| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (24/02/2011) MES Següent (2011-04-25)› ‹ Anterior (2011-03-15 - Mexico) PAÍS Següent (2011-03-28 - Guatemala)› Belize Cayo (veure sobre mapa) 26/03/2011:
A excepció de la nostra estada a Sartaneja, tots els viatgers que ens trobàvem ens comentaven que Belize era força cara en comparació a Mèxic o Guatemala, sobretot les visites arqueològiques o activitats turístiques en general. Va ser per això, malgrat ens ho haguessin recomanat, que vam descartar la visita a les illes caribenyes de Belize i ens vam dirigir directament a Cayo - St. Ignacio, una destinació turística a l´interior del país, propera a la frontera amb Guatemala. Vam arribar-hi amb els típics autobusos belizians juntament amb tres americans que tenien intenció de comprar un terreny a prop de Cayo, o més al sud, per a crear-hi un hostal amb granja ecològica. Els americans volien llogar un cotxe a Cayo i nosaltres ens havíem animat de compartir els costos amb ells i visitar junts diverses atraccions turístiques dels voltants. Però a l´hora de la veritat, el lloguer del cotxe era molt més car del que ens pensàvem i només vaig visitar, amb uns altres nois de l´hostal on ens allotjàvem, un bonic tram d´un riu on ens vam banyar. La resta del dia i mig no vam fer massa res de bo, a part de conversar amb altres viatgers i connectar-nos a Internet. Així doncs, tenint en compte que l´hostal no era excessivament econòmic, que la majoria d´activitats turístiques eren extremadament cares i que pràcticament no estàvem amb contacte amb la cultura beliziana, al final vam decidir de donar per a acabada la nostra setmana a Belize i entrar a Guatemala. Flores (veure sobre mapa) 28/03/2011:
La dona de la frontera de Guatemala em va dir: - Has de pagar 12Quetzals (2€) Jo no sabia si aquesta taxa era oficial o no, però ja teníem massa experiència creuant fronteres al món i vaig manifestar: - No sabia que hi hagués aquesta taxa d´entrada, em donaràs un rebut? La dona policia va reaccionar ràpid i va exclamar: - Si vols un rebut hauràs d´anar a pagar la taxa al banc al centre del poble. Jo em vaig quedar pensatiu un instant i vaig continuar: - No entenc perquè no em pots donar un rebut... Però la policia em va interrompre enutjada i digué: - No insisteixis! No hauràs de pagar res. Després vaig avisar a dos finesos que viatjaven al mateix autobús que nosaltres que no havien de pagar els 20Q i segons em van explicar després, la dona policia va estar maleint a l´espanyol una bona estona. De la frontera vam agafar un autobús local fins a Flores, un bonic poble assentat en una península del llac Peten Itza. Potser Flores es mereixia un dia de visita, però el motiu principal de la nostra estada al poble va ser la seva proximitat a les ruïnes mayes de Tikal, de 2000 anys d´antiguitat, les quals vaig visitar l´endemà d´arribar a Guatemala. Vaig prendre un minibús turístic a les 5 de matí, per a arribar a Tikal a l´hora d´obertura, a les 6, i va ser un bon encert, perquè va ser fantàstic caminar per la selva rodejat per sorolls misteriosos fins als temples solitaris, que s´elevaven altius entre el paisatge verd. Durant les 3 primeres hores que vaig passar caminant entre els diversos temples i pujant les empinades escales fins al cap de munt d´alguns, em vaig convèncer que aquests eren les millors ruïnes mayes visitades fins al moment, millors que les de Palenque. Però un parell d´hores més tard, quan el sol va començar a atordir i els camins i temples es van omplir amb grans grups de turistes, Tikal va perdre bona part del seu encant i vaig decidir tornar a Flores, tot i que encara em faltessin alguns racons per a explorar.
La ciutat de Coban es trobava a mig camí de les següents atraccions turístiques més al sud de Guatemala, i l´havíem escollit com a punt de descans o parada tècnica, tot i que el conductor de l´autobús ens va advertir que la ciutat podia ser força perillosa. Coban es trobava fora de la ruta turística, per sort un alemany que treballava de voluntari a Coban ens va oferir d´allotjar-nos a través de Couchsurfing. Pensàrem que seria una molt bona manera per a interactuar amb gent que conegués la realitat de Guatemala però les dues tardes que vam estar amb en Herman, aquest estava massa cansat del seu treball i preferia relaxar-se amb els seus amics guatemalencs fumant marihuana. Els amics d´en Herman eren simpàtics, però massa joves i amb ganes d´esbargir-se com per a mantenir alguna conversació profunda. Tanmateix, durant una conversa casual, un dels nois va manifestar que era fill de farmacèutic i que feia poc temps uns atracadors havien robat dues vegades la farmàcia del seu pare. La gent sabia qui eren els atracadors, els quals havien efectuat diversos robatoris, i entre els diversos dependents de les botigues del barri van contractar a dos sicaris per a que matessin els lladres. Al preguntar-li quant cobrava un sicari a Guatemala, el noi em va dir que la recol·lecta que es va fer al barri només era de 50Quetzals (5euros) per botiga, perquè un sicari cobra molt poc, només uns 100 dòlars per encàrrec. També vam conversar una mica amb la Kata, una altre alemanya que treballava amb en Herman, qui ens va explicar una mica la feina que feien, educant a nens fills de recollidors d´escombraries, que vivien rebuscant i vivint sobre l´abocador de la ciutat. Antigua Guatemala (veure sobre mapa) 05/04/2011:
Antigua es sense dubte un del millors pobles d´Amèrica, segurament el més bonic visitat fins al moment. Tant era així que l´Alexandra no es volia moure d´allà, ni al cap de sis dies, quan jo ja començava a tenir ganes de visitar alguns altres pobles de la zona. Encara que Antigua fos fundada per espanyols en una zona de freqüents terratrèmols, la ciutat va prosperar com a capital de Guatemala durant el segle 17 i 18, fins que a l´any 1773 un fort terratrèmol la va destruir. La ciutat va ser evacuada i es fundà una nova capital on actualment es troba la ciutat de Guatemala, però a mitjans del segle 19 l´antiga ciutat va començar a ser reconstruïda mantenint el caràcter colonial dels seus inicis, conservant-se fins a avui en dia, quan la major part dels seus edificis, esglésies i catedrals han estat reconstruïts seguint els plans originals. Normalment, la majoria de pobles turístics mantenen una plaça central històrica bonica i arreglada però fora d´aquesta, els edificis moderns s´imposen. En canvi, a Antigua, tot el poble conservava l´atmosfera colonial, amb els carrers empedrats, cases d´un sol nivell de parets robustes pintades amb vius colors, nombrosos edificis amb arcades de pedra i porxades de fusta cobrint aceres o els patis interiors i esglésies a l´interior de les quals els indígenes adoraven als sants oferint bonics mosaics fets amb vegetals o pols de colors. Al fons del poble, l´altiu volcà ´el Agua´ es mostrava visible la major part del temps, donant el toc final a aquest meravellós poble. Un dels dies que ens vam estar a Antigua, vaig anar a visitar amb un grup el volcà Pacaya, el qual havia explotat feia poc més d´una any, al 27 de maig de 2010, motiu pel qual no es podia ascendir fins al cim, tot i que la gran extensió de lava solidificada, en alguns punts encara fumejant, no deixava d´impressionar. De totes maneres, el que més ens va meravellar a Antigua va ser el quart diumenge de quaresma, una processió preparatòria de la setmana santa, que segons hem llegit es impressionant a Antigua. Només hi havia dos o tres confraries, però una d´elles carregava una plataforma immensa representant el turment de Jesús, d´uns 20 metres de llarg, que havien de transportar entre 30 persones per costat més unes quantes més al centre. Amb un ambient solemne, la processó avançava al ritme de tambors i trompetes, pel costat de nombrosos guardians vestits de romans, entre el fum espès de l´encens i per sobre d´estores de flors i herbes que la gent havia creat anteriorment. Encara no he estat a Sevilla per setmana santa, però aquesta experiència a Antigua em van donar ganes d´anar-hi un cop acabi el viatge.
Va costar arrastrar a l´Alexandra fora d´Antigua, però al final vaig aconseguir convèncer-la per a anar Quetzaltenango, una ciutat que els guatemalencs anomenen Xela, on un home de couchsurfing s´havia ofert a allotjar-nos. En Felipe era un americà (d´Estats Units) que feia dos anys que vivia a Guatemala, un país del qual s´havia enamorat i on pensava viure la resta de la seva vida, potser emprenent algun negoci. L´endemà d´arribar, en Felipe ens va portar a caminar per Xela però, encara que sigui una ciutat força visitada per a Estrangers (bàsicament per a aprendre espanyol), el centre no tenia cap mena d´atractiu. O potser sí que el tenia, però encara estàvem massa enlluernats amb Antigua i ja res se li podia comparar. Només em va fascinar lleugerament el cementiri a prop d´on vivia en Felipe, amb els nínxols rectangulars pintats cada un de colors diferents, els quals eren repintats per tot sants. En qualsevol cas, la nostra estada a Xela va ser interessant per les converses mantingudes amb en Felipe i alguns dels seus amics, amb els quals vam fer un bon sopar la segona nit. Durant el sopar vaig parlar amb un guatemalenc que va explicar que el govern era molt populista, per exemple entregant menjar i diners als pobres a canvi de res, sense que activi polítiques per a generar treball, i això és nefast per al futur del país, però els partits de l´oposició no volen proposar canvis a aquestes polítiques perquè sinó no serien votats. A continuació es va queixar que actualment hi ha força violència a Guatemala provocada per la mara 18 i la Salvatrucha, que es guanyen la vida extorsionant negocis a la capital, tot i que ara han començat a extorsionar als veïns, enviant a matons a cobrar periòdicament. Deia que la policia no pot fer res i que el problema s´havia escapat de control. Després va expressar una dita: ´el diable neix en els petits detalls´ i va afegir que era normal la violència del país, perquè els nens juguen a barallar-se, insultar-se,... i va posar un altre exemple, descrivint una tradició a les universitats de Guatemala, la Huelga de Dolores, durant la qual els estudiants s´emmascaren les cares per extorsionar els negocis i fer diners per a festejar, i si aquests no els paguen els tiren oli o pintura a la façana. Així doncs, no era d´estranyar les extorsions, violència i morts que patia la societat, opinant que actualment mor més gent que durant la guerra civil que va durar 36 anys. Però això no deuria de ser del tot exacte, perquè durant la guerra civil que van protagonitzar un cruel govern contra un grup d´esquerres es van produir més de 200.000 morts, un genocidi que va denunciar Rigoberta Menchu, premiada amb el Novel de la pau. Vaig preguntar al guatemalenc què havia passat amb la Rigoberta i va comentar que s´havia presentat a les passades eleccions però que va aconseguir molts pocs vots, bàsicament perquè els indígenes no la van considerar com a representant, a part de moltes critiques, potser perquè és dona i perquè és indígena, tot i que molts creuen que es s´ha enriquit com a empresària i s´ha oblidat dels desemparats. Un dels amics d´en Felipe que hi havia al sopar, un americà, es va oferir per a portar-nos amb cotxe al següent destí nostre, al llac Atitlan. Durant el camí ens va explicar alguns trucs per no ser atracats als autobusos de la ciutat de Guatemala, per exemple no pots seure a la finestra, perquè es pot asseure algú al costat amb una pistola i discretament demanar-te tots els diners. També ens va explicar que no agaféssim els autobusos de la línea roja, perquè les mares els demanaven diners als conductors per a passar pel sector 18, però aquests no en tenien ni per viure i no feia massa havien matat a 300 conductors en només un any. A continuació ens va explicar dues anècdotes, una que li havia passat a un amic que li van obligar a treure tots els diners de la targeta visa i tot seguit, amb molt bon rollo el van invitar a sopar al Macdonalds amb els seus diners robats. El segon cas era més trist, doncs explicava el que un seu treballador va ser matat feia uns sis anys, potser per venjança o potser simplement va ser un assassinat aleatori, els quals han de realitzar els joves que volen entrar a alguna mara.
El llac Atitlan es un dels principals atractius de Guatemala però, segons ens digueren, últimament no està essent tan visitat, perquè les seves aigües estaven contaminades amb alguna bactèria i no recomanaven de banyar-s´hi. Nosaltres ens vam allotjar a Panajachel, el principal poble a la riba del llac, un poble sense cap mena d´interès si no fos per les desenes de botigues que venien sovenirs al carrer principal, afegint una mica de color als dies encalitjats que vam tenir. Va ser una llàstima, perquè el llac és famós per les seves vistes dels tres volcans a l´altre costat de les aigües i no en vam poder veure la seva silueta fins al penúltim dia. Va ser molt més interessant la visita que vaig fer al diumenge, quan em vaig arribar a Chichicastenango canviant 3 vegades d´autobús. Chichicastenango és famós pel seu mercat de diumenge i realment era molt vistós, similar al mercat de Cuetzalan a Mèxic, amb nombrosos indígenes venent acolorides artesanies a més de vegetals i molts altres productes per als locals. A part del diumenge, ens vam quedar 4 dies a Panajachel sense fer cap activitat extraordinària i bàsicament em vaig quedar a l´hotel treballant amb el meu tercer llibre, un projecte molt més ambiciós que els altres dos i que, en comptes de parlar sobre el viatge tractarà de filosofia, explicant com es pot ser feliç sense lliure albir. De fet, no tenia previst començar l´escriptura d´aquest llibre fins que arribés a casa fins al cap d´un any, després d´haver visitat la resta del continent americà, però després de ben meditar-ho vaig pensar que aquesta era la millor opció. Per una banda em resulta més econòmic començar a escriure mentre viatjo, perquè a Catalunya em gastaria molts més diners pagant la hipoteca del pis (actualment el tinc llogat) i el menjar, que és molt més car. A més, últimament tan l´Alexandra com jo ens sentim més a gust viatjant menys intensament i passant més dies a cada indret, fet que em permet tenir molt més temps lliure per a escriure. D´altre banda, abans em costava concentrar-me en situacions diferents, canviant d´hotel i activitats cada pocs dies, però ara em resulta fàcil de asseure´m a qualsevol lloc, ni que sigui a l´autobús, i concentrar-me per a escriure. Bé, a Guatemala he obert ben poques vegades l´ordenador als autobusos, no només perquè acostumen a anar massa plens i ens han advertit dels problemes de seguretat, però sobretot perquè es pràcticament impossible mantenir quiet el portàtil sobre la falda, perquè les carreteres son massa ondulades i els conductors condueixen massa ràpid i bruscament. De fet, l´Alexandra va voler quedar-se un dia més a Panajachel perquè tenia pànic als autobusos, i quan l´agafàvem un em mantenia premuda amb força la mà tota l´estona, i si en algun moment es relaxava només era per a comentar que els autobusos eren com una muntanya russa, però en comptes de tenir un circuit tancat transitaven per un circuit obert, amb velocitats més elevades, corbes més tancades i precipicis més vertiginosos.
Vam passar quatre dies més a Antigua, relaxant-nos abans de marxar cap als següents països. Vam seguir menjant fruites gelades (pinya, fresses, mango,...) cobertes de xocolata, una delícia molt econòmica. Vaig passejar una mica més pel bonic poble. Vam excitar-nos veient el primer partit Barça - Madrid, i ens vam sorprendre de les passions que desperta la lliga espanyola a Guatemala, amb els aficionats del Barcelona equilibrats amb nombre amb els del Real Madrid, a diferència de Mèxic, on els aficionats del Barça eren clarament més nombrosos. I vam tornar a gaudir d´una altre processó prèvia a la setmana santa, que era la propera setmana. Pels carrers hi havia encara molta més gent que feia dos diumenges i, veient que a les següents processons hi hauria massa gent, ens vam acontentar d´haver pres la decisió de marxar el dilluns vinent. A l´hotel hi havia més viatgers i vaig tenir oportunitat de conversar amb alguns d´ells sobre els viatges mutus. Responent les seves preguntes vaig haver d´admetre que, encara que seguís amb ganes d´acabar el viatge, feia temps que tenia el 50% de la meva ment ancorada ja a casa. Això em permetia de concentrar-me en altres projectes que no estan relacionats amb el viatge, com escriure el llibre de filosofia. Però com a punt negatiu, m´adonava que ens estàvem prenent el viatge molt més tranquil·lament i inevitablement el diari que escric se´n veu afectat, resultant menys excitant, amb menys aventures a explicar. Foren aquestes ganes d´arriscar menys, les que ens feren decidir de no visitar Salvador i Hondures, dos països que -segons ens havien advertit- no rebien a masses turistes perquè encara eren força insegurs. Així doncs, havíem comprat un bitllet d´autobús directament a Nicaragua, confiant que no ens passaria res creuant els dos països anteriors. Leon (veure sobre mapa) 23/04/2011:
Vam sortir de Antigua al matí amb un minibus, direcció a la ciutat de Guatemala, i allà vam pujar a un vell autobús direcció a Nicaragua. Hi havia més passatgers de la comptes i uns quants van haver de seure en cadires de plàstic que van situar entres els altres seients. Per sort nosaltres vam seure en els seients normals, reclinables, sinó hauríem fet un bon escàndol, perquè érem els que havíem pagat més pel bitllet, 50$ a l´agència d´Antigua, a diferència dels 25$ que pagaven la resta. En qualsevol cas, la parada d´autobús a Ciutat de Guatemala, d´on vam sortir, era tan petita i aïllada que difícilment l´hauríem trobat preguntant nosaltres mateixos, arriscant-nos a ser atracats al mateix temps. Al capvespre vam arribar a la frontera amb el Salvador, on haguérem de treure totes les maletes del bus a ambdós costats de la frontera, perquè fossin inspeccionades lleugerament per la policia, i el mateix procediment vam haver de fer quatre vegades més, al arribar a la frontera d´Hondures a les dues de la matinada i a la de Nicaragua cap a les 5. Ens va sorprendre que el Salvador semblés un país cuidat i net, on tot es comprava amb dòlars. Potser hagués estat bé que l´haguéssim visitat, en canvi Honduras ens va semblar molt més brut i recordant les histories de violència que n´havíem escoltat, ens vam reafirmar en la nostra convicció d´haver fet bé de no visitar-lo. Durant el trajecte vaig parlar amb un noi de Guatemala, que des dels 12 anys havia format part de la mara 18, explicant que per a tenir dret a tatuar-se el número 18 en alguna part del cos abans havia d´haver matat a algú. Arribat el moment, els seus companys de la mara l´hi van assenyalar un noi d´una altre mara en una discoteca, al qual va atacar sense intercanviar paraula. Primer li va trencar una botella al cap i després l´hi va enfonsar a l´estómac tres o quatre vegades. Per sort -va dir el noi- l´altre marero no va morir, però tot i així es va guanyar el dret a ser tatuat amb el número 18. Però, passat un mes, quan va arribar l´hora de tatuar-se, va conèixer a un grup de nois que anaven a l´església i va decidir canviar d´hàbits, deixar la mara i convertir-se en predicador. Segons va explicar, la mara no li va causar masses problemes per a abandonar-la, perquè van veure que ell no tenia intenció d´unir-se a la mara rival. Però si va tenir problemes amb la mara rival perquè un temps més tard van ajuntar 7 matons, amigues i familiars del noi que havia atacat amb la botella, i casi el van matar d´una pallissa que li ha deixat diverses cicatrius a la cara. Un altre home de Nicaragua present a la conversa,em va explicar que ell abans bevia molt i prenia forces drogues. Mentre m´explicava la seva experiència recordava que, 20 anys enrere quan havia estat a Nicaragua, m´havia trobat molts homes que s´emborratxaven amb alcohol que bevien de bosses de plàstic transparent fins a caure inconscients al terra. A continuació l´home em va explicar que havia deixat la beguda gràcies a la seva fe amb Déu, que el va ajudar a canviar de vida. Van ser dues converses interessants que em van fer concloure, malgrat el meu ateisme i rebuig de les religions, que la fe en Deu i la pertinença a un grup religiós poden ajudar moltíssim a certes persones a perdre malts hàbits. Finalment em vaig preguntar com se´n podria sortir aquesta gent si -segons somnio- en un futur desapareguessin les religions i la gent que cregués en Déu? Feia vint anys enrere no havia estat a Leon, la ciutat on vam passar els primers dies. La ciutat tenia una arquitectura colonial més interessant que altres ciutats i pobles que recordava haver visitat a Nicaragua, tot i així, no es podia comparar ni molt menys amb Antigua. Potser per això no vam gaudir massa de la ciutat, també perquè feia molta calor, però sobretot perquè hem seguit sense trobar-nos ni conversar amb gent local (a excepció de les converses a l´autobús). Fa vint anys vaig col·laborar en algunes cooperatives agrícoles i ONGs, però actualment, sense gent que ens respongui a través de Couchsurfing, estem obligats a allotjar-nos a hostals plens de turistes que només estan interessats en la disbauxa, tot i que a l´hostal de Leon també vam mantenir algunes converses interessants amb alguns estrangers. Segurament, el més interessant de Leon va ser la setmana santa, tot i que ni molt menys va ser tant espectacular com els diumenges previs a Antigua. El divendres sant va sortir una petita processó recorrent tots els carrers de la ciutat, amb la gent arrecerant-se del sol vertical amb paraigües. Però l´atractiu es trobava al vespre, quan els veïns d´un barri de Leon engalanaven alguns dels seus carrers amb grans catifes amb motius religiosos fetes amb serradures, farina i altres colorants naturals. Una d´elles estava creada per un artista local i per primera vegada havia decidit de posar-hi una persona real al mig representant a Jesús Crucificat, convertint-se en la gran atracció, sobretot pels dubtes que va causar a la processó que havia de caminar per sobre les estores. |
|
