| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (26/03/2009) MES Següent (2009-05-25)› ‹ Anterior (2009-04-01 - Thailand) PAÍS Següent (2009-05-13 - Cambodja)› Laos Vang Vieng (veure sobre mapa) 27/04/2009:
El viatge de Luang Prabang a Vam Vieng va durar unes vuit hores amb autobús, circulant per una carretera de contínues corbes, que s’enfilava i baixava per diverses muntanyes. El paisatge muntanyós era bonic, encara que ho hauria estat molt més si no hagués estat emboirinat. D’altre banda, també danyava la vista observar en moltes ocasions, els pendents de les muntanyes completament desforestats i pelats, segurament per a comercialitzar amb la fusta, però també, en alguns casos, per a cultivar-hi cafè. D’altre banda, la majoria de les cases dels petits pobles que creuàvem estaven fetes de fusta i palla. Realment, apart dels pobles considerats turístics, la vida a Laos no havia canviat massa en el darrer segle. Hauria de ser interessant visitar alguns pobles perduts del nord de Laos, però anem una mica justos de temps (només 5 mesos pel sud-est asiàtic) i ens hem tornat a aturar en un altre poble ple de turistes: Vam Vieng. De totes maneres, a diferència de Luang Prabang, Vam Vieng és un poble horrible, ple d’hotels de baixa categoria, agencies de viatge, cafès d’Internet i restaurants. Els restaurants són un espectacle, doncs la majoria té una gran televisió encesa emetent sèries de Friends o Simpsons, amb desenes de turistes embovats al davant de la pantalla. Per sort, l’al•licient turístic no es troba al poble, sinó en el paisatge i ens unes coves properes. De totes maneres, la majoria dels turistes no semblaven massa interessats en el paisatge, doncs en comptes de caminar pels voltants, preferien fer tubing. El tubing és un esport que s’han inventat les agències de viatge, en el qual el turista és abandonat al corrent d’un tranquil riu, assegut a un pneumàtic inflat de camió i generalment amb una cervesa a la ma. Sense interès de fer tubing (admeto que el preu tampoc em resultava massa atractiu), vaig decidir de dedicar aquests dos dies a Vam Vieng a perdrem per l’altre cantó del riu, on hi havia alguns prats i al darrera diverses muntanyes de roques i vegetació que s’elevaven verticalment, oferint un paisatge que em recordava algunes postals d’Àsia. Al peu d’aquestes muntanyes hi havia diverses coves que estaven senyalades amb un drap ondulant en un pal i amb uns nens que cobraven una mínima entrada. Aquests nens també es van oferir de fer-me de guia, amb un preu més elevat. Però va ser una bona decisió, perquè les emocions d’entrar sol a una profunda cova són inoblidables. La primera cova que vaig visitar, anomenada Phadeng, bàsicament era un passadís (a vegades d’un metre d’altura) que s’endinsava uns cinc-cents metres dins de la muntanya, amb diferents escales de fusta per a baixar i pujar desnivells i passarel•les per a creuar fissures. Al final, el corredor acabava a una petita piscina d’aigua marronosa, on en teoria et podies banyar i on en teoria hi havia uns grans peixos. Això dels peixos no m’ho vaig acabar de creure, de totes maneres, també era increïble observar tan al fons de la cova uns insectes semblant a grills amb unes antenes d’uns vint centímetres de llarg. Al tornar, després d’haver estat tota l’estona preocupat per la fiabilitat de la meva llanterna, vaig decidir perdre la por i apagar-la. Havia entrat amb un bastó, i com si fos un sec vaig anar colpejant el terra, roques i sostre per anar avançant sense perill a trompassar. Vaig avançar uns cinquanta metres en la foscor total i palpant amb el bastó el meu voltant, fins que em vaig trobar en una entorn incomprensible i vaig encendre la llum, temorós de caure per una esquerda. La segona cova, la de Goldjar, era molt més gran, amb diverses estalactites que ressonaven al colpejar-les suaument. Totes les parets blanques de la cova estaven plens de dibuixos fets amb fang, pels diferents troglodites que havien visitat la cova els darrers anys, i al fons hi havia una estàtua de buda amb algunes ofrenes. Quan estava visitant un racó, vaig escoltar que estaven entrant uns turistes. Vaig apagar la llanterna per a no espantar-los, i tot seguit em vaig adonar que així els espantaria més, però ara ja la tenia apagada i vaig esperar, fins que va ser inevitable que les seves llanternes em descobrissin, i vaig encendre la meva, causant-los un bon ensurt, naturalment. L’endemà, avui, m’he dirigit a les muntanyes més al sud disposat a visitar unes altres coves, caminant per un caminet amb teranyines i serps que s’ocultaven al passar. Però al arribar a la primera cova, em vaig adonar que m’havien seguit un home i un noi de pintes sospitoses, amb els vestits bruts i amb un punyal encintat. L’Alexandra m’havia advertit que a les coves es produïen robatoris, així doncs, em vaig situar en un punt elevat a l’entrada i vaig començar a fer punta al bastó que duia amb la meva navalla. L’home i el noi es van quedar a l’entrada, parlant entre ells i sense gosar apropar-se, mentre jo seguia fent punta al bastó com si fos la cosa més normal del món. Fins que l’home i el noi van decidir de marxar sense mostrar interès d’entrar a la cova. Però jo sí que ho vaig fer, envalentit per les meves experiències d’Indiana Jones, tot i així no vaig arribar massa lluny, perquè en una escala de fusta que s’enfilava per la cova em vaig trobar una petita aranya que s’ocultava, i al ajupir-me per a trobar-la i fer-li una foto em vaig trobar una aranya enorme, d’uns deu centímetres, que em van fer perdre totes les ganes de seguir amb les meves aventures. Vientiane (veure sobre mapa) 05/05/2009:
Vientiane, la capital de Laos, és una ciutat molt tranquil•la de només mig milió de persones sense massa d’atractiu (o sense cap atractiu, segons ens van manifestar en Michel i la Christine). De totes maneres, té un descuidat passeig paral•lel al riu Mekong, amb alguns senzills restaurants, un centre molt més modern i car i una parella de monuments als que val la pena fer una ullada. Bé, en realitat, el Patuxai és el monument més horrible mai dissenyant, un arc de triomf construït al 1969 amb ciment donat pels Estats Units destinat a la construcció d’un aeroport. En canvi, l’estupa de Pha That Luang, començada a construir al 1566, era força més seductora, amb una alta cúpula pintada de color daurat, símbol de la religió budista i de la sobirania de Laos. Un o dos dies haurien estat suficients per a conèixer Vientiane, en canvi, nosaltres hi hem passat una fabulosa setmana. Per primera vegada (viatjant sense autocaravana) hem estat allotjats per una parella de Couchsurfing, en Michel i la Christine, els quals ens han obsequiat amb una hospitalitat comparable a la Iraniana o Egípcia. En Michel i la Christine són un matrimoni canadenc que treballen a Laos de professors per a una escola internacional (on van els fills d’ambaixadors, directors d’ONGs i membres del govern). De totes maneres, després de 3 anys treballats al Nepal, i tres més a Laos, ara estan començant a empaquetar per a canviar de continent, iniciant una nova aventura a Tunísia. En Michel i la Christine estaven bastant embolicats i estressats amb el final de curs de l’escola i ens van deixar bona part de temps sols (fins i tot van marxar tres dies a relaxar-se a Vam Vieng), insistint-nos d’agafar qualsevol cosa que volguéssim de la nevera o oferint-nos les seves bicicletes per a moure’ns per la ciutat o per anar a les ambaixades de Tailàndia i Vietnam a fer-nos els visats. L’Alexandra de seguida es va sentir a casa, rient il•lusionada mentre caminava per la magnifica casa i apropiant-se del comandament de la tele i del millor sofà. Mentrestant, jo vaig aprofitar la tranquil•litat per a seguir escrivint la meva novel•la, la qual vaig finalitzar fa uns tres dies (ara només em faltarà repassar-la). De totes maneres, ahir i avui, també hem tingut més temps per a compartir i conversar amb en Michel i la Christine, els quals han arribat més relaxats de Vam Vieng. Hem estat conversant molt sobre educació, sobre el seu pròxim viatge per Turquia, sobre les religions, i molt més. Ha estat molt interessant conèixer-los i veritablement esperem que algun dia ens puguin fer una visita a Barcelona per a retornar-los part de l’hospitalitat rebuda. Si Phan Don (veure sobre mapa) 10/05/2009:
A Laos, el transport públic sembla força car, per tant, inevitablement ens veiem obligats a copiar la resta de turistes i comprar els desplaçaments a través d’agències de turisme. Així mateix, ho vàrem fer per a desplaçar-nos de Vientiane a Si Phan Don, comprant un bitllet d’autobús de dormir (sleeping bus). Pensàvem que seria un autobús amb els seients reclinables, però en comptes d’això ens vàrem sorprendre al veure que era un autobús amb lliteres amb capacitat per a unes 30 persones. No cal dir que l’espai dels llits no era gens ample, tot i així el viatge va ser agradable, sobretot perquè les carreteres eren rectes i ben asfaltades. Molt pròxim a la frontera de Cambotja, Si Phan Don (traduït com a 4000 illes) és una meravella de la natura formada en el curs del riu Mekong, quan aquest es divergeix vorejant multitud d’illes, moltes d’elles existents només durant l’època seca, quan el Mekong està més baix. No sé si realment hi ha 4000 illes; el que sí hi ha és una illa anomenada Don Det, on van la majoria dels turistes. Malgrat tot, la illa conserva un aire rural i tradicional que encara no havia observat en cap altre punt turístic de Laos. Varem ocupar un bungalow gran i net (n’hi havia altres més bonics al costat del riu però l’Alexandra preferia aquest) i de seguida vàrem començar a fer amistat amb els altres turistes que habitaven altres bungalows propers. Mentre fèiem el viatge amb autocaravana, sovint pensava que sense el cotxe estaríem més a prop de les cultures i coneixent més gent local, però a Laos realment no és així: viatgem amb turistes i vivim amb turistes. Possiblement, no és culpa nostra, doncs sovint sentim a dir que les cultures asiàtiques acostumen a ser força tancades i hermètiques. De totes maneres, no deixa de ser agradable relacionar-nos amb altres viatgers o gent de la mateixa tribu que nosaltres. D’altre banda, viatjant sense autocaravana visitem menys llocs però ens entretenim més a cada indret, tenint més oportunitats de relaxar-nos i més temps per a escriure. I no cal dir que, viatjant amb autocaravana, possiblement no hauríem visitat Si Phan Don, o només ho hauríem fet durant un dia. Al mateix temps, ja fa setmanes que ens hem espolsat l’estrès de tenir una accident, de ser despertats durant la nit, de trobar-nos amb els adhesius arrancats,... Apart de la tranquil•litat de Don Det, un d’aquests dies hem fet una excursió amb bicicleta a l’illa veïna, anomenada Don Khon, on hi ha les atractives cascades de Somphamit a veure. Les dues illes estan connectades per antic pont de pedra construït pels francesos i per on hi passava un trenet que mantenia el comerç (i extracció de minerals) fluvial interromput per les cascades. Després de visitar les cascades, ens vàrem dirigir més al sud de l’illa, passant de llarg petits boscos tropicals, petits camps i algunes cases de fusta aïllades, fins a arribar a una platja on em vaig banyar i des d’on es podia agafar una barca per a observar uns dofins de riu, però el passatge era massa costós, i després del bany vàrem tornar cap a Don Det. Cambodja Phnom Phen (veure sobre mapa) 13/05/2009:
Al deixar Laos i entrar a Cambodja, de seguida es va fer evident que havíem entrat en un nou país i en un nou sistema polític. Ens varem fer el visat a la frontera, però a l’hora de pagar ens varen demanar dos dòlars extra per passaport. Els vaig demanar un rebut per a assegurar-me que eren dos dòlars de corrupció i efectivament, no ens volien fer cap mena de rebut i no ens pensaven entregar els passaports si no pagàvem. No em vaig posar dur, doncs estava en una cua amb molts altres turistes disposats a pagar, així doncs, vaig pagar i ja estar. La carretera del nord era molt bona, però molt aviat es va començar a espatllar i durant forces quilòmetres ens vàrem trobar circulant per pistes de terra. La carretera estava força deserta, però de tant en tant ens creuàvem amb algun cotxe de luxe (entre aquests un Hummer), una senyal de trobar-nos en un país corrupte. I efectivament, després, mirant a Internet he descobert que Cambodja és un dels 20 països més corruptes del món. Però els problemes polítics no s’acaben aquí, doncs encara que Cambodja es consideri democràtic, sembla força dictatorial, amb el mateix president governant des de la caiguda del règim de Pol Pot o dels Khmers rouges al 1979, i amb grans plaques metàl•liques al llarg de la carretera amb publicitat del Partit de les Persones de Cambodja. Phnom Phen, la capital de Cambodja sembla molt més desenvolupada que Vientiane, afavorit pel capitalisme enfront del comunisme, però inevitablement, també hi havia molta més misèria. L’autobús ens va deixar al costat del llac Boeng Kak, on hi ha diversos hotels relativament econòmics i restaurants relativament cars. A l’autobús havíem conegut una parella de catalans, en Jordi d’Olot i l’Anna de Girona, i tots junts vàrem escollir un hotel al costat del llac que de nit semblava bonic. De totes maneres, els següents dos dies ens hem convençut de la mala elecció, doncs la nostra habitació contínuament cruixia donant-nos la sensació que s’enfonsaria en el llac i posteriorment l’Alexandra ha descobert una rata al lavabo que avui s’ha menjat la pastilla de sabó acabada de comprar. Malauradament, aquest bonic indret potser deixarà d’existir perquè segons es queixaven alguns propietaris de la zona, una companyia estrangera ha comprat el llac i té previst assecar-lo per a construir-hi un hotel de luxe. Naturalment, el govern corrupte sembla disposat a ajudar l’arribada de capital i de moment ignora les queixes dels habitants del barri. En qualsevol cas, encara que el marronós llac no tingui casi cap atractiu, la zona era agradable, amb un carreró ple de botigues que oferien preus el doble o triple de cars que els d’una botigueta lateral, bars mig buits amb noies Cambodjanes joves que esperaven l’ocasió per a caçar un turista, diverses files de tuc-tucs (tricicles) o motos taxi que esperaven clients, i moltes noies i dones que vestien en pijama. En realitat, la imatge de les dones vestint pijama ja ens havia sorprès de camí a Phnom Phen. Jo ja havia assumit que el vestit tradicional de les dones era molt similar als pijames occidentals (tela fina, de colors clars i vius, i amb dibuixos infantils), però després, llegint un article em vaig assabentar que aquestes peces de roba realment eren pijames que es venien juntament amb la llenceria. De totes maneres, vestir pijama s’havia tornat popular a Cambodja perquè és una de les robes més fresques que es poden portar. En qualsevol cas, també he de dir que no hem observat cap home en pijama. Ahir, l’endemà d’arribar, vàrem sortir a passejar pel centre, arribant al mercat central, on venien de tot: roba, fruites, joieria, peix, carn, petxines, insectes i aranyes fregides,... Després vàrem anar tornant pel costat del riu Tonlé Sap, que a pesar que s’ajunti amb el riu Mekong davant de la ciutat no té massa atractiu. També ens vàrem enfilar al temple budista de Wat Sampao Meas, el qual contenia unes interessants pintures, i fora em vaig trobar una imatge repetitiva amb Laos: diversos homes venien petits ocells engabiats perquè els poguessis alliberar. No deixa de ser una ironia que es consideri una bona obra alliberar els ocells quan en realitat estàs fomentant que s’engabiïn més ocells perquè el negoci és rentable Finalment, avui dimecres al matí hem agafat una moto taxi i hem anat cap al sud de la ciutat fins a l’ambaixada Xina, on hem començat a tramitar-hi el visat (en teoria el tindrem dilluns). Després hem caminat fins a un museu proper que exposa un dels episodis més lamentables de la història de Cambodja i de la història recent del món. Antigament, els edificis del museu havien estat les aules d’una escola secundària, però durant el règim dels Khmers Rouges, l’edifici va ser convertit en una de les presons més infames del segle XX. Des del 1975 al 1979, entre 17000 i 20000 persones van passar per la presó de Tuol Sleng o S21, dels quals només 7 persones en van sortir en vida. La resta va sofrir interminables hores de sistemàtica tortura amb l’objectiu d’aconseguir les seves confessions i poder ser eliminats posteriorment desnucats i degollats a les afores, als infames camps de la mort (death fields). És curiós saber que alguns dels guardes de la presó, i diversos dirigents dels Khmers Rouges, també van acabar sofrint les tortures i la mort a la presó, perquè havien mostrat massa empatia amb les víctimes. El terror que Pol Pot (el líder dels Khmers Rouges) va aconseguir instaurar a Cambodja s’aguantava per si mateix perquè, si no aconseguies comportar-te amb suficient crueltat contra les víctimes, acabaves convertint-te en víctima. A més a més, mai et podies qüestionar sobre la innocència del les víctimes, doncs segons els Khemers Rouges, era millor empresonar a deu innocents que deixar a un culpable en llibertat. Però, qui eren inicialment les víctimes? Naturalment els dissidents polítics, però també qualsevol persona que mostrés signes de tenir educació (per exemple portar ulleres) o d’haver pertanyut a la classe social mitja o alta. Pol Pot era un líder comunista que creia que els camperols eren els únics representants de la classe treballadora i que les ciutats constituïen focus on era molt difícil eliminar les activitats de lliure mercat. Així doncs, quan Pol Pot va guanyar la seva revolució al 1975, va eliminar el sistema monetari i va obligar de buidar totes les ciutats (més de 2 milions de persones a Phnom Phen) i va enviar tota la gent a diferents regions a tallar la selva i a cultivar arròs, treballant amb condicions d’esclavitud. Molta gent va morir pel camí, i molta més en la destinació, doncs la producció d’arròs no va aconseguir els objectius ambicionats per Pol Pot i la fam es va estendre per tot el país. Al final, amb una industria casi paralitzada (una de les 7 persones que es van salvar de la presó Tuol Sleng era un mecànic que podia arreglar màquines) i una població terroritzada, va ser força senzill per als comunistes de Vietnam i desertors de Cambodja de conquerir al 1979 bona part del país, on van reinstaurar la figura simbòlica d’un rei i a una corrupta democràcia. Malauradament, aquests 4 anys de Pol Pot al poder van ser més dels suportables, doncs a causa del règim van morir 2 milions de cambodjans (un 20% de la població), unes de les xifres més esfereïdores de la història de la humanitat. Pol Pot va morir exiliat a les muntanyes al 1998 i des de llavors, s’han començat a detenir i a jutjar alguns líders del règim, com el director de la presó Tuol Sleng, tot i que aquests (i tots els altres repressors) es justifiquen argumentant si no haguessin actuat així s’haurien convertit en víctimes. Sihanoukville (veure sobre mapa) 17/05/2009:
Teníem ganes de platja i, havent escoltat que les platges de Tailàndia eren massa desenvolupades i plenes de turistes, ens vàrem decidir de provar l’única ciutat a Cambodja que viu mirant al mar, Sihanoukville, una ciutat que va començar a existir a partir del 1955 quan s’hi va construir l’únic port d’aigües profundes al país (abans tot el comerç es desenvolupava per terra o pels rius). Els catalans Jordi i Anna també venien amb nosaltres i junts vàrem dirigir-nos a la platja de Serendipity, la més popular i plena de turistes. Per sort, vàrem trobar un hotel bastant econòmic comparats amb els preus de la zona: cinc dòlars per una habitació força gran i neta, amb televisió i lavabo. No cal dir que l’Alexandra va estar encantada amb l’habitació, malgrat la visita que vàrem tenir una nit d’un insecte d’uns cinc centímetres de llarg que s’entossudia a enfilar-se a l’espatlla de l’Alexandra, mentre aquesta cridava com una histèrica que el matés. La veritat, em feia fàstic matar-lo i finalment vaig aconseguir fer-lo fora de l’habitació. Va ser un dia de sort per a l’insecte, perquè si hagués caigut en mans d’un Cambodjà de segur l’hauria capturat, fregit i menjat. En Jordi i l’Anna no van trobar habitació al nostre hotel i van haver d’agafar una habitació el doble de cara en un bonic bungalow sobre la platja. Es notava que ells no tenien les mateixes restriccions pressupostàries que nosaltres perquè, amb els mateixos diners que ells gastaven per a viatjar un any per tot el món, els nostres amics David i Maria podrien viatjar 4 o 5 anys. De totes maneres, la qualitat en la forma de viatjar es notava perquè, mentre nosaltres intentàvem imitar la manera de viatjar dels nostres amics, en Jordi i l’Anna no es restringien de menjar en els cars restaurants de la platja. El problema va ser que apart dels restaurants de la platja no hi havia casi res, a més a més, totes les botiguetes de la zona tenien els productes unes quatre vegades més cars que a Phnom Phen. L’Alexandra es va desesperar força de seguida, comentant-me en tot moment que s’estava morint de gana, doncs només vàrem trobar a les afores unes parades que venien sopes i uns entrepans bastant mediocres. Al segon dia a Sihanoukville, vaig sortir a caminar per sobre les roques a l’oest de la platja de Serendipity fins a la platja de Sokha, on hi havia un parell de grans hotels que ocupaven casi tota l’extensió de costa. Malgrat tot, la platja era bonica perquè al final d’aquesta es podia observar un poble de pescadors. M’hi vaig arribar i vaig caminar entre les seves cases de fusta, davant la sorpresa dels seus habitants que contínuament em saludaven amb simpatia. Allà vaig trobar un restaurant local i enganat del dia anterior vaig menjar-me un parell de sopes delicioses i vaig comprar unes fruites al preu local. Després vaig tornar sota el sol abrasador cap a l’hotel. A la tarda tenia pensat banyar-me, però ens varem trobar en Jordi i l’Anna i es va fer fosc mentre conversàvem. Però, tampoc em vaig banyar l’endemà, perquè el vespre em vaig començar a sentir malament i el següent dia el vaig passar casi tot al llit. Sentia ganes de vomitar, indicant-me que havia menjat quelcom nociu, encara que a estones pensava que podria ser malària o alguna rèplica de la que vaig tenir a Àfrica. També l’Alexandra es va trobar malament, amb uns sintomes diferents als meus. Així doncs, quan avui ja ens hem sentit una mica millor hem decidit saltar-nos el pressupost i fer un bon àpat a un restaurant de la platja, l’Alexandra menjant pollastre i jo peix, acompanyat d’una gerra de cervesa (la qual només costava 0,25 dòlars, una promoció per a captar turistes). Ha esset una vetllada agradable, observant com la llum s’apagava darrera uns núvols de turmenta i escoltant les demandes dels nens que demanaven caritat o venien polseres. Phnom Phen (veure sobre mapa) 19/05/2009:
El dilluns, un dia més tard del que havíem previst, vàrem tornar cap a Phnom Phen. Vàrem tornat a la zona d’hotels del llac Boeng Kak i vàrem tornar a parar al mateix hotel on ens havíem allotjat anteriorment. Per sort a la nova habitació no hi havia cap forat per on poguessin entrar les rates, encara que les corregudes que feien aquestes pel sostre eren esfereïdores. També era impressionant com trontollava tota la nostra habitació quan la noia estrangera de l’habitació del costat invitava al jove propietari cambodjà de l’hotel a compartir-la amb ella. Ens havíem d’esperar a avui dimarts al matí per a recollir el passaport a l’ambaixada Xina però encara estàvem una mica cansats i malalts i ahir a la tarda no vàrem fer res. Tampoc avui. Al matí hem recollit els passaports i hem pagat els visats xinesos (inexplicablement l’Alexandra havia de pagar 70$ i jo només 30$). Després, sense ni tant sols passar per la zona del mercat central, vàrem tornar a la zona del llac i vàrem passar la tarda entre l’hotel i el petit restaurant de carrer regentat per en Veasna. En Veasna era un home molt simpàtic que contràriament a tots els hotels de la zona té un establiment molt senzill però que fa els millors entrepans (David i Maria, quan estigueu per la zona proveu l’entrepà de truita). Ahir a la tarda li vaig preguntar com va viure la repressió del règim dels Khmers Rouges i sense cap mena de reticència ens va començar a explicar que de petit, la seva família vivia a Phnom Phen. Quan els Khemers Rouges van entrar a la ciutat, aquests van obligar a marxar cap al cap als dos milions de persones, incloent els deu membres de la seva família. Pel camí van matar el seu pare, que havia estat soldat i un cop arribat al destí van matar al seu germà, que havia estat policia militar. Després d’un mes van dividir totes les famílies desplaçades segons sexe i edats i en Veasna, que tenia 8 anys, va ser enviat a treballar a cavar canals, juntament amb un altre grup de 30 nois d’entre 6 i 15 anys. Durant els quatre anys que va estar treballant d’esclau pels Khmeres Rouges va passar molta gana, doncs només li donaven un bol d’arròs al dia. Tot i així, en Veasna comentava que tenia sort, perquè en altres zones el menjar encara era més escàs i la mortalitat per desnutrició molt elevada. D’altre banda, el grup d’en Veasna canviada de localització cada deu dies, un cop finalitzada una canalització per a portar aigua als nous camps d’arròs, i al passar pel bosc podien recollir d’amagat arrels o caçar insectes que menjaven amb delit. Quan finalment va acabar el règim de Pol Pot es va poder reunir amb els altres dos familiars sobrevivents (d’una família de 10 persones) i van tronar cap a Phnom Phen. La seva casa estava ocupada per militars vietnamesos, però aquests li van dir que podia la família podia ocupar qualsevol altra casa buida de la ciutat i quedar-se-la (la majoria de la gent morta durant el règim provenia de les ciutats). Van ocupar una bona casa per uns anys, però davant la falta de treball i de diners, al 1995 se la va vendre i se’n va comprar una de més humil a la vora del llac. Per sort, al 1999 van començar a aparèixer els primers turistes per la zona i va obrir el primer restaurant, amb força èxit, malgrat sempre l’ha mantingut amb un aspecte molt humil. Ara, en Veasna sembla un home feliç, tot i que miri amb preocupació el proper assecament del llac Boeng Kak i la possible repercussió en el turisme. Siem Reap (veure sobre mapa) 23/05/2009:
A pocs quilòmetres de Siem Reap es troba Angkor, la més gran meravella del sud-est asiàtic. Malgrat tot, després de 3 anys i mig de viatge i de les nombroses visites de monuments arreu del món, sembla que estigui perdent la capacitat d’impressionar-me. En qualsevol cas, vaig pagar l’entrada de 40 dòlars i durant tres dies vaig estar recorrent amb bicicleta la desena de temples que hi ha escampats en una immensa àrea. Sí, Angkor és fascinant, però personalment em vaig sentir més seduït durant la visita a alguns temples visitats a India i construïts també entre el segle 9 i 13. I és més, deixant de banda algun temple en concret, el que m’ha fascinat més a Angkor no han estat els temples, sinó la pacient i poderosa lluita de la natura per a reconquistar el terreny ocupat per les construccions humanes. Alguns temples conserven senyals d’aquesta ferotge batalla i encara conserven espectaculars arrels endinsant-se entre les pedres dels murs i sostenint arbres centenaris. Però en la majoria dels casos, els temples s’han tornat a conquerir a la natura i s’han restaurat en un llarg procés iniciat a finals del segle dinou per arqueòlegs francesos. De totes maneres, encara que s’hagi talat el bosc al voltant de molts temples, s’hagin reparat fundacions, s’hagin excavat canals per a protegir els monuments de l’erosió de l’aigua i fins i tot, en alguns casos s’hagin reconstruït pedra a pedra sobre unes noves fundacions; la natura encara es pot considera la vencedora a Angkor. Segons revelen imatges obtingudes per satèl•lit, Angkor va ser el centre urbà pre-industrial més extens del món, ocupant una àrea de 3000 quilòmetres quadrats (més gran que l’actual Nova York) i suportant una població d’un milió d’habitants; un espai que avui en dia continua ocupat per boscos i camps d’arròs. En qualsevol cas, l’Imperi Khemer va dominar la natura i les cultures veïnes entre el segle 9 i 13, quan va construir la grandiosa metròpolis d’Angkor i els seus temples, en general construïts amb pedra apilada en forma piramidal sobre uns fonaments de sorra. Els temples es van construir i consagrar primer a d’hinduisme, més tard al budisme i uns segles més tard altre cop al hinduisme, sota el patrocini d’un emperador que va fer destruir totes les estàtues de buda. Però, la religió finalment vencedora va ser la budista, encara que aquesta va ser la causa del declivi de l’imperi, influenciat també per la superioritat de l’imperi de Sukhothai, del quan en vàrem visitar les seves ruïnes fa unes setmanes a Tailàndia. L’Imperi Khemer es va convertir a una branca del budisme anomenada Theravada, la qual nega la divinitat. Aquesta negació del diví va restar poder als governadors, els quals van deixar de construir temples i van perdre la capacitat de mantenir els canals d’aigua que havien d’irrigar els camps d’arròs per a alimentar al milió de persones de la ciutat. Finalment, la ciutat va col•lapsar i es va haver de moure on actualment hi ha Phnom Phen. ‹ Anterior (26/03/2009) MES Següent (2009-05-25)› ‹ Anterior (2009-04-01 - Thailand) PAÍS Següent (2009-05-13 - Cambodja)› |
|
