| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (24/07/2008) MES Següent (2008-09-22)› ‹ Anterior (2009-09-03 - India) PAÍS Següent (2009-09-26 - Iran)› Pakistan Multan (veure sobre mapa) 24/08/2008:
En David i la Maria van decidir de seguir viatjant amb mi. Per una banda, ara que estava sol m’anava bé companyia, una bona companyia, perquè amb en David i la Maria ens enteníem molt bé, potser perquè després de tant temps viatjant ens era més fàcil adaptar-nos a noves maneres de fer i noves amistats. A mi també m’anava bé, perquè a la Maria li agrada cuinar i cuina molt bé, i en David diverses vegades condueix mentre jo treballo amb l’ordenador. D’altre banda, a en David i la Maria també semblava agradar-los aquesta nova manera de viatjar, parant a qualsevol punt per a menjar, no preocupant-se per on dormiran, sempre i quant trobem un indret segur, i visitant llocs de relatiu interès que d’altre banda no haurien visitat. Vàrem marxar de Quetta al matí, creuant el pas de Bolan, famós per les nombroses batalles que s’hi van produir i exèrcits que el van creuar per a accedir a les terres d’Afganistan, entre aquests, l’exèrcit britànic als anys 1839 i 1878. A partir del pas de Bolan vàrem començar a descendir per una accidentada i rocosa vall, passant la nit en un control de policia, degut a la l’existència d’una família de bandits que lluiten des de les muntanyes per a recuperar les seves propietats perdudes a mans del govern. L’endemà, vàrem seguir el trajecte, amb la intenció de visitar les ruïnes de la ciutat de Mehrgarh, habitada durant uns 5 mil•lennis fins a la seva extinció uns 2000 anys BC. De totes maneres, el camí pedregós que creuava el riu estava en massa mal estat i no hi vàrem arribar. En canvi, si que vàrem arribar al vespre, a les ruïnes de Moenjodaro, les més importants de Pakistan, una antiga ciutat d’uns 40.000 habitants que fou ocupada fins l’any 1500BC, quan per causes desconegudes la població va decaure abruptament. En qualsevol cas, malgrat la seva intrigant història i l’extensió de les seves ruïnes, que conserven la quadrícula dels carrers i el pla de des cases fetes de maons, Moenjodaro no ens va impressionar. Molt més ens estaven impressionant els impactes visuals que ens estava subministrant Pakistan durant el nostre itinerari. El paisatge havia passat ràpidament del desert als humits camps d’arròs i la gent, sempre simpàtica, pul•lulaven per tot arreu, els homes vestint camisa i pantalons amples de colors clars i les dones més acolorides, però sempre amb el cabell tapat i les més joves amb una caputxa tapant-los la cara, mirant a través d’una reixa teixida. Sovint ens creuàvem amb bonics camions pintats, coberts d’adhesius o esculpits amb fusta o metall, els quals em feien incrementar dia a dia les meves ganes de transformar l’autocaravana a mans d’un artista pakistanès. Per les carreteres hi havia pocs cotxes particulars, però no per això deixaven de sorprendre’ns, per exemple un d’aquests carregant una vaca. Molts més presents eres les bicicletes, que carregaven fins a quatre passatgers o dos passatgers mes una bicicleta espatllada, o les motos, les quals carregaven fins a cinc passatgers (tota la família). De tant en tant, també havíem d’avançar enormes camells arrastrant carretes, petits burros estirant carros plens de maons o vaques carregant el seu propi menjar. També sorprenien els deteriorats autobusos pintats amb gran destresa però sense vidres a les finestres (pobre Alexandra si havia hagut d’agafar un d’aquests), o els tractors igualment tunats i amb altaveus amb la música apuntant cap endavant. Als voltants de la carretera també es succeïa l’espectacle, amb grans estanys d’aigua marró on grans remats de búfals es refrescaven mentre els nens nedaven al seu voltant; bulliciosos mercats de fruites, fregits i carn arrebossada de mosques; gossos menjant-se una baca morta o corbs menjant-se un gos mort;... De totes maneres, hi havia detalls que jo no podia captar, com les olors, que en David i la Maria s’encarregaven de transmetre’m eficientment: el tuf de merda, d’escombraries, de claveguera, d’aigua estancada, de gallines mortes, de sobre-fregits, d’espècies,... encara que l’últim olor l’acostumessin a definir com a positiu la majoria de les vegades. La següent visita després de Moenjodaro va ser Sukkur, una ciutat a la riba del riu Indus que posseeix una mesquita amb un minaret de maons de 26 metres d’altura des del qual es gaudia d’una vista impressionant. Just a l’altre banda de l’Indus es trobava el poble de Rohri, on vàrem visitar una daurada mesquita que atresora un pel de la barba del profeta Mahoma. Més al nord vàrem visitar la moderna mesquita de Bong, amb detalls artístics força curiosos, i a partir d’aquí vàrem entrar a la província del Punjab, la qual ens va començar a sorprendre amb monuments cada vegada més interessants. Primer vàrem visitar el palau Sadiq Garh, construït al segle XIX i pertanyent a la família Abbasi, una família descendent d’un oncle de Maoma que va dominar l’orient mitjà més de 5 segles, i molts més Pakistan. Després, ens vàrem endinsar cap al desert del Cholistan, el mateix desert Thar que s’estén pel Rajastan a l’Índia, fins al magnífic fort de Derawar, el qual també pertany a la família Abbasi. El fort és sorprenent, amb uns murs de maons de més de trenta metres d’altura, un perímetre quadrat de 1,5 quilometres i 40 enormes bastions al seu voltant. També és d’admirar la mesquita que hi ha a un centenar de metres davant fort, construïda amb marbre blanc i imitant les mateixes línies de la mesquita del fort vermell a Delhi. Vàrem arribar al fort al vespre i al aparcar davant la mesquita, ens van venir a saludar un grup de nois que estava assistint a tres dies de retir espiritual. Tal com ja va essent costum a Pakistan, un d’ells em va preguntar si era jo musulmà i educadament vaig respondre que no, tot i que estava interessat en el Islam. Content per la meva resposta, em va invitar a assistir a una de les pregaries que el noi em va anar traduint: “Totes les coses al món tenen un creador, igual que un rellotge té un rellotger al darrera, el món té a Alà com a creador”. Després, al explicar-li que jo havia llegit l’Alcorà, va comentar a tots els altres que jo seria un bon musulmà en un futur proper, sense que jo atrevís a contradir-lo. L’endemà, vàrem caminar pels voltants del fort Derawar i fins a l’altre costat d’un llac on hi havia unes molt boniques tombes vallades també de la família Abbasi, a les quals també teníem l’entrada vetada (igual que el fort). De totes maneres, veient que podíem saltar la tapia per un costat i tornar-la a escalar després, en David i jo ens hi vàrem colar per a admirar els impressionants mausoleus coberts amb ceràmiques de tonalitats blaves. A mig matí, quan el sol començava a cremar, vàrem marxar del fort direcció al poble de Uch Sharif, on a la tarda vàrem visitar les tombes de diferents sants islàmics, que van predicar el Islam per la zona, un d’ells, amb l’honor d’haver convertit el invasor Genghis Khan al Islam. Alguns dels seus increïbles mausoleus estaven mig derruïts, conservant bonics detalls amb ceràmica blava, i altres estaven completament en peu, amb desenes de peregrins desfilant entre les tombes del seu interior, donant almoina i reverenciant la tomba central, sempre coberta amb robes i adorns d’estètica hinduista, tot i que tots els símbols eren musulmans. Poc més tard, després de fer diverses fotos als peregrins que contínuament ens demanaven de ser fotografiats, va arribar una parella de músics, tocant un instrument de vent i un altre de percussió. Els peregrins van començar a ballar desinhibits al voltant dels músics, i fins i tot jo, endut per l’alegria del moment, vaig entregar la meva càmera a la Maria per afegir-me envoltat de crits enmig dels esbojarrats dansaires. Finalment, avui hem visitat Bahawalpur, una ciutat amb nombrosos palaus, que també pertanyien antigament a la família Abbasi però que actualment estan a mans de l’exèrcit, el qual en restringeix l’entrada. Així doncs, la principal atracció que vàrem trobar a Bahawalpur va ser el seu zoo, el qual, tot i estar en condicions molt pitjors que els zoos d’Europa, estava molt millor que alguns dels zoos que havíem visitat a Àfrica. I mentrestant, durant aquests dies que estàvem viatjant pel sud est de Pakistan, l’Alexandra s’havia acabat de decidir de tornar amb mi, arriscant molt més del que no havia acceptat uns dies abans, i casi sense intercanviar-nos cap mail, sms o trucada, fa uns quatre dies em va comunicar que ja havia iniciat el seu periple cap al Pakistan, que ahir al mati arribaria a Zahedan i aquesta la matinada a Quetta, on per sort la podria allotjar en Ullas. I d’aquí dos dies, finalment arribarà a Multan on ens retrobarem, esperant que aquesta experiència hagi canviat una mica el seu caràcter i accepti més fàcilment les naturals vicissituds del viatge. 27/08/2008:
L’Alexandra va arribar ahir al matí, cansada de tants dies de viatge. Contràriament al que caldria suposar, nostre primer encontre no va ser del tot romàntic, doncs jo no estava segur que volgués la seva tornada i ni confiava que l’Alexandra hagués canviat el caràcter o la il•lusió per a seguir el viatge, i naturalment, el meu recel va provocar un immediat mal humor a l’Alexandra. Les següents hores, vàrem tenir alguna discussió, fins i tot ens vàrem amenaçar de separar-nos altre cop, però finalment avui, hem acordat solemnement davant en David i la Maria de donar-nos una nova oportunitat i la resta del dia m’ha animat a pensar que potser sí, que les coses serien diferents i millors a partir d’ara. D’altre banda, tot i que jo i l’Alexandra estiguéssim mig bloquejats, em va sorprendre l’alegria que va aportar a la família que ens estava allotjant a Multan des de feia dos nits. L’Aqsa, el seu germà, la germana petita i la seva mare ens havien vingut a buscar el diumenge al vespre davant d’un hotel de Multan. Semblava una família força adinerada i mig reprimida per la tradició i les aparences i casi sense massa confidència ens van fer seguir amb l’autocaravana fins a casa dels seus oncles, on ens van fer aparcar i ens van fer pujar al seu cotxe per a dirigir-nos a casa seva, on semblava que no podríem entrar amb l’autocaravana perquè es trobava en una zona militaritzada. El seu pare ens va rebre a casa seva i conversant sobre el seu país vàrem començar a trencar el gel. Primer ens va explicar que era advocat, però com la majoria d’advocats a Pakistan estaven en vaga des de feia més d’un any des de que el general Musharraf havia destituït el jutges del tribunal suprem, els quals el volien destituir a ell. Feia pocs dies que Musharraf havia dimitit per les pressions del partit de l’assassinada Benazir Buttho (PPP), però la vaga continuava perquè aquest partit no volia instaurar els jutges, doncs aquests podien investigar algunes trames fosques del PPP. Després, el pare ens va preguntar quins eren els nostres estudis i professió a Espanya. Jo vaig respondre que era enginyer i que tenia una petita empresa, però al arribar el torn d’en David, aquest va respondre que era fuster. I davant la sorpresa de tots, la Maria va respondre sense ser preguntada que ella treballava en un restaurant. De seguida van canviar de tema, doncs les respostes no els van quadrar amb el perfil de viatger, sobretot tenint en compte que aquests treballs eren molt poc remunerats al Pakistan, però indirectament, en David i la Maria els van estar dient que a Europa qualsevol pot complir els seus somnis, com el de realitzar un llarg viatge, sempre i quan s’estigui disposat a fer sacrificis, com el d’estalviar durant un any, per a poder viatjar uns quatre anys gastant-se menys de 300€/mes entre els dos. De totes maneres, malgrat que la família es comencés a mostrar més oberta, encara no semblaven del tot confortables amb nosaltres, de manera que vàrem passar forces hores a la nostra habitació gaudint de l’aire condicionat a intervals, doncs, com en tot Pakistan, el talls de llum eren recurrents i puntuals: de les 17h a 18h, 21h a 22h, 23h a 24h,... I durant aquestes hores, igual que la resta de la família, ens moríem de calor ja que la seva ostentosa casa d’estil austríac semblava retenir l’escalfor més que qualsevol altre. En qualsevol cas, el següent dia (un dia abans que arribés l’Alexandra), tota la família i nosaltres vàrem pujar al minibús que tenien i vàrem visitar alguns monuments d’interès de la ciutat (entre aquests, un fort i uns mausoleus), mentre el pare explicava les grandeses de Multan, on havia viscut la seva família des d’innumerables generacions. Ens va explicar que Multan era la ciutat vivent més antiga del món, juntament amb Damascus, ens va assegurar que totes les ceràmiques blaves de la zona (o del món) tenien el seu origen a Multan i que els millors mangos del món eren evidentment de Multan. Però l’Alexandra va arribar i malgrat estar cansada, i va revolucionar la família explicant que li agradaven molt algunes tradicions pakistanesos i sobretot els vestits de les dones pakistaneses i que li agradaria comprar-ne un. D’altre banda, també ens va fer riure a tots quan contava exagerada com sempre, algunes anècdotes del viatge. Així doncs, amb la família més oberta, a la tarda vàrem anar a fer un altre tomb per la ciutat i a intentar trobar uns teixits per un vestit per l’Alexandra i unes altres per la Maria, que també s’havia animat amb la idea de confeccionar-se un vestit. Però tot i recórrer nombroses tendes, no varen trobar cap tela que els enamorés en excés. I avui al matí ens hem acomiadat de la família de l’Agsa i una hora més tard, quan ja enfilàvem la carretera cap a Lahore ens han enviat un missatge explicant que ens enyoraven. Tot i que havia estat complicat trencar el gel inicial, havia estat una experiència molt bona per a tots, i potser més per a ells, que havien aconseguit sortir per a uns tres dies de la seva rutina. De totes maneres, de segur que a partir d’ara començarien a allotjar molts més viatgers a través de couchsurfing i aquestes extraordinàries experiències els serien més freqüents. Al vespre hem parat a una gasolinera per a passar-hi la nit. Mentre organitzàvem una mica l’autocaravana, la Maria ha començat a conversar amb unes noies i al tornar ha explicat que una de les nenes li ha comentat innocentment que tots els cristians havien de morir cremats. L’Alexandra també havia explicat que al tren s’havia trobat un home que argumentava que els cristians volien matar tots els musulmans, però que això no passaria perquè abans els musulmans matarien a tots els cristians. He comentat que tampoc era d’estranyar que alguns Pakistanesos s’expressessin d’aquesta manera, doncs a l’Alcorà està escrit exactament el mateix, encara que en altres capítols també escrigui que s’ha de respectar als cristians i jueus. D’altre banda, segons els mitjans de comunicació i els mateixos pakistanesos, Pakistan s’estava infiltrant de talibans, els quals eren majoritàriament odiats, perquè a part de matar cristians a occident, també mataven molts musulmans que no eren considerats suficientment radicals o que col•laboraven amb el govern. Lahore (veure sobre mapa) 04/09/2008:
Durant el camí a Lahore, la autocaravana va complir el registre de 100.000km recorreguts pel món i per a obsequiar-la per aquesta fita, vaig decidir adornar-la com els camions pakistanesos. Bé, en realitat ja tenia pensat de fer-ho abans de complir aquesta fita, però aquests 100.000km no deixen de ser un altre motiu, no? Vaig tenir sort que l’Alexandra hagués tornat del seu periple per Iran i Pakistan canviada, doncs contràriament al que hauria esperat d’ella, també es va mostrar entusiasmada amb la idea de pintar el cotxe. També vaig ser molt afortunat de comptar amb en David i la Maria que es van comprometre a ajudar-me si m’era necessari, i sobretot de trobar-nos amb la família de l’Amina, la qual va estar allotjant en David i la Maria durant unes quatre nits. Just l’endemà de trobar-nos amb l’Amina i la seva família, el seu germà Zulfiqar, un amant i venedor de cotxes, em va acompanyar fins a un descampat on pintaven autobusos. Vàrem estar negociant una bona estona els preus per a pintar l’autocaravana, però al final vaig descartar l’opció pel seu cost en diners i temps (havien de pintar tota l’autocaravana per a repintar-la artísticament). Llavors vaig pensar en l’altre opció decorativa àmpliament utilitzada per autobusos i camions pakistanesos: els adhesius; i vàrem dirigir-nos a tres o quatre punts més de la gran ciutat de Lahore fins que al final em vaig decidir a comprar uns quants adhesius per a fer algunes proves enganxant-los al cotxe. L’endemà, jo i David (l’Alexandra i la Maria van anar al bazar a comprar-se unes teles per a confeccionar-se un vestit) vàrem començar a arrencar els vells adhesius i a plantar els nous adhesius pakistanesos, començant a adonar-nos que ens faltarien molts més adhesius i que teníem molta feina per a endavant. Al vespre vaig anar amb rickshaw al bazar per a comprar la segona tanda d’adhesius i l’endemà, tots quatre (jo, l’Alexandra, en David i la Maria) vàrem descartar de visitar la ciutat i vàrem dedicar tot el dia a seguir arrencant vells adhesius i a plantar els nous. El següent dia ens vàrem donar un descans i vàrem visitar la ciutat i comprar encara més adhesius, per tal de seguir l’endemà un esgotador dia plantant adhesius i deixar l’autocaravana casi totalment decorada. A partir d’aquí vàrem donar-nos dos altres dies de descans, i avui a la tarda finalment hem acabat de plantar els últims adhesius. Quedant una autocaravana estupenda, diferent dels camions pakistanesos (els quals tenen el 100% de la seva carrosseria tapada d’adhesius i pintures), però excel•lent igualment. Ha estat un treball de casi 100 hores (gràcies David, Maria i Alex!) i poc més de 100 euros en adhesius, un cost no excessivament elevat per a transformar una autocaravana de snob a hippie. Tot i que la meva ment va estar molt ocupada organitzant i dissenyant la transformació que estava sofrint l’autocaravana, vaig poder abstreure’m suficient per a gaudir les estones i dies que vàrem estar visitant la ciutat de Lahore, la segona ciutat més gran de Pakistan després de Karachi, amb 10 milions d’habitants. El primer vespre que vàrem passar a Lahore ja vàrem visitar l’espectacle per excel•lència d’assistència obligatòria a Lahore: la nit sufí que es celebra cada dijous al mausoleu de Baba Shah Jamal. Quan vàrem arribar a les 12 de la nit al petit emplaçament totalment atapeït d’homes, ja feia unes tres hores que tres músics colpejaven frenèticament els seus grans tambors amb ritmes hipnòtics. Al ser estrangers i tenir dues dones entre nosaltres, la multitud ens va fer pas i ens va deixar asseure a les primeres línies, al terra, davant dels músics i enmig de diversos fumadors de marihuana i hachís. Els delirants ritmes van seguir infatigables les següents hores, barrejant-se entre aquests, la música d’un saxofon i més tard d’un cantant que feia repetir a tothom uns versos incomprensibles per a nosaltres. Sense sentir el pas del temps, al cap d’unes dues hores, un parell d’homes amb bastons van apartar la gent que ocupava l’espai davant dels percussionistes, una àrea que de seguida va ser envaïda per diversos dansaires que movien violentament els caps de dreta a esquerra mentre entraven en algun estat d’èxtasis. Jo també vaig intentar seguir el ritme de la mateixa manera, deixant que les gotes de suo saltessin per la inèrcia dels meus cabells en esbojarrats, però vaig haver de parar, perquè sentia que la sang s’acumulava a la perifèria del meu cervell i si seguia entraria en un estat mental que no podria controlar. Cap a les tres, els percussionistes van acabar l’actuació, però la música no va acabar, perquè sota el mausoleu, uns altres percussionistes i més dansaires van seguir amb el ritme, però nosaltres ja vàrem tornar cap a casa. Apart d’assistir a la festa sufí, vàrem visitar durant dos dies la bonica ciutat, visitant diverses mesquites i mausoleus, entre aquestes la magnífica mesquita de Badshahi, davant del gran fort de Lahore. Al sortir de la mesquita, ens vàrem deixar emportar per les multituds del casc antic, assistint en una ocasió a la creació d’un embús impressionant. Tot i la gran població de la ciutat i els carrers poc amples no sembla que hi hagi massa tràfic a Lahore (segurament la proporció de famílies que posseeixen cotxe és poca) tot i que la mala conducció produeix nombrosos embussos com el presenciat: Un cotxe volia passar per un carrer on només cabia un vehicle (per culpa dels altres cotxes mal aparcats), però no podia passar perquè davant seu tenia una cua de cotxes en sentit contrari que tampoc podien passar per culpa del primer. Però el primer, en comptes de tirar enrere per a deixar passar als altres, insistia a seguir intentant de passar fins que altres cotxes van arribar darrere seu fent impossible que es pogués apartar. L’embús creat va tardar més d’una hora a desfer-se. Però aquest tipus d’embussos també passen en els carrers de doble sentit (o triple), perquè quan el tràfic queda lleugerament retingut, uns quants cotxes comencen a avançar la fila aturada, ocupant el carril contrari. Però en l’altre sentit passa el mateix, de manera que de sobte es troben dos files de cotxes en sentit contrari, encarats i sense possibilitat de tirar endavant, enrere o apartar-se. Per a mi és estrany que aquestes societats tant altruistes (a nivell d’hospitalitat i caritat) siguin tant egoistes en la conducció. Si tinguessin una mica de paciència que els cotxes contraris passessin, només s’haurien d’esperar 10 minuts, però no volen que ningú els passi al davant i abans d’això prefereixen crear un embotellament d’una o dues hores. És una llàstima que l’Alcorà no dicti cap norma de comportament al volant, perquè llavors, tothom als països Islàmics conduiria molt millor. En qualsevol cas, a Lahore vàrem tenir l’oportunitat de trobar-nos amb diversa gent, amb la qual vàrem intercanviar reflexions més interessants que les del tràfic. L’Amina ens va reunir un vespre amb un grup d’amics, i durant el camí al restaurant en Muhammad ens va explicar que al Pakistan, uns pocs terroristes ocupen les portades dels diaris deixant en silenci la majoria dels Pakistanesos que no tenen res a veure amb aquestes idees. Al preguntar qui finança els talibans, en Muhammad va respondre que el contraban d’opi (contrari a l’alcorà), però també algun país interessat a desestabilitzar el Pakistan, i altre cop va sorgir el nom de USA. De totes maneres, en Muhammad també em va admetre que abans, totes les coses dolentes que passaven al Pakistan eren culpa de l’Índia i ara d’Amèrica (Estats Units). Un cop arribats al restaurant, els amics de l’Amina van començar a conversar i fer broma sobre els matrimonis concertats, explicant un d’ells que si no troba un bon partit, espera que els seus pares li trobin una bona noia, o fins i tot, podria comparar quina de les dues noies era millor. La següent nit va ser en Nabeel qui ens va invitar a sopar, amb qui vàrem mantenir altres interessants converses, i algunes de comunes a l’anterior nit, explicant en referència als matrimonis concertats, que hi ha molts pocs divorcis, doncs les famílies escullen els millors pretendents a partir de perfils psicològics i físics. En referència a la qüestió dels talibans, no es mostrava massa optimista, opinant que aquests podrien prendre el control d’alguna regió del Pakistan, perquè els talibans s’estan infiltrant cada vegada més a la societat. El penúltim dia a Lahore, vàrem agafar l’autocaravana casi totalment decorada per a dirigir-nos a la frontera de Wagah entre Pakistan i India, on des del 1948 (un any més tard de la partició entre India i Pakistan) es celebra diàriament la pomposa cerimònia militar de la baixada de la bandera i el tancament de la frontera. El cantó indi estava a rebentar de gent corejant visques a India, consignes similars al cantó Pakistanès, el qual estava molt més buit degut al ramadà que havia començat feia uns dos dies. El ramadà es celebra al novè mes del calendari musulmà, durant el qual l’alcorà va ser revelat a l’àngel Gabriel, qui més tard el va transmetre al profeta Mahoma. Durant els trenta dies que dura el ramadà, tots els musulmans s’abstenen de menjar, beure, fumar o practicar sexe, des de l’alba fins a la posta del sol, per tal d’ensenyar a la persona paciència, sacrifici i humilitat. A Lahore semblava que el seguiment era majoritari, amb la majoria de tendes i treballs oberts, però intentant mantenir-se quiets a la ombra per a suar el mínim i passar menys set, el principal enemic quan el ramadà escau a l’estiu (el calendari musulmà és lunar i un any és més curt, per tant, cada any el ramadà succeeix 11 dies abans segons el calendari solar). Nosaltres, per educació, intentàvem menjar i beure d’amagats, tot i que sovint la gent ens invitava a beure o a menjar malgrat el seu dejuni. Però no tothom dejunava a Lahore, ens va sorprendre observar al costat d’una mesquita uns venedors que fumaven i bevien mig ocultats, i al tornar de Wagah per les carreteres desertes (el sol tot just s’havia amagat i tothom estava bevent i menjant) els dos únics nois que ens van servir en una gasolinera ens van comentar que eren cristians, i després d’alegrar-se que nosaltres també ho fóssim, van fer un senyal de menyspreu cap als musulmans. --- A Lahore vaig entrevistar l’Amina la qual opinava que el principal problema del món és la pobresa. Els governs haurien de facilitar més educació per a solucionar la pobresa. Ella personalment col•labora en una ONG per a millorar l’educació del país. El principal problema del Pakistan és la falta d’energia, que afecta al treball i a casa (amb talls constants). La solució seria fer més preses, acceptar ajuda d’Iran o deixar que entri inversió privada. L’Amina es considera feliç, perquè s’ha casat recentment, té bons amics, treball,... tot i que seria més feliç amb més vacances. El secret de la felicitat és estar content amb el que tens o tenir uns objectius que es puguin complir. Veure video a youtube Karimabat (veure sobre mapa) 14/09/2008:
Els últims dies a Lahore vaig decidir amb l’Alexandra (qui sorprenentment també va entusiasmar la idea) de recórrer l’autopista del Karakorum, fet que ens separaria d’en David i la Maria, amb qui pensàvem trobar-nos per Nadal al sud de l’Índia. D’altre banda, aquesta visita a les altures ens permetria fugir de la calor i curar-nos d’algunes irritacions de la pell que la suor ens estava provocant als dos. Vàrem començar a fer camí cap a Islamabad amb cert temor, doncs feia menys de 48 hores que els talibans havien intentat d’assassinar al president del país, disparant-lo des de la carretera a pocs quilòmetres de la capital. A més a més, la nostra autocaravana ara era molt més vistosa, tot i que també esperava que si ens creuàvem amb algun talibà ens confongués amb un camió pakistanès (bastant improbable). De totes maneres, el principal perill a que vàrem haver d’afrontar-nos va ser una tempesta de pluja i vent d’una intensitat que no havíem presenciat des del Camerun. Al vespre vàrem arribar a Manshera, després d’haver creuat diferents pobles que antigament havien estat dominats per Sikhs però actualment estaven ocupats per Pashtuns, una tribu que el seu estricte codi de conducte islàmic els apropa ocasionalment a posicions radicals o talibanes. Segurament per aquest motiu, a Manshera no ens van deixar dormir aparcats a una gasolinera ni a l’aparcament d’un hotel sense vigilància i ens van suggerir d’aparcar al costat d’un control policial. L’endemà, amb el dia més assolellat, vàrem seguir el viatge cap al nord, enfilant una carretera entre terrasses d’arròs i de blat de moro fins un pas de 1670m, que tot i la relativa poca altura, ens va ben marejar i ens va fer aturar una hora per a fer una migdiada. Seguin la corbada carretera sense presses, vàrem arribar a mitja tarda a Thakot a la riba del cabalós riu Indus, on pensàvem pujar carretereta fins a un petit poble de muntanya, però les darreres pluges havien causat un despreniment de terra i la carretera estava temporalment tallada. Així doncs, cansats, ens vàrem acabar d’arribar a Besham on vàrem dormir a l’aparcament tancat d’un hostal. El tercer dia de viatge es podria dia que ens vàrem començar a endinsar a la veritable autopista del Karakorum, resseguint en tot moment el ràpid riu Indus i mantenint l’equilibri a la paret d’escarpats precipicis rocosos. Poc després de sortir de Besham, el color de la roca va canviar de colors agrisats a verdosos, relatant als geòlegs una interessant història iniciada fa uns 50 milions d’anys. Fa 130 milions d’anys, el continent Indi es va desenganxar del supercontinent Gondwanaland, viatjant a la deriva uns 80 milions d’anys fins a xocar amb el continent Asiàtic, atrapant al mig de la col•lisió un grup d’illes volcàniques que tenien un color de roca més verdós i ple de minerals relluents. Els massissos muntanyosos més alts de la terra: l’Himalaya i el Karakorum, es van formar gracies a aquesta col•lisió, la qual no s’ha acabat, doncs el plató Índi segueix avançant uns 5cm anuals cap el continent asiàtic, provocant el continuo creixement de les seves muntanyes (7 mil•límetres anuals per al K2) i nombrosos terratrèmols (al 1974, milers de persones van morir en un dels pitjors dels recents temps). A mesura que la carretera ascendia, la vegetació (entre aquesta la marihuana creixent lliurement al marge de l’asfalt) desapareixia i el terreny s’anava tornant més estèril, a excepció de petites àrees verdes on la terra deuria ser diferent i eren cultivades extensivament. Mentrestant l’Alexandra no parava de comentar que els habitants del Karakorum vivien en el paradís, com en el seu país, envoltats de muntanyes i congregats en petits pobles. Al vespre vàrem dormir en un aquarterament de la policia a Chilas i l’endemà, al seguir el camí, vàrem començar a poder observar els grans tresors de l’autopista del Karakorum, les seves altes muntanyes i els petroglif. A partir de Chilas, en multitud de punts propers al riu Indus es poden observar petroglifs, dibuixos i inscripcions gravades a grans roques alguns de les quals daten del primer segle, representant estopes budistes i imatges de buda. Tot i l’altitud de les muntanyes de l’àrea, el Karakorum era (i és) una ruta natural que connectava Xina amb India i l’Orient Mitjà, essent creuada des dels primers segles per caravanes comercials que van establir els orígens de la ruta de la seda i que van escampar per les valls les religions dominants, primer el budisme i segles més tard l’Islam, el qual engloba la totalitat de la població actual. També, a mesura que avançàvem cap al Nord Est, algunes de les més altes muntanyes del Karakorum van començar a aparèixer davant els nostres meravellats ulls. Primer va ser a la nostra dreta el Nanga Parbat (8125m), la novena muntanya més alta de la terra i coneguda com la muntanya assassina, perquè durant la segona guerra mundial va matar fins a 31 membres de 4 diferents expedicions alemanyes. La majestuositat del Nanga Parbat queda magnificada per la seva verticalitat, una de les elevacions més agudes de la terra, que en només 27 quilometres s’alça 7000 metres (des del riu Indus fins al cim). També el pic Rakaposhi (7788m), que vàrem començar a observar al nord, era impressionant pel seu creixement vertical, el qual en només 16,5km horitzontals s’eleva 6000 metres (dels del riu Hunza fins al cim). Però no tot l’espectacle va ser plaent, ja que en nombroses vegades, la carretera asfaltada es corrugava o es desfeia amb senyals evidents de passades despreniments de roques, però aquests complicats passos de la carretera no van ser el pitjor, perquè en un moment donat vàrem observar una gran polseguera caient per un pendent muntanyós. Ens vàrem aturar indecisos, però de seguida ens va avançar un camió que es seguia la carretera, circulant pel núvol de pols i sortint-ne a l’altre banda al cap de poca estona. Així doncs, més convençuts vàrem seguir la marxa cap a la cascada de pols que seguia caient, però al ficar-nos hi vàrem descobrir horroritzats que a més de pots també queien petites pedretes que rebotaven al sostre de l’autocaravana, i atemorits que no en caigués cap de més gran, vaig prémer l’accelerador a fons fins a sortir a l’altre costat de la polseguera amb només un ensurt com a únic infortuni. Poc més tard d’aquest ensurt, a la tarda del quart dia, vàrem arribar a Gilgit, la població més gran del Nord del Pakistan, la qual havia de pertànyer a l’Índia durant la partició del 1947, evitat per una revolta que va revocar la decisió del maharajà local. A Gilgit ens hi vàrem estar dos dies, la primera tarda fent compres pel bazar, el següent matí visitant un relleu de buda esculpit a una paret rocosa a l’oest de Gilgit i estenent la meva visa del Pakistan, a la tarda arreglant la protecció del cotxe que vibrava i l’endemà canviant un tub de l’oli de la direcció assistida, el qual ja m’havien arreglat a Lahore però encara gotejava. Sorprenentment, després de dues hores de feina, el taller no em va voler cobrar res, érem els seus invitats ens van dir. A la tarda vàrem sortir de Gilgit creuant un insegur pont suspès, doncs el principal pont de l’autopista del Karakorum havia caigut, i ens vàrem dirigir cap al nord, deixant enrere el riu Indus que anava a buscar les aigües als cims més alts del Himalaya i endinsant-nos a la vall del riu Hunza, la qual ens reservava magnifiques vistes del pic Rakaposhi i d’altres muntanyes nevades més al nord. Després de passar la nit a un aparcament d’una escola, l’endemà al matí vàrem arribar a Karimabad, la principal atracció turística del Karakorum, doncs posseeix un interessant fort dominant una vila plena de petis comerços i hotels davant la majestuosa muntanya de Ultar II. Karimabat havia estat la capital del regne de Hunza, un regne que des del segle quinze havia rivalitzat sagnantment amb el proper regne de Nagyr, degut a una herència poc satisfactòria que havia dividit l’anterior regne entre dos bessons, fills de l’anterior rei. De totes maneres, sembla que el regne de Hunza va ser més victoriós, i prova d’això és el fort de Altit, més al nord i en reconstrucció, i els fort de Baltit que vàrem visitar tant bon punt vàrem arribar a Karimabad. Un guia es va encarregar de mostrar-nos les tres plantes del fort, comentant-nos que l’estètica tibetana es devia a un casament al segle disset d’un príncep amb la filla del governador de la vall de Baltistan (més propera al Himalaya), la qual va portar artesans per a millorar la construcció. Gràcies a aquestes millores, sorprèn la planta superior, amb sorprenents vistes sobre la vall des de bonics balcons i habitacions treballades amb fusta. Al baixar del fort, l’Alexandra va voler entrar a cada una de les botiguetes que hi havia al carrer principal, tot i que els dependents les obrien especialment per a ella, perquè nosaltres érem casi uns dels únics turistes. Un d’aquests dependents ens va explicar que cada vegada hi ha menys turistes, per la inestable situació del Pakistan, però sobretot des de l’11 de setembre (de quin any? Als occidentals ens agrada celebrar aniversaris, però acabem recordant el dia però no l’any). De totes maneres, els turistes no s’haurien de preocupar dels possible presència de talibans a partir de Gilgit, doncs els habitants de la vall del riu Hunza són musulmans ismaelites, una escissió dels shiites creada pel desacord sobre quin fill havia de succeir el sisè imam. Contràriament als Shiites, els ismaïlites han seguit amb la línia successòria d’imams fins al present dia, el Aga Khan IV, el qual viu a Ginebra, i és posseïdor d’una gran fortuna, la qual destina en part a realitzar diferents projectes socials per la zona. Els ismaelites tenen una fe més personal i menys reglamentada, és per això que són més oberts de ment (expressió utilitzada per un d’ells) i amb les noves cultures. I per exemple em van explicar que el dejuni durant el ramadà és una opció personal i que molts mengen i beuen a casa, fora de la vista dels que puguin dejunar. De totes maneres, malgrat els pocs turistes, ens vàrem fer amics dels australians Brendan i Caroline, amb qui vàrem quedar per sopar. Mentre sopàvem ens van explicar que quan eren joves (ara tenien uns 50 o 60 anys) van estar recorrent durant uns 10 anys, per terra i per mar, tot el món. I al explicar-nos els seus records de l’Índia i Pakistan ens van comentar que eren els dos únics països del món que no havien canviat en els darrers 30 anys, amb la mateixa pudor i brutícia, excepte pels mòbils. L’endemà vaig fer una excursió amb en Brendan, la Caroline i uns japonesos que ens vàrem trobar pel camí fins a sota la glacera del pic Ultar II, una bona caminada a través de diversos precipicis, doncs Karimabat es troba a uns 2500 metres i la glacera es trenca a uns 3250 metres. L’endemà vàrem seguir el nostre recorregut riu amunt, visitant abans unes boniques mesquites exquisidament decorades amb fusta tallada al poble de Ganish, sota Karimabad. Vàrem tornar a fer parada (i també nit) al poble de Gulmit on hi havia nombroses pomeres amb pomes tant bones com les de Romania (segons l’Alexandra). Així doncs, mentre l’Alexandra robava pomes (en alguns casos amb permís dels propietaris), jo vaig fer una altra caminada fins un altre poble més amunt i les ruïnes d’un castell mentre m’anava creuant amb camperols molt curiosos i simpàtics. I finalment, avui he fet les darreres excursions. Primer ens hem dirigit amb el cotxe una mica més amunt de Passu, on en teoria haviem d’observar una gran glacera arribant fins a la carretera, però en comptes d’això només hem vist la carretera espatllada. Després he fet una caminada des de Passu fins a un llac proper sota una gran glacera que alimentava un riu (de fet, el Karakorum es la part del mon amb més glaceres apart de les regions polars), i més tard, una petita caminada fins a un pont penjant sobre el riu Hunza el qual era horrible de creuar, doncs només hi havia una travessera de fusta cada mig metre, insuficients per a impedien que els ulls clavessin la mirada a les tèrboles aigües de sota. Rawalpindi (veure sobre mapa) 18/09/2008:
Vàrem sortir de Karimabad tard però amb presses, doncs l’Alexandra havia decidit estendre el seu visat a Gilgit, no fos cas que ens quedéssim curts de dies. Anàvem amb temps per a arribar abans de les dues, l’hora que les oficines de la policia tancaven, però en comptes de la petita carretereta per la qual havíem passat al sortir de Gilgit, vàrem seguir per la carretera normal, però al cap d’uns quinze quilometres, sense cap mena d’indicació, ens vàrem trobar que la carretera s’acabava en un pont caigut. Llavors vàrem entendre perquè ens havien desviat per la petita carretereta al sortir de Gilgit, i malgrat que havíem malparlat d’aquesta carretereta, vàrem haver de recular els quinze quilometres per a prendre-la. I de la mateixa manera que l’anterior vegada, vàrem haver de creuar un pont penjant acoquinava una mica, perquè amb el pes de l’autocaravana es ben deformava. Amb tot, vàrem arribar tard i vàrem decidir que quedar-nos fins l’endemà, mentre jo aprofitava la tarda per a enganxar els casi últims adhesius a l’autocaravana. El següent dia vàrem arribar a les deu a les oficines de la policia, però tal com ens temíem, ens van anar fent tornar cada hora perquè el responsable encara no havia arribat, fins la una, què l’Alexandra va poder recollir el passaport amb l’extensió de visat. Vàrem sortir ja dinats i amb ganes de fer quilometres direcció al sud, però els imprevistos encara no s’havien acabat. Una hora després de sortir de Gilgit ens vàrem trobar una fila de camions i cotxes parats a carretera, en un punt en que aquesta retallava un precipici rocós per la meitat. Vàrem parar darrera la cua i vaig sortir a preguntar perquè estaven parats, però ningú dels presents semblava parlar anglès, així doncs, vaig seguir caminant uns cinquanta metres per la carretera fins a una corba des de la qual vaig poder observar la causa de la retenció: una gran roca d’uns 4 o 5 metres de diàmetre s’havia desprès de la muntanya bloquejant la carretera juntament amb moltes altres roques de mides considerables. Quan vaig arribar ja deuria fer uns 20 minuts que la pedra havia caigut, i ja hi havia un grup d’homes intentant apartar pedres d’un o dos metres de diàmetre per a buidar un corredor entre la paret i la gran roca, però al comprovar que no podrien moure una gran pedra del mig, van decidir de començar a amuntonar rocs per crear un abrupte camí per sobre la gran pedra horitzontal i pel costat de la roca de 4 o 5 metres. Al cap de poca estona una moto va passar desequilibrant-se cada mig metre, després ho va provar un tractor, quedant-se amb el remolc encallat, però alçant-lo a pes entre diverses persones aquest va poder seguir. I de la mateixa manera ho van seguir intentant tot-terrenys, els quals acostumaven a rascar un costat amb la roca gran, i fins i tot turismes, els quals acostumaven a quedar pendolant sobre la roca horitzontal rascant conseqüentment els baixos. Una hora i mitja més tard, va arribar una gran excavadora amb la intenció de tirar avall la gran roca, però aquesta va guanyar el pols a la màquina i van haver d’anar a avisar els xinesos que treballaven carretera més amunt per a dinamitar-la. Mentrestant, els tot-terrenys, cotxes, tractors, minibusos i petits camions d’ambdós costats es van seguir barallant per a decidir qui s’encallava primer sobre les roques i després en sortia gracies a la força bruta dels voluntaris. I naturalment, entre la gent que miraven amunt que no caiguessin més pedres, i la resta que deambulava de d’un costat a l’altre, es van produir els primers embussos de cotxes causats per la impaciència dels conductors que si veien un forat lliure s’hi posaven, sense pensar que els cotxes en sentit contrari no tindrien espai per a passar. I finalment, al cap d’unes dues hores i mitja, van arribar els xinesos amb una gran foradadora i els explosius, i com per art de màgia, els cotxes i la gent es van anar apartant del voltant de la roca fins a deixar uns 50 metres a banda i banda deserts, moment que van aprofitar els tècnics per a detonar les 3 càrregues col•locades, però aquestes no van ser suficients perquè l’excavadora pogués amb la tossuda roca, i els xinesos van haver d’endinsar dos explosius més a la roca perquè aquesta s’esmicolés considerablement. Content perquè en breu sortiríem de l’embotellament, vaig esperar que l’excavadora comencés a apartar les roques de mida més manejables, però sorprenentment l’excavadora no es va posar en marxa. En la foscor, vaig preguntar uns homes que hi havia fumant què passava i on era la gent, i em van dir que el conductor de l’excavadora i la resta de la gent estaven menjant, doncs ja s’havien acabat les hores de dejuni del ramadà. Així doncs, vàrem haver d’esperar uns quinze minuts que l’excavadora es posés en marxa i una altre mitja hora que tragués les roques suficients per a alliberar un carril, moment en que tots els motors van encendre’s per a seguir veloçment amb el trajecte previst. Eren les vuit i, entre clàxons, nosaltres també ens vàrem afegir a la rua fins al proper poble, on vàrem aparcar en una espècie de magatzem que tenien momentàniament les portes del pati obertes. L’endemà ens vàrem despertar d’hora per a seguir el viatge seguint les aigües del riu Indus. Vàrem fer força via i només al final de la tarda, arribant a Besham, vàrem tenir algun petit ensurt, quan, enmig d’una tempesta d’aigua, en dues ocasions diferents, van rebotar sobre l’asfalt a menys de dos metres davant nostre una pedra de la mida d’un puny. Per sort no en va caure cap sobre nostra i vàrem poder arribar sense cap incidència a Beshan, on hem passat la nit. I avui també hem fet força via, arribant casi a Islamabat, tot i que al matí hem destinat unes quatre hores per a visitar al vall de Alai, on no vàrem poder anar quan pujàvem per culpa d’una esllavissada. L’estreta carretereta cap a Alai puja un quilòmetre vertical des ta Thakot (propera a Beshan), obsequiant en tot moment amb meravelloses vistes sobre la vall del riu Indus, del qual es poden observar uns 20 quilometres d’una tirada des del cim d’un coll. Des del coll he fet una petita caminada fins a una muntanya que gaudia d’encara millors vistes, però des d’allà he observat que en des d’un turó una mica més avall, l’espectacle ja seria insuperable i he començat a descendir un caminet. Però un noi des de dalt m’ha avisat que el camí era perillós (només sabia dir la paraula problema). He tornat a pujar, però com que no m’oferia cap altre alternativa que desfer tot el camí fet per agafar-ne un altre a sota, he tornat a baixar un tros de caminet. Però els crits de “problema, problema” m’han fet aturar i mirar enrere. Llavors, fent gestos per intentar fer-se entendre, ha representat la postura d’estar disparant. Llavors he entès i he preguntat “taliban?”, i el noi, content d’haver-se fet entendre ha exclamat: “sí, taliban!, mentre m’assenyalava una casa de sota per on passava el caminet. I naturalment he tornat enrere i m’he decidit de no fer la foto de concurs, a canvi de no arriscar-me a rebre cap bala al cap. 20/09/2008:
Rawalpindi és una ciutat més antiga, important i gran que la propera Islamabat, tot i que aquesta última sigui més coneguda per ser la nova capital, construïda a partir del 1960. De totes maneres, poc monuments d’interès queden a Rawalpindi, degut a la seva turbulenta història, propiciada per la seva situació estratègica. En qualsevol cas, no vàrem venir a Rawalpindi per a visitar la ciutat, sinó per a veure com decoraven els camions pakistanesos i escriure un article que m’havien demanat sobre aquest tema. De totes maneres, quan vàrem arribar al centre de Rawalpindi ens van comentar que era divendres i que tots els tallers estarien tancats. Així doncs, vàrem anar a buscar un tranquil indret on aparcar proper al centre comercial per on vàrem passejar una estona. Després de dues setmanes sense trepitjar cap gran ciutat, vàrem decidir de sortir a sopar, però al sortir del cotxe cap a les 7 de la tarda l’Alexandra es va alarmar per la possible explosió d’una bomba o la decretació de l’estat de setge, doncs juntament amb el soroll d’alguna sirena llunyana, els carrers estaven casi totalment deserts de cotxes i persones. Però al arribar al restaurant (un fastfood americà), aquest estava ple a rebentar i de seguida vàrem conèixer que era l’hora en què acabava el dejuni del ramadà i tothom estava tancat a casa o als restaurants. I mentre sopàvem en una taula enmig de famílies alegres de seguir al peu de la lletra la seva tradició religiosa, va estar el millor moment per a aprendre de l’Alexandra el significat de la paraula Pakistan, un nom suggerit pocs anys abans de la partició per un estudiant de Cambridge amb el significat: “terra dels espirituals nets i purs”. Avui, al matí he agafat un taxi amb un simpàtic taxista que després d’estar preguntant una bona estona a diferents punts de la ciutat, m’ha pogut deixar al indret on arreglaven i decoraven camions, un descampat amb diversos tallers i multitud de camions nous i atrotinats pels voltants. He estat un parell d’hores deambulant pels tallers, fent fotos i intercanviant somriures amb propietaris de camions i artistes que casi no parlaven anglés. Després he tornat a l’autocaravana i poc més tard ens hem anat a connectar a internet, on he estat buscant informació sobre aquest increïble fenòmen de la decoració de camions al Pakistan, els quals són transformats en veritables obres d’art ambulants. Es diu, que molts conductors de camions, incapaços de casar-se per la falta de temps o insuficients diners, inverteixen tots el seus estalvis, amor i inspiració en els seus vehicles. Tot i que aquesta explicació no deu ser del tot certa, perquè un conductor de camió acostuma a pagar de $3,000 a $5,000 per a decorar el seu camió, externament i internament. La veritable història té les seves arrels en el temps de l’imperi Mughal, on molts artesants tenien treball pintant frescos a mesquites, palaus, cases,... però quan els temps van canviar, els artesans es van adaptar a la nova situació, primer embellint carretes estirades per caballs, i a l’any 1920 decorant els primers autobusos de la companyia Kohistan Bus, començant així el fervor pels camions (i alguns autobusos) altament adornats. Aquests ornaments acostumen a incloure canvis estructurals dels camions, com la introducció d’un gran paraxocs frontal, sobresortint fins a un metre i amb la capacitat de sostenir diverses persones amb el camió en marxa. També s’acostuma a instal•lar una coberta que s’alça en diagonal sobre la cabina que s’utilitza per a carregar extra pes o a eventuals passatgers. Però la part més espectacular, és la decoració en sí, que pot estar treballada en fusta (si els artistes provenen de Balochistan o Peshawar), en plastic (Rawalpindi i Islamabad), en adhesius reflectants (a tot arreu, però especialment a Karachi) i fins i tot ossos de camell (per artistes provinents de les àrees rurals de Sindh). Els camions també acostumen a tenir diverses parts pintades, sobretot la part posterior, amb boniques pintures d’animals, profetes, artístes de cine, o membres de la família; i també caligrafies adorant a Alà, o d’altres més personals del típus: “romàntic sense esperànça” o “estimada, acompanya’m al meu poble”. * Al matí hem sortit de Rawalpundi direcció a Lahore, per a creuar a l’Índia demà al matí. Poc més tard, sense assabentar-nos-en, un atemptat d’Alquaeda ha destrossat un luxós hotel de la propera ciutat de Islamabat, matant a més de 60 persones. No ens n’hem assabentat del succés fins al cap d’un parell de dies, però en conèixer-lo ens ha deixat un sentiment d’amargura, per haver conegut a gent tant interessant i hospitalària en un país que ja està caient pel precipici de la radicalitat i violència. ‹ Anterior (24/07/2008) MES Següent (2008-09-22)› ‹ Anterior (2009-09-03 - India) PAÍS Següent (2009-09-26 - Iran)› |
|
