| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (26/04/2007) MES Següent (2007-06-25)› ‹ Anterior (2007-05-15 - Nigeria) PAÍS Següent (2007-06-14 - Gabon)› Cameroon Yaounde (veure sobre mapa) 26/05/2007: Ahir vàrem preguntar el preu per a acampar en una pensió presbiteriana, però aquest estava fora del nostre pressupost i vàrem passar la nit en un descampat una mica més enllà. Però aquest matí han colpejat violentament la porta. M'he posat una camisa sobre el meu cos nu i he obert la finestra. Al costat de l'autocaravana hi havia uns 8 policies, el seu tot-terreny i altre gent. El policia que havia colpejat la porta ha ordenat: - Obre la porta. - Estem aquí dormint, hi ha algun problema? - Obre la porta - ha dit més autoritàriament. He obert la porta mostrant amb les meves parts intimes pendolant i he exclamat: - Estàvem aquí dormint, quin problema hi ha? Un altre policia del fons, que semblava el cap, ha cridat ofès: - Què fas així? Tanca la porta. L'he tancat i el primer m'ha indicat a través de la finestra que em vestís. L'Alexandra també s'ha vestit i ho ha preparat tot per a marxar. Jo he sortit a fora amb el propòsit d'utilitzar la mateixa tàctica del dia anterior. - Quin problema hi ha? Estàvem aquí dormint i estic malalt - he dit estenent la meva ma tremolosa. - Tens parkinson? - s'ha mofat el cap. - Molt irònic - he comentat intentant no perdre els nervis. Llavors m'han explicat el problema: estàvem aparcats al terreny de l'església presbiteriana i una dona bruixa, que cada vegada que jo obria la boca em tractava de mentider i de pervertit, s'havia encarregat de denunciar-ho. La dona bruixa volia que paguéssim el cost de la pensió i jo m'hi negava. Finalment els cap dels policies ens ha pres els passaports i ens ha comunicat que els hauríem d'acompanyar fins a la comissaria, juntament amb un noi llepaculs de la dona bruixa. A la comissaria, el cap ha presentat el cas a un altre oficial que ha intentat de intercedir entre les dues postures. Però jo m'he seguit mantenint ferm (encara que amb les cames tremoloses per la malaltia) en que no pagaria. Finalment, després de discutir molta estona, he proposat des del terra on m'havia assegut: - Jo no penso pagar. Si l'església vol cobrar, que em denunciïn i que siguin els tribunals els que decideixin. El policia m'ha comentat que les coses no funcionaven així al Camerun, però la proposició ha semblat causar l'efecte buscat i el policia ha començat a explicar al noi llepaculs que no podien tractar als turistes d'aquesta manera i que els Camerunesos eren hospitalaris per davant de tot. I per a confirmar les seves argumentacions ha expressat que per a no tenir problemes les següents nits, podíem passar-les gratuïtament al pàrquing de la comissaria. He agraït la seva oferta, tot i que sabia que l'Alexandra no l'acceptaria, i he preguntat sobre problema amb l'església. - Solucionat - ha contestat. - Solucionat? No he de pagar res? - Tens coratge i no has de pagar si no vols. Finalitzada aquesta nova aventura amb la policia, ens hem dirigit cap al nord de la ciutat on hem trobat un aparcament relativament econòmic dins el recinte d'una comunitat grega amb església ortodoxa. Allà he passat bona part del dia estirat i intentant recuperar forces. Mentre dormisquejava he estat pensant que mal de ventre que patía i falta d'energies es podien deure a totes les tensions viscudes els darrers dies, o els últims mesos. Em venien imatges dels policies del matí, dels d'ahir o del policia a la sortida de Gao que m'havia apuntat amb un dit casi endinsant-lo als meus ulls; recordava amb vivesa la anècdota no escrita del poble on ahir ens havíem parat per dinar, els habitants del qual es van apropar amb matxets (tothom porta matxets a la selva) demanant-nos que els havíem de pagar quelcom; visualitzava la cara de ràbia de l'Alexandra de feia pocs dies, quan havia descobert que en estirar-me al llit havia trencat les seves ulleres de sol que estaven allà tirades; també reproduïa els nostres temors que l'autocaravana no aguantaria durant tot el viatge o que es desmuntaria en un sotrac, o recordava que la nevera havia deixat de funcionar des de feia un dia. Sempre havia minimitzat les preocupacions, mirant el futur amb optimisme i pensant que les experiències negatives són bones per a explicar. Però encara que la meva ment es trobés sense tensions, notava que el meu cos si ho estava, concentrant tots els nervis en el meu aparell digestiu. He intentat seguir visualitzant com totes aquestes vivències i temors s'anaven dissolent i anaven alliberant el meu estómac i m'he imaginat amb energia i completament curat per demà. després he seguit reposant tot el dia i només he escrit una mica i he arreglat la nevera (només s'havia desempalmat un cable elèctric). 01/06/2007:
El guàrdia de la comunitat grega ens va despertar l'endemà, a les sis del matí. Vaig obrir la finestra i em va preguntar: - Que no marxeu? - No, pensàvem passar una setmana aquí - vaig respondre molest per aquesta nova interrupció del son. El guàrdia semblava preocupat. Primer va dir que no li ho havíem comunicat i que hauríem de marxar. Però després deuria avaluar els guanys (personals) que s'emportaria si no marxàvem i va comentar que ens podíem quedar sense problemes. Després de dormir una estona més, vàrem sortir a caminar pels voltants, però encara no em trobava bé i vàrem tornar a passar la tarda vaguejant per les instal·lacions de la comunitat grega, llegint o observant com dos equips de blancs competien a Voleibol. Va ser llavors que l'Alexandra em va cridar i em va fer adonar que el guàrdia assenyalava l'autocaravana mentre parlava amb un home blanc que jugava a cartes. Al cap de poc el guàrdia es va dirigir cap a nosaltres i ens va informar que el president de la comunitat grega li havia comunicat que hauríem de marxar. Vaig demanar de parlar amb el president, i encara que al guàrdia no semblava fer-li massa gràcia, vaig esquivant-lo i vaig caminar a pas lleuger fins a l'home blanc que jugava a cartes: - Bona tarda, puc seure? - Vaig preguntar notant que les cames no m'aguantaven. - Sí, seu. - El guàrdia ens acaba de comunicar que hauríem de marxar, però li volia demanar per favor si ens podríem quedar una altre nit, perquè ja és una mica tard per a buscar un nou aparcament. - El problema no és que us pugueu o no quedar, el problema és que no sabem qui sou. Llavors vaig presentar-los tant bé com vaig poder qui érem, què fèiem i que ens trobàvem a Yaoundé per a tramitar els visats dels següents països, i en acabar l'exposició va anunciar: - Molt bé, ara que sabem qui sou us podeu quedar aquí tota la setmana. - I quant haurem de pagar? - Que heu pagat al guàrdia? - Vaig assentir. - No me n'ha dit res el desvergonyit. No haureu de pagar res. El president també ens va convidar a sopar al restaurant de la comunitat, tot i que jo no vaig menjar casi res perquè el meu estomac semblava refusar-ho. Vàrem estar conversant amb un noi de pares grecs que havia viscut tota la vida al Camerun, en Vasili, que tot i ser blanc es considerava Camerunès com qualsevol altre negre ric. De totes maneres, ja havíem observat que, a diferència dels anteriors països, al Camerun hi havia vivint una gran comunitat de blancs i en concret - ens va informar en Vasili - unes 300 famílies gregues. Al preguntar-li sobre el caràcter del país ens va explicar que els camerunesos són orgullosos i no gaire amables, però que els amic són per a tota la vida. Després ens va seguir contant que el Camerun es un país on no falta menjar: als pobles aixequen la ma i tenen les fruites que volen, o remouen la terra i extreuen més tubercles dels que poden engolir; i això que hauria de ser positiu pot ser un problema perquè fa que la gent sigui mandrosa i sense ganes de treballar. També vaig qüestionar-lo sobre el govern, recordant que en Don Quixot de Rumsiki es queixava que aquest no era democràtic perquè feia uns 25 anys que governaven els mateixos, però en Vasili va esquivar la pregunta dient que no estava interessat en política, tot i que després va afegir que mantenir unit i en pau un país amb 240 tribus, 240 maneres de pensar diferent i 140 dialectes no era tasca fàcil. L'endemà al matí seguia amb mal de ventre i sense energies i, seguint els consells d'en Vasili i l'Alexandra, vàrem anar a l'Hospital Central. Vaig pagar els 3 euros que donaven dret a la consulta i vaig esperar en un passadís vell però net i repintat de feia pocs anys, enmig de gent de cares compungides que esperaven de peu o asseguts en els pocs bancs (a excepció d'un parell de malalts que estaven estirats en un racó), deixant passar els doctors que caminaven amunt i avall amb cares d'estar concentrats en quelcom. Passada una hora o hora i mitja em van venir a buscar i un doctor jove em va atendre en una petita habitació aïllada per una cortina de color incert a la porta. Després d'explicar el meu cas, el doctor va diagnosticar que tenia alguna infecció bacteriana i em va receptar uns medicaments miraculosos que em van posar en forma en pocs dies. En tornar de l'hospital ens vàrem parar a comprar a un supermercat (són grans i plens de productes Europeus). Mentre baixàvem de l'autocaravana, se'ns va apropar un noi blanc observant el mapa del recorregut dibuixat en un lateral, i tot seguit ens vàrem presentar. En Ben d'Austràlia i la Maria d'Holanda feia més d'un any que viatjaven per l'Àfrica de l'est amb un tot-terreny, però ara estaven viatjant per l'Àfrica central molt més ràpid, com un llampec, perquè se'ls estaven acabant els diners que havien obtingut de la venda de la seva casa. En Ben va comentar que li agradava escriure, llavors els vaig explicar la possibilitat de finançar el viatge escrivint per a revistes, de la mateixa manera que estàvem fent nosaltres. Davant el seu interès li vaig deixar un llibre que dona pistes sobre com guanyar-se la vida viatjant i escrivint, tot i que la seva prioritat actual era arribar a Zimbabwe on els esperava una feina com a administradors d'un hotel en un parc natural, on potser ens tornaríem a retrobar. En Ben i la Maria es trobaven a Yaundé amb l'objectiu de tramitar els visats dels propers països a visitar, igual que nosaltres, així doncs, els propers dies vàrem compartir les esperes a les ambaixades de Gabon, República del Congo i República Democràtica del Congo i ens vàrem plànyer conjuntament dels costos dels visats a l'Àfrica Central que sumaven 560€ (incloent els dos del Camerun), i sense sumar el cost del visat d'Angola, que sembla que podrem aconseguir sense problemes (anteriors viatgers havien escrit als seus diaris que havien tingut problemes per aconseguir-lo). En Ben i la Maria encara van pagar una mica més per tal de tenir el visat de RD Congo al mateix dia, però nosaltres podíem esperar fins avui divendres, al cap i a la fi volíem visitar la ciutat i també ens volíem trobar amb un home contactat a través d'Internet (www.couchsurfing.com). En Martin, un empresari amb moltes idees però pocs recursos, apassionat i amb un somriure incandescent, es va presentar a la comunitat grega amb la seva jove esposa. Tenia ganes que l'entrevistés, doncs amb anterioritat havia intentat completar el qüestionari a través Internet però aquest no s'havia enviat correctament. En finalitzar l'entrevista ens va comentar que en el passat havia viatjat a França i que havia descobert que Europa no és el paradís. De totes maneres, al Camerun hi ha moltes noies que somien en aquest paradís i ambicionen casar-se amb un blanc per poder emigrar a Europa. En qualsevol cas, Camerun no és un país amb cultura migratòria i més aviat és un receptor d'altres països d'Àfrica. Recordant la seva visita a França, en Martin va comentar que l'entristien les residències d'ancians d'Europa i va seguir explicant que al Camerun no són necessàries, perquè les famílies estan molt unides i també tenen molts fills, que són font de riquesa. A les ciutats els fills comencen a ser un cost i se'n tenen menys, però a la selva hi ha molt terreny verge i cada fill pot conrear una nova àrea, sense el problema del repartiment de la terra que hi ha entre els hereus a Europa. Poc abans de marxar, en Martin ens va anomenar les tres passions dels camerunesos: el futbol (la segona religió segons ell), la música i la festa (o la cervesa segons altres fonts). En Martin també ens havia indicat alguns dels principals punts d'interès de Yaundé, una ciutat relativament moderna, amb alts edificis sobresortint entre la vegetació i grans avingudes ondulant entre els turons, amb la circulació abundant, embrollada per multitud de taxis grocs multi-clients que fan sonar el seu clàxon contínuament a la recerca de més passatgers. Ens vàrem aïllar una mica d'aquest caos visitant el zoo, però bàsicament hi havia primats i l'Alexandra es va desil·lusionar perquè encara no ha vist un elefant. També vàrem passar pel costat d'un llac, sense cap interès, a excepció del reflex dels edificis del fons. I avui hem pujat fins el turó on hi ha situat el palau de Justícia, des del qual es gaudia d'una bona vista sobre la ciutat. -- En entrevistar en Martin, aquest va opinar que el principal problema del món és la pobresa i injustícia perquè causen violència. La solidaritat i comprensió seria la solució. El seu gra de sorra com a cristià és seguir l'evangeli. El principal problema al Camerun és la corrupció i la pobresa, els beneficis dels recursos naturals s'haurien de repartir equitativament. Ell ha creat una ONG per a lluitar contra la pobresa però no té recursos per a ajudar suficientment. En Martin és feliç perquè no enveja ningú. El secret de la felicitat és estar en pau amb Déu. Bafang (veure sobre mapa) 04/06/2007:
Només teníem el nom de Frederick Djouyep, que l'ONG Arsis de Catalunya ens havia proposat de visitar al poble Bafang, al nord de Yaundé. També sabíem que en Frederick treballava per a una ONG local, però en arribar a Bafang ens vàrem adonar que hi havia moltes ONGs locals (per exemple en 50 metres de carrers n'hi havia tres que s'anunciaven). Per sort a una de les ONGs coneixien en Frederick, i després d'informar-me que era capellà, em van fer un croquis per arribar a la seva missió, al capdamunt d'un tortuós camí. En Frederick, un home bromista i de caràcter fort, ens va donar la benvinguda i ens va explicar que havíem arribat en el millor moment, doncs l'endemà hi hauria una gran festa a la missió perquè el seu diaca celebrava la primera missa i perquè el dilluns tenia una reunió amb l'associació que havia creat en tres pobles: APROFER, Associació per a la Promoció de la Dona Rural. En fosquejar, vàrem sortir a comprar alcohol per a la festa de l'endemà, circulant pels carrers sense llum però plens de gent. En acabar de comprar la mercaderia, ens vàrem aturar a prendre una cervesa en una petita tenda plena de borratxos que volien que els invités a una caixa de cervesa. En tornar, ens vàrem dirigir cap a la gran església de la missió, on es celebrava un concert coral com a introducció a la festa de l'endemà. Les noies del cor cantaven amb ritme, ajuntant les mans en posició de pregaria mentre movien sensualment la cintura i els assistents les encoratjaven contínuament amb aplaudiments i aclamacions. Em va sorprendre, que la disbauxa finalitzés amb un silenci absolut mentre el pare Frederick dirigia una pregaria. L'endemà al matí, ens varen fer seure a la zona de les autoritats, al costat de l'altar i després d'esperar una bona estona, amb unes 200 persones abarrotant l'església, la missa va començar amb canvis de ritmes constants: balls africans, cants corals, lectura de l'evangeli, representacions, aclamacions al nou pare i més balls al portar la bíblia sobre una plataforma plena de flors cap al nou pare, que somreia i reia davant els aplaudiments. Després, el nou pare va exposar el seu missatge sobre la Santa Trinitat, amb la parròquia contestant al uníson que 1+1+1 era igual a 1. El nou pare en tenia l'explicació, era un misteri que no es podia comprendre ni pretendre comprendre. Més tard, van venir l'entrega de regals pel nou pare (o per l'església, ja que els regals s'havien de registrar), i després de molts més balls, cants, aclamacions i missatges la missa va acabar. Havien passat quatre hores, però en casi cap moment havia resultat avorrida, ben al contrari que a Europa. Al acabar la missa vàrem saludar diferents catalans cooperants que havien assistit a la missa per la seva amistat amb en Frederick. Un d'ells em va explicar que en Frederick era president d'una penya de l'Espanyol, un equip de futbol de Barcelona on juga el porter Kameni nascut prop de Bafang. Em va sorprendre la informació, doncs sembla que els Camerunesos, grans amants del futbol, només es vesteixin amb samarretes del Barça (on juga l'Etoo, un altre Camerunès) i de la selecció del Camerun. Una altre noia, la Mar, ens va explicar que s'estan enviant molts diners a l'Àfrica però falta un canvi de mentalitat per a canviar la situació del continent. La gent està desmotivada i no lluita davant els problemes, viuen per avui sense pensar en el demà. A continuació, la Mar es va queixar del govern del Camerun, que només està preocupat de mantenir el poder i no fa res per a millorar el model educatiu o l'actitud social. A vespre vàrem quedar a les vuit per anar a sopar amb la Mar, dues catalanes més, i altres africans. En Frederick ens va passar a buscar tard i borratxo, però tot i així, ens vàrem aturar a casa d'un jutge a fer una altre cervesa. Al sortir vàrem estar a punt d'atropellar un home que va cridar: - Ja em podries haver atropellat, així em pagaries i tindria de què menjar. Vàrem continuar el camí carregant dones grosses i vàrem arribar al restaurant a les nou, una hora tard, però les catalanes també feia poc que havien arribat i el menjar encara va tardar molt més a venir. El restaurant estava integrat dins el mobiliari d'una casa, per no pagar impostos, segons ens van explicar. Avui hem tornat a pujar al tot-terreny atrotinat d'en Frederick i ens hem dirigit acompanyats d'una infermera voluntària cap a Mbouassu, un poble extraviat entre les muntanyes i els camps de cafè (alguns dels quals estaven descuidats pel baix preu del cafè) i plataners i cultius de iuca i blat de moro. Vàrem ser rebuts a casa d'un ex-cap de brigada, segons la costum, amb whisky de 12 anys. En Frederick va obrir l'ampolla i va ruixar una mica el front de la casa, després ens va humitejar les mans amb l'alcohol i finalment vàrem brindar. Destacant sobre una taula hi havia dos ullals d'elefant i un peu de goril·la que, segons sembla, els locals cacen i mengen ocasionalment. Després de la rebuda ens vàrem dirigir cap a la reunió per un petit camí entre les cases amagades entre la vegetació i els camps de cafè. Caminava amb una dona de l'associació i la infermera i escoltava com la dona es queixava que no tenien pou ni font amb aigua potable i que havien d'agafar l'aigua del riu, on els mateixos vilatans feien les necessitats, agafant conseqüentment greus malalties. D'altre banda, també va comentar que la gent està molt cansada i la infermera va comentar que segurament es devia a la malnutrició. Encara que la terra fos molt productiva, els habitants no ingerien una alimentació variada que els aportessin els nutrients i vitamines necessàries. Finalment es va complànyer que tot i ser una vila d'uns 5000 habitants amb altres petites viles depenent d'ells, no tenien cap centre de salut. La reunió es celebrava en una petita casa de fusta que havien condicionat amb una taula i unes vint cadires al voltant, on hi havia assegudes dones vestides per l'ocasió i homes, tots ells concentrats i alguns escrivint. La reunió va iniciar-se amb una pregària i a continuació en Frederick es va dirigir a les dones amb les següents paraules: "les dones treballen molt i participen molt a la societat però haurien de decidir més". Però tot i els objectius de l'organització no es va tornar a parlar més de la promoció de la dona i va semblar que continuaven essent els homes els que seguien prenent les decisions importants. En Frederick va proposar d'aportar infermeres per a educar en salut i en nutrició i tècnics agrícoles per a millorar la producció dels cultius, però abans de res havien de restar units i organitzats per a millorar la seva situació però també per a rebre finançament d'alguna ONG. A continuació, es va informar als assistents de la possibilitat d'accedir a uns ajuts de la unió europea. I finalment en Frederick va lliurar a la presidenta, entre aplaudiments i aclamacions, un sac d'adob i 30 euros perquè l'associació pogués iniciar el cultiu d'un camp de blat de moro comunitari. Al finalitzar la reunió amb menjar i cerveses, en Frederick ens va mostrar dues fonts que agafaven l'aigua de les muntanyes i que havia finançat la ONG Mans Unides. Després d'explicar-nos tots els problemes que tenien al no tenir aigua potable, vaig preguntar estranyat: - Si hi ha aquestes fonts d'aigua potable, com és que les dones es queixen que han d'agafar l'aigua del riu? - Perquè hi ha una persona del poble que vol cobrar diners i els ha tancat l'aixeta. - I no es pot fer res per a solucionar-ho? Sense donar més explicacions, la seva mirada em va dir que no hi havia res a fer. Més tard el tard vaig tornar a interrogar, però no en vaig treure l'aigua clara. Vàrem tornar tard i cansats. En arribar a Bafang, la Infermera comentar que estava cansada i va demanar a en Frederick que la deixés al centre, però aquest va seguir conduint en silenci fins a la missió. 06/06/2007:
El diumenge, al saludar la Mar i les altres dues noies catalanes, ens vàrem adonar que el capellà que dirigia el seu projecte es deia Michel Djaba, un home que la ONG ARSIS també ens havia demanat de visitar. Vàrem quedar que ens vindria a buscar el dimarts a Bafang (o així ho vàrem creure), però al final va resultar que havíem quedat el dimecres. De totes maneres, va donar la casualitat que el dimarts al matí hi havia la festa de fi de curs de l'escola d'infantils de sota la missió i hi vaig assistir amb en Frederick. Com ja va essent costum, em van fer seure al millor sofà, al costat del pare Frederick que va inaugurar la festa amb una pregaria. Tot seguit, els nens i nenes, d'uns dos a quatre anys, van cantar l'himne Nacional, van seguir amb una representació teatral interpretant el pare Frederick dient missa, i van continuar ballant, recitant poemes, demostrant els seus coneixements d'anglès, teatralitzant un casament,... En la representació del casament, els dos esposos es feien una prova de la sida abans d'acceptar el matrimoni. Després els nens van recitar un poema en que es proposava la castedat per a lluitar contra la Sida, si la castedat no era possible, la fidelitat i sinó la utilització de preservatius. Més tard vaig qüestionar sobre el tema a en Frederick i contradient la doctrina del Vaticà va manifestar-me que donava suport al missatge recitat pels nens. La festa va acabar, com sempre, amb una altra pregaria i amb un menjar comunitari. L'Alexandra no havia menjat res en tot el dia, perquè segons ella no hi havia res per a menjar a l'autocaravana, així doncs, a la tarda, vaig haver de caminar fins al poble per a comprar els productes requerits. Bafang és un poble allargat al llarg d'un carrer principal amb tot tipus de botigues darrera les aceres enfangades, tot i així vaig haver de caminar fins al final del poble per a trobar tots els ingredients exigits. De totes maneres, vaig tornar carregat en una moto-taxi. Al vespre vàrem tornar junts al poble, amb en Frederick i la infermera, perquè la Mar ens havia invitat al despatx de l'associació Kentaja, que dirigeix en Michel Djaba. Vàrem comprar unes begudes al bar de sota i la Mar ens va començar a explicar el treball de l'Associació Kentaja, que té tres centres d'acollida de nens de 6 a 18 anys. A mitja explicació, va arribar en Frederick que havia anat a comprar menjar i ens va contar una mala notícia, s'havia mor un professor d'Espanyol que la Mar coneixia, deixant a la misèria la seva vídua i els seus quatre fills. La dona treballava venent cacauets al carrer, activitat totalment insuficient per a pagar el lloguer de la casa que ocupaven o l'alimentació dels nens. Algú va preguntar: - I com podran sobreviure? La Mar va respondre: - Segurament l'associació Kentaja s'haurà de fer càrrec de dos o tres nens perquè la mare pugui tirar endavant. Avui al matí ens ha vingut a recollir en Michel per a visitar el centres d'acollida que l'associació Kentaja ha creat i manté al poble Badzuidjong. Durant el camí, en Michel ens ha explicat amb paraules que ens commovien com abans de crear l'associació va començar a acollir nens orfes a la parròquia, després va crear l'associació Kentaja amb l'ajuda de dues entitats europees que suporten amb apadrinaments les despeses mensuals de salaris, alimentació, salut i escolarització dels 130 nens acollits als tres centres creats. De totes maneres, també reben ajudes puntuals molt beneficioses d'altres ONGs i entitats, per exemple, fa uns anys els bombers de Barcelona es van despullar en un calendari per a recollir diners per a construir un dispensari maternal al poble de Baku, una altre dona rica de Barcelona va finançar l'edificació d'un dels centres amb llits individuals per a 64 nens. De totes maneres, ara estan intentant engegar projectes d'autofinançament. El capdill del poble de Badzuidjong ha regalat tres hectàrees a l'associació, destinant-los al cultiu i a la producció de carn, amb dos objectius: alimentar els nens i ensenyar-los l'ofici del camp. En aquest punt m'he interessat sobre els cabdills dels pobles i en Michel m'ha explicat que gaudeixen d'un gran poder sobre el poble i sobre els recursos financers del govern destinats al poble. Llavors he explicat el cas de l'aigua potable de Mbouassu, on ens havia portat en Frederick, i després de l'exposició en Michel ha comentat. - Hi ha cabdills bons i interessats amb el progrés del poble, com el de Badzuidjong, però també n'hi ha de dolents i podria ser, que el cap de Mbouassu hagi tallat l'accés a l'aigua potable perquè en vulgui cobrar el seu ús i els habitants no s'atreveixin a denunciar-ho per por o respecte. El camí cap a Badzuidjong era en molt mal estat, intransitable per l'autocaravana, i poc abans d'arribar hem escoltat una espetegada sota una roda. Hem baixat i en Michel ha observat amb preocupació que s'havien trencat dues ballestes de la suspensió. Hem acabat d'arribar a Badzuidjong, però la suspensió danyada ens ha obligat a marxar just després de visitar les instal·lacions i els camps de blat de moro de l'associació, l'escola del poble i el riu d'on tornaven els nens de rentar la roba. De tornada a Bafang, en Michel ens ha explicat que recordava quan tenia 10 anys, fa uns 40 anys, que va haver de fugir del seu poble que van incendiar els francesos, en part pels aires d'independència que s'imposaven i pels de comunisme que s'infiltraven. Arribats a Bafang, he entrevistat en Michel i enmig de l'entrevista ha contat que era orfe des dels 10 anys, però no he caigut a preguntar si els seus pares van ser mors pels francesos. -- En Michel que opinava que el principal problema del món és l'ambició dels homes que a vegades els fa feliços i a vegades els fa xocar amb la llibertat dels altres. S'hauria de fomentar el diàleg per a solucionar aquests problemes. El principal problema del Camerun és la falta de desenvolupament, seria necessari un canvi de mentalitat, tot i que hauria de ser un interès i responsabilitat de cada individu. Ell intenta, a través de la fe o de l'acollida, que el jovent prengui iniciatives a favor del desenvolupament. En Michel és feliç perquè ha arribat a ser el que somiava (li ha tocat la loteria de ser sacerdot). El secret de la felicitat és ser amic de Déu i de l'home. Douala (veure sobre mapa) 08/06/2007:
En Michel ja ens havia informat que a Nkonbsamba tenien el centre d'acollida més gran i modern, finançat per la dona rica de Barcelona, però no sabíem que el poble estava en la direcció a Douala, per on circulàvem. Per això, quan l'Alexandra va observar el cartell de Kentaja al costat d'un edifici de la comunitat Europea, varem decidir de recular i visitar el centre. La majoria dels nens estaven a l'escola però hi havia dues educadores que estaven preparant el menjar. Em vaig presentar i els vaig demanar si em podien mostrar el centre d'acollida i fer alguna foto, però elles no estaven informades de la meva arribada i va ser necessària una trucada a en Michel. Després, les dues noies, molt amables, em varen mostrar el sòlid edifici de dues plantes amb habitacions i equipaments de luxe segons els estàndards rurals del Camerun. Des de la terrassa em varen sorprendre explicant-me que al costat s'estava construint un altre edifici finançat per una altre ONG per a poder acollir molts més nens. Al migdia vàrem arribar al centre de Douala, avançant per un carrer amb l'asfalt estripat i foradat i amb un trànsit que ens va tenir aturats una bona estona. Sembla mentida que Douala, essent una ciutat més gran que la capital Yaundé i el motor econòmic de Camerun, sigui una ciutat tant descuidada en infraestructures, tot i que també és veritat que s'estaven arreglant alguns carrers dirigits per asiàtics. Apart d'això, Douala és una ciutat sense cap gràcia i amb res per visitar. Per tant, hem aprofitat aquests dos dies a la ciutat per a relaxar-nos, fer compres al supermercat, treure diners i passejar entre els grans edificis i petits comerços. Kribi (veure sobre mapa) 11/06/2007:
Ahir va fer un any que jo i l'Alexandra ens vàrem conèixer a Romania, mentre jo estava realitzant la primera etapa europea del viatge. De seguida ens vàrem atraure i enamorar i sortosament, als pocs mesos, l'Alexandra va tenir la valentia d'abandonar els seus amics, família, feina i estudis per acompanyar-me en aquest viatge per tot el món. Bé, al principi no es va fer a la idea de viatjar tant, per això no va renovar amb temps el seu passaport i ara s'està quedant sense pàgines en blanc. Però ara diu que no m'abandonaria per res al món, perquè el seu objectiu - segons ella - és fer-me la vida més difícil. I a vegades ho aconsegueix, sobretot quan actua com una malcriada o quan es torna histèrica i paranoica. El problema és que Àfrica no és el seu continent: massa gent diferent encuriosida amb nosaltres, masses perills hipotètics, massa menjar indesxifrable, masses insectes de pel·lícules de terror, masses carreteres intransitables,... De totes maneres, sembla que es va acostumant a aquestes vicissituds i comença a fruir d'aquest fantàstic viatge, tot i que encara falta molt perquè s'enamori d'aquesta terra. En qualsevol cas, lo important és nosaltres seguim enamorats i gaudint de la nostra companyia. Kribi és un dels millors pobles al Camerun on celebrar un aniversari. És un poble que voreja la platja remullada pel tranquil oceà Atlàntic, i remullada també per les pluges. Kribi és un paradís, però no en aquesta època, en que comença a ploure a bots i a barrals. Però hem tingut sort que ha plogut durant la nit i durant el dia ha fet bones estones de sol, que m'han permès de submergir-me a l'oceà i degustar el deliciós marisc i peix que s'hi pesca - l'Alexandra, que no menja peix ni vol ser tocada per peixos, només ha gaudit observant com jo em delectava. De totes maneres, sí que varem meravellar-nos conjuntament amb les cabaloses cascades de Lobé, unes de les poques del món que salten directament sobre el mar. En qualsevol cas, no hem vingut a Kribi per a celebrar el nostre aniversari. La ONG Lanzarote Help ens havia invitat a visitar l'hospital que havien construït a prop de Kribi feia dos anys. El dissabte el migdia vàrem ser rebuts pel Dr. Samuel, originari de Guinea Equatorial, la voluntària cirurgiana Sílvia de Mèxic, i el també voluntari director Italià, en Luciano. Vàrem decidir d'aprofitar la bona companyia d'en Luciano i la Sílvia i compartir el fi de setmana amb ells i visitar l'hospital el dilluns al matí. En Luciano ens va explicar com està gestionant i controlant l'hospital, un treball que no pot ser assignat a una persona local, perquè segons ell es mouen massa per interessos econòmics i estan massa avesats a la corrupció. I avui al matí, el Dr. Samuel ens ha descrit el funcionament de l'hospital: els pacients paguen per les consultes, tractaments i operacions un 50% menys que en els hospitals públics. De totes maneres, els pacients arriben per temporades, perquè han de recopilar els diners, i només arriben els casos més greus, perquè la gent prefereix automedicar-se. En qualsevol cas, l'hospital té 20 llits que a vegades són insuficients per a tots els ingressats, per aquest motiu, Lanzarote Help està finançant la construcció d'un nou edifici que duplicarà els serveis i llits de l'actual hospital. L'hospital, apart d'oferir atenció al part, rep molts casos de malària, que normalment es cura a no ser que la malaltia es trobi en un estat molt avançat o bé el pacient hagi agafat resistències amb l'automedicació; també es tracten molts problemes gastrointestinals causats per l'aigua no potable o mala higiene; problemes respiratoris per culpa de la pols de l'estiu; i curiosament també problemes cardiovasculars, depressions, insomni, ansietat,... - "la globalització ha arribat a l'Àfrica", ha expressat en Samuel -. La sanitat pública ofereix casi gratuïtament els medicaments per a tractar la sida, tot i que a l'hospital també se'n diagnostiquen molts casos, de totes maneres, segons en Samuel, el gran problema sanitari l'Àfrica no és la Sida, és la malària. A la tarda, en Samuel s'ha presentat a casa en Luciano y la Sílvia i hem continuat la conversa del matí. Lentament en Samuel ha anat explicant la seva interessant vida: la sortida de Guinea Equatorial per anar a estudiar Medicina a l'antiga Unió Soviètica; el treball com a doctor al Berlín occidental, abans i després de la caiguda del mur; i el retorn a Àfrica, treballant a l'hospital de Kribi, a prop del seu país davant la impossibilitat de tornar-hi, ja que des de la seva sortida d'Àfrica ha estat un home clau a l'oposició del règim dictatorial de Guinea Equatorial, un règim suportat pels governs europeus gràcies als recursos petroliers però que té les mans brutes de sang, tots els seus 500.000 habitants controlats, els opositors a la presó i torturats. De totes maneres, en Samuel encara té esperances d'un canvi polític al seu país, des de l'hospital rep molts pacients guineans i espera que mica en mica els donarà la força per a cridar "ja n'hi ha prou". --- Vaig entrevistar en Samuel que opinava que un dels principals problemes del món és la falta de llibertat, per exemple en dictadures. La solució està en pensar que ens mereixem la llibertat. A nivell personal en Samuel és metge i ajuda que els seus pacients s'alliberin de les malalties i també lluita perquè el seu país s'alliberi. El principal problema a Guinea Ecuatorial és la falta de llibertat, "és una vergonya que en el segle XXI encara hi hagi dictadures", com al seu país. El canvi pot venir de dins el règim però amb la pressió exterior. En Samuel és feliç però seria més feliç tornant al seu país en pau i anar a pescar al riu del poble on havia nascut. El secret de la felicitat és l'esperança de tenir la felicitat total. Ambam (veure sobre mapa) 12/06/2007:
Avui al matí hem rebut una molt mala notícia per correu electrònic. Ens ha escrit en Ben, l'australià que havíem conegut a Yaunde. Ell i la Maria es trobaven al Congo i ens informaven que ni a LibreVille (capital del Gabon) ni a Cabinda (petit territori d'Angola entre els dos Congos) havien pogut tramitar el visat d'Angola, tot i que pensaven que des de Kinshasa (capital de la República Democràtica del Congo) es podia aconseguir. D'altre banda ens informaven que les carreteres del sud del Gabon i del Congo estaven sense asfaltar, plenes de fang i amb profunds forats i roderes creades pels camions. Ens explicaven que creien que ens seria impossible de transitar-hi amb la nostra autocaravana sense destrossar-la. Per acabar d'arreglar-ho, l'Alexandra ha llegit una altre notícia a Internet que relatava que ahir havien matat una Voluntària de Metges sense Fronteres a la República Centre Africana. Hem marxat de Kribi amb el pessimisme dibuixat als nostres rostres, circulant direcció al Nord, a continuació cap a l'Est direcció a Yaundé, per després tornar cap al sud, amb el Gabon com a destinació. Però a mesura que descendíem cap al sud per una bona carretera, ha aparegut un sol radiant i hem entrat al país dels pigmeus (homes i dones de proporcions normals però dos o tres pams més baixos que la resta, que ens miraven amb la mateixa curiositat que nosaltres a ells), i l'optimisme ha tornat a mi. En algun punt o altre hauríem de poder aconseguir el visat d'Angola, encara que sigui amb l'ajuda de l'ambaixada Espanyola. D'altre banda, ara comença l'època seca al Gabon i al Congo, i espero que aquestes 3 o 4 setmanes de retràs que nosaltres tenim sobre en Ben i la Maria siguin suficients per a que millorin les comunicacions, o potser podem trobar una ruta alternativa, o podem carregar l'autocaravana en un camió, o embarcar-la en un vaixell,... Cal ser positiu i pensar que si hem aconseguit arribar fins aquí, difícilment ens podrà aturar res. Gabon Libreville (veure sobre mapa) 14/06/2007:
Ahir vàrem creuar la frontera amb el Gabon sense problemes, hi hauríem estat menys d'una hora si no fos perquè en dos posts de control diferents el cap havia marxat (un al mercat i l'altre a casa) i vàrem haver-nos d'esperar una bona estona. Al Gabon la carretera va seguir en bon estat, millor que al Camerun. Vàrem pensar que era normal, al cap i a la fi Gabon és un país ric (finançat gràcies al petroli) on - segons la nostra guia de viatge - tothom té diners per a pagar-se com a mínim la cervesa. De totes maneres, avui al migdia, la carretera ha empitjorat moltíssim, amb uns cràters enormes al mig de l'asfalt o de la terra que a vegades eren impossibles de vorejar. Només els camions carregats amb pesats troncs de grans dimensions semblaven no immutar-se per l'estat de la carretera i seguien la seva marxa inescrutable, aixecant pols i augmentant encara més la mida dels cràters. Al ascendir per un d'aquests enormes forats, una roda davantera ha patinat i instantàniament s'ha escoltat un espetec i un fort xiulet. Hem parat una mica més enllà i hem observat com la roda s'acabava de desinflar. Era la primera punxada que teníem, però això no ha estat problema per a canviar la roda amb eficàcia (gràcies a la inestimable ajuda de l'Alexandra). De totes maneres, la punxada ha estat un avís. En Ben i la Maria no ens havien parlat d'aquesta carretera, per tant, és d'esperar que les carreteres a la sortida de Libreville siguin molt més dolentes i segons ells impracticables per a nosaltres. A veure si des de Libreville podem trobar-ne alguna solució... D'altre banda, avui hem creuat l'equador. Tothom pensa que a l'equador sempre hi fa molta calor, però no és així, ara que falta poc pel solstici d'estiu, el sol es troba més a prop de Barcelona que de l'equador. Per això no és d'estranyar que els Gabonesos utilitzin màniga llarga quan es pon el sol, per a aïllar-se de la fresca, i també dels mosquits. 17/06/2007:
El divendres al matí vàrem anar a l'ambaixada d'Angola, i tal com ens havien explicat en Ben i la Maria no era possible d'obtenir el visat des de Libreville, "no tenien els adhesius pel visat" em van donar com a excusa. El noi de recepció em va comunicar que des de Point-noire, al Congo, podríem tramitar els visats, però segons en Ben i la Maria que hi havien arribat no era possible des d'allà tampoc. Afegit al problema del visat hi havia el mal estat de les carreteres. Per això, després de l'ambaixada ens vàrem dirigir al port amb la intenció de cercar un vaixell en el qual embarcar l'autocaravana i nosaltres direcció a l'Àfrica del Sud. Al port vàrem trobar una Oficina del Transport Marítim on un parell de nois molt amables van fer algunes trucades i finalment ens varen informar que l'endemà sortia un vaixell. Varem estar tot el divendres a la tarda i el dissabte al matí pendents d'aquest vaixell, però al final va resultar que era massa petit i anava massa carregat i l'autocaravana no hi cabia de cap manera (demà dilluns seguirem cercant). Més tard, vàrem estudiar una altre alternativa. Vàrem anar a l'estació d'autobusos i vaig preguntar a un camioner sobre l'estat de les carreteres cap al Congo. La seva visió no era tant catastròfica com en Ben i la Maria, tot i que també ens va informar d'una via alternativa circulant un tram en tren (demà seguirem investigant). El dissabte a la tarda, després de l'estrès del divendres i del matí cercant i esperant un vaixell, vàrem anar a relaxar-nos a la platja, on hi havia altres blancs surfejant amb l'ajuda de grans estels. Avui diumenge hem tornat a anar a la platja. En comparació amb els dos dies anteriors, la ciutat estava deserta i tots els comerços tancats. Ha estat una sorpresa, doncs en tots els països anteriors el diumenge no es diferenciava massa dels altres dies de la setmana. Això confirmava un aspecte que ens havien explicat: els Gabonesos són mandrosos, segurament a causa de la riquesa del país. Al arribar a la platja ens hem trobat amb alguns dels habitants que havien buidat la ciutat: nois jugant a futbol, noies saltant davant les onades, parelles conversant sota les palmeres, homes blancs i joves negres asseguts als improvisats bars de la platja,... 20/06/2007:
El dilluns va seguir la gimcana per descobrir quina era la millor opció - si és que ni havia alguna - per a continuar el viatge fins a Sud-àfrica. Vàrem anar a l'ambaixada d'aquest país per conèixer si necessitàvem visats d'entrada en cas d'arribar-hi amb vaixell (l'Alexandra en necessitava), vàrem anar a l'estació de trens que a preguntar el cost per a carregar el cotxe fins a Franceville (uns 400€ incloent el bitllet per a nosaltres), vàrem recórrer totes les companyies navals amb un dels nois de l'Oficina del Transport Marítim (només hi havia una vaixell cap a Cape Town amb un cost superior als 3000€ per a carregar el cotxe). Davant la impossibilitat econòmica d'arribar a Sud-àfrica per via marítima només teníem la opció de continuar per terra passant per Congo i RDC (República Democràtica del Congo) i intentar aconseguir el visat d'Angola en un d'aquests dos països, si no l'aconseguíem ens trobaríem atrapats i només podríem seguir endavant recorrent tot el sud de RDC, que no semblava massa bona idea. De totes maneres, en Ben i la Maria ens van escriure un correu ahir i sortosament ens van comunicar que es podia aconseguir un visat de 5 dies per a Angola des de Matadi, a RDC. 5 dies era insuficient, perquè a l'Alexandra només li resta una pàgina en blanc al passaport, i a l'ambaixada de Romania a Lunada li van comentar que li podrien solucionar el problema, però no en 5 dies. De totes maneres tenim l'esperança d'aconseguir un visat de 30 dies o d'augmentar-ne els dies des de Luanda. Així doncs, seguiríem el trajecte per terra, però aquests dies l'Alexandra es trobava exhausta. Deia que no suportava més les terribles carreteres africanes, ni a la policia corrupte; que no volia passar pel Congo on la policia ens robaria i després ens mataria; que si no ens mataven no podríem entrar a Angola, a ella se li acabarien les pàgines del passaport i acabaria essent il·legal en algun país. Vàrem visitar algunes companyies aèries per a conèixer quins vols hi havia cap Europa i l'Alexandra semblava decidida a prendre'n un, però es passava tot el dia plorant que no em volia deixar sol. Al final, ahir a la platja, mentre meditava la situació es va trobar una moneda i es va dir "Quan un ha de prendre una decisió important i es troba una moneda, ha de confiar amb la sort i el destí" - em va explicar després. Va tirar la moneda dues vegades i les dues vegades li va sortir de quedar-se. Havent decidit de seguir el viatge per terra, només ens faltava conèixer quina era la millor ruta per arribar al Congo. Vaig preguntar als nois de l'Oficina del Transport Marítim si coneixien on era el Ministeri de Transport, on potser em podien informar de l'estat de les carreteres, però es van posar a riure de valent, "els del Ministeri serien els més desinformats de tots" van dir. Aquest matí hem anat a preguntar a l'ambaixada del Congo, i un cònsol molt amable ens ha recomanat d'anar cap a l'Est passant per Franceville, perquè després, al Congo les carreteres eren molt més bones. Després, l'Alexandra s'ha anat a connectar Internet i jo he aprofitat per anar a arreglar la roda que havíem punxat arribant a Libreville. Quan he anat a buscar l'Alexandra al cibercafé, un home ens ha aturat i ha començat a parlar amb l'Alexandra en romanès. L'home ens ha explicat que era arquitecte romanès que ja fa uns cinc anys que es troba al Gabon treballant tot i que per a ell són unes continues vacances, degut al pausat ritme de treball que hi ha. Hem estat conversant en un bar caríssim, després ens ha portat a visitar en centre d'artesania proper i finalment ens ha proposat de quedar per a sopar en un restaurant romanès. Però al vespre no s'ha presentat, tot i que el restaurant valia la pena. Jo he demanat un sarmale, uns canalons romanesos embolicats en col, però me'ls ha robat l'Alexandra perquè deia que estaven casi tant bons com els que cuina la seva àvia. Ha estat una bona manera de celebrar la partida de Libreville, una ciutat moderna i cara, amb alts edificis al llarg d'una gran avinguda que transcorre per davant del pacífic oceà Atlàntic; una ciutat amb molts blancs o expatriats que observaven la nostra caravana amb curiositat des dels seus potents tot-terrenys; una ciutat amb molt trànsit a les hores punta, o a tota hora, perquè els comerços tancaven al migdia amb els horaris més diversos; també una ciutat amb molts controls de policia que han fet explotar els nervis de l'Alexandra més d'una vegada, tot i que ja estàvem previnguts per altres viatgers que la policia del Gabon és de la més corrupte a l'Àfrica. Franceville (veure sobre mapa) 23/06/2007:
Vàrem iniciar el camí cap a Franceville retrocedint per la terrible carretera que havíem recorregut per arribar a Libreville, però quant a mitja tarda ens vàrem haver de desviar a ma dreta, els temors van començar a aparèixer. Davant nostra teníem una pista incògnita d'uns 500 quilòmetres, la qual algunes informacions definien com a intransitables per a la nostra autocaravana. Tot i així, semblava l'única opció per a arribar al Congo i per tant, estava disposat a arriscar la integritat de l'autocaravana i deixar-la destrossada a mig del camí a canvi de tenir l'oportunitat de poder seguir endavant amb el nostre viatge. La pista estreta semblava que s'havia d'acabar al mig de la selva. Vàrem trobar alguns passos difícils que vàrem passar circulant molt lentament i ens vàrem fer a la idea de recórrer els 500 quilometres en uns quatre dies. Al fer-se fosc vàrem trobar una casa al costat de la pista i els vaig demanar si podíem aparcar allà i passar-hi la nit. Em van donar permís sense cap mena de problema. Penjant d'un arbre tenien una espècie de rata gegant i un diminut cérvol que de segur volien vendre als inexistents conductors de la pista. Al cap de poc van arribar dos homes de la selva amb una escopeta cadascú. Un d'ells tenia un petit mono mort penjant d'una ma i l'altre carregava un gran paquet al darrera. Al passar pel meu costat em vaig adonar que el paquet era una boa apressada entre lianes. Van descarregar els animals morts davant la casa i van estendre la boa d'uns quatre metres. L'home que la portava va començar a relatar com l'havien caçat mentre els altres es petaven de riure al escoltar que el segon home havia fugit corrents només de veure-la. Però encara van riure més quan vaig cridar l'Alexandra perquè vingués a veure la boa. Es pensava que era una broma i caminava amb pas segur cap a la casa, però jo vaig avisar-la quan estava a punt de trepitjar la cua morta. Va anar de poc que no ressuscita la serp amb el crit i el salt que va fer l'Alexandra situant-se darrera meu. L'endemà vàrem seguir per la pista que continuava amb passos complicats, tocant al terra de tant en tant i en un d'aquests cops, perdent l'aixeta del dipòsit d'aigües brutes que havia reparat al Níger. En altres sectors, la pista arrugada sacsejava amb gran violència l'autocaravana si no circulàvem lentament, però tot i així, a mig camí vàrem ensumar un gas irrespirable que ens picava als ulls. Vàrem parar i sortir corrents de l'autocaravana i llavors vaig descobrir que un tub del gas refrigerant de la nevera tenia un escapament. L'Alexandra estava desesperada i deia que el cotxe es trencaria del tot si no reculàvem i que en cas contrari m'abandonaria a la mínima que pogués. Jo també pensava que la pista cap a Franceville encara empitjoraria més, però després de dinar la carretera es va tornar menys complicada, i a partir de les cinc ens varem trobar amb una pista nova, acabada de construir, sense que les pluges l'haguessin estrenat. No deixava de ser una gran sort que haguéssim arribat a l'hemisferi sud quan s'havien acabat les pluges i haguéssim baixat pel Camerun quan aquestes començaven i encara no eren gaire intenses. Avui hem seguit per la pista nova i, tot i que al cap d'uns vuitanta quilometres la pista ha empitjorat una mica (semblava tenir un any), hem pogut arribar a Franceville a mitja tarda. Aconseguir aquesta fita ha estat molt més senzill del que ens imaginàvem i per a celebrar-ho - i celebrar també el solstici d'estiu, el dia en que el sol està més allunyat de l'equador - hem sopat a l'hotel "Beverly Hills", un hotel que gestiona un Marroquí que ens hem trobat i que ens ha invitat d'acampar al seu aparcament. 24/06/2007:
Franceville és un poble molt desenvolupat, amb cases boniques i faroles als carrers que s'entrellacen pels turons. Pels voltants hi ha altres turons amb molta gespa i camps que no semblen cultivats. És un paisatge molt diferent de la típica selva impenetrable de bona part del Gabon, encara que per arribar a Franceville també vàrem creuar ecosistemes similars, en un dels quals hi havia un parc natural amb elefants que s'amagaven de nosaltres, només en vàrem veure les seves grans tifarades a la pista. Els tres dies anteriors havíem estat circulant per la pista amb les finestres obertes - no ho farem mai més - així doncs, avui al matí ens hem passat quatre hores netejant a fons l'autocaravana per a treure uns tres o quatre quilos de pols. A la tarda ens ha tocat d'anar a cercar la recompensa, circulant per una bonica pista - amb les finestres tancades - fins a un pont fet de lianes (unes de les poques atraccions turístiques del Gabon). És interessant perquè l'estructura d'uns vint o trenta metres de llarg sembla bastant ferma. De totes maneres, no hem pogut gaudir del tot el pont, perquè en creuar el pont ens han informat que havíem de pagar una tarifa ridículament elevada i ens hi hem negat, tornant enrere seguits pels crits del guardià. ‹ Anterior (26/04/2007) MES Següent (2007-06-25)› ‹ Anterior (2007-05-15 - Nigeria) PAÍS Següent (2007-06-14 - Gabon)› |
|
