| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (21/01/2009) MES Següent (2009-03-22)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Agonda (veure sobre mapa) 20/02/2009:
Efectivament, la platja d’Agonda és excel•lent per a aparcar l’autocaravana, un dels millors indrets del món on acampar. Al sud del petit poble d’Agonda, no excessivament corromput pel turisme, hi ha un gran descampat sota unes palmeres i davant una platja deserta. Quan hi vàrem arribar ja hi havia una dotzena d’autocaravanes i tot terrenys d’altres europeus de diferents nacionalitats, doncs la platja d’Agonda s’ha convertint en el punt de trobada dels viatgers amb cotxe a l’Índia. Va anar molt bé trobar-nos amb alguns d’ells per intercanviar idees i escoltar altres projectes de viatge. Alguns estaven decidits a embarcar els seus cotxes cap a Malaysia o Singapure pagant 1000 o 2000 euros, i després Austràlia (per a continuar amb Amèrica o Europa, doncs no es poden vendre vehicles estrangers a Austràlia); altres simplement tenien previst de viatjar uns quants anys més entre la India i Nepal (6 mesos a cada país); i molts pocs pensaven fer com nosaltres, deixar el cotxe al Nepal per a viatjar una temporada pel Sud-est asiàtic sense vehicle. Quan vàrem arribar a la platja d’Agonda, teníem intenció de quedar-nos una setmana, o màxim dues, per a relaxar-nos en aquest idíl•lic indret. De totes maneres, alguns viatgers ja ens havien avisat que la platja d’Agonda és traïdora, doncs sempre dius que marxaràs en breu i mai marxes. I efectivament, només havia passat mitja setmana i ja vaig començar-me a fer la idea de descansar una temporada més llarga, unes sis setmanes (el màxim, per a no tenir masses problemes amb el cotxe a Índia), abans de seguir amb el viatge. Li vaig plantejar a l’Alexandra de fer unes bones vacances del viatge i naturalment va acceptar. Des del inici del viatge per a Europa i després Àfrica i Orient Mitjà, m’ha agradat parlar molt amb la gent i intercanviar idees, sobre els problemes del món i la seva regió, però també sobre les seves religions i filosofies. Al llarg d’aquests tres anys de viatge les meves creences han anat evolucionant, acabant madurant en unes conviccions.. Feia temps que pensava d’escriure un llibre plantejant les meves idees i conviccions una vegada finalitzat el viatge, quan tingués recopilada molta més informació. Però, unes setmanes abans d’arribar a Agonda, vaig començar a sentir que havia arribat l’hora de començar a escriure-les, en forma de novel•la i no pas d’assaig. Quan vàrem arribar a Agonda, ja portava unes quantes pàgines escrites, les quals tenia intenció de multiplicar en nombre al llarg de les següents setmanes. I efectivament, he estat dedicant un promig de 8 o 10 hores escrivint, deixant escrites al final d’aquestes sis setmanes un centenar de pàgines o l’equivalent a un 80% de tota la feina. A partir d’ara, els següents mesos seguiré amb l’escriptura a estones lliures, amb la intenció d’intentar publicar la novel•la al tornar a Europa (si hi ha sort amb les editorials). De totes maneres, a part de les 8 o 10 hores d’escriptura, també han sobrat moltes hores per a gaudir d’aquest paradís on ens trobàvem. Cada matí ens despertàvem amb el soroll de les onades del mar. Un parell d’hores més tard arribava un home que venia pastes i galetes per a esmorzar. Jo acostumava a esmorzar a dins l’autocaravana, llegint a l’ordenador, mentre l’Alexandra ho feia a l’hamaca que havíem comprat i penjat entre dues palmeres. Forces dies vàrem nedar al mar, jugant amb les onades amb un matalàs de plàstic o nedant fins a una roca propera. Molts dies sortíem a passejar per la platja fins a un restaurant on servien tali (un plat molt típic i econòmic d’Índia), o bé ens trobàvem amb alguns amics que hi havia pel poble. Cada tarda hi havia una preciosa posta de sol, que acostumàvem a contemplar estirats o asseguts a l’hamaca. Algun vespre ens reuníem per sopar prendre algunes cerveses amb altres viatgers. I a la nit ens adormíem sota la llum de la lluna i gaudint de la fresca el vent de mar, que bufava a totes hores. Només hi havia un inconvenient en aquest paradís, els indis que arribaven al fi de setmana amb autobusos, carregats de cervesa i amb la música a tot volum, que trencaven la tranquil•litat que havíem gaudit entre setmana. Gokak (veure sobre mapa) 22/02/2009:
La nostra següent destinació després de les sis setmanes de relax a Goa és Hampi, però de camí ens hem proposat de visitar altres punts d’interès. En qualsevol cas, abans de res ens vàrem aturar a Panaji, la capital de Goa, on m’havien enviat uns nous documents pel cotxe. Desprès varem començar a enfilar la carena muntanyosa que separa l’estat de Goa de Karnataca, mentre jo intentava animar la triplement decepcionada Alexandra. L’Alexandra estava trista per abandonar la tranquil•la platja d’Agonda que havíem gaudit durant 6 setmanes. Però molt més trista estava per la possibilitat que ha sorgit de vendre’m l’autocaravana a l’Índia per un bon preu, tot i que aquesta opció pot ser remota per la dificultat de fer els papers. Finalment, a l’Alexandra li desagradava la següent visita que tenia planejada, una ONG que opera en un poblet perdut a les polsegoses planícies de l’estat de Karnataca. Avui al matí he trucat a AR Patil abans d’entrar a l’autopista i hem quedat més tard a un punt determinat, des d’on ens ha guiat per petites carreteres mig asfaltades i de terra fins a la ONG Birds que el seu pare va crear al 1980. En Patil ens va explicar que Birds està finançada principalment pels diferents governs de l’Índia i per diverses ONGs internacionals, entre elles UNESCO Japó i la Fundació Bill and Melinda Gates. Entre les seves activitats està l’educació tècnica a grangers i elemental a nens de les àrees rurals. També tenien un interessant projecte de classificació de plantes medicinals, i altres de prevenció sida, microfinançament,... Després de visitar una interessant granja de cucs de seda, en Patil em va comentar que voldrien rebre voluntaris estrangers per ajudar-los en les tasques d’educació (elemental, tècnica, informàtica,...). (Em va donar la sensació que els voluntaris seran molt ben tractats, per tant us animo a contactar en Patil si esteu interessats a ser voluntaris a l’Índia: ar.patil2[arroba]gmail.com). En visita i visita per la ONG, en Patil em va explicar que la revolució verda del 1996, que va introduir híbrids, va obligar a utilitzar molts fertilitzants que han tornat la terra massa alcalina i contaminada, per això, el govern indi està potenciant l’agricultura ecològica, tot i que no suficientment. També va explicar que al 1970 el govern va promulgar una llei en el qual va donar la propietat de la terra a qui la treballava, finalitzant els grans latifundis existents fins llavors. Per aquest motiu, a la regió no hi ha massa diferències entre castes a l’hora de posseir la terra, tot i que els Bramans (la casta més alta), acostumen a tenir terres molt més extenses i bones gracies als seus ardits i enganys. De fet, en Patil no mostrava gaire simpatia amb els Bramans, de qui comentava que van ser els creadors dels sistemes de castes, afeblint la societat i permetent la expansió del islam per l’Índia. En qualsevol cas, les diferències entre les castes es van extingint a l’Índia, les escoles són mixtes, tothom és amic de tothom,... Únicament es mantenen els casaments entre membres de la mateixa casta, una tradició impossible d’extingir pel moment. Hampi (veure sobre mapa) 26/02/2009:
Des de Gokak, el camí cap a Hampi transcorria a través de diferents carreteres rurals que feien molt interessant el viatge, malgrat la calor. Estem a finals de febrer i a Europa encara no s’ha acabat el fred hivern, però aquí al centre de l’Índia és un dels mesos més calorosos, perquè poc més tard arriba el monsó i ho refresca tot. Per aquest motiu va ser interessant visitar les fresques coves de Badami, uns temples excavats a les roques, amb bonics relleus, construïts entre el segle quart i vuitè. Malgrat tot, l’Alexandra es va quedar al cotxe, perquè deia que estava cansada d’Índia i no volia visitar més monuments. A la tarda ens vàrem dirigir cap una altre atracció turística: els temples de Pattadakal. Estava decidit a visitar-los, malgrat els 4euros que costava l’entrada, però l’Alexandra m’ha recordat que moltes atraccions durant el viatge no les havia visitat degut a aquest preu, recordant-me que el nostre pressupost era ajustat. Ha estat un simple comentari que m’ha desanimat, juntament amb la calor i la pobra descripció dels temples a la guia. Així doncs, després de prendre un refresc, ens hem tornat a enfilar el cotxe i ens hem dirigit cap a Hampi, un indret molt més interessant. Hampi és un petit poble que posseeix les increïbles ruïnes de Vijayanagar, l’antiga capital d’un dels imperis hindús més grans de la història, dominant tot el sud de l’Índia des del segle quart fins al setze. Durant la mateixa època, el musulmà sultanat de Bahmani dominava tot el nord de l’Índia, enfrontant-se contínuament amb l’imperi de Vijayanagar. Les batalles van ser sagnants i plenes d’atrocitats per ambdues parts. Al 1336, l’emperador va capturar una ciutat musulmana i en va matar absolutament tots els habitants. En resposta, el sultà va prometre que no descansaria fins a matar 100.000 hindús. Però les seves previsions es van superar en escreix, arribant a matar mig milió d’infidels en les següents campanyes. Sortosament per a l’imperi de Vijayanagar, el sultanat de Bahmani es va desintegrar al 1482, i la riquesa expansió de l’imperi va créixer considerablement. Però més tard, l’imperi també va sofrir diverses rebel•lions que el van dividir, al mateix temps que els sultanats del nord creaven una aliança. Al 1565 la coalició musulmana va atacar a l’exèrcit hindú a la batalla de Talikota, amb una completa victòria pels musulmans que a continuació van devastar la capital de Hampi, poblada per 500.000 persones. Vàrem arribar a Hampi abans d’ahir al migdia. Varem aparcar a l’altre costat del riu, a la sobra d’un arbre a l’aparcament d’un hotel. Poc més tard, varem creuar el riu amb una barca i vàrem començar a passejar pel petit poble, instal•lat entre algunes ruïnes que sobreviu principalment gràcies al turisme. Però la calor del migdia era massa intensa i vàrem haver de refugiar-nos a un bar fins a mitja tarda, per a poder visitar després un gran temple proper i els basars que antigament ocupaven unes porxades de pedra massissa col•locades horitzontalment sobre altres columnes de roca. Ahir, mentre l’Alexandra es quedava a l’hotel reposant, jo vaig fer més esforç i vaig llogar una bicicleta per a recórrer les escampades ruïnes, entre les que destaquen diversos temples impressionants i un recinte reials amb alguns interessants edificis en peu. Avui al matí, quan ens disposàvem a reprendre la marxa cap al nord, l’Alexandra ha obert el congelador de l’autocaravana i ha fet un crit de terror i ha seguit cridant com una histèrica. La seva cara estava blanca i tenia els cabells de punta (aquesta era la seva impressió). Jo he obert el congelador, he mirat breument i esparverat he tornat a tancar la porta de cop. A Goa, un grup de formigues havia aconseguit pujar a l’autocaravana i havia fet un o varis nius. Alertats per la invasió, a Goa vàrem buidar tota l’autocaravana, la vàrem ruixar amb esprai tòxic i la vàrem netejar amb aigua a pressió per fora i per sota. Malgrat tot, un grup de formigues va aconseguir sobreviure i va fer un nou niu en algun racó desconegut. Aquestes primeres batalles contra les formigues ja m’han fet recordar les matances descrites entre el sultanat de Bahmani i l’imperi de Vijayanagar, però avui, la carnisseria ha estat més abominable. Al sortir de Goa i tornar al calor, l’hàbitat de les formigues segurament va canviar i aquesta nit han decidit moure la seva ciutat cap al congelador, que només encenem ocasionalment. Quan he mirat el congelador després de l’atac d’histèria de l’Alexandra, aquest estava ple de petites formigues que treballaven per a instal•lar-se en aquest nou hàbitat més fresc. Segurament no tenim dret a matar aquests animalons (així opinen els pacífics Jainistes), però la religió i tradicions de les formigues són diferents a les nostres i ens incomoden. Així doncs, l’Alexandra ha agafat un esprai de netejar vidres i ha ruixat completament el congelador matant a milers de formigues que no tenien escapatòria. Hem fet una gran matança, arrasant una gran ciutat, malgrat tot no crec que haguem acabat amb la seva civilització i en el futur ens haurem de tornar a enfrontar pel control de l’autocaravana. Ellora (veure sobre mapa) 01/03/2009:
Les coves de Ajanta i Ellora (a menys de cent quilòmetres unes de les altres) han estat les últimes atraccions que pensem visitar a l’Índia, però també han estat els monuments més impressionants de tots els visitats fins ara. Segons el meu gust, situaria les coves de Ajanta i Ellora com una de les set meravelles del món, al mateix nivell que Petra (Jordània), posseint en comú nombrosos temples excavats a les roques. Segurament tinc una preferència especial per aquests tipus de monuments, els quals, no són construïts sinó buidats de la roca, convertint-los en unes grandioses obres d’art fetes d’una única peça. Evidentment, el treball de buidar requereix més esforç que el de construir i molta més precisió, doncs els errors que es puguin produir no es poden rectificar canviant una pedra o peça. Potser per això, he estat indulgent quan he vist en algunes coves alguns pocs d’aquests errors, normalment parets que es deixaven massa fines i s’acabaven foradant o caient. De totes maneres, si a Petra em vaig meravellar per la història i la geologia del terreny; a Ajanta i Ellora em vaig meravellar per la perfecció dels seus treballs, la quantitat de treball requerit i la convivència religiosa que demostra Ellora. coves d’Ajanta són més antigues que les d’Ellora. Van ser tallades en dues fases, durant el segle 2 BC i durant el segle 5 i totes elles són budistes. Es troben conservades en una estreta vall amb les parets de roca, on es van foradar 30 coves de diferents mides i formes, amb grans columnes suportant els massissos sostres i arcades en altres casos. En molts casos destaquen magnífiques escultures retallades a la indivisa roca que forma part del temple i en altres casos destaquen extraordinàries pintures que s’han enfosquit amb el pas del temps però que diferents equips de conservadors estan intentant recuperar. En canvi, les 34 coves d’Ellora van ser tallades entre els segles 7 i 10, destacant entre aquestes tres grups separats entre sí: 12 coves budistes, 17 hinduistes i 5 de Jainistes. Els tres grups de temples es van buidar durant períodes superposats, demostrant convivència que hi havia entre les tres religions, unes religions que casi mai s’han enfrontat entre sí (potser a excepció de l’actual conflicte de Sri Lanka). En qualsevol cas, les coves d’Ellora també són extraordinàries malgrat van estar habitades durant els posteriors segles (prova d’això són múltiples forats al terra utilitzats per a moldre el gra i forats a les columnes per a lligar-hi el bestiar). De totes maneres, si les coves Ajanta destacaven per la perfecció dels seus treballs, les de Ellora destacaven més per la seva grandiositat. Excavades en una pendent rocosa no vertical, les coves d’Ellora també s’endinsen dins la muntanya, però en forces casos contenen temples aïllats a l’antesala creats a partir de l’única roca. De tots els temples d’Ellora, el més sorprenent de tots és el temple hinduista de Kailash, una grandiosa obra que va requerir la labor de 7000 treballadors durant 150 anys. Tal magnitud de treball no és d’estranyar, doncs es calcula que es van haver de buidar unes 200.000 tones de roca, que suposen un promig de 3600kg de roca extreta diàriament. En qualsevol cas, la roca extreta en el conjunt de coves d’Ajanta i Ellora multiplicaria diverses vegades aquestes xifres, resultant fascinant imaginar-se tal volum de treballadors i organització dedicats a l’adoració d’uns Deus o personatges deïficats. Delhi (veure sobre mapa) 04/03/2009:
Després de visitar les magnífiques coves d’Ajanta i Ellora, vàrem començar a fer quilòmetres cap a Delhi, on havíem de tramitar el visat de l’Alexandra per a Tailàndia (ella necessita visat i jo no) i per a trobar-nos amb el possible comprador de l’autocaravana, tot i que cada dia que passa sembla més impossible la compra per problemes de papers. Teníem dues rutes per a arribar a Delhi: una anant a buscar l’autopista a Mombay i fer molts més quilòmetres; i l’altre, seguint per l’interior i fer menys quilòmetres. Al final vàrem decidir anar per l’interior on les carreteres estaven força bones malgrat l’alta presència de camions. En qualsevol cas, la decisió de no agafar l’autopista no es va deure als passats conflictes amb els passatges, doncs a Goa, uns viatgers ens havien explicat que podien passar els peatges sense pagar, mostrant un document del cotxe que els indis no entenien. I realment va funcionar en casi tots els peatges, fins i tot en un peatge clandestí on ens volien enganyar i cobrar 3,5euros. D’altre banda, aquest viatge cap al nord ens ha apropat a temperatures menys calentes (no massa) i a antics records de la realitat del nord de l’Índia. Realment el sud de l’Índia és un contrast amb el nord de l’Índia, on tot és molt més caòtic, polsegós, brut i descuidat; les infraestructures són més dolentes; hi ha molta més pobresa; amb molta gent i bicicletes rickshaw per tot arreu, sobretot en els pobles per on la carretera passava... A més a més, en general, els indis del nord són més impertinents, són curiosos sense respecte, traspassant els límits de la teva intimitat, per exemple intentant obrir les portes del cotxe en tot moment. Després de dos dies de conducció, avui pensàvem que faríem molta via, i que no arribaríem gaire tard a Delhi, doncs només ens faltava recórrer 300 quilòmetres marcats com a autopista en el mapa: de Gwalior a Agra i d’Agra a Delhi. De totes maneres, no comptàvem que el primer tros carretera estigués tant malament, amb nombrosos trams de pista de terra abonyegada que apareixien de sobte al mig de l’autopista. Però el pitjor de tot estava per a arribar. Abans d’arribar a Agra hem vist un cartell que indicava una desviació cap a Delhi, que ens havia d’evitar de creuar la ciutat. Observant que els camions es desviaven, nosaltres també ho vàrem fer, malgrat que la carretera només tenia asfaltat un carril i els marges estaven perillosament foradats. Naturalment no podíem avançar els camions i nombroses vegades ens vàrem quedar bloquejats quan dos camions es trobaven de cara. Però tampoc havia arribat el pitjor de tot, perquè en arribar a un creuament d’una via de tren, dos camions de cara es van entossudir a no deixar-se passar i ens vàrem haver d’esperar una hora a que es desfés l’embolic. Finalment, al cap de dues hores i mitja de transitar per aquests camins de carro, vàrem arribar a l’autopista de Delhi amb els nervis a flor de pell i ben discutits entre nosaltres. Però l’autopista tampoc va millorar la nostra marxa perquè aquesta passa pel bell mig de diverses poblacions plenes de gent, bicicletes i vaques instal•lades al mig de l’asfalt. D’altre banda hi havia infinitat de lentíssims camions impossibles d’avançar sense arriscar-nos. Al final, cansats, vàrem decidir de buscar alguna wireless o Internet amb l’ordenador, i quan en vàrem atrapar una ens vàrem aturar un parell d’hores per a treballar. Per sort, al tornar a posar-nos en marxa, els camions s’havien aturat, i malgrat que l’autopista estava plena de cotxes, bicicletes i tractors, vàrem avançar una mica més ràpid, arribant al parc Neru de Delhi passades les 10 del vespre. Allà vàrem tenir la primera alegria del dia, doncs hi havia altres autocaravanes aparcades, algunes de les quals pertanyents a viatgers que coneixíem. De totes maneres, a pesar d’aquests terrífics últims quilòmetres, al llarg del nostre viatge vaig estar pensant que Índia està invertint molt en carreteres i infraestructures en general, en moderns barris de ciutats, en bones universitats i industries i fins i tot llençant coets a la lluna. Índia s’està convertint en una potencia econòmica mundial, malgrat que la major part de la població segueixi vivint en àrees rurals o barris marginals i no participi d’aquest desenvolupament. L’Índia és una potència econòmica, però només gràcies a un percentatge molt petit de la població. La resta de la població tenen economies de subsistència no incrementen la riquesa nacional, de totes maneres, el país no inverteix en aquesta gent, de manera que tampoc generen despesa pel país. 10/03/2009:
Hem estat casi una setmana reposant a Delhi, aparcats al costat del bonic Park de Neru. Bàsicament hem estat esperant que donessin el visat de Tailandia per a l’Alexandra. Un d’aquests dies vàrem rebre el possible comprador de l’autocaravana, qui estava més interessat en detalls tècnics que a comprar-la (l’home és un constructor d’autocaravanes). D’altre banda, també hem passat forces estones parlant amb amics que havíem fet durant el viatge i que també tenien l’autocaravana aparcada a Neru Park: una parella d’alemanys que havíem conegut al Nepal i que s’estaven preparant per a tornar a Europa, i una família francesa que havíem conegut a Kajuraho. La família francesa estava amb un amic francès, en Tierrie, que tenia contactes per a poder creuar Myanmar amb cotxe, un país normalment impossible de creuar. A més a més, en Tierrie tenia molt bones informacions que a seguir el viatge pel Sud est asiàtic; després per a Indonèsia i Est Timor des d’on es podia agafar un ferri cap a Austràlia; i d’Austràlia a Amèrica del sud carregant el seu tot terreny en un vaixell bananer buit. En Tierrie tenia traçat un itinerari molt similar al que m’havia traçat jo abans d’iniciar el viatge, i estava força gelós que ell ho pogués fer i jo hagués de variar els plans. Tan era així, que al tercer dia vaig demanar seriosament a en Tierrie d’acompanyar-lo a ell i a la família de francesos creuant Myanmar. De totes maneres, en Tierrie és una persona molt hermètica, era difícil d’obtenir informació d’ell o un sí o un no. Abans de saber si em podria afegir a ells, hauria d’esperar per a veure si ells aconseguien el permís per a entrar a Myanmar i creuar certs estats Índis (si no l’aconseguien amb els contactes que tenien pensaven volar a Myanmar per a trobar nous contactes). En realitat tenia pensat esperar i arriscar el bitllet d’avió comprat i nous plans fets últimament, però avui al matí m’he despertat d’hora i he començat a fer números. Fins ara havia anat molt bé viatjar amb autocaravana perquè he hagut d’agafar pocs vaixells, perquè he estat esponsoritzat (havia comprat l’autocaravana amb 14000 euros de descompte) i perquè havia col•laborat amb algunes revistes d’autocaravaning que m’aportaven ingressos extra. Però ara, si volia continuar el viatge havia de pensar amb les despeses dels vaixells, que podien arribar als 6000 o 8000 euros (Singapure, East Timor a Austràlia, Austràlia Amèrica del Sud, Colòmbia a Panamà, Nord Amèrica a Europa). A més a més, hauria d’afegir uns 9000 euros de devaluació de l’autocaravana (els tres primers anys havia pagat molt poca devaluació perquè havia comprat l’autocaravana amb el gran descompte). Així doncs, viatjar amb autocaravana els següents tres anys em suposaria una despesa extra de 15000euros (calculo que viatjar amb motxilla tindrem despeses similars a viatjar amb autocaravana). Realment és una diferència important i he pensat que és millor estalviar aquests diners per al futur. M’he dirigit cap als francesos i els he explicat que finalment no esperaria la seva resposta i que no aniríem amb ells. En Tierrie s’ha mostrat molt sorprès, però després, conversant han entès els motius. Jo tinc una diferència important al seu plantejament de viatge, doncs jo penso tornar a Europa després de visitar Amèrica, però ells es plantegen viatjar tota la vida, potser trobant alguna feina o muntant algun negoci en algun país perdut. En aquest casos, viatjar amb autocaravana és el millor, doncs el viatge amb autocaravana és més econòmic si es viatge molt lentament: no has de pagar hotel, pots cuinar-te tu mateix i, encara que el viatge amb tren o autobús és més econòmic que el diesel gastat per una autocaravana, queda compensat si es fan pocs quilòmetres mensualment. En el nostre cas, recórrer el sud est asiàtic, Austràlia i Amèrica durant tres anys és massa poc temps perquè surti a compte utilitzar una autocaravana. En breu començarem a avaluar els costos de viatjar amb motxilla i sense. Nepal Pokara (veure sobre mapa) 15/03/2009:
Dimecres al matí vàrem començar a fer camí cap a Nepal, on teníem planejat deixar aparcada l’autocaravana durant cinc mesos per a viatjar amb motxilla pel sud est asiàtic. Havíem comprat un bitllet d’avió de Kolcatta a Bangkod pel 31 març a la matinada, i un bitllet de tren de Patna a Kolcatta pel 27 de març a la nit. Teníem previst deixar Nepal el 27 de març, però per tal de no sobrepassar el visat de 15 dies, havíem d’entrar a Nepal el dia 13 de març, el divendres. Així doncs, vàrem transitar bastant tranquil•lament de Delhi a Nepal, i molt més perquè el dimecres era la festivitat Holly i les carreteres estaven absolutament desertes de cotxes i només hi havia alguns quants joves que es tiraven pols de color per sobre. A la nit ens va sorprendre trobar un policia molt amigable que ens va oferir d’aparcar al seu post de control. De totes maneres, l’endemà vàrem tenir dues petites males experiències per a acomiadar-nos d’Índia: a una gasolinera ens van intentar posar menys diesel del pagat; i en un altre punt, vaig comprar un pollastre sencer que em van matar al davant, però al anar a cuinar-lo ens vàrem adonar que li faltava com a mínim una pota (a la foto que vaig fer es pot veure que el pollastre no era mutilat). A Nepal ens vàrem trobar un altre tipus de problemes que semblen ser força freqüents: hi havia una vaga a tot l’oest del país. La principal tribu que habita aquestes terres, els Thary tenien totes les carreteres tallades des de feia 13 dies perquè el govern maoista no reconeixia legalment a la tribu. Sembla que la població es manifesta freqüentment contra els maoistes de la mateixa manera que els maoistes es manifestaven anys enrere contra els monàrquics. En qualsevol cas, a la frontera ens van comunicar que els manifestants només tenien bloquejat el trànsit local i que als turistes ens deixarien passar, en teoria sense problemes. I en principi així va ser. A la primera ciutat hi havia molts restes de pneumàtics cremats i a la sortida vàrem començar a trobar-nos les primeres barricades fetes amb pedres, troncs, bicicletes o gent de peu. Era una mica angoixant apropar-nos a aquestes barricades, però l’Alexandra es mostrava més simpàtica que mai saludant i somrient (mig tremolosa) a tothom i ens van anar deixant passar sense problemes. El tràfic estava completament aturat a excepció d’un autobús de turistes indis que ens vàrem creuar i algunes ambulàncies que semblaven actuar com a taxi. En qualsevol cas, just després de creuar-nos amb l’autobús de turistes indis i de creuar una barricada que anteriorment havia cremat, ens vàrem trobar dos autobusos completament calcinats. Però no van ser els únics, al llarg de tot el dia vàrem comptar fins a uns 6 autobusos i camions cremats i unes altres 6 motos. No era d’estranyar que les carreteres estiguessin desertes de trànsit, en canvi estaven ocupades per desenes de grups de persones que caminaven carregats de bosses o que anaven amb bicicleta. Era una mica trist veure caminar a tanta gent llargues distancies i carregant grans bosses, però no els podíem ajudar, perquè per una banda eren masses i per altre banda, els manifestants ens podien acusar d’actuar com a transport públic. De fet, en un control policial, un oficial ens va demanar de portar-lo fins al proper poble i va ser més perillós de creuar les barricades. En qualsevol cas, no sempre hi havia gent vigilant les barricades i moltes vegades l’Alexandra havia de sortir a fora per a apartar algunes roques o branques, doncs a les zones despoblades, havien tallat multitud d’arbres per a bloquejar la carretera, tot i que la policia ja n’havia tallat i apartat les branques principals. Al segon dia, l’aventura va seguir exactament igual, però en un moment donat, un control de la policia ens va aturar indicant-nos que el proper poble estava amb toc de queda, perquè la policia havia matat a dues persones de matinada (en els anteriors dies havien mort dos altres civils i un policia). La policia ens va dir que el toc de queda era indefinit i que no podíem passar, però nosaltres vàrem insistir que érem turistes, que no teníem res a veure amb el conflicte i que no ens podíem quedar allà. Finalment, després de molt insistir i de passar dos controls més vàrem arribar al poble on ens esperava un cotxe de policia per a escortar-nos fins a la sortida. Va ser una experiència una mica dantesca, observar tota la policia als carrers i els habitants observant-nos passar des dels balcons i finestres. Però molt més esgarrifosa va ser la visió a un parell de quilometres del poble. Vàrem veure venir caminant uns mil o dos mil manifestants, desfilant en dues files i cridant consignes i alçant bastons. Nosaltres vàrem aparcar al costat de la carretera i vàrem deixar passar tota la multitud, la qual ens somreia o ens preguntava d’on érem. Finalment vàrem passar de llarg, cap al que nosaltres crèiem que podia ser un terrible confrontament amb la policia. En qualsevol cas, vàrem seguir sense notícies fins a l’endemà, quan força d’hora al matí vàrem veure arribar en direcció contrària un cotxe de la policia seguit per una llarga fila de camions i autocars. Pensàvem que es dirigien cap a un altre confrontament amb els manifestants, però poc més tard ens van comunicar que la vaga s’havia acabat, perquè el govern havia accedit a totes les peticions de la tribu Thary. 17/03/2009:
No hem gaudit gaire del poble de Pokhara, la segona destinació turística al Nepal, al peu del massís muntanyós de l’Anapurna (8091m) i vorejant un tranquil llac. L’aire s’ha mantingut encalitjat, amb prou feines podíem observar l’altre riba del llac i les muntanyes nevades s’han mantingut ocultes en tot moment. Mancats de paisatge no m’he dignat ni a contemplar de fer alguna famosa excursió fins a algun turó proper. Tot i així hem aprofitat per a fer algunes compres necessàries pel proper viatge amb motxilla i sense autocaravana, i també hem aprofitat per a conversar amb alguns altres viatgers que havien aparcat els seus vehicles a en un descampat al peu del llac. En qualsevol cas, si no hem gaudit de Pokhara no ha estat pel temps, bàsicament ha estat per la mala experiència que vàrem tenir només arribar. Al primer dia vàrem deixar el cotxe aparcat i vàrem sortir a passejar, però al tornar al cap d’un parell d’hores, l’Alexandra va descobrir amb horror que ens havien arrancat 40 adhesius pakistanesos de l’autocaravana. Altres vegades ens havien arrancat un o dos adhesius a l’Índia, però 40 eren masses, semblava que haguessin estripat el vestit que porta l’autocaravana. La indignació de l’Alexandra era terrible, i també la meva, encara que jo la vaig intentar mantenir controlada. Vaig sortir a caminar pels voltants per veure si veia alguns dels nens que havia vist amb anterioritat rondant l’autocaravana, fins que vaig descobrir a un restaurant un nen i una nena d’uns 4 o 5 anys que estaven jugant amb una desena dels adhesius arrancats de l’autocaravana. Satisfet per la troballa, vaig agafar els dos nens per l’orella i vaig cridar ‘ara anireu a la policia’. Al mateix moment van aparèixer els pares dels menuts i vaig haver de deixar-los les orelles. Vaig explicar als pares la malifeta que el seus fills havien fet i que pensava anar a la policia si no em pagaven una compensació econòmica. A l’Índia, mai havíem atrapat els infractors que ens havien arrancat adhesius, però aquí els vaig enxampar amb el botí i tenia ganes d’aplicar alguna mena de càstig o multa. Però els pares no volien sentir a parlar de diners, doncs no creien que els seus fills fossin capaços de fer la malifeta i estaven indignats que jo hagués estirat les orelles dels seus fills. Al final va venir la policia del barri, enxampant pel camí alguns altres nois més grans que també semblaven haver participat en l’orgia de desenganxar adhesius (encara que ells, igual que els menuts, ho neguessin). Al final, després de dues hores de discussió, tot va acabar en una solució salomònica, jo demanaria perdó als menuts per haver-los estirat les orelles, els pares em pagarien un 1euro com a compensació econòmica i els altres nens més adults (que semblaven els instigadors dels petits) es quedarien sense càstig o multa perquè vivien al carrer i no tenien casa. Els dos dies següents, vàrem plantar nous adhesius que encara ens quedàvem i ens vàrem tornar paranoics vigilant que cap altre nen s’apropés a l’autocaravana. Potser aquesta experiència va ser un nou senyal per a deixar aparcada l’autocaravana una temporada i viatjar sense l’estrès de tenir un accident de cotxe i destrossar la nostra casa, de que els indi-nepalesos intentin amb freqüència obrir-nos la porta o arrancar-nos adhesius. ‹ Anterior (21/01/2009) MES Següent (2009-03-22)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
