| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (24/02/2009) MES Següent (2009-04-25)› ‹ Anterior (2009-08-13 - Tibet) PAÍS Següent (2009-09-03 - India)› Nepal Kathmandu (veure sobre mapa) 27/03/2009:
Contrariament a Pokhara, hem gaudit força de Kathmandu, com si volguéssim que els últims dies que hem viscut a l’autocaravana fossin inoblidables. Vàrem aparcar en un descampat proper al centre de Kathmandu on hi havia unes altres 5 caravanes més, demostrant-nos que aquests últims mesos hem coincidit amb les rutes de caravanistes que es guien pel temps: mentre al centra de l’Índia la calor és terrible, les temperatures a Kathmandu són molt més fresques o fredes. Entre els diversos interessants autocaravanistes, hi havia una parella d’alemanys jubilats que feia 14 anys seguits que viatjaven amb una gran furgoneta atrotinada entre Nepal, Índia i Pakistan (Karakorum). De totes maneres, no vàrem fer massa vida social amb els autocaravanistes, doncs estàvem massa concentrats a preparar el viatge amb les motxilles, a fer les últimes compres i a compartir el màxim temps possible amb els nostres retrobats amics: en Jay Ram i la seva família, i en David i la Maria, que des de la nostra separació de Nadal havien estat viatjant per Bangladesh i el Nord Est de l’Índia. En qualsevol cas, em vaig reservar una tarda per a visitar una ONG que no vàrem visitar l’anterior vegada i que 2 persones diferents ens havien recomanat de visitar. Em vaig perdre 45 minuts per barris marginals fins que vaig trobar l’edifici de la ONG TDHF que el català Toni Aguilar va crear fa uns 7 anys. En Toni està casat amb una Nepalí i entre els dos estan gestionant una casa on acullen nenes orfes. De totes maneres, segons em va confessar, un dels motius per a abandonar la professió d’informàtic i d’anar a viure al Nepal va ser per a descobrir les causes de la pobresa i trobar-ne una solució. Però després de 7 anys encara no havia trobat una resposta satisfactòria, per això, poc més tard de saludar-nos en Toni em va preguntar: ‘Quina creus que és la causa de la pobresa?’. Vaig estar una bona estona pensant, doncs amb el projecte de prendre el pols al món estic més acostumat a preguntar que a respondre, tot i així, finalment vaig donar la meva opinió molt particular que vaig anar contrastant amb la seva. Per una banda varem concloure que sempre hi haurà pobresa perquè difícilment les societats poden ser igualitàries i sempre hi haurà persones que posseeixen menys que les altres i que seran anomenats pobres. De totes maneres, les condicions de vida dels pobres poden anar millorant amb el temps, encara que no desaparegui l’estatus de pobre: en línies molt generals, la situació dels pobres ha anat millorant al llarg dels segles, per exemple, ara es pot definir com a pobre una família nombrosa que viu en una única habitació de parets massisses, tot i que a l’edat mitjana aquest luxe només estava reservat per a les famílies acomodades. En qualsevol cas, malgrat el increment de qualitat de vida, actualment hi ha moltíssimes persones al món que viuen amb unes condicions de vida inacceptables per a l’ètica occidental, per tant és lògic que part de la societat és proposi d’ajudar-les. Segons sembla, hi ha dues maneres bàsiques d’ajudar: la caritat (donar diners, menjar o productes a canvi de res) o la inclusió dels pobres en el món productiu (contractant el seu treball o ajudant-los en projectes empresarials). Segons alguns estudis, la caritat pot incrementar el nombre de pobres, doncs resulta senzill tenir les necessitats bàsiques cobertes sense treballar, per aquest motiu, moltes ONGs es centren a ajudar als pobres integrant-los al món productiu o capitalista. De totes maneres, per a mi, aquesta opció no deixa de ser una mica irònica, doncs la pobresa està causada pel capitalisme, que accentua les diferències entre rics i pobres. Per a solucionar aquest problema o contradicció, en Toni intenta que les viudes empresàries que la ONG forma i ajuda retornin part dels seus beneficis a la ONG o societat, un objectiu que es complica a mesura que les dones guanyen més diners i es tornen més egoistes. L’endemà de trobar-me amb en Toni, en David i la Maria van celebrar 2 anys de viatge. Nosaltres havíem sortit en unes dates similars cap a Àfrica feia també uns dos anys, i un any abans jo havia iniciat el viatge per Europa (o el viatge de 5 o 6 anys per tot el món), així doncs també ens vàrem afegir a la celebració, sopant uns deliciosos espaguetis a la bolonyesa que vàrem cuinar entre tots a casa en Jay Ram. Hem passat alguns altres bons moments amb els nostres amics, però finalment avui hem ben netejat i ordenat l’autocaravana i hem anat a aparcar-la al sud de Kathmandu, a un garatge de confiança on altres caravanistes deixen aparcades les seves caravanes durant llargues temporades. Després hem tornat a l’hotel on s’allotgen en David i la Maria carregant les pesants motxilles i hem agafat una habitació - doncs el nostre autobús cap a l’Índia surt d’hora al matí -, disposant-nos a passar les últimes hores amb en David i la Maria i en Jay Ram (amb qui tornarem a coincidir d’aquí cinc mesos, quan tornem del nostre viatge amb motxilla pel sud est asiàtic). Durant les últimes converses, hem recordat que va ser a principis de l’any passat que vàrem conèixer en David i la Maria a Egipte. Des de llavors ens hem acomiadat nombroses vegades, pensant que no ens tornaríem a veure fins a Espanya, encara que ens hem retrobat i viatjat junts un total de 5 vegades més: a Iran, Pakistan, India i Nepal. Avui a la nit també ens hem hagut d’acomiadar altre cop, encara que aquesta vegada ho hem fet convençuts que els nostres viatges ens tornaran a creuar abans d’Espanya, potser a Xina o a Sud Amèrica. India Kolkata (veure sobre mapa) 30/03/2009: Teníem comprat un bitllet de tren direcció a Kolkatta des de Patna, però un viatger em va informar que Pana era perillós i que era millor agafar el tren des de Gorakpur. Tot i que el viatge amb tren des de Gorakpur era més llarg (24hores), ens vàrem informar que era molt més senzill arribar a aquesta ciutat des de Kathmandu que a Patna. Així doncs, finalment vàrem comprar un altre bitllet de tren des de Gorakpur amb la intenció de recuperar els diners del bitllet de tren de Patna (és força senzill tot i que les autoritats es queden un percentatge depenent dels dies o hores que falten perquè surti el tren). Paral•lelament, també havíem comprat un bitllet d’autobús cap a la frontera amb una companyia local. Vàrem sortir a les 7:30 en un autobús amb uns quants turistes i forces nepalesos. El trajecte va anar transcorrent força bé, però després del migdia, quan ja havíem arribat a les planures del sud del Nepal, ens vàrem trobar retinguts darrera una columna d’autobusos i camions: havíem ensopegat amb una altre de les temibles vagues del Nepal. Segons sembla, el dirigent d’un partit polític de l’oposició havia estat assassinat la nit anterior i la gent del poble on havia nascut l’home havia bloquejat el tràfic des de la matinada. Igual que a les anteriors vegades, els nepalesos es van mostrar molt resignats i pacients, en comparació a la histèria dels turistes, sobre tot una noia portuguesa que tenia un bitllet de tren de Gorakpur a Varanasi a les 10:30 de la nit. De totes maneres, al cap d’una hora d’esperar la columna de camions i autobusos es va posar en marxa, creuant algunes barricades i avançant algunes desenes de quilòmetres fins a l’entrada una ciutat important propera a la frontera, on vàrem quedar retinguts un total de 4 hores. Al final vàrem arribar a la frontera a les 9 de la nit. Per sort, l’Alexandra es va accelerar i vàrem creuar la frontera els primers de tots i vàrem poder agafar l’últim autobús cap a Gorakpur juntament amb una altre parella de turistes. La portuguesa no va poder agafar l’autobús, perdent així el tren; de totes maneres, també l’hagués perdut, perquè l’autobús va arribar a Gorakpur a les 11 de la nit. Vàrem trobar un hotel relativament econòmic i l’endemà a les 1 del migdia vàrem agafar el nostre tren. El viatge amb tren va ser força relaxant. Malgrat les 24 hores de viatge, havíem comprat un bitllet per la tercera classe AC i estava força tranquil•la. Per segona vegada ens trobàvem a l’Índia després de sortir del Nepal i el contrast dels dos països i la seva gent ens va fer valorar encara més el caràcter afable i pacífic dels indis, amb comparació amb els nepalesos que tenen un caràcter en general més crispat. Llavors em vaig recordar de les memòries que en Toni Aguilar del Nepal em va explicar. Feia uns vint anys, havia viatjat a Índia i s’havia trobat un país molt hospitalari, amb la gent molt interessada pels orígens i cultura d’en Toni (també li havia passat viatjant per Espanya i Marroc). De totes maneres, ell mateix també explicava que l’Índia (igual que Espanya i Marroc) ha canviat força, possiblement corrompuda pel turisme. En Toni havia estat incapaç d’oblidar una imatge del seu viatge de feia vint anys: un autobús d’europeus que llençaven caramels mentre creuaven un poble i els nens corrent darrera la seva estela per a recollir-los. Evidentment, l’Índia que ens hem trobat no és la mateixa que es va trobar en Toni, però d’altre banda, no em costa imaginar que la majoria de la gent es mostraria molt més hospitalària amb nosaltres si ens trobéssim en una altre època. De tota aquesta reflexió només m’entristeix pensar que algun dia, la meravellosa gent d’Iran o el Sudan (no em refereixo als seus governs) deixaran de ser hospitalaris integrant l’egoisme i individualisme mundial en les seves societats. Un cop a Kolkatta vàrem agafar un taxi de pre-pagat en una taquilla fins al carrer Suder, on s’allotgen tots els turistes. Vàrem estar preguntant preus i mirant forces habitacions i finalment en vàrem agafar una per uns quatre euros, que no era la més econòmica tot i que l’Alexandra estava descontenta per la qualitat. No hi havia bitxos, però potser era normal: potser se’ls havia menjat un gat que l’Alexandra havia vist saltant del llit a la finestra la primera vegada que havíem obert la porta. En realitat, l’Alexandra sembla força descontenta amb aquesta nova etapa del viatge sense autocaravana, està força nerviosa i temorosa, queixant-se per qualsevol cosa. Però jo intento ignorar-la, per a no encomanar-me del seu pessimisme, ja que en el meu cas m’estic adaptant perfectament. M’agrada poder-me dutxar-me amb aigua abundant, encara que ens els tres hotels que hem estat allotjats fins ara hem hagut d’utilitzar una galleda i un pot per a tirar-nos l’aigua per sobre. D’altre banda també m’agrada viatjar amb transports públics: tenim molt més contacte amb la gent local, tinc molt més temps per a llegir o escriure i no he d’estar pendent tota l’estona de no xocar el cotxe contra un camioner boig. Al mateix temps, em sento confortable amb totes les poques coses carregades a la motxilla: l’ordenador, la càmera, el flash, dos parells de mudes de cada cosa, un jersei, un impermeable i altres petites coses que semblen indispensables. Amb totes aquestes possessions que carrego em sento capaç de sentir-me a casa quan arribo i ens instal•lem a un hotel, o fins i tot quan estic aquí assentat en una cadira de l’aeroport. L’aeroport... Aquesta ha estat una bona aventura... El nostre avió cap a Bangkok surt demà a les 6:50 del matí. Si tenim en compte que hem d’estar a l’aeroport 3 o 4 hores amb antelació, hauríem de presentar-nos a les 3 de la matinada i despertar-nos de l’hotel a les 2. Una tonteria, no? Així doncs, hem decidit presentar-nos a l’aeroport a mitja tarda, per a passar-hi la nit mig dormint (o no). Però sorprenentment, quan hem intentat entrar a l’aeroport un militar ens ha demanat de veure el bitllet d’avió i a continuació ens ha negat l’entrada, indicant-nos que només podíem entrar quatre hores abans. Indignat m’he dirigit, a petició del militar, al manager de l’aeroport, qui també m’ha dit que no podíem entrar a l’aeroport fins a les 3. Quan li he preguntat si suposadament havíem de quedar-nos a l’habitació del nostra hotel fins a les 2 ell m’ha respòs que sí. Encara més indignat, m’he dirigit a la porta principal i m’he assegut al davant, primer sobre la motxilla i desprès estirat al terra i amb el cap sobre la motxilla, per a expressar millor la meva protesta. Evidentment, aquesta segona postura ha tingut resposta i al cap de poc s’ha presentat un militar exigint-me de sortir del mig del pas (la gent passava perfectament, però naturalment se’m quedaven mirant ben estranyats). Però jo, enrabiat amb els militars i experimentat amb algunes protestes similar d’alguns anys enrere, m’he negat a moure’m. Finalment s’ha presentat un superior i un altre més superior, exigint-me tots que sortís d’allà. Però els responia que només sortiria quan em deixessin entrar a dins. Finalment, sota les ordres del més superior de tots, m’han apartat la motxilla i després m’han estirat pels braços i cames fora del camí. Però tant punt han marxat els militar m’he tornat a estirar davant de la porta, aquesta vegada sense motxilla, que s’havia quedat una mica més enllà, vigilada per la meva mirada. L’Alexandra s’ha presentat diverses vegades pregant-me de sortir d’allà i d’assentar-nos a uns seients a fora l’aeroport, però com que també estava empipat amb ella des del matí, l’he ignorat. Davant la meva nova postura, completament estirat davant la porta, molta més gent s’ha aproximat a mi, alguns mostrant-me simpatia i altres burlant-se (com el militar que m’ha negat l’entrada i després m’ha estirat). De totes maneres, m’he guanyat molts somriures i afecció quan he respòs a un curiós que jo era un activista gandhià que estava protestant. Llavors la gent m’ha dit que l’aeroport tenia unes normes i que jo les havia d’acceptar. Però jo els he respòs que Gandhi va canviar les normes imposades per l’Imperi Britànic i va aconseguir la independència de l’Índia, jo lluitava per a canviar les normes de l’aeroport que considerava injustes. Passada una altre mitja hora, s’han presentat encara més militars, i arriscant-me d’anar a la presó o de perdre l’avió (en realitat m’importava tot un pito) m’he negat altre cop a moure’m explicant-los que m’estava manifestant en contra d’un dret que creia tenir. Finalment, una mica de males maneres m’han tornat a arrastrar fora del camí per les potes i braços però veient que no estaven aconseguint res (em pensava situar altre cop davant la porta) o avergonyits per la seva actitud, una dona que semblava manar ha comentat: ‘deixeu-lo entrar’. I de cop i volta m’he trobat dempeus, amb la motxilla a l’espatlla i la desorientada Alexandra al costat, entrant per la porta principal cap a dins l’aeroport. Poc més tard, ens hem trobat casualment un espanyol, en Didac, que també agafava el mateix vol que nosaltres i un japonès. Els dos havien arribat a l’aeroport poc més tard que nosaltres, i malgrat notar algunes reticències per part dels militars de la porta, havien pogut entrar a dins sense masses problemes. M’he sentit satisfet que, com a mínim, dues persones s’hagin beneficiat de la meva lluita, encara que potser no va valgut la pena, perquè l’aire condicionat a dins l’aeroport era tant intens que amb prou feines hem dormit una hora en tota la nit. Thailand Bangkok (veure sobre mapa) 01/04/2009:
Thailàndia és un paradís. Després d’estar 6 mesos viatjant pels caòtics països d’Índia i Nepal, costa assumir que països com Thailàndia puguin existir. Sobrevolant les afores de Bangkok amb l’avió aterrant ja em vaig sorprendre amb els camps verds, la multitud de cases unifamiliars i les autopistes de diversos carrils que s’entrecreuaven en ponts de múltiples nivells. Però molt més ens vàrem meravellar quan l’avió va tocar terra i es va apropar a l’ultramodern aeroport. Tot era immaculat, grandiós i tecnològic. Però la categorització de paradís no es deu únicament a la renta per càpita de Thailàndia, superior als anteriors països visitats. Després de pocs minuts circulant amb un luxós bus cap al centre de Bangkok, l’Alexandra em va comentar ‘t’has fixat que no s’escolta cap clàxon?’. Era veritat i increïble! Circular per la ciutat era tranquil i silenciós, cadascú avançant pel seu carril. Però abans d’arribar al centre ens vàrem trobar amb el principal problema de Bangkok: els embussos; però a diferència de l’Índia (també té aquest problema entre molts altres de més greus) tots els cotxes es van mantenir aturats al seu carril esperant pacientment, i sense fer sonar ni un sol clàxon! Però les meravelles de Thailàndia no s’acaben aquí, doncs els tailandesos són una de la gent que es mostra més interessada a ajudar del món. Quan vàrem arribar al centre i vàrem preguntar per un autobús que ens portés al barri on teníem allotjament, la gent va començar a preguntar entre ells fins que ens van recomanar el millor autobús, que malgrat tot no ens va dirigir al punt buscat. Però, al tornar a preguntar a una noia a l’autobús, aquesta es va mostrar tant interessada a ajudar-nos que fins i tot va baixar de l’autobús expressament per a nosaltres per a preguntar a més gent com podíem arribar al nostre destí. Aquesta era una altre diferència important en comparació als països visitat des de Turquia : les noies thailandeses no tenen cap timidesa ni pudor de parlar amb persones desconegudes. A més a més, també sorprèn que vesteixin tant destapades, vestint amb pantalons o minifaldes, mostrant totes les cuixes. No és d’estranyar dons que ja m’hagi emportat alguna clatellada de l’Alexandra, perquè a més a més, les Thailandeses són de les noies més atractives del planeta segons els gustos occidentals, malgrat en general ser baixetes i tenir el nas massa enfonsat o la cara massa plana si les mires de perfil (m’ha fet notar l’Alexandra). Finalment varem trobar el local d’uns joves de couchsurfing que llogaven habitacions per 2euros o deixaven dormir gratuïtament a una sala compartida. Al principi, l’Alexandra es va mostrar molt disgustada amb l’habitació que ens van assignar, doncs ella preferia una habitació amb bany. Però a mi em va disgustar enormement la seva actitud, perquè a part de pagar-li tot el viatge fins ara se’m queixava de les condicions amb què viatjàvem. Però després vaig decidir canviar de tàctica amb ella i vaig comentar a partir d’ara ens assignaríem un pressupost individual que inclouria dormir, menjar i desplaçaments; d’aquesta manera, si volia dormir en hotels millors o moure’s amb taxi per la ciutat hauria de renunciar a menjar millor. El pressupost assignat ha estat de 5€ diaris per persona, el mateix pressupost que tenen en David i la Maria des de fa 2 anys que viatgen. Aquest pressupost és menys de la meitat del que teníem viatjant amb autocaravana, així doncs, en realitat ens podríem permetre un pressupost més elevat, però tenia ganes d’ajustar-me al mateix pressupost dels nostres amics, per a estalviar i per a demostrar-me que realment dues persones poden viatjar per tot el món amb 300€/mes. De totes maneres, Thailàndia sembla ser un país força econòmic de viatjar i el pressupost de 10€ diaris entre els dos sembla més que suficient. A més a més, la diversitat de menjar que es ven pel carrer a menys de 0,5euros el plat és increïble. De fet, aquesta gran diversitat alimentària és una altre de les sorpreses de Thailàndia. Exposats a parades instal•lades a les aceres hi ha diversos tipus de carn (jo he provat els pinxos de pollastre, una botifarra amb arròs, i diversos plats d’arròs amb pollastre, vedella o porc), diversos tipus de visceres cuinades (no les he provat), peixos, marisc (incloent uns animalons que semblaven tritons), sopes (algunes d’elles cobertes per una capa de chilis flotant), fregits (l’oli era net i transparent a diferència dels foscos olis de l’Índia), sushi, fideus, fruites pelades, entrepans de gelat, crepes, pastisseria, i moltíssims altres productes que no sabria descriure o anomenar. 06/04/2009:
Després d’un parell de dies prenen posició d’aquesta nova ciutat i de visitar l’ambaixada de Romania per a començar a tramitar un nou passaport per a l’Alexandra (se li estan acabant les pàgines), vàrem començar a visitar les atraccions turístiques de Bangkok (segons la revista "Travel and Leisure" Bangkok va ser la millor ciutat del 2008). Les més importants són els temples de Wat Phra Kaew i el gran palau adjacent, però el dia que vàrem anar per visitar-les ens varen enganyar, o així ho vàrem pensar, perquè ens un noi ens va enredar amb tanta simpatia que no sabem si realment ens va ensarronar o es va confondre. El noi ens va comentar que el Wat Phra Kaew no obriria fins a la tarda i que podíem aprofitar el matí per a visitar dos estàtues de buda i un punt d’informació turística que va resultar ser una agència de viatges. Malgrat tot, la visita als budes va estar bé, però a la tarda ens vàrem trobar que el Wat Phra Kaew només obre pel matí. Així doncs, varem deixar la visita per un altre dia i vàrem aprofitar per a descansar en un parc on un gran grup de dones feien aeròbic mentre els homes feien acrobàcies amb una pilota que casi mai tocava al terra. Al començar a fosquejar, vàrem deixar el parc i vàrem caminar cap al barri xinés, on totes les tendes estaven tancant, a excepció d’un carrer amb grans llums amb caràcters xinesos on hi havia diversos restaurants al carrer captant l’atenció de locals i turistes. Els següents dies els vàrem dedicar a relaxar-nos en altres parcs, a transitar la ciutat i a recórrer amb ferry un tram del gran riu Chao Phraya, per on circulaven grans barcasses de càrrega entre diversos barris de gratacels. Continuament, Bangkok ens sorprenia per la seva modernitat i poca conservació del passat, però tenia el seu atractiu. En canvi, hi havia un poble proper que havia intentat conservar el passat o la tradició que em va ben disgustar. Abans d’ahir vaig agafar un autobús ben d’hora al matí per a visitar el mercat flotant de Damnoen Saduak, un mercat que segons fotografies antigues era molt característic, amb els camperols arribant al poble navegant per canals amb una canoa plena de productes o fruits que venien als vianants de la ribera o a altres barquers. Però al imatge que em vaig trobar va ser totalment viciada pel turisme, doncs un 50% de les barques que circulaven pels canals estaven plenes de turistes; i de la resta, un 75% venien subvenirs i el 25% productes locals, en molts casos empaquetats en bosses de plàstic. Per sort, la visita d’ahir a Wat Phra Kaew va ser molt més satisfactòria i em va treure el mal gust de boca, malgrat els 7 euros de l’entrada. Wat Phra Kaew és un dels temples budistes més sagrats i venerats de Thailandia, el qual guarda l’estàtua del buddha esmeralda la qual va viure una èpica historia, ocultat al nord de Thailandia, capturat per les forces de Laos i recapturat finalment pels Thailandesos, qui van construir-li el temple visitat. El temple es va començar a construir al 1785, juntament amb un palau reial, quan Bangkok es va establir com a nova capital de Thailandia. Evidentment, la reialesa no va escatimar en despeses, doncs els temples de Wat Phra Kaew són fascinants, amb multitud d’estàtues (dimonis i gegants) sorgides de la mitologia hindú, intrigants pintures de batalles mitològiques, una gran estupa daurada, unes altres suportades per exercits de dimonis, i diversos temples amb tres nivells de teulades i adorats budes en el seu interior. Ayutaya (veure sobre mapa) 08/04/2009:
De Bangkok ens vàrem dirigir amb tren a Ayutaya, un poble assentat en una illa natural formada en la junció de tres rius. L’illa va resultar un excel•lent punt perquè prosperés el regne d’Ayutaya, gràcies als rius que defenien la ciutat de les invasions i la beneficaven amb el comerç que naturalment recorrien les aigües. Malgrat tot, al 1767, 4 segles després de la fundació de Ayutaya y després de dos anys de guerra, els Burmesos van conquerir la ciutat cremant i destruint els seus edificis, palaus i temples. A pesar de tot, les seves ruïnes són impressionants i es van ben merèixer la nostra visita. Vàrem trobar un hotel econòmic i net entre l’estació de trens i el ferry que creuava el riu fins a l’illa, on hi ha les principals ruïnes i alguns altres hotels més cars. Després d’instal•lar-nos al nostre hotel, a la tarda vàrem creuar el riu amb l’econòmic ferri i vàrem passejar pel mercat del poble. Després vàrem visitar el primer temple que guardava una antiga i enorme estàtua de buddha assegut que no va ser destruïda pels Burmesos (però si el temple que la protegia). A continuació vàrem visitar una altre gran estàtua de buddha estirat i les ruïnes de tres grans stupes que antigament formaven part d’un palau. Avui hem seguit les visites però llogant un parell de bicicletes i suant per a visitar altres temples i ruïnes d’interès a dins i a fora de l’illa, incloent altres estàtues de buddha sempre venerades pels fidels thailandesos que agenollats ofereixen encens, flors i diners. La manera de pregar sembla similar a les de les altres religions, incloent les supersticions i esperances de ser beneficiat sobrenaturalment amb les pregaries i donacions a buddha. Sukhothai (veure sobre mapa) 10/04/2009:
Després de 6 hores de tren, vàrem arribar a Phitsanulok, una ciutat sense massa interès turístic, apart de d’un fabulós mercat que es despertava a mitja tarda que ens va oferir tot tipus de menjar deliciós i econòmic (si no vigilem ens engreixarem més anant amb transport públic per Thailàndia que amb autocaravana). De totes maneres, Phitsanulok és una bona base per a visitar les relativament properes ruïnes de Sukhothai i vàrem decidir de passar-hi dues nits, trobant una altre econòmic i net hotel, proper a un altre hotel freqüentat per prostitutes (la primera visió que hem tingut de Thailàndia com a turisme sexual). Avui al matí m’he tornat a despertar d’hora (l’Alexandra ha tornat a preferir quedar-se dormint) i he agafat tres autobusos fins a arribar a les ruïnes del regne Sukhothai, el primer regne Tailandès antecessor al regne d’Ayutaya. El regne de Sukhothai va florir durant 150 anys, del 1257 fins al 1379, quan va ser ofuscat i assimilat pel regne de Ayutaya més al sud. A diferència de les ruïnes d’Ayutaya, les de Sukhothai estan envoltades per parcs i boscos i semblen més autèntiques o romàntiques, i això es paga, doncs els tres grups de ruïnes valen uns 2 euros cada una (només els estrangers). De totes maneres, volent mantenir-me amb el ridícul pressupost mensual de 150euros per persona, em vaig colar als tres grups de temples sense pagar, entrant amb la bicicleta amb convenciment per davant dels guardes d’entrades secundàries. En qualsevol cas, les ruïnes de Sukhothai em van semblar menys atractives que les de Ayutaya, encara que també interessants de visitar. Chiang Mai (veure sobre mapa) 11/04/2009:
A fins ara hem viatjat amb tren a Thailàndia, el qual disposa de diferents categories o preus segons la rapidesa del tren, o segons pari a més o menys estacions. Ahir, mentre jo visitava les ruïnes de Sukhothai, l’Alexandra va comprar el bitllet de tren cap a Chiang Mai i havent apresa la consigna de gastar poc, va comprar el bitllet més econòmic, uns 1,2 euros per a 350quilometres. De totes maneres, segons l’horari el tren necessitaria 8 hores per a fer el trajecte, encara que a l’hora de la veritat n’han estat 10. Malgrat tot, malgrat els seients de plàstic i malgrat estar el tren aturat una hora en una estació de tren perduda al mig de les muntanyes, el viatge no se’m va fer pesat. A l’Alexandra una mica, tot i que tampoc va rondinar massa. Vaig acabar de llegir una novel•la sobre l’Índia, vaig escriure el diari dels anteriors dies i una mica més de la meva novel•la, vaig mirar el paisatge (que va passar de les planures del sud a les verdes muntanyes de més al nord), vaig fer algunes fotos, vaig meditar, i vaig conversar amb un home que es va començar a interessar per la meva religió i creences, no sorprenent-se que jo no cregués en Déu. En canvi, jo sí que em vaig sorprendre que ell no cregués en Déu, doncs a l’Índia i en els anteriors països Islàmics és un sacrilegi no creure en Déu, en canvi sembla ser molt més normal a la Thailàndia budista, doncs en realitat Buda no es va voler definir mai sobre la possible existència (o no) de Déu. Després, l’home m’ha explicat que a Thailàndia hi ha molts problemes polítics, i que si els polítics tinguessin més pensaments budistes hi hauria molts menys enfrontaments. De fet, durant aquest viatge, estem llegint a la premsa internacional que hi ha moltes protestes a Thailàndia entre els partidaris del govern actual i els partidaris de l’anterior, però nosaltres que estem viatjant pel país no en adonem, i la gent no sembla voler-nos explicar els seus problemes. Tampoc l’home amb qui he parlat, que no m’ha volgut (o no ha sabut) explicar el conflicte i s’ha centrat a explicar-me que el budisme és una religió que predica la pau entre les persones i la pau de ment. Durant una estona he pensat que a causa del budisme, els països de la zona haurien patit menys guerres i conflictes, però després, recordant la història tailandesa o dels països veïns (Birmania, Cambotja, Laos, Vietnam,...) m’he adonat que no és així, que també han patit les seves guerres, algunes d’elles molt sagnants. Potser passa el mateix que amb el cristianisme o el Islam, dues religions que prediquen la pau i estima entre les persones, però que en realitat han provocat moltes guerres i odi als pensaments discordants. El pitjor d’aquest viatge tant llarg amb tren va ser l’arribada. Quan per fi el tren va para a una via morta de l’estació de Chiang Mai, ja estava fosquejant i plovisquejava. Els taxis a la sortida de l’estació ens volien cobrar molt, però per sort, al carrer de fora ja ens van donar preus més normals fins al barri on hi ha els hotels econòmics de turistes. Però després d’estar buscant una hora carregant les motxilles, ens vàrem començar a adonar per les habitacions econòmiques estaven totes ocupades doncs havien arribat molts turistes a la ciutat per a celebrar en dos dies el fi d’any Tailandès. Però el pressupost ajustat que ens havíem imposat va fer que l’Alexandra m’empenyés a seguir buscant fins que vàrem trobar hotel amagat en un carreró, que tenia unes habitacions força bones amb bany inclòs per només 3 euros. 18/04/2009:
El fi d’any Tailandès o el Songkran ha estat molt divertit, però també força esgotador. Aquestes festivitats coincideixen amb els mesos més calorosos de Tailàndia (el sol es troba vertical al migdia) i des de temps antics, es celebren refrescant les persones estimades amb aigua i les estàtues de budes amb aigua perfumada. Però actualment, sobretot a Chiang Mai, el Songkran ha degenerat en amistoses batalles campals per a mullar equips contraris o en indiscriminats atacs a qualsevol persona que tingui la roba lleugerament seca. Així doncs, si surts disposat a quedar completament xop, la celebració del Songkran resulta molt divertit. Les celebracions començaven en teoria el dilluns, però el diumenge al matí ja va començar la disbauxa. Vàrem sortir disposats a mullar-nos una mica, jo carregant la petita motxilla amb la protecció de pluja i la càmera parcialment tapada amb una bossa de plàstic. Tal com ens esperàvem, l’Alexandra va ser la primera a ser ruixada: perquè era dona i perquè no carrega cap objecte de valor. De seguida l’Alexandra va comprar una petita galleda d’aigua i es va afegir a un petit grup de turistes i gent local que tiraven aigua amb galledes i pistoles a les motos que passaven i als tricicles i tot-terreny descoberts que carregaven exercits de joves disposats a mullar i a ser mullats. Mentrestant jo vaig anar fent fotos, mullant-me parcialment, fins que inevitablement algú amb mala punteria va tirar una galleda d’aigua sobre la meva càmera. Per a evitar problemes, li vaig treure la bateria i la vaig assecar una mica. Després vaig deixar la càmera embolicada en una bossa i mentre l’Alexandra la vigilava i descansava, i jo em vaig ajuntar a un grup d’estrangers que havien comprat un gran bloc de gel per a refredar l’aigua a tirar sobre els rivals. En realitat, una vegada vaig quedar ben xop, era agradable que et tiressin aigua, doncs l’aigua acostumava a ser més calenta que l’ambient. En canvi, quan et llençaven aigua freda o gelada, l’experiència era del tot desagradable, de la mateixa manera que ho era quan et tiraven aigua amb força contra els ulls, la boca o les orelles. Però això era part de la gràcia, i no deixava de ser divertit fer el mateix: llençant aigua congelada contra altres grups, contra motociclistes i sobretot, contra els passatgers dels taxi-busos que es resguardaven al fons, amb la intenció de passar desapercebuts. Al cap d’unes poques hores, els dos vàrem tornar a l’hotel, cansats d’estar xops i una mica refredats. De totes maneres, l’endemà, una vegada el sol va començar a escalfar amb força, va ser més que plaent tornar-se a afegir a la festa, aquesta vegada sense càmera. La llàstima va ser la impossibilitat de fotografiar una llarga comparsa d’estàtues de budes i fidels de diferents temples que transitaven solemnement per un carrer principal de Chiang Mai mentre eren regats respectuosament pels espectadors amb aigua perfumada. Al següent dia vaig descansar, sortint a visitar alguns temples de la ciutat. Però al quart dia vaig tornar-me a afegir a la festa, aquesta vegada ajuntant-me a un grup que agafava l’aigua marronosa del canal i la llençava als transeünts o als dels bar del davant, qui contraatacaven amb pistoles d’alta pressió i aigua congelada. I al cinquè dia hi va haver calma. Tot i així, al sortir a passejar em vaig haver de remullar jo mateix en una aixeta perquè la calor era insuportable. Chiang Mai és una ciutat interessant, plena de turistes però interessant. La ciutat antiga, amb diversos temples d’uns 700 anys d’antiguitat, està rodejada per un gran canal quadrat que la defensava dels atacs burmesos. La majoria d’aquests temples eren força visitats pels Tailandesos en motiu del Songkran, els quals pintaven els budes de metall pintats amb petites plaques daurades, penjaven bitllets de 20 bats (0,4euros) pels temples, escrivien desitjos que deixaven clavats en una flor, penjaven draps de colors i pregaries,... De totes maneres, el que més em va sorprendre dels temples (i que l’altre banda ja havia observat en altres temples de Tailàndia) va ser la veneració de monjos budistes de cera. Enfilats en un pedestal o darrera una vitrina, i davant d’algunes fotos del monjo encara en vida, casi cada temple tenia un monjo vell de cera de mida real i meditant amb gran realisme. Chiang Mai també ens va sorprendre amb alguns altres aspectes. En dos punts diferents vàrem veure una parada on venien insectes fregits de tot tipus: alguns similars a cucs, altres similars a mosques i fins i tot, uns d’una mida enorme, de quatre o cinc centímetres de llarg. D’altre banda, la gran presència de turistes a Chiang Mai ens va fer adonar de quelcom molt comentat als mitjans de comunicació - el turisme sexual a Tailàndia-: moltes noies joves acompanyaven homes de mitjana edat i molts bars tenien signes evidents de ser focus de prostitució. Vaig parlar amb en Ken un anglès que viu de fa molts anys a Tailàndia, dirigint l’hotel on estàvem acomodats. En Ken em va comentar una mica indignat que la gent estigués celebrant el Songkran amb tanta passió, mentre a Bangkok es produïen unes manifestacions molt importants: els camisetes vermelles que volien fer caure al president actual, al qual acusen de voler fer canviar la constitució per a donar més poders al rei i als militars. Malauradament (segons en Ken), la manifestació es va desfer al cap de diversos dies, després de que l’exèrcit intervingués i de que morissin dos manifestants. En Ken no es mostrava massa optimista, opinant que el rei actual (del qual hi ha pancartes, fotos i calendaris per tot arreu) és bastant intervencionista. Més tard, mirant algunes d’aquestes fotos, vaig pensar que aquest rei semblava un home una mica atontat i sense massa energia, un home que segurament no hauria dominat gens el seu entorn si no hagués nascut amb sang blava, i molt menys hauria aconseguit amassar la fortuna que posseeix, doncs segons la revista forbes, el rei de Thailandia és el membre de la reialesa més ric del món Ahir - fent cas a una suggestió d’en Ken - vàrem llogar una moto per 1,6 euros (més 1,4euros de gasolina) per a visitar diferents punts de la ciutat. Va ser divertit, però també esgotador, doncs feia casi vint anys que jo no conduïa una moto i l’Alexandra no parava de moure’s al darrera espantada i histèrica. D’altre banda, hauríem estalviat més agafant transports públics, però no massa. Vàrem visitar el bonic temple de Doi Suthep, enfilat en una muntanya on la llegenda diu que va morir un elefant blanc que carregava les venerades relíquies d’un Buda. A la tarda, ens varem dirigir a Bo Sang, un poble proper famós per manufacturar paraigües de paper, però al poble només hi havia botigues de subvenirs i jo em vaig quedar descansant en un bar, mentre l’Alexandra feia les seves recerques i compres. Laos Luang Prabang (veure sobre mapa) 21/04/2009:
Després d’una setmana de disbauxa i relax a Chiang Mai, vàrem prendre un autobús direcció Nord, cap a la frontera de Laos, creuant algunes carenes muntanyoses cobertes de vegetació tropical o selva, i travessant algunes planures retallades en innombrables parcel•les preparades per a ser cultivades amb arròs. Segons he llegit, Tailàndia és el primer exportador mundial d’arròs (6,5 milions de tones anuals), amb el 55% de la seva area cultivable dedicada al seu cultiu. Més ràpidament del que ens pensàvem, al migdia vàrem arribar a Chiang Kong, a la riba del riu Mekong, que en aquesta regió actua de frontera entre Tailàndia i Laos. Després de conversar amb uns viatges que feia unes setmanes que estaven atrapats psicològicament a Chiang Kong (un poble que no em va semblar que tingués massa atractiu), vàrem passar els tràmits d’immigració de Tailàndia i vàrem creuar el Mekong amb una barcassa fins al poble del davant, Huay Xai, on es trobava la immigració de Laos. A immigració vàrem pagar els 35 dòlars necessaris per a cada visa i a continuació vàrem buscar un hotel, que finalment vàrem trobar a un preu similar als de Tailàndia. De totes maneres, el que no era equiparable era el preu del menjar, que en alguns productes semblava ser el doble de car que a Tailàndia. Per una banda, potser era lògic, doncs absolutament tots els productes empaquetats eren importats del país veí. Però el que no em semblava tant lògic era el preu dels productes locals. Tot i així, després de molt observar que la gent local també pagava els preus que ens demanaven (i que no ens enganyaven), ens vàrem convèncer que el cost de la vida era més elevat a Laos i que en aquest país ens seria més difícil ajustar-nos al pressupost de 5euros/dia per persona. També el transport semblava molt més car que a Tailàndia, com a mínim per al viatge de dos dies amb barcassa per a arribar a Luang Prabang (l’autobús era totalment desaconsellable pel mal estat de les carreteres). De totes maneres, els preus serien més normals si no fóssim estrangers, doncs als turistes els aplicaven automàticament el doble de preu que als locals. Vàrem comprar el tiquet al mateix vespre, i l’endemà vàrem embarcar a la gran canoa, juntament amb uns altres 70 turistes. Feia molt temps que no veia tants occidentals junts en un mateix espai i no deixava de ser una sorpresa, en certa manera agradable, doncs ens va permetre conversar amb molts altres viatgers, la majoria en vacances de quatre setmanes i amb pressupostos molt més elevats que el nostre (per exemple no s’estaven de beure’s diverses cerveses al dia que valien 2 euros cada una). A la barcassa també vaig conversar una estona amb un Tailandès professor d’anglès, que estava dedicant uns dies de vacances per a conèixer Laos, segons ell (i mirant de reüll al conductor de la barcassa) per a descobrir com era Tailàndia 30 anys enrere, abans del bum econòmic. A continuació, aquest mateix professor Tailandès, em va explicar la difícil situació política de Tailàndia, amb un exercit posseint un gran poder i intervenint en les decisions del governamentals. A mitja tarda del primer dia de viatge pel riu Mekong, vàrem arribar al poble de Pakbeng, un poble perdut enmig de la selva i dominant el riu Mekong, ple de restaurants i d’hotels per a allotjar les desenes de turistes que cada dia es veuen obligats a passar-hi la nit en el seu trajecte de Huay Xai a Luamg Prabang. De totes maneres, hi havia força competència i encara vàrem trobar un hotelet econòmic. D’altre banda, l’endemà al ben d’hora al matí (avui), he descobert un petit mercat on m’he pogut fer una idea de com deuria ser l’ambient del poble abans de l’arribada del turisme. Fins i tot, en aquest mercat hi havia una dona que encara no s’havia corromput i que venia els seus productes als preus de la selva, a qui he comprant una gran papaya d’uns tres quilos per només un euro. En aquesta segona etapa del viatge, ens han carregat a una altra barcassa més petita i igual d’incòmode que la primera, acomodats en uns estrets bancs de fusta que et deixaven el cul quadrat, malgrat els coixins que hi havia. Tot i així, les converses amb els altres viatgers han continuat distraient-nos, a més a més de seguir meravellant-nos amb el paisatge (bonic però també monòton), de l’ample riu Mekong transcorrent per sobre un riu rocós i per sota una petita vall coberta de vegetació i algunes cases ocasionalment. Algunes poques vegades, l’emoció del trajecte augmentava, quan el riu es crispava lleugerament enmig de remolins, tot i que la barcassa sempre es mantenia molt estable. D’altre banda, igual que al primer dia, també m’he aïllat una bona estona, mostrant la meva segona personalitat d’autista, i m’he estirat entre dos bancs amb l’ordenador obert sobre la falda per a seguir escrivint la meva novel•la, que lentament avança cap al final. 24/04/2009:
Laos, abans de ser bombardejada massivament pels Estats Units i de caure definitivament en mans dels comunistes, havia estat una colònia francesa, i a Luang Prabang resulta evident amb la seva arquitectura europea i les baguettes que es venen pels tranquils carrers. Realment, Luang Prabang és un poble que enamora, malgrat els centenars de turistes que deambulaven pel nostre costat compartint els mateixos sentiments i malgrat el floreixent negoci d’hotels, restaurants, agències de viatges, cafès d’Internet i paradetes de carrer. Per sort, molts turistes es tanquen als bars a beure cervesa o contracten excursions a unes coves i cascades properes i encara hem pogut passejar amb relativa tranquil•litat per Luang Prabang. Dels segle XIV al XVI, Luang Prabang va ser capital del Regne del Milió d’Elefants (Lan Xang), convertint-se posteriorment en el principal centre religiós del regne. Prova d’això són la multitud de temples budistes que s’escampen pel poble, alguns dels quals vaig visitar (els que no eren de pagament), amb una arquitectura i decoració més simple que els temples Tailandesos, però amb alguns relleus i pintures interessants a les entrades. En un d’aquests temples, descansant sota l’ombra d’un arbre florit vaig trobar un jove que estudiava anglès ajudant-se d’un diccionari. De seguida va establir conversa amb mi, explicant-me que per a molts joves, entrar en un monestir budista era la millor manera d’estudiar, per les facilitats econòmiques i per les poques distraccions que tenien. En qualsevol cas, segons em va explicar, molts monjos abandonen els hàbits una vegada acabats els estudis, encara que sempre conservin la serenitat espiritual gràcies a les innombrables hores de meditació realitzades. Va ser aquest jove monjo trobat al temple qui em va informar sobre una interessant atracció de Luang Prabang, tot i que no hi havia gaires turistes perquè succeïa a les 6 de la matinada. A mi també em va costar despertar-me, però va valer la pena. Abans de sortir el sol (i després d’algunes hores de meditació) els monjos de tots els temples surten en fila india caminant en silenci pels carrers. La gent del poble els espera asseguts a les aceres i proveïts d’olles de menjar (en general arròs), el qual van repartint solemnement dins els recipients que porten els monjos que passen per davant seu. La cerimònia és ràpida però captivadora. La gent, sembla venerar els monjos com si fossin sants, sense tocar-los en cap moment, mentre aquests caminen en passes llargues i en estat meditatiu. Va anar bé despertar-me d’hora perquè després de la cerimònia, vaig ensopegar amb un mercat tradicional que només muntaven al matí (al vespre muntaven un altre mercat exclusivament per a turistes, amb moltes paradetes amb artesania exquisida). Aquest mercat tradicional va ser impressionant per la varietat de productes inimaginables que es podien vendre, apart dels vegetals: amulets, larves i insectes, llangardaixos, polls desplomats, serps,... De totes maneres, l’animal més extraordinari que vaig veure que es venia va ser fora del mercat: dos peixos de riu enormes, semblants a unes carpes, que pesaven 30 quilos cada un. D’altre banda, l’anterior viatge de dos dies pel Mekong i la gran presència de turistes a Luang Prabang, ens de conèixer uns espanyols que viatjaven per poc temps i un argentí molt simpàtic a qui ens vàrem comprometre de visitar quan viatgem per la seva terra. Va ser una bona ocasió per a compartir unes cerveses amb ells, una beguda que no tastàvem des de feia alguns mesos. D’altre banda semblava impossible evitar aquest refresc degut a la calor que fa i degut a les desenes de turistes que passegen pel teu voltant tot el dia amb la botella a la ma, despreocupats pels diners gastats, perquè el seu viatge no durarà més enllà d’unes poques setmanes, abans de tornar a submergir-se a l’estrès del seu món laboral. ‹ Anterior (24/02/2009) MES Següent (2009-04-25)› ‹ Anterior (2009-08-13 - Tibet) PAÍS Següent (2009-09-03 - India)› |
|
