| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (25/04/2008) MES Següent (2008-06-24)› ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran) PAÍS Següent (2009-11-18 - Romania)› Turkey Bodrum (veure sobre mapa) 27/05/2008:
Koycegiz, a la riba d’un llac proper al mar, va ser el tranquil indret que cercàvem per a relaxar-nos. Ens hi vàrem una tarda i tot l’endemà, encara que també hi va contribuir el fet que tinguéssim Internet sense cables des de l’autocaravana. Vaig estar cercant molta informació sobre filosofia, que és un tema que m’està començant a entusiasmar, i sobre el qual m’agradaria escriure un llibre, en acabar el viatge, tot i que per moments pensava abandonar-ho tot per aquesta nova il•lusió. En qualsevol cas, també vaig seguir estudiant la possibilitat de seguir el viatge cap a Àsia creuant les repúbliques “stan” (Armenia, Georgia, Azerbaijan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kyrkyzstan) per després creuar molt breument Xina fins al Pakistan. Aquesta nova ruta ens permetria evitar Iran els mesos de calor, el qual visitaríem al hivern, quan tornéssim del viatge per l’Àsia. Tenia un pressupost assumible per a creuar Xina (500€), però m’estava adonant que tindríem problemes per a obtenir un visat per a Turkmenistan si no contractàvem un paquet turístic (mínim 300€), a més a més, havia de comptar el cost del vaixell per a creuar el mar Caspi des Azerbaijan a Turkmenistan (mínim 200€). Per això, quan l’agència Xina ens va canviar el preu de 500 a 800€ varem decidir que seguiríem amb el pla inicial de creuar Iran d’anada i de tornada. Des del tranquil i tradicional poble de Koycegiz ens vàrem dirigir cap a l’animat i turístic poble de Bodrum, que s’estén davant d’una badia dominada per un castell construït pels creuats. Bodrum va ser famós a l’antiguitat per posseir una de les set meravelles del món antic, el Mausuleum de Halicarnasus, del qual actualment només es conserven algunes restes al museu d’història de Londres. A Bodrum vàrem tenir la sort de trobar-nos primer amb la Carine, una noia belga que feia dos anys que treballava a Turquia organitzant vacances de cirúrgiques (per exemple turistes que s’operen els pits mentre visiten un altre país). La Carine ens va explicar que a Bodrum els turcs acostumen a ser molt esnobs, rics i tancats en ells mateixos, complicant-li el negoci a vegades, o fins i tot, obligant-li a mig ocultar el seu xicot kurd, anomenat Nazli. Vaig preguntar al Nazli sobre la situació al Kurdistan, però aquest no es va voler mullar gens, i després d’aclarir-me que no existia tal país o regió, em va comentar que la situació estava molt millor ara que anys enrere. A Bodrum també ens vàrem trobar amb en Zafel, un turc que regentava un hotel molt bonic i recomanat a moltes guies (Su Otel) i que no quadrava amb la definició d’esnob amb que la Carine definia molts dels turcs de Bodrum. En Zafel ens va convidar a passar dos dies (ahir i avui) relaxats a les instal•lacions del seu hotel, gaudint de piscina, Internet i uns deliciosos esmorzars. En Zafel em va comentar que l’illa que hi ha davant de Bodrum, a pocs quilòmetres, pertany a Grècia, igual que moltes altres illes que hem anat discernint properes a la costa turca. En qualsevol cas, tot i la relació recelosa entre turcs i grecs, els grecs de les illes i els turcs de la costa s’acostumen a visitar mútuament, establint una bona relació i comerç. D’altre banda, al preguntar-li si els turcs es senten pertanyent al continent europeu o asiàtic, em va respondre que a la costa els turcs es senten més pròxims a Europa, en canvi, al interior es senten més propers a Àsia o a l’orient mitjà. Efes (veure sobre mapa) 29/05/2008:
Efes (o Ephesus) és un altre indret de visita obligatòria, bé no sé si obligatòria per a tot al món, perquè el indret ja estava prou massificat de turistes, però al menys hauria estat imperdonable si nosaltres no l’haguéssim visitat. Ephesus va ser una antiga ciutat de la costa d’Anatolia, que va estar governada per ionians (una tribu similar als lycians), perses, grecs, breument pels faraons d’Egipte, els romans i els bizantins. Durant la dominació romana, la ciutat va arribar a tal esplendor que va arribar a tenir entre 400 i 500 mil habitants, essent la ciutat romana d’Àsia més gran, i potser la segona de l’imperi romà. Durant l’imperi roma i el bizantí, coincidint amb els inicis del cristianisme, la ciutat també va esdevenir un important centre religiós. Segons el nou testament, l’apòstol Pau va utilitzar la ciutat com a base de les seves missions, també es creu que l’apòstol Joan va ser enterrat a les afores ciutat, sobre la tomba del qual es va aixecar una església. La ciutat va decaure quan aquesta va perdre el port, degut a l’acumulació de sediments (actualment es troba 5 km terra endins) i finalment degut diversos atacs de pirates àrabs. La principal atracció de Efes és la magnífica façana (de tres pisos) de l’antiga biblioteca de Celsus, construïda al 135 en honor a un governador romà i amb capacitat per a 12.000 rotlles de papir. També destaca el grandiós teatre, que amb una capacitat de 25000 espectadors es creu que era el teatre obert més gran del món antic. Al teatre es va utilitzar per a representar drama, però més endavant batalles entre gladiadors, dels quals recentment s’ha descobert un cementiri. I segurament encara falta molt més per a descobrir, doncs només s’ha excavat un 15% de l’àrea que ocupava la ciutat. Apartat de l’antiga ciutat, a la tarda hem visitat el temple d’Artèmis, una de les set meravelles del món antic però del qual actualment només es conserva una altíssima columna en peu. El temple d’Artèmis, originalment més gran que el Parthenon d’Atenes, va ser cremat al 356BC (abans de crist) per un llunàtic anomenat Herostratus que volia ser recordat pels segles dels segles. Curiosament va cremar la mateixa nit que va néixer Alexandre el Gran, el qual va reconstruir el temple més tard, finalment destruït pels Goths. Izmir (veure sobre mapa) 30/05/2008:
Izmir, a la costa del mar Egeu, és la tercera ciutat més poblada de Turquia amb uns 2,5 milions d’habitants, i posseeix segon port més important després del d’Istambul. Malgrat tot, Izmir no és una ciutat amb massa atractiu turístic, a excepció del seu ambient cosmopolita lliberal i modern, i segurament no l’haguéssim visitat si no ens haguéssim trobat breument amb un contacte que hi teníem, en Mustafà, el qual ens ha invitat a sopar a casa seva i després a assistir a un concert de música Jazz a la seva universitat. En Mustafà ens ha fet notar la modernitat d’Izmir, mostrant-nos que cap noia pel carrer duia vel, i ha acabat comentant: “Si Turquia no pot entrar a la Unió Europea, com a mínim haurien de deixar-hi entrar la ciutat d’Izmir”. I segurament tenia raó, a simple vista, la principal diferència de la ciutat respecte Barcelona era l’existència de mesquites en comptes d’esglésies, de les quals, contràriament a altres ciutats, no n’hem sentit els muetzins cantant a través dels altaveus. Assos (veure sobre mapa) 02/06/2008:
Ja amb més presses, doncs a l’Alexadra se li estava acabant el visat d’un mes de Turquia, hem seguit recorrent la costa del mar Egeu direcció nord. Després d’Izmir ens vàrem dirigir cap a Pergamon, on hi ha unes altres ruïnes d’una antiga ciutat grega i romana. Però devíem estar encara cansats de la visita a les extenses ruïnes d’Ephesus, perquè quan vàrem arribar a mitja tarda a Pergamon i ens van comentar que tancaven en mitja hora, vàrem decidir de saltar-nos aquella visita i seguir el viatge, cap a Ayvalic. Ayvalic és un tranquil poble de pescadors situat just davant de l’illa grega de Lesbos. El port sembla molt freqüentat per turistes, però el interior de la vila havia conservat l’essència de la vida immutable amb el pas del temps. I és per això que, passejant pels carrers estrets del centre, ens vàrem sorprendre per la sensació d’estar caminant per un poble grec, doncs la majoria de les cases eren d’estil hel•lènic, i fins i tot les mesquites semblaven esglésies ortodoxes, les quals tenien una mitja lluna en comptes d’una creu a la cúpula, i al costat s’hi alçava un minaret. La raó era evident, fins a principis del segle XX, el poble havia estat habitat per grecs, igual que molts altres poblats de la costa turca. Però després de la guerra greco-turca, ambdós països van pactar al 1923 de realitzar un intercanvi de població, de manera que tots els ciutadans turcs de religió grec-ortodoxa serien desplaçats a Grècia i tots els musulmans establerts al territori grec serien desplaçats a la nova Turquia. Aquest intercanvi de població va implicar el moviment d’uns 2 milions de persones i la finalització dels 3000 anys de la presència grega a les costes de l’Àsia menor. Avui hem seguit més al nord, vorejant la costa des de la qual sempre podíem observar la gran illa de Lesbos. És curiós lo a prop que es trobava la illa i lo lluny que semblaven trobar-se els dies que hi havíem passat. No podíem evitar de mirar l’illa amb certa malenconia mentre ens apropàvem al nou destí, Assos, les últimes ruïnes greges que pensàvem visitar a la costa turca (no pensem visitar Troia, ja que malgrat la popularitat mitològica, sembla que les seves ruïnes no són massa interessants). Assos es troba al cim d’un turó rodejat per un petit poble rural i tradicional de cases de pedra, anomenat Behramkale. En realitat, no hi ha masses runes a visitar, però les columnes d’un antic temple dedicat a Atena elevant-se sense presumptuositat davant un blavíssim mar i l’illa de Lesbos, era una romàntica vista que valia la pena. D’altre banda, amagat darrera la falda de la muntanya, hem descobert el tranquil i petit port de Behramkale, on els propietaris de les antigues cases dels pescadors convertides en restaurants esperaven resignats uns turistes que no arribaven. Galipoli (veure sobre mapa) 04/06/2008:
Des de Assos, ens vàrem dirigir cap a Çanacale, des d’on vàrem agafar un econòmic ferri que creuava l’estrat de Dardanelles fins a la península de Galipoli. Aquesta península potser no despertarà cap memòria a un català, tot i que per aquestes terres va campar la companyia catalana o els almogàvers. Però Galipoli està gravada a la memòria col•lectiva dels australians i neozelandesos doncs en aquesta península va tenir lloc una sagnant batalla durant la primera guerra mundial, en la qual els seus països van participar, juntament amb els britànics i francesos. La península de Galipoli es troba al sud d’Istambul, a la part europea de Turquia, separada del continent asiàtic per l’estret de Dardanelles, un estret de vital importància durant la primera guerra mundial, doncs estava dominat per l’imperi Otomà i era la única via marítima possible que els aliats tenien per a ajudar Rússia, la qual estava assetjada pels exèrcits centre-europeus. Amb la intenció de prendre Constantinople, l’actual Istambul, i assegurar una via marítima de subministrament amb Rússia, el 25 d’abril del 1915 les tropes britàniques van desembarcar al cap de Helles i les tropes australianes i neozelandeses, més al nord, a la que seria anomenada platja Anzac, però l’exèrcit Otomà estava preparat i molts soldats van morir durant aquestes primeres hores. La batalla es va allargar durant 8 mesos, amb moltes pèrdues a ambdós bàndols, i amb una retirada final de l’exèrcit aliat que va preferir destinar les forces restants a altres fronts. Va ser una derrota dolorosa, però per als australians i neozelandesos aquesta batalla va significar el naixement de la seva identitat nacional o el que seria anomenat esperit d’Anzac. Per part otomana, la batalla és recordada com la victòria de Ataturc, l’heroi nacional que anys més tard va fundar l’actual Turquia. En qualsevol cas, no es va tractar d’una victòria dolça, a causa dels 58.000 soldats otomans que van morir i els 140.000 ferits, comparats amb els 44.000 soldats morts pel bàndol aliat i casi 100.000 ferits. Mentre filmava per a un pilot d’un programa de televisió, els milers de tombes dels diferents cementiris, tant turcs i aliats, no podia deixar d’imaginar-me la fatalitat i absurditat de la batalla, transcorrent a les petites platges, sota els precipicis, entre els boscos de pins,... És trits observar tantes morts de joves per una missió tan inútil, però encara és més trist que les guerres continuïn succeint i que hi hagi persones que continuïn morint a causa d’aquestes bogeries col•lectives. Greece Alexandroupolis (veure sobre mapa) 07/06/2008: Contràriament al que ens esperàvem, vàrem poder sortir de Turquia sense problemes, jo utilitzant només el meu carnet d’identitat i una fotocopia del visat d’entrada (tenia el passaport antic anul•lat i el nou passaport el volia utilitzar només per entrar, per tal de no tenir cap referència al passaport antic, que havia viatjat per països indesitjables). De totes maneres, el principal motiu per a sortir de Turquia, era permetre a l’Alexandra de tornar a entrar-hi gaudint una altre vegada d’un visat de 30 dies. I apart d’aprofitar un parell de dies per a relaxar-nos a aquesta petita ciutat d’Alexandroupolis, també hem aprofitat per a comprar alguns productes que són més econòmics a Grècia que a Turquia: aigua, panses (a l’Alexandra li agrada menjar-les amb iogurt), xiclets i diesel. Turquia és un dels països del món amb els carburants més cars, a més a més, en els últims trenta dies, el diesel s’havia encarit un 10%, arribant a costar 1,7€/litre. No és que fos molt més econòmic a Grècia (1,4€/litre), però omplint tot el dipòsit i els tres bidons de 20 litres m’estalvio uns 40€. En qualsevol cas, no m’he estalviat de pagar casi 200€ en diesel. Estic començant a pensar que seré un dels últims viatgers pel món utilitzant cotxe propi. A aquest pas, només hi podrà haver viatgers utilitzant transport públic o bicicleta, i de ben segur que serà molt millor pel medi ambient. Sí, soc culpable i admeto que és positiva aquesta escalada sense fi dels preus dels carburants. Turkey Istambul (veure sobre mapa) 10/06/2008:
Avui fa dos anys que jo i l’Alexandra ens vàrem conèixer a Brasov. Cap dels dos ens havíem imaginat aquell dia, que aquella trobada innocent estava unint els nostres camins i que acabaríem compartint aventures i destins. Poc m’havia imaginat que aquella noia encisadora podia ser la noia amb qui podia compartir la meva vida. I avui, aquesta possibilitat és més real que mai, tot i que també soc conscient que els dos anys van significar el desenllaç de les meves anteriors relacions. En qualsevol cas, els dos volem seguir units amb ganes de fer créixer dia a dia el nostre amor. Estem disposats a arriscar-nos per a seguir compartint aventures i destins. Demà tornarem a marxar d’Istambul, i l’Alexandra tornarà a tenir més difícil l’opció de tornar a casa i jo l’opció d’enviar-la a casa. Definitivament estem apostant per seguir junts per sempre. Demà marxarem d’Istambul perquè aquí no hem pogut resoldre cap visat. Ahir vàrem visitar el consolat d’Iran, on ens van recomanar d’aconseguir una lletra d’invitació a través d’una agència a Internet, la qual ens ha informat que ens podia tramitar la lletra d’invitació en uns 10 dies. Avui hem volgut visitar el consolat de Pakistan, però després d’estar circulant i buscant durant dues hores, hem descobert que el consolat havia canviat de direcció, i he acabat decidint de marxar demà cap a Ankara, on la majoria d’ambaixades estan concentrades en un sol barri. D’aquesta manera, hem pogut aprofitar la resta del dia per a celebrar el nostra aniversari, passejant i finalment sopant en un restaurant. Avui, igual que ahir, hem tingut temps per a passejar deixant-nos encisar per l’ambient tradicional i turístic del Sultanhmet o barri antic d’Istambul. Hem tornat a passar uns moments molt agradables, però cap al vespre m’he adonat que podíem haver aprofitat aquestes passejades per a visitar per dins alguns dels esplèndids monuments d’Istambul: Aya Sofya, el palau Topkapi, el palau Dolmbahce,... Ens hem proposat de visitar-los quan tornem del viatge per Àsia, tot i que no deixa de ser una resolució fora de temps, perquè si tot va bé no tornarem a Istambul fins d’aquí 8 o 10 mesos, i si no he visitat els monuments durant les altres tres estades a la ciutat, qui sap què passarà a la quarta. Ankara (veure sobre mapa) 20/06/2008:
Quan vàrem arribar a Ankara el dijous passat, ara fa una mica més d’una setmana, de seguida ens vàrem posar mans a l’obra i abans de res vàrem visitar l’ambaixada de Pakistan per a tramitar-ne el visat. Però no va ser un bon principi, perquè casi sense mirar-nos ens van comunicar que no ens podrien tramitar el visat perquè no érem residents a Turquia i que havíem de tramitar el visat des dels nostres països de residència. Sembla ser que comença a estendre’s una normativa internacional segons la qual només els residents d’un país poden demanar visa a les ambaixades d’aquest país, això farà impossible viatges com el nostre, davant la impossibilitat de programar vises o conèixer dates exactes amb un any d’antelació. En qualsevol cas, sense perdre l’esperança, a continuació vàrem anar a l’ambaixada de l’Índia on varen informar que ens podrien tramitar els visats si els portàvem un extracte del meu compte bancari i una reserva de bitllet d’avió. A la mateixa ambaixada Índia ens vàrem trobar un italià que també viatjava a l’Índia i ens va comentar que podíem fer una reserva del bitllet d’avió per molts pocs diners a qualsevol agència de viatges. Després vàrem invitar l’italilà a prendre un te (pel seu aspecte ja vaig deduir que no tenia masses diners) i de seguida ens va explicar la seva història. Es deia Davide i havia estudiat per a ser monjo franciscà (de la humil ordre de Sant Francesc d’Assís), però aquell mateix dia havia llençat la bíblia a les escombraries perquè ja no hi creia més. Comentava que la bíblia, des del principi només ensenya a matar. D’altre banda, també va explicar que els franciscans no viuen tan modestament com sembla, perquè el seu vestit costa uns 600 dòlars i sempre són rebuts amb abundants tiberis i deliciosos vins. El següent dia vàrem tornar a l’ambaixada Índia i ens van acceptar de tramitar-nos els visats, els quals havíem de passar a buscar al cap d’una setmana, avui divendres. A continuació vàrem anar a l’ambaixada d’Espanya perquè em fessin una carta de recomanació pel Pakistan (en Davide ens havia explicat que amb la carta podríem obtenir el visat), i el dilluns, després de fer unes quantes voltes per a trobar el consolat de Romania, vàrem aconseguir una altre carta de recomanació per a l’Alexandra. El dimarts vàrem tornar a l’ambaixada del Pakistan i aquesta vegada ens van tractar una mica millor però, després de fer-nos tornar a la tarda, ens van comunicar que com a màxim ens podien donar un visat de trànsit de 7 dies. Considerant-ho del tot insuficient, vaig marxar ben empipat amb la intenció de tornar-ho a intentar des d’Iran, si és que finalment aconseguim aquest visat, perquè l’estem tramitant per Internet i de moment no ens han comunicat res. Tot i que tramitar els visats ha estat el principal motiu que ens ha entretingut a Ankara, hem tingut temps de gaudir de la ciutat i dels amics que hi hem fet. Naturalment ens vàrem trobar amb l’Ozgur, que ja havíem conegut l’anterior vegada a Ankara, però aquest va anar a passar el fi de setmana a Istambul i vàrem aprofitar per a trobar-nos amb altres persones de Couchsurfing. Ens vàrem trobar una colla de 8 persones el dissabte el migdia i la Jael, una noia de Mèxic ens va guiar fins a la ciutadella d’Ankara. Ankara havia estat una important ciutat d’Anatolia des dels temps dels hittites, tot i que mai havia estat capital de cap gran país fins al 1923. Després de la primera guerra mundial, Istambul va ser ocupada pels aliats, i va ser des d’Ankara que Ataturk va iniciar la guerra d’independència, atorgant a la ciutat l’estatus de capital de la nova Turquia. Prova d’això és el creixement que ha experimentat Ankara, dels 75.000 habitants al 1927 als casi 4 milions actuals, conferint a la ciutat un aire nou i modern, a excepció de la petita ciutadella. El diumenge vàrem tornar a quedar amb la Jael i el seu xicot francès Lucas, aquest cop per a provar els famosos hamams o banys turcs. L’Alexandra no tenia masses ganes d’entrar-hi, doncs, en la seva cultura està mal vist d’estar despullada (només en calcetes) davant d’altres dones, però finalment va acceptar i en va sortir ben contenta. Per la meva banda, l’experiència també va ser força agradable. Vaig entrar a la sala de vapor amb en Lucas, tapant-nos les vergonyes amb una espècie de tovallola i després de suar una mica, dos homes ens van fer estirar per fer-nos un massatge. A mi em va tocar un home minúscul, el qual, sense massa afecte em va fregar tota la pell amb una esponja rasposa, arrencant-me potser 100 grams de pell morta. Després em va ensabonar i em va fer un massatge repenjant tot el seu pes a la meva esquena casi fent-me cridar de dolor. I encara que no ho sembli, no hi va haver cap mariconeria, sempre que es tingui en compte que en la cultura islàmica, el tacte entre homes es considera normal i part de l’amistat. Al dilluns al vespre ens vàrem tornar a trobar amb l’Ozgur, amb el qual hem compartit la resta de la setmana, gaudint de la seva hospitalitat, que ens va ser impossible de compensar-la. Un vespre li vaig comentar que el funcionament de Couchsufing als països de cultura islàmica sempre es molt diferent als països d’Europa. Perquè als països islàmics, apart d’oferir-te allotjament, insisteixen en invitar-te a menjar o beure; en canvi, a Europa l’amfitrió espera que l’hoste invití a begudes o menjar per a compensar l’allotjament. És una llàstima, quan l’Ozgur (o altres que ens han tractat tant bé) viatge a Europa no rep el mateix tracte que ens ha ofert a nosaltres. Però l’Ozgur comentava que això no era important, ja que ell no ajudava per a rebre quelcom a canvi i es sentia satisfet d’aquesta manera. De la mateixa manera, quan ell viatge a l’interior de Turquia, també és rebut amb molta hospitalitat per famílies que mai seran compensades d’una manera terrenal per la seva ajuda. Apart d’això, l’Ozgur segueix amb el mateix projecte de fer un gran viatge amb moto amb la seva xicota, que esta una mica indecisa. De totes maneres, la indecisió de seva xicota no és el principal problema ja que els diners a costen el doble de guanyar a Turquia que a altres països, en els quals les divises estan molt més valorades. De la mateixa manera que m’havia comentat un altre noi turc a la trobada del fi de setmana, l’Ozgur em va explicar que molta gent està recelosa de l’actual govern islàmic de Turquia. I molts m’han recordat que Iran, abans de la revolució era obert i tolerant com Turquia, per això tenen por que els islamistes agafin el control de l’exèrcit i creïn una revolució. De totes maneres, pel que m’han explicat, l’exèrcit a Turquia és completament secular i vigila molt que cap islamista entri a les esferes de poder. De fet, de moment no he trobat ningú que suporti el govern Islàmic. De totes maneres, un d’aquests dies vaig preguntar a l’Ozgur “si Turquia es constitucionalment un país secular, com és que té un símbol islàmic a la seva bandera (la mitja lluna al costat d’una estrella)?”. Al principi l’Ozgur em va negar que fos un símbol islàmic, explicant-me que a l’escola li havien ensenyat la bandera representava la visió de la lluna i una estrella reflectida en una bassa de sang durant la guerra d’independència. En qualsevol cas, després vàrem consultar a Internet i vaig confirmar que el símbol de la mitja lluna i estrella era primer otomà i posteriorment va ser acceptat com a símbol islàmic, present a altres banderes de països islàmics del món. Llavors, l’Ozgur em va recordar el que ja m’havien comentat altres turcs: a Turquia són musulmans, però no islàmics; és a dir, que el seguiment de la religió és personal però no una imposició política. A més a més – em va acabar comentant – a Turquia la religió és considera més una qüestió cultural que una creença, arribant a existir gent que es considera musulmana al mateix temps que ateu. Amb l’Ozgur vaig tornar a treure el tema del genocidi armeni, però la sortint-se de la seva calma habitual, l’Ozgur es va exaltar explicant que els Turcs van sofrir molt pels armenis i l’exèrcit rus i sembla que els països occidentals només estan entussodits a culpar Turquia, acabant exclamant que tot el món odia Turquia: una part del món perquè són musulmans i l’altre part del món perquè no són islàmics. De totes maneres, no només vàrem conversar de viatges, cultura i religió amb l’Ozgur. Diverses vegades l’Alexandra i l’Ozgur comparaven les versions que els havien explicat referent a les guerres entre els otomans o turcs contra els romanesos. Després comparaven com de similar eren les gastronomies d’ambdós països, com per exemple la costum d’acompanyar molts dels plats amb iogurt, completament diferent a la meva cultura on el iogurt es menja dolç o amb fruita. Igual d’estrany és per a mi una popular beguda anomenada airam, composta de iogurt salat dissolt en aigua. Referent al menjar i la beguda, l’Ozgur també va explicar quelcom interessant respecte la seva beguda nacional, el Raki, el qual és similar al Uzo grec. El Raki està fet a base de raïm o panses als quals s’afegeix anís. Antigament, no s’afegia anís, però hi havia gent que s’emborratxava massa, per aquest motiu, un emperador del segle quinze va fer posar anís a l’alcohol, perquè quan aquest s’ingeria amb quantitats considerables t’obligava a vomitar. Igualment ara, és practicament inpossible beure una ampolla de Raki sense vomitar (per a mi seria el mateix si portés anís o no, amb una botella de segur vomitaria). Apart de tramitar els visats i de conversar diverses hores amb l’Ozgur i altre gent, no vaig voler acomiadar-me d’Ankara sense haver visitat el mausoleu d’Ataturc, el qual estava fortament custodiat per soldats i càmeres de vigilància. Em va estranyar, tot i que després vaig pensar que el mausoleu podia ser un objectiu dels islamistes, doncs Ataturc va ser el pare de la Turquia laica actual. El mausoleu era impressionant, però també ho era el museu que hi havia a sota, amb grans panorames representant les diferents batalles guanyades per Ataturc, entre elles la batalla d’independència contra els grecs (després de la primera guerra mundial). Sense estranyar, el museu destacava les atrocitats que havien fet els grecs incentivades en molts casos pels clergues ortodoxos. El museu també contenia centenars d’objectes personals d’Ataturc, fins i tot el seu gos preferit dissecat, increïble. Cappadocia (veure sobre mapa) 24/06/2008:
Després de recollir el visat de l’Índia vàrem sortir d’Ankara direcció sud-est amb la intenció de parar en qualsevol moment per a deixar passar la nit. Però vàrem tenir sort d’arribar-nos a un impressionant llac salat, que tenia uns colors màgics sota la llum del sol ponent. I l’endemà, vàrem acabar de fer el camí que ens separava de la magnífica Cappadocia. Des de feia uns quatre mesos, després de visitar la meravellosa Petra a Jordània, tenia la sensació que Cappadocia, a Turquia em defraudaria. Sabia que la Cappadocia tenia habitacles i esglésies construïdes dins les roques, com a Petra, i pensava que el record de la magnificència de les ruïnes Jordanes eclipsarien completament la Cappadocia. Però no va ser així, la Cappadocia també em va enamorar, i prova d’això és la fita aconseguida en aquesta bonica regió: 10.000 fotos realitzades en la segona etapa del viatge (Àfrica i Àsia). Això suposa un promig de 20 fotos al dia, tot i que a la Cappadocia n’he fet moltes més. La Cappadocia va estar habitada per les primeres comunitats de cristians, els quals s’amagaven en ciutats excavades a sota la roca degut a la inicial persecució de l’imperi romà. Malgrat ser acceptats pels romans, segles més tard, aquestes comunitats cristianes van haver de tornar a les ciutats subterrànies (algunes de les quals podien acomodar més de 3000 persones) deguts als primers raids àrabs. Finalment, la conquesta dels castells excavats i construïts sobre massissos rocosos, va permetre annexar la Cappadocia a l’imperi Otomà, succeint-se les primeres conversions al Islam. Malgrat tot, fins al principi del segle XX van seguir vivint a la Cappadocia comunitats gregues cristianes, les quals van ser expulsades definitivament durant el tractat d’intercanvi de població entre Grècia i Turquia. En qualsevol cas, malgrat la interessant història, el principal atractiu de la Cappadocia és el paisatge, compost per nombroses valls en les quals s’alcen multitud de roques esveltes que semblen créixer com si fossin bolets màgics. Els laterals de les valls i les muntanyes també són de roca erosionada per la pluja creant formes sorprenents i nous bolets màgics (o xemeneies màgiques, com s’anomenen localment). S’afegeix a l’atractiu natural el fet que moltes d’aquestes roques estiguin excavades i habitades o amb mostres d’haver estat habitades antigament. En alguns casos, la sobre excavació o l’erosió mostren el desplomament de part de les muntanyes, deixant al descobert, habitacions i antigues esglésies. És curiós com els paratges naturals del món que posseeixen una bellesa insòlita han estat considerats sempre com a sagrats per les religions del moment, en el cas de la Cappadoccia per la religió cristiana, de la qual encara es mantenen nombrosos monestirs excavats a les roques, alguns d’ells amb fascinants pintures conservades als sostres de roca. I ja que hi som – parlant de cristianisme –, a la meva terra és tradició celebrar el Sant Joan (concorrent amb la nit més curta de l’any), el qual coincideix amb el meu nom (festa doble). Avui hauria de ser aquest dia especial i ahir la berbena. Però tot i que aquestes celebracions perden sentit quan s’està tant lluny de casa, dels amics i la família, en certa manera ho vaig celebrar. Ahir a la tarda vàrem estacionar al poble d’Ortahisar i en baixar de visitar el imponent castell, em vaig trobar que l’Alexandra havia conegut en Crazy Ali, un poeta que ens va entretenir una bona estona recitant-nos poemes en anglès. En acabar la vetllada, vàrem dirigir-nos a una explanada sobre les valls de Cappadocia des d’on vàrem gaudir d’una impressionant posta de sol, acompanyats de molts altres turistes. I poc més tard, quan els turistes ja havien marxat i els venedors estaven recollint les paradetes, se’m va apropar un noi anomenat Jem i em va regalar una ampolla mig plena d’un vi molt bo, que ens vàrem beure mentre el cel s’estrellava. I avui al matí ha continuat la celebració. M’he despertat molt d’hora per a observar un bonic espectacle matutí: una trentena de globus aeroestàtics que sobrevolaven les valls de la Capadoccia, recent il•luminades pel sol. I cansat de tanta celebració, i després de confirmar per telèfon que demà o demà passat tindríem alguna resposta del visat d’Iran, hem començat a fer camí cap a Erzurum, on hem de recollir aquest diantre de visat. ‹ Anterior (25/04/2008) MES Següent (2008-06-24)› ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran) PAÍS Següent (2009-11-18 - Romania)› |
|
