Globetour - Diari

Documento sin título

Qui som

>> Diari <<

Diari
Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:

País:

‹ Anterior (25/08/2008)  MES   Següent (2008-10-24)›                     ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal)  PAÍS   Següent (2009-09-19 - Pakistan)›

India

Mcleod Ganj (veure sobre mapa)

25/09/2008:

Degut al pressupost ajustat que tenim (a causa de la crisis econòmica mundial una revista que em pagava molt bé ha deixat de publicar-me), a Mcleod Ganj vàrem tenir un desafortunat conflicte, que d’altre banda podíem haver evitat. També va contribuir al conflicte el fet d’estar acostumats a viatjar tants mesos per països Islàmics, on rarament intentaven enganyar-nos, invitant-nos moltes vegades a no pagar els aparcaments. En canvi, a India ens hem trobat els primers intents d’enganyar-nos i la nostra reacció en arribar a Mcleod va ser sobremesurada. L’únic aparcament que hi havia a l’entrada del poble ens volia cobrar el doble de lo establert per a passar-hi la nit, i nosaltres, indignats, vàrem deixar-hi el cotxe fins el vespre sense pagar, generant grans tensions, amb el propietari de l’aparcament intentant de desinflar-nos les rodes i l’Alexandra amenaçant-lo de trencar-li tots els seus ossos. Va ser un desafortunat conflicte, perquè podíem haver aparcat un centenar de metres més avall (on vàrem passar la nit) i evitar-nos així l’estrés en aquest paradís de pau.
Mcleod Ganj és un paradís de pau, perquè malgrat la multitud de turistes que visiten aquesta barriada de Dharamsala, a Mcleod Ganj es troba la residència del Dalai Lama a l’exili, i l’ambient budista del poble invita a la contemplació i asserenament de sentiments i emocions extremes. El Dalai Lama és conegut per a ser la figura espiritual i política representant del Tibet ocupat per Xina, però la seva història comença molt abans, doncs el Dalai Lama s’ha anat reencarnant al llarg dels segles, posseint sempre el mateix rol i poder. El primer títol de Dalai Lama es va donar al segle setze, amb el tercer Dalai Lama (els dos primers van a títol pòstum). Amb l’ajuda i supervisió dels mongols, el cinquè Dalai Lama va unificar el Tibet, però el poder dels successius Dalai Lamas, va provocar que cap de les reencarnacions entre la vuitena a la dotzena (incloses) sobrevisqués la majoria d’edat, facilitant que els seus regents (possiblement influenciats per Xina) poguessin governar amb comoditat. De totes maneres, el tretzè Dalai Lama va sobreviure el pas a la vida adulta i al 1912 declarar la independència de Xina, deportant els xinesos i els residents imperials. Però quan el catorzè Dalai Lama Tenzin Gyatso (el present) només tenia 14 anys, Xina va envair el Tibet, veient-se obligat a fugir a Índia deu anys més tard. Degut a la situació actual, el Dalai Lama Tenzin Gyatso va comentar en una entrevista recent que potser ell seria la última reencarnació del Dalai Lama, causant un gran furor entre els tibetans, qui creuen que la decisió de reencarnar-se només depèn del poble tibetà. En qualsevol cas, la decisió de no reencarnar-se pot ser una de les poques opcions d’evitar que el govern ocupant de Xina esculli un Dalai Lama successor afí als seus interessos regionals, de la mateixa manera que ja han seleccionat successors d’importants Lames al Tibet ocupat.
Al mateix dia que vàrem arribar, l’Alexandra es va trobar amb dos romanesos, la Ramona i en Marcel, l’últim dels quals pensava quedar-se diversos anys a l’Índia amb l’objectiu d’il•luminar-se espiritualment, doncs segons ell, l’Índia és un país on pots trobar-te a tu mateix, perquè no necessites diners per a viure i pots tenir temps per a cercar i meditar, sense que la societat et jutgi pels teus actes, encara que desenvolupis la teva part més irracional. En qualsevol cas, els dos havien vingut a Mcleod Ganj per a assistir a unes xerrades de tres dies del Dalai Lama, igual que molts altres turistes, multitud de monjos (homes i dones, alguns d’ells de fisonomia europea) que passejaven pel poble amb túniques vermelles i els caps afaitats i també alguns tibetans refugiats que vestien tradicionalment, les dones amb vestits foscos coberts amb un davantal de colors.
Al següent dia, ahir, mentre la Ramona i en Marcel assistien a les xerrades del Dalai Lama, nosaltres vàrem visitar un museu que explicava la invasió del Tibet, la resistència, la destrucció durant la revolució cultural xina, les tortures i l’exili (uns 100.000 Tibetans han emigrat després de l’ocupació). Un tibetà escrivia en un mural: “som una minoria discriminada en el nostre propi país”. Després d’entristir-me per les fotos i informacions exposades, vaig pensar que aquestes ocupacions i opressions imperialistes s’han anat succeint al llarg de tota la historia de la humanitat. I és una llàstima, pensar que només surten a la llum pública unes poques d’aquestes, i que moltes altres opressions continuïn en la foscor perquè no interessin políticament.
Després de la visita del museu proper al temple principal, el qual no podíem accedir degut a les xerrades, vàrem fer una caminada descendint per un empinat camí, fins a una biblioteca que contenia un bonic museu amb escultures fetes amb mantega i mandales fets amb sorra, fusta o fil. En un altre museu de medicina tibetana, s’exposaven diferents plantes medicinals i diversos murals antics, un dels quals descrivia d’on venien els nens. A continuació vàrem tornar a pujar el camí a peu (els taxis ens volien cobrar massa per ser turistes) i ens vàrem desviar per un caminet que rodejava la residència del Dalai Lama, recorregut per diversos peregrins que recitaven versos mentre passaven de llarg les nombroses banderoles de colors i roques gravades amb pregaries, fins a sota uns temples que contenien moltíssim molinets de pregaries que els peregrins feien girar a mode de recitació.
I avui al migdia, després que l’Alexandra i la Ramona es perdessin tot el matí per les turístiques i tradicionals botiguetes de Mcleod Ganj, hem començat a descendir els 2000 metres d’altura on ens trobàvem, altre cop cap a les caloroses planures.

Chandigarh (veure sobre mapa)

28/09/2008:

Chandigarh, una moderna ciutat dissenyada al 1950, no sembla trobar-se a l’India, és massa quadriculada, ordenada, neta i verda, convertint-la en una bona ciutat on relaxar-te al mig d’un llarg viatge, tot i que nosaltres només ens hi vàrem aturar per a visitar el famós jardí de la Roca i per a trobar-nos amb un nou amic.
El jardí de la roca és una meravella del reciclatge. Al 1958, un inspector de carreteres va començar a recopilar en secret material rebutjat – ceràmiques trencades, cables elèctrics i aïllants, plàstics,... – per a crear una amalgama d’escultures fantàstiques. Tement el ridícul, el inspector Nek Chand, va establir el seu estudi en una petita cabana en el bosc, lluny de les sospitoses mirades de d’embrionària ciutat. Així va començar la rutina de rastreig de la ciutat en busca de materials durant el dia i la transformació d’aquests en art sota la llum de pneumàtics cremant durant la nit. Però al 1972, lo inevitable va succeir, i els treballadors que netejaven el bosc per a la creixent ciutat van descobrir el secret de Nek Chand, a qui es va comunicar la immediata destrucció del seu fantàstic jardí per ocupar un terreny governamental. Però el descobriment va entusiasmar la ciutat, fent canviar el parer dels polítics, qui finalment van acabar facilitant un salari i treballadors a Nek Chand perquè continués estenent el seu surrealista jardí. I aquest hem visitat avui, recorrent-lo entre passadissos recoberts amb materials reciclats de tot tipus i vigilats per exèrcits de diferents figures humanes, animals o estrambòtiques.
Després de la visita la jardí de la roca, al migdia ens hem trobat amb un amic que ens havia contactat a través de couchsurfing, en Manu Khan, un home que havia estudiat a Rússia i que mostrava obertament les seves simpaties pel comunisme, generant algun conflicte ideològic amb l’Alexandra, qui detesta el comunisme per haver-lo sofert de petita a Romania. En qualsevol cas, en Manu ens ha parlat de l’India, un país que té una constitució socialista, tot i que des de fa uns anys s’està convertint en país lliberal. El país també està deixant de ser secular i, contràriament al passat, els partits estan deixant de ser mixtes religiosament, començant a governar només els hindús, creant conflictes entre religions, que el govern aprofita per a aplicar reformes de mercat. Com les recents bombes que han explotat a India, uns atemptats terroristes que facilitaran reformes lliberals a l’Índia, les polítiques desitjades pel govern, qui – segons en Manu – potser estaven darrera els atemptats. Però potser les coses canviaran perquè, segons ens explicava, recentment els treballadors d’una fàbrica a l’Índia havien linxat el seu gerent perquè aquest no escoltava les seves justes demandes. Està passant el mateix a tot el món (a excepció de l’actual Llatina Amèrica) on els veritables governants són els gerents (CEO) de les grans empreses i corporacions, els quals només busquen benefici propi i no els importa les politiques socials. Inevitablement, el món canviarà i la classe mitja sofrirà més, i en el moment en que la classe mitja nord americana estigui suficientment tocada, es produirà una revolució mundial, lligada amb els problemes ecològics i manca de matèries primes. En qualsevol cas, malgrat aquesta possible futura revolució mundial, en Manu no es considerava optimista i només pensava en poder sobreviure, tant ell com la seva filla.
A part d’opinions ideològiques, en Manu també ens va explicar que – contràriament al que jo pensava – a l’Índia no hi havia masses conflictes entre hindús i musulmans, i més aviat entre hindús i cristians, els quals, amb les seves missions (especialment catòliques) busquen la conversió dels indis i a vegades ho aconsegueixen en pobles rurals sencers. D’altre banda, les millors escoles a l’Índia són cristianes, les quals intenten netejar el cervell dels nens per a apropar-los a valors occidentals. Per aquest motiu, i també degut a la dolenta situació política i econòmica del país (uns 700 milions de persones a l’Índia viuen amb menys d’1$ al dia, en un país d’un bilió d’habitants), els hindús s’han començat a tornar més agressius religiosament i nacionalment, començant a aparèixer hindús facistes o radicals.
Finalment, vaig preguntar sobre el sistema de les castes, les quals encara són molt importants a l’Índia, segons en Manú, explicant que el 90% dels matrimonis són entre membres de la mateixa casta. I encara que en molts casos sigui difícil classificar externament una persona, el cognom sempre acaba classificant la teva família. A les zones rurals, les castes també juguen un fort rol a l’hora de definir el treball d’una persona. D’altre banda, una altre tradició nefasta per a la societat és l’obligació que tenen els pares de noies de pagar pel seu casament i futura manutenció, motiu pel qual a l’Índia es maten moltes nenes (abans de néixer i fins i tot després, incloent també les famílies riques). En Manu ens va comentar que haurà de pagar una fortuna per a casar la seva filla, tot i que quan arribi el dia, d’aquí uns anys, possiblement la proporció serà de 5 nois per a cada noia. I encara que s’arribi a aquestes proporcions exagerades, no creu que les coses canviïn, perquè si no manté la família del seu gendre contenta, amb regals constants, s’arriscaria a que la seva filla fos maltractada o inclús assassinada. Ell escollirà la millor família per a la filla, considerant la que hagi de pagar menys diners i on la seva filla sigui més feliç o menys maltractada. D’altre banda, encara que molts joves practiquin sexe als parcs i es mostrin bojament enamorats, els casaments sempre són decidits per la família i molts poques decisions són desafiades, perquè en Manú ens va acabar explicant multitud d’històries que mostraven que el trencament de les tradicions es pagava amb la mort.
I malgrat que ens haguéssim quedat un altre dia gaudint de la companyia d’en Manu i les seves històries, vàrem deixar amb presses Chandigarh amb la intenció d’arribar a Delhi de nit i retrobar-nos amb en David i la Maria l’endemà. Pensàvem que les carreteres estarien més buides durant el vespre, però no va ser massa així, perquè multitud de camions van començar a circular durant la nit. D’altre banda, també ens vàrem perdre una mica al entrar a la grandiosa ciutat de Delhi (casi 14 milions d’habitants), no arribant el nostre previst aparcament al costat del tranquil parc de Nerhú fins a les 12 de la nit.

Delhi (veure sobre mapa)

03/10/2008:

El primer dia a Delhi, vàrem trobar-nos amb en David i la Maria, unes hores abans que ells agafessin un tren amb destinació sud. De nou ens vàrem explicar la nostra història recent, les primeres experiències a l’Índia i els intents d’engany econòmic, o de sobre tarifar-nos, als que havíem estat sotmesos. Vàrem comentar les nostres impressions sobre l’Índia en general, on tant jo com la Maria i en David havíem estat feia uns sis o set anys. En general vàrem comentar que s’observa menys pobresa i que potser India està més desenvolupada que Pakistan a nivell d’infraestructures. També vaig comentar amb en David, la quantitat de noies atractives que hi havia pel carrer, vestint amb colors llampants i realitzant tasques inimaginables als països Islàmics anteriors, com la de conduir motocicletes o pedalar bicicletes. D’altre banda, també ens sorprenia grotescament, les multitud de dones de mitjana edat que vestien vestint saris, deixant al descobert les seves panxes voluminoses i caigudes. En canvi, de noies joves que mostressin la panxa no n’hi havia. Segurament seria massa atrevit pel comportament infantil i apassionat dels nois indis.
En acomiadar-nos d’en David i la Maria i creuar-nos amb més captaires, molts dels quals es preparaven per a dormir al carrer, vaig reflexionar que tot i la disminució de la pobresa a Delhi, hi havia molts més indigents que al Pakistan, o altres països Islàmics, on per religió la caritat és obligatòria (a través d’organitzacions o entregant directament al pobre). Tenint en compte aquests països anteriors, semblaria que la caritat és positiva per a eliminar la pobresa, però segons el dilema del samarità, quan entregues diners o menjar ajudes al indigent a sobreviure, però al mateix temps incentives que depengi de la caritat i no necessiti treballar, impedint-lo de sortir del cercle viciós. Per això penso que és millor donar diners a aquelles ONGs que distribueixin millor als diners i, apart d’alimentar l’estomac, també alimentin el cervell ajudant als indigents a sortir de la pobresa. De no actuar així, el resultat sembla evident a les zones musulmanes de l’Índia, on els captaires s’amunteguen per a rebre caritat dels fidels, o fins i tot es mutilen (o als seus fills) per a rebre més proporció de la caritat entregada. Jo, personalment, davant el dilema del samarità escullo de no entregar caritat, esperant de col•laborar després del viatge amb alguna ONG, igual com feia amb anterioritat. En qualsevol cas, la meva consigna actual, és entregar unes monedes a les persones necessitades, sempre que me n’aprofiti fent-los una foto.
El següent dia d’aquestes reflexions i de trobar-nos amb en David i la Maria, vàrem començar a visitar els principals punts d’interès de la ciutat, alguns dels quals ja havia visitat i altres que no. Els principals indrets d’interès a Delhi, són punts religiosos d’algunes de les principals religions presents a l’Índia, com un gran temple hinduista dedicada a Lakshmi, la Deessa del benestar; un temple Sikh on uns músics entonaven místics cants i una gran piscina on els fidels es purificaven; un modern temple de la fe Bahai, la mateixa religió universalista que em vaig trobar a Israel; i diverses mesquites i mausoleus, els monuments més presents a Delhi, doncs el nord de l’Índia va ser governada durant més de quatre segles per musulmans, gràcies a successives invasions i massacres (en el cas de Delhi diverses vegades saquejada i aniquilada de població). Es diu que Delhi ha tingut al llarg de la seva llarga història fins a 8 emplaçaments diferents, les primeres dues ciutats construïdes per regnes hindús i actualment desaparegudes, les cinc següents construïdes durant el domini musulmà, i la última ciutat, New Delhi, construïda durant el domini Britànic.
Apart de visitar diversos basars, els punts d’interès més importants segons l’Alexandra, també vàrem tenir temps per a canviar els dos amortidors de darrera de l’autocaravana, els quals havien començat a liquar al completar les carreteres africanes. En qualsevol cas, no ens vàrem quedar masses dies a Delhi, perquè no vàrem considerar que fos una bona ciutat on relaxar-nos i per altre banda volíem visitar molts indrets diferents a l’Índia i al mateix temps, volíem coincidir per Nadal al sud de l’Índia amb en David i la Maria i els seus pares i passar junts aquestes entranyables festes. Malauradament, malgrat les presses que teníem i el itinerari en zig-zag planejat, érem conscients que l’Índia era inabastable i que ens perdríem bona part de les seves meravelles.

Agra (veure sobre mapa)

04/10/2008:

De camí a Agra, on es troba el Taj Mahal, la icona de l’Índia, vàrem aturar-nos a Mathura, on els experts hinduistes afirmen que va néixer Krishna, a l’any 3228BC (segons les escriptures i complicats càlculs astrològics), visitant primer el proper poble de Vrindavan, on es creu que Krishna va créixer amagat del poder del seu oncle que el volia matar. Anys més tard, Krishna va matar el seu oncle, retornant el poder del regne al seu pare i convertint-se en un important conseller, gran amant i heroi diví. Els hinduistes creuen que Krishna, representat casi sempre amb la pell blava, és una reencarnació del deïtat Vishnú, però és tal la veneració que rep Krishna, que alguns hinduistes afirmen que Krishna és el Déu únic, a partir de qui totes les altres deïtats s’han reencarnat.
Al entrar a Vrindavan, ens vàrem trobar multitud de cartells anunciant gurus (vells i joves) possiblement líders de diferents sectes religioses. De fet, el primer temple visitat, va ser el bonic temple de la Internacional Societat per la Consciència de Krishna, una secta coneguda a occident com els Hare Krishna. A dins em varen rebre diferents fidels, molts d’ells europeus i americans i convençuts que la recitació del mantra “Hare Krishna” els netejava els pecats i que veneració de Krishna era l’únic camí cap a la il•luminació. En qualsevol cas, aquesta secta no es diferenciaria de moltes altres sectes hinduistes si no fos que la seva expansió per occident durant l’època hippie li va aportar mala publicitat com a organització netejadora de cervells (brain washing) i degut a diversos escandalosos casos de sexual abús infantil.
En qualsevol cas, encara que a Vrindavan i a Mathura hi hagi infinitat de temples hinduistes, alguns d’ells datant algun segle d’antiguitat, Mathura havia estat un important centre budista, amb 20 monestirs i 3000 monjos. Des de l’any 500BC fins a mitjans del primer mil•lenni, el budisme va ser la religió dominant de l’Índia, qüestionant les escriptures i el sistema de castes hinduistes, però amb el temps, l’hinduisme va tornar a prendre força, incorporant a Buda en el seu panteó de deïtats reencarnades de Vishnu. Segons la meva opinió molt personal, no deixa de ser estrany, que una religió més mística o introspectiva com el budisme, sigui superada per una altre religió més primària, on les històries de Déus (o il•luminats) i les supersticions són més importants que el treball individual (mitjançant la meditació) d’aproximació a la perfecció. Possiblement, la cultura (o genètica) dels indis els manté atrets a creences que exalten les seves passions emocionals i devotes; o potser el Hinduisme es una religió que manté les masses més controlades i classificades, resultant més útil pels governants.

05/10/2008:

Després d’haver pagat uns 4€/persona per a entrar al fort de Delhi (els indis només pagaven 25 cèntims d’euro) i el mateix preu pel meravellós Qutub Minar (un antic minaret de 72 metres d’altura a Delhi), vàrem decidir d’intentar colar-nos al Taj Mahal com a nacionals Indis, però naturalment, a l’entrada no s’han empassat que fóssim del sud de l’Índia (tal com intentava explicar-los) hem acabat pagat l’entrada de 12€/persona (els indis paguen igualment 25 cèntims d’euro). En qualsevol cas, malgrat la despesa fora de pressupost, el Taj Mahal era una visita obligatòria, al ser la construcció més bonica i perfecte de l’Índia i al estar present a nombroses llistes de les 7 meravelles del món.
Es diu que el Taj Mahal és el més bell edifici construït per amor. Al 1631 es va morir l’esposa més estimada de l’emperador Shah Jahan, i tal va ser la tristesa per la mort de la seva tercera esposa que esperava el seu catorzè fill, que el seu cabell es va tornar gris en una sola nit. Així doncs, amb el cor desolat per la pèrdua de tant valuosa dona, Shah Jahan va decidir del construir el més bell mausoleu mai edificat, el qual va finalitzar tretze anys més tard. Però la fatalitat de Shah Jahan no es va acabar aquí, doncs al 1658, el seu fill el va destronar i el va tancar a palau fins a la seva mort, moment en que va retornar al costat de la seva estimada, essent enterrat sense massa honors sota el Taj Mahal.
Realment vàrem gaudir amb la visita del Taj Mahal, passejant pels seus jardins i meravellant-nos per la simetries del mausoleu blanc i de les seves mesquites adjacents. De totes maneres, l’Alexandra va passar alguns mals moments, doncs estava estrenant un vestit molt sexy que s’havia comprat a Delhi, i les peticions de ser fotografiats per nois indis es van multiplicar per deu, i van seguir així encara que l’Alexandra es tapés el tors amb un vel i encara que els respongués amb “no” casi histèrics.
Al migdia, després d’haver visitat durant unes hores el Taj Mahal, vàrem fugir d’Agra i de tots els seus estafadors i dels preus especials per a turistes, i ens vàrem començar a dirigir cap al Rajastant, parant a mitja tarda a Fatehpur Sikri, les ruïnes de la capital del imperi Mugal entre els anys 1571 i 1585, moment en que es va abandonar per escassesa d’aigua (problema també existent en aquells temps). En arribar, vàrem haver d’escapolir-nos de diversos de multitud de guies i de diversos guardians de pàrking que ens volien fer pagar fins a 6€. Finalment, l’Alexandra es va quedar al cotxe i jo vaig pujar a peu el tossal des del cim del qual es podia observar les ruïnes de diversos palaus i antigues cases, un recinte tancat de pagament i una gran mesquita al fons d’entrada gratuïta. Sorprenentment, la gran mesquita (Jama Masjid) estava plena de tendes oferint menjar i records i de musulmans acampant en el seu terreny emmurallat, doncs segons em van explicar, estaven celebrant festivitat d’una setmana posterior a la fi del ramadà.

Jaipur (veure sobre mapa)

08/10/2008:

Un centenar de quilòmetres abans d’arribar a Jaipur vàrem rebentar una altre roda del darrera, en les mateixes circumstàncies que la roda rebentada a l’Iran, circulant per una carretera nova i completament llisa. Les dues rodes havien estat comprades a Etiòpia, de la marca xinesa Goodride, i el pes que suportaven segurament era més del que podien. Així doncs, va ser una bona manera de comprar dos nous pneumàtics a Jaipur, en teoria millor que els originals i més econòmics. Amb tot, malgrat aquest imprevist, vàrem tenir temps suficient per a passejar per la ciutat i els seus basars i conèixer la seva història.
Durant més de 1000 anys, el Rajastan va estar dominat pels Rajputs, un grup de clans guerrers, originalment de religió hindú però alguns d’ells convertits al islam, i amb un codi d’honor similar als cavallers de l’època medieval europea, els quals preferien guerrejar entre ells abans d’afrontar enemics comuns, com era el poder central dels Mugals. En qualsevol cas, el poder dels Rajputs va incrementar-se amb el decaïment dels Mugals, moment en que el maharaja Jai Singh II va decidir construir una nova ciutat a les planures, abandonant el fort de les muntanyes. La nova ciutat, anomenada Jaipur, es va començar a construir al 1727 dissenyada a partir d’un antic tractat d’arquitectura hindú, amb blocs d’edificis rectangulars, grans avingudes i unes poderoses muralles al seu voltant. Anys més tard, el poder dels Rajputs, momentàniament es va incrementar més amb l’arribada del poder britànic, amb els quals van pactar la independència dels seus reialmes. I una bona prova d’aquesta excel•lent relació és la ciutat de Jaipur, la qual va canviar la seva fisonomia al 1853, pintant tots seus edificis de color rosa, com a mostra de benvinguda al príncep de Gales que va visitar la ciutat. En qualsevol cas, la relació amb els britànics va provocar la fi dels maharajas, doncs aquests, en comptes de governar es van dedicar a viatjar pel món gastant grans recursos i deixant a la població del Rajastan amb les pitjors tasses d’esperança de vida i d’educació de l’Índia en el moment de la independència.
Actualment, Jaipur és una de les ciutats més turístiques de l’Índia, inclosa en un triangle d’or juntament amb Delhi i Agra, i no és estrany de creuar-te pel carrer amb diversos turistes que parlen espanyol. Al mateix temps, Jaipur és una ciutat amb un immens basar, ocupant casi tots els carrers de la ciutat antiga, amb extenses àrees dedicades a tèxtil i artesania per on l’Alexandra es va perdre (seguida per mi) a la recerca de gangues. En qualsevol cas, encara que hagués dedicat una setmana recorrent tot el basar, l’Alexandra no hauria tingut suficient temps per a saciar les seves ànsies de remoure vestits i teles. Així doncs, avui a la tarda l’he aconseguit apartar de la seva bogeria i hem agafat el cotxe per a visitar alguns indrets d’interès propers a la ciutat, com el palau de Jal Mahal al mig d’un llac i dos castells a les muntanyes, des d’un dels quals es gaudia d’una magnífica vista sobre la ciutat de Jaipur, la qual s’estenia per una gran planura, convencent-me dels seus 3 milions d’habitants.

Ajmer (veure sobre mapa)

09/10/2008:

En arribar a Ajmer al migdia, vàrem començar passejat per un parc al final del qual hi havia un passeig vorejant un llac amb uns bonics pavellons de marbre sota els quals hi havia diverses famílies descansant. Des d’allà, dirigint la mirada cap a la melodia d’una música llunyana, hem descobert a uns dos cents metres a la riba del llac, unes escales (o ghats) que s’endinsaven al llac i una acolorida munió de gent que hi estaven celebrant alguna festivitat. Ens hi hem dirigit, avançant algun grup de joves que ballaven al ritme de tambors i es llençaven pols vermella o rosa, i hem arribat al ghats on ens hem escapolit entre la festiva multitud per a contemplar com tiraven ofrenes al llac i baixaven diferents deus escales avall endinsant-los a l’aigua i deixant que aquestes els engolissin desapareixent per sempre. L’ambient era alegre i místic, i seria romàntic si no fos pels inconscients indis, que tiraven les ofrenes de flors amb les bosses incloses, sense ni tant sols obrir-les, deixant una llarga estela de plàstics a l’aigua, sota la qual reposaven els deus.
Hem preguntat a la simpàtica gent que no paraven de demanar-nos fotos (potser masses) què estaven celebrant, i amb poc anglès ens han aconseguit explicar que celebraven les festivitats de Navratri, dedicades a la deïtat Durga, la qual valentament va decapitar un terrible dimoni que amenaçava la humanitat, prevalent una vegada més la bondat sobre la maldat.
Quan se m’ha acabat una de les targetes de fotos i m’he adonat que l’altre la tenia al cotxe, hem tornat, i jo m’he dirigit a un altre escenari, mentre l’Alexandra m’esperava a casa. De camí cap a la mesquita de Dargah, la qual conté tomba d’un sant sufí venerada per centenars de peregrins musulmans vinguts de tota l’Índia, he creuat un basar on venien de productes islàmics. Estirats al carrer hi havia diversos invàlids demanant caritat i entre aquests alguns porcs, bastant presents a l’Índia tot i que casi mai estan inclosos als menús dels restaurants (potser els tenen només com a insult als musulmans). Després de deixar la bossa en una taquilla, passar per un detector de metall i ser escorcollat, he entrat a la gran mesquita mausoleu, on l’ambient festiu era molt diferent al dels pulcres mausoleus d’Iran. El marbre era brut, hi havia cordills de colors penjats de portes i finestres, i al terra hi havia restes d’encens cremat i flors d’ofrenes, les quals es venien en diverses de tendes. Les dones vestint acolorides i els homes amb el cap cobert pregaven, passejaven o escoltaven un grup que cantava al ritme d’un tambor i un petit orgue. Entrant per una petita porta, m’he trobat dins l’abarrotat mausoleu on desenes de peregrins entraven ofrenes de flors. Eren tantes les flors que es tiraven sobre la tomba i queien sobre el terra per a ser aixafades per centenars de peus que per primer cop en molts dies he sentit un olor (normalment no sento olors), de rodes.
Al sortir de la mesquita m’he trobat una altre sorpresa. L’entrada estava molt més custodiada de policies que quan he entrat i al davant hi havia diverses carrosses tirades per vaques o cavalls carregant nois disfressat de deus hindús o personatges mitològics. Les carrosses estaven envoltades per diferents bandes de música amb un orgue molt estrident empalmat a uns potents altaveus que feien trontollar els fonaments de la mesquita. Semblava ben bé una provocació, tot i que ben estudiada, perquè durans uns deu segons, la música ha parat perquè es pogués escoltar el cant del muetzí de la mesquita, per a després seguir amb força. La processó s’ha posat en marxa, i jo també, observant davant de les carrosses, danses amb espases en les que hi participava un dimoni amb cara negre i llengua penjant que portava un collar de caps tallats.
En arribar a l’autocaravana, ens hem posat en marxa cap al proper poble de Pushkar, parant de camí una altre vegada als ghats, on he baixat a fer unes altres fotos als alegres joves que portaven a banyar els seus deus. Naturalment, al final he quedat completament cobert de pols vermella (incloent la càmera), quan en un atac d’histèria una multitud de nois m’ha rodejat tirant-me la pintura fins que he cridat “stop!”.

Bikaner (veure sobre mapa)

12/10/2008:

L’Alexandra es va quedar passejant en solitari pel basar de Pushkar a fent-se passar per iraniana per tal d’aconseguir els millors preus, exclamant “a Iran aquest producte és més econòmic i prové de l’India”. Mentrestant, jo vaig dedicar el matí a descobrir els ghats de Pushkar que rodejaven un petit llac, on alguns sacerdots es mostraven reticents a deixar-m’hi passejar mentre observava com els fidels llençaven ofrenes i es banyaven i purificaven, tant homes com dones. En canvi, altres sacerdots es mostraven més receptius als turistes, invitant-los a fer ofrenes mentre et feien repetir un mantra que acabava dient “entregaré tres dòlars al sacerdot per la meva felicitat i la del món sencer”. Jo, naturalment ja havia avisat que no tenia diners per a entregar-li i al exigir-me que li donés quelcom, li vaig dir que li entregava molts bons desitjos. Tot i que també hi havia altres sacerdots més tranquil•litat i que no buscaven cap gratificació directe, com el que em van explicar la història de Pushkar, nom que significa “a partir d’una flor”. La llegenda explica que Pushkar i el seu sagrat llac es van crear a partir d’una flor de lotus que Brahma (el déu creador del univers) va deixar caure. Després de la creació del llac, Brahma va decidir de dedicar cinc dies de penitència per a acumular bon Karma, però contràriament a la tradició, la seva esposa Savitri (deïtat de l’aprenentatge) no va voler assistir, escollint Brahma de casar-se amb una altre dona durant la seva absència. Comprensiblement empipada, Savitri el va maleir de manera que Brahma no fos adorat enlloc més apart de a Pushkar, motiu pel qual Pushkar és un dels pocs indrets del món on hi ha un temple dedicat a Brahma. En qualsevol cas, a causa de l’absència de Savitri, Brahma també la va maleir de manera que el seu temple al cim d’un pujol no tingués accés a l’aigua sagrada del llac. D’aquesta manera, per tal de ser adorada, cada dia un sacerdot hi puja aigua provenint del llac. En qualsevol cas, seguint amb la llegenda, després d’aquests cinc dies de penitència, Brahma va acumular suficient bon karma per a poder crear el univers, gracies al qual devem la nostra existència.
Després de visitar el temple de Brahma, em vaig reunir amb l’Alexandra que carregava una bossa plena de vestits i bruses cada una comprades amb menys de 50 cèntims d’euro, i vàrem començar a fer camí cap a Bikaner. A mig camí vàrem perdre més d’hora en un poble per a intentar comprar unes bombones de gas, doncs no semblava que a l’Índia pogués recarregar les meves comprades a Sud-àfrica. Però el preu que m’oferien per a una bombona de butà era exagerat, i empipat pels continus intents de ser enganyats vàrem marxar sense comprar la bombona, començant a plantejar-nos d’apagar la nevera per a tenir suficient gas per anar cuinant.
En qualsevol cas, l’endemà al matí vàrem deixar el problema del gas de banda i ens vàrem aturar al temple Karni Mata Temple, conegut com el temple de les rates. Naturalment l’Alexandra es va quedar al cotxe i jo em vaig dirigir al temple, que tenia evidents signes d’alguna recent celebració hindú, amb diverses parades al voltant que s’estaven desmuntant i tones de gra acumulades a les entrades. D’altre banda, al interior, les rates semblaven mig mortes de tanta festa i no reaccionaven al peregrins que encara arribaven i els tiraven terrossos de sucre o galeta per sobre. De fet, la majoria de les rates deurien estar apagades als nombrosos forats que hi havia a les parets, i tanta deuria ser la massificació que en alguns forats hi havia 5 o 6 rates dormint amb els caps a dins i el cossos fora. Segurament per això, algunes de les rates que hi havia deambulant pel temple eren les més desgraciades, amb els cossos demacrats o amb els ulls menjats. Aquestes rates, juntament amb la merda escampada pel terra (per on s’havia de caminar descalç), no eren un espectacle gaire agradable, encara que la llegenda del temple tingués el seu interès. Al segle 14, Karni Mata, una encarnació de la deïtat Durga va demanar a Yama, la deïtat de la mort, de restaurar la vida del fill d’un desemparat rondallaire. Però Yama va refusar i enfadat, Karni Mata va reencarnar tots els rondallaires morts en rates, per tal de privar a Yama d’ànimes humanes (pobre vida la dels rondallaires).
Després de tornar el cotxe i de netejar-me bé els peus, vàrem acabar de recórrer els pocs quilòmetres fins a Bikaner, on vàrem repetir el intent de comprar una bombona de butà. Ens varen dirigir a una adreça, però per a arribar-hi vàrem haver de preguntar múltiples vegades, moltes de les quals orientant-nos a direccions equivocades (aquest comportament també el vaig observar entre els indis, prefereixen respondre qualsevol cosa abans que dir “no ho sé”). En qualsevol cas, al final vàrem arribar a un distribuïdor de gas que no em va voler vendre una bombona i me’n venia una altre de més petita a un preu encara més desorbitat. Irritat, li vaig dir que amb aquests intents d’enganyar a turistes estaven acumulant molt mal karma, o que a Iran o Pakistan eren millors països que l’India perquè mai ens havien enganyat (això últim els semblava molestar més). Ja rendits varem tornar al carrer principal, tot i que vaig decidir de fer un últim intent al observar un camió on carregaven bombones de butà. Allà em van oferir un preu més raonable per a una bombona, però al mateix temps, vaig tenir la sort que aparegués un home, que per primera vegada a l’Índia semblava disposat a ajudar-nos desinteressadament i a trobar una solució al nostra problema. En Binod (així es deia l’home) em va comentar que aconseguiria recarregar una de les nostres bombones, així doncs, en vaig agafar una i vaig pujar a la seva moto per a dirigir-nos a un punt, després a un altre amb l’autocaravana, i finalment a un altre on finalment vàrem poder recarregar les bombones de campingaz que tinc a un preu raonable. Realment en Binod es va comportar meravellosament, acabant d’arrodonir la seva amabilitat invitant-nos a te i galetes a casa seva, on hi havia la seva dona i dos fills. Allà, en Binod ens va preguntar si ens havíem casat per amor i nosaltres varem respondre que sí, però ells van comentar que el seu matrimoni va ser arranjat, com tots els de l’Índia, encara que actualment s’estimen molt. En termes similars s’havia expressat una altre dona a l’Índia, explicant-nos que al seu país, primer et cases, després et desencises de la teva nova parella, i finalment comences a sentir amor. Jo vaig comentar que a Europa, primer comences a sentir amor, després et cases i finalment et desencises de la teva parella; posant-se la dona a riure i a exclamar “xoca-la!”, mentre estenia la ma.
Amb tot el temps perdut cercant per gas, ahir només vàrem tenir temps per a visitar el magnífic palau de Junagarh, on vàrem descobrir l’opulència amb que vivien els maharajàs. Al vespre vàrem acampar al costat de Devi Kund, el bonic cementiri de petites cúpules i mausoleus on encara s’enterra la família dels antics Maharajàs. I avui al matí hem acabat de visitar Bikaner endinsant-nos pel casc antic amb un rickshaw fins a l’explèndid temple Jain de Bhandasar. El temple de Bhandasar és molt senzill per fora, en canvi, el seu interior està exquisidament decorat amb pintures i algunes escultures. Un monjo molt simpàtic ens va explicar que els jainistes creuen que la bellesa està a al interior dels éssers i no a l’exterior, representant-se de la mateixa manera als temples. D’altre banda també va explicar que en construir-se el temple al segle quinze es van utilitzar 40.000 kg de mantega (estrany i increïble, però cert), la qual, durant l’estiu encara engrassa i embruta el terra i provoca que les temperatures dins del temple siguin insuportables (no va ser massa bona idea la utilització de mantega).
Després d’estar una bona estona connectats a Internet, a mitja tarda hem començat a dirigir-nos cap a Jaisalmer. En fosquejar, hem acampat - per primera vegada a l’Índia - sense preguntar en un indret descampat i deshabitat, similar a una sabana àrida. Però cap a les 10 de la nit, quan estava acabant d’editar fotos, s’ha aproximat una moto. Alertats hem apagats els ordenadors i he obert la finestra preguntant qui eren. Però l’home i el noi de la moto no parlaven gens d’anglès i amb gestos bruscos i agressius exigien que sortís del cotxe. A més a més, quan els he preguntat exaltat si eren de la policia, han començat a cridar en direcció a unes altres veus que semblaven aproximar-se. Mentrestant, ja havia engegat el motor del cotxe i els il•luminava amb els llums, enutjant-los encara més, doncs es trobaven davant del cotxe impedint-me el pas. Però jo no em volia quedar per a conèixer la trama ni el desenllaç d’aquest possible malson, i he tirat el cotxe endavant amb intenció de tombar la moto i l’home si no s’apartaven. Però s’han apartat i tot seguit he premut l’accelerador a fons, saltant per sobre la sorra, plantes i roques fins a arribar a la carretera asfaltada, on hem perdut de vista la moto que ens havia estat seguint per moments. Hem conduit alguns quilòmetres amb les coses saltant per dins l’autocaravana. Després ens hem parat uns segons per a vestir-me i ordenar els objectes no fixats de l’autocaravana i hem continuat una trentena de quilòmetres més, fins a una gasolinera, on hem fet nit; dormint mentre escoltàvem en somnis les proves de foc que l’exèrcit Indi feia prop de la frontera amb Pakistan.

Jaisalmer (veure sobre mapa)

15/10/2008:

En David i la Maria ens havien comentat que Jaisalmer ens encantaria, i realment ens va encantar. El ciutat i el seu fort és van fundar al 1156, en una situació estratègica, dominant les rutes de camells que comerciaven entre India i Àsia central. Durant un llarg període de prosperitat, en el qual no van faltar guerres amb altres regnes rajputs, alguns comerciants i locals de Jaisalmer van construir-se cases i mansions (anomenades havelis) exquisidament decorades exteriorment amb pedra de sorra esculpida. Malgrat tot, la riquesa de Jaisalmer va declinar ràpidament al incrementar-se el comerç marítim realitzat a través del port de Mumbai (Bombay). Però la fortuna va tornar a la ciutat, prosperant altre cop al finalitzar-se el canal d’Indira Gandhi, que porta aigua creuant tot el desert de Thar (el mateix desert de Cholistan del Pakistan) fins a Jaisalmer; també, al confirmar-se la posició estratègica de la ciutat en l’etern conflicte entre Índia i Pakistan; però sobre tot amb l’arribada dels turistes, que han fet florir comerços per tot arreu.
Vàrem destinar els tres dies a Jaisalmer entrant a tots els comerços del casc antic a la recerca de teixit per a fer un nou canvi d’estètica a l’autocaravana, una idea que m’estava rondant pel cap des de la decoració exterior a Pakistan. Ja fa dos anys i mig que l’autocaravana és la nostra casa, i si tot va bé, ho seguirà essent uns altres dos anys, així doncs, havia decidit que qualsevol inversió que la fes més confortable o bonica seria benvinguda. I a Jaisalmer vàrem fer el primer pas i vàrem canviar les cortines de l’autocaravana. Ja portàvem moltes opcions mirades i la decisió final va ser la de comprar fundes de coixí de diferents colors i plenes de mirallets per a desmuntar-les i tornar-les a unir (vàrem pagar un sastre) entre elles per a formar unes originals i boniques (segons el nostre gust) cortines.
En qualsevol cas, entre comerç i comerç, també vàrem tenir temps per a visitar la ciutat, la qual conserva una atmosfera relaxada, malgrat la nombrosa presència de turistes i de venedors impacients per a vendre. Vàrem visitar la façana de diversos havelis, alguns d’ells encara habitats, altres convertits en botigues i la resta en museus. Varem enfilar-nos diverses vegades al immens fort, visible des de tota la ciutat, on els carrers són estrets i havíem d’anar esquivant vaques, turistes i venedors, mentre estàvem rodejat de bonics edificis i temples. Entre aquests vaig visitar un magnífic temple jainista, de nou, molt simple a l’exterior i meravellosament treballat al interior, amb columnes esculpides amb semi-deus, parets representant sensuals figures femenines i masculines, i diverses escultures de jinas en estat de meditació, els 24 mestres jainistes que van descobrir i ensenyar el camí de la salvació fa uns 3000 anys. Un dels principals principis del jainisme és la no violència, que implica el respecte per a tot els sers vius. Així doncs, apart de ser vegetarians estrictes, alguns jainistes es tapen la boca i el nas amb roba per tal de no inhalar accidentalment cap insecte, un comportament que vaig observar sorprès en un monjo d’aquest temple.
Finalment, avui a la tarda hem visitat el que semblava un altre punt d’interès de la ciutat i els seus voltants, les dunes de sorra a Sam, però l’espectacle que hi hem trobat era sorprenentment grotesc. Només d’arribar a les proximitats de les dunes, ens hem trobat centenars de camells (no exagero) asseguts i esperant els autobusos de turistes que després ens hem creuat. Als voltants de les dunes hi havia desenes de campaments amb desenes de tendes cada un. Sense ni tant sols baixar del cotxe, desenes d’homes i nois ens cridaven contínuament per a vendre’ns una passejada en camell o una estada a un campament amb menjar i espectacle inclòs. He caminat breument per les dunes, les quals estaven completament trepitjades per camells, persones i tot terrenys. Però quan el desè guia m’ha cridat des d’un centenar de metres per a vendre’m quelcom, he decidit que aquest desert era l’antítesi de la tranquil•litat i romanticisme i he tornat al cotxe, on l’Alexandra estava intentant mantenir allunyats de l’autocaravana una altre desena de guies, hem pujat, i corrents marxat altre cop cap a Jaisalmer.

Udaipur (veure sobre mapa)

19/10/2008:

La següent ciutat visitada va ser Jodhpur, l’anomenada ciutat blava que posseeix el més impressionant fort del Rajasthan, dominant les planures des d’un turó. Coneixent que el principal punt d’interès de Jodhpur, és el fort de Meherangarh, vàrem enfilar una carretereta que inicialment creuava alguns basars, i vàrem arribar a l’entrada del fort, on vàrem poder passar la nit amb tranquil•litat. L’endemà, em vaig despertar ben d’hora, abans de la sortida del sol i vaig sortir a fer algunes fotografies, rodejant el bonic mausoleu Jaswant Thada, de marbre blanc. A la tornada, ja satisfet per les magnifiques vistes gaudides, em vaig disposar a despertar l’Alexandra per a marxar cap a la següent destinació, doncs l’entrada al fort de Meherangarh era massa cara per als turistes (pels indis sempre és molt econòmic). Per sort, abans de pujar al cotxe se’m va apropar un austríac i, després d’interessar-se pel nostre viatge, em va comentar que podíem entrar al fort gratuïtament, sempre que no entréssim als palaus convertits en museus. Així doncs, després que l’Alexandra es despertés, vàrem visitar el inexpugnable fort, el qual no va haver de suportar mai cap setge gràcies a l’aliança del clan rajput amb els Mugals del nord de l’Índia, que van deixar que Jodhpur prosperés beneficiat per les rutes comercials que hi passaven. A dalt del fort, vàrem visitar uns interessants temples hindús, però sobretot vàrem fruir de les impressionants vistes, que dominaven la ciutat de Jodhpur, que semblava sofrir un meravellós encanteri per les nombroses cases pintades de blau. Tradicionalment, el color blau identificava la casa d’un Brahmin, una de les castes més elevades d’Índia, dedicada a l’estudi, ensenyança i prèdica; de totes maneres, actualment els membres d’altres castes també es pinten les cases de blau.
A la tarda, després d’haver visitat els bonics jardins de Mandore, al nord de Jodhpur, vàrem començar a fer carretera cap a Udaipur. Però una hora abans de pondre’s el sol, diversos camioners i alguna àrea de servei, ens van informar que la carretera que seguíem no era bona, doncs més endavant hi havia bandits i segons vàrem entendre, la carretera no estava en massa bon estat. Així doncs, vàrem retrocedir una trentena de quilòmetres i l’endemà (ahir) vàrem començar a circular per una carretereta que primer ens va conduir fins als meravellós temple de Ranakpur.
En arribar, el gran temple de Ranakpur estava obert només per als creients, per tant, vàrem esperar l’estona fins a l’obertura visitant alguns altres petits temples jainistes, també impressionants pels nombrosos relleus de prínceps i sensuals consorts a l’exterior dels temples. Però, increïblement, al entrar més tard al temple de Ranakpur, aquest ens va fer oblidar qualsevol altre meravella observada amb anterioritat. El temple de Ranakpur, dedicat a Adinath, el primer dels 24 tirthankaras o sants Jainistes, és un dels temples més grans i importants d’aquesta religió. Construït al segle 15, amb marbre blanc, conté diferents sales suportades per un bosc de 1444 pilars, cada un diferent dels altres en formes i relleus i figures esculpides. Personalment, no em va semblar que hi hagués tantes columnes com les mencionades, de totes maneres, hi ha una llegenda que diu que no es poden comptar tots els pilars. Del que no hi ha dubte, és la fascinació que produeix el temple, que alguns proposen com una de les set meravelles del món.
Interessant-me més pel jainisme, vaig descobrir que sorprès que els Jainistes no creuen en l’existència de Déu, creador i sostenidor del univers, en canvi si creuen en un univers governat per lleis naturals i etern, el qual passa per successius cicles de creació i destrucció. En un nivell més pragmàtic, els jainistes practiquen la total no violència, que els fa refusar aliments obtinguts amb innecessària crueltat, així doncs, apart de no menjar animals, molts d’ells no mengen arrels de plantes (patates, all, ceba) perquè en fer-ho es mata la planta i a molts animalons que viuen a la terra. Naturalment, per a poder entrar al temple vaig haver de deixar el meu cinturó fet de pell de vaca al cotxe, tot i que irònicament, al interior del temple vaig descobrir un parell de tambors fets de pell de camell.
Al sortir del temple en un estat casi místic, de seguida vàrem tornar al nivell terrenal al adonar-nos que durant la nostra absència, alguns indis ens havien arrencat tres o quatre adhesius del cotxe. L’Alexandra estava feta una fera i jo, encara que em mostrés més calmat, no deixava d’estar indignat amb els indis, els quals tenen una cultura que no acabo d’entendre. Per exemple, m’és completament sorprenent, que cada dia hi hagi algú (sobretot persones adultes i moltes d’elles de classe mitja) que intenta obrir la porta de l’autocaravana. Moltes vegades els sorprenem i al qüestionar-los sobre la seva actitud ens ignoren, com si no haguessin fet res malfet. Però, naturalment, el que ens molesta més és que nens i joves (i alguns adults també) ens intentin arrencar els adhesius plantats al Pakistan. No és estrany que l’Alexandra tingui malsons en els que mata a Indis (i també a musulmans o Indis musulmans). La veritat és que no entenc el seu comportament, ni quan aquest és positiu, per exemple algú ens va deixar feia uns dies 10 rupies (0,13€) a la finestra, segurament en senyal de vendició.
Amb el sol ponent-se, vàrem arribar a Udaipur, una romàntica ciutat que ja havia visitat durant el meu anterior viatge a l’Índia. Malgrat tot, la nostra arribada va ser estressant, doncs tot i ser una bonica ciutat creixent al voltant d’uns llacs, Udaipur és una ciutat terrible per a entrar-hi amb autocaravana i sobretot per a trobar-hi aparcament durant la nit. Normalment, a les ciutats aparquem a la zona dels hotels de luxe, però a Udaipur, aquests hotels es troben al voltant del llac (o al centre) en una zona d’accés impossible per a l’autocaravana. Així doncs, ens vàrem posar a buscar i a buscar, fins que tirant marxa enrere en un fosc carreró sense sortida vaig xocar contra una moto aparcada. Al principi l’Alexandra va exclamar espantada: “has matat algú!” i va sortir disparada a mirar al darrera. També va sortir una família d’una casa del davant cridant per la moto caiguda, però quan van comprovar que la moto no tenia res i en canvi jo tenia tot el para-xocs caigut (fa riure però és cert) es van tranquil•litzar. Llavors ens van preguntar on anàvem, i al respondre que simplement estàvem buscant algun lloc on aparcar, aquesta família ens va mostrar el primer indici d’hospitalitat des de feia dies i ens van deixat aparcar al seu carrer (mitja hora abans una família ens havia fet fora del seu carrer on hi havia altres cotxes aparcats).
Avui, hem mogut l’autocaravana una mica més al centre i hem anat a passejar direcció al llac Pichola i a la Ciutat Palau, però contràriament a la meva anterior visita, la ciutat m’ha desencisat, i a l’Alexandra també. El llac estava brut, el sol ens venia de cara (això també hi contribueix), molts comerços estaven tancats (era diumenge), hem dinat en un restaurant mediocre,... Segurament, els nostres sentiments serien molt diferents si haguéssim trobat un tranquil emplaçament vora al llac per a l’autocaravana, però sense ganes de donar una segona oportunitat a Udaipur, vàrem anular els plans de relaxar-nos-hi uns tres dies i vàrem fer destinació cap a la següent ciutat.

Bundi (veure sobre mapa)

22/10/2008:

Encara que Chittorgarh quedi fora dels circuits turístics, aquest fabulós fort ben mereix una visita, i així mateix ho consideren desenes turistes locals que cada dia recorren el fort de Chittorgarh amb rickshaw. Nosaltres vàrem tenir la sort que els elefants poden tenir mides similars a l’autocaravana, perquè aquesta va poder passar molt just per totes les portes del fort, estalviant-nos així de fer una llarga caminada o d’estressar-nos negociant la visita amb rickshaw.
El fort, ocupant una gran àrea sobre un pujol, conserva diversos palaus, monuments i temples. Per damunt de tots, destaca d’espectacular torre de la victòria, construïda al quinze i elevant-se 37 metres, essent possible d’ascendir fins al vuitè pis a través de les unes laberíntiques escales del seu interior. Malgrat tot, la història de Chittorgarh no és massa victoriosa, i així queda reflectit en nombroses cançons indies que relaten amb romanticisme els tres jauhars o suïcidis en massa de les dones i homes rajputs del fort, abans de caure derrotats per l’enemic. El primer jauhar, el qual va influenciar altres jauhars succeïts posteriorment en altres ciutats del Rajasthan, va succeir al 1303, quan al sultà de Delhi al front d’un poderós exèrcit va atacar Chittorgarh, amb l’objectiu (així conta la llegenda) de prendre la formosa esposa del rei rajput. Però abans de que això succeís, i preveient la imminent derrota, el rei i l’exèrcit rajput es van vestir robes de color safrà i es van llençar contra l’enemic a una mort segura, mentre la reina i les dones de la cort encenien una gran pira on es van llençar vives evitant així ser deshonrades pel sultà de Delhi. Contràriament a algunes llegendes, no tota la població de Chittorgarh deuria morir, ja que un parell de segles més tard, al 1535 i al 1568, els rajputs de Chittorgarh van tenir ocasió d’efectuar dues altres jauhars abans de caure en mans de dos altres poderosos enemics. Es conta que en el segon jahuar va ser efectuat per 13000 dones i 32000 guerrers rajputs, i el tercer per uns 8000 guerrers, unes xifres potser una mica inflades, però en qualsevol cas terrífiques, encara que es treguin un o dos zeros de les xifres.
Entre els diversos temples visitats a Chittorgarh, n’hi havia un de jainista situat davant la torra de la fama (construïda per un mercader jainista). En aquest temple destacava, tant en algunes escultures, com en diverses fotografies del seu interior, diversos mestres o monjos completament nus, doncs segons la secta jainista Digambar, l’únic camí cap a la il•luminació és el desarrelament de qualsevol cosa material, fins i tot la roba. Així doncs, segons aquesta tradició, només els homes poden aconseguir la il•luminació, doncs a les dones no els és permès desprendre’s de les seves robes, perquè segurament dificultarien la il•luminació dels homes.
Al sortir de Chittorgarh vàrem estar preguntant a molta gent sobre el millor camí per a arribar a Pundi, doncs en David i la Maria ens havien explicat que feia un mes havien fet el mateix recorregut i la carretera estava terrible, recorrent uns 200 quilometres en 6 hores. Finalment ens vàrem convèncer que les informacions que ens deien els indis eren correctes i que hi havia una nova carretera estrenada feia tot just una setmana. I així va ser, tot i que només es podia circular pels dos dels quatre carrils que estaven acabant de construir i vàrem haver de seguir afrontant-nos a bogeries de la carretera, doncs la conducció d’alguns indis (sobretot conductors de camions i autobusos) sembla suïcida, com si no tinguessin respecte per la seva pròpia vida ni la dels demès. L’Índia és un dels països més perillosos de conduir, on la possibilitat de tenir un accident depèn més dels altres que d’un mateix. Als costats de les carreteres hi ha molts camions amb signes evidents d’haver xocat frontalment, doncs aquest s’avancen sense importar-los que vinguin vehicles en sentit contrari. D’altre banda, en tot moment hem d’anar esquivant vaques sagrades que consideren l’asfalt més confortable que la gespa i persones, que creuen estar passejant pel seu jardí. La veritat és que no entenc la manera de ser india i els riscos que prenen, per exemple fa uns dies vàrem un autobús anant a 90km/h per una carretera, i de sobte, un home surt per una finestra lateral, i fent equilibris s’enfila a dalt de l’autobús juntament amb l’equipatge. Potser, al creure amb la reencarnació no donen tant valor a la vida, seria aquesta una prova que els cristians o musulmans no creuen amb la mateixa fe en el paradís? (*)
L’endemà abans del migdia vàrem arribar a Pundi, un altre meravellós fort i palau, dominant una petita i simpàtica població. Malgrat tot, abans no vàrem trobar un tranquil aparcament dins d’una comissaria de la policia, pensàvem que no gaudiríem gens del poble, igual com havia passat a Udaipur. Vàrem anar a dinar en un restaurant (una excepció força econòmica a l’Índia) i després vàrem enfilar-nos cap al gran palau, on vàrem visitar les estances de les dones (les dels homes eren de pagament) les quals estaven formidablement pintades, a continuació vàrem caminar una mica pel basar, i finalment vàrem tornar a l’autocaravana, on vàrem relaxar-nos amb el permís del guardià. Però a les 9 del vespre, va venir un altre home que va obrir sense cap contemplació la persiana del cotxe i ens va dir que havíem de marxar. Em vaig indignar amb la poca hospitalitat india i amb la policia tant poc servicial (ni tant sols ens van voler proposar on aparcar), però no vàrem tenir més remei que arreplegar de nou les coses i aparcar a un centenar de metres de la comissaria, davant un bonic llac que refractava el palau i les muralles il•luminades.
L’endemà, avui ben d’hora al matí, he sortit a passejar pel costat del palau fins al capdamunt de la muntanya, on hi havia una línia de muralles i alguns palaus descuidats. Igual que en molts altres forts del Rajasthan,, he observat una vegada més al cim de la muntanya grans piscines o dipòsits que acumulaven aigua verdosa. Em sorprèn aquesta prova de la quantitat de puja que cau durant els monsons, que són capaços d’acumular en una conca reduïda aigua per tot l’any.
En tornar, hem començat a fer camí cap a Gwalior, la següent destinació, recorrent igual que l’anterior dia, una autopista en construcció. Però aquesta vegada, en dues ocasions, l’autopista creuava un riu per un pont molt elevat, al inici del qual hi havia un punt de peatge fet amb quatre fustes. Al primer peatge ens han anunciat que havia de pagar l’equivalent a uns 10 euros, i jo, rient-los la broma i comentant-los que sense tiquet no pagaria res, he anat avançant fins a saltar-me la barrera. Però en el segon peatge, els nois semblaven més seriosos, però també més exaltats. Ens han comunicat que havia de pagar un euro pel peatge, el mateix cost que un autobús. Llavors hem iniciat la mateixa discussió que en tots els peatges de l’Índia (són força freqüents i en qualsevol punt): que la nostra autocaravana no tenia la categoria de camió o autobús i que simplement era una furgoneta (les quals, normalment paguen menys d’un terç). Però en aquest peatge, els nois no semblaven seguir cap disciplina i la seva agressivitat m’ha fet creure que si no pagava tindria problemes. Però com que la barrera estava abaixada, els altres camions en sentit contrari no podien passar, així doncs, quan l’han alçar momentàniament per a deixar passar un camió, jo he arrancat fent apartar el noi del davant, mentre la resta colpejava amb violència l’autocaravana. Ens hem escapat però estàvem completament exaltats. Valia la pena tots aquells nervis només per un euro? Segurament no, però d’altre banda, si acceptàvem qualsevol intent d’engany, tampoc podríem fer el viatge, per falta de pressupost. En qualsevol cas, ens estem acostumant a aquestes freqüents fases de tensió i al cap de poc ja soc capaç de tornar a relaxar la meva ment i de gaudir del present. Prova d’això és el somni d’aquesta nit, en el que unes feres (representant els indis o la meva exaltació) em volien atacar, però amb paciència i sang freda, finalment les aconseguia amansar.
(*) Dies més tard vaig llegir en un diari internacional que, segons dades oficials, el 10% dels accidents fatals de tràfic al planeta passen a Índia. Al 2006, va haver més de 460.000 accidents (quatre accidents cada cinc minuts), en els que van perdre la vida més de 100.000 persones, a les que s’hauria de sumar unes 500.000 persones que van resultar greument ferides.

Gwalior (veure sobre mapa)

24/10/2008:

A Gwalior va canviar significativament la nostra experiència amb els indis. De totes maneres, abans de que això passés, ahir al matí vàrem aturar-nos abans d’entrar a la ciutat per a canviar els frens del darrera, els quals ja començaven a fer soroll i no podien aguantar fins al Nepal, on pensem fer diverses reparacions amb menys temor de ser enganyats. Vàrem parar en un taller força modern on, després de desmuntar una roda del darrera i extreure una pastilla de fre desgastada, em van comentar que possiblement no trobaríem el mateix tipus de recanvi en tota l’Índia. Jo vaig preguntar-los si podien fer el mateix que a Malawi on havien enganxat una nova pastilla de fre sobre el suport original. Però ells van insinuar-me que eren molt més civilitzats que els africans i que aquesta solució no era possible a l’Índia, però que en qualsevol cas en trobarien una altre. Al final van portar-me unes pastilles originals més grans, que van retallar perquè es poguessin adaptar a la meva roda. Però perquè la pastilla no toqués a l’eix van col•locar dos trossos de metall sense soldar que avui han caigut fent grinyolar la roda tota l’estona.
En acabar la reparació, va començar de nou l’odissea de trobar aparcament a la ciutat. Al punt d’informació turística de nou se’ns van treure de sobre informant-nos que no sabien de cap possible aparcament, un hotel amb un gran aparcament tampoc ens va deixar aparcar argumentant que havia de deixar oberta la possibilitat d’omplir l’hotel en una sola nit, els carrers comercials de la ciutat semblaven caòtics i plens de gent com sempre,... Finalment vàrem trobar un carreró tranquil davant d’una gran casa on vaig preguntar a un noi que parlava anglès si podíem aparcar a l’altre banda del carrer. Casi sorprenentment em va respondre que sí. Però més sorprenent va ser més tard, al vespre, quan es va presentar amb un seu cosí per a proposar-nos d’aparcar a dins de casa seva per tal de no ser molestats durant la nit. Llavors vaig comentar-los que ells eren uns dels pocs indis que s’havien mostrat hospitalaris, responent-me que el problema no era d’hospitalitat, sinó que els indis hesiten o dubten a l’hora d’aproximar-se als estrangers, per culpa del llenguatge o potser pel nostre cotxe alienígen. De totes maneres no crec que sigui així, doncs els indis se’ns aproximen per molts altres motius sense hesitar: per a tocar el cotxe, intentar-ne obrir la porta, arrencar-ne adhesius, preguntar-nos els nostres noms i d’on som, demanar-nos de fer-nos fotos amb ells,... però mai per a invitar-nos o deixar-nos entrar una mica en la seva vida, com passava als països islàmics. Sembla que els indis són molt més pudorosos amb la seva privacitat, tot i que no es mostrin massa respectuosos amb la nostra privacitat.
En qualsevol cas, tal com he escrit al principi, la nostra experiència amb els indis a Gwalior va ser completament diferent, perquè aquest matí, en despertar-nos, els dos nois (Ankur i Ankit) i els pares de l’Ankit ens han invitar a esmorzar, i mentre menjaven ens han proposat de visitar amb el seu cotxe la ciutat. Increïble, semblava que ens trobéssim a Iran o Pakistan! Per un moment he pensat que serien musulmans, però la decoració de la seva casa m’ha convençut que eren hindús, confirmat a la conversa posterior, en la qual em comentaven que eren vegetarians (mai havien provat la carn o ous), per motius religiosos, però també ètics, perquè no volen participar en el sofriment animal.
Després d’esmorzar i de comprar-nos un diari en anglès, l’Ankur i l’Ankit ens han acompanyat amb cotxe fins al fort de Gwalior, el qual, segons ens han comentat ells mateixos no tenia massa interès turístic. I tenien força raó, com a principals atraccions posseint un palau decorat exteriorment amb ceràmiques blaves, un temple jainista i unes grandioses estàtues jainistes del segle quinze, potser el més destacable de Gwalior, malgrat que moltes de les estàtues tinguin les cares i els genitals destrossats pel l’exèrcit musulmà que va conquistar aquestes terres un segle més tard. Durant la caminada, he preguntat a l’Ankur, que tenia uns 18 anys, si preferia que els seus pares li arrangessin un matrimoni o volia casar-se per amor. Ell m’ha respòs, que contràriament a la majoria de famílies a l’Índia, els seus pares eren molt oberts i li havien manifestat que es podia casar amb qui volgués, encara que fos de casta diferent.
Al tornar de la visita de Gwalior, la família de l’Ankit encara ens tenia una altre sorpresa preparada, doncs ens han invitat a dinar un àpat deliciós, tot i que quelcom del menjar era molt pesant o oliós, i ens ha estat complicat de digerir després. Finalment, sense que cap de les dues bandes sabes com acabar aquesta bonica experiència, ens vàrem fer una foto i ens hem acomiadat agraint-los molt la seva hospitalitat. I hem tornat a la carretera, dormint a prop d’uns bonics temples o palaus anomenats Veer Singh Mahal que no apareixien a la nostra guia.

‹ Anterior (25/08/2008)  MES   Següent (2008-10-24)›                     ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal)  PAÍS   Següent (2009-09-19 - Pakistan)›

Documento sin título

Descargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.