'Ahmed no és feliç perquè veu com la gent es mor al mar. De totes maneres, el secret de la felicitat és Déu-Alà. En BA Djibril també opinava que la immigració era el principal problema del món. La solució es trobaria en el desenvolupament d'Àfrica a través de projectes de les ONGs. S'hauria de destinar més diners en aquest sentit. Ell és periodista i intenta escriure articles per a conscienciar a la gent sobre els problemes de la immigració. A Mauritània el principal problema és la pobresa, tot i que el país sigui ric en peix, ferro i petroli. La solució es trobaria en un bon govern, transparent i just. També intenta ajudar a nivell personal escrivint articles sobre el tema. Ell no és del tot feliç perquè està preocupat pel futur dels seus fills. Si Mauritània estigués més desenvolupat ell seria més feliç, perquè el secret de la felicitat és la justícia i igualtat entre la gent. Nouakchott (veure sobre mapa) 08/04/2007:
(Ahir ens vàrem morir de calor a l'autocaravana però avui casi hem passat fred sota una haima a la platja). Vàrem arribar a Nouakchott de nit i per seguretat vàrem dormir en una gasolinera vigilada. L'endemà al matí (ahir), vàrem buscar un millor lloc on acampar i després de tantejar diverses possibilitats vàrem trobar l'alberg "Les nomades" que ens va rebaixar el preu de 9€ la nit a 3€. Ens vàrem quedar a l'autocaravana treballant i escrivint, però al migdia el sol caldejava tant (fins a 40º) la nostra autocaravana que no vaig tenir més remei que engegar el motor del cotxe i activar l'aire condicionat. Quan el sol va abandonar el centre del cel allargant les ombres cap a l'est, vaig sortir a passejar per Nouakchott i vaig descobrir una ciutat que, com Nouadhibou, no tenia massa atractiu, a excepció del moviment de la gent, alguns de pell negre (africans) i altres de pell clara (magrebins); dels cotxes, tan atrotinats que semblaven ressuscitats d'un desballestament; dels burros i les cabres que esquivaven els cotxes (o el revés); dels venedors de targetes de telèfon, de telèfons robats (o càmeres), de fruita, de verdures, d'ous al sol, de carn pàl·lida, de pa,... Tot emmarcat en uns edificis sense caràcter, uns carrers asfaltats (o no) i unes aceres cobertes de sorra o d'altres construïdes amb closques de petxina. Sí, potser això últim seria el més destacable respecte a l'arquitectura de Nouakchott. Ahir també vaig intentar trucar algun dels contactes que teníem a Nouakchott, però les comunicacions van restar inoperatives fins avui al matí. Primer he trucat a la Cristina, la coordinadora a Mauritània de "Médicos del Mundo" que ens havíem trobat feia dos dies arribant a Nouakchott. M'ha comentat que podíem quedar avui mateix al matí i ens ha passat a buscar per l'Alberg. Hem anat a fer un cafè en una bonica (però cara) gelateria i allà m'he començat a interessar sobre el seu treball, les accions de la ONG que coordinava i la situació de Mauritània. Ens ha explicat que després d'estar casi set anys treballant a Mauritània per a diferents ONGs, en dues setmanes tornarà a Espanya per a buscar un nou destí. De totes maneres s'emportarà un molt bon record d'un país que ha definit com "un enigma humà que vas desxifrant poc a poc, una societat que viu en un país molt dur i àrid però que alberga una gent molt oberta, hospitalària i amb molt de temps per a desenvolupar solides relacions humanes". Malgrat tot, com tot país Africà, arrastra molts problemes de corrupció (a tots nivells), cops d'estat (n'hi va haver un fa dos anys que va convocar eleccions fa una setmana), pobresa i moltes mancances i problemes que les ONGs poden ajudar a pal·liar. Per exemple, encara es practica l'ablació, tot i que s'estan fent forces campanyes per a impedir-la; encara que hi ha relativament poca Sida aquesta està augmentant; hi ha molta tuberculosis, mortalitat materno-infantil,... I contra aquests dos últims problemes sanitaris "Médicos del Mundo" està lluitant: formant i intentant que s'apliqui correctament el programa contra la tuberculosi i col·laborant amb centres d'assistència primària. A mitja conversa l'ha trucat una amiga i hem escoltat que la convidaven a passar el dia a la platja. Ella ha acceptat dubtant i en penjar ens ha preguntat si nosaltres també la volíem acompanyar. Contents l'hi hem dit que sí, i ella, feliç també, ens ha confessat que per culpa del treball feia casi sis mesos que no anava a relaxar-se a la platja. Hem tornat a pujar al tot-terreny de la ONG i després de passar per l'autocaravana i per casa seva, ens hem dirigit cap al nord de la ciutat i a les afores cap a la dreta, per una pista impracticable per l'autocaravana que arribava fins a la platja. Allà hi havia els seus amics (cooperants, professors, treballadors d'ambaixades,...) relaxant-se sota una haima. Nosaltres hem aixecat una altre haima estenent una gran tela quadrada sobre la sorra, clavant unes sis estaques a les quals hem subjectat la tela i aixecant-la amb quatre suports a les cantonades i un de més llarg al centre. Hem estès una estora i uns coixins a sota i ens hi hem reunit tots compartint menjar, conversant i vaguejant mentre encaràvem una fresca i constant brisa marina. --- En tornar he pres el pols al món amb la Cristina però al arribar a l'autocaravana m'he adonat que no havia premut el botó de gravar de la càmera. De totes maneres, la meva mala memòria ha aconseguit recordar que, segons ella, el principal problema del món (i també a Mauritània) és pobresa, no només a nivell econòmic sinó també educatiu, sanitari, humà,... La pobresa es solucionaria si els diners de l'ajuda internacional es poguessin canalitzar millor i arribessin integrament al destí. Personalment, ella intenta que tota l'ajuda provinent de la ONG per la que treballa arribi tota al destí. 09/04/2007:
El dia ha començat molt malament, però gràcies a Déu ha acabat bé. L'Alexandra s'ha despertat de mal humor i així ha seguit fins que ens hem trobat amb en Bradwell, un nord-americà que estava allotjat per en Mohamet (un noi que havíem contactat a través d'Internet). En Bradwell ens ha comentat que en Mohamet no havia pogut presentar-se però que ell ens podria acompanyar fins a casa seva. L'Alexandra no volia venir, suposo que per por al desconegut, i davant mateix d'en Bradwell hem començat a discutir. Finalment l'Alexandra ha vingut malhumorada, tot i que la discussió ha continuat davant d'en Mohamed, quan aquest ens ha ofert d'aparcar l'autocaravana a prop de casa seu i l'Alexandra s'hi ha negat rotundament. Llavors he saltat i li he dit que amb la seva actitud i falta d'interès (o por) per les noves cultures estava alterant el meu somni, que havia tardat molts anys a començar a realitzar i que preferia pagar-li l'avió de volta a Romania a seguir viatjant així. La disputa s'ha apagat una mica però, quan al migdia hem tret l'autocaravana de l'alberg per a aparcar-la a una plaça de sorra a prop de la casa d'en Mohamed, l'Alexandra ha manifestat que no pensava sortir del cotxe els propers dies (suposo que per por a la gent del barri) i la discussió ha tornat a esclatar amb virulència. He engegat el cotxe per portar-la realment a l'aeroport però en Mohamed ha intervingut delicadament i les aigües s'han tornat a calmar. Part de la primera discussió ha transcorregut a casa d'en Mohamed mentre esperàvem que tornés d'arreglar el seu cotxe. L'habitació, darrera unes cortines que donaven al carrer, era espaiosa i coberta per una gran moqueta blava mig desgastada. A un extrem hi havia un gran llit de matrimoni que antigament deuria haver causat furor. Als voltants hi havia uns quatre matalassos on nosaltres estàvem asseguts, també la mare - o potser l'àvia - que cuidava diversos nens, alguns homes i dones que entraven i sortien de tant en tant i una vella que jeia mig malalta. La televisió estava encesa en tot moment, com si fos una persona més a la família. No és d'estranyar doncs, que una de les primeres coses que hagi fet en Mohamed quan ens ha recollit i ens ha portat a la seva habitació hagi estat precisament encendre la televisió. Hem començat a conversar en francès i, després de preguntar-nos si estàvem casats, ens ha explicat que ell està casat amb una dona que espera un fill, però té un fill d'una altre dona amb la qual si s'hagués casat hauria tingut molts problemes. Mentre una noia jove ens portava el dinar - un arròs amb peix deliciós -, en Mohamed ha seguit explicant que a Europa no hi ha temps per a les relacions, en canvi a Mauritània tothom al barri es coneix, es viu amb família, relaxat,... per tant, segons ell, sempre es compleix la màxima que a més riquesa més infelicitat. Poc després de mantenir la segona discussió a l'aparcament de sorra, en Mohamed ens ha proposat d'anar a donar una volta amb el seu millor amic i el cotxe que ja tenia arreglat. Aquesta passejada amb cotxe m'ha canviat l'estat d'ànim i m'ha inundat de felicitat, m'he sentit un veritable viatger descobrint el món en un cotxe mig atrotinat, escoltant un cassette de música senegalesa i visitant les parts riques de la ciutat, el mogut port del peix amb les seves boniques barques pintades i unes dunes on una família que posseïa un gran ramat de camells havia acampat amb les seves haimes. D'altra banda, també m'ha donat la sensació que l'Alexandra també gaudia amb l'experiència. 10/04/2007:
Avui al matí hem anat al centre amb en Bradwell a canviar euros i a visitar el museu de la ciutat (sense massa interès). En Bradwell s'ha mostrat molt interessat amb el nostre viatge preguntant-nos tot tipus de detalls tècnics i econòmics. Després ens ha explicat que fa uns mesos va abandonar els Estats Units per a viatjar per Europa i alguns països africans, però a l'altura de Mauritània es va quedar sense diners i es va plantejar de quedar-s'hi a viure. La família d'en Mohamed el va allotjar amb gran hospitalitat mentre ell buscava feina, i recentment n'ha trobat - serà professor d'anglès -, però encara no en té ni per a pagar un taxi i cada dia camina una hora per arribar a la feina, i una altre per tornar. Al migdia hem anat a dinar al restaurant que regentava la família d'en Mohamed i aquest ens ha portat el mateix menú d'ahir. Però avui en Mohamed s'ha mostrat especialment content perquè ens hem acabat tot l'arròs; ahir al migdia vàrem cometre l'error de no acabar-nos tot l'arròs (l'Alexandra va menjar poc i jo tenia mal de ventre), al vespre l'Alexandra va menjar molt poc i avui al matí l'Alexandra ha preferit d'esmorzar a l'autocaravana en comptes d'esmorzar amb la família. Després de dinar i de passar una estona més amb la família, relaxant-nos, conversant, prenent el te i realitzant un parell d'entrevistes (prenent el pols al món), hem anat altre cop al port del peix perquè essent el principal punt d'interès de Nouakchott em vaig quedar amb ganes de descobrir-lo amb més profunditat i fer més fotografies. A la platja hi havia un o dos centenars de barques - o piragües segons anomenen ells - pintades amb vius colors desgastats, però n'hi havia unes quantes més ancorades al mar i de segur que forces més encara pescant, perquè durant la meva passejada en van arribar unes quantes carregades de peix i en van marxar d'altres repletes de mariners coberts amb impermeables grocs. La platja era llarga, per tant no hi havia activitat a en tota la seva extensió, però quan arribava una piragua, nois dirigint burros amb carretes i dones amb palanganes es congregaven al voltant ben atrafegats. Més dispersats hi havia dones esperant amb palanganes i grans bosses grogues plenes de peix, noies jugant a la sorra i l'aigua, pobres que es fregien a la brasa peix caigut a la sorra, homes conversant tranquil·lament mentre fumaven la pipa tradicional,... Fora de la platja es venia el peix en grans mostradors, es descarregava de camionetes per cobrir-lo de gel, es descamava en altres mostradors al aire lliure,... -- Vaig entrevistar dos cosins d'en Mohamed (ell es mostrava renitent a sortir davant la càmera). La Mariam opinava que el principal problema al món era la guerra d'Irak degut a la gran quantitat de gent innocent que hi mor. No en sabria trobar la solució. El principal problema a Mauritània és la falta de treball. El govern n'hauria de trobar les solucions i acabar amb la corrupció. La Mariam és feliç perquè està amb la família i amb la gent que estima però seria més feliç si trobés un home amb diners per a sostenir-la. El secret de la felicitat és estar amb una persona que estimes i tenir suficient diners per ser feliç. L'Amadu opinava que el principal problema del món són les guerres: a Àfrica es maten entre ells, a l'Irak els terroristes maten innocents,... La solució s'hauria de trobar dialogant i ajudant. El principal problema a Mauritània és la discriminació racial dels moros blancs envers els negres. La gent de pell blanca acostumava a tenir esclaus negres i encara pensen que els blancs són millors que els negres. La solució estaria en la religió i en pensar que hi ha un únic Déu que ens va crear a tots iguals. L'Amadu es sentia feliç perquè tenia salut, família i pau però l'entristia que els moros blancs pels quals treballava no el respectessin. Seria més feliç si pogués rebre un salari adequat per ajudar a la família. El secret de la felicitat és viure entre gent que estimes i t'estimen. Moudjeria (veure sobre mapa) 12/04/2007:
Avui ha estat un dia molt intens: l'autocaravana encallada a la sorra, l'Alexandra amb un nou atac d'histèria amb els nens demanant "cado" (regals) i jo tornant-li a dir que si no es tranquil·litzava l'enviava de l'aeroport a Romania. D'altre banda, avui també hem experimentat altre cop la gran i desinteressada hospitalitat Mauritana. En canvi, ahir va ser un dia força tranquil, tot i que també vàrem encallar l'autocaravana a la sorra. Vàrem parar per dinar en un terraplè fora de la carretera que semblava de sorra compacte, però al voler-ne sortir em vaig adonar que les rodes patinaven i s'enfonsaven a la sorra, a cada intent, més i més. Finalment vaig treure la pala i vaig treure la sorra de davant les rodes i vaig situar al davant unes planxes de plàstic que havia comprat amb aquest objectiu. Però les planxes de plàstic es van desintegrar en el primer intent de sortir. Pel costat de la carretera vàrem trobar pneumàtics vells què vàrem utilitzar com a planxes però només vàrem aconseguir avançar una mica. Llavors van passar dos homes amb un tot-terreny que ens va demanar si necessitàvem ajuda i vaig assentir agraït. Ells van treure unes planxes de metall i després de posar-les correctament vaig aconseguir sortir per fi a l'asfalt. No semblava que parlessin francès (o no enteníem el que deien), però dirigint la ma dreta al cor vaig exclamar "shucram" (gràcies en Àrab) i van respondre alguna cosa agraïts pel compliment. Després de l'accident vàrem seguir circulant per la carretera ondulada, que pujava i baixava sense parar per unes grans dunes estabilitzades per brots d'herba, matolls i alguns arbres. Darrera casi cada duna hi havia un petit poble o simplement unes poques cases de fang i tendes. Ens vàrem fixar que pels voltants de la carretera hi havia molts animals morts: camells i vaques atropellats durant la nit. D'altre banda, les vaques vives pasturant entre les dunes semblaven fora de lloc, tot i que més cap a l'est, va aparèixer una gran extensió similar a una sabana àrida més adequada pels remugants. De totes maneres al fer-se fosc vàrem tornar a presenciar les dunes, aquest cop molt més menudes però estenent-se fins l'horitzó. Vàrem fer nit a la gasolinera d'un petit poble perquè volíem arribar a Moudjeria de dia per tal d'entregar un paquet que portàvem de CCONG per a l'escola del poble. Però aquest matí, al arribar al poble i demanar per l'escola ens han dit que n'hi havia dues. CCONG no ens havia donat el nom de cap persona - o bé nosaltres no el teníem escrit o no el recordàvem - així doncs, quan a la primera escola ens han dit que no coneixien a CCONG o en Rafa - el seu responsable - hem decidit d'anar a provar sort a l'altre escola. Però el director de l'altre escola tampoc semblava conèixer en Rafa tot i que finalment ha fet veure que el recordava lleugerament. Llavors li hem comentat que portàvem un paquet per a la seva escola i ens ha dit que aniria molt bé, perquè tenien poc material didàctic, no tenien taules o cadires, necessitarien quatre aules noves, també s'hauria de millorar el menjador,... De totes maneres, amb voluntat d'apagar les expectatives, li hem dit que el paquet era petit. L'hem a buscar a l'autocaravana que havíem aparcat davant l'escola (circulant per un camí de sorra), hem tornat amb el paquet i l'hem obert davant el director, que ha arquejat estranyament les celles quan hem extret una vintena de samarretes del barça i dos paquets d'ulleres de sol (productes regalats per dues empreses a CCONG). Després d'obrir el paquet sorpresa, el director ens ha ofert d'aparcar l'autocaravana davant de casa seu, però en intentar tirar marxa enrere les rodes del davant han patinat i s'han enfonsat profundament a la sorra. Abans d'engegar el motor ja s'havien congregat uns quants nens al voltant de l'autocaravana demanant "cados" (regals), però a partir de l'incident ens hem convertit en la curiositat del poble i han aparegut molts més nens manifestant que no sortiríem d'allà si no els donàvem "cados". Jo no els he fet cas i he començat a treure la sorra de les rodes amb la pala, però els nens seguien colpejant la finestra de l'Alexandra que no sabia suportar la pressió fins que ha explotat amb histèria, fet que l'ha convertit en el centre principal d'atracció generant-li successives crisis de nervis, cridant que no hi havia regals, que només repartiria regals si s'allunyaven, que estaven trencant l'autocaravana,... Mentrestant, jo i alguns altres nois que m'han ajudat hem aconseguit recopilar algunes planxes de metall que hem posat sota les rodes (però no ha estat suficient), hem desinflat els pneumàtics (tampoc ha estat suficient), hem aixecat la roda amb menys tracció amb el gat i hem posat a sota una de les planxes de metall (idem) i finalment, després de dos o tres hores suant sota les demandes de cados i els crits de l'Alexandra, s'ha aproximat un tot terreny de la gendarmeria que ha accedit a estirar-nos i a treure'ns del forat. Hem aparcat davant la botiga de comestibles del director, però els nens i nois ens han seguit demanant-nos "cados" a canvi de la seva ajuda. Al final he tret una caixa de 36 rotuladors i els nens s'han esbojarrat al voltant meu. Un dels nois ha vist que la meva integritat corria perill i s'ha ofert per repartir-los ell i li he passat la responsabilitat. Minuts més tard, he observat des de la botiga on m'estava relaxant amb un refresc com els nens es dispersaven entre baralles i plors per culpa del repartiment. El director m'ha ofert de dinar amb ells - arròs amb verdures - i he acceptat agraït perquè preferia no aproximar-me a l'autocaravana on l'Alexandra continuava amb la seva histèria, aquest cop netejant l'autocaravana de dalt a baix. Després de dinar, un noi que s'ha presentat com a guia turista ha començat a preparar un te a l'estil tradicional (d'un gust fort i amb molta espuma). Mentre preníem el te, el noi, que es deia Bilal, s'ha ofert de guiar-nos per alguns punts d'interès de la zona, però el preu que m'ha comentat m'ha semblat massa elevat i he deixat passar l'estona. Finalment el noi ha acceptat de guiar-nos a canvi de fer-li bona publicitat a Internet (Bidal Hamed - Tel: 7459480) i d'un regal. L'Alexandra ja s'havia tranquil·litzat una mica i en Bilal ha pujat a l'autocaravana per a guiar-nos per una carretereta que enfilava la muntanya de davant de Moudjeria. Des de dalt de la muntanya el paisatge era impressionant, amb la vila als peus i una extensió de dunes que desapareixia entre una tempesta de sorra que minvava. Una mica més amunt en Bilal ha fet aturar l'autocaravana i m'ha conduit a peu per entre algunes dunes i roques fins a les runes de l'antic poblat de Moudjeria habitat fins al 1900. I una mica més enllà m'ha mostrat una petita pintura rupestre que ell havia descobert. En tornar cap a l'autocaravana en Bilal m'ha preguntat perquè l'Alexandra no ens havia acompanyat i li he contestat: - És que les romaneses són una mica boges. - Sí, però també molt guapes - ha afegit en Bilal. Hem seguit la carretera fins al següent poble, enmig d'un gran oasis en el que es conreava de tot (segons el noi) i hem tornat per la mateixa carretereta aturant-nos abans d'entrar a Moudjeria, en una font oculta entre les roques d'una estreta vall. A Moudjeria en Bidad ens ha guiat una mica pel poble i m'ha invitat de jugar al seu típic joc, similar a les dames, que es juga a la sorra amb palets i cagallons de camell com a peces. En acabar la caminada, Bilal ens ha proposat d'anar a saludar la seva mare després de pregar a la mesquita. Hem acceptat i mentre l'esperàvem he aprofitat per dutxar-me, però alguns nens seguien cridant a fora demanant "cados" i, fins i tot un d'ells ha intentat obrir la porta. Llavors he obert la porta en pilotes i els he cridat que el cotxe era la nostra casa i que no ens podien molestar així. I aquest cop, les mares que hi havia a la vista deuen haver renyat els nens perquè no ens han tornat a importunar. Ens hem dirigit a casa d'en Bilal, que ens ha presentat la seva mare i ens ha començat a preparar molt parsimoniosament el te tradicional. S'ha anat fent fosc i hem acabat bevent el te sota la llum de les estrelles o de les llanternes - l'electricitat no arribarà al poble fins al 2008 -. A continuació en Bilal ens ha portat sopar, un gran plat de pasta amb mongetes que hem menjat àvidament amb les mans. Durant tota l'estona en Bilal ens preguntava sobre la millor manera d'obtenir el visat per a Europa o si nosaltres el podíem ajudar. De postres ens han portat llet de cabra, acabada de munyir, calenta i espumosa, que he degustat no del tot segur. I finalment, poc abans d'anar a dormir, en Bilal ha fet aparèixer de la foscor un bubu, un vestit masculí tradicional de Mauritània, que m'ha regalat - Al matí havien vist que l'Alexandra també portava el vel, el vestit típic que li havia regalat la família d'en Mohamed a Nouachott -. Ayoune (veure sobre mapa) 13/04/2007: Avui m'he adonat amb més realisme que serà complicat creuar tot Àfrica i Àsia amb una autocaravana i que hi ha forces possibilitats que apareguin problemes que ens ho impedeixin, tot i que sempre intentaré evitar el màxim de problemes i solucionar els que sorgeixin. El matí ha passat molt bé, avançant per una carretera excel·lent entre dunes, muntanyes i semi-sabanes, però a la tarda, a un centenar de quilometres de Ayoune, la carretera s'ha començat a esquerdar i a foradar davant nostre. He anat afluixant la marxa, esquivant els primers forats, però cada vegada apareixien més forats, profunds i plens de sorra. I malgrat els consells de l'Alexandra no he reduït suficientment la velocitat i al final m'ha estat impossible evitar uns grans forats que han aparegut davant nostre. La suspensió ha espetegat amb força i l'Alexandra m'ha fet parar. Hi havia un rajolinet d'aigua que sortia de no sabíem on. No hi he volgut donar importància i hem seguit la marxa, amb una precaució insuficient per a impedir que tornéssim a sacsejar-nos amb violència alguna vegada més. Llavors hem tornat a parar i hem descobert que rajava aigua a dojo per un tub de desguàs i en un minut s'ha buidat el dipòsit de les aigües netes de l'habitacle. Això significava no poder-nos dutxar al vespre, haver de buscar aigua l'endemà i trobar què havia causat el problema i solucionar-lo. Mentre encarava la situació amoïnat ha parat una gran moto al costat amb una parella al damunt. De seguida m'he fixat, pel logotip que tenien a la moto, que havia visitat el seu web abans d'iniciar el viatge: www.porelmundoenmoto.com. Ens hem presentat i ens han explicat que feia uns 5 anys que viatjaven per tot el món. Últimament havien estat viatjant per Àfrica de l'Oest però estaven tornant perquè se'ls acabaven els diners. Pensaven treballar uns mesos a Espanya i després seguir el viatge cap a Àsia. Hem comentat que potser ens retrobarem quan tornem d'Àfrica, però no hem conversat massa estona més, perquè ens trobaven enmig del no res, en una carretera dolentíssima, i les dues parts teníem ganes d'arribar al destí abans de la negra nit. Hem tornat a pujar a l'autocaravana i molt més lentament hem seguit la marxa per la sorra i entre els forats del paviment, que no ha millorat fins que s'ha fet de nit. Però per sort hem seguit posant molta atenció a la carretera, ja que per poc no som a temps a frenar davant de dues profundes esquerdes a l'asfalt que hem evitat circulant per la sorra del costat. En arribar a Ayoune he trobat el problema de l'aigua: s'havia destapat el tap del fons del dipòsit de l'aigua. Ens hem dutxat tirant-nos una mica d'aigua potable pel cap amb l'esperança que demà aconseguim carregar els cent litres i solucionem definitivament el problema, només un dels problemes, perquè demà segurament n'apareixeran molts més al creuar la frontera amb Mali. Mali Middle of nowhere (veure sobre mapa) 14/04/2007:
Al final no hem tingut problemes al sortir de Mauritània ni al entrar a Mali, simplement una mica de burocràcia i petites incidències, però suposo que això és normal. Uns 100 quilometres abans d'arribar a la frontera, un gendarme ens ha preguntat en un control si el podíem portar fins a la frontera. Suposo que era millor no negar-s'hi, de totes maneres ha anat bé, perquè durant el trajecte hem mantingut una conversa animada i ens ha comentat que no era necessari donar cap regal o "cado" per a creuar la frontera. Així doncs, quan un oficial de la policia m'ha demanat en una petita habitació llòbrega que li havia d'entregar un regal, jo m'hi he negat amb seguretat, informant-li que el gendarme que havíem portat ens havia comentat que seria innecessari. Ha semblat confós, però ha afegit que la gendarmeria y la policia eren cossos diferents. Finalment, després d'acompanyar-me fins al cotxe, s'ha convençut que no li entregaríem res i s'ha dirigit a uns senegalesos que havien arribat per l'altre costat. Hem seguit per la mateixa bona carretera sense estar convençuts d'haver creuat la frontera de Mali, ja que no havíem comprat cap visat tot i que un policia amb un uniforme d'un verd diferent ens havia donat la benvinguda a Mali. Hem continuat intrigats mentre ens creuàvem petits poblats de casetes rodones fetes de fang, ramats de vaques amb gepa i enormes banyes i estepes d'herba alta i arbres escampats, alguns dels quals he deduit que eren baobabs. Finalment, després d'un centenar de quilòmetres ens hem trobat la duana. Allà hem descanviat diners, comprat el visat, comprat l'assegurança del vehicle,... i en finalitzar al cap d'un parell hores hem seguit la marxa. A la carretera ens hem trobat seguint un camió tot-terreny francès amb qui ens havíem saludat a la frontera. Al proper poblat s'ha aturat i nosaltres ho hem fet al darrera. He sortit a conversar-hi i l'home ens ha comentat que estava viatjant sol per l'Àfrica de l'Oest. Nosaltres també li hem explicat els nostres plans i ha fet un gest de sana enveja. Després ens ha informat que segurament dormiria pel camí, abans d'arribar a Bamako, ja que no hi havia cap perill. Nosaltres li hem dit que segurament també ho faríem i així ho hem acabat fent, aparcats entre els arbustos de la sabana. Bamako (veure sobre mapa) 15/04/2007:
Avui hem començat a tastar la veritable Àfrica i una mica del que ens espera a partir d'ara. Estic escrivint aquestes línies a 40 graus a fora de l'autocaravana (ja són les 9 de la nit) i 35 a dins. L'Alexandra diu que s'està morint, però jo ho suporto bé, segurament perquè estic bevent molta més aigua que ella, que fa suar i refresca. D'altre banda, aquest matí, hem estat circulant per una pista de terra terrible perquè encara estaven construint la continuació de la pista asfaltada. Ja estàvem informats d'aquesta pista, per això l'hem encarat amb lentitud i paciència. Però això no ha evitat que l'autacaravana vibrés alarmantment amb les rugositats interminables de la carretera. Per evitar les vibracions, a vegades preníem camins paral·lels, amb grans forats però més llisos. De totes maneres, aquests camins a vegades s'acabaven sobtadament i les passàvem negres per no tocar al terra i tornar a la "carretera". Al cap d'uns quaranta quilometres de pista i una hora i mitja de conducció ens hem aturat per avaluar els danys: diverses ampolles d'aigua s'havien esquerdat per la vibració o el calor, el dipòsit del lavabo s'havia desplaçat, hi havia un calaix que no s'obria i l'Alexandra havia perdut els nervis assegurant que amb aquestes carreteres no arribaríem ni a Sud-àfrica. Per sort, al cap de tres hores i un total de 80 quilòmetres recorreguts s'ha acabat el turment de la carretera, hem dinat sufocats a l'ombra d'un arbre i hem seguit fins a Bamako. A Bamako hem començat a buscar on aparcar i passar la nit. Un home amb samarreta i pantalons esparracats ens ha volgut ajudar i ha anat corrent davant de l'autocaravana mostrant-nos diferents albergs i missions però tots els preus eren massa cars (propers als 10 euros). En un d'ells ens hem entretingut una bona estona esperant si arribava l'amo i podíem negociar el preu, però s'estava fent fosc i al final hem decidit buscar pel nostre compte o anar a dormir fora de la ciutat. Hem pagat l'home amb un dolar i unes ulleres de sol i, tot i mostrar-se descontent, ens ha informat que podíem aparcar a l'aparcament d'un luxós hotel. Ens hi hem dirigit per un dels carrers sense asfaltar i al girar a l'esquerra ens hem trobat de cara amb un policia que ens ha fet aturar molt severament. M'ha informat que estava circulant en direcció prohibida i m'ha demanat el passaport i documentació del cotxe. Evidentment volien cobrar alguna propina però jo no estava disposat i li he informat que no tenia diners i que em podia posar la multa. M'ha advertit que hauríem d'anar a la comissaria però jo li he demanat que abans volia veure el senyal de prohibició, perquè sincerament no l'havia vist. M'ha fet pujar al seu ciclomotor i hem enfilat el carrer per on havia sortit, però no s'ha aturat al carrer per on havia girat i s'ha parat al següent on sí que hi havia un senyal de prohibició. M'ha dit: - Veus? Està prohibit de circular pel carrer en la direcció que has conduit. - Sí, però en el carrer d'on jo venia no hi ha cap signe de prohibició. El policia segur que ja ho sabia, perquè no m'ha acompanyat a veure si realment no hi havia senyal. Finalment, després de discutir una estona més al post de control, l'oficial m'ha tornat els papers de mala gana. 19/04/2007:
No crec que l'Alexandra hagi conegut Bamako. Ha continuat bona part del temps tancada a l'autocaravana, suant - com jo - degut a les extenuants temperatures. Ha descobert un parell de vols a Europa des de Bamako, però tot i ser econòmics s'ha convençut que vol seguir el viatge amb mi. Espero que lentament es vagi enamorant d'Àfrica i sigui capaç de d'apagar aquest estrès que la tensa quan ha d'interactuar amb el continent. Jo, per la meva banda ja fa temps que m'estic deixant encisar per l'Àfrica i intento conèixer-la amb molt de respecte. He estat passejant pels carrers i mercats de Bamako, admirant el caos de colors, sorolls i suposo que d'olors (malauradament no tinc olfacte per a sentir-los). Encara que la ciutat posseeix un immens espai - una teranyina de carrers i passatges - dedicats a un constant mercat, la resta de la ciutat està repleta de venedors: de targetes de telèfon (igual que a Mauritània), de poques fruites, de cacauets, de pastes, de menjar cuinat a les aceres, de bossetes d'aigua potable - o no -, de tabac, de bosses de plàstic, de roba, de tovalloles, de draps, d'ulleres de sol, de cd o cintes de cassette, de diner dels canvistes, de tampons d'oficina, de diaris,... També s'hi veu força pobresa (Mali es el quart país més pobre del món): dones amb criatures demanant caritat, nens amb petites galledes fetes amb pots de llauna demanant regals, vells cecs guiats per pigalls,... Per l'asfalt i pels carrers de terra i roca hi circules moltes motocicletes, també cotxes atrotinats i d'altres de luxosos i unes rovellades furgonetes verdes que transporten amunt i avall asfixiats passatgers que intenten respirar traient el cap per les finestres sense vidres. D'altre banda, la ciutat, tot i que bruta, és interessant per la gran quantitat d'arbres fent ombra als cotxes i motos aparcats amb desordre i als venedors entre aquests. Al darrera dels arbres s'hi poden observar els edificis, alguns d'estil colonial però sense carisma, d'un o dos pisos i plens de cartells senzills anunciant els diferents negocis. En un d'aquests edificis vàrem pujar per una escala polsegosa i a continuació vàrem continuar caminant per un passadís de rajoles soltes. Ens vàrem aturar davant un cartell descolorit que indicava "Ambaixada del Níger a Mali" i vàrem empènyer una porta que va grinyolar. A dins, la frescor de l'aire condicionat i l'aigua de la ens va oferir una dona indecisa ens aportar una mica d'energia. Li vàrem manifestar la nostra intenció de tramitar el visat pel Níger i ens va entregar uns impresos perquè vàrem completar. Després vàrem haver d'esperar mitja hora que arribés el cònsol que ens havia d'enganxar el visat al passaport. L'Alexandra, que té poques pàgines blanques al passaport, li va demanar si podia posar el visat en una pàgina plena de segells de països Europeus i el cònsol, sense posar-hi cap objecció, va tapar els segells amb l'adhesiu del visat. Després vàrem preguntar-li si podríem tramitar el visat de Nigèria sense problemes des del Níger i va assentir amb seguretat. També ens va assegurar que a Bamako no hi havia ambaixada d'Angola (un país del qual pot ser complicat obtenir el visat). Per tant, ens vàrem trobar que en un sol matí havíem resolt tot el que pensàvem solucionar una setmana. Tot i així, vàrem decidir quedar-nos fins divendres o al fi de setmana, perquè jo volia acabar de descobrir la ciutat, havíem de treballar una mica amb Internet, havíem de comprar algunes coses (un ventilador per la calor, unes planxes per poder sortir de la sorra, fruita tropical, aigua,...), i també ens havíem de trobar amb una noia. Ens vàrem trobar amb la Melissa al Centre Cultural Francès, on vàrem sopar i assistir a un interessant concert. Mentre sopàvem en un pati d'arcades, amb un jardí central, grans ventiladors al sostre, confortables cadires i sofàs, clients blancs i cambrers negres; em vaig sentir transportat a l'època colonial, sobretot pel contrast que es respirava a fora. Durant el sopar, la Melissa, ens va explicar que era d'origen canadenc i que treballava de voluntària per l'organització Right to Play. L'Alexandra hi va intimar més que jo, conversant-hi més, perquè segurament, la seva presència occidental actuava com un bàlsam a les emocionats experiències que estàvem vivint. En acabar de sopar, vàrem acompanyar la Melissa fins a una sala abarrotada, on un grup haitià anomenant Bélo va aconseguir que les butaques on seiem es fessin incòmodes degut al ritme que t'induïa de ballar. Els propers dies vàrem retrobar-nos tres vegades més amb la Melissa, al seu barri. De fet vàrem moure l'autocaravana a prop d'on ella vivia, perquè apart de semblar segur, ens van fer fora de l'aparcament de l'hotel on ens havíem acomodat sense pagar. Ens vàrem retrobar en un restaurant econòmic i tradicional, en un modern local pintat a ratlles vermelles i blanques, i en una terrassa on vàrem conèixer alguns dels amics de la Melissa: uns tibats marines de l'ambaixada americana, unes noies americanes que coquetejaven amb qualsevol i uns treballadors Sud-africans blancs, amb un dels quals vàrem quedar de trobar-nos quan arribéssim al seu país en tres o quatre mesos. No ha estat fins aquest matí que he visitat a fons el mercat que s'escampava per un llarg carrer i els adjacents. Els dies anteriors m'havia acostumat a l'ambient caòtic de Bamako i això m'ha ajudat a moure'm amb confiança entre nois i homes corpulents i alts que vestien roba vella d'estil europeu, igual que les noies, voluptuoses i amb el cabell curt i trenat, molt més destapades que ens els països anteriors. Tots ells, juntament amb dones grans i grosses i homes vestint robes amples i lleugeres, compraven o venien en petites parades o botiguetes de tot tipus: verdures, fruites tropicals, carn arrebossada de mosques, peix sec, begudes, caixes, roba, matalassos, motocicletes, andròmines,... La gent era simpàtica i de tant en tant em paraven per intentar-me vendre quelcom o simplement per donar-me conversa, preguntant-me què buscava, sobre el meu origen o sobre la meva opinió de Mali. De totes maneres, algunes vegades, al parar-me a fer alguna foto enfocant sobre el mercat en general o sobre alguna escena en particular, alguna veu llunyana i forta semblava protestar. Així doncs, més tard, quan he alçat de nou la càmera i una veu al meu costat ha cridat "No!", m'he girat i he preguntat: - Perquè no? - Perquè llavors tornaràs al teu país mostrant que Mali és brut i pobre. - Que no, Mali és molt bonic, mira aquesta escena - he indicat a l'home atraient-lo cap a mi - es plena de colors, d'activitat i de cares somrients. L'home ha semblat convençut i després de prendre la foto, s'ha començat a interessar sobre mi i finalment m'ha deixat fer-li una foto amb la seva parada de roba de fons. Per la tarda ens hem dirigit a l'altre punt d'interès de la ciutat (el primer són els mercats): el punt G, enfilat en una muntanya des d'on es pot contemplar tota la ciutat als peus, coberta d'arbres i encalitjada per la contaminació, i al fons, el gran riu Niger que creua ignorat per la ciutat. Segou (veure sobre mapa) 21/04/2007:
Hem passat un dia molt agradable a Segou. Ahir al migdia vàrem sortir de Bamako i vàrem arribar a Segou quan ja fosquejava. Vàrem aparcar en una gran esplanada vora al riu Níger, on els dilluns es celebra el mercat, i aquest matí hem sortit a passejar pel poble que s'estén apaciblement al llarg del riu. A la riba del riu hi havia diverses dones i noies rentant roba, algunes d'elles amb el tors descobert; alguns nois pescant amb canya i xarxa; i al fons, algunes piragües amb més pescadors. Se'ns ha apropat un noi que ja havíem trobat ahir i ens ha demanat si volíem visitar l'altre riba del riu o altres indrets interessants de Mali. L'hi hem comentat que després en parlaríem i hem seguit la caminada sols. Hem tornat pel carrer principal del poble, saludant la gent tranquil·la ajaguda a l'ombra de grans arbres o d'antics edificis colonials. Al arribar a l'autocaravana se'ns ha tornat a apropar el mateix noi d'abans, i després de negociar una bona estona hem acordat que a la tarda ens portaria a l'altre riba amb una piragua i ens guiaria per dos pobles, tot per uns 8 euros. M'ha costat convèncer l'Alexandra, però al final també ha pujat a la piragua, amb cara d'espant, ja que no sap nedar i tenia pànic a naufragar. Al cap de poca estona hem arribat al "campament Bozo", un poble de pescadors nòmades. Segons ens ha explicat l'Abdoulaye, el nostre guia, el pescadors emigren del poble durant tres mesos l'any per pescar al llarg del riu Níger i vendre el peix a diferents poblats. Hem entrat al poble de cases de fang i altres de palla i un grup de nens ens ha sortit a rebre. De seguida han perdut la timidesa, ens han pres les mans - o dits, perquè no teníem prous mans per tots els nens -, han admirat encuriosits la nostra pell blanca i ens han començat a guiar pel poble, mentre saludàvem les dones que preparaven menjar pels peixos i els homes que arreglaven trampes per a peixos, xarxes o preparaven hams, clavant trossos de sabó com a esquer. A la sortida del poble m'he adonat que en comptes de dirigir-nos al segon poble que havíem negociat amb el preu, estàvem tornant a Segou. Li ho he fet notar al guia, aquest ha parlat amb el barquer i finalment ens ha comentat que aniríem a Segou a buscar uns altres turistes i després tornaríem. Però a Segou he perdut la pista de l'Abdoulaye i la piragua no ha tornat a salpar. M'he molestat. He anat a l'oficina de guies, que estava buida, i m'he començat a queixar davant d'alguns nois que reposaven sota un arbre proper que si no solucionava el problema amb l'Abdoulaye aniria a la policia a denunciar-ho, i per a que quedés més clar, he escrit totes les dades de l'oficina en una llibreta. Els nois que reposaven han enviat alguns missatgers a trobar que ha aparegut al cap de dues hores, mentre estàvem prenent el té amb uns altres nois que l'Alexandra s'havia trobat. He anat a l'oficina amb l'Abdoulaye i després de parlar-ne amb el secretari de l'organització hem acordat que em tornarien uns dos euros, tot i que han culpat al barquer del malentès. Al vespre, els nois que l'Alexandra havia trobat i l'Abdoulaye se'ns han disputat per acompanyar-nos a una discoteca, molt cara segons els preus als que estàvem acostumats però gratis per als nostres acompanyants (els nous amics de l'Alexandra). La música era africana, amb un ritme canviant que només es podia ballar d'una manera extravagant. Quan l'ambient s'ha animat hem sortit a ballar intentant moure el cos amb moviments amples i ràpids, com ho feien ells, de totes maneres ens hem cansat aviat i hem marxat. De tornada a l'autocaravana ens hem trobat l'Abdoulaye dormint sobre una manta al carrer: no havia trobat ningú a qui guiar fins a la discoteca. ‹ Anterior (20/02/2007) MES Següent (2007-04-21)› ‹ Anterior (2006-11-28 - Spain) PAÍS Següent (2007-04-04 - Mauritania)› |
|
)
)
