| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (24/03/2008) MES Següent (2008-05-23)› ‹ Anterior (2008-05-12 - Turkey) PAÍS Següent (2008-06-10 - Turkey)› Greece Athens (veure sobre mapa) 27/04/2008:
Després de passar el dimarts a la platja i de dinar un deliciós borx (una sopa agre de vegetals típica de Romania que l’Alexandra va cuinar) varem tornar a Atenes per a retrobar-nos amb uns amics per assistir a un concert de música tradicional grega, amb dos llaüts, gran contrabaix, un melancòlic cantant i un excel•lent clarinetista. Al final del concert, l’Electra ens va proposar: - Voleu venir a celebrar la pasqua ortodoxa a l’illa de Lesbos? Hi havia dos altres nois invitats, en Natan, un holandès que estava estudiant de tocar la flauta a Atènes, i l’Hector, un espanyol de Cuenca que estava de vacances a Grècia. L’Alexandra feia dies que em demanava de celebrar la pasqua ortodoxa amb amics, doncs ella és Cristiana Ortodoxa, i naturalment vàrem acceptar. A més, qui deixaria passar l’oportunitat de veure un pilot de lesbianes i lesbians? Eps, no em refereixo a les dones que s’atrauen entre sí, em refereixo els naturals de l’illa de Lesbos. De totes maneres, és ben cert que les dones que s’atrauen entre sí, també s’anomenen lesbianes, degut a una antiga poetessa Grega nascuda a l’illa de Lesbos. Aquesta poetessa anomenada Sappho va escriure diversos poemes d’amor dirigits a altres dones, deixant el nom de lesbiana associat a aquest tipus d’amor per la posteritat. Els cinc hem gaudit de molts bons dies a Lesbos (la tercera illa més gran grega, o la vuitena del Mediterrani), passejant per Mitylene, la seva tranquil•la i comercial capital, i coneixent l’illa gràcies a uns amics d’Electra que tenien cotxe i també gracies a la generositat d’altres lesbians que ens van parar quan vàrem fer autoestop. Lesbos és famosa entre els grecs pel seu Uzo (beguda alcoholica) i pel seu oli d’oliva, prova d’això són els 11 milions d’oliveres que cobreixen bona part de l’illa. Lesbos també és coneguda per les seves nombroses fonts termals, que alimenten diferents banys de tipus turc i que nosaltres també vàrem gaudir dos dels dies. Però el més impressionant va ser observar les celebracions tradicionals de la pasqua ortodoxa. La pasqua ortodoxa es celebra normalment a diferents dates de la pasqua catòlica (o occidental), perquè els cristians ortodoxos utilitzaven tradicionalment el calendari julià, mentre que els catòlics utilitzaven el calendari gregorià. Apart d’aquestes diferències en les dates, també hi ha altres diferències en la celebració de la mort i resurrecció de Jesús, tot i que per a no allargar-me explicant-les, només descriuré la meva experiència d’aquests dies. Van ser unes celebracions interessant, al cap i a la fi, segons Wikipedia Grècia és el primer gran país amb més proporció de cristians, només 4 petits països tenen més proporció de cristians, entre ells el Vaticà, naturalment. El dijous, la nit en que mor Jesús, les esglésies s’omplen de fidels per a escoltar les santes escriptures, finalment, abans de mitja nit, totes les llums de les església s’apaguen i il•luminada per tènues espelmes es pot observar una gran creu que es transportada vacil•lant entre els creients plorosos i els nens espantats. L’endemà vàrem observar al poble de Agiassos la celebració de l’embalsamament de Jesús i el seu enterrament. Milers de fidels es van aplegar a l’església i els carrers per a observar l’epitafius, una caixa coberta de flors simbolitzant els sarcòfag de Jesus i que era transportat pels carrers del poble, seguit de cants fúnebres. I el dissabte el vespre és el gran dia de la resurrecció, de nou milers de fidels s’apleguen a les esglésies duent les millors robes i espelmes blanques adornades amb flors, o peluixos en el cas dels nens, i esperen l’hora de la resurrecció, en la que les llums de l’església s’apaguen i la llum vinguda de Déu encén les espelmes de tots els fidels, passant-se la flama els uns als altres. Aquesta també és la nit de la comilona i en que els joves competeixen amb els ous vermells que es van preparar el dijous, simbolitzant la sang de Jesús. Cada nen té un ou dur, i el fan xocar els uns contra els altres, resultant un ou guanyador que no s’ha trencat, mentre la resta dels nens gaudeixen menjant el seu ou trencat. Meteora (veure sobre mapa) 01/05/2008:
Durant el viatge hem estat allotjats per nombroses persones, però aquests dies ha estat al revés. Al tornar de Lesbos, vàrem invitar a l’Hector, un viatger Espanyol, a visitar amb nosaltres les muntanyes i monestirs de Meteora. I no només va viatjar i menjar amb nosaltres sinó que, a més, va dormir un dia dins l’autocaravana, acomodant la taula i seient com a llit. La segona nit, l’Hector va dormir al ras, no perquè ja no el volguéssim a dins, sinó perquè ell va preferir dormir sota les estrelles contemplant el impressionant paisatge de Meteora. Però tot i insistir en dormir al ras, sovint ens comentava lo afortunats que érem de poder viatjar amb una autocaravana i que en un futur, si la seva situació econòmica millorés, també intentaria fer-ho. De totes maneres, l’Hector tampoc es podia queixar del tot, ja que durant tot l’any passat va estar viatjant per l’Amèrica llatina. D’altre banda, l’Hector té l’avantatge de tenir un caràcter extravertit, afable i altruista que de seguida desperta la simpatia de la gent i la seva hospitalitat. De segur que en un futur proper també podrà realitzar el seu somni. Molta sort Hector! Tessaloniki (veure sobre mapa) 07/05/2008:
Seguint la mateixa ruta que 2 anys enrere, després de Meteora ens vàrem desplaçar fins a Tessaloniki on havia de rebre una carta des d’Espanya amb l’assegurança del cotxe que ens havia de permetre entrar a Turquia i Iran. Però el divendres la carta encara no havia arribat a correus, i en comptes de quedar amb gent de Tessaloniki que prèviament ja havíem contactat, vàrem preferir de passar el fi de setmana a la platja. L’Alexandra no volia trobar-se amb la Kiriaki, la noia de Tessaloniki amb qui havia tingut una petita aventura l’anterior vegada, i jo tampoc tenia ganes de trobar-me amb ningú en general. Encara em sentia sense il•lusió per a seguir viatjant, o com a mínim sense la mateixa il•lusió que tenia al principi, tot i que tampoc volia abandonar el viatge o tornar a casa. Aquesta desorientació suposo que part de la causa dels lleugers atacs d’ansietat que vaig patir durant el fi de setmana i els dos dies següents. Sumat a la desorientació o desil•lusió, també hi ha el cansament o angoixa pels possibles problemes que potser tindrem en el futur durant el viatge: les dificultats per entrar a Iran si descobreixen que he estat a Israel, la impossibilitat d’entrar a Xina amb cotxe, les complicacions si hem de vendre el cotxe a l’Índia o embarcar-lo a altres destinacions,… No tinc la mateixa energia d’abans per a afrontar els entrebancs, però tinc ganes de tornar-la a tenir. En qualsevol cas, confio que la il•lusió em tornarà quan entri a Turquia, passat Istambul, quan tot sigui nou per mi, i quan en certa manera s’hagi acabat l’odissea de no poder creuar Síria per a arribar a Turquia. El dimarts va arribar per fi la carta i una mica més animat per a poder seguir el viatge cap l’est, vaig començar a definir uns objectius que s’han anat afirmant a mesura que ens apropàvem a Istambul: • Em tornaré a entusiasmar amb el projecte prendre el pols al món i intentaré entrevistar a molta més gent, més d’una persones per país. • M’il•lusionaré per les noves gents, cultures, històries, paisatges,... que descobriré, enriquint-me cada vegada més com a persona. • Tornaré a convèncer-me que les dificultats del viatge són positives per a créixer com a persona i si més no, són positives per a explicar. Turkey Istambul (veure sobre mapa) 12/05/2008:
Els dies a Istambul han estat molt intensos, tot i que ara estic escrivint aquestes paraules escoltant les onades del Mar Negre de fons i la importància d’aquests dies passats sembla més relativa. En qualsevol cas, començaré a relatar els esdeveniments més irrellevants, que en realitat no ho són. Des de Tessaloniki vàrem arribar a Istambul en dos dies. La última nit la varem passar al costat de la platja del Mar de Marmara, en un poble costaner proper a Istambul. Al matí, quan ens disposàvem a seguir el viatge, un home anomenat Mustafà se’ns va apropar i ens va demostrar el significat de l’hospitalitat turca. Sense parlar gent d’anglès ens va invitar a un cafè i un cop a casa seva va intentar mantenir una conversa amb nosaltres utilitzant un diccionari i un llibre d’anglès del seu fill. Finalment, sense que nosaltres ho insinuéssim en cap moment, es va oferir per a carregar aigua a l’autocaravana, que en realitat ho necessitava. Abans d’acomiadar-nos, vaig mirar la traducció de gràcies al seu diccionari i vaig exclamar amb sentiment “Tesekkür”. Al entrar de nou a Istambul, tot i que ja m’havia sorprès la primera vegada, em vaig tornar a sorprendre per la modernitat i l’enormitat de la ciutat i els seus suburbis, en la qual viuen uns 12 milions de persones. Mentrestant, l’Alexandra em descrivia els sentiments d’endinsar-se a un país que va estar ocupant i intentant conquerir nombroses vegades Romania, el seu país. D’altre banda, l’estada a Istambul i la visita als seus monuments, mercats, àrees comercials, em va tornar part de l’energia perduda i necessària per a continuar el viatge, però sobretot al observar la il•lusió amb que l’Alexandra descobria aquesta nova ciutat. També em va tornar una altre part de l’energia trobar-me amb dues noves persones a Istambul, els quals vaig entrevistar pel projecte de prendre el pols al món i amb els que vaig mantenir converses molt interessants sobre religió, esoterisme, moralitat, Déu,... D’altre banda, amb l’Alp, el primer noi que ens vàrem trobar, també vàrem parlar sobre la llibertat d’expressió a Turquia. Al demanar-li d’entrevistar-lo ens va presentar la llei turca 301, segons la qual qualsevol turc que manifesti quelcom encontre de Turquia, dels seus governants o la seva història s’enfrontarà a una pena de presó. Aquesta llei també era una de les causes que des de Turquia no pogués accedir al web Youtube d’internet, perquè allà hi havia exposat un vídeo on s’atacava Ataturk, l’heroi Nacional i pare de la Turquia actual. En qualsevol cas, l’estada a Istambul va ser molt més transcendent que aquestes visites i encontres, perquè en realitat a Istambul vaig definir la continuació del viatge. Al mirar per Internet si a India podria vendre l’autocaravana vaig descobrir que no, perquè (entre molts altres motius) les autoritats no deixen importar vehicles amb el volant a l’esquerra. Aquest descobriment, i el coneixement que a Austràlia tampoc podria vendre l’autocaravana amb facilitat, per poc em va fer abandonar la idea de continuar el viatge per Àsia, per a seguir-lo per Amèrica amb un nou vehicle. Però després de meditar múltiples opcions, finalment em vaig decantar pel següent pla: Seguirem viatjant amb l’autocaravana per Turquia, Iran (si no em deixen entrar hauré de reconsiderar tot el pla), Pakistan i Índia, on intentaré vendre l’autocaravana a un Europeu que la retorni a Europa o la deixaré aparcada mentre visiti els següents països: Nepal, Xina, Japó, Vietnam, Malàisia i Tailàndia. A continuació desfaria camí cap a Europa amb l’autocaravana si no l’hagués venut amb anterioritat. Però encara hi ha una altre decisió de gran importància que va tenir lloc a Istambul. Feia dies que m’adonava que amb les meves accions estava intentant dinamitar la relació amb l’Alexandra. És un defecte que fa més de 10 anys que no m’abandona. Amb les meves anteriors parelles, després d’uns dos anys de convivència, m’acabava aclaparant i no acceptant més els defectes de la meva companya em posava a dinamitar la relació perquè no tenia el valor de trencar-la unilateralment (o d’acceptar-la tal com era). Això m’estava passant amb l’Alexandra, perdia molt fàcilment la paciència amb els seves freqüents fases de mal humor i estava començant a desitjar que tornés a Romania per a seguir el viatge sol, tot i que pensava que ella m’estimava massa com perquè m’abandonés sense problemes. De fet, – l’Alexandra m’ho recordava sovint – ningú m’arribaria a estimar tant com ella, i m’ho creia: ella havia canviat molt per mi, encara que ho cregués insuficient. En qualsevol cas, no pensava que l’Alexandra m’acabés donant amb tanta facilitat la opció de trencar la relació, doncs suposo ella també estava cansada que li digués que ja no l’estimava. En realitat, l’Alexandra no volia trencar la relació, però perfaria estar a Romania cuidant la seva àvia malalta mentre jo creuava Iran i Pakistan, per a després tornar-se a reunir amb mi a la Índia. Però jo sabia que si continuava sol no l’esperaria. Tenia a les meves mans l’oportunitat de trencar la relació d’una manera molt poc traumàtica. Però llavors, com sempre, vaig començar a valorar els molts bons moments viscuts amb l’Alexandra i a valorar tots els canvis realitzats per ella, per exemple l’absència de crisis de nervis des d’Etiòpia. Vàrem passar tota una tarda abraçats al llit, l’Alexandra plorant per la nostra imminent separació mentre jo estava prenent una de les decisions més importants de la meva vida. Finalment vaig exclamar amb sentiment: • No vull que marxis, si marxessis no t’esperaria. Vull continuar el viatge amb tu – I poc més tard vaig aconseguir expressar. – T’estimo, perdona’m per tot el mal que t’he fet. .... A prendre el pols al món amb l’Alp, aquest va respondre que el principal problema del món és la ignorància i la poca compartició d’informació. El problema es solucionaria amb l’educació, ensenyant filosofia i ètica. Ell pot col•laborar com a escriptor introduint sutilment morals en els seus escrits. El principal problema de Turquia és l’educació, la qual es basada en clixés que la gent no es qüestiona si són certs o no. La solució seria la mateixa que en el cas mundial. L’Alp es considera feliç gracies a les seves creences esotèriques que li permeten ser optimista. L’Alp seria més feliç si la gent fos més tolerant i altruista. El secret de la felicitat és seguir les pròpies virtuts. En Ferhan opinava que el principal problema del món és el coneixement, al qual difícilment es pot accedir. Només uns nou vinguts extraterrestres podrien solucionar el problema. A Turquia, l’educació també és el principal problema, el qual no deixa pensar més enllà de les ensenyances. No era optimista amb la solució del problema, tot i que intenta influenciar els seus amics. En Ferhan es considera feliç, amb els llibres, amics, musica, humor,... En Ferhan seria més feliç amb la bona companyia d’una noia. El secret de la felicitat és el coneixement, per exemple coneixement de què vols o què t’agrada. Ankara (veure sobre mapa) 14/05/2008:
Vàrem estar pocs dies a Istambul perquè havíem de solucionar diverses coses a Ankara, la capital. Tot i així, vàrem donar una mica de volta i vàrem estar-nos un dia gaudint del tranquil i poc explotat Mar Negre, el mateix mar que refresca Romania, el país de l’Alexandra, un mar que jo encara no havia vist. Tot i que el mar és blau, com la resta de mars, es creu que el nom és degut a la poca visibilitat del Mar Negre, la qual només és de 5 metres (25 metres en el Mar Mediterrani), provocat per la rica concentració de microalgues degut a la molt poca salinitat del mar. Avui a mig matí hem arribat a Ankara, una ciutat sorprenent moderna (l’Alexandra sovint em comenta que Turquia és molt més moderna i desenvolupada que Romania), i ens hem dirigit directament a l’ambaixada d’Espanya on m’estaven guardant el passaport que havia tramitat a Etiòpia (l’ambaixada d’Etiòpia l’havia enviat a Kenya en comptes d’Egipte i al no poder-lo recollir a Egipte el van enviar a Turquia). L’ambaixada m’ha entregat el nou passaport i m’ha informat que hauria d’anar a la policia per a estampar el visat de Turquia al nou passaport. Però això suposava un problema, perquè tenint l’experiència de la renovació del passaport a Egipte, sabia que en el nou visat farien referència a l’antic passaport, en el qual tenia evidències d’haver entrat a Israel, impossibilitant-me la opció d’entrar a Iran. Vaig estar discutint el problema amb l’ambaixada i finalment vàrem trobar la solució. Els Espanyols poden viatjar a Turquia utilitzant només el carnet d’Identitat, així doncs, declararia com a perdut l’antic passaport, sortiria de Turquia utilitzant el DNI i tornaria a entrar utilitzant el nou passaport, el qual només tindria visat d’entrada sense cap referència a antics passaports. D’altre banda, aquesta opció no ens suposava fer molts més quilometres de carretera, ja que teníem previst de visitar la costa del mar Mediterrani i Egeu el qual ens aproximava a Grècia. No tenint opció de començar a tramitar els visats d’Iran i Pakistan fins que no haguéssim sortit abans de Turquia, vàrem decidir de començar a fer camí, la mateixa tarda, cap a la costa sud de Turquia, abans però, ens vàrem reunir una hora amb en Özgür, el noi de Couchsurfing que havia rebut desinteressadament uns mapes d’Àsia i el carnet de conduir internacional i m’ho havia enviat a Jordània, i el qual també havia rebut més recentment dos llibres de Lonelyplanet els quals em va entregar. Va ser una trobava curta, però vàrem quedar de retrobar-nos en tornar a Ankara, ja que en Özgür té previst de fer un viatge similar al nostre amb moto i estava ansiós d’informacions. Antalya (veure sobre mapa) 18/05/2008:
Dirigint-nos cap a la costa sud des d’Ankara, ens vàrem desviar un o dos centenars de quilòmetres per a visitar una veritable meravella: Pamukale, que traduït del turc significa castell de cotó. Pamukale ocupa una gran extensió de muntanya sobre la qual ha precipitat un blanquíssim carbonat calci provinent de les fonts termals de la zona, donant la sensació d’estar nevada i creant formidables terrasses sobre les quals s’escola l’aigua. Les fonts termals brollen amb 250 (o 500 segons un tríptic) litres d’aigua calenta per segon, la qual conté una gran concentració de minerals (1,4 gr/litre) i curiosament una gran radioactivitat. Malgrat aquesta última, es diu que les aigües tenen poders curatius i medicinals i així també ho deurien considerar els antics romans, els quals van construir uns banys d’aigües termals i un temple al voltant dels quals es va expandir una ciutat anomenada Hierapolis. La ciutat, famosa pels seus banys curatius, va créixer fins als 100.000 habitants, però va decaure amb el pas dels segles degut a successives conquestes i terratrèmols. La visita a Pamukale inclou les ruïnes de Hierapolis, de la qual es conserva el carrer principal empedrat, diverses columnes i arcs en peu, un magnífic teatre i una necròpolis amb múltiples tombes entre les quals jo i l’Alexandra vàrem jugar a ser zombis. La següent destinació va ser Antalya, una turística ciutat a la costa del mar Mediterrani amb casi 800.000 habitants. Tot i la massificació, les feréstegues muntanyes que envolten la ciutat i els precipicis sobre els quals s’estén la ciutat antiga li confereixen un cert encant, encara que no coincidiria amb Atatürk que va manifestar “sense dubte, Antalya és el lloc més bonic del món”. En qualsevol cas, si vàrem gaudir de la ciutat, va ser gracies a la bona companyia que hi vàrem trobar. La Tijen és una simpàtica escriptora de llibres de cuina que ens va mostrar encantada la seva ciutat i un mercat de productes orgànics que s’organitza cada diumenge. A més d’intercanviar algunes receptes de cuina amb l’Alexandra, vàrem tenir algunes converses interessants amb la Tijen. Per exemple, després de comentar els problemes soferts amb Síria després d’entrar a Israel, la Tijen va explicar-me que als turcs que entren a Xipre del Nord també els passa el mateix, perquè Grècia no accepta Xipre del Nord com a país i veta l’entrada a Europa de qualsevol ciutadà que en tingui algun segell d’entrada al passaport. De la mateixa manera que els anteriors turcs trobats, la Tijen també es queixava de l’actual govern de transfons islàmic, perquè en comptes de fer passos cap a la Unió Europea sembla fer-los cap al món àrab. Això comença a provocar que moltes dones es comencin a cobrir el cabell per motius polítics, no pas religiosos, perquè si fos per motius religiosos no es vestirien tant seductores. És cert que abans d’Ataturk, l’heroi nacional, el país era musulmà, però Ataturk el va convertir en un país secular donant les mateixes oportunitats als homes i a les dones, però passat casi un segle, sembla que una part de la societat preferiria tornar als temps antics. A Antalya també hem trobat avui a la tarda amb en Murat, el qual ha aprofundit una mica més en el tema. Durant els anys 80, hi va haver tants conflictes entre dretes i esquerres que els militars van prendre el control del país amb el suport dels Estats Units. A partir de llavors, es va obligar la ensenyança de religió islàmica a les escoles per tal d’oblidar el conflicte d’ideologies, tot i que molt segur, aquesta norma està començant a provocar un altre tipus de conflicte d’ideologies. En Murat també ens ha parlat dels problemes amb els Kurds a Turquia, als quals es va prohibir el seu idioma després dels 80 i també es va reduir sensiblement la inversió de l’estat a la seva regió i a l’est del país en general. Des d’una posició nacionalista turca, també ens ha explicat la seva visió de la història en referència als armenis. Durant la primera guerra mundial, terroristes entre els armenis, suportats per Rússia, atacaven l’imperi Otomà mentre l’exèrcit lluitava a l’oest, fent decidir a les autoritats de deportar a tots els Armenis més al sud, durant el hivern i sense mitjans de transport. De totes maneres, en Murant no creia que hagués estat un genocidi o que haguessin mort els centenars de milers que alguns mitjans calculen. Poc després d’acomiadar-nos, he vist pel carrer d’Antalya un cartell propagandístic en el què es negava molt taxativament sobre el genocidi d’Armènia. --- Vaig prendre el pols al món amb la Tijen, la qual opinava que el principal problema del món és la gent, la qual es creu superior a la natura però no ho és, creant grans problemes mediambientals. La solució és canviar un mateix, essent més responsable (no té cotxe, menja ecològicament, no contamina,...), per tal d’influir el seu entorn de la mateixa manera. El principal problema de Turquia és la dependència i importació de productes primaris, que abans produïa el mateix país al camp. La solució es trobaria subvencionant els agricultors perquè cultivin els aliments tradicionals. Ella com a escriptora intenta crear consciència. La Tijen es considera feliç a vegades, sobretot quan es troba a la natura, o quan publica un llibre, o ajuda a gent,... Quan fa yoga és sent més feliç. El secret de la felicitat és no estar trist pel passat no preocupat pel futur. Fethiye (veure sobre mapa) 22/05/2008:
Hem estat uns quatre dies recorrent la turística costa antigament habitada pels Lycians, entre les badies d’Antalya i de Fethiye. Els Lycians, coneguts des del temps dels faraons, estaven organitzats com una federació de ciutats, la qual era admirada pels antics grecs, sempre en conflicte entre les diferents ciutats. Més tard, la federació Lyciana es va incorporar a l’imperi romà, però conservant significativa independència. Malgrat tot, al llarg de la seva història, els Lycians van haver de combatre molts intents de conquesta, escollint en dues ocasions de suïcidar-se en massa abans de ser conquerits. En qualsevol cas, durant l’assimilació del cristianisme, terratrèmols, plagues i els atacs pirates van provocar la desaparició de la federació. El mateix vespre després de sortir d’Antalia, vàrem arribar a Chimera, un indret màgic proper a l’antiga ciutat Lyciana d’Olympos. Chimera era una bèstia mitològica amb la part frontal amb forma de lleó, la final de serp i la central de cabra (difícil de representar) que tenia com a característica principal l’habilitat de llençar flames, i és aquesta característica la que va donar el nom al indret que vàrem visitar. Després de pujar amb la llum del crepuscle durant una mitja hora per un camí costerut, vàrem arribar a una pendent rocosa il•luminada per una desena de fogates que cremaven sense llenya. Des de l’antiguitat la muntanya no ha deixat d’escopir gas metà per diferents forats, els quals s’encen de forma natural i espontània. Antigament les flames servien per a fomentar mites i per guiar els vaixells durant la foscor, però actualment les flames serveixen per a escalfar el te o cremar la carn dels de turistes que visiten la muntanya, durant el dia i sobretot els vespres de lluna plena. L’endemà vàrem visitar les properes ruïnes d’Olympos, de les quals només es conserven unes quantes pedres amuntonades entre els arbustos i una gran porta d’un dels antics temples dedicats als Déus romans, passant la resta del dia prenent el sol a la preciosa platja d’enfront les ruïnes. El següent dia ens vàrem aturar breument a Demre, el poble on va viure Sant Nicolau, llegendari pels seus regals i donacions, convertint-lo en el mitològic Santa Claus. Vàrem seguir fins a Kas, un bonic poble coster, amb petits carrerons plens de tendes turístiques, algunes antigues tombes Lycianes a visitar, i un petit amfiteatre romà amb unes fenomenals vistes cap al mar. De totes maneres, el poble era massa turístic com per a quedar-nos-hi per la nit i vàrem tornar a la carretera fins a Patara. A Patara s’hi troben les ruïnes d’una altre ciutat Lyciana, situades properes a una llarga i excel•lent platja de sorra on a l’estiu niden les tortugues marines. Per aquest motiu, està prohibit passejar darrera els vint metres posteriors a la platja i també visitar la platja durant nit. En qualsevol cas, vàrem acampar a l’aparcament proper a la platja i l’endemà vàrem gaudir d’un tranquil dia de sol, mar i visita cultural a les ruïnes, entre les quals destacaven un gran amfiteatre i un passeig de columnes mig inundat per l’aigua de la pluja. I avui, ens hem dirigit cap al canyó de Saklikent, no massa convençuts, doncs aquest no apareixia a la nostra guia de viatges, i és imperdonable, perquè la visita hauria de ser obligatoria. En arribar, he llegit en una informació local que el canyó de Saklikent és la segona gorja més llarga d’Europa (14km), afirmació estranya doncs el canyó es troba a la part asiàtica de Turquia. En qualsevol cas, de segur que és un dels més bonics del mon, i també més divertits de recórrer, doncs es pot fer amb relativa facilitat però amb l’aigua arribant a estones fins als genolls. Tot i així, al cap de mitja hora de caminar per l’estret i profund canyó, hem tornat enrere, perquè han començat a aparèixer petites cascades a les quals podia relliscar i submergir la càmera. I finalment, per la tarda hem arribat a la atractiva però massificada platja de Oludeniz, propera a Fethiye. Hi ha ciutats que semblen conquistades pels alemanys, però aquesta ho semblava pels anglesos, i per nombrosos joves que volaven amb parapent saltant de muntanyes properes. És massa tard per a marxar, però demà al matí a primera hora, sortirem a buscar un indret més tranquil. ‹ Anterior (24/03/2008) MES Següent (2008-05-23)› ‹ Anterior (2008-05-12 - Turkey) PAÍS Següent (2008-06-10 - Turkey)› |
|
