Documento sin título

globetour

Qui som >> Diari << Diari d'Alex Fotos Projecte Respostes Videos Qüestionari itinerari sponsors Altres viatgers Col·labora Contacte

 

Diari

Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:   
        
País:   

‹ Anterior (25/10/2007)  MES   Següent (2007-12-24)›                     ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya)  PAÍS   Següent (2008-01-14 - Sudan)›



Ethiopia



Awasa (veure sobre mapa)

24/11/2007:
Ethiopia,+South+Ethiopia+termits Ethiopia,+South+Ethiopia+termits Ethiopia,+castle+in+ruins Ethiopia,+Tutu+Fella Ethiopia,+Tutu+Fella Ethiopia,+Tutu+Fella


Després de recórrer 500 quilòmetres de pista impracticable, Etiòpia ens ha semblat el paradís. No hem hagut de pagar res a la frontera; s’ha acabat la penitència de 4 mesos i casi 20.000 quilòmetres de conducció per l’esquerra (ara torno a trobar-me com a casa i ja no necessito la col•laboració de l’Alexandra per a avançar els cotxes); tota la carretera és asfaltada (amb alguns forats); diesel només costa 0,35€/l, meravellós! Apart d’aquestes alegries, Etiòpia s’ha tornat més verda i muntanyosa, amb grans termiters entre els arbres. Hi ha poc tràfic, per això, als pobles la gent ocupa tota la calçada per a passejar, pasturar les vaques i cabres i fins i tot conversar. També ens vàrem trobar les primeres runes: un castell no marcat al mapa que per la inscripció en una tomba semblava portuguès.

Ahir vàrem dormir en un bosc amagats de la carretera malgrat haver observat amb anterioritat alguns pastors carregant kalasnikovs a l’espatlla (no crec que sigui la millor arma per a matar animals). Però hem dormit ben tranquils i aquest matí hem seguit la marxa cap al Nord, aturant-nos a visitar unes roques arqueològiques anomenades Tutu Fella: en un petit descampat rocós s’alçaven uns 80 menhirs o dolmens prims i esculpits amb cares o formes geomètriques. La veritat és que no sé de quin segle eren les roques ni el seu objectiu, tot i que podrien ser indicacions de tombes, en qualsevol cas, el indret era interessant i suggerent.

A continuació hem continuat el camí cap a Awasa, creuant poblats que s’enllaçaven al llarg de la carretera, amb les cases de palla o de maons ben cuidades i amb la gespa tallada arran de terra (gràcies a les vaques i les cabres), i sobrevolats casi sempre per àguiles que de tant en tant es deixaven caure per caçar algun animaló. Ens ha sorprès no observar gaire presència policial; tampoc semblava que hi haguessin masses comerços; però el que en cap moment ha deixat d’existir era la presència de nens al costat de la carretera que ens saludaven agitant les mans i cridant “yu yu yu yu...”. Jo em sentia com el rei d’algun país, saludant en tot moment i també rebent alguna pedrada. Ens havien explicat que els ciclistes que travessen Etiòpia a vegades són atacats amb pedres per la canalla, però no per això ha deixat de sorprendre’m observar pel retrovisor que un nen d’uns dos o tres anys ens llançava una pedra amb no massa punteria.



25/11/2007:
Awasa és un gran poble descansant a la riba d’un llac que només vàrem veure de passada malgrat ser un dels principals atractius. De totes maneres, a Awasa ens hi hem quedat dues nits, bàsicament per l’econòmic càmping que hem localitzat (Adenium Campsite) en el qual també estaven allotjats diversos viatgers: una parella belga que feia 14 anys que voltaven pel món, últimament amb un 4x4; un motorista de Canadà que feia quatre anys que havia sortit de casa; una parella Suïssa que volien creuar Àfrica amb una motxilla a l’esquena; i un altre rodamón Suïs que volia viatjar durant cinc anys. Hem passat molts bons moment amb els viatgers que, d’altra banda, ens han advertit sobre les dificultats d’obtenir el visat pel Sudan; ens han informat sobre l’estat de les carreteres més al Nord (sembla que ja no tornaran a ser tant dolentes com les de Kenya); ens han comunicat els costos desorbitats per a creuar amb barcassa de Sudan a Egipte (de 300€ a 1000€); ens han recomanat de casar-nos per a poder seguir el viatge per Aràbia Saudí; ens han explicat que totes les carreteres a partir d’Egipte fins India són en bon estat i asfaltades (hurra!); ens han avisat que entrar amb cotxe a Xina suposa pagar 100$ diaris, i que si no entrem a Xina difícilment podrem continuar el viatge cap a Indoxina i després Austràlia,... En definitiva, tant ahir a la tarda i com tot el dia d’avui, han estat molt profitosos per la continuació del viatge i també ha estat molt gratificants per l’Alexandra que ha pogut comunicar-se i interactuar altre cop amb viatgers de la seva tribu – expressió utilitzada per un d’ells.

26/11/2007:
Ethiopia,+near+Tutu+Fella Ethiopia,+Jan+in+Wondo+Genet+terms Ethiopia,+closer+to+Langano+lake Ethiopia,+closer+to+Langano+lake Ethiopia,+Lagano+lake


Avui al matí hem arribat al cap de poc temps a Wondo Genet, un poble on hi ha una font d’aigües termals, a les que s’atorguen poders terapèutics. L’entrada era molt econòmica i de seguida m’he llençat a la piscina calenta, però l’Alexandra s’ha quedat a fora, perquè la piscina era força profunda i l’aigua no estava massa neta. Després he caminat muntanya amunt buscant el naixement de les aigües termals, però aquestes sortien bullint entre unes pedres sense oferir massa espectacle.

A la sortida de les termes, ens hem dirigit cap a la terra promesa dels Rastafaris o Rastes. Els Rastafaris, majoritàriament provinents de les classes baixes de Jamaica, van considerar que la coronació al 1930 del rei Haile Selassie d’Etiòpia, l’únic reialme negre a l’Àfrica, era el compliment de diverses profecies bíbliques i van començar a considerar al rei Etíop com a un Déu reencarnat. Lligat amb el sentiment panafricà (unitat dels descendents africans oprimits) va néixer una nova religió amb forts components de reivindicació social però també moltes doctrines entre les quals la dieta vegetariana i el sagrament de la marihuana. Segons sembla, el rei Haile Selassie es sentia incòmode de ser considerat una divinitat, tot i que poc abans de ser destronat va regalar a la comunitat Rastafària la terra promesa, també profetitzada a la bíblia. I aquí és on hem arribat aquest migdia. L’Alexandra s’ha quedat al cotxe mentre dos nois mig rastes (només un d’ells tenia els cabells una mica llargs i grenyosos) però força fumats m’han rebut a l’entrada de l’església dels Rastafaris. He manifestat als nois que tenia ganes de conèixer com vivien els Rastafaris, però els nois semblaven molt hermètics (o massa fumats) i només semblaven interessats a saber quan els podria pagar. Jo m’he mostrat ambigu i els he començat a preguntar sobre la comunitat, però les seves respostes també eren ambigües, tot i que m’ha semblat entendre que hi havia uns 500 Rastafaris vivint a la terra promesa. Veient que la conversa no avançava m’han conduit a veure els tres vells (o líders espirituals) de la comunitat, amb barbes blanques i mirades perdudes (un d’ells davant de la televisió). Tampoc hi ha hagut cap mena d’interacció i, al final, observant l’hermetisme del què em començava a semblar una secta, he sortit del recinte de colors vermells, grocs i verds (bandera d’Etiòpia) i retrats de Haile Selassie i Bob Marley i he tornat al cotxe, on he pagat els nois amb l’equivalent d’un dolar:
- Només això? – han preguntat.
- Doncs heu tingut sort que no he trobat un bitllet més petit – he respòs.

Hem seguit circulant direcció Addis Abeba on tenim intenció d’entrar demà al matí i a mitja tarda hem acampat sobre un precipici que es desplomava sobre el llac Langano, d’aigües marronoses. Tot i que el indret era bonic, l’Alexandra no estava massa convençuda i creia que de seguida estaríem rodejats de canalla. I tenia raó. Els nens d’Etiòpia són dels més curiosos (i potser empipadors) del continent, però veient com s’apropaven a l’autocaravana des de diferents punts, he sortit a fora i m’he assegut a una roca mirant l’horitzó del llac. Els nens m’han rodejat per darrera, sense dir res, fins que al final, l’únic que semblava parlar una mica anglès s’ha començat a interessar per mi i pel nostre viatge. El idioma era una barrera important, tot i així, el noi m’ha explicat que a l’escola aprenen la llengua de la seva tribu (oromic), la llengua del país (Amaric, que utilitza uns caràcters únics i indesxifrables) i també l’anglès. Quan el sol s’ha post, he anunciat als nens que tornava al cotxe i, havent satisfet la seva curiositat, ells han tornat a les seves cases i ens han deixat tranquils durant tota la nit.




Adis ababa (veure sobre mapa)

30/11/2007:
Ethiopia,+Addis+Abeba,+bus+in+Confusion+Square Ethiopia,+Addis+Abeba,+arranging+the+car


Today in the morning we have arrived to Wondo Genet, some town where there is a fountain of thermal waters, to whom therapeutic powers are granted. The entry was very economic and immediately i have thrown myself into the hot pool, but Alexandra remained outside, because the pool was quite deep and the water was not clean. Afterwards I have walked the mountain above looking for the birth of the thermal waters, but these went out boiling among some stones without offering too much show.

On the exit of the springs, we have gone towards the promised land of the Rastafaris or Rastas. The Rastafaris, mostly original from the lower classes of Jamaica, considered that the coronation in 1930 of the king Haile Selassie of Ethiopia - the only black kingdom in Africa - was the acomplishment of different biblical prophecies and they started to consider the Ethiopian king as the reincarnated God. Tied up with the bread-African feeling (united by the oppressed African descendants) a new religion was born with strong components of social claim but also many doctrines among which the vegetarian diet and the sacradeness of marihuana. As it seems, the king Haile Selassie felt uncomfortable of being considered a deity, although little before being dethroned he gave to the Rastafàrian community the promised land, also prophesied in the Bible. And here it is where we have arrived this midday. Alexandra has stayed in the car while two rasta boys (only one of them had the a little long and dirty hair) but too smoked have received me on the entry of the church of the Rastafaris. I have told the boys that i felt like knowing how the Rastafaris lived, but the boys seemed very hermetic (or too high) and they only seemed interested in knowing what i could pay them. I have played ambiguous and started to ask them about the community, but their answers were also ambiguous, although i understood that there were about 500 Rastafaris living on the promised land. Seeing that the conversation did not advance they have driven me to see the three old men (or spiritual leaders) of the community, with white beards and distant looks (one of them in front of the television). Neither there has been any type of interaction and, in the end, observing the hermetism of what started to seem a sect, I have gone out of the enclosure that was painted red, yellow and green (flag of Ethiopia) and with portraits of Haile Selassie and Bob Marley and I have returned to the car, where I have paid the boys the equivalent of a dollar:
- Only that? - they have asked.
- Then you have had luck that I have not found a smaller note - I have answered.

We have kept circulating towards Addis Ababa, where we had the intention of entering in the morning, and mid-afternoon we have camped on a precipice from where we had a view on lake Langano, full of brown waters. Although the place was pretty, Alexandra was not too convinced and thought that immediately we would be surrounded by children. And she was right. The children of Ethiopia are the most curious (and maybe anoying) of the continent, but seeing how they approached the selfcaravan from different points, I have gone out outside and sat on a rock looking at the horizon of the lake. The children have surrounded me from the back, without saying anything, until in the end, the only one who spoke a little English has started to show interest in me and in our journey. The language was an important barrier, even so, the boy has explained to me that at school they learn the language of his tribe (oromic), the language of the country (Amharic, which uses unique and indecipherable characters) and also English. When the sun has set, I have announced to the children that i return to the car and, having satisfied their curiosity, they have returned to their homes and they have left us calm during all the night.



01/12/2007:
Ethiopia,+Addis+Abeba,+me+and+Alexandra+on+her+birthday


Des de que hem iniciat aquest viatge per Àfrica, moltes vegades he estat a punt d’enviar l’Alexandra a casa seva. Al llarg d’aquest diari he descrit casi tots aquests moments crítics, però molt poques vegades he descrit els molts bons moments que hem passat junts. És veritat que algunes vegades he pensat que era millor viatjar sol a modificar el meu somni, el meu viatge. Però també sóc conscient, que difícilment trobaria algú que s’adaptés a mi tal com ho ha fet l’Alexandra i que suportés el meu ocasional mal humor. Tot i l’Alexandra també perdi moltes vegades la paciència, difícilment trobaria una noia tant pacient amb mi. Fins ara, l’Alexandra s’ha sacrificat per mi, però encara somia de seguir al meu costat acompanyant els meus passos. I és per tot això (i també perquè l’estimo) que avui he fet una cosa que no havia fet durant els 35 anys de la meva vida, malgrat conviure anteriorment amb tres noies diferents dos anys cada una. He comprat un anell d’or amb la intenció de demanar matrimoni a l’Alexandra.

El dilluns és l’aniversari de l’Alexandra, en fa 24, però l’Alexandra ho volia celebrar avui dissabte. Hem anat a dinar a un bon restaurant i després hem compartit la tarda amb en Claudio i els seus amics. A la nit, hem sortit al bar dels anteriors dies, on ens esperaven amb un pastel que també havia comprat al matí. L’Alexandra ha bufat emocionada les espelmes i llavors li he donat un telèfon on el seu elefant de peluix Tuki li havia gravat un missatge de vídeo: “Mami, t’hem comprat un regal perquè volem ser la teva família. Et vols casar amb mi i en papi?”. Mentre escoltava el missatge he situat davant seu una caixeta, en descobrir-la l’ha obert emocionada i en veure l’anell m’ha abraçat feliç. Feia temps que m’insinuava directa o indirectament que volia un anell i, algunes vegades, que li demanés de casar-me amb ella.



04/12/2007:
Ethiopia,+Addis+Abeba,+me+and+Lucy+in+National+Museum Ethiopia,+Addis+Abeba,+Claudio


Després d’un diumenge ressacós, el dilluns vàrem anar a canviar l’anell de l’Alexandra que li venia massa petit i ella me’n va comprar un per a mi perquè a partir d’ara totes les noies sàpiguen a primera vista que també estic compromès. A continuació, aprofitant que ja no teníem més feina amb el visat del Sudan o el cotxe, vàrem fer una mica de turisme per Addis Abeba, una ciutat temperada a uns 2500 metres sobre el nivell del mar, que tot i ser la quarta ciutat més gran del continent amb casi 3 milions d’habitants, no deixa de ser acollidora, amb edificis moderns, comerços de tot tipus, monuments, grans avingudes i, això sí, un tràfic caòtic.

Un dels atractius de Addis Abeba són els museus. Nosaltres vàrem visitar el Museu Nacional on hi ha exposat l’esquelet de Lucy, una femella de 1,1m, va viure fa uns 3.2 milions d’anys. Quan es va descobrir al 1974, es va creure que Lucy era una avantpassada de la humanitat, una espècia d’àvia, però avui es creu que Lucy era més aviat era una tieta. Passa el mateix amb 4 altres esquelets trobats més recentment a Est Àfrica, Sud-àfrica i Chat, de diferents antiguitats (un d’ells de 4 milions) però sense ser avantpassats directes de la humanitat. El museu també mostra altres fòssils d’animals desapareguts, trons i corones de l’antiga monarquia i una exposició de quadres i escultures d’artistes locals magnífiques, que contrasta amb l’absència d’artesania a Etiòpia.

Un altre atractiu d’Addis Abeba són les esglésies i catedrals ortodoxes però, quan ens van comunicar que havíem de pagar uns 3,5$/persona per a visitar-ne una vàrem descartar-les. Així doncs, mentre esperàvem la tramitació del visat pel Sudan hem tingut força temps per a treballar i per estar amb en Claudio i els seus amics.

Avui dimarts, en Claudio m’ha explicat que els Etíops son molt orgullosos i fins i tot racistes amb els altres africans negres. De fet, fins a la ocupació Italiana, a Etiòpia hi havia mercats d’esclaus negres per a consum intern i per a l’Orient Mitjà. Part de l’orgull Etíop es deu a la breu colonització que van patir (5 anys), que per altre banda els manté conscients que els problemes del país són propis i no causats pels Europeus colonitzadors. En Claudio també em va contar que com els Etíops, els expatriats Italians també són molt orgullosos i que són molt més racistes que els Europeus no nascuts a Etiòpia. Això ho va comprovar ell mateix quan va decidir casar-se amb una noia Etíop, costant-li l’amistat d’alguns amics Italians i fortes discussions familiars. Tots li deien: “folla’t els africans, però no t’hi casis”.

En una altre conversa, en Claudio em va explicar que paga 40$/mes al guarda de casa seva. Em va semblar poquíssim, però després em va seguir explicant que amb aquesta quantitat alimenta la seva dona i fill, paga el lloguer de la casa, l’educació del fill i encara li sobren 5$/mes per a pagar un treballador que ajuda la seva dona. Pot semblar completament exagerat, però parlant amb altre gent m’he informat que un cambrer cobra uns 12$/mes (+ propines) o que un guarda no acostuma a cobrar més de 20$ al mes. No és d’estranyar - també comentava en Claudio -, que amb aquests salaris hi hagi tanta gent pidolant pel carrer, ja que, poc o molt, no els deu faltar gaire per a acumular els mateixos diners mensualment.

D’entre moltes altres anècdotes, en Claudio en va explicar una que em va deixar al•lucinat. Va explicar que un seu amic va ser contractat per a l’ambaixada Italiana a Kenya. Allà es va comprar un tot-terreny nou de trinca i car, però als pocs mesos li van robar. Tenia el tot-terreny assegurat a tot risc, així doncs se’n va comprar un altre idèntic, però tot i tenir-lo aparcat en un lloc segur, al cap de tres mesos li van tornar a robar. Ja molest, es va comprar el tercer tot-terreny, però aquest cop va posar una botelleta de whisky bo amb verí a la nevera del cotxe i va esperar que li tornessin a robar (aquest cop sense vigilar tant). Al cap de 20 dies exactes li van tornar a robar el cotxe i... – aquí falta una mica de tensió, qui era el lladre? Va morir? – l’endemà la policia el va a buscar i li comuniquen que té 24 hores per abandonar el país, doncs el cap de la policia del barri i el seu ajudant han mort enverinats. I segurament el passaport diplomàtic el va salvar d’una mort o revenja segura... Podia està content d’haver d’abandonar un país tant corrupte.




Harar (veure sobre mapa)

09/12/2007:
Ethiopia,+Debre+Zeyit Ethiopia,+Debre+Zeyit Ethiopia,+Awash+National+Park Ethiopia,+Awash+National+Park Ethiopia,+Chereher+mountains
Ethiopia,+Chereher+mountains Ethiopia,+Chereher+mountains Ethiopia,+Chereher+mountains Ethiopia,+Chereher+mountains Ethiopia,+Harar
Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar,+eagles Ethiopia,+Harar
Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+Harar Ethiopia,+hienas+in+Harar
Ethiopia,+hienas+in+Harar Ethiopia,+Dire+Dawa+market Ethiopia,+Dire+Dawa+market Ethiopia,+Dire+Dawa+market Ethiopia,+Chereher+mountains Ethiopia,+Chereher+mountains
Ethiopia,+Lake+near+Awash+National+Park Ethiopia,+Lake+near+Awash+National+Park Ethiopia,+Lake+near+Awash+National+Park Ethiopia,+Lake+near+Awash+National+Park Ethiopia,+Nazret,+coffe+ceremony 


Al dimarts a la tarda vàrem trucar a l’Ambaixada del Sudan i ens van comunicar que encara no havien rebut la confirmació des de Khartum per a poder tramitar els nostres visats. Veien que la confirmació podia tardar una setmana o més, vàrem decidir de descobrir l’Est d’Etiòpia fins a Harar i el dimecres al matí vàrem començar a fer-ne camí. Vàrem aturar-nos al cap de poc a Debre Zeyit, un poble on hi ha diversos llac volcànics. Nosaltres vàrem visitar el llac Hora, al Nord de la ciutat, on hi havia una àrea recreativa per on vàrem passejar i contemplar alguns dels pocs ocells que poblaven la riba. Poc després vàrem seguir la conducció cap a l’Est, arribant-nos a mitja tarda al Parc Nacional d’Awash, on es poden observar ocells i alguns antílops. El preu d’entrada i d’acampada eren accessibles i teníem previst de passar la nit vora el riu observant els animals. Però a l’entrada ens varen comunicar que al Parc Natural es podien produir assalts armats i que era obligatori pagar una escorta durant tota l’estada. L’Alexandra es va negar de tenir algú al costat de l’autocaravana durant tota la nit i vàrem decidir de seguir el trajecte (creuant el Parc i observant alguns òrixs) i descansar unes poques desenes de kilòmetres més endavant.

El dimecres vàrem començar a enfilar les muntanyes de Chereher que s’estenen al llarg dels últims 200 quilòmetres abans d’arribar a Harar. La carretera passa pel capdamunt de les carenes, on hi ha els poblats i els cultius gràcies a les temperatures més temperades. Les vistes durant aquesta part del trajecte eren esplèndides, amb horitzons llunyans, amples valls, ocasionals boscos, camps daurats o segats, cases de fang i teulades de planxa, gent molt simpàtica,... Finalment, a mitja tarda vàrem arribar a Harar, una ciutat musulmana emmurallada que havia estat el mercat més important del Corn d’Àfrica.

El dijous al matí, vàrem sortir a descobrir en profunditat la ciutat de Harar, tot i que en alguns moments vaig haver d’arrastrar l’Alexandra perquè em seguís. El carrer principal de la ciutat emmurallada no tenia massa interès, hi havia alguns comerços i petites mercats, però el que més ens va sorprendre va ser la gran quantitat de misèria que hi havia, amb homes i dones dormint al carrer o bé demanant caritat. Al final del carrer ens vàrem desviar per petits carrerons laberíntics amb les cases pintades de blanc i algunes de colors vius: verd, vermell o blau. Cap al centre de la vila vàrem trobar una plaça d’arcades amb unes quinze àligues descansant sobre el mur, quan vàrem arribar un home va començar a llençar trossos de carn perquè les àligues els cacessin al vol. De totes maneres, la principal atracció turística a Harar són els homes hiena que cada nit alimenten aquests animals amb carn. L’Alexandra es va quedar a l’autocaravana i jo m’hi vaig arribar amb tuc-tuc. En una explanada tocant al poble hi havia una desena de hienes esperant que un home amb un cove ple de carn els donés de menjar. Sembla ser que, la tradició d’alimentar les hienes ve de lluny, però actualment sembla més aviat una representació pels turistes, aquests als voltants mig esporuguits i els homes hiena cobrant uns 5$/turista per l’espectacle.

Ahir dissabte vàrem decidir de començar a fer camí cap a Addis Abeba, però abans vàrem visitar el mercat d’una altre ciutat a pocs quilòmetres al Nord de Harar, Dire Dawa, que ha prosperar molt més que l’anterior gràcies al tren que hi passa connectant Addis Abeba amb Djibouti. El mercat ocupava un recinte emmurallat, amb els venedors venent els seus productes pel terra. En un extrem vaig descobrir uns nois que jugaven al “bingo” (així em van dir que s’anomenava el joc), apostant petites quantitats per veure qui entrava més peces de fusta a través d’unes petites portes en un gran tauler. Després d’entretenir-me una bona estona amb els nois del “bingo”, vaig tornar al cotxe i vàrem seguir el camí cap a Addis Abeba, tornant a creuar les muntanyes de Chereher i a meravellar-nos de les seves vistes.

Avui diumenge ens hem parat a Nazret, a uns cent quilometres de Addis Abeba. Allà ens hem trobat amb en Hibre, que ens ha invitat a casa seva per a prendre cafè i observar la cerimònia de la seva preparació. La mare d’en Hibre ha començat a torrar unes llavors de cafè en una petita plata sobre un braser, mentrestant ha cremat una mica d’encens, després ha triturat les llavors de cafè enagrides i les ha abocat en una tetera de fang que havia posat a escalfar a les brases i al cap d’una bona estona, ens han servit el cafè d’un gust fort i deliciós. Mentre preníem el cafè, en Hibre ha sorprès a l’Alexandra explicant que estava escoltant Radio Romania Internacional des de feia més de 5 anys, i per a demostrar-ho ens ha mostrat tres diplomes que tenia. Després, en Hibre ens ha explicat que Etiòpia funciona com una federació de tribus o ètnies. A ell no li agradava el sistema, perquè ell era Mhara però es troba vivint a la regió Oromo i no pot aconseguir treball al govern si no parla la llengua Oromo. Jo vaig explicar que a la regió que vist, a Catalunya, a la gent preferiria una federació “ètnica” per a Espanya, tot i que aquesta federació també provocaria injustícies com la que viu ell. En Hibre preferia el Nacionalisme Etíop, defensat pel partit de l’oposició, que difícilment podrà accedir al govern, perquè el govern actual està suportat pels Estats Units. A més a més – ha acabat comentant – a Etiòpia no hi ha llibertat de premsa ni d’expressió, i molts dels que intenten desafiar el govern ho paguen amb presó.




Adis ababa (veure sobre mapa)

17/12/2007:
Ethiopia,+Addis+Abeba,+Confusion+Square Ethiopia,+Addis+Abeba,+St+George+Catedral Ethiopia,+Addis+Abeba,+St+George+Catedral Ethiopia,+Addis+Abeba,+St+George+Catedral Ethiopia,+Addis+Abeba,+Claudio


Hem romàs una altre setmana a Addis Abeba amb l’esperança d’aconseguir el visat pel Sudan, però avui dilluns, després d’haver estat telefonant i visitant l’ambaixada cada un dels anteriors dies, ens han tornat a comunicar que no havien rebut cap resposta des de Khartum. Amb més insistència, avui he preguntat si hi havia cap manera per a accelerar l’obtenció del visat i llavors, un dels caps ens ha informat que si tramitàvem el visat d’Egipte avui, ens podrien tramitar un visat de trànsit de 15 dies. I ha segut explicant que si no obteníem el visat avui, hauríem d’esperar més d’una setmana perquè l’ambaixada tanca fins al 27 de desembre per les festes musulmanes de Nadal. Hem corregut cap a l’ambaixada d’Egipte on ens han comunicat que a les tres tindríem el visat. Hem pagat una mica més del preu oficial establert en un paper penjat a la paret, però no m’he queixat, perquè a les tres ja teníem el visat. A continuació hem corregut cap a l’ambaixada del Sudan i ens hem presentat davant el cap que ens havia proposat de tramitar un visat de trànsit. Però aquest ens ha enviat a un altre departament i allà ens han comunicat que no ens podrien tramitar el visat perquè tenien massa feina. En la mateixa situació es trobaven una parella austríaca, un home d’Irlanda i una dona sudanesa amb passaport francès que s’ha quedat sense poder visitar la seva família al Sudan per Nadal. Tots els blancs que érem a l’ambaixada hem sortit amb la intenció de tornar-nos a presentar el 27 de desembre a primera hora i dos dies abans, celebrar el Nadal conjuntament.

Al conèixer la resposta de l’ambaixada del Sudan hem decidit de visitar el Nord d’Etiòpia aquesta setmana, per tal de no amargar-nos a Addis Abeba. De totes maneres, l’anterior setmana a la capital casi no hem tingut temps ni per a descansar. Al arribar de Harar ens vàrem adonar que la bateria es descarregava massa ràpid i vàrem estar mitja setmana comprovant l’acidesa dels líquids i cercant una nova bateria que s’adaptés al cotxe. L’altre mitja setmana la vàrem dedicar a buscar una roda de recanvi per a una que estava a punt de rebentar. I per acabar-ho d’arreglar, al fi de setmana se m’ha penjat l’ordenador portàtil i he hagut de portar-lo a una petita oficina d’informàtica on m’han recuperat les dades i m’han reinstal•lat el windows i la majoria de programes.

De totes maneres, també ens va sobrar una mica de temps per a conèixer una mica més Addis Abeba, contemplant la seva immensitat des de les muntanyes de Entoto i visitant la catedral de Sant Jordi (o St George) dedicada al mateix patró de Catalunya, el sant a cavall matant el drac. Al entrar a la catedral octogonal vaig haver-me de descalçar per a poder caminar per sobre les catifes. En algun racó hi havia un grup d’homes entonant un cant ininterromput, rítmic i hipnòtic. Vaig anar apartant les cortines que separaven cada octau fins a trobar-me amb un grup d’uns 15 o 20 homes coberts amb un mantell blanc, alguns amb turbant, repenjant-se en un bastó i fent espetegar rítmicament un instrument de metall. Dos homes acompanyaven la melodia asseguts i picant dos grans tambors amb les mans. Vaig quedar-me una bona estona observant i escoltant els cants, encisat pel què semblava una cerimònia hindú o musulmana en una església cristiana.




Lalibela (veure sobre mapa)

23/12/2007:
Ethiopia,+road+to+Lalibela Ethiopia,+road+to+Lalibela Ethiopia,+road+to+Lalibela Ethiopia,+Lalibela Ethiopia,+Lalibela,+door+in+church
Ethiopia,+Lalibela Ethiopia,+Lalibela,+Bet+Giyorgis Ethiopia,+Lalibela,+Bet+Giyorgis Ethiopia,+Lalibela,+Bet+Giyorgis Ethiopia,+Lalibela,+Bet+Giyorgis
Ethiopia,+Lalibela,+rock+churches Ethiopia,+Lalibela,+rock+churches Ethiopia,+Lalibela,+rock+churches Ethiopia,+Lalibela,+rock+churches Ethiopia,+Lalibela,+rock+churches Ethiopia,+Lalibela,+Bet+Giyorgis Ethiopia,+road+from+Lalibela
Ethiopia,+road+from+Lalibela Ethiopia,+road+from+Lalibela,+night+efects Ethiopia,+road+from+Lalibela,+night+efects   


Si a un cantó de la balança poséssim la visita a Lalibela i a l’altre els 20$ de l’entrada, els 1400 terribles kilòmetres recorreguts en 4 dies de conducció (40 hores al volant), els 70$ de dièsel i les averies del cotxe (quatre punxades que hem anat arreglant pel camí, el gat per a canviar les rodes espatllat, la protecció tocant altre vegada el motor, la nevera altre vegada sense funcionar, dos fusibles canviats i possible averia elèctrica), jo em decantaria definitivament per la visita a Lalibela, però l’Alexandra hagués preferit indubtablement quedar-se a Addis Abeba. Però jo sí les vaig visitar i en vaig sortir encisat.

Les esglésies de Lalibela, van ser tallades a la roca a l’any 1200 representant la Terra Santa com a resposta a la captura de Jerusalem pels musulmans. Quatre de la desena d’esglésies estan completament descobertes pels quatre costats, excavades dins d’una massa rocosa, amb gruixudes parets i grans columnes suportant el pes del sostre que es troba nivell de la roca original. L’espectacle arquitectònic és meravellós, és impressionant la quantitat de metres cúbics de roca que van haver buidar per a deixar al descobert les esglésies. Vaig sentir a un guia comentar que hi havien treballant uns 40.000 obrers, i aquest nombre em va confirmar el pensament que l’obra havia d’haver estat una feina de formigues.

La primera Església que vaig visitar va ser la meravellosa Bet Giyorgis (Església de Sant Jordi), que es diu que va ser construïda després de la visita que el Sant va fer a Lalibela muntant el seu cavall blanc. Bet Giyorgis és la peça mestra de Lalibela, la icona d’Etiòpia; està apartada de la resta d’esglésies, excavada en una pendent rocosa
des de la qual es pot apreciar perfectament el seu origen de la roca. Vaig baixar per un passadís de roca tallada i vaig creuar dos porxades fins al pati que rodejava l’església. Havia arribat una mica massa d’hora, perquè l’església estava tancada, però em vaig esperar repenjat a un passadís de pedra, al final del qual hi havia un grup d’homes i dones reunits i darrera una cortina una dutxa. Les dones en sortien tremolant i amb el cabell mullat i un capellà les beneïa refregant-los una creu de fusta per la cara i l’espatlla. Tot i trobar-nos en una església cristiana ortodoxa, tots ells es saludaven amb un “salam”, com si en una mesquita a Catalunya els creients s’acomiadessin amb un “adéu”. Quan els homes es van començar a dutxar a mi també em van oferir jovialment de dutxar-me, però jo vaig refusar rient. Quan van acabar vaig fer una ullada darrera la cortina, esperant observar un rajolí d’aigua caient per algun canal excavat a la roca, però hi havia una simple aixeta que va trencar tot el misticisme del moment. Més tard vaig poder visitar la meravellosa església i totes les altres, convencent-me que el viatge a Lalibela havia valgut la pena.

A més a més, tots els problemes mecànics patits durant el viatge a Lalibela tampoc han estat del tot negatius, ja que hauria estat molt pitjor sofrir-los de camí al Sudan. A Addis Abeba tenim l’Andrea Rossetto, un amic d’en Claudio, que té un taller on treballen molt professionalment i econòmicament. Hauré de preguntar a l’Andrea què pot haver passat amb les quatre punxades, a dues rodes diferents, una de les quals era nova. D’altre banda, penso demanar a l’esponsor Ultraseal que m’envií el seu producte anti-punxades, perquè des de que hem canviat les rodes hem patit sis punxades, i en l’anterior part del viatge per l’Àfrica de l’Oest i Central només n’haviem patit una.

Finalment, un altre punt a favor a la visita de Lalibela ha estat el paisatge, que malgrat que en molts moments la carretera no ens el deixava gaudir, sempre era esplèndid. Vàrem creuar serralades, altiplans, valls,... amb els camps segats i la palla amuntonada, i petits poblats de cases de pedra, algunes de forma rectangular (a prop de Addis Abeba), i d’altres de circulars (a prop de Lalibela). En tot moment també apareixien nens corrents dels camps saludant-nos i demanant-nos diners, i alguns adults també. No crec que ningú dels que ens demanen diners hagi rebut mai quelcom d’un blanc, tot i així tenen la convicció o creença que els blancs regalen diners o coses gratuïtament. Alguns demanen diners bastant agressivament o corrent llargues distàncies darrera l’autocaravana, i quan els encarava i els deia que “no” es quedaven ben sorpresos. Nosaltres casi mai hem regalat res, tampoc la majoria dels blancs que hem conegut a Àfrica, així doncs, d’on han tret aquesta creença? Suposo que hi deu haver turistes rics que ocasionalment venen a Àfrica carregats de bolígrafs per a regalar als nens (o fins i tot diners) i la història d’un nen rebent un bolígraf o 10 cèntims de dòlar deu córrer com la pólvora per la comunitat i els diferents pobles, igual que la història del que li ha tocat la loteria que anima a la resta a seguir apostant, o demanant. En qualsevol cas, també crec que les ONGs tenen part de responsabilitat, perquè al regalar diners per a realitzar un projecte en una comunitat o poble genera la idea que els blancs regalen diners gratis. També és possible que les donacions dels països blancs durant la fam que va patir Etiòpia a principis del 70 també hagi contribuït a aquesta idea. M’he quedat amb ganes de contrastar aquestes idees amb alguna ONG, doncs teníem oportunitat per a visitar-ne una a uns 600 quilòmetres de Lalibela, però vist l’estat de les carreteres, hem descartat la visita. Mentrestant, nosaltres seguirem desil•lusionant el nens, sense regalar diners ni bolígrafs, tot i que ocasionalment seguirem regalant les botelles d’aigua buides o menjar a punt de fer-se malbé.





‹ Anterior (25/10/2007)  MES   Següent (2007-12-24)›                     ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya)  PAÍS   Següent (2008-01-14 - Sudan)›
Documento sin título

 

Cómo vivir feliz sin libre albedríoDescargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.