| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (24/01/2008) MES Següent (2008-03-24)› ‹ Anterior (2008-03-04 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-06 - Israel - Palestina)› Jordan Aqaba (veure sobre mapa) 23/02/2008: A l’hora d’agafar el vaixell cap a Jordània he tornat a viure una altre d’aquestes situacions límits per culpa dels diners. Al matí d’hora he pagat 192$ pel bitllet del vaixell de Nuweiba a Aqaba, però a l’hora d’embarcar, després d’haver-me estat 4 hores per dins del port corrent per arreglar paperassa, els controladors m’han comentat que havia de pagar 50$ extra, perquè m’havien venut el bitllet per cotxe petit i el meu era gran. Després de discutir una bona estona, finalment m’han mostrat que altres tot-terreny també pagaven el import que em demanaven. De totes maneres, tot i que no tenia la raó, no volia pagar i he decidit seguir tensant la corda. Els he comentat que ja m’havia gastat tots els diners i que no podia sortir del port per a treure’n amb la targeta visa perquè ja tenia el segell de sortida d’Egipte. Això els ha descol•locat, però després de mitja hora de trucades, preguntant-me si podia pagar el bitllet a Aqaba, finalment m’han comentat que podria anar a treure diners a Nuweiba mateix escortat per un policia. Naturalment he hagut de seguir la corrent i fer veure que treia diners i després pagar el import sol•licitat amb els diners que ja tenia. Amb tot això, el vaixell ha sortit uns quinze minuts tard per culpa meva, però poc ha importat, perquè al arribar a Aqaba al cap d’unes tres hores, ens hem hagut d’estar una altre hora tancats al vaixell esperant que acabessin de televisar un partit de futbol. Petra (veure sobre mapa) 24/02/2008: Avui no ha estat un bon dia. Ahir al vespre vaig conèixer una simpàtica parella belga que viatjaven amb una autocaravana pel Mitjà Orient i em van donar algunes bones recomanacions. Apart d’això, avui em dirigia cap a Petra, per una carretera perfectament asfaltada de tres carrils, acompanyat per dos joves d’Austràlia que havia conegut ahir al vaixell. De totes maneres, avui no ha estat un bon dia, doncs ahir el meu ordenador es va tornar a espatllar i avui, en comptes de visitar Petra, m’he hagut de quedar al cotxe reinstal•lant tot el Windows perdent molt treball i alguna informació important. Per sort, havia fet copies de seguretat des de casa en Tarek al Cairo, i la situació tampoc era tant crítica. En qualsevol car, al vespre, una vegada reinstal•lats tots els programes m’he posat a escriure altre cop, tots els diaris perduts. 26/02/2008:
Sense dubte, Petra és lo més extraordinari que he vist fins ara, després de dos anys recorrent Europa i Àfrica, i després de viatges esporàdics a Índia i Amèrica Llatina. Actualment Petra està inclosa com una de les 7 grans meravelles del món, de totes maneres, jo la situaria al davant de totes elles per la seva grandesa, per la bellesa dels seus edificis, geologia i paisatges, i per la seva història i antiguitat. Els inicis de la història de Petra (significa pedra en grec) i dels Nabataeans, els seus habitants originals, està plena de misteris i llacunes. De totes maneres, alguns estudis situen els inicis d’aquesta gran ciutat al segle 6 BC. En qualsevol cas, la ciutat va florir en un altiplà rocós i muntanyós gràcies al control de diverses rutes comercials, però també gràcies al control que tenien de l’aigua, mitjançant preses i canals, que els permetia cultivar la terra. Durant aquests pròspers segles, els Nabataeans i posteriorment els grecs i romans, van esculpir meravelloses tombes, similars a temples, a les parets de roca de les muntanyes. De totes maneres, poc temps després Petra va sofrir un dràstic declini, en part provocat per les noves rutes comercials proposades pels romans, però sobretot, pel terratrèmol de l’any 363 que va derruir molts edificis i va danyar el vital sistema de gestió de l’aigua. Tot i que els Nabataeans creien amb Déus pre-islàmics, coincidint amb el seu declini algunes precioses tombes es van començar a utilitzar com a esglésies. En David i la Maria que ens havíem trobat a Aswan m’havien informat d’una manera per entrar sense pagar els 26€ de l’entrada valida per dos dies, però el dia anterior no vaig trobar les pistes que m’havien deixat. En qualsevol cas, tot i que un cop a dins vaig observar que és molt senzill entrar per altres bandes sense pagar, vaig abonar el bitllet sense resentiment, perquè realment valia la pena. Ahir vaig entrar a Petra per l’entrada principal, endinsant-me pel Siq, un canyó produït per forces tectòniques que van separar 1207 metres de muntanya entre 3 a 12 metres entre sí. Durant aquest recorregut he observat alguns gravats interessants a les parets que he començat a fotografiar, tot i que el més sorprenent ha estat la visió al final del canyó, la magnífica i gegantina tomba esculpida a la paret d’enfront anomenada el tresor. Però seguint el recorregut per la vall que s’obria davant meu apareixien més tombes, i cada vegada més sorprenents, amb impressionants dibuixos naturals causats pels diferents colors de la roca. Hi havia tantes coses interessants a observar i fotografiar, que al primer dia a les 11 del matí ja em vaig haver de començar a preocupar dels només 2Gb que tenia per a emmagatzemar fotos i la bateria que s’estava descarregant. Vaig seguir caminant per la muntanya, sense deixar d’admirar noves tombes, o el grandiós amfiteatre també excavat a la roca pels romans. Més enllà les tombes (o potser cases) excavades a les parets rocoses es tornaven més senzilles, però vaig començar a observar escampats pels prats, fragments de ceràmica, confirmant-me que la ciutat havia de ser realment gran, tot i que actualment se’n conservin principalment les tombes. Cap al migdia va començar a ploure, i al cap de poc refugiar-me en una tomba, va començar a pedregar de valent. Enmig de la tempesta va arribar un home barbut i grenyut, completament xop i tremolant de fred, i muntant un burro (tot i que ell insistia que era un cavall). La cara de l’home no em mereixia confiança, i menys quan em va preguntar sobre l’anell d’or que duia al dit, mentre es descordava diversos cinturons. Jo el fitava amb tensió, vigilant que no dugués cap punyal, però tot i que no en duia cap, tant bon punt va minvar la tempesta, vaig fúmer al camp. Vaig tornar a l’esplanada principal, on hi ha les ruïnes de diversos temples grecs i romans, i tot i que encara plovia, em vaig afegir darrera un grup que s’enfilava per la muntanya. Però veient que el camí no era massa evident i que s’allunyaven bastant de la zona central, vaig preguntar al guia francès si em podia afegir al seu grup, el qual, molt amablement em va dir que sí. I va ser una gran sort, perquè vàrem pujar amunt per unes escales de pedra, gaudint de més tombes i impressionants vistes, fins al cim d’una muntanya on hi havia tota infraestructura per a sacrificar animals als Déus, amb piscina per a purificar-los i altar amb forma d’embut per a recollir-ne la sang. Va seguir plovisquejant tota l’estona, però mitja hora abans d’arribar al poble, va començar a ploure de valent, arribant a l’autocaravana completament xop. Avui he tornat a visitar Petra, però abans m’he dirigit amb el cotxe a uns 5 quilòmetres on hi ha la Petita Petra, un enclavament naturalment protegit per les muntanyes on hi havia dipositat els diners de la ciutat i on hi ha també algunes tombes interessants. Després, he caminat fins al capdamunt d’una altre muntanya on hi ha l’edifici excavat a la roca més gran de tot Petra, el monestir, davant del qual les persones semblen increïblement petites. Pujant cap al monestir, una noia beduïna que venia penjolls i pedres m’ha demanat un tros de paper. Sense haver oblidat del tot els pesats venedors d’Egipte he respòs automàticament "no", però ella m’ha replicat que era per a encendre un foc. Llavors, més comprensiu, he tret el meu bloc de notes i n’he arrencat una fulla. I tot seguit, la noia, m’ha llençar un compliment o agraïment que se’m m’ha quedat gravat a la memòria: - Gràcies, espero compensar-t’ho a la teva boda. Al tornar a baixar, la noia m’ha ofert un te, i sense que sortís de nou el tema del casament, m’ha explicat que no havia anat mai a l’escola i que el casi perfecte anglès que parlava només l’havia aprés a partir dels turistes. Malauradament, a mitja tarda, després d’alguns ocasionals rajos de sol ha començat a plovisquejar altre vegada i cansat de mullar-me he tornat al cotxe. I ha estat una bona decisió, perquè poc abans d’arribar ha tornat a ploure de valent. Amman (veure sobre mapa) 28/02/2008:
Al migdia, després d’haver estat tot el matí treballant i escrivint, m’he posat en marxa per una carretera que creuava per sobre les carenes de les muntanyes, a vegades amb clapes de neu al costat de la carretera. De tant en tant creuava petits pobles, força moderns, amb totes les dones cobertes amb vel i algunes fins i tot amb burca, alguns homes duien elegants turbants de quadradets vermells i blancs. M’ha sorprès els pocs controls de policia a la carretera i la tranquil•litat i simpatia de la gent, i no tant pel contrast dels anteriors països, sinó perquè Jordània es troba enmig de d’alguns països molt conflictius: Irak i Palestina i Israel. De totes maneres, el que realment més m’ha sorprès, és la gran presència de contenidors d’escombraries, els quals són completament inexistents a bona part d’Àfrica. Al capvespre he arribat a Karak, on hi ha un impressionant castell dominant la vila, encara que, coneixent que a Síria hi ha castells de l’època de les creuades molt més interessants no tenia intenció de visitar-lo. De totes maneres, al apropar-me a l’entrada, el guardià m’ha deixat entrar sense pagar aprofitant els últims minuts abans de tancar. I avui, al sortir de Karak amb la intenció de circular per l’autopista del rei que travessa un fantàstic canyó (segons la guia), he equivocat el camí recorrent 50 quilòmetres en va, però al tornar-ho a provar m’he trobat descendint cap al Mar Mort i ja no m’he vist en cor de recular. El Mar Mort o Mar de Sal (si es tradueix de l’hebreu) es troba a 420 metres sota el nivell del mar i es el punt terrestre sec més baix del món. El mar també és un dels més salats del món, amb un 30% de salinitat que és 9 vegades la salinitat el mar Mediterrani. Curiosament, la vall on es troba el Mar Mort també forma part de la mateixa vall del Rift, que nosaltres hem creuat diverses vegades durant el nostre trajecte Africà. D’altre banda, el mar no és massa gran, amb un màxim de 18 quilòmetres d’ample, que permet veure tota l’estona Palestina tot i la boirina. Al sud del Mar hi ha una gran planícia a grans salines i grans extensions cultivades, però més al nord la terra es torna àrida i muntanyosa. A prop del final del llac, hi ha uns grans complex turístics i jo he decidit aparcar al costat d’un d’ells per experimentar un terapèutic bany al Mar Mort. Al voltant meu hi havia grans terrossos de sal i minerals. Lentament m’he anat introduint a l’aigua calenta i espessa. A mesura que avançava, l’aigua anava creant visibles i curiosos filaments de corrent. I finalment m’he introduït a l’aigua i sorpresa! Tot i que ja ho sabia, la sensació de flotar casi per sobre la superfície era increïble. He nedat una mica, i sense massa esforç he avançat a gran velocitat, casi volant per sobre les aigües. És fascinant, i l’explicació també, perquè un litre de l’aigua del Mar Mort, en comptes de pesar 1kg, en pesa 1,24kg. 01/03/2008:
A Amman m’havia de trobar amb un noi de couchsurfing.com però el meu telèfon no em deixava fer trucades i a través d’Internet no el vaig poder localitzar. Per tant, després de situar-me sobre el mapa de la ciutat, vaig anar a aparcar al cim d’un dels turons entre els quals estén Amman. Des del cim, a prop de la ciutadella i amb fenomenals vistes sobre part de la ciutat i sobre el proper amfiteatre romà, tenia connexió Internet wireless gratuïta (no em passava des d’Europa), així doncs em vaig quedat tancat tota la tarda després d’arribar del Mar Mort i també el següent dia (ahir). I sorprenentment, després d’un any viatjant per Àfrica, estava aparcat al carrer, amb la finestra oberta, amb gent passejant pel costat i sense que ningú em molestés en cap moment; repeteixo: sorprenent. Vaig estar treballant i també llegint el diari, escoltant la radio i mirant televisió del meu país. Però també vaig estar pensant si anava a visitar per un parell de dies Jerusalem a Israel. Tenia el seu risc, un risc molt gran, perquè si a la frontera amb Jordània o Israel m’estampaven algun segell al passaport, tindria impossible d’entrar a Síria. I sense poder creuar Síria (ni lògicament Iraq), pràcticament ja podria dir adéu a continuar el viatge cap a Àsia. Síria no accepta l’entrada a ningú que hagi visitat Israel, i per exemple vaig llegir la història d’un noi que no tenia segell d’Israel al passaport, però al seu alberg de Damascus van descobrir que el seu carnet d’alberguista estava segellat per un alberg a Jerusalem, ho van comunicar a la policia i immediatament el van expulsar. De totes maneres, l’Antonio i l’Ana que m’havia trobat a Dahab m’havien assegurat que, si viatjava sense cotxe, a les fronteres entre Israel i Jordània no segellaven el passaport. Era una decisió important, d’altre banda, sense l’Alexandra sembla que em costi més de decidir-me. L’Alexandra acostuma a veure només els aspectes negatius dels reptes i jo el positius, però sense ella haig d’analitzar els dos aspectes, fent encara més difícil la decisió. De totes maneres, avui al matí he anat a una agència d’autobusos que organitza un viatge diari a Jerusalem des d’Amman i m’ho han dibuixat tant senzill que m’he decidit d’intentar-ho demà. A més a més, tenia gent de couchsurfing que em podia acollir a Jerusalem. I finalment, també havia pogut contactar el noi de couchsurfing d’Amman a casa del qual podria deixar aparcada l’autocaravana sense problema. He quedat amb en Thomas d’origen francès (el noi de couchsufing) i la seva dona d’origen xinés a una llibreria – bar força modern, amb gent relativament snob. L’amo del local, amic d’en Thomas, és homosexual i segons sembla va tenir molts problemes per obrir el negoci en la Jordana societat islàmica. En Thomas estava molt interessat en temes polítics i de seguida em va explicar que la riquesa de Jordània, malgrat no tenir masses recursos petrolers, està fomentada en l’estabilitat del país, atraient riquesa i empreses dels altres països Àrabs. El rei de Jordània manté un difícil equilibri entre Israel i el món àrab, amb una forta policia secreta que controlen tot el que passa al país. I no és una tasca fàcil, perquè entre un 40 o 50% dels actuals habitants de Jordània són d’origen palestí, emigrats durant la creació de l’estat d’Israel. Aprofitant que la dona d’en Thomas era d’origen xinès i que tenia una filla d’un anterior matrimoni, li vaig preguntar sobre la política del fill únic a la Xina. Després d’explicar-me que no li agradava gens, va comentar que el govern xinès ajuda econòmicament al tenir un fill, però si tens un segon fill has de pagar una multa de 5000€ (més hospital privat,...). De totes maneres, si per sort tens bessons a la primera, l’estat t’ajuda encara més. Al vespre, després d’aparcar davant la casa d’en Thomas, he anat a un modern cafè del barri a connectar-me a Internet, el qual estava ple de jovent vestint de manera moderna, les noies fins i tot atractives, conversant animadament al voltant de taules, celebrant alguns aniversaris,... L’única diferència amb Europa, era el fum que hi havia a l’ambient, provocat per les desenes de pipes d’aigua que estaven fumant tant nois com noies. Israel - Palestina Jerusalem (veure sobre mapa) 04/03/2008:
A les 5:30 vaig deixar l’autocaravana tancada al carrer, davant la casa d’en Thomas, i em vaig dirigir amb taxi cap a la parada d’autobús, on després d’esperar una hora vaig pujar a un gran bus on només hi havia un altre passatger dirigir-se també a Israel. Tot i que després es van afegir més passatgers, això em va confirmar el comentari d’en Thomas que m’havia assegurat que entre Israel i els països àrabs hi havia molt poc negoci i intercanvi, tot i la proximitat. En arribar a la part Israel de la frontera del Pont Hussein, joves militars amb metralletes a punt de disparar i noies amb protecció antibales van aturar l’autobús. Mentre jo estava prenent notes d’aquestes observacions, un oficial molt sever va pujar a l’autobús i em va fer baixar deixant la resta de passatgers a dalt. Després de passar diversos detectors de metall i per una estranya màquina que em va ventar la roba, l’oficial em va metrallar a preguntes: per què anava a Israel, a qui coneixia, què havia fet al Sudan, què estava escrivint a l’autobús,... Superat el interrogatori em vaig afegir a la resta dels estrangers no palestins (aquests tenien una altre cua) i vaig entregar el meu passaport a una noia d’origen Etíop insistint que no m’estampessin cap segell, per a poder entrar després a Síria. La majoria dels treballadors de la frontera eren nois i noies molt joves (molt probablement fent el servei militar) i multiracials. Vaig observar que el meu passaport anava passant per diferents mans i sempre que podia em dirigia a la persona que el tingués i em feia pesat demanant: - No m’estampareu cap segell, no? Tot i així, em van enganxar un adhesiu al darrera al passaport que després vaig tenir problemes per a arrencar-lo. Mentre esperava, vaig conversar amb un anglès que treballava per a una ONG ajudant al poble palestí i em va explicar molt enfadat que, Israel i els governs que el suporten són els únics responsables del conflicte entre Israel i palestins. Una part de la solució seria que els milions de refugiats palestins poguessin tornar a les seves terres i també fossin compensats econòmicament. Molt probablement una proposta inacceptable pels Israelians, i per tant, sembla que el conflicte seguirà per molts anys més. Més tard he conversat amb una altre cooperant també molt crítica amb el govern Israel. I finalment he parlat amb una Colombiana que anava a visitar un amic i a qui finalment han denegat l’entrada. Mentrestant, les hores anaven passant i, observant que la resta d’estrangers anava passant, jo preguntava: - Què passa amb el meu passaport? I sempre em responien: - Un moment, encara estem processant la teva informació. Però finalment, em van cridar per a una segona entrevista. Vaig haver de buidar totes les meves butxaques i em van tancar a una habitació amb un corpulent noi a les meves espatlles i una entrevistadora al davant, que em van començar a metrallar altre cop a preguntes. Tenien por que em volgués reunir amb palestins o que portés algun missatge d’algú del Sudan. Finalment em van fer esperar una bona estona més, durant la qual segurament van seguir rastrejant tota la informació que constava juntament al meu nom a Internet, i passades un total de 5 hores esperant, em van estampar el segell d’entrada a Israel en un paper separat del passaport. Tanta seguretat a la frontera segurament es devia a la nova escalada del conflicte palestí – israelià, en la qual, terroristes havien llençat nombrosos coets casolans des del territori de Gaza contra diverses ciutats frontereres d’Israel, arribant a matar alguna persona, i en resposta els Israelians havien bombardejat i matat a desenes de persones, entre elles nens i dones. I a conseqüència també d’aquesta escalada en el conflicte, a Jerusalem, passejant per la ciutat antiga, tota ella emmurallada, em vaig trobar que la majoria de comerços estaven tancats, com a protesta dels comerciants palestins per les matances d’Israel. Jerusalem és considerada una ciutat santa per les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam, i àmpliament disputada al llarg de la història, amb creuades, guerres, intifada,... tot i que tradicionalment la ciutat sempre ha estat dividida en quatre àrees o barris: jueva, cristiana, musulmana i armènia. Vaig entrar pel barri musulmà i a continuació vaig entrar al jueu, després de creuar un detector de metalls. Allà em vaig trobar de cara amb la paret de les lamentacions, una paret de pedra que formava part d’un antic sagrat temple jueu que fou destruït, i curiosament ara forma part de la muralla que rodeja la bonica mesquita de la cúpula de la roca, la qual ocupa la situació original del santuari jueu. De totes maneres, el judaisme considera que Déu va moure la seva presència de l’antic santuari a la paret de les lamentacions o anomenada també Paret Oest. I en arribar-hi jo, desenes de jueus vestits de negre i amb casquets cobrint-se la coroneta (simbolitzant l’aura, segons un amic Israelià) o barrets d’ala o de formes estrambòtiques, llegien llibres gemegant en veu alta de cara al mur mentre es balancejaven endavant i enrere, alguns amb rítmics i violents cop de cap. Al vespre, l’Eli, un noi de couchsurfing em va rebre i vaig tenir oportunitat de conviure amb una feliç família Israeliana. Des de casa seu, em vaig comentar a Internet i casualment vaig llegir al diari que el mateix dia que s’estava acabant, Israel havia fet una petita incursió militar a Gaza matant unes 60 persones, incloent dones i 8 nens. Vaig comentar la notícia a l’Eli, però ell no se la va creure, i és natural, perquè als diaris d’Israel només informaven en una sola línia, que va costar de trobar, que l’exèrcit havia matat el mateix nombre de persones, però indicant que el 90% anava armat. Al preguntar-li a l’Eli si creia normal la desproporció entre els morts palestins i israelians em va comentar que sí, simplement perquè Israel és més eficient militarment. I va afegir que els terroristes palestins ataquen directament la població, en canvi, els soldats israelians busquen matar els terroristes, tot i que en l’acció puguin matar nens del voltant. No em van semblar unes opinions molt convincents sota el concepte de justícia humana o pau i vaig acabar pensant que altres milions d’opinions com aquesta feien més complicat d’acabar amb el conflicte. De la mateixa manera que el conformisme i consumisme de milions de famílies del món desenvolupat, incloent-me a mi, segurament estan col•laborant amb la misèria de la resta del món. Malgrat que sempre hi hagi algunes bones accions. Per exemple, l’Eli lamentava que segons la llei israeliana, la terra que no es cultiva perd el propietari si algú altre la cultiva, permetent que alguns israelians guanyin la terra de molts palestins refugiats que no poden tornar. L’Eli, en col•laboració d’algunes ONGs i altres palestins ajuda a plantar arbres en aquestes terres perquè no perdin els seus propietaris actualment refugiats. D’altre banda, puc semblar molt crític amb L’Eli i altres milions d’Israelians, però això no va impedir que considerés l’Eli un noi fenomenal a qui podria tenir com un veritable amic. El següent dia vaig tornar a la ciutat antiga i vaig fer una llarga caminada per sobre les muralles, sense massa interès, i a continuació em vaig dirigir fins la mesquita de la Cúpula de la Roca, un altre lloc sagrat, aquest cop pels musulmans, perquè consideren que aquest és el punt on el profeta Mohamed va ascendir al cel, després que el seu cos hi fos transportat miraculosament des de la Meca. De fet, la mesquita de la Cúpula de la Roca és la tercera més santa, després de les de la Meca i la Medina, i fins i tot, originalment les pregaries musulmanes es feien en aquesta direcció en comptes de a la Meca. No és d’estranyar doncs que exteriorment (no és permès d’entrar als no musulmans) la mesquita sigui estupenda, amb uns detalls d’art islàmic com sempre sorprenents, igual que la seva gran cúpula daurada, que és visible des de bona part de la ciutat. A continuació, caminant per petits carrerons empedrats i costeruts, alguns desèrtics i altres bullint de comerç, generalment destinat als turistes o peregrins, vaig arribar-me a l’església del Sant Sepulcre, una església venerada per totes les confessions cristianes al creure que va estar erigida sobre el pujol on va ser crucificat Jesús i on també va ser enterrat. A l’entrada de l’església hi havia una gran llosa de marbre on es creu que el cos de Jesús va ser amortallat i on desenes de creients s’hi ajupien per a besar-la, tocar-la i estirar-s’hi devotament i apassionadament. Pujant unes escales hi havia una capella situada en el punt on es creia que Jesús va ser crucificat, i de nou, llargues cues s’esperaven per a acotar-se sota l’altar on hi ha el forat que sostenia la creu. I en un altre extrem de l’església hi havia encara més cues per a entrar a la petita capella on va estar enterrat Jesús (massa a prop un punt de l’altre). Preguntant, un monjo em va comentar que l’església estava al càrrec de la confessió greco-ortodoxa, però desprès he llegit que la custodia està al càrrec de diverses confessions, amb no pocs conflictes entre elles al llarg de la seva història. A la tarda em vaig tornar a reunir amb l’Eli, conversant animadament i intentant-me convèncer de l’existència de la telepatia i al vespre varem anar a veure un partit de basquet a casa d’un seu amic, que d’aquí poc farà un llarg viatge per llatino-amèrica. I avui al matí he deixat Jerusalem, he creuat sense cap problema la frontera Israeliana i Jordana i he arribat a Amman on l’autocaravana encara estava el mateix lloc sense que ningú l’hagués tocat. --- Vaig aprofitar la meva estada a Israel per a prendre el pols al món amb l’Eli, el qual opinava que el principal problema del món són els humans que són massa egocentristes. La solució seria la consciencia, la pau comença pel interior. A Israel el principal problema és la interminable guerra. La solució tardarà molt a aparèixer. Ell intenta mantenir amistat amb totes les parts. L’Eli es considera molt feliç. No necessita preocupar-se per ser més feliç. El secret de la felicitat és estar content amb el que tens. Jordan Frontera amb S?ria (veure sobre mapa) 10/03/2008:
Havia eliminat qualsevol evidència que delatés la meva anterior presència a Israel, havia esborrat arxius de l’ordenador i ocultat carpetes, i havia ben amagat un petit mapa de Jerusalem, un bloc de notes descrivint la meva estada allà i el paper amb el segell d’entrada i sortida. Tot i així, encara pensava que podria tenir problemes per a entrar a Síria (un país amb una part del territori encara ocupat per Israel), sobretot perquè darrera el passaport i havia restes evidents que hi havia hagut un adhesiu (que m’havien enganxat els israelians). En qualsevol cas, havia ben repassat una història molt bona: en un club de busseig a Egipte m’havien enganxat un adhesiu darrera el passaport al alquilar un vestit de neoprè. Vaig creuar sense problemes Jordània però a frontera amb Síria, després d’observar, la marca de l’adhesiu darrera el passaport em van comentar, sense mostrar gravetat, que haurien de rebre una confirmació des de Damasc. Vaig esperar les dues hores que em van sol•licitat i a les 6 em van comunicar la notícia que em fer caure el món als peus. No podia entrar a Síria perquè estaven convençuts que havia entrat a Israel. Vaig intentar demanar explicacions, argumentar amb ells, parlar amb el cap,... Però la resposta sempre va ser la mateixa, estaven convençuts que havia entrat a Israel i això em privava d’entrar al seu país. Un jove policia em va acompanyar a fora, però sense fer-li cas, em vaig dirigir a un hotel de la mateixa frontera per a fer una trucada a l’ambaixada d’Espanya a Síria, el cònsol de la qual em va comentar que l’endemà miraria de trobar una solució. Vaig tornar al cotxe desconsolat però encara no rendit. Si no aconseguia entrar a Síria, molt probablement, tampoc podria entrar a Iran, doncs aquest país tampoc deixa entrar a ningú que hagi visitat Israel. D’altre banda, l’única manera d’arribar a Turquia per terra era a través de Síria, i en aquell moment no considerava viable cap altre opció. El jove policia de Síria, em va acompanyar al cotxe fins a la frontera de Jordània, però va quedar ben descol•locat quan li vaig informar que no volia entrar a Jordània i em vaig aturar a la meitat dels 100 metres que separen les dues fronteres. Nous funcionaris de Síria em van fer aparcar més enllà, i desprès van ser els de Jordània que van venir a preguntar-me què feia aparcat allà. Però quan els vaig anunciar que no podia entrar a Síria però no volia entrar de nou a Jordània i em van deixar estar acampat allà sense masses problemes. Recordava una petita revolució que havia manifestat pocs anys enrere, quan abans de fer un viatge a Kenya i Tanzània, vaig anar al centre de vacunació que m’havien assignat feia algunes setmanes. Admeto que vaig arribar 5 minuts tard a la consulta, però per culpa d’aquest retard, la infermera que estava vacunant a molts altres viatgers, es va negar a punxar-me. Jo sabia que si no em vacunava aquell dia, em tornarien a donar hora al cap de tres o quatre setmanes, després de la sortida de l’avió, i que si no tenia el carnet de vacunacions en regla m’arriscava a no poder entrar a Kenya. Davant tal situació, vaig agafar un paper d’un mostrador, vaig escriure “em vull vacunar!” i em vaig asseure davant les escales en senyal de protesta. Al cap de dues hores, després de fins i tot forcejar amb els guardes de seguretat, em va vacunar una altre infermera. En qualsevol cas, sabia que aquesta lluita amb les autoritats i la llei Siriana seria molt més complicada i llarga. L’endemà al matí, els policies de Jordània em van deixar anar a comprar una targeta SIM jordana pel telèfon mòbil, amb la qual vaig enviar un missatge a l’Alexandra i vaig trucar a l’ambaixada Espanyola a Jordània i Síria, les quals em van comentar unes hores més tard que no podien fer res que em pogués permetre una entrada a Síria i em recomanaven de tornar enrere. Estava cabrejat amb les autoritats d’Israel per a enganxar adhesius darrera al passaport quan de segur que sabien que això privava l’entrada a Síria, també estava cabrejat amb les autoritats Jordanes per que probablement tenien un top a la seva frontera que estava informant de qui entrava a Israel o qui no, i per suposat estava cabrejat amb les autoritats Sirianes, tot i que comprenia que estaven complint la seva llei, segurament amb la informació rebuda pel seu espia a Jordània. De totes maneres, encara no pensava rendir-me. Vaig començar a enganxar cartells al parabrises i a la porta amb el missatge en anglès “Vull creuar Síria per entrar a Turquia”. Mentrestant, l’Alexandra intentava crear consciència a través d’Internet per a defensar la meva causa, però segurament hi ha problemes molt més importants al món i només vaig rebre un parell de trucades de Sirians comentant-me que no podien fer res per a ajudar-me. Tot i així, encara pensava que m’estaria molts més dies o setmanes entre les dues fronteres fins a trobar una solució. Tenia força menjar a la casa, a més a més,de segur que els camioners me’n podrien oferir més endavant, perquè tot i que no parlessin anglès, aquests semblaven tenir simpatia per la meva situació, i alguns d’ells ja m’havien ofert aigua per a carregar l’autocaravana. Malgrat tot, a mesura que passaven les hores i els pocs dies, també m’adonava que realment m’hauria d’estar setmanes, mesos o anys entre les dues fronteres, sense tenir assegurada la victòria. D’altre banda, encara que considerés completament injust no poder transitar per un territori, aquesta tampoc era la meva guerra, i pensava que més endavant trobaria altres guerres més importants a les que dedicar el meu temps i energia, i que ara em tocava seguir viatjant per a conèixer món i segurament descobrir quines seran les futures batalles en les que realment voldré lluitar. De totes maneres, rendir-me m’omplia de pessimisme. Les opcions per embarcar el cotxe cap a Turquia eren Israel on difícilment em deixarien entrar el cotxe; Egipte, on segurament tindria els mateixos problemes per entrar-lo; creuar Iraq, casi completament descartat; o oblidar-me de Turquia i intentar creuar Aràbia Saudita, Emirats Àrabs i agafar vaixell cap a Iran, on tampoc em deixarien entrar si descobrien que havia estat a Israel. En qualsevol cas, abans d’abandonar, vaig decidir passar una altre nit entre les dos fronteres, durant la qual vaig enviar un SMS al cònsol espanyol de Síria preguntant-li si hi havia la opció que un conductor conduís el meu cotxe per terres sirianes fins a la frontera amb Turquia, mentre jo agafava l’avió. I l’endemà al matí em va tornar l’optimisme altre cop quan vaig rebre un SMS del cònsol comentant-me que miraria de trobar-me un conductor. Animat, també vaig contactar un senyor Sirià que feia dos dies s’havia parat al costat de l’autocaravana per oferir-me ajuda. Al cap de poc el sirià em va telefonar per comunicar-me que havia trobat un conductor per 300$. Però una hora més tard va ser el cònsol que va trucar comentant-me que havia trobat una empresa que em cobrarien només 100$. Davant aquesta nova perspectiva, vaig arrencar els cartells del cotxe per a suavitzar qualsevol tensió que pogués haver amb els duaners sirians. I encara més, vaig decidir d’abandonar la terra de ningú, l’espai entre les dues fronteres per a tornar a entrar a les instal•lacions de la frontera. Però aquest retorn, que pensava que seria positiu per als duaners jordans i siris, va originar un altre problema. Els policies Jordans em van comunicar que podia deixar el cotxe aparcat allà, però jo no podia passar la nit a les instal•lacions frontera. Però jo no volia anar a Amman, ni tampoc treure el cotxe de la frontera, doncs les taxes d’entrada a Jordània eren elevades. D’altre banda tampoc em deixaven tornar entre les dues fronteres on havia estat acampant les últimes tres nits. Llavors vaig plantejar-los, que deixaria el cotxe dins, però jo agafaria la tenda i acamparia just a fora la frontera, i davant d’aquesta proposta tant ridícula, finalment el cap d’immigració em va deixar viure al cotxe de manera excepcional. I en aquest moment no vaig ser capaç de reprimir les llàgrimes ni de plorar en silenci. El cap d’immigració em va preguntar què em passava, però no vaig ser capaç d’explicar-me. Aquests dies els havia viscut amb massa tensió, però apart, les llàgrimes semblaven l’única manera d’expressar el immens sentiment d’agraïment que sentia per totes aquelles persones (l’Alexandra, el cònsol, el cap d’immigració, amics a Catalunya, i altres) s’estaven preocupant per mi, implicant-se més enllà de les seves responsabilitats per a trobar-me una solució. Ara només faltava que el meu amic Marc, gerent de l’empresa Serveis d’Internet Javajan i propietària de l’autocaravana, firmés un document atorgant el poder de conducció al xofer trobat per l’ambaixada. Però al trucar a en Marc, aquest em va comentar que estaven celebrant en una altre població la festa d’acomiadament de soler d’un altre bon amic, i que la festa seguiria l’endemà, per tant (sense ganes d’espatllar aquestes entranyables disbauxes) m’havia d’esperar dues nits més, fins dilluns. Avui dilluns al matí, en Marc m’ha confirmat que havia enviat el fax amb els poders a l’ambaixada d’Espanya a Síria. Llavors he trucat al director de l’empresa del xofer, comunicant-li que aquest podia passar a buscar el fax a l’ambaixada i després venir a buscar el cotxe a la frontera. Però quan el conductor s’ha presentat al migdia, aquest s’havia descuidat el fax, però d’altre banda, al pujar a l’autocaravana i començar a ensenyar-li totes les coses que posseïa la seva cara somrient s’ha apagat de seguida. I immediatament m’he donat compte d’un problema amb el que no havia comptat. A mi no em deixaven entrar a la duana Síria, per tant el conductor hauria de mostrar tot el contingut, però ell no podria explicar totes les coses que portava l’autocaravana (per exemple medicaments), i potser les autoritats retindrien el cotxe fins que algú - que no podia entrar – ho pogués fer. El conductor ha tornat cap a Damasc amb la promesa que l’endemà tornaria amb el fax. De totes maneres, la idea del xofer ja no em semblava tant bona. Al parlar-ne amb el cònsol, aquest va suggerir-me una vegada més de tornar a Jordània. I finalment, al no poder parlar amb el director de l’empresa del xofer, i després d’estar 6 dies retingut a la frontera, sense Internet, sense interactuar amb casi ningú, afrontant problemes diaris, avorrit, cansat, desesperat,... he decidit d’abandonar, sense ni tant sols esperar a demà, i al cap vespre he tornat a pagar les tasses d’entrada a Jordània pel cotxe i m’he dirigit cap a Amman. Amman (veure sobre mapa) 16/03/2008:
He passat una setmana desmotivat, mig deprimit, sense ganes de fer res, tot i que intentant de resoldre totes les incerteses. Amb l’ajuda de l’Alexandra i passant moltes hores connectat a Internet, s’han anat resolent les incògnites sobre com arribar a Turquia. Aquest nou horitzó ha diluït el pessimisme de la meva ànima, tot i que l’optimisme tampoc ha aparegut. A partir d’ara jo era una persona tacada, ja no era un europeu amb dret per a viatjar per tot el món, ara havia descendit un esglaó, i alguns països em tindrien vetada l’entrada, com Síria, Iran o altres països àrabs. En qualsevol cas, només havia descendit un esglaó, i encara tenia el dret i l’oportunitat de seguir el meu viatge, prenent el pols al món. D’altre banda, la meva història tampoc es podia comparar, ni molt menys, amb els problemes que sofreixen milions de persones per culpa dels visats. Com la història que em va explicar l’Akram (un palestí jordà que vaig contactar a través de couchsurfing), després d’agafar-me suficient confiança. Fa un any, l’Akram va conèixer una noia dels Estats Units, de la qual es va enamorar. Aprofitant unes vacances al treball i havent aconseguit un visat de 5 anys, va volar a Estats Units, on després de poques setmanes i de renunciar al seu treball de Jordània es va casar amb l’americana. Al cap de tres mesos van fer un viatge pel Nord dels Estats Units i dos dies per Canadà. Però al tornar del Canadà, la policia de la frontera li va denegar l’entrada i invalidar el visat, sense cap explicació, simplement per ser musulmà. La manera com explicava el drama que varen viure realment em va commoure. Va estar uns tres mesos malvivint al Canadà, trobant-se ocasionalment amb la seva dona que el visitava quan podia. I finalment ha tornat a Jordània, on no té possibilitat de tornar a l’anterior treball i s’ha d’esperar un any i mig que les autoritats americanes validin el seu matrimoni i li concedeixin la opció de tornar amb la seva dona. Però ja poques ganes li queden, actualment preferiria anar a viure a Egipte, un país islàmic on la vida és econòmica. Un altre dia que em vaig trobar amb l’Akram, vaig començar a parlar sobre Israel, però de seguida em va tallar, indicant-me que per a ell no existeix tal país, només Palestina ocupada. L’Akram és d’origen palestí, igual que molts dels seus amics, nascut d’uns pares que es van refugiar a Jordània després de la guerra del 1948. Al preguntar-li per la solució del conflicte, em va respondre que els Jueus haurien d’abandonar completament la terra ocupada (de nou solucions difícils d’acceptar per la part contrària). Llavors em va explicar la seva visió de la història, en la qual, a principis del segle XX, els àrabs van ser hospitalaris amb els Jueus que arribaven a Palestina, fins que aquest els van prendre la terra. A punt de complir els 30 anys, l’Akram es queixava que mai havia visitat la seva terra. Llavors vaig preguntar-li: - Però tu creus que un dia Palestina tornarà a ser pels àrabs, lliures de jueus? - Segur. Abans del dia del judici final. - Però on hauran d’anar els Israelians? - El jueus que ocupen Palestina tenen la seva terra d’origen, i allà hauran de tornar. Llavors la conversació va entrar en una fase difícil d’oblidar. Després d’explicar-me que detestava els atacs terroristes islàmics, que un musulmà mai mataria innocents, i que veritablement va plorar durant els atacs a les dues torres bessones de Nova York, vaig preguntar-li: - Llavors estàs en contra dels atacs terroristes contra els jueus d’Israel? - Això no és terrorisme – va respondre molt seriosament. - Els palestins tenim dret a lluitar i a matar tots els que ocupen la nostra terra per la força. Davant la meva expressió estupefacte, em va preguntar: - Tu creus que soc un terrorista? - No, però ho podries ser. En presència de l’Akram, un altre dia vaig conèixer en Hamin, un cristià. Em va sorprendre la seva religió a Jordània. Llavors em va explicar, que un 7% dels jordans són cristians, però que abans de res, es senten àrabs i que per exemple, quan els Estats Units ataquen un país àrab, s’indignen com els que més. Potser per això, la convivència amb els musulmans és molt pacífica, tot i que també han d’acatar algunes de les seves regles. Per exemple, un noi musulmà pot casar-se amb una noia cristiana, però un noi cristià no pot casar-se amb una noia musulmana, perquè la llei islàmica ho prohibeix, igual com també prohibeix que un musulmà pugui renegar de la seva religió. I un altre fet sorprenent, al preguntar a en Hamin si el seu Déu també s’anomenava Alà, em va respondre: - És clar, els cristians jordans parlem àrab. No m’hagués estat tants dies a Jordània, però semblava que totes les opcions per a arribar a Turquia, passin per a tornar a Egipte, però no podria entrar-hi amb el carnet de Passages del cotxe caducat. Per això, el primer dia després d’arribar a Amman vaig enviar el carnet de Passages antic a Espanya per missatgeria per tal de rebre el nou, si tot va bé, el proper diumenge, d’aquí una setmana. Durant aquests dies, també he renovat el meu visat d’estada a Jordània, he visitat diverses vegades l’ambaixada d’Espanya on el cònsol és molt amable i col•laborador, he renovat altres papers pel cotxe,... Tot i així, després de fer totes aquestes gestions, encara em queda una setmana per a poder marxar. Demà, potser tornaré a visitar uns dies les terres de Palestina i Israel. Malgrat tot, sento que no tinc ganes de visitar res. Tinc ganes d’arribar el més aviat possible a Istambul per a retrobar-me l’Alexandra. Tinc ganes de tornar a estar amb ella, relaxat, i deixar que els problemes passin pel nostre costat. Aquesta separació, de ja un mes, m’està demostrant que m’està essent difícil de viure sense ella. I ella m’explica que també li passa el mateix. Així doncs, ja ens hem comunicat que la proposta de matrimoni que vàrem fer, segueix en peu i que potser properament, en algun país exòtic, la portarem a la pràctica. ---- A Aman vaig entrevistar l’Aiman, un amic de l’Akram, el qual opinava que el principal problema del món és el petroli, el qual causa molta inestabilitat l’orient mitjà. El problema no es pot solucionar, però a més s’incrementarà degut a l’industria i als països emergents, i no sembla que ningú hi pugui fer res. L’Aiman, d’origen palestí, opinava que el principal problema del seu país era la inexistència de pau ni solució, si més no una solució acceptable pels polítics o líders de les dos bandes. La solució necessita nous líders pensant en el futur que pensin que hi ha terra suficient per a tothom. Potser actualment els àrabs estan més preparats per a la pau que els israelians. La solució també necessita que la gent de ambdós bandes es trobin. L’Aiman es considera feliç tot i que seria més feliç amb pau al mitjà Orient que li permetés assentar-s’hi i viure-hi. El secret de la felicitat es troba en el cor, pau a la ment. 18/03/2008:
Ahir em vaig dirigir de nou cap a la frontera de Jordània amb Palestina. Tenia ganes de tornar a visitar aquestes conflictives terres i trobar-me fins i tot amb algun palestí, però estava cagat de por, doncs temia que (igual que l’anterior vegada) les autoritats israelianes em tornessin a enganxar un adhesiu al passaport o fins i tot segellar-lo, complicant-me més la futura entrada a Iran. Per aquest motiu, quan les autoritats Jordanes em van comentar que el meu visat només em permetia visitar Israel una sola vegada, em vaig alegrar i a continuació relaxar. A continuació, aprofitant que seguia retingut a Jordània a l’espera del Carnet de Passages del cotxe, que si tot va bé ha d’arribar el pròxim diumenge, vaig decidir de provar de creuar una altre frontera, aquest cop la de Siria. Vaig escollir un altre pas de frontera, però les autoritats de seguida van veure que havia estat refusat una vegada, i després de verificar el meu nom als ordenadors em van informar molt amablement que el meu nom estava a la llista negra, i que encara que intentés subornar-los (com vaig fer amb 300$) ells no podien fer res per a canviar-ho. I així seguiria fins a la fi dels temps, o fins que Síria canviés la legislació. I avui he decidit visitar les ruïnes romanes de Jerash, la segona atracció turística de Jordània, la qual encara no havia visitat perquè no havia perdut del tot les esperances d’entrar a Síria, on pel que sembla, hi ha una antiga ciutat romana encara més interessant, la de Palmira. En qualsevol cas, Jerash m’ha sorprès i m’hauria considerat un pecador si m’hagués deixat endur per la passivitat dels últims dies i no l’hagués visitat. Jerash sorprèn pels centenars de columnes que encara es mantenen d’empeu, de formes estilitzades i capitells amb bonics gravats florals. També sorprèn, apart dels seus temples, avingudes, arcs i hipòdrom, per la conservació de dos grans teatres, que confirmen l’afició que els romans manifestaven per aquests espectacles, però sobretot, constaten el gran nombre d’habitants que devien poblar l’antiga ciutat. 22/03/2008: Han passat uns quants dies més esperant el carnet de passage del cotxe (que finalment ha arribat avui dissabte) i deixant passar les hores desganat i desmotivat. De totes maneres, les poques estones que aprofitava el temps, intentava aclarir quin era el meu pròxim destí, que per moments es complicava, perquè quan anava a confirmar l’oferta del vaixell d’Egipte a Turkia, vaig prendre mesures de l’autocaravana i em vaig adonar que aquesta no entraria al container, al ser 10 centímetres més alta que la porta del container. Vaig enviar un mail a l’empresa Egípcia per veure si hi havia alguna solució, però no em van respondre. Així doncs, l’única solució que queda sembla la d’Israel, des d’on tinc una oferta (bastant cara) per arribar amb vaixell a Atenes, Grècia. Demà començaré a fer camí de nou cap a Israel, a no ser que rebi alguna altre oferta d’Egipte mentrestant. D’altre banda, també m’he reunit alguns dies amb l’Akram i alguns dels seus amics i altres couchsurfers, tot i que en general he seguit sense massa interès les trobades. En tots aquests dies, només una conversa amb l’Akram em va cridar l’atenció suficientment com per apuntar-la al meu bloc de notes. L’Akram m’estava confirmant que a l’Islam, tant els homes com les dones, creuen firmament amb la virginitat i amb la prohibició del sexe fora del matrimoni. A continuació es va queixar que als països Occidentals molts homes (i dones) tenen sexe fora del matrimoni (i durant el matrimoni) amb deu, vint o fins i tot més persones diferents del sexe oposat. I segons ell, era una hipocresia que aquests mateixos que forniquen amb tantes dones com volen (fins i tot amb prostitutes) els critiquin a ells, els musulmans, perquè es poden casar fins amb quatre esposes, sempre i quan el marit les pugui mantenir i aquestes acceptin la situació. Vaig pensar que era un raonament força convincent per a explicar perquè a l’Islam els homes tenen aquesta possibilitat, tot i que tampoc vaig profunditzar qüestionant perquè les dones no es podien casar amb més d’un marit. 23/03/2008: Al intentar engegar el cotxe després de comprar vegetals, he descobert que l’estàrter no funcionava de nou, tot i així, he engegat el cotxe deixant-lo caure per un pendent i m’he acabat d’arribar a la frontera de Jordània amb Israel. He passat tots els tràmits Jordans sense aturar el cotxe i pagant per tercera vegada els 20 euros de taxes de sortida. Tal com em temia, al primer control abans d’entrar a les oficines de la frontera d’Israel m’han fet aturar el cotxe, de totes maneres, després d’inspeccionar superficialment el vehicle uns nois que esperaven i un israelià m’han ajudat a empènyer el cotxe fins a engegar-lo. Al següent control, malgrat avisar-los dels problemes de l’estàrter m’han tornat a exigir de parar el motor. Llavors han començat a fer-me les típiques preguntes i al descobrir que havia estat al Sudan, la cosa s’ha tornat a posar seriosa. De totes maneres, semblava que no hi hauria masses problemes apart de la típica espera i al cap d’una hora, s’han decidit a inspeccionar el cotxe. Jo volia estar-hi present, però han tancat el cotxe en un garatge i m’he hagut d’esperar a una sala davant d’un escàner de raigs X, a través del qual han anat passant diversos objectes de la meva autocaravana: la roda de recanvi, totes les bombones de gas butà i fins i tot el lavabo químic (això sí, fent cara de fàstic i rient). Durant el procés s’ha presentat un home carregant una gran bossa de plàstic amb tots els vegetals que havia comprat a Jordània a dins: Patates, cebes, tomàquets, plàtans, taronges, coliflors,... M’ha comunicat que no podia entrar verdures fresques a Israel (normes internacionals) i, després de demanar-li de poder-me menjar tres plàtans, s’ha emportat la bossa precintada. Temia que trencarien alguna cosa del cotxe, durant l’hora que han estat regirant-lo, però no, quant hi he pogut entrar de nou, totes les coses estaven ben desordenades però al seu lloc. Llavors he escoltat amb alegria que podria entrar a Israel després de fer l’assegurança del cotxe. M’he dirigit a l’oficina corresponent amb tots els papers, però al estudiar-los, la noia de l’asseguradora m’ha informat: - Tens els carnet de conduir internacional caducat – caducat de només 15 dies!! - No et puc fer l’assegurança. I evidentment, de seguida les autoritats Israelianes em van comunicar que no podria entrar el seu país i que havia de tornar a Jordània. Se’m va caure altre vegada el món els peus. Era la tercera vegada en vint dies que un país refusava i em retornava a Jordània. Semblava un malson i naturalment el meu mal humor anava dirigit en silenci cap als Israelians. L’únic consol que em va quedar, va ser que aquests van haver de suar una mica per a empènyer el cotxe i engegar-lo. D’altre banda, també he recuperat totes les verdures que m’havien robat anteriorment. De tornada a Amman he trucat el meu pare amb l’esperança que no hagués enviat el nou carnet de conduir renovat a una direcció de Turquia que li havia donat, però malauradament m’ha informat que l’havia enviat el dijous passat i que per error també havia enviat el meu carnet de conduir espanyol, fet que podria complicar la petició d’un nou carnet de conduir internacional. A més a més, en arribar a Amman m’he adonat que una protecció exterior de la nevera havia caigut i s’havia perdut molt probablement perquè a les duanes l’havien posat malament. En qualsevol cas, no m’he volgut desesperar. Tants entrebancs sembla que m’estan donant força paciència. Els pròxims dies els dedicaré a arreglar el cotxe (serà més econòmic a Jordània que a Israel), visitar l’ambaixada espanyola (potser a demanar-los feina a Jordània) i a negociar un preu més econòmic del vaixell que m’ha de portar fins a Grècia. ‹ Anterior (24/01/2008) MES Següent (2008-03-24)› ‹ Anterior (2008-03-04 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-06 - Israel - Palestina)› |
|
