| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (25/07/2010) MES Següent (2010-09-23)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Parque Nacional Yellowstone (veure sobre mapa) 24/08/2010:
Tot i que a la costa oest dels Estats Units, hi havia molts indrets desèrtics de gent, no va estar fins a arribar a l´estat de Montana, creuant-lo de Nord a Sur, que vaig recordar les paraules d´un americà que una vegada em va dir: ´Si mai vols estar realment sol i assaborir la solitud, has d´anar a US´. I realment deu ser així, perquè aquesta terra a Europa (o a la resta del món) estaria superpoblada de petites granges i petits pobles des de feia moltes generacions. En canvi, a Estats Units, aquell paisatge ondulat, d´herba seca i de muntanyes llunyanes, només tenia marques de presència humana cada deu o vint quilòmetres, amb algun minúscul poblet, un ranxo, algunes segadores recollint cereals, o ocasionalment grans extensions de camps verds que es mantenien irrigats amb maquinària pesant. De totes maneres, on de segur ja no podies trobar la soledat era als parcs naturals dels Estats Units, alguns dels quals reben anualment fins a 2 milions de persones, o 3 milions en el cas de Yellowstone, tot i que en generals no ens hem sentit aclaparats en cap parc, a causa de les bones infraestructures (carreteres i places d´aparcament) i la gran diversitat d´indrets interessants a visitar o excursions a realitzar. Yellowstone va ser el primer parc natural creat a tot el món, a l´any 1872, i no és d´estranyar tenint en compte la bellesa, espectacularitat i fantasia del seu paisatge i punts d´interès. El parc de Yellowstone està situat sobre una gran caldera volcànica que fa calenta l´aigua subterrània fins a temperatures molt superiors al punt d´ebullició causant tal pressió que aquestes surten disparades amunt, per sobre la superfície, generant els guèisers, aigües termals, fumaroles i pots de fang. No hi ha altre lloc a la terra amb tal concentració de guèisers com a Yellowstone, alguns d´ells elevant-se periòdicament fins a 40 o 50 metres, tot i que el més impressionant eren els colors de les múltiples piscines i rius d´aigua bullent habitats per diferents espècies de bacteris que pintaven les aigües amb intensos blaus, vermells, grocs i verds. El indret realment era màgic, però no només les forces de la terra eren espectaculars, pel parc creuava el riu Yellowstone i molts altres rius, serpentejant profunds canyons i saltant impressionants cascades. També la fauna que habitava el parc era sorprenent, visualitzant en diverses ocasions extensos ramats de bisons pasturant apaciblement o amb els mascles disputant-se les femelles en zel, incloent un parell de cérvols, però no pas el temible ós grizlie. Unes quantes vegades vàrem aturar-nos al costat d´alguns cotxes amb els ocupants sostenint aparatosos telescopis que ens van comentar que havien vist puntualment un ós grizlie sortint de darrera uns matolls, per a nosaltres resultava una enorme pèrdua de temps, sobretot perquè unes setmanes enrere havíem vist fins a 8 ossos en un sol dia al Parc Nacional de les Sequoies. Vàrem necessitar tres dies complets per a visitar les principals atraccions de Yellowstone, de totes maneres, portàvem una setmana de viatge des de l´última aturada a la granja de Collville, i a meitat de la visita vàrem decidir de fer una altra aturada per a gaudir per un parell de dies de la hospitalitat d´en Dan a Jackson. En Dan va resultar ser un noi alegre i interessant, tot i que des del primer moment vàrem intuir que també podia ser bipolar i conflictiu. El següent dia, després que el sortís de festa mentre nosaltres dormíem a la furgoneta, en Dan ens va explicar que havia crescut en una secta cristiana que creia que l´univers s´havia creat feia 6500 anys, negaven l´evolució de les espècies i estaven convençuts que la fi del món era imminent i que només ells, si no pecaven, entrarien al paradís. Per sort, el predicador (qui disposava d´una televisió privada i havia finançat dues universitats) va morir, i el seu successor poc després, deixant la secta en mans del fill del successor, qui va decidir integrar la secta en una corrent cristiana més majoritària, causant un gran disgust entre els seus fidels. Va ser en aquest moment, que en Dan, quan tenia 18 anys, es va adonar que tots els dogmes que havia cregut des de la infància no tenien cap sentit i es va tornar ateu. Malgrat tot, en Dan no n´havia sortit completament alliberat, doncs en el passat havia sofert algunes experiències traumàtiques que no havia superat del tot. D´altre banda, era evident que en havia desenvolupat la seva interacció social d´adult, esdevenint una persona molt més sociable que la mitja, però al mateix temps sobrepassant sovint els límits socials establerts, per exemple fent comentaris sexuals dissonants. El segon dia per la tarda, en Dan ens va portar amb un telefèric fins al cim d´una muntanya, on al hivern es pot practicar l´esquí descendint pistes amb un desnivell de més de 1000 metres, convertint a Jackson en un poble increïblement turístic, gracies també a la seva proximitat als parcs nacionals de Teton i Yellowstone. Al vespre en Dan va tornar a sortir de festa mentre nosaltres descansàvem altre cop a la furgoneta. L´endemà al matí vàrem dedicar-lo a canviar l´oli del motor de la furgoneta i tot seguit vàrem tornar a casa en Dan, on aquest estava una mica estrany. Nosaltres ens vàrem posar a treballar amb els ordenadors, però mentrestant en Dan es va beure una botella sencera de rom i va començar a divagar i a tenir canvis d´humor sobtats. La veritat és que ens vàrem sentir força incomodats i quan en Dan va caure profundament adormit, vàrem decidir d´avançar una nit la nostra marxa. Vaig cridar-lo per a despertar-lo, però no va reaccionar i vàrem acabar deixant-li una nota on malgrat tot li agrairem els bons moments passats en comú. Tot seguit vàrem conduir uns quants quilometres fins a la riba del riu Snake, a 2000 metres d´altitud, davant les muntanyes de Teton, on ens vàrem relaxar el que restava de tarda. Les anteriors dues nits el termòmetre havia descendit fins als 5ºC i decidit a no passar més fred, la següent nit vaig dormir vestit, amb samarreta de màniga curta, samarreta de màniga llarga i jersei, sota el llençol i la lleugera manta i abraçat a l´Alexandra. Tot i així, aquella nit va ser gèlida i els dos vàrem passar un fred infernal. L´endemà al matí, abans de tornar a fer camí cap a Yellowstone vaig mirar el termòmetre i aquest marcava -3ºC. Definitivament ens haurem de comprar una manta, perquè la que ens havia regalat en Jordan de Holliwood resultaria insuficient a la tardor a la costa est. D´altre banda, comentant amb l´Alexandra vaig dir-li que preferia el calor de Dead Valley (50ºC) a passar una altra nit d´aquelles, mentre ella replicava que m´havia tornat boig (segurament era així).
Els dos dies posteriors al Parc de Yellowstone ens els vàrem prendre amb calma, conduint direcció a Rapid City i visitant pel camí, el canyó de Bighorn, espectacular però no massa fotogènic, i el següent dia Devils Tower (o torre del diable), una impressionant muntanya que s´alça verticalment, formada per columnes de roca formades durant el refredament d´una gran massa de magma y posterior contracció i fragmentació. Finalment, al mateix vespre vàrem arribar a casa la Carrie, que vivia amb el seu fill en un tràiler o gran caravana una mica deteriorada. A la nostra arribada també hi havia una altra noia de Couchsurfing allotjada per la Carrie, la Kaylene, de l´estat de Washington que havia iniciat un viatge amb una furgoneta amb la intenció d´establir-se i treballar en algun altre lloc d´Estats Units que l´atragués suficient. També hi havia en Robi company de feina de la Carrie a ´Americorps Vista´ o ´Voluntaeers of America´, una organització sense ànim de lucre amb base espiritual, segons la Carrie no únicament cristiana perquè llavors la comunitat india o nativa no hi voldria participar. La organització ajudava a famílies o persones pobres, les quals sumen uns 37 milions a tot US, ajudant en situacions d´emergència (per exemple oferint casa als sense sostre) o activant mecanismes perquè les famílies desafavorides puguin ser autosuficients. Vàrem comentar a la Carrie que des de que havíem abandonat la costa Oest, no havíem observat gent sense sostre o vivint al carrer, però la Carrie ens va comentar que també hi havia indigents al interior, a més a més, a South Dacota hi havia una gran comunitat de nadius Americans, tradicionalment molt més necessitats que la resta de la població. La Carrie ens va comentar que fins i tot ella era una beneficiaria, doncs estudiar a la universitat mentre mantenia un fill li va ocasionar grans deutes que l´haurien portat a la ruïna, a no ser que l´organització li hagués pagat els estudis a canvi d´ajudar a famílies o dones que haguessin passat per una situació similar a la seva. Durant les converses d´aquell primer encontre, en Robbie va comentar que el fi de setmana aniria a un pow-wow, una trobada de tribus d´indis que incloïa concursos de cant i ball, i ens va animar a assistir-hi. Tot i que havíem planejat estar-nos 3 o 4 dies visitant les atraccions properes a Rapid City, al final em vaig deixar atraure per l´atractiva proposta, deixant-nos només el següent dia, divendres, per a visitar unes poques de les atraccions. Naturalment no ens vàrem perdre el Mount Rushmore, el famós monument que resumeix els primers 150 anys de la història dels Estats Units amb les escultures de George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Rushmore es va concebre i construir durant la dècada dels 30 per a atreure turistes i realment va funcionar, perquè tota la carretera que enllaça Rapid City amb Rushmore estava plena de parcs d´atraccions temàtics, pobles ambientats en el mid-west, parcs d´animals,... Entre aquests destacaven diverses escultures de grans dinosaures, recordant que a les muntanyes de black hills o Bad Lands (visitades l´endemà) s´havien trobat nombrosos fòssils d´aquests animals prehistòrics. El mateix mount Rushmore estava concebut com una gran atracció turística, amb un immens aparcament al seu peu que nosaltres ens vàrem negar a pagar. Així doncs, després de fer les fotos pertinents des de fora, a continuació vàrem dirigir-nos cap a una altra atracció de la zona, la cova de la joia (jewel cave), la segona cova més gran del món, de la qual s´han explorat 245km de passadissos i corredors, els quals suposen només el 2% del volum total de la cova, estimat a partir de la quantitat d´aire que la cova exhala quan la pressió exterior decau o que inhala quan la pressió exterior incrementa. Segons aquest càlcul, encara poden existir 10.000km de corredors per a explorar, motiu pel qual sempre hi ha espeleòlegs voluntaris que dia a dia van ampliant el coneixement de la cova. En qualsevol cas, la visita a una de les sales de la cova no va ser massa extraordinària, a part d´algunes poques vetes de cristalls que brillaven al sostre.
El dissabte d´hora al matí vàrem seguir conduint cap a l´Est, direcció a Rosebut, la reserva d´Indis on es celebrava el pow-wow. A mesura que anàvem conduint cap a orient, el paisatge ondulat s´anava aplanant i les carreteres s´anaven tornant recte, amb només dues direccions possibles: nord-sud, est-oest; i total absència de carreteres corbes o en diagonal dibuixades al mapa. De camí vàrem aturar-nos a Wall, un poble que des de feia temps atreia turistes oferint cafè a 5cèntims i aigua fresca gratuïta. A continuació ens vàrem desviar cap a Bad Lands, un altre parc natural que hauríem visitat amb molta més tranquil·litat si no fos per la nostra següent cita. En qualsevol cas va ser molt interessant recórrer la carretera que creuava la gran extensió de pujols i muntanyes extremadament erosionades per les puges i riades. Abans d´arribar al Pow-wow, em vaig canviar la samarreta que setmanes enrere m´havia comprat per 2$ en un supermercat, en la que hi havia representada una gran bandera dels Estats Units. Pensava que els nadius americans no estarien massa contents amb la nacionalitat que els havien imposat un o dos segles enrere, però sorprenentment, l´escenari circular on es van representar les diferents cerimònies i balls estava rodejat de banderes americanes que onejaven amb gran solemnitat. Al mateix temps, en diferents ocasions van honrar a diversos soldats nadius que havien servit a l´exèrcit i havien lluitat per la pàtria en les diverses guerres estrangeres en les que havia participat US. En qualsevol cas, també em va sorprendre que durant l´acte alguns soldats nadius elevessin amb orgull algunes banderes capturades al general Custer, un general dels Estats Units de finals del segle dinou detestat pels nadius, doncs aquest tenia la missió d´entrar als poblats indis matant, dones, nens i adults fins que els caps de les tribus entressin en raó i accedissin a emigrar fins a les minúscules reserves que els havien assignat. De totes maneres, abans que l´exèrcit dels Estats Units aconseguís aquest objectiu, diverses tribus d´indis havien aconseguit frenar i aniquilar la totalitat del batalló de Custer, matant a 268 soldats americans, incloent el general Custer. Les banderes capturades a Custer, enmig de les banderes americanes durant la cerimònia, no deixava de ser una manera de reivindicar l´orgull de pertànyer a la tribu, mostrant al mateix temps orgull de pertànyer al país. A part de les cerimònies d´enaltiment de les banderes i els soldats nadius, gran part del pow-wow va consistir en un concurs de dos dies tant de danses com d´antigues cançons acompanyades de tambor. Va ser fascinant veure´ns transportats a la antiguitat del continent americà, amb danses on els homes movien amb èxtasis el cos i els peus mentre les dones es saltaven o giravoltaven amb més sensualitat, emotius cants i ritmes de tambors ancestrals i la vestimenta d´alguns pocs nadius, idònia per a una bona pel·lícula d´indis a vaquers. Malauradament, la majoria dels indis portaven productes moderns que deslluïa les seves vestimentes: teixits amb colors massa vius (alguns fosforescents), miralls, cinta aïllant per a subjectar algunes parts, cascavells als peus, sabates fets de bits de colors, que no deixaven de tenir la seva gràcia. A part de gaudir del pow-wow, al vespre del dissabte vàrem tenir una aventura nocturna, similars a les africanes, però aquest cas ambientada a Amèrica. En Robbie coneixia una noia que treballava per AmeriCorps i que vivia en una habitació llogada en una missió Luterana, on teníem intenció de passar la nit. Però al arribar, la dona responsable de la missió ens va interceptar i ens va dir que no ens podíem quedar perquè l´amiga d´en Robbie no li havia anunciat la nostra arribada amb antelació. En aquell moment, obligats a marxar d´un entorn paradisíac amb una excusa barata, vaig recordar un acudit que el presentador del pow-wow havia explicat al migdia: ´Un home no massa honest es veu obligat a fer una estada al infern després de morir. L´home tenia molta por del sofriment i caos que trobaria al infern, però al arribar es troba que tot està en ordre, amb la gespa tallada, les cases recent pintades, els carrers arreglats,... Estranyat l´home pregunta a un dimoni: -Què passa aquí? No era el infern un lloc terrible?- -Sí, sí ho era, fins que van començar a arribar-hi els mormons-´. Però després de la nostra experiència, l´acudit també es podria aplicar als Luterans, perquè segons la seva fe, aquella dona mereixia anar al infern, on de segur seguiria tenint cura del seu jardí. Entretant, expulsats del paradís, nosaltres vàrem vagar de nit per una reserva considerada perillosa fins que vàrem trobar un aparcament al costat de la carretera on ens vàrem disposar a passar la nit. Però al cap de poc es va presentar un cotxe de la policia i molt amablement ens van explicar que no ens podíem quedar allà, perquè era molt perillós, i d´altre banda havíem aparcat al costat d´una penitenciaria. Finalment, vàrem trobar aparcament en un supermercat proper on no vàrem ser destorbats la resta de la nit. El diumenge abans de continuar amb el pow-wow, es va celebrar una cerimònia religiosa oberta a totes les esglésies cristianes, a la qual casi ningú va assistir, perquè segurament la comunitat nativa només assistia als serveis religiosos si a canvi rebien ajuda. Malgrat que, durant el sermó intentessin atreure al nadius americans fent-los veure el paral·lelisme entre la seva espiritualitat i el cristianisme, recordant que ells també creuen en un gran esperit (o únic Déu) i que anaven a les muntanyes a tenir visions (o a pregar). És a dir, Déu havia revelat una part de la veritat als nadius, però no tota, perquè encara no havien tingut oportunitat de conèixer l´arribada de Jesús ni la bíblia. Robbie ens va explicar que també havia crescut en una església sectària, però que n´havia sortit, malgrat seguís creient en quelcom suprem. En qualsevol cas, a causa de la mala experiència viscuda amb els Luterans, durant la cerimònia religiosa en Robbie es va burlar de tota la parafernàlia, manifestant que la resurrecció de Jesús tenia un gran paral·lelisme amb els zombies que es desperten de la tomba i viuen després de morir, i que l´eucaristia animava a beure i menjar la sang i cos de Jesús, amb l´objectiu d´encomanar-se i esdevenir nous zombies seguidors del seu messies.
L´anterior fi de setmana havíem viscut una fascinant introducció a la cultura india o nativa-americana, malauradament, els següents tres dies vàrem ser allotjats una altra dona de Couchsurfing que ens va mostrar l´altra cara de la moneda. La Pamela estava apuntada des de feia temps en un programa d´acollida de nens maltractats o provinents de famílies molt desestructurades o amb problemes d´alcohol. Fins al moment havia acollit en diferents ocasions fins a 100 nens, tots ells fills de famílies índies. L´última noia que havia acollit tenia 14 anys quan la va rebre, amb problemes d´alcohol i drogues a causa del consum habitual de la seva família. La Pamela la va cuidar com a filla pròpia, oferint-li amor, educació i estabilitat fins als 17 anys, quan la noia va estar preparada per entrar en un programa d´inserció social i laboral a la ciutat SiuxFalls. Però, al ser menor d´edat, la noia necessitava permís dels serveis socials de la reserva india, els quals van decidir de tornar-la a la reserva per a facilitar-li ells mateixos el programa d´inserció social i laboral. Havent cuidat a la noia els darrers 3 anys de la seva vida, la Pamela es va queixar que no li oferissin el millor futur, però els serveis socials de la reserva li van respondre que ella no era de la seva raça o tribu i que la noia havia de tornar amb els seus. La Pamela va explicar que aquest desenllaç havia succeït només feia dues setmanes, lamentant-se de no poder tenir contacte amb la noia acollida, qui molt probablement es veuria abocada altra vegada al cercle viciós de l´alcohol i les drogues a la reserva India. La Pamela treballava d´advocada fiscal pel county de Lake Andes, el desé county (similar a província) més pobre d´Estats Units (Rosebud es trobava en el segon) perquè en el seu interior alberguen una reserva india que fa disminuir significativament les estadístiques de riquesa (el 27% de la població vivia sota la línia de la pobresa). Segons ens va explicar, les reserves Indies gaudeixen d´una jurisdicció i independència similar als estats, captant els seus propis impostos, redactant les seves lleis, dirigint la seva pròpia policia,... De totes maneres, a diferència dels estats, el funcionament de les reserves índies en general és un fracàs, amb governs corruptes i nepotistes, i a vegades permissius amb negocis de drogues, que només la policia federal o FBI té potestat per a investigar. De totes maneres, la ineficàcia està força delimitada, perquè al llarg dels anys els indis havien venut nombroses terres als blancs que havien quedat fora de la jurisdicció de la reserva, malgrat actualment els nadius estan pressionant per a ampliar les fronteres de la reserva fins als seus límits originals, fent tremolar de por als propietaris afectats. El següent dia vàrem tenir oportunitat d´assistir com a espectadors a la cort o tribunal del county on la Pamela treballava de fiscal. Ens va sorprendre que tots imputats citats aquell matí fossin nadius, tots ells havent comés alguna falta fora de la reserva, en general relacionava amb problemes d´alcohol, baralles, incompliment de penes,... Després la Pamela i la seva secretària ens van contar que en general, un 85 o 90% dels imputats en els judicis són nadius americans, malgrat aquests només constitueixin menys del 50% de la població del county. Havent escoltat la història personal de la Pamela, vaig pensar que la pobresa no podia ser l´únic causant de l´alt grau de delinqüència, i que potser la cultura i l´educació també afectaven. La Pamela no va tenir una vida gens fàcil, perquè als 16 anys va quedar embarassada i es va veure obligada a abandonar els estudis i a començar a treballar. Durant molts anys va estar treballant de camionera, però finalment, als 40 anys va decidir de reprendre els estudis i es va llicenciar com a advocada. Segurament ella tenia una força de voluntat que mancava als imputats aquell matí al tribunal. Com a aspecte positiu, escoltant al jutge em va semblar que la justícia americana era força flexible i estava enfocada a castigar amb l´objectiu d´evitar que es repetís la falta. El jutge sempre reduïa la pena considerablement i insistia molt a l´acusat que si cometia alguna falta similar durant un període de temps determinat la reducció de la pena quedaria anul·lada automàticament. Intentaven fer a l´acusat responsable de la seva conducta imposant uns límits molt clars als seus futurs actes, així com les conseqüències de traspassar-los. Així doncs, en molts casos, el jutge només imposava una multa, que els acusats s´havien de comprometre a pagar abans d´un dia determinat. Si no podien pagar les multes, l´acusat les hauria de pagar amb presó (a raó de 60$/dia de reclusió) o treballs a la comunitat (a raó de 8$/hora). Vaig preguntar a la Pamela si considerava just aquest sistema en el que els pobres tenien més possibilitats objectives d´anar a la presó per una mateixa falta i em va respondre que no, però que d´altre banda la justícia s´assegura que tothom pagui les multes imposades. El següent dia, apart de seguir treballant escrivint el llibre d´Àfrica, d´ajudar a la Pamela a tallar la gespa del seu jardí (una activitat força típica entre els americans) i de passar una bona estona derrapant amb un quad, també vàrem tenir estona per a conversar sobre la seva feina. Entre altres qüestions li vaig preguntar si estava a favor de la pena de mort, la qual era legal a South Dakota, i molt segura em va respondre que sí. Fins i tot va assegurar que s´hauria d´aplicar més, perquè per a una família que, per exemple, li hagin torturat i matat un fill, resulta insuficient veure l´assassí entre reixes per vida. Vaig intentar rebatre la seva opinió amb un argument típic: que en el passat s´havia condemnat a mort a molts acusats que posteriorment s´havia demostrat amb proves d´ADN que eren innocents, però la Pamela va respondre que aquest argument afavoria l´aplicació de la pena de mort, doncs actualment la tecnologia està tant avançada que és pràcticament impossible condemnar un acusat erròniament.
Vaig tornar a preguntar la mateixa pregunta a en Tobi, el nostre següent hoste a Mankato, i de seguida va respondre que no estava d´acord amb la pena de mort (no era legal Minnesota) i va afegir que ell seria incapaç d´assumir la responsabilitat d´enviar algú a la cadira elèctrica pensant en la seva possible innocència. Deia que tindria malsons, tot i que també creia que poca gent no podria assumir la seva feina de professor d´anatomia, en la qual havia de matar i disseccionar diverses tortugues i granotes al semestre perquè els seus alumnes coneguessin correctament el funcionament de les diferents òrgans del cos i poguessin esdevenir en el futur uns bons infermers. Quan vàrem arribar a casa en Tobi, acabaven d´arribar les seves dues filles que tenia amb custòdia compartida amb les seva exdona, quelcom força típic als Estats Units, on els fills de les parelles separades passen exactament el mateix temps amb cada un dels pares. Vàrem passar dos bons dies amb ells, tot i que jo em vaig quedar bona part del temps tancat a la biblioteca i la casa per a seguir escrivint el llibre d´Àfrica. L´Alexandra va sortir una mica més que jo, aprofitant per a comprar-me una bona jaqueta i unes mantes pel fred de la tardor en una tenda de segona ma, força típiques a US, les quals reben els productes com a donacions per tal de destinar els seus beneficis per a causes socials o benèfiques. De totes maneres, en Toby ja va explicar que a Mankato no hi havia pràcticament res turístic a visitar, tot i que la ciutat era famosa per haver portat a terme la més gran execució en massa de la història d´Estats Units, penjant a 38 indis Dakota, per la seva participació en la guerra Dakota. Inicialment, el tribunal militar havia sentenciat a mort a 303 indis, encara que 265 van ser perdonats pel president Lincoln, guanyant-se forces enemistats a la regió. La guerra Dakota va ser provocada pel incompliment per part dels Estats Units de subministrar aliments i recursos als Dakota de les reserves, els quals, ofuscats per la fam van decidir d´expulsar als pobladors blancs de la regió, matant entre 400 i 800 persones. En els mesos posteriors, els Dakota van perdre la guerra amb l´exèrcit dels Estats Units qui, després de l´execució en massa, va enviar els Dakota cap a altres estats anul·lant les seves reserves a Minnesota. En Toby i les seves filles em van explicar que les nenes anaven a una escola catòlica la qual -segons em van descriure- era molt més retrògrada que les europees, amb classe de religió diària i de 5 a 10 pregàries cada dia. Davant d´aquest panorama, no em vaig atrevir a preguntar sobre la seva religió fins al final de la nostra estada, després de descobrir que en Toby era persona molt oberta. Llavors, ell i la seva novia, que l´havia vingut a visitar, em van explicar que pertanyien a l´església Universalista Unitària, de la qual ja n´havia sentit a parlar. Interessant-me en les seves creences, em van explicar que l´església Universalista Unitària no té ni ensenya credos ni dogmes, que està oberta a qualsevol creença, fins i tot ateus, i que simplement intenta reflexionar amb la pròpia experiència, consciència i raó per tal de millorar la nostra relació amb la societat, amb un bon comportament ètic per a una millor humanitat. Tant oberta era l´església, que fins i tot acceptaven gais i lesbianes, oficialitzant al mateix temps casaments per l´església si ho desitjaven. Em deuria haver mostrat tan interessat al preguntar-los sobre la seva església que em van oferir d´anar amb ells a l´ofici del diumenge al matí, i naturalment vaig acceptar, malgrat els temors de l´Alexandra a que em convertís a una nova religió. Em va sorprendre que l´estètica de l´església fos cristiana, amb bancs de fusta, un altar amb una flama cremant al cap de munt, cançons acompanyades de piano amb una musicalitat idèntica als cants espirituals,... Ho vaig trobar normal, quan després em van explicar que la majoria dels assistents venien d´una educació Luterana o Catòlica,les dues principals religions de l´estat de Minnesota. De totes maneres, no van mencionar Déu, Jesús, les escriptures, o la salvació, i per contra només parlaven sobre l´esperit, l´ànima (dues paraules que a mi també em sobraven), la pau, l´esperança, la justícia i l´amor. Vaig trobar interessant que durant una estona obrissin el micròfon a qualsevol de la trentena d´assistens que volgués compartir les seves joies i il·lusions o les seves preocupacions o tristeses, per tal de crear un sentiment més gran de comunitat. Em va donar la sensació que l´església Universalista Unitària simplement havia intentat extirpar les coses dolentes de les altres esglésies: dogma i opressió; per a deixar la resta igual. L´explicació potser me la va donar una dona, quan va contar que si no pertanys a una església als Estats Units corres el perill de ser marginat i exclòs de la societat. D´altre banda, potser l´església Universalista Unitària resultava un consol per a tots aquells que s´havien sentit desenganyats en les seves esglésies originals però recordaven com es sentien a gust durant els oficis o pertanyent a una comunitat. Al acabar l´ofici i mentre preníem un cafè, vaig comentar a algun d´ells que a Europa (o com a mínim a Espanya) l´església Universalista Unitària difícilment tindria èxit, perquè l´església té molta menys força que als Estats Units, i la gent que es sent desenganyada normalment renega per sempre de les esglésies tornant-se ateu o buscant l´espiritualitat en religions orientals.
La nostra següent destinació era Cuyahoga Falls, a prop de Cleveland, on vivia una amiga nostra. Teníem opció d´arribar-hi passant per sota el llac Michigan y creuant Chicago o bé recorrent el nord del llac Michigan i per sota el llac Superior. Tot i ser un itinerari més llarg, vaig aconseguir convèncer a l´Alexandra d´escollir la segona opció, per a visitar alguns parcs naturals i evitar ciutats grans, les quals a Estats Units ens havien deixat força indiferents. De totes maneres, la tarda del diumenge vàrem haver de creuar la gran ciutat de Minneapolis abans de començar a conduir petites carreteres a prop del llac Superior. En aquelles carreteretes vàrem tornar-nos a trobar les enormes autocaravanes, grans com un autobús, arrastrant normalment un cotxe petit al darrera, que a Estats Units es podien conduir amb el carnet de cotxe. Tot i que n´haguéssim vist moltes a la costa Oest, encara ens sorprenien aquelles grans cases que acostumaven a conduir parelles de jubilats, d´un cantó a l´altre dels Estats Units. El dilluns al matí ens vàrem acabar d´arribar fins al parc natural de les Illes Apòstols, on vaig fer una bonica caminada entre un bosc proper a la riba del llac fins a unes coves en la roca vertical creades per les onades del llac. Vaig tenir sort que no plogués, perquè poc més tard va començar a ploure i així va continuar tot el dimarts. No estem massa acostumats a que ens plogui durant el viatge, així doncs, vàrem descartar les visites a unes mines de coure abandonades, i per un dia vàrem decidir de tancar-nos en una biblioteca i posteriorment en un McDonals per a mantenir-nos connectats a Internet. En canvi, el dimecres vàrem tenir una mica més de sort i vàrem poder fer alguna petita caminada pel Parc Natural de Pictured Rocks. Varem visitar una petita cascada d´un riu tintat de marró o vermell i amb molta espuma blanca que atribuírem a la contaminació, tot i que després vàrem llegir que es devia a la gran quantitat de metalls en les aigües. Després vàrem caminar per una platja propera a uns grans espadats esculpits per la força de l´aigua, que es mostrava especialment virulenta aquell matí. Malauradament, la pluja va tornar a destarotar-nos els plans i vàrem haver de tornar a la carretera molt més aviat del que ens pensàvem. Això ens va permetre visitar al matí del dijous les impressionants dunes del parc natural de l´ós dormint (Sleeping Bear dunes NP) i a continuació conduir nou hores per a arribar completament esgotat a Cuyahoga Falls, on ens esperaven els nostres amics, l´Amanda i en Mark.
Realment ens vàrem relaxar a casa l´Amanda i en Mark, potser massa, doncs pràcticament ens vàrem aletargar, com si la vida no hagués transcorregut durant aquestes dues setmanes. Necessitàvem unes vacances del viatge (sobretot l´Alexandra) i parar uns dies sense fer massa res, igual que ho havíem fet altres vegades. Però els nostres motius no sempre es comprenien i no era la primera vegada que algú em preguntava intrigat per correu electrònic: ´Com podeu fer vacances de fer vacances?´, ´que viatgeu estressats?´. Primer de tot, el viatger no viatge fent vacances, com a mínim en el meu cas. Les meves ànsies de descobrir i de comunicar mitjançant la fotografia i el text en mantenen ocupat bona part del dia, a més a més de les innombrables hores de conducció. Fa mesos que no tinc temps per a llegir un llibre, quelcom força usual durant les vacances, doncs a la mínima que tinc alguna hora desocupada la intento aprofitar escrivint el llibre d´África. Així doncs, no diria que viatgi estressat, tot i que intento fer-ho amb tanta passió que ocasionalment aquesta acaba consumint les energies i és necessari descansar unes hores, i a vegades uns dies, per a recuperar-les per a seguir amb la mateixa il·lusió que al principi. De totes maneres, malgrat estar bona part de les hores del dia sense fer res (bàsicament mirant sèries en el cas de l´Alexandra i jugant a go a través d´Internet en el meu cas), també vàrem tenir ocasió de tenir interessants converses amb l´Amanda, en Mark i altres amics d´ells. Va ser curiós poder assistir amb l´Amanda a una gran festa per a captar fons per a una organització que oferia assessorament legal gratuït a persones sense recursos. L´Amanda estava invitada al treballar per una altra organització que ofereix ajuda i protecció a les víctimes de violència domèstica o de gènere, i de rebot nosaltres també vàrem ser invitats. El sopar va ser de pel·lícula, compartint menjador amb grans personalitats de la societat de Cleveland, incloent la nova jutgessa del tribunal suprem: Sonia Sotomayor, qui va fer un discurs aplaudit per les més de 1000 persones assistents, que en general havien pagat 150$ per cobert. Em va sorprendre la gran quantitat de recursos que movia la organització de organitzava l´esdeveniment, sobretot tenint en compte que només actuava al comptat de Cleveland. Però després vaig pensar que la mida de l´organització era equivalent al problema, doncs segons em va explicar l´Amanda, Cleveland és la pitjor ciutat d´Estats Units on viure (segons la revista Forbes), desprès d´analitzar qualitat de vida, treball, benestar social, pobresa, corrupció, educació, violència,... Per això, Cleveland era anomenada ´the Mistake by the Lake´ (l´error al costat del llac). També l´organització de l´Amanda treballava exclusivament al comptat de Cleveland, treballant centenars de clients cada any, dels quals ella només atenia les dones llatines. Tenint en compte la gran quantitat d´il·legals als Estats Units, l´Amanda va explicar una interessant iniciativa del govern americà que a canvi de denunciar dels agressors les víctimes sense papers eren nacionalitzades. També vàrem anar a sopar diverses vegades amb amics de l´Amanda i en Mark, coneixent una d´aquestes vegades un home que em va semblar fascinant. A mesura que m´anava interessant per la seva història personal, en Miguel em va anar descrivint els seus orígens de classe mitjana al Salvador, fins a confessar-me que havia participat en la guerra civil del seu país, lluitant amb el Front Farabundo Martí per a la Alliberació Nacional (FMLN). En Miguel em va explicar alguna de les crueltats del govern dictatorial del Salvador durant els anys 80, com els esquadrons de la mort, fet que -segons ell- justificava la seva lluita com a terrorista. Sense que m´ho digués, vaig intuir que en Miguel havia participat en la mort de molts dirigents polítics o militars, degut a la seva classe social i facilitat per a relacionar-se amb gent important. De totes maneres, al final va ser descobert i va haver de fugir del país, per evitar que el govern el capturés o que el FMLN el matés, doncs sabia massa. Durant els seus anys de lluita, em va explicar que havia conegut a diversos terroristes d´Eta, els quals considerava massa radicals i amb menys arguments per mantenir la seva lluita terrorista, doncs al País Basc no es cometien les mateixes injustícies que al Salvador. Finalment em va comentar que ens facilitaria el contacte amb molta gent interessant al seu país, doncs després dels acords de pau al 1992, actualment governa el FMLN. Ens vàrem reservar pel penúltim dia, la visita als amish, una comunitat religiosa present a l´estat Ohio caracteritzada pel seu aïllament del món modern, conservant un estil de vida de segles enrere. De totes maneres, la realitat que ens vàrem trobar va ser molt diferent a l´esperada i fins i tot frustrant. Per una banda, el poble on en teoria vivien els amish estava completament corromput pel turisme, ple de tendes de productes amish, hotels i restaurants. Per altre banda, de seguida ens vàrem adonar que els amish, malgrat les informacions que en teníem, no viuen una vida tan antiquada i estan rodejats de tecnologia relativament moderna. Varem decidir pagar una entrada per a visitar una casa amish, que no ens va semblar massa diferent a una casa de 30 o 40 anys enrere, amb la diferència que en comptes d´instal·lació elèctrica, la llum funcionava amb gas natural. Vaig preguntar a la dona que atenia la casa, que vestia un senzill vestit tradicional, perquè els amish no podien utilitzar electricitat i ens va comentar que la bíblia els obligava a viure amb humilitat. Després va afegir que sense electricitat no tindrien la temptació de tenir televisió, un aparell que desintegra les famílies, per exemple evitant que pares i fills mengin junts a la taula. En qualsevol cas no vaig entendre que no poguessin utilitzar l´electricitat, i ni tants sols poguessin conduir cotxes, però sí poguessin utilitzar maquinària que funcionés amb combustible, com tractors o serradores. I encara menys ho vaig entendre quan a la mateixa casa vaig llegir que els bisbes amish permetien la utilització de panells solars per a tenir llum elèctrica durant la nit, més econòmica que la llum a gas. Al final vaig pensar que els amish no volien renegar de la tecnologia, ni tant sols viure igual que a l´antiguitat, simplement volien adaptar-se més lentament a la tecnologia, per així poder-se considerar més humils que la resta de mortals. Malgrat no conservar els seus orígens, aquesta manera de viure fins i tot es podria considerar romàntica per a alguns nostàlgics, però la pràctica, aquestes regulacions i dogmes acaben portant més problemes que avantatges. Em va sorprendre llegir que els nois i noies amish només poden estudiar a l´escola primària, fins al vuitè grau, perquè consideren que els coneixements de l´escola secundària i universitat són estèrils pel seu mode de vida. Vaig qüestionar a la dona de la casa perquè un noi o noia amish no podia esdevenir metge, als quals visiten quan es posen malalts, o enginyer, els quals han dissenyant els seus tractors, però la dona em va respondre que no ho poden ser perquè si ho fossin haurien d´utilitzar l´electricitat, quelcom prohibit a la seva cultura. Així doncs, en teoria els amish només podien treballar al camp, fabricant mobles i cases de fusta i en el sector del turisme, aquesta última una activitat que els mantenia connectats al món exterior i sota la influència de persones indiscretes -com jo- que posaven en qüestió la seva fe i normes. Tenint en compte totes aquestes incongruències que mantenien la seva societat atraçada en el present, no em va estranyar llegir que -segons les seves dades- un 20% dels joves abandonaven aquesta secta cristiana, tot i que jo juraria que són molts més. Inevitablement, aquesta forma de viure està condemnada a desaparèixer, i al final potser serà una llàstima, perquè els amish també son reconeguts pel seu rebuig a la violència, per exemple negant-se a servir a l´exèrcit, una qualitat a vegades massa absent a l´actualitat.
|
|
