| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (24/09/2010) MES Següent (2010-11-23)› ‹ Anterior (2010-10-03 - US) PAÍS Següent (2010-10-26 - US)› Canada Hopewell Cape (veure sobre mapa) 24/10/2010:
Durant aquest primers mesos d´aquest viatge de dos anys per Amèrica, mentre conduïa, nombroses vegades l´Alexandra i jo hem estat conversant sobre con serà la nostra vida al establir-nos a Catalunya, després d´un total de sis anys viatjant. És posterior a aquestes converses que inevitablement tinc la sensació que aquesta última etapa del viatge s´estigui acabant molt abans de que arribi a la seva fi. En part, suposo que aquests pensaments es deuen a l´excessiva placiditat del viatge per Amèrica, sense emocions fortes ni xoc cultural. Potser, l´únic que de moment ha aconseguit interrompre la nostra respiració ha estat les meravelles naturals que ens reservava aquest continent, com podien ser el Gran Canyó del Colorado o el Parc Nacional de Yellowstone. De moment a Canadà no hi havia hagut res que ens hagués sorprès en sobre manera però, sense saber-ho, els dos últims dies ens esperava una altre sigil·losa meravella natural al Nord Oest de Halifax, a la badia de Fundy, la qual diàriament expira i exhala amb les seves dues marees uns 115 bilions de tones o metres cúbics d´aigua. Diferents persones al Canadà ens havien recomanat d´anar a veure les marees a la badia de Fundy, les més elevades del món, però fins que no ens hi vàrem anar apropant i en vàrem començar a llegir algunes dades, no vaig pensar que poguessin resultar tan espectaculars d´observar. Però realment ho eren. Segons els oceanògrafs, el temps que tarda una gran onada de recórrer tota la longitud de la badia de Fundy (290 quilòmetres) és pràcticament el mateix al temps que tarda un període de la marea (decréixer i créixer). Aquesta coincidència estableix una freqüència de ressonància que al final de la badia provoca altures de la marea anormals. En concret, dues vegades al dia s´obtenen diferències de 17 metres entre el nivell més baix i el més alt de la marea, completament extraordinari si tenim en compte que els màxims desnivells de les marees a arreu del món no superen els 2 metres. Seguint una recomanació d´en Wayne, nosaltres vàrem anar a observar aquestes espectaculars marees a Halls Harbor. Al matí, al despertar-nos, la marea estava baixa i vaig poder caminar entre els pocs vaixells del petit port que reposaven sobre la terra, mentre el mar feia espetegar les onades lluny de l´espigó. Però al migdia, l´espectacle era completament diferent, l´aigua havia pujat 9 metres respecte al matí i els vaixells es gronxaven sobre el seu ambient natural, mentre el mar feia espetegar amb força les onades contra els esculls, fent saltar l´aigua per sobre aquests. El contrast de les dues visions, separades per només sis hores era fantàstic, casi sobrenatural. Meravellat per aquell espectacle, a la tarda vaig conduir il·lusionat cap al cantó nord de la badia de Fundy, on l´Ewa de Toronto ens havia recomanat d´observar la força de la marea des del cap de Hopewell. I efectivament, la màgia es va repetir el següent dia. Ben d´hora al matí l´aigua s´havia enretirat i havia deixat al descobert una gran extensió de terra i també unes misterioses roques erosionades per l´acció de la marea. Vaig passejar per la platja que havia estat submergida durant la nit i vaig passar-me una bona caminant entre grans clapes d´algues i descobrint senders ocults entre les roques. Passades unes hores, al migdia vaig tornar, i no vaig poder estar-me de tornar-me a meravellar perquè l´aigua havia pujat 10 metres i només deixava veure la part superior de les roques i havia recobert una extensió enorme de terra nua. Arcadia National Park (veure sobre mapa) 26/10/2010:
Tot just vàrem haver creuat la frontera entre Canadà i els Estats Units, l´Alexandra es posà a cridar de contenta. Anteriorment havia passat algunes nits sense dormir estressada i tement que tindríem problemes. En realitat, l´únic problema que podíem tenir era que els oficials de la frontera no ens volguessin allargar en visat sis mesos més. Però jo estava convençut que podríem persuadir als policies que simplement érem turistes i no teníem intenció de quedar-nos permanentment als Estats Units. I efectivament, els oficials no ens ho van posar massa complicat per a renovar els nostres visats. Vaig intentar compartir amb la mateixa intensitat l´alegria de l´Alexandra però no em vaig poder estar de recriminar-li que havia estat inútil patir tantes nits sense motiu. El segon dia a Estats Units vàrem arribar al Parc Nacional d´Arcadia i vàrem dormir en un dels seus desèrtics aparcaments. Però l´endemà al matí va aparèixer un Rànger disposat a posar-nos una multa de 100$ per haver dormit en el parc nacional, quelcom il·legal. Sortosament, quan vaig treure el meu permís de conduir internacional comentà que li resultaria massa complicat posar-me la multa i ens advertí de no tornar a acampar en un parc natural, perquè havia introduït el meu nom al sistema i a la següent vegada no hi hauria clemència. Poc més tard de la visita del Rànger ens vàrem posar en marxa i vàrem ascendir amb el cotxe fins a la muntanya Cadillac, al centre del parc, des d´on es gaudia de formidables vistes de la península mig emboirada i ennuvolada. A continuació ens vàrem dirigir cap a Sand beach, on tenia intenció d´ascendir una via ferrada fins al cim del pic Beehive, però la roca estava mullada i relliscava força i a mig camí vaig decidir recular. No volia arriscar a trencar-me una cama i conseqüentment haver d´abandonar el viatge temporalment. Per la tarda vàrem començar a fer camí cap al petit poble de Castine, que teníem la intenció de visitar el següent dia. Però l´endemà es va passar tot el matí plovent i no vàrem tenir més remei que dirigir-nos cap a Portland sense visitar Castine, ni tampoc Augusta, la capital de l´estat de Maine.
Portland és la ciutat més gran de Maine, on per fi vàrem poder aixoplugar-nos de la pluja en una acollidora casa on fórem allotjats per en John, un altre home de couchsurfing. En John va resultar ser un home retirat i amb il·lusions de viatjar que havia tingut una apassionada vida. Entre moltes anècdotes ens va explicar com va estar perdut durant 10 dies pels boscos i muntanyes d´Alaska fins que la fortuna el dirigí fins a una cabana habitada. Enganxat cada matí a les notícies de la radio, sovint expressava la seva preocupació per la radicalització de les opinions polítiques als Estats Units, extremant-se a mesura que s´apropaven les pròximes eleccions al Senat. Per exemple, moltes ràdios republicanes estan intentant inculcar al seu electorat que el president Obama és un musulmà radical i que ni tan sols és americà. Però més preocupat estava que la cadena FOX, amb el presentador Rush Limbaugh al capdavant, intentés convèncer als seus oients que la terra no estava experimentant un escalfament global. I a molts ja els havia convençut, incloent els seus germans i germanes que no volien comprovar la informació que els arribava o finalment anunciant que hi ha masses opinions diferents, que és complicat arribar a cap conclusió clara. Segons en John, aquest pensament serà desastrós per a les futures generacions, però també per a l´economia americana perquè, així com en el passat la indústria de US havia estat puntera produint cotxes i més tard ordenadors, en aquests moments s´hauria de centrar amb la tecnologia verda per a tornar a generar treball. En la mateixa línia es va expressar en John quan el vaig entrevistar prenent el pols al món (www.youtube.com/watch?v=A4yiWnddguM), qui va opinar que el principal problema del món era l´escalfament global que afectarà dramàticament tot el planeta, un problema que s´hauria de solucionar globalment, assumint cada país l´existència del problema. El principal problema a Amèrica és el partit republicà que pot destrossar el país, per això ell intenta col·laborar en la solució votant a totes les eleccions. A nivell personal, en John es més o menys feliç, però ho seria més amb una millor actitud, bàsicament aplicant el seu secret de la felicitat: esser feliç amb el que tens i no amb el que vols. L´endemà de la nostra arribada a Portland vaig agafar una bicicleta d´en John i vaig pedalejar fins al centre de la ciutat, amb alguns edificis antics construïts amb maons però sense massa atractiu. Vaig estar donant unes voltes pel port i per diferents carrers empedrats fins a convèncer-me que Portland era com la majoria de ciutats de Nord Amèrica, sense casi res d´interessant a oferir-nos. Vaig tornar a casa una mica defraudat i convençut que les meves opinions per les ciutats americanes no millorarien en el futur. En aquell moment vaig recordar els comentaris d´alguns dels nostres amics a Califòrnia, que opinaven que estàvem dedicant massa mesos a recórrer els Estats Units, i vaig començar a donar-los tota la raó. Tenia ganes de començar a visitar Amèrica Llatina, una terra més repleta d´història i de contrast culturals. De totes maneres encara ens faltaven recórrer uns 8000 o 10000 quilòmetres i encara ens esperaven altres regions i ciutats americanes que ens podien sorprendre, com podien ser Nova York, Miami o Nova Orleans.
Feia algunes setmanes, des de Canadà havia programat les nostres següents visites als Estats Units i m´havia adonat que al voltant del 31 d´octubre estaríem a Salem, ciutat famosa perquè al 1692 s´havia jutjat a diversos acusats de bruixeria, definint-se actualment com una ciutat embruixada o encantada. Pensant que aquesta característica la qualificava com a ideal per a celebrar-hi la festa pagana de Halloween (o de tots sants) vaig escriure amb temps a dues persones de Couchsurfing i una d´elles es va comprometre´s a allotjar-nos, en Darrel. I segurament va ser una decisió encertada, perquè poc més tard vaig llegir un article que definia a Salem com la millor ciutat del món on celebrar el Halloween. De la mateixa manera ho deurien considerar, els centenars de conductors que el dissabte 30 d´octubre al matí tenien bloquejades totes les entrades de la ciutat. Per sort, malgrat el caos, en Darrel ens tenia reservat un aparcament gratuït i poc més tard ja vàrem poder començar a descobrir la ciutat amb ell i la seva xicota Michelle, ambdós amb moltes ganes de festes. Pel carrer hi havia força gent disfressada, amb vestits terrorífics o simplement divertits, talment com si fos un carnaval, tot i que a diferència del carnaval del meu poble (Torelló) hi havia molta menys gent portant disfresses. També hi havia molts japonesos disfressats i intrigats per la festa i molts altres grups de turistes que visitaven les nombroses cases embruixades i altres indrets categoritzats com els més terrorífics dels Estats Units. De totes maneres, hi va haver quelcom que em va sorprendre molt més que la gent disfressada. A diverses cantonades hi havia predicadors cristians (alguns d´ells catòlics) amb pancartes o amb micròfon i altaveus que acusaven als disfressats d´adorar al diable i invitaven als oients a seguir el camí de Jesús. Per sort, el jovent disfressat ignorava els predicadors o simplement se´ls quedaven escoltant enrient-se´n a la cara. El segon dia a Salem varem tornar a sortir disfressats però al tornar a casa em vaig quedar escoltant un d´aquests predicadors al mateix temps que li feia fotos. Estava tant fascinat per les tonteries que deia (p.e. ´abans jo era un homosexual però Jesús m´ha salvat i ja estic curat´) que no podia deixar de fer-li fotos per a immortalitzar aquells moments. Però en un moment donat el noi se´m va encarar i em va preguntar: Malgrat haver gaudit molt amb la festa de Halloween a Salem em va quedar un sentiment de pena, doncs els predicadors em van fer recordar que en aquell mateix poble, a l'any 1692 i 1693 uns fanàtics religiosos amb pensaments similars van aconseguir acusar a 150 persones de bruixeria, arribant-ne a penjar o apedregar a 20. Els turistes visitaven els cementiris de Salem i les cases de les bruixes acusades o dels jutges del tribunal sense meditar massa amb la tristesa dels successos. Tot va començar quan les filles d'un reverent del poble patiren diversos atacs epilèptics o de bogeria que la família va atribuir a un embruixament. De seguida van començar a acusar a gent de Salem, generalment enemistats de la família o dones no excessivament cristianes, i prenent com a evidències les visions "espectrals" que havien tingut les nenes en els següents mesos van condemnar a 14 dones i 5 homes a morir a la forca. També hi va haver una altra víctima, un home de 81 anys que es va negar a declarar-se culpable o innocent i, sense possibilitat de ser jutjat legalment, al cap de dos dies va morir ofegat pel pes de les pedres que havien amuntegat damunt seu. D'aquesta manera, l'home va poder conservar les seves propietats (no pas la vida) i transmetre-les per herència als seus fills.
A mesura que baixàvem cap al sud les temperatures eren més agradables i a San Agustin, un poble costaner a Florida, ja vam començar a passejar amb màniga curta. Ens va agradar San Agustin, antic poble Espanyol, amb una imponent fortalesa, que em recordava als turístics pobles de la costa brava, amb un carrer principal ple de petites botigues. Però molt més ens impressionà el Kenedy Space Center que visitàrem els següents dos dies. L´entrada era molt cara, 50$ per persona, tot i que realment valia la pena, amb diverses pel·lícules IMAX en 3D, museus, representacions de diversos èxits espacials, excursions fins a les plataformes de llançament, xerrades amb astronautes,... Aquell feia una presentació Mark Lee, un astronauta que ja havia viatjat 4 vegades amb les naus shuttle, i vaig preguntar-li si li agradaria formar part d´una expedició sense retorn a Mart, segons proposen alguns científics, però molt convençut manifestà que no, que preferia envellir entre els seus nets. Finalment, després d´aquells intensos dos dies, em vaig adonar que hi ha moltes més missions espacials de les que la gent imagina i m´he acabat sorprenent que més de 500 persones de 38 nacionalitats ja hagin volat a l´espai o que des de 1957 s´hagin llençat més de 6500 satèl·lits en òrbita al voltant de la terra. From Boston to NY (veure sobre mapa) 07/11/2010:
Vàrem sortir de Boston sota una intensa pluja que ens va privar de visitar el vaixell USS Constitution i ens va fer aparcar al costat del poble de Chatham, a cap Cod, fins l´endemà a mig matí, quan la pluja va començar a afluixar. Aprofitant alguns pocs minuts sense aigua, vàrem visitar el port i la llarga platja de dunes de Chatham, i tot seguit vàrem començar a fer camí cap al poble de Little Compton, el qual ens va agradar molt més. Vàrem visitar-lo sense presses el següent dia, passejant per les roques on espetegaven les onades d´un mar enfurismat i recorrent les petites carreteres de la regió que serpentejaven pel costat de boniques mansions de fusta rodejades per tancats de pedres amuntonades. Encara més interessant va ser el següent dia, quan vàrem visitar algunes de les fabuloses mansions de Newport, una ciutat que va començar a prosperar gracies al comerç d´esclaus i a l´existència de diversos pirates considerats ciutadans d´honor. De totes maneres, el veritable creixement va iniciar-se a meitat del segle divuit a partir de l´arribada de diverses famílies de comerciants jueus provinents de Portugal, on havien practicat la seva religió d´amagat els darrers 3 segles. I més va prosperar quan a principis del segle dinou diverses acabalades famílies de les plantacions del sud van començar a construir esplèndides mansions al voltant de l´avinguda Bellevue, una activitat que va continuar al llarg d´un segle, atraient a les famílies més riques de tot el país. Actualment, moltes d´aquestes mansions continuen essent privades, tot i que també n´hi ha algunes que s´han convertit en museus i estan obert al públic, tot i que l´elevat preu d´entrada només ens va permetre de visitar-les per fora. El darrer dia abans d´entrar a Nova York, varem aturar-nos a la ciutat de New Haven, al centre de la qual s´estén la famosa universitat de Yale, la qual em va impressionar molt més que la de Harvard visitada a Cambridge. Amb el temps just, ens vàrem dirigir directament al centre dels visitants per tal d´afegir-nos a la visita guiada gratuïta per la universitat. Abans de res, tots els assistents vàrem visualitzar un divertit vídeo de 20 minuts que presentava la Yale d´una manera tant atractiva que em van venir ganes de tornar a anar a la universitat a estudiar. Després una noia estudiant i guia ens va portar a conèixer la seva universitat, la qual sorprenia pels seus edificis gòtics de principis del segle XX que intentaven imitar l´arquitectura de les antigues universitats angleses. Segons explicava la guia, alguns anglesos comparaven aquella arquitectura amb Disneylandia, però a mi em va agradar, perquè encara tenia el síndrome d´abstinència per a veure edificis històrics. De totes maneres, malgrat Yale m´agradés més que Harvard, Yale no té tan bones estadístiques com la universitat de Cambridge i només compta amb 49 premis novel que han estat afiliats a la universitat i només ha produït a 5 presidents dels Estats Units.
New York, la ciutat dels gratacels, no ens va defraudar gens. Teníem grans expectatives posades a la ciutat, la capital del món, i pràcticament totes es van complir. Només vàrem tenir quatre dies per a conèixer la New York, perquè era ser difícil trobar allotjament gratuït a través de couchsurfing per més temps. Però vàrem aprofitar intensivament les quatre jornades, caminant llargues distàncies cada dia per tal de visualitzar i de sentir la nostra presència en els indrets més importants de la ciutat. Vàrem caminar per sota els gratacels de midtown Manhatan, fins passant pel costat del famós i antic Empire State, creuant la lluminosa Times Square, i visitant antigues relíquies com podien ser la biblioteca, la Catedral de St. Patrick, o l´estació de trans Gran Central Terminal. El segon dia vàrem agafar el ferry gratuït fins a l´illa Staten, des d´on vàrem poder observar l´estàtua de la llibertat i els excelsos gratacels de Lower Manhatan a primera línia de mar, per sota dels quals vàrem passejar més tard, passant per davant de la borsa a Wall Stret, pel costat de les obres de restitució del World Trade Center i pel proper edifici on s´estava construint la mesquita de la discòrdia, finalitzant la nostra esgotadora caminada a l´altre cantó de l´estètic pont de Brooklyn. El tercer dia vaig decidir visitar la seu central de les Nacions Unides, un territori internacional al bell mig de Manhatan i fent una excepció a la meva política de no visitar indrets de pagament, aquell dia vaig pagar 16$ per tal de poder entrar a l´edifici de la Gran Assemblea, on carismàtics governadors i líders d´arreu del món han pronunciat importants discursos. La sala no era més impressionant que un teatre, però vaig deixar-me impregnar per la transcendència del indret i per uns moments vaig sentir-me un espectador molt més proper als esdeveniments de la història contemporània. Després, la guia ens va conduir per diferents sales mentre ens explicava els nobles objectius de la ONU: acabar amb les guerres, prohibir les mines, evitar la proliferació de bombes atòmiques i armes de destrucció massiva, acabar amb la fam o buscar una solució al conflicte entre Israel i Palestina. Al sortir del recinte de les Nacions Unides, vaig pensar que molts pocs objectius s´havien acomplert, però més tard, mentre passejava pel bonic parc de Hight Line que ocupava una antiga línia de tren elevat, vaig pensar que probablement el món estaria molt pitjor sense l´ONU. El quart dia vaig acabar passejar per Xinatown, Little Italy i Soho, uns famosos barris del sud de Manhatan propers al pis d´en Ian i la Magda, els nostres amfitrions a Nova York, una parella que havíem conegut feia uns tres any i mig a Sud-àfrica, en una trobada de Couchsurfing a Johannesburg. Va ser una llàstima que en Ian i la Magda estiguessin una mica estressats amb la seva feina i no poguéssim passar massa estona amb ells, tot i que un vespre vàrem sortir a fer una cervesa amb en Ian i uns seus amics, una parella de Xile que també coneixíem d´haver intercanviat diversos correus electrònics durant el viatge. Durant la conversa mantinguda, ens vàrem adonar que en Ian utilitzava l´adjectiu lliberal o demòcrata lliberal per a definir a una persona d´esquerres i progressista, mentre a la resta del món era més aviat al revés i identificava a una persona de dretes que aposta per la lliure economia. Després els xilens i jo vàrem comentar que a Sud-amèrica o a Europa s´utilitzava la paraula republicà per a definir una persona d´ideologia esquerrana qui tradicionalment havia lluitat en contra de les monarquies hereditàries, mentre a Estats Units, el terme republicà era utilitzat per a definir el partit dretà. Pensava que el comentari quedaria en una simple curiositat, però em va sorprendre que en Ian ens sabés explicar el motiu d´aquesta divergència en les definicions. En Ian ens contà que inicialment el partit republicà era d´esquerres i el demòcrata de dretes, és a dir, els demòcrates estaven a en contra dels alts impostos i a favor del lliure comerç i els republicans apostaven per les polítiques contràries. A més a més, una part important del partit demòcrata era favorable a mantenir d´esclavitud, o que els estats tinguessin dret a decidir sobre el tema, mentre els republicans eren més progressistes i estaven majoritàriament en contra de l´esclavitud. Finalment, amb la pujada al poder del republicà Abraham Lincoln al 1861, es va resoldre l´assumpte amb una cruenta guerra civil, que va incrementar el fervor que la majoria blanca del sud tenia pels conservadors demòcrates. Durant les següents dècades es van intercanviar en el govern els republicans i demòcrates, fins que va esclatar la gran depressió de 1929 sota un govern republicà. A les properes eleccions van ser guanyades pel demòcrata Roosevelt, qui va començar a aplicar mesures que anteriorment detestaven els demòcrates per tal d´evitar un altre crac: més control econòmic, regulació de negocis, drets civils, benefici social,... tot finançat amb més impostos. Va ser així com es va produir el gir ideològic, doncs els republicans, van començar a defensar els negocis i l´economia lliure degut al lent creiexement econòmic dels següents anys. Així doncs, els que abans suportaven els demòcrates (per exemple els blancs del sud) van començar a votar republicans, i al revés, els que abans suportaven els republicans (per exemple els negres o classe obrera) van començar a votar pels demòcrates. I per aquest motiu molts europeus ens fem un embolic amb la política americana. Passa igual amb la definició de liberalisme, doncs a casi tot el món el terme s´utilitza per a definir el posicionament a favor del lliure mercat i economia, defensant un govern amb poders limitats en benefici de les llibertats individuals, però en perjudici de la igualtat o justícia social, doncs la llibertat individual posada l´extrem podria portar a les persones a negar-se a pagar impostos. Segons aquesta definició, utilitzada pràcticament en tot el món, una persona lliberal seria una persona clarament de dretes, però no pas als Estats Units. En aquest país, històricament sempre hi ha hagut una majoria de la població que es podria definir com a lliberal (segons la definició europea), però la gent considerava aquest posicionament normal i no el definia com a lliberal. De totes maneres, el terme es va començar a utilitzar per a definir a aquells que lluitaven per la llibertat individual i pels drets de les classes socials oprimides, com podien ser les dones, els negres i més tard els immigrants. Ampliant la mateixa definició del concepte, també eren lliberals aquells que defensaven la llibertat d´expressió, la llibertat de premsa, la llibertat de religió, el dret a la igualtat davant la llei, i la separació d´Església i Estat; totes aquestes unes apostes polítiques clarament d´esquerres, completament oposades a les polítiques lliberals europees. No vàrem deixar escapar l´oportunitat de prendre el pols al món a en Ian, estrenant-se l´Alexandra com a entrevistadora. En Ian opinava que el principal problema del món o la humanitat és l´excessiu creixement de la població, un problema que es podria començar a solucionar amb més educació, tot i que l´educació és el principal problema als Estats Units, que està massa centrada a estudiar el propi país. A nivell personal en Ian en sent feliç, tot i que seria més feliç viatjant més. El secret de la felicitat és tenir confiança que les decisions preses al llarg de la vida són les millors que podries prendre.
Després de 4 dies extenuants a Nova York, quan havíem estat caminant unes 3 o 5 hores diàries, vàrem anar a relaxar-nos al proper estat de New Jersey, al poble de Cranford, on en Dan ens va allotjar. En Dan, un home de 47 anys que vivia en una bonica casa ens va donar total llibertat i ens va deixar passar tot el fi de setmana tancats a casa seva, bàsicament editant fotos i escrivint el diari, tot i que també vaig deixar passar apaciblement unes quantes hores mantenint converses molt interessants amb en Dan, intercanviant opinions sobre les religions, Déu, i sobre un tema que m´apassiona i sobre el qual tinc previst escriure un llibre al tornar a casa: el lliure albir. Entre els diversos temes també vàrem parlar sobre les percepcions que a vegades poden ser equivocades, per exemple creia que els jueus acostumaven a votar al partit republicà, perquè els seus presidents havien estat els més obtusos lluitant en contra de països islàmics, però en Dan va comentar que és pràcticament impossible trobar un Jueu que no sigui demòcrata, per això Obama ho té difícil per a pressionar Israel perquè s´avingui a firmar la pau amb els palestins. En Dan també comentà que contràriament a la percepció a tot el món, incloent la majoria dels Americans, Estats Units és un estat socialista, segurament dedicant molts més recursos a polítiques socials (aproximadament el 35% del PIB) que la majoria de països autoanomenats comunistes (Xina, Vietnam, Corea del Nord,...). Entre els beneficis de l´estat del benestar als Estats Units es poden nombrar l´educació primària i secundària gratuïta (obligatòria fins als 16 anys), les beques per a accedir a la universitat per a estudiants amb pocs recursos econòmics, plans de pensions per a tots els treballadors a partir dels 65 o 67 anys (és pagat amb el 15% del salari), les assegurances d´invalidesa, les ajudes a la renda per als treballadors de baixos salaris, els subsidis d´habitatge, els cupons d´aliments, el programa Medicare que ofereix cobertura d´assegurança de salut a totes les persones majors de 65 anys, el programa Medicaid que ofereix cobertura sanitària als individus i famílies de baixos ingressos i recursos, i molts altres programes, a més a més, tothom té dret a ser atès als serveis d´urgències dels hospitals, malgrat no tinguin assegurança medica privada contractada. La majoria d´aquests programes es van crear entre el 1935 i el 1965 sempre impulsats per presidents Demòcrates, de totes maneres, a pesar de tots aquests programes, actualment la majoria de famílies sense assegurança medica privada no estan cobertes per l´estat i això és que intentà arreglar el President Obama durant els primers dos anys del seu mandat. Però no ho va tenir fàcil, perquè una de les objeccions que posen els republicans a tants programes socials és que normalment són els immigrants qui s´acaben beneficiant de les ajudes. Però en Dan considerava que això no era pas negatiu, perquè ell era un americà de segona generació (els seus avis havien arribat d´Eslovàquia i Irlanda) i els seus avis i pares també s´havien beneficiat anteriorment d´aquestes ajudes, afavorint la seva integració i possibilitant que en Dan tingui una companyia que té contractades a unes 15 persones. I seguint conversant sobre percepcions equivocades, en Dan ens va preguntar com es perceben els americans a arreu del món, doncs els americans acostumen a pensar que es troben en el centre del món i que tots els humans els miren amb admiració per la seva democràcia i per la seva lluita incansable per a instaurar la llibertat a arreu del planeta. Naturalment, vàrem comentar-li que no tota la gent que ens havíem creuat els veia d´aquesta manera, indubtablement alguns els admiraven però molts altres també els detestaven. Fins i tot l´Alexandra tenia prejudicis envers els americans abans d´emprendre el viatge, detestant la seva política internacional i la radicalització de les religions, tot i que passats cinc mesos immersos en la seva cultura també hagi començat a apreciar la simpatia i calidesa de la majoria de la gent que hem anat coneixent. L´Alexandra també va entrevistar en Dan, qui opinava que hi havia diversos grans problemes al món, escalfament global, terrorisme, infermetats com la malària,... Escollint el primer problema, la solució vindria donada potenciant més les energies verdes i fins i tot les nuclears. Ell pot ajudar en la solució del problema votant als polítics que es preocupen pel problema, a més de reciclar o utilitzar energies alternatives. A nivell local, el principal problema dels Estats Units és la mala situació economia del país que impedeix d´invertir en la solució d´altres problemes també importants. La solució hauria d´arribar a nivell polític però també corporatiu, i en aquest darrer apartat és on ell pot col·laborar, millorant l´eficiència de la seva empresa. A nivell personal en Dan era feliç perquè comparteix la vida amb amics i família, quelcom que forma part del secret de la felicitat, tot i que també es necessita una seguretat econòmica per a ser feliç, malgrat la felicitat no es pugui comprar.
Amb en Joshua de Philadelphia seguirem parlant de percepcions, tot i que en aquest cas no estaven tan equivocades. En Joshua no tenia problemes a manifestar la seva orientació sexual gay, tot i que de més jove també havia tingut relacions sexuals amb algunes noies. Intuint que en Joshua era una persona molt oberta i gens reprimida em vaig atrevir a plantejar-li alguns interrogants que normalment no es pregunten per educació i que acaben quedant sense resposta. Vaig comentar-li a Estats Units semblava una societat molt tolerant amb la homosexualitat i ell va respondre que en certa manera era així i que cada vegada hi havia més nois i noies que sortien més d´hora de l´armari. Però afegí que també hi ha homo fòbia i que les esglésies es van gastar molts diners per a pagar una campanya que finalment va prohibir els casaments entre parelles del mateix sexe a Califòrnia. A causa d´això, el que no entenia en Joshua és l´existència de molts gays als Estats Units que necessitaven sentir-se integrats en una església, malgrat la majoria de les religions rebutgi la seva orientació sexual. Sense voler ser insultant, vaig preguntar-li si creia que la homosexualitat era genètica o cultural i va comentar que segurament era una mescla de les dues, i que potser la llibertat i tolerància als Estats Units afavoria l´aparició de més gays i lesbianes. Finalment acabàrem subscrivint que, en un món on la superpoblació era un dels seus principals problemes, l´homosexualitat era molt positiva per a la humanitat, doncs en general els gays i les lesbianes no procreen i només adopten, tot i que n´hi hauria d´haver molts més perquè aquest efecte positiu fos substancial. En qualsevol cas, jo tenia clara la meva heterosexualitat i vaig haver d´admetre la meva pertinença a la part responsable del problema. Naturalment vàrem parlar de molts altres temes amb en Joshua, a més a més de compartir sopars, pel·lícules i fins i tot una passejada per la bonica Philadelphia, una ciutat que ell mateix comparava amb Boston per la seva història. Si Boston havia tingut la seva importància històrica al iniciar les confrontacions i guerra contra els anglesos, Philadelphia va ser la ciutat on es va consolidar la lluita política per a la independència. En concret, va ser a al bonic edifici de maons anomenat Independence Hall on les tretze colònies americanes llavors en guerra amb Gran Bretanya van firmar el 4 de juliol de 1776 una declaració formal i unilateral d´independència. Un moment que els estudiants americans es veuen obligats a estudiar amb gran detall, segons em va quedar demostrat al visitar l´edifici juntament amb unes nens d´uns deu anys que sabien de memòria casi tots els noms de persones il·lustres que havien participat en el redactat i firma de la declaració. Evidentment la declaració de la independència és un moment històric de capital importància, per la independència aconseguida però també perquè va plantar la llavor que va provocar la guerra civil americana casi un segle més tard, perquè en el text firmat es declarava que ´tots els homes són creats iguals´ i els estats del sud no ho volien admetre en el cas dels esclaus. A part dels edificis històrics visitats a Philadelphia, n´hi va haver un de modern que en Joshua em va recomanar de visitar i que em va deixar impressionat. Es tractava del jardí màgic de Philadelphia, un edifici i solar coberts completament per mosaics i escultures singulars creats per l´artista Isaiah Zagar. Era una obra fantàstica iniciada al 1994, que va tenir ocupat a l´artista durant 14 anys, durant els quals va cobrir fins a 280 metres quadrats amb trossos de ceràmica, botelles de vidre, rodes de bicicletes i molts altres objectes. El jardí màgic de Philadelphia em recordava lleugerament al parc Guell de Barcelona o a algun altre edifici d´en Gaudí, si no fos que aquest tenia una mentalitat d´arquitecte que acabava dominant per sobre el caos, mentre l´Isaiah Zagar simplement tenia una mentalitat de l´artista, on el caos i el desordre dominaven tota l´obra per a expressar millor els seus sentiments i emocions.
Washington és un paradís pels turistes i també pels viatgers, i personalment m´hi hauria quedat molts més dies si no fos que no volíem abusar de l´hospitalitat d´en Mac, la Masha i la Giana. Els tres ens tractaren molt bé, tot i que no acabarem de connectar, potser perquè eren massa joves o perquè basaven massa el divertiment en la festa i l´alcohol. Tot i així, la seva mentalitat eixelebrada ens va permetre gaudir d´una experiència única, jo diria que molt americana. Tant bon punt vàrem arribar a Washington, en Mac ens va proposar d´anar amb ell i la Giana a veure ´The Room´ la pitjor pel·lícula mai filmada i projectada en un cinema. Em vaig preguntar quin sentit tenia anar a veure una pel·lícula dolenta però de seguida ens digué, que el film era tan esperpèntic que precisament aquesta era la gràcia, i que per això els espectadors es petaven de riure. Vaig pensar que el director (i també actor) Tommy Wiseau hauria fet una mala pel·lícula expressament, però no, la pel·lícula intentava ser una bona pel·lícula, però estava desenfocada en molts moments, els decorats eren horribles, els diàlegs i les reaccions dels personatges eren incongruents i l´actuació de tots els actors era penosa. Malgrat tot, el públic i fins i tot nosaltres ens ho passàrem d´allò més bé, gràcies a l´alcohol no es parava de beure, però també gràcies a l´ambient. Molts espectadors havien entrat carregats de colleres de plàstic i cada vegada que una escena mostrava un quadre d´una cullera (part de la decoració) el públic les llençava contra la pantalla. Al mateix temps, el públic no parava de cridar ´està desenfocat!´ o de repetir els absurds diàlegs dels actors, mentre alguns altres jugaven llençant-se una pilota de futbol americà, i uns quans més es tiraven al terra a sota la pantalla per a recollir algunes de les culleres de plàstic abans tirades. Era un espectacle surrealista que molts d´ells repetien cada mes, arribant a adorar un director que sense merèixer-ho gens s´havia tornat famós per un grup de borratxos. Com he dit, jo i l´Alexandra també ens ho vàrem passar molt bé, però sincerament, abans de repetir preferiria veure una pel·lícula dels Germans Marx, on el surrealisme està una mica més estudiat i treballat. La pel·lícula ´The Room´ va ser una excepció a Washigton, una ciutat on l´harmonia i l´ordre podria ser una de les seves principals característiques. Washington és la capital dels Estats Units, on es troba la Casa Blanca, la residència del president del país; i l´edifici del Capitol, on es troba la cambra del senat (amb dos senadors per estat) i la cambra del congrés (amb un nombre de congressistes proporcionals a la població dels estats), que juntament amb el president decideixen el futur del país. Vàrem visitar la casa blanca per fora i el Capítol per dins, però a més a més, vàrem visitar un parell dels nombrosos monuments dedicats a diferents presidents dels Estats Units, com l´obelisc de 169 metres dedicat al primer president del país, el general Washigton que havia lluitat contra els anglesos, o el monument al president Lincoln, que havia unit el país després d´una cruenta guerra civil. També vaig visitar el memorial als soldats americans caiguts a la guerra de Vietnam, deixant sense visita els memorials a l´holocaust o als soldats americans caiguts durant la primera guerra mundial, segona guerra mundial o la guerra de Corea. I afegit a tots aquests memorials i monuments, al voltant del parc anomenat the national Mall també és poden visitar infinitat de museus, tots ells amb entrada gratuïta. Vaig visitar el museu de l´espai i l´aire i el museu de la història natural, tots ells amb tanta informació interessant que pràcticament em vaig sobresaturar de coneixement i vaig decidir no visitar cap altre museu, en part per falta de temps. Per tal d´haver assimilat més lentament tal quantitat de coneixement, hauria estat millor que altres ciutats dels Estats Units haguessin acollit alguns d´aquests 19 museus gratuïts del Institut Smithsonian, als quals s´hauria d´afegir un zoo i uns jardins botànics. Tot i que la distribució actual permetia observar globalment l´herència deixada pel científic britànic James Smithson (1765-1829), qui en el seu testament va deixar 104.960 monedes d´or (equivalents a 10.100.997$ del 2008) al govern dels Estats Units per a la creació d´una institució dedicada al desenvolupament i difusió del coneixement entre les persones. Segurament avui en dia hi hauria d´haver més persones com aquest James Smithson.
Amb la vista ja posada en l´estat de Florida, de Washington començàrem a descendir cap al sud, aturant-nos el segon dia a Jamestown i Yorktown, dos indrets molt importants històricament, tot i que no tant atractius visualment. A Jamestown només resten les ruïnes d´un antic poblat i un interessant museu que il·lustren com, després de 18 intents fallits d´establir-se en altres punts de la costa nord americana, finalment els colons anglesos aconseguiren crear-hi el primer assentament permanent al maig de 1607. Malgrat tot, no ho tingueren fàcil doncs els colons es van assentar en un aiguamoll ple de mosquits portadors de malària a finals d´abril, massa tard per a obtenir cultius sembrats. Durant els primers mesos moriren, 51 homes, i molts més van morir durant les fams dels següents dos anys només van deixar vius a 61 colons dels 500 originals. Tot i així, tingueren sort que les tribus d´indis que habitaven els voltants al principi ajudessin als colons, tot i que posteriorment s´inicià un conflicte que s´acabà al 1613 amb la captura de la filla del cap de la principal tribu nativa. La noia, coneguda amb el popular nom de Pocahontas, va ser educada, instruïda en la fe cristiana, batejada i un any més tard fou casada amb John Rolfe, amb qui va tenir un fill. Malauradament, la família viatjà a Anglaterra al 1616 i un any més tard Pocahontas morí. Mentrestant, la colònia de Jamestown començà a créixer amb l´arribada de nous colons, incloent dones, malgrat també experimentaren algun que altre revés com la massacra india de 1622 que matà a 300 colons i una revolta interna al 1676 que va cremar la ciutat. Tot i així, els anglesos de Jamestown estaven decidits a quedar-se, iniciant així la primera part de història dels Estats Units. La segona part de la història dels Estats Units també s´inicià molt a prop de Jamestown, al poble de Yorktown, on els Anglesos perderen l´última batalla al 1781 contra l´exèrcit de George Washington i contra la marina francesa, fent-se efectiva la independència de la colònia. A diferència de Jamestown, on només hi havia les restes arqueològiques del poble i un interessant museu, a Yorktown també hi havia un atractiu poble, amb algunes cases antigues entre algunes altres de més modernes que intentaven imitar l´estil colonial. |
|
)
,+with+John)
