| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (23/05/2006) MES Següent (2006-07-22)› ‹ Anterior (2006-06-06 - Romania) PAÍS Següent (2006-06-25 - Russia)› Ukraine kiev (veure sobre mapa) 24/06/2006:
És de matí, estic escrivint des del portal de casa en Victor i la Irina, els pares de la Dasha i l’Alexei. Hi ha forces mosquits, però la resta és perfecte. He dormit a un dels seus llits al pis superior de la seva petita i acollidora casa al camp. Ahir al vespre vàrem estar sopant al jardí, a la vora del foc, en Victor, la Irene i una família amiga. La Dasha al principi també hi era però no es trobava massa bé i va marxar. Vàrem menjar una sopa de peix molt bona que van tenir bullint força estona sobre un petita foguera. El cap del peix també es trobava a la sopa, un cap enorme per ser un peix de riu. També vàrem menjar broquetes, de mida extra gran, que havien fet a la barbacoa ruixades amb cervesa i aigua. Vaig treure l’oli d’oliva i vaig amanir les broquetes i també vàrem fer una mica de pa amb tomàquet (típic de catalunya). Sobre la taula també hi havia tomàquets tallats, cebes tendres, raves i diversos tipus d’herbes que anàvem menjant entre mos i mos. De tant en tant, en Victor servia un xupito de Vodka, brindàvem i ens el bevíem d’una tirada. I quan l’ampolla de vodka es va trencar vàrem seguir amb xupitos d’un conyac molt bó que els havia regalat. Un del brindis els vaig voler dedicar a ells: “He estat viatjant per molts països: França, Itàlia, Àustria, Hongria, Grècia, Romania,... i abans també a Llatina Amèrica, Índia, Àfrica. I us soc completament sincer si afirmo que el país on he trobat la gent més hospitalària, on m’ha ajudat més he sigut a Ukraina, heu sigut vosaltres, per tant vull brindar per vosaltres”. En Victor, tot i que no tenia un anglès molt fluid s’encarregava d’anar explicant i traduint, sempre amb un somriure, alegre. De totes maneres, aquest viatge m’està ensenyant a entendre les expressions i les tonalitats de les veus i moltes vegades captava el contingut d’una conversació sense traducció, simplement caçant alguna paraula aïllada. Finalment ens vàrem relaxar mirant com es consumia el foc. Llavors en Victor va explicar una dita d’Ukraina: “A Ukraina la gent mai es cansa de mirar o contemplar tres coses: les aigües d’un riu, les flames d’un foc, i els altres treballant”. Vaig riure molt i vaig comentar que a mi també em passava el mateix. Finalment, quan els amics decidir de marxar vàrem fer el brindis del cosac o del cavall. Una tradició centenària: quan un dels convidats vol marxar a casa, abans s’ha de beure de cop un xupito, però aquest cop, amb el vas ple del tot. Abans del sopar vaig estar nedant al riu amb la Irene. Les aigües estaven força crescudes i havies d’estar nedant tota l’estona per mantenir-te a la mateixa posició. Al matí, abans de dirigir-nos cap a Teteriv amb l’autocaravana, el poble on el Victor i l’Irina tenen la casa, l’Alexei em va estar ajudant durant tres hores a trobar a Kiev un producte pel lavabo químic de l’autocaravana. Després en va acompanyar fins a Teteriv, a uns 80 kilometres de Kiev, per a tornar seguidament cap a la ciutat amb autobús. En cap moment em va semblar que es sentís molest per a estar ajudant-me tanta estona. En arribar a Teteriv ens varen oferir una mica de dinar i tot seguit la Irina em va demanar si tenia més roba per rentar i davant la seva insistència vaig treure un edredó i un coixí que no rentava des de Catalunya. Amb l’Alexey, i també amb la Dasha els dies anteriors, vaig parlar força d’Ucraïna. A Ucraïna la meitat de la gent parla normalment Ucraïnès, sobretot tocant cap a Polònia, i l’altre meitat parla Rus, sobre tot tocant a Rússia, d’on Stallin va treure milions d’habitants cap a Sibèria i els va substituir per Russos. De totes maneres, tothom parla i entén les dues llengües. D’altre banda, els sentiments Russos i Ucraïnesos estan una mica enfrontats. L’Alexey i la Dasha, com a Ucraïnesos que es senten van participar a la revolució taronja, que va substituir l’anterior president pro-rus per l’actual president, Iushenko. La família que m’ha acollit està força contenta de l’actual president, perquè mira cap a Europa en comptes de cap a Russia. De fet, una de les accions que va fer, va ser deixar de demanar visat als estrangers, per aquest motiu no vaig tenir problemes al creuar la frontera Ucraïnesa. El dimecres al matí vaig estar treballant i a la tarda el vaig dedicar visitant el monestir de Kyivo-Pecherska Lavra amb la Dasha, i el gegantí monument de la independència de Rússia. Al vespre vaig estar amb el germà de la Dasha i els seus amics. L’Alexey és un noi que estudia economia, està molt interessat amb avions i guerres però al mateix temps té una gran sensibilitat per l’escultura. Els amics de l’Alexey tenen moltes ganes de festa però al mateix temps molt responsables. En tot moment tenien cura que estigués bé i que no em perdés. Vàrem agafar el metro per anar a una zona de discoteques. Em va sorprendre la profunditat del metro, vàrem estar dos o tres minuts baixant per una llarga escales automàtiques. A la discoteca vàrem demanar una ampolla de vodka, suc de préssec i cervesa. Fèiem un xupito de vodka, bevíem una mica de suc i després una mica de cervesa. Naturalment ens vàrem animar de seguida. He parat un moment d’escriure el diari per esmorzar. Hem esmorzat una mica de la sopa de peix d’ahir que havia agafat més gust, freda; patates bullides; un remenat de carn i ou; verdures fresques; i vareniki de confitura de maduixa que ha portat els amics de la família. El vareniki és un menjar tradicional de Ucraina, té la forma d’un ravioli gran que pot estar ple de carn, patata, formatge, confitura,... Més tard pendrem una infusió d’herbes i abans de dinar, o després, començaré a fer camí cap a Rússia. El dijous, la Dasha i el Victor em van portar a un museu de cases tradicionals de diferents zones d’Ucraina. Era un museu a l’aire lliure, molt gran i interessant. Després el Victor es va oferir per agafar les bombones de campingaz que tenia per a omplir-les en una gasolinera amb la mateixa mescla de butà-propà original. Aquest fi de setmana me les ha tornat i les hi he pagat, a un preu increïblement econòmic ja que el gas Ucrainés, igual que la gasolina, costa molt poc. Al vespre vaig anar amb l’Alexey i els seus amics a fer una pizza. A mig camí vàrem carregar a la Hymer un parell de noies que feien autostop i vàrem passar força estona conversant amb elles, ells, perquè les noies no parlaven anglès. A Kiev hi ha força gent que fa autostop, a tota hora. No importa si paren un cotxe particular o un taxi, la qüestió és arribar al destí. Divendres al matí vaig sortir per la televisió Ucrainesa, la Dasha té una amiga que treballa a M1 i em van convidar a entrevistar-me a un dels programes, va ser molt interessant. Jo també havia convidat uns dies abans a la Dasha a participar en un programa de Catalunya Radio, ja que ella parla correctament el català i en el programa parlaven sobre Chernovil, un terrible succés que tots els ucraïnesos encara recorden. Després em vaig agafar les resta del divendres per a mi, treballant i fent fotos per la ciutat. Estava fent fotos a prop de la plaça de la Independència on estaven retransmetent el partit de futbol Ucraïna-Tunissia del mundial quan de cop vaig sentir molta gent cridant primer d’indignació i després amb alegria sostinguda, i al cap d’uns segons de suspens un crits d’alegria exhortant. Vaig endevinar que Ucraïna havia marcat de penal i s’havia classificat. Poc abans de marxar de Teteriv he entrevistat el Victor, que s’havia preparat l’entrevista amb antelació i ha contestat totes les preguntes d’una tirada. En Victor opinava que el món tenia dos grans problemes, el primer la contaminació de la natura, hauríem de decréixer la influència de la tecnologia sobre la natura i hauríem de comprendre que la terra és de tots. El segon problema és l’armament i sobretot el nuclear. L’armament nuclear mundial podria exterminar fins 7 vegades tota la vida de la terra. Ucraïna disposava de molt armament nuclear des de la desintegració de la URSS, però va destruir molt d’aquest armament. En Victor voldria que altres països també eliminessin el seu arsenal nuclear. A Ucraïna també s’hauria de desenvolupar més la democràcia i dosificar més la indústria. En Victor es considera feliç i seria més feliç si pogués visitar molts països d’Europa. El secret de la felicitat està en el treball, en millorar la seva situació, de la família i del país. Després d’acomiadar-me de tota la família recordant-los i agraint-los que han sigut les persones que m’han ofert més ajuda en tots els anys que viatjo, he començat a fer camí cap a Rússia. A mig camí he pujat a un home que feia autostop. A Romania i a Ucraïna m’he trobat molts locals fent autostop, però aquest era el primer a qui pujava. L’home, amb barba, de faccions dures i mirada serena, només de pujar s’ha senyat tres vegades i ha semblat que beneís la carretera. Li he preguntat si parlava anglès, però no ha contestat. De totes maneres, enmig de grans pauses de silenci hem mantingut una conversa molt bàsica utilitzant símbols. M’ha dit que era capellà, ell m’ha preguntat si era creient i li he contestat que no massa. Llavors li he explicat que viatjava per tot el món i ens hem acabat felicitant que Espanya i Ucraïna s’hagin classificat per la següent fase del campionat. Al baixar m’ha donat aproximadament un euro pel viatge. Jo he refusat els bitllets però ell ha insistit. Finalment ha beneït l’autocaravana. Crec que em guardaré aquests bitllets per si em protegeixen d’alguna manera. La carretera cap a Rússia s’ha tornat recte i una mica boteruda, creuant una planícia sense ondulacions. En un encreuament m’ha parat la policia. M’han comentat que circulava a més de 50km/h, el límit. Però com que he observat que no tenien medidor de velocitat i que només volien cobrar propina, he assegurat que no circulava a més de 50km/h, encara que anés a 100km/h. Finalment m’han hagut de tornar la documentació. A la frontera amb Ucraïna m’han intentat cobrar propina a tres llocs diferent, però com que sabia que tenia els papers amb regla he deixat passar el temps i finalment he pogut passar sense pagar res. De totes maneres, com que ja eren dos quarts de dotze i em feia mandra creuar la frontera Russa, he fet nit entre els dos països. Russia Tula (veure sobre mapa) 25/06/2006:
Abans d’iniciar el viatge em feia força respecte visitar Rússia: policies, corrupció, màfies, visats, complicacions,... Però a mesura que he anat avançant en el viatge i he anat solucionant tots els problemes que m’he anat trobant, alguns d’ells relacionats amb petites màfies i corrupcions, he perdut qualsevol por que tingués a l’inici del viatge. Així doncs, creuat la frontera russa amb menys entrebancs dels que m’havia imaginat en un principi. Ningú parlava amb anglès, però han estat força amables omplint-me o indicant-me com tenia d’omplir tots els papers necessaris i reclamant-me els imports que tenia d’abonar, més de 50€ per poder circular per a les carreteres russes. A Rússia ha seguit la mateixa carretera traçada en tiralínies, a través d’una planícia on anys i segles enrera s’havien aventurat les tropes hitlerianes i napoleoniques. De totes maneres, la superfície de la carretera no estava traçada amb tiralínies, seguia igual de boteruda que a Ucraïna. He arribat a Tula a mitja tarda. No sabia on era el centre ni què podia visitar, només tenia indicat en el meu atlas que era una ciutat interessant a conèixer. He anat avançant per un carrer ample sense que trobés res que pogués ser d’interès. Finalment he parat a preguntar. Però ningú parlava anglès. Quan els preguntava “do you speak English?” alguns (algunes) em miraven com si fos un alien, espantats/des. Després he preguntat en rus el mateix (ho he buscat a la guia): “Vu gavarite pa angliyski?”, llavors ja em responien “net” (no) menys importunats. Finalment, després d’unes cinquanta persones (sense exagerar) una noia m’ha pogut indicar en un anglès molt pobre on era el centre i que allà podria visitar el Kremlin. He trobat el centre, amb una gran plaça, al costat una bonica església, que s’hauria de restaurar, el Kremlin al fons, una estàtua que semblava de Lenin, i edificis típics de l’època comunista. He sortit a passejar i a fer fotos i per l’experiència d’abans, no he intentat establir conversació amb ningú. He passejat per un carreró mig asfaltat on de tant en tant hi havia unes interessants cases de fusta, velles i amb detalls molt ben treballats. Moskow (veure sobre mapa) 26/06/2006: He dormit davant d’un cibercafè on vaig estar connectat ahir. Mentre estava connectat em vaig adonar i recordar que encara no havia escrit ni enviat l’article del 9nou de la setmana i vaig decidir quedar-me a dormir al davant, a sobre l’acera, igual que altres cotxes, i l’endemà al matí enviar-lo. Aquest matí, quan he obert la porta he vist que estava aparcat enmig d’unes parades de mercat i els cotxes que hi havia ahir aparcats ja no hi eren. Llavors, una dona m’ha indicat amablement que havia de marxar i he aparcat una mica més enllà. Al matí algú havia colpejat delicadament la porta, però no havia fet cas. Això no és Istanbul, allà haurien tirat avall la porta per a despertar-me. He seguit camí cap a Moscow, per una carretera que s’ha convertit en una autopista, en bon estat però no del tot llisa. Els pobles i cases que entre Kiev i Moscow semblaven haver desaparegut completament (només hi havia més que prats i prats, algun petit bosc, i algun poble de tant en tant) ara tornaven a aparèixer amb més freqüència. I he arribat a Moscow, la ciutat més poblada d’Europa, amb 10 milions d’habitants segons la meva guia de viatge i 20 milions segons una noia que he trobat més tard. Les ciutats m’acostumen a sorprendre en algun sentit o altre i Moscow m’ha sorprès per la riquesa projectada en els seus edificis. Tots els edificis, nous o antics, seguien una línia comunista: línies rectes, sobris, seriosos,... però a diferència d’altres ciutats de l’est d’Europa, es notava que els edificis tenien millors acabats, més finestres i fins i tot més estètics. Segons l’Alexey de Kiev, Moscow és rica i bonica perquè tot els diners de Rússia i antigament de la URSS anaven cap a la capital. Un altre fet que m’ha sorprès, però que de fet ja havia observat a altres ciutats d’Europa de l’Est, és que Moscow té molts pocs carrers en proporció a la seva extensió. Entre carrer i carrer pot haver-hi una distancia d’uns 500 metres (o més) i entre aquests hi trobes illes de blocs de pisos i parcs, als quals només pots accedir a peu o per petits carrerons que et dirigeixen a aparcaments. Això sí, la majoria de carrers són molt amples, grans avingudes, encara que insuficients per absorbir la gran quantitat de trànsit. A Moscow tenia un altre contacte. Un dels meus lectors (que encara no conec personalment), en Carles de Sabadell, està casat amb una noia russa i em va passar els contactes d’unes amigues d’ella. Les amigues no m’han pogut rebre avui però sí la filla d’una altre amiga seva, la Marina. Hem estat caminant pel centre, admirant el Kremlin des de fora i la plaça roja, amb els ampul·losos edificis, el mausoleu de Lenin, la colorida catedral de Basil,... Quan ja tornàvem m’ha sorprès una imatge que no he pogut fotografiar correctament: sis camions grua en fila, enduent-se de cop sis cotxes que estaven en fila mal aparcats. He decidit aparcar la Hymer en un aparcament més segur i la Marina m’ha indicat un indret cèntric però molt tranquil a la vora d’un parc. 29/06/2006:
La Marina estudia polítiques. És una noia reservada, tradicional, provenint de casa rica (cada un dels quatre dies que ens hem trobat portava unes sabates d’un color diferent, combinant amb la roba que portava), i de moment navegant per la vida sense un rumb clar. Els seus pares li estan organitzant unes vacances a Espanya per a aprendre Espanyol però a ella li és igual a quina ciutat anar, quant temps, de quina manera,... Ja se n’encarregaran els pares... De totes maneres és molt bona noia i ha hagut bona comunicació. D’altre banda també és molt pacient, em deixava tot el temps que fes falta per a fer fotos, que a vegades no és poc. La Marina té el mateix sentit de l’hospitalitat que la família Lapenko, a Ucraïna. Ha compartit bona part d’aquests tres dies amb mi, preocupant-se per mostrar-me els indrets interessants a visitar i ajudant-me a trobar el que necessités. A vegades em semblava que m’acompanyava simplement per l’obligació de l’hospitalitat, però altres vegades també em donava la sensació que es trobava ben a gust amb la meva companyia. En qualsevol cas, li he comentat que li donaria el contacte d’alguns amics a Barcelona. Però pensant-ho bé, no sé amb quins amics posar-la en contacte, perquè els meus amics, o la gent de la nostra terra, no és tant hospitalària com en aquests darrers països que he visitat. El dimecres al matí vàrem anar al distribuïdor de la Hymer a Moscow. El conductor del pare de la Marina ens hi va guiar conduint al davant nostre. A la Hymer ens van atendre molt bé i es van estar estudiant el problema de la bateria de l’habitacle. Al final, després d’algunes trucades, em van aconsellar de canviar la bateria a Helsinki, ja que allà tenien aparells adequats per a testejar tot el sistema electrònic de l’autocaravana. Explicant-los el meu viatge, em van mostrar el prospecte d’una agència de viatges Alemana que organitzava viatges per tot al món amb autocaravana, per exemple hi havia un viatge de 5 mesos per tot Àsia, això sí, el viatge valia més de 8000euros. Davant meu tornava a tenir un altre cas que el meu viatge no té res d’extraordinari. Després del concessionari de la Hymer vàrem anar a visitar un indret anomenat Poklonnaya Gora, elevat lleugerament per sobre la ciutat i amb molta història. Per exemple, s’explica que és el punt on Napoleó va esperar infructuosament que els obedients russos li lliuressin les claus del Kremlin. Actualment, a Poklonnaya Gora hi ha un gran memorial a la segona guerra mundial. Després la Marina em va proposar de visitar el Metro, igual que a Kiev molt profund, però no tant en aquella estació. Més al tard, la Marina em va donar un parell d’hores perquè em connectés a Internet en un cibercafé, a prop de la seva universitat, un edifici d’arquitectura típicament comunista i de moltes plantes. Cap al vespre, però encara amb sol, hem visitat un parc amb moltes escultures i allà l’he entrevistada. La Marina pensa que s’hauria de protegir la natura, la pau, la gent hauria de ser més amigable,... De totes maneres el principal problema al món és la pobresa, sobretot a Àfrica. La Marina creu que aquests problemes es solucionaran amb el temps. Personalment ella creu que podrà ajudar amb la solució si en un futur pot treballar en alguna organització internacional. A Rússia el principal problema és la gent pobre i sense casa. No creu que el problema es pugui solucionar amb facilitat, tampoc creu que ella pugui ajudar en la solució apart de donar caritat. La Marina es considera feliç perquè és jove, amb molta energia i sense grans problemes. La Marina seria més feliç si alguns dels problemes del món es solucionessin. Un dels secrets de la felicitat és somriure. El dijous, igual que al dia anterior va fer molta calor. Al matí volíem visitar el Kremlin, però estava tancat a causa de la visita del president o d’un dignatari turc. Llavors vàrem visitar vistosa catedral Kram Khrista Spasitelya construïda fa pocs anys. De totes maneres, en el seu interior hi ha una col·lecció de quadres i textos, que volen donar la impressió que està construïda de fa alguns segles. A la tarda, l’Anna i la Jane, les amigues del Carles de Sabadell (que m’havien passat el contacte de la Marina) em van organitzar una trobada amb el director de notícies de la televisió NTV Chanel, l’Alexei Kouzmine. La trobada es va produir a l’hotel Ucraïna i va resultar molt interessant. Primer vàrem contemplar una mica les impressionants vistes de Moscow des de l’àtic i a continuació el vaig entrevistar per a prendre el pols el món. Al principi ell responia en anglès i la Marina traduïa, però la conversa era carregosa, i finalment vaig aconseguir que parlés en anglès, que no el tenia pas malament. L’Alexei opinava que el principal problema del món és la diferència entre països i gent en religió, diners, sistemes polítics. Aquestes diferències provoquen terrorisme, guerres, odi... Potser el temps solucionarà aquests problemes, però la gent en els països rics hauria de pensar alguna solució, ja que les conseqüències són perillós per Europa, com el cas de Txetxenia a Rússia. ... Ell intenta col·laborar en la solució del problema des de les notícies canviant lleugerament la mentalitat de la gent en el bon sentit. El principal problema de Rússia és la corrupció. La gent ha de pagar als policies, metges, funcionaris, polítics,... per a resoldre problemes. El problema prové del comunisme i creu que es solucionarà amb temps, tot i que no serà senzill perquè les noves generacions estan aprenent de les velles i els polítics son corruptes i tampoc estan per la labor de d’acabar amb la corrupció. Ell podria ajudar a la solució del problema no donant diners als policies a les carreteres, però segueix donant diners perquè és molt més senzill fer-ho així. L’Alexei es considera feliç perquè té una família amb totes les necessitats cobertes, tot i que ell ha de treballar dur. Seria més feliç si Rússia fos un país més lliure, amb bones lleis amb polítics més honestos. El secret de la felicitat és treballar suficient perquè la família tingui totes les necessitats cobertes i per tant no estar preocupat per aquesta. Després de l’entrevista em vaig interessar per altres temes que em preocupaven sobre Rússia i va ser molt amable de dedicar-me més temps. Em va comentar que Rússia, o Moscow, és molt rica i prospera en bona part pels diner que provenen del petroli i dels preus actuals del mercats. Em va confirmar el comentari que m’havia fet la Marina, a Moscow no hi ha barris pobres, però sí de molt rics. El petroli dona estabilitat i fa que la gent es conformi amb el seu president, en Putin, tot i que tothom vegi que és un mal president, que prohibeix la llibertat d’expressió i té anul·lada casi del tot la democràcia. Segons ell, la seva televisió és la que ofereix una informació més veraç i lliure, però no per això deixa de rebre pressions des del Kremlin. Em va comentar que serà difícil canviar el president, ja que Rússia no és com Itàlia, que gràcies a una democràcia consolidada van poder fer fora Berlusconi. Rússia no és Europa, encara que tampoc és Àsia, simplement és Rússia. Respecte aquests comentaris, em va afirmar que no estan massa interessants a entrar a la Unió Econòmica Europea, encara que podria ser positiu. Però políticament sembla que tampoc vulguin que els seus veïns, per exemple Ucraïna, s’apropin a Europa i s’hi uneixin. Internacionalment també tenen forces conflictes amb Xina. Segons ell, Xina és un país molt egoista que sempre farà el que més els convingui. Rússia actualment està rebent molts immigrants i això és un problema, en part perquè molts d’ells són islàmics i s’està produint un xoc de cultures. No deixa de ser curiós, però, que siguin considerats immigrants quan la majoria provenen de països de la antiga unió soviètica. Parlant sobre el terrorisme islàmic em va comentar que la gent a Moscow no té por de nous atacs. Per altre banda, ell creu que la guerra contra el terrorisme ha sigut efectiva i ha ofegat els terroristes econòmicament, fent molt difícil nous atacs. Preguntant sobre l’educació a Rússia m’ha contestat que aquesta és bona, però com a tots els estaments, també hi ha corrupció: si pagues aproves. Parlant sobre el turisme, em va afirmar la visió que Rússia no està potenciant el turisme (demanen visat per a entrar, Moscow no té oficina d’informació turística, alguns policies molesten els turistes,...). Part del problema és deu a la manca d’infrastructura (durant la unió soviètica només hi havia 5 hotels a Moscow) però també la mentalitat comunista i de control que encara arrosseguen. Vaig acabar la conversa amb l’Alexei parlant sobre en Hodorkorskiily, el magnat del petroli, de la companyia Yucos, que es va voler enfrontar a Putin. Hodorkorskiily va iniciar el negoci potser robant diners i després va seguir-lo no pagant impostos, com tothom. Però el seu error va ser enfrontar-se a Putin. Actualment en Hodorkorskiily és a la presó per set anys, sense futur polític i amb el seu negoci en mans del germà del president. Això demostra que els diners no son suficients per a fer el que es vulgui, també es necessita del poder. Al vespre vaig tornar a anar al cibercafé, vaig dormir al davant d’aquest ja que al matí em volia tornar a connectar. Però a la nit, a les dues de la matinada, la policia va picar a la porta. Vaig obrir la finestra i em van preguntar alguna cosa amb rus. Jo els vaig preguntar: “parking, problem?”, “nei, nei”. Van mirar amb la llanterna a dins i els vaig indicar amb gestos que estava dormint. Finalment em van deixar amb pau. Al primer dia a Moscow uns policies també em van demanar el passaport i es van fer una mica pesats, suposo que per a cobrar alguna propina, però llavors també em van deixar finalment amb pau. Al connectar-me a Internet vaig rebre una molt mala notícia per a mi i per a molta gent: el portal couchsurfing que utilitzava per a contactar gent a les diferents ciutats que visitava havia desaparegut. Havien tingut un problema amb les bases dades d’Internet, se’ls havien esborrat i no tenien fetes copies de seguretat correctament. Un seguit de fets casuals que desemboquen en desgràcia. Vaig enviar un correu electrònic als companys de Serveis d’Internet Javajan on treballava abans, comentant-los la notícia i alertant-los que no els passés res similar a ells. Avui al matí hem anat a visitar el Kremlin. El Kremlin no deixa de ser una muralla vermella, de maons, a l’interior del qual hi ha forces edificis grocs i blancs del govern i unes quantes esglésies. De totes maneres, les esglésies son interessants de veure. Després vàrem tornar a passejar per la plaça roja, a les afores del Kremlin fins a la catedral de Basil. Està bé que a Moscow hi ha molts lavabos públics, cabines de plàstic blau. Està bé perquè a vegades tens necessitat d’utilitzar-los, però son una mica fastigosos perquè son lavabos químics i a dins de la tassa hi ha ... flotant... bé no donaré detalls però he pensat que no està malament pagar els cinquanta cèntims d’altres ciutats per utilitzar un lavabo decent. Per la tarda la Marina m’ha ajudat a trobar un lloc on em rentessin la Hymer, doncs la tenia molt bruta i suposava que a Rússia seria més econòmic de netejar-la que a Finlàndia, la meva pròxima destinació. Després, amb la Hymer relluint hem anat a fer unes fotos davant la catedral de Basil. 01/07/2006:
Avui m’havia de trobar amb l’Anna i la Jane, les amigues del Carles de Sabadell. La Marina m’havia dit que a les 11 m’enviarien un missatge explicant-me com quedar. Però en comptes de rebre un missatge d’elles he rebut un missatge d’una noia que havia contactat feia temps a través del desaparegut portal couchsurfing. Com que l’Anna i la Jane seguien sense escriure’m he quedat amb l’Olga a la plaça Roja. De totes maneres, l’Anna i la Jane han acabat escrivint-me i he quedat d’anar a la seva casa al camp a la tarda. L’Olga és una noia que no li agrada créixer, tenir responsabilitats. Hem estat passejant pel carrer Arbat, ple de botigues per a Turistes, i després per el bonic parc VVC. Allà ha vist una parada on regalaven globus i hem fet la cua per tenir-ne un cada un. Jo l’he regalat més tard a un nen al metro però ella se l’ha emportat ben orgullosa cap a casa seva. Hem conversat força sobre l’amistat. Ella considera que és molt bona fent amics, en té molts, però després els troba molt a faltar. Per exemple, va estar estudiant tres mesos a Portugal i ara té molts amics allà i a Brasil, però també a Rússia. Estigui on estigui sempre troba a faltar algú o altre. Sobretot el seu amor de Portugal. Jo li he explicat que també em resulta molt fàcil fer amics en aquest viatge. Normalment hi ha molt bona química amb tots ells i molta complicitat, però després no els trobo a faltar amb sofriment. Simplement recordo els bons moments, amb alegria, feliç d’haver viscut instants tan agradables. Potser voldria repetir aquests moments, potser intentaré en algun cas repetir aquests moments. I aquesta és la meva manera d’enyorar-me, de trobar a faltar, sense patir. Tinc molts bons records, que moltes vegades voldria repetir, però que em deixen molt espai per a impregnar-me de noves experiències i amistats. Cap a les set he arribat a casa l’Anna i la Jane, una petita casa amb un gran jardí per on corrien, saltaven, jugaven i reien un pilot de canalla, de l’Anna, la Jane i d’un parell de parelles més. Els adults estaven al voltant d’una taula menjant i bevent, vodka, naturalment. N’hi havia un que havia començat força aviat i ja anava ben alegre. Més tard hem jugat a futbol i aquest s’ha trencat la cama. Tots l’hem rodejat socorrent-lo i quan se l’han emportat amb cotxe la festa pràcticament s’ha acabat. M’ha agradat la mecànica de les graelles russes. Posen la fusta a través d’un recipient o forat, on aquesta crema. Les brases cauen per sota i s’utilitzen per a coure la carn. Però el mateix recipient on crema la fusta es pot utilitzar per a fumar el peix. N?vgorod (veure sobre mapa) 02/07/2006:
Al matí hem anat amb la Jane, el seu marit, una altre parella i totes les criatures a un monestir anomenat Savvino Storzhevskiy (monestir d’homes). Allà he estat fent algunes fotos i passejant entre la gent que tranquil·lament també visitava el monestir o assistia a les pregàries. Més tard m’he acomiadat d’ells agraint-los els moments que m’han dedicat i he començat a fer quilometres cap a Novgorod. A mig camí he posat combustible, utilitzant casi tots els rubles que tenia, perquè no acceptaven visa. He seguit el viatge parant de tant en tant en alguna gasolinera i preguntant si acceptaven visa o euros, però res. A més a més, tots els pobles que creuava eren massa petits per a tenir caixers automàtics. Els pobles eren cases de fusta, algunes amb bonics detalls, com les cases que havia vist a Tula. Finalment, quan ja portava forces quilometres amb reserva he decidit de no seguir fins a solucionar el problema. He parat a una gasolinera que tampoc acceptaven visa o euros. He posat 2 litres de diesel amb els pocs rubles que em quedaven. Per sort, una parella que m’ha vist apurat m’ha acceptat canviar 10 euros per rubles i he pogut carregar 20 litres més (sí el combustible és molt econòmic a Russia), suficients per arribar a Novgorod. Arribant, he presenciat una llarga posta de sol. La latitud fa que les postes de sol siguin molt lentes. Durant més de mitja hora el sol s’ha mantingut rogent a l’horitzó, al nord oest, descendint molt a poc a poc. Finalment he arribat que encara era clar a Novgorod, a les dotze de la nit. M’ha vingut de ganes una mica de festa (no sé perquè em pensava que era dissabte) i he preguntat a uns nois per una discoteca o club. M’han indicat un parell de noms però després de donar un parell de voltes, de preguntar més i de no trobar res he decidit aparcar al costat d’un parc. Allà he preguntat a un grup de nois i noies que feien la cervesa. De seguida s’han interessat per mi i he decidit quedar-me amb ells. Eren uns deu o quinze, d’uns vint-i-un anys. S’han estat interessant molt pel meu viatge i per l’autocaravana. Els hi he ensenyat i han al·lucinat. En un moment m’han preguntat per l’edat, els he demanat que provessin i com sempre m’he sentit molt bé quan han començat a dir edats rondant els vint-i-cinc. D’aquí pocs dies en compliré trenta-quatre. És veritat que el jovent de vint anys no té massa capacitat de deduir edats, però crec que la felicitat que em provoca complir els meus somnis i viure al present m’afecta positivament. 03/07/2006:
Avui al matí he visitat Novgorod. Els nois d’ahir m’havien indicat què podia visitar i m’hi he dirigit amb bicicleta. Envoltat per un gran parc, es troba el kremlin, el centre religiós, polític i cultural de la ciutat des de l’edat mitjana. Les muralles son vermellenques, de maons, i al centre hi ha diversos edificis administratius i algunes esglésies interessants. He sortit per la porta de l’altre extrem i m’he trobat de cara amb un riu, on alguns es banyaven i prenien el sol, en una platja de sorra. He creuat un pont i a l’altre cantó m’he trobat amb una altre parc replet d’esglésies de diferents estils, molt boniques. Novgorod és una ciutat a la que podia haver dedicat tot el dia, per exemple m’hagués banyat una estona. Però havia quedat a la tarda amb una noia a St. Petersburg i hi he començat a fer camí. He parat per dinar aprofitant que feia un xàfec de mil dimonis i més tard m’ha parat un policia, segon ell per excés de velocitat. Sense voler-me entretenir massa, l’hi he donat un equivalent a 1,5euros i he seguit la marxa. A St. Petersburg m’he trobat a la Nata i una seva amiga. Hem anat a fer una cervesa després s’ha presentat un seu amic, amb un cotxe de la màfia, gran, negre, amb els vidres fumats, un Lincoln. M’han dit “puja!”. S’han tancat les portes i el noi ha començat a circular com un boig pels carrers de St. Petersburg. Hem parat a una fabrica abandonada a carregar quelcom i després hem seguit l’esbojarrada carrera fins a un parc amb un llac, on hem donat de menjar als cignes. Allà, la Nata m’ha explicat que el cotxe era de l’empresa on treballaven els tres, elles d’administratives i el noi de conductor. Quan ja marxàvem, el noi ha iniciat una discussió amb l’amiga de la Nata, en rus (no he comprés de res) i hem acabat marxant tots capbaixos, cadascú pels seu cantó. Jo amb la Nata, amb metro. Durant el trajecte m’ha comentat que està enamorada de l’arquitectura de Gaudí (n’havia llegit la seva biografia i tot) i de Barcelona, deia que sense dubte és la ciutat més bonica del món. Tenia previst visitar Barcelona aquest estiu. Jo li he explicat que Barcelona és molt més que gaudí, quan vius a Barcelona no veus els edificis de gaudí cada dia, en canvi, Barcelona segueix enamorant. Llavors m’ha preguntat: - Perquè viatges? Jo li he contestat la resposta de sempre, quan em fan aquesta pregunta: - Perquè era el meu somni. - Però el que no entenc és que vivint a Barcelona, la ciutat més bonica del món, tinguis aquesta necessitat de viatjar. He estat pensant una estona i llavors he contestat: - Això és com si visquessis en un pis molt confortable, amb totes els capricis que et puguis imaginar: televisió, sauna, piscina,... Potser no necessitaries sortir mai d’aquest pis, perquè ho tens tot. Però jo necessitaria sortir, caminar, encara que em cansés. Necessito respirar l’aire frec del món, descobrir-lo. I potser quedar-me a viure a casa d’algun amic, encara que sigui menys confortable. Perquè la bona companyia és molt més important que l’indret. St. Petersburg (veure sobre mapa) 06/07/2006:
Segons la meva guia de viatges, St. Petersburg és una de les ciutats més encantadores i impressionants del planeta. Segons la Nata, Barcelona la supera. I jo també ho penso, però de moment també diria el mateix de Barcelona si la comparés amb qualsevol altre ciutat que he visitat fins ara. I si escric això no vol dir que m’enyori, ni tampoc que St. Petersburg no sigui realment una ciutat encantadora. Potser repetiria el que he dit altres vegades, la gent fa una ciutat o un país, i Barcelona i Catalunya m’enamoren perquè allà m’hi he enamorat moltes vegades, i perquè hi conservaré molts bons amics. És bonic passejar per una ciutat on sempre és de dia, casi a qualsevol hora. Ara bé, se’m fa difícil imaginar que aquest encant es pugui mantenir a l’hivern, amb deu o vint (o més) graus sota zero i la foscor durant casi tot el dia. Ara a l’estiu hi ha molta gent pel carrer. La temperatura és molt agradable, convida a anar amb màniga curta però no fa calor. La ciutat està construïda entre diversos rius i canal, això la fa més interessant encara, tot i que també la fa famosa pels mosquits. Alguna d’aquestes nits he tingut realment problemes amb alguns mosquits que s’han colat dins de l’autocaravana. L’arquitectura de St. Petersburg és molt atractiva, grans edificis, pintats diferents tonalitats, generalment càlids, molts amb escultures, amb relleus, grans finestres,... Els carrers son amples, coberts de cables pels tramvies i per les llums que deuen il·luminar durant l’hivern. Hi ha moltes esglésies, de diferents estils, però totes elles molt boniques. I un fet curiós, als indrets turístics hi ha bastants homes anunci, molts simplement amb un cartell penjant pel davant i pel darrera, però altres, també amb micròfons i altaveus. El dimarts, després de connectar-me a Internet, vaig agafar la bicicleta i vaig anar a donar un vol per la ciutat. Hi ha molts indrets per a visitar i la bicicleta m’ha anat molt bé. Vaig recórrer el carrer de Nevsky, molt comercial i amb la majoria de cibercafès. Vaig pujar pel canal de Grivoedova per a fotografiar l’església de Spilled Blood. Després l’impressionant palau d’hivern, pintat de blanc i verd clar. I finalment vaig creuar el riu de Bolshaya i de Malaya fins a la fortalesa de Peter i Paul, on la gent prenia el sol i es banyava. Al vespre vaig tornar a quedar amb la Nata i una seva amiga i vàrem fer una llarga passejada fins passada la mitja nit, amb l’horitzó encara il·luminat. La Nata és una noia amb sensibilitat, li agrada escriure, l’art,... Però vol canviar i es vol tornar més material, vol guanyar diners, prosperar. Aquests dies, tot i trobar-se amb mi, ha estat treballant força, dormint poc. Se la veia cansada. Moltes vegades es dibuixa a la seva cara un somriure sincer, obert, infantil, però moltes altres, es tanca, reflexiva, preocupada. Durant la passejada, em van preguntar perquè les russes quan viatgen per Europa se les reconeix de seguida. Jo no ho sabia però després de pensar una mica vaig comentar que generalment les russes son molt primes, vesteixen elegants i provocatives, acostumen a se rosses i sobretot, calcen sabates de taló. També acostumen a ser molt atractives, igual que a Ucraïna, i no negaré que aquest no sigui un altre factor que m’atragui de St. Petersburg. De totes maneres elles van insistir que també hi ha quelcom en la fisonomia que les diferència, i potser sí, tot i que no vaig saber trobar la diferència. L’endemà a la tarda, dimecres, vaig tornar a quedar amb la Nata. Aquesta vegada vàrem anar a un concert amb unes altres seves amigues. El concert va estar molt bé. Tocaven dos grups russos, un de reagee i un altre de rock. Em va sorprendre que durant el concert casi ningú begués ni fumés. No sé si estava prohibit fumar, però d’alcohol en venien dins del palau d’esports on es celebrava els concert. Avui al matí he estat rentant roba a casa la Nata i treballant. A la tarda l’he tornat a dedicar a fer una passejada amb bicicleta, aquest cop cap l’altre cantó de la ciutat. He anat fins l’església de Lavra Alexandra Nevskogo. Allà hi havia una filera llarguíssima de fidels que ocupaven uns dos-cents o tres-cents metres fins a l’entrada de l’església. Bàsicament eren dones amb mocadors lligats al cap, algunes llegint algun llibre sagrat en veu alta i senyant-se al mateix temps. He intentat preguntar a diversa gent què esperaven, però ningú sabia parlar anglès. Després he passejat per un vell i interessant cementiri i al sortir he fet la mateixa pregunta sobre la multitud a uns capellans (no en sé el nom en ortodox) molt ben vestits i adornats. Miraculosament sabien parlar anglès i em han informat que estaven esperant una relíquia de Sant Joan Baptista, en concret una mà, provenint de Montenegro. Instantàniament m’ha vingut a la memòria la novel·la “Baudolino”, d’Umberto Eco. Després he seguit el recorregut fins a la catedral de Smolny, pintada de blanc i blau cel. He continuat una mica més pel costat del riu i ja he tornat cap a la Hymer. He penjat la bicicleta al darrera i m’he dirigit cap a casa la Nata a buscar la segona rentadora per estendre-la a l’autocaravana, en cordes lligades als armaris, en totes direccions. He estat conversant amb la Nata i acabant-li d’ensenyar fotos del meu viatge. Llavors li he proposat de prendre el pols amb ella i ha acceptat. La Nata opinava que el problema més gran del món és l’estat del medi ambient i dels recursos naturals. Els científics haurien de trobar la solució, de totes maneres la Nata proposava l’energia nuclear per tal de no abusar dels recursos naturals. Personalment intentarà treballar en una organització, en concret en una organització que està a favor de l’energia nuclear. A Rússia, el problema més gran es trobava en l’educació: a les universitats ensenyen massa teoria que no es pot aplicar al món del treball. La solució es trobaria en absorbir l’experiència de l’Europa de l’oest. La Nata es considerava feliç perquè tenia al davant un futur molt prometedor. Seria més feliç viatjant més. El secret de la felicitat és no mentir-se un mateix dient-se que tot està bé i per tant ser actiu per millorar. El teu caràcter és el teu destí. A la Nata li agrada viatjar perquè obté interessants experiències i excitació emocional. Després de l’entrevista, la Nata m’ha preguntat: - Quan marxaràs de St. Petersburg? - No ho sé, que encara no ho he planejat. - Si vols, demà al vespre podem anar a un club, i al fi de setmana a visitar un monestir a les afores, però després no sé què més podríem visitar. D’altre banda hauré d’anular un altre compromís que tenia aquest fi de setmana. - Llavors no l’anul·lis, segurament demà o demà passat començaré a anar cap a Helsinki. - Però què faràs a Helsinki? allà no hi coneixes a ningú. - No et preocupis per això, estic viatjant sol per tot el món! - De totes maneres, si vols, aquest fi de setmana el passo amb tu. A vegades m’he sentit tractat com un nen per l’hospitalitat russa i ucraïnesa. Els amics que m’ha rebut i ofert hospitalitat a vegades tenien por que em mogués sense ningú d’ells, que em perdés, que em trobés sol. També m’he sentit així amb la Nata, preocupant-se per què faria el fi de setmana. Però he endevinat que realment desitjava assistir al compromís en comptes d’estar amb mi i he insistit que marxaria l’endemà. Finalment ens hem acomiadat amb dos petons. 07/07/2006:
Aquest divendres al matí he fet l’últim vol amb bicicleta per la ciutat, volia acabar de fer algunes fotos i tornar a visitar alguns monuments amb la llum del matí, en comptes de la tarda. També he pujat a dalt de la cúpula de la Catedral de St. Isaac, des d’on em pensava que hi hauria una bona vista de la ciutat, i l’hi havia, però no per a fer les bones fotos que esperava. Per altre banda, no he tingut temps de visitar el Museu de l’Hermitage, un dels més importants del món segons la meva guia. Em podria haver quedat més temps a St. Petersburg, la ciutat s’ho mereix, i pel que sembla, pel voltant i ha altres indrets interessants a visitar. Però Finlàndia em reclama, allà hi retrobaré un gran amor d’aquest viatge, l’Alexandra de Transilvània. No arribarà fins dimecres al matí, a Turku, però estic impacient pel reencontre, i està més a prop del destí em fa sentir més a prop d’ella. Abans de marxar he parat a un supermercat, i tement que els preus a Finlàndia serien molt més cars, he carregat de menjar i també d’alcohol, cerveses i vodka, de segur que apreciat pels nous amics que faré pel camí. També he carregat gas-oil, ja que a Finlàndia, com a la resta d’Europa, els preus són el doble que els de Rússia. Durant el trajecte he vist una platja de sorra al costat d’un riu i molta gent banyant-s’hi i prenent el sol. Feia força calor i tenia ganes de nedar, he donat mitja volta i m’hi he estat una bona estona, nedant i prenent el sol. Sortir de Rússia, contràriament al que m’esperava, no ha sigut gens complicat. M’han atès en dos oficines diferents dos nois joves que no semblaven massa per la labor de corrompre. A la frontera Finesa només m’han mirat el passaport, res més. He parat per sopar just després de la frontera i he seguit conduint de nit, però amb el sol encara il·luminant, ponent-se entre els arbres. M’ha sorprès la cua de camions que hi havia per entrar a Rússia, estacionats al costat de la carretera. He contat uns vint quilometres de camions, molts d’ells transportant cotxes, la majoria bons cotxes, de diferents marques. Analitzant-ho bé, després ha deixat de sorprendre’m aquesta enorme cua, per una banda, Rússia exporta molt petroli i importa de tot, sobretot cotxes. Però per altre banda, segons la meva experiència, els tràmits a la frontera Russa són molt lents, han de picar molta informació als ordenadors i això s’eternitza perquè els funcionaris han de buscar individualment cada lletra al teclat de l’ordenador i després prémer-la. Finland Helsinki (veure sobre mapa) 08/07/2006:
M’he despertat al costat d’un riu que s’obria al mar. Ahir al vespre havia vist que algú s’hi banyava, però aquest matí he observat que l’aigua estava molt bruta, amb restes de pneumàtic i plàstics al fons. No m’he banyat. En comptes d’això m’he posat treballar una mica, però el transformador on connecto l’ordenador ha deixat de funcionar. He mirat què podia passar i he descobert que s’havia fos un fusible. Sabia que n’havia de tenir algun de recanvi, com a mínim recordava que la Hymer a Catalunya me n’havia donat. Però després de regirar tota l’autocaravana només he trobat uns fusibles que eren de diferent mida que els que necessitava. He decidit esperar a solucionar el problema al dilluns, que aniré a visitar el distribuïdor de la Hymer a Finlàndia, que en teoria m’ha de solucionar també el problema de la bateria. De camí a Helsinki m’he creuat amb moltes autocaravanes circulant. Amb la majoria ens intercanviàvem salutacions, tal com mana el manual del bon autocaravanista. Ha sigut una agradable sorpresa, ja que feia molts països que no em creuava amb cap autocaravana. Apart d’això, al país també es respirava un aire de prosperitat col·lectiva que també el diferenciava de la resta de països de l’Europa de l’Est que havia visitat. Els costat de les carreteres estaven segats amb màquina, els pocs camps que hi havia (la resta eren boscos) estaven treballats de manera uniforme, amb maquinària. Les cases de camp o dels petits pobles eren noves, arreglades. La carretera era llisa! A Helsinki havia enviat un missatge a diversa gent, aquest cop a nois i noies, a través del portat hospitalityclub.org, similar al portal couchsurfing (que sembla que volen ressussitar), però menys agradable tot i que amb molta més gent apuntada. L’havia enviat una mica precipitadament ja que no sabia exactament quan marxaria de St. Petersburg. M’havia contestat una noia enviant-me un missatge al mòbil convidant-me a assistir a una obra de teatre que representaven. Era a les set i abans he pogut aprofitar per a visitar una mica la ciutat i passar pel punt d’informació. Helsinki és una ciutat molt tranquil·la, de fet només hi viuen poc més de cinc-cents mil habitants. I poc més de 5 milions en tot Finlàndia! La ciutat està assentada sobre un tros de costa amb moltes entrades i sortides, per tant cada dos per tres et trobes el mar, amb algun port, un passeig i al fons potser unes petites illes. Hi ha forces parcs. Els edificis són simples però de qualitat, amb moltes finestres, i força grans tenint en compte que a l’hivern fa un fred que pela. He anat al teatre amb la Hymer. El teatre es trobava al mig d’un bosc, o d’un parc, una mica apartat del centre de la ciutat. He aconseguit saludar la Hanna, la noia que m’ha invitat i poc després ha començat la funció, una obra amateur però que representaran durant un més i mig, atrevida, sorprenent, visual,... tot i que no he entès gens, perquè parlaven amb finès. M’ha sorprès que al final, dos dels actors, un noi i una noia s’hagin despullat amb naturalitat perquè el guió ho exigia. Es nota que al nord d’Europa estan més acostumats al nudisme, no hi ha cap pudor. Després m’han comentat que això és degut la cultura de la sauna, ja que les saunes acostumen a ser mixtes, amb família, amics, tots despullats i sense vergonya al mostrar les vergonyes. Després del teatre ens hem quedat un petit grup a fer unes cerveses, jo n’he tret unes quantes de les que havia comprat a Rússia. M’ha sorprès que tots ells parlessin perfectament l’anglès, m’ha sorprès més encara venint de Rússia. Però el que més m’ha meravellat, és que entre ells també parlessin amb anglès, per educació cap a mi. Els he preguntat per l’hivern, si no era massa dur estar en la foscor. M’han comentat que sí, que és una mica depressiu, la gent surt poc, menys. Però m’han comentat que a l’estiu es compensa tot, poden valorar molt més la claror i la calor. Surten més, es banyen al mar i als llacs, passegen,... Després hem anat a un bar on hi havia les begudes econòmiques (no ho eren pas) i després els he portat amb l’autoracavana cap a una disco al mig d’un parc i davant del mar. No s’ha fet fosc del tot, però a les tres ja tornava a ser clar. La música no era massa bona i hem decidit de marxar. Ells m’han proposat d’anar a un altre lloc amb el cotxe d’uns amics, deixant la Hymer allà, però no m’ha agradat la idea i estava cansat. He aparcat en un lloc més tranquil, més allunyat de la discoteca i m’he posat a dormir. 09/07/2006:
M’he despertat tard. He dormit més de vuit hores. Però no és estrany, fa forces dies que dormo molt, unes nou o deu hores. Si no ho faig, tinc son, i m’he de prendre cafè. Però prefereixo no abusar de la cafeïna i per tant dormo molt. Però no m’agrada, perquè em dona la sensació que em perdo moltes hores que podria aprofitar per a descobrir noves coses. En algun moment he arribat a pensar que tinc tanta son perquè no tinc motivació, però no ho crec, em sento molt feliç realitzant aquest viatge. Altres vegades he pensat que aquesta és una conseqüència de viure sense plans ni pressió. Llavors potser m’hauria d’exigir una mica més? No ho sé, estic molt bé així i potser dormir tant no és tant problemàtic. He decidit anar a aparcar cap al centre, però al obrir les persianes he vist que estava aparcat a prop d’un passeig, al costat del mar, per on passejava força gent. Era un diumenge amb sol, casi calor, em venien ganes de banyar-me, però no allà. En el passeig hi havia unes plataformes sobre el mar, amb unes taules de fusta on la gent podia rentar les seves alfombres i moquetes, ensabonant-les i aclarint-les amb l’aigua salada (o no, m’han dit que l’aigua del Bàltic no és gaire salada). Més endarrera hi havia unes llargues barres de fusta on estenien al sol les alfombres i moquetes que semblaven acabades de sortir de mercat. A l’oficina d’informació de Helsinki ofereixen Internet gratuïtament. M’hi he anat a connectar. Mentre descarregava missatges he rebut un missatge al mòbil d’una altre noia del portat hospitalityclub. L’he contestat que tenia ganes d’anar a nedar, que si li venia de gust. M’ha tornat a escriure dient-me que sí i hem quedat una mica més tard. Primer m’ha proposat d’anar a una platja de la ciutat, però a mig camí m’ha suggerit d’anar a un llac a prop de Helsinki, a un poble on viuen els seus pares. El llac era bastant gran, amb molt poca gent, envoltat de boscos i amb roques llises que s’endinsaven lentament cap a l’aigua, calenta, bastant transparent, molt neta. La Salla, la noia que m’hi ha portat, estudia teatre (no coneixia la Hanna, la noia d’ahir, però havia vist la seva obra). També treballa en una botiga, ensenya dansa, i fa mil i una activitats més. Però afortunadament aquella tarda la tenia lliure. M’ha explicat que a Finlàndia la societat és molt poc tradicional, molt oberta. Als divuit anys, ella va anar a viure amb al seu xicot sense que els seus pares hi posessin cap entrebanc. Sembla ser que és normal marxar de casa quan s’és major d’edat. També m’ha explicat que a Finlàndia es parla el Finès, però que molta gent encara parla el suec, o si més no el coneix. Ja que abans de les guerres mundials van estar molt temps sota el domini de Suècia. També hem estat molta estona en silenci. M’explicava l’anècdota d’un amic seu que viatjava per Estats Units amb tren, i es trobava que la gent, si no parlava o intentava iniciar una conversa amb ell es sentien incòmodes, en canvi ell es sentia la mar de bé en silenci. 10/07/2006:
Avui m’he llevat d’hora, una hora abans del que tenia previst, perquè encara no havia canviat l’hora del despertador des de Rússia. Però ha anat bé, perquè avui tenia programat anar al distribuïdor de la Hymer a Helsinki per a solucionar el problema de la bateria i algun altre petit problema. M’he perdut una mica per a arribar-hi, per tant he arribat en bona hora. A la Hymer m’han atès perfectament, han testat la bateria amb un aparell i han verificat que l’estat de salut era zero. Me l’han canviat sense cap cost i també han solucionat la resta de petits problemes. A mig dia ja em trobava amb l’autocaravana en marxa, dirigint-me cap a un supermercat. Després de dinar he fet una mica de migdiada i a continuació he estat treballant força estona, bàsicament escrivint el diari i seleccionant fotos, perquè amb el problema dels fusibles no havia pogut treballar massa amb l’ordenador. A mitja tarda, la Salla m’ha enviat un missatge que la podia passar a saludar a un mercat d’andròmines, on ella estava intentant vendre un pilot de trastos i roba que volia de treure de casa seva. Sembla que a Finlàndia a l’estiu tothom faci el que no pot fer durant la resta de l’any, vendre i comprar a mercats, netejar les alfombres,... He arribat al mercat cap al tard i la Salla ja ho havia venut casi tot. Hem estat conversant una mica i després l’hi he proposat d’entrevistar-la per a prendre el pols al món. La Salla opina que el problema més gran del món son les il·lusions, ja que aquestes allunyen a la gent del present i de la realitat. Ella només pot actuar en ella mateixa vivint el present intensament. El principal problema a Finlàndia és que la gent s’oblida de sí mateixa a causa de la tecnologia. La Salla es considera feliç perquè viu tal com ella vol. No pot ser més feliç. El secret de la felicitat és no tractar de buscar aquest secret, simplement viure’l. Després de l’entrevista ens hem acomiadat i he tornat a l’autocaravana a seguir treballant i a pensar amb l’Alexandra que a hores d’ara està viatjant amb tren cap a Budapest, on agafarà un avió cap a Stockholm i després un vaixell cap a Turku, on l’estaré esperant el dimecres al matí, d’aquí un dia i mig. Tinc moltes ganes de tornar-la a abraçar i estimar-nos sense pensar en el demà, en el futur, perquè segurament no existirà per a nosaltres. 11/07/2006:
Aquest matí he estat treballant encara més. Escrivint un article per al 9nou i un altre per a Cambio16, ja que segurament no podré treballar massa les pròximes dues setmanes, voldré aprofitar al màxim el pot temps que compartiré amb l’Alexandra. Després de treballar volia visitar la ciutat amb bicicleta i també anar a nedar, però com que s’ha fet tard, he decidit visitar alguns punts d’interès amb la Hymer. Al cap i a la fi es circula molt bé per Helsinki, hi ha molt aparcament i els punts d’interès es trobaven de camí a la platja on volia anar (la que m’havia recomanat la Salla). La ciutat, tot i ser dimarts, seguia igual de tranquil·la que el fi de setmana, amb gent prenent el sol per tot arreu. S’han d’aprofitar aquests pocs mesos de llum i de calor! Primer he parat en un parc al costat del llac Töölönlahti, al centre de la ciutat. S’hi estava molt tranquil, hi havia poca gent. Després he visitat l’església Temppeliaukio, excavada a la roca. És moderna però molt bonica. També he visitat un interessant monument a Sibelius. I finalment he anat a la platja de Hieatamieni, plena de gent, bàsicament jovent, i d’aquests, bàsicament noies. M’ha estranyat que amb tanta cultura del nudisme ningú fes topless (no és que ho esperés). He estat nedant una estona, i realment l’aigua era molt poc salada. De fet, hi havia plantes que he identificat d’aigua dolça que creixien ben arran de l’aigua. Després de dinar he passejat pel mercat del peix (kauppatori) que he trobat molt turístic, sobretot pels preus, amb el salmó més car que a Espanya, tot i que segons el que hi havia escrit no era de piscifactoria. Després he visitat la vermella catedral ortodoxa de Uspensky i finalment la blanca catedral Luterana de Tuomiokirkko. En acabar he anat al centre d’informació turística a connectar-me a Internet per a enviar els articles i consultar el correu. En Marc, el gerent de Serveis d’Internet Javajan, l’empresa que dirigia abans del viatge, em demanava de parlar amb mi per a consultar-me uns temes. Hem parlat una estona per telèfon. A part de parlar de feina també hem comentat ràpidament alguns aspectes personals. Ha estat molt bé, ha sigut la primera vegada que parlo amb un amic o familiar de Catalunya. Amb els meus pares mantinc força el contacte, però només a través d’Internet. Així ho vàrem acordar abans de marxar... Abans de marxar cap a Turku, on demà al matí em retrobaré amb l’Alexandra, m’he creuat amb uns xinesos que feien mitja volta al món. He vist el seu cotxe parat a un semàfor. El cotxe tenia un mapa dibuixant d’Europa i Àsia amb tot el recorregut que feien. Anava per saludar-los però el semàfor s’ha posat verd. Turku (veure sobre mapa) 12/07/2006:
M’he despertat pel soroll de que hi havia al carrer, he obert la persiana del llit per veure si el vaixell provenint de Stockholm havia arribat, i efectivament un vaixell immens i vermell estava atracat al port. M’he vestit de seguida, m’he arreglat mínimament i he sortit a la sortida de les drassanes. Al cap de poca estona he vist l’Alexandra sortint, entre la multitud, m’he atansat per darrera i l’he abraçat. El reencontre ha sigut millor del que els dos havíem imaginat. Hem desfermat la passió i l’amor que portàvem acumulats i no ha sigut fins a mig dia que hem sortit a passejar per Turku. Feia sol i vent, no feia la calor dels dies anteriors, més aviat fresca. Turku es desenvolupa al voltant d’un riu. A la desembocadura hi ha un gran castell, medieval, pintat de blanc i amb una bonica plaça interior. Més amunt, passejant pel costat del riu et trobes alguns vaixells antics, alguns de molt bonics. Els blocs de pisos del voltant semblen d’estiu, amb balcons oberts, algunes flors i símbols mariners. També hi he observat forces maquetes de vaixells, deu ser el passatemps de l’hivern. Hem creuat el riu amb un petit ferry, gratuït, i més amunt l’hem tornat a creuar per un pont davant la catedral. Tornant se’ns ha apropat un noi que ens ha preguntat d’on érem. Després s’ha presentat ell. Era un americà, mormó. Ens ha intentat convèncer de la seva religió, però al observar que potser el convenceríem nosaltres ha marxat. Turku continua essent una ciutat molt tranquil·la. Segons l’Alexandra, els Finesos són molt simples: la manera de ser, de vestir,... També els edificis. Diria que segueixen un art minimalista. Mentre passejàvem anava fent fotos i anava apuntant algunes les observacions en un paper. Ja fa dies que ho faig, així no m’oblido de res que vulgui comentar en el diari. A la tarda hem buscat una platja deserta prop d’una carretera que segons el mapa transcorria entre petites penínsules i illes. Hem trobat el mar circulant per diversos camins de terra, però cap d’ells conduïa a cap platja deserta, tots ells acabaven en diferents cases de fusta, totes obertes, sense tancats, i cada una amb un petit port o petita platja. Finalment, preguntant, hem arribat a una platja i port comunitari. Però no deserta. Hi hem aparcat i hem passejat per la costa, però no ens hem banyat, perquè el sol no escalfava suficient. Norway Nordkapp (veure sobre mapa) 19/07/2006:
Després d’una setmana circulant direcció nord per una Finlàndia plana i plena de llacs hem arribat a Nord Cap. La “fi de la civilització”, utilitzant paraules de l’Alexandra. Arribar-hi és una fita, un destí, com pujar al cim d’una muntanya, però si no gaudeixes del camí no val la pena realitzar l’esforç. El dijous, encara amb la fixació de trobar una platja deserta vàrem començar a fer camí cap a Tampere, on divendres ens havíem de trobar amb uns amics, una festa de hospitalityclub. Segons el mapa, a mig camí hi havia uns llacs, i efectivament n’hi havia un de molt gran. Ens vàrem aturar al costat d’un mapa on indicava tots els caminets de la zona i les poques platges amb una icona. Vaig començar a fer un croquis del mapa, però l’Alexandra em va suggerir de fer una foto del mapa i anar consultant el mapa des la camera digital a mesura que circulàvem pel costat dels llacs. Al final, després de provar un parell de camins sense sortida vàrem trobar la desitjada platja tranquil·la i solitària. Hi vàrem passar tot el dia, passejant, contemplant el paisatge, treballant mentre l’Alexandra anava amb bicicleta, nedant mentre l’Alexandra treballava, i sobretot estimant-nos. Bé, nedar tampoc vaig nedar gaire, no perquè l’aigua estigués bruta o freda, era força transparent i calenta, però estava plena minúsculs corpuscles translúcids, de color verd, que vaig identificar com a ous d’algun peix o d’algun altre animal. En qualsevol cas, veient que en alguna casa del costat hi havia uns nens nedant, vaig fer el cor fort i m’hi vaig llençar, però quan em vaig endinsar més cap al fons i vaig començar a notar unes algues que em rascaven la panxa vaig tornar amb angúnia. Vàrem arribar a Tampere a mitja tarda del divendres. Al principi ens vàrem perdre una mica, perquè de cop, vàrem perdre les indicacions de Tampere i només teníem les de “Keskusta”, un nom que no apareixia al mapa. Per sort, finalment vàrem deduir que “Keskusta” significa centre. Més tard, vàrem trobar-nos amb les mateixes indicacions a altres poblacions i en broma vàrem comentar: “tots els camins porten a Keskusta”. A Tampere vàrem aprofitar que l’oficina de turisme tenia connexió d’Internet per a consultar correu electrònic i posar-nos en contacte amb la gent de hospitalityclub que havíem de trobar més tard. Després d’utilitzar Internet vàrem passejar una mica per la ciutat, a cavall entre dos llacs units per un riu. El llac del nord està més elevat que el del sud, fet que provoca un fort corrent de l’aigua que des del segle dinou s’utilitza com a energia, als seus inicis per a la indústria tèxtil. La festa d’hospitalityclub va està molt bé, tot i que no va deixar de ser curiosa. Quan vàrem arribar ja estava casi tothom reunit en una gran habitació, cadascú amb una un adhesiu indicant el nom i l’origen. Les presentacions han estat força formals i fredes. En total érem uns trenta, la majoria finesos, però també forces estrangers. Vàrem estar parlant amb força gent. Una noia em va comentar que Finlàndia té una economia pròspera per l’ètica que imposa l’església Luterana: treballar molt i poca diversió. Un altre em va comentar que a Finlàndia paguen uns dels impostos més alts d’Europa, tot i així, temen per l’estat del benestar. Actualment tenen una dona com a presidenta i això es nota, ja que per exemple tenen molts parcs per a nens. Una noia polonesa va explicar en grup que a l’hivern va estar estudiant a Tampere i va arribar a creure que tots els habitants havien mort. Va haver de tornar aquest estiu per adonar-se que no era pas així. Amb un altre noi vàrem treure el tema del suec, que és llengua oficial juntament amb el finès, per tant s’estudia a l’escola. Llavors vaig recordar que a Helsinki i a Turku, els noms dels carrers estaven escrits en Finès i a sota en petit en Suec. Vàrem comentar amb l’Alexandra que la majoria dels finesos semblen tímids. Molts pocs t’aguanten la mirada, o senzillament et parlen com si tinguessis un fantasma al teu costat. De fet, un dia passejant l’Alexandra em va comentar: - Els finesos no es giren per mirar les noies, contràriament als llatins. Jo vaig respondre maliciosament: - Tampoc les miren quan hi parlen. De fet, crec que tradicionalment, després d’anys de casats l’home mira la dona i diu “no m’havia adonat que fossis tan bonica”, o potser no, perquè quan la mira ja han passat masses anys. A la trobada d’hospitalityclub hi havia un italià. Abans de que parlés vaig deduir que era espanyol o Italià per la manera com mirava les noies, directe i seductorament. Després es va convertir amb el centre d’atenció amb les seves bromes i comentaris simpàtics. Vaig parlar amb ell i li vaig preguntar per la seva opinió dels finesos. Em va comentar que al Mediterrani, la gent és molt calorosa i afable, però quan els demanes ajuda tothom es tira enrera. Tens molts amics però en realitat no estan interessats en tu. En canvi, a Finlàndia semblen molt freds, però si algú et parla és que realment està interessat amb tu i sobretot, si els demanes ajuda, s’hi bolquen. Després de compartir un sopar amb menjar i begudes aportats per tothom i passades les llargues presentacions, van oferir la possibilitat de fer una sauna, i la gent (nois) es va començar a passejar molla i embolicats en tovalloles per la sala. Jo i l’Alexandra vàrem marxar llavors. L’endemà vàrem quedar amb el mateix grup per anar amb vaixell a una petita illa al mig del llac del sud. L’illa tenia platges, àrees de joc, àrees de descans, boscos... Ens vàrem assentar a una platja, on vaig nedar una bona estona. L’aigua era molt neta encara que una mica fresca. Després vàrem dinar i seguir les converses del dia anterior i finalment vàrem jugar una bona estona a un partit de voleibol. A la illa vaig prendre el pols al món a un grec i a l’italià del dia anterior, de totes maneres, per un problema tècnic amb la camera de filmar, només he pogut tornar a visualitzar i per tant recordar un tros de l’entrevista amb l’italià. En Claudio opinava que el principal problema del món son les guerres. Els Estats Units és un dels principals causants d’aquest problema degut a la visió unificadora que volen crear. Per exemple et volen fer creure que la llibertat és poder escollir entre Pepsi i Cocacola quan en realitat hi ha moltíssimes altres possibilitats. La solució es trobaria en llegir història per a conèixer els altres punts de vista, llegir més i veure menys televisió. El principal problema d’Itàlia és el Papa i la religió que els manté a l’època Medieval. La tradició els resta molta llibertat individual. Potser no hi haurà solució, simplement Itàlia canviarà perquè en poc temps hi haurà més xinesos a Itàlia que italians. Ell va intentar canviar els seus amics, per exemple mostrant que es pot viure sol a Itàlia, fora de les comoditats de la família. En Claudio es considera feliç i amb molt bona sort, ja que els seus pares sempre l’han deixat actuar amb llibertat. Seria més feliç tenint una família. El secret de la felicitat és la Pizza. Li he comentat que una altre noia italiana, l’Anna de Milano, havia contestat la mateixa pregunta responent “la pasta”. És curiós la importància que els italians donen al menjar, sobretot com a font de felicitat. Al vespre, o al final de la tarda (encara feia sol) vàrem anar amb uns quants del grup a escoltar uns concerts a l’aire lliure, doncs aquell fi de setmana hi havia un festival de música a Tampere. El concert era de música heavy, extremista, la gent que deambulava per allà era força rara, molts tatuatges, piercings, moltes noies vestides de gòtic. Recordo que l’Alexandra em va comentar: “em sembla que soc l’única noia amb el cabell negre que no vaig vestida de gòtica o negre”. Durant el concert vaig entrevistar a dos finesos, sense filmar, només prenent nota. El Jari, de 28 anys i venedor de música comentava que les religions havien oblidat la seva essència. Si recuperessin la seva essència, per exemple l’amistat es solucionarien molts problemes. Per a exemple, Israel i Palestina, “perquè no poden ser amics?”, deia. La solució estaria en perdonar, que també es troba en les essències de les religions. Ell personalment, intenta no fer el que no voldria que altres fessin, i viceversa. A Finlàndia creu que el principal problema es deu a la globalització: els rics són cada vegada més rics i els pobres més pobres, també les empreses marxen cap a països més econòmics. En Jari es considera feliç perquè no s’agafa els coses seriosament i creu que els seus petits somnis es faran realitat. No es preocupa per ser més feliç, demà potser ho serà més. El secret de la felicitat és viure la vida com la vols viure i tenir amics que t’acceptin d’aquesta manera. També vaig entrevista a la Johanna, de 21 anys i estudiant d’educació. La Johanna creia que el principal problema del món eren els seus desequilibris que provoquen guerres, fam,... La solidaritat seria una solució i per exemple hospitalityclub pot ser una bona eina per a la solidaritat. Ella intenta viatjar i conèixer i també ajudant econòmicament. A Finlàndia la gent no es preocupa suficientment dels altres, volen posseir moltes coses materials. La seva solució estaria en valorar les petites coses. Ella intenta veure món per entendre’l, estar desperta. Ella és feliç perquè ha tingut un any molt bo, està passant un fi de setmana molt bonic, amb bons amics, és estiu,... (a l’hivern també és feliç). Però seria més feliç si ara pogués viatjar. El secret de la felicitat és apreciar més el que tens que el que no tens i viure al moment. El diumenge al matí vàrem començar a fer camí cap a Oulu. Vàrem escollir el camí de la costa, més curt, de totes maneres no vàrem poder veure el mar massa estona, la major part de l’itinerari transcorria entre boscos i prats. La majoria de les cases i graners eren de fusta i generalment estaven pintades de vermell, suposo que per a reconèixer-les entre la neu a l’hivern. Al costat de la carretera hi havia molts trossos amb carrils bici, amb gent passejant amb bicicleta, i molts amb patins i patins amb pals, imitant els moviments de l’esquí de fons, com si volguessin mantenir els esports d’hivern. Després de dinar vaig posar gas-oil, em va sorprendre que em pogués servir jo mateix sense pagar per anticipat ni deixar cap documentació, totalment impensable a l’Europa de l’Est. De fet, sembla que a Finlàndia hi ha molts pocs delictes. Tothom es porta molt bé, ho pots observar perfectament a la carretera, no he vist cap policia en tot Finlàndia però ningú que sobrepassés els límits de velocitat o fes un avançament no permès. Per altre banda, les cases que hem observat al costat de les platges, estan casi obertes, només protegides pels vidres de les finestres. El dilluns va ser el meu aniversari (34a!). Si no hagués sigut per l’Alexandra potser no l’hagués celebrat, estic molt desarrelat de les costums del meu país. Estàvem a Oulu, un bonic poble de costa edificat davant de diverses illes. Al matí, mentre l’Alexandra treballava amb el meu ordenador, vaig passejar per un petit mercat al carrer on venien llibres antics, roba, artesania i menjar. Vaig comprar verdura i salmó, era car, però el meu aniversari s’ho mereixia. Després vaig passejar amb la bicicleta per alguns parcs de les illes davant del poble. Després de dinar i menjar un tros de pastís, vaig atendre una trucada de Barcelona televisió, vaig treballar una mica mentre l’Alexandra passejava en bicicleta i després vàrem anar a trobar una noia d’hospitalityclub que estava jugant a voleibol amb uns amics. Només vàrem estar conversant una estona amb ella. Va comentar que a l’hivern també es troba amb els amics, però no tant. També juguen a diferents esports dins de polisportius. De totes maneres per ella l’hivern és una mica depressiu, encara que tampoc hi ha foscor total, tal com m’imaginava, ja que la neu és molt clara i també il·lumina. Llavors va comentar que les aurores boreals són molt boniques, però no son freqüents, només a dies molt freds. El dimarts, després de treballar una mica més, vàrem marxar al migdia de Oulu cap a Rovaniemi. A la sortida del poble ens vàrem trobar una parella que feien autostop i vàrem decidir d’agafar-los. Anaven cap a Suècia, per tant els vàrem portar durant uns quants quilòmetres. La parella era russa, d’una ciutat dels Urals. Curiosament també viatjaven utilitzant hospitalityclub, la nit anterior havien dormit en una granja i segons em va comentar l’Alexandra després, es notava per l’olor. Els vàrem comentar el nostre itinerari i ens van recomanar de no aturar-nos massa en els pobles, que no tenen massa d’interès i gaudir més del paisatge i la naturalesa. Feia setze anys també havia visitat Escandinàvia amb els meus pares, amb cotxe. Recordo que llavors el meu pare es va trobar amb el dilema d’arribar a Nord Cap o simplement creuar el Bàltic pel Nord, ja que eren molts quilòmetres i el viatge només el fèiem en dos setmanes. Llavors no ens vàrem arribar a Nord Cap, tot i que estic segur que al meu pare l’hi hauria fet molta il·lusió. Ara, mentre ens dirigíem a Rovaniemi, tenia els mateixos dubtes que havia tingut el meu pare. L’Alexandra havia d’estar el dia 25 a Stockholm i arribar-nos a Nord Cap significava fer molts quilòmetres en pocs dies. Però l’Alexandra tenia il·lusió d’arribar-hi i també jo. De totes maneres, va ser el comentari dels Russos que ens va decidir a intentar-ho, ja que no importava fer molts quilometres, ja que fent-los també estaríem gaudint del paisatge i la naturalesa. El camí cap al nord va transcorre sota uns núvols baixos, de molts tipus diferents, que es repetien de dies anteriors. L’Alexandra ja havia dit: “A Finlàndia el cel és molt més baix”, seria un mal país per a l’Asterix i l’Obelix. Al final no vàrem parar a Rovaniemi i vàrem decidir seguir fent camí cap al Nord i fins a mitja nit no vàrem parar per dormir al costat d’un llac. L’última hora abans de parar, el sol es va estar ponent lentament, rogent, brillant a l’horitzó, proper al nord. Vàrem riure de valent quan a prop de la mitja nit ens vàrem haver de posar les ulleres de sol per a poder seguir distingint la carretera. Quan vàrem parar, el sol ja s’havia post casi del tot. Vaig sortir a fer unes fotos i vaig trobar curiós que una abella encara estigues treballant a aquelles hores. Imagino que mentre dormíem el cel va estar tenyit de vermell fins que el sol va tornar a treure el cap. Avui hem seguit el camí cap a Nord Cap. Ahir havíem creuat el cercle polar àrtic. Ara els arbres eren més baixos i els boscos més espessos. Per tot arreu creixien unes característiques flors de color violeta. La carretera transcorria pel costat d’un riu, molt ample i tranquil. Hem començat a creuar-nos amb moltes autocaravanes i caravanes, potser una de les poques maneres en que es pot viatjar per aquestes latituds. També ens hem començat a trobar els primers rens, al principi amb molta il·lusió. Al veure els primers tres, l’Alexandra ha sortit corrents i saltant de l’autocaravana i els ha ben espantat. L’Alexandra ha estat conduint una estona, una mica insegura però ha anat bé per poder descansar i per acabar-nos de decidir d’arribar-nos avui mateix al cap Nord. Al matí el sol havia desaparegut darrere els núvols però hem seguit amb la intenció de dirigir-nos al Cap Nord amb l’esperança d’observar el sol de mitja nit. A mesura que augmentàvem la latitud els boscos han anat desapareixent. Al arribar al mar de Noruega, encara 200 quilometres per sota el Cap Nord, les roques han començat a aparèixer estratificades, com si fossin milions de llibres premsats. Entre els roques, herbes baixes, molsa, i de tant en tant, alguna cascada. Al no existir boscos, els rens s’han deixat veure sense timidesa. Només el sol s’ha resistit a aparèixer, encara que a vegades il·luminés en algun punt llunyà de l’horitzó, com si intentés provocar-nos. Contràriament al que caldria esperar per al punt més allunyat del continent Europeu, el Cap Nord es troba en una illa. Per a arribar-hi s’ha de passar per dins d’un túnel claustrofòbic de casi 7 quilometres i 212 metres sota el nivell del mar. El pendent del túnel és increïble, tant de baixada com de pujada. A l’altre cantó hi ha un peatge, amb un cost per cotxe i per persona. En total hem pagat uns 20 euros. Per acabar-ho d’adobar, el dia, o la nit (eren prop de les dotze) estava més ennuvolat que mai. Hem arribat a l’esperat Cap Nord: un gran aparcament de terra i roca (uns 15 euros per persona), sobre uns acantilats, on estaven estacionats desenes d’autocaravanes i autocars. Hem sortit de la Hymer, encarant un vent polar i ens hem dirigit al globus terraqui de metall. Molt lluny, a l’horitzó s’entreveien uns raigs de llum que volien demostrar-nos les afirmacions de científics i altres turistes: malgrat ser mitja nit el sol encara il·luminava en aquelles latituds. Hi havia alguns turistes dels autocars que brindaven amb xampany. Nosaltres vàrem tornar a refugiar-nos a l’autocaravana i vàrem celebrar a la nostra manera aquesta fita. ‹ Anterior (23/05/2006) MES Següent (2006-07-22)› ‹ Anterior (2006-06-06 - Romania) PAÍS Següent (2006-06-25 - Russia)› |
|
