Globetour - Diari

Documento sin título

Qui som

>> Diari <<

Diari
Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:

País:

‹ Anterior (26/06/2006)  MES   Següent (2006-08-25)›                     ‹ Anterior (2006-07-19 - Norway)  PAÍS   Següent (2006-08-01 - Estonia)›

Sweden

Stockholm (veure sobre mapa)

26/07/2006:

Ahir vaig aparcar l’autocaravana vora el mar, en una de les illes de Stockholm, davant d’altres illes, creant la sensació de trobar-te enfront d’un riu i no del el mar. Vaig estar fent el ronsa, llegint, pensant amb l’Alexandra, enyorant-la. Després, en comptes de treballar, tal com m’havia proposat unes hores abans, vaig sortir a caminar i a fer fotos pel passeig a la vora del mar.

Ahir vaig observar, i avui també, molts homes corrent, fent esport, en canvi vaig veure moltes menys dones. Després em vaig fixar-me que pel carrer podies trobar-te amb bastants homes musculats, suposo que de bon veure (no m’hi entenc), en canvi, les dones no semblaven preocupar-se tant la figura, normalment amb algun quilet de més. És una imatge ben diferent d’Ucraïna i Rússia. A Stockholm, sembla que la llibertat i el feminisme hagin provocat que la responsabilitat de ser atractiu hagi passat de la dona a l’home. Segons m’he fixat, culte pel cos també es veu en molts tatuatges en homes, i menys en dones. Amb tot això no vull dir que les sueques no siguin atractives, també n’hi ha que es fan veure.

També vaig observar, tal com descrivia la meva guia, que Stockholm és una ciutat amb molts immigrants, la majoria de pell molt fosca, però pocs amb fisonomia africana. Sembla ser que han acollit molts refugiats iraquians. És curiós pensar que d’aquí pocs segles ja no quedaran masses Suecs rossos. Pel carrer ja es veuen moltes parelles mixtes.

Aquest matí he estat treballant, escrivint diari, repassant feina a fer aquests dies, apuntant costos de gasolina i quilometres a l’ordenador... Mentre feia aquesta darrera feina m’he adonat de la bestiesa que vaig fer amb l’Alexandra: conduir 5000 kilometres en només dues setmanes. Molts quilòmetres tenien en compte que fins llavors només n’havia recorregut 15000 en quatre mesos. Realment havia planejat malament aquesta part de l’itinerari amb l’Alexandra, però teníem ganes d’arribar al cap nord. A partir d’ara el viatge serà molt més tranquil.

A la tarda he trobat un hamburgueseria local que oferia connexió a Internet gratuïta. He estat connectat força estona a canvi de degustar un gelat. Després he tornat amb la bicicleta anant fent fotos amb la llum del cap vespre.

Realment Stockholm és una ciutat molt bonica, una de les capitals més boniques del món segons la meva guia de viatges, segons ells “la capital d’Escandinàvia”, així ho vaig veure anunciat a l’entrada de la ciutat. Bona part de la vida de la ciutat es desenvolupa en el mar, tranquil entre les diverses illes poblades i enllaçades entre si. Al llarg de casi qualsevol riba de la ciutat et trobes vaixells en fila de un o de dos. Molts d’aquests vaixells són antics, del segle passat o del XIX,... En la majoria hi viu gent que fan la seva vida reposada com si es trobessin al seu piset, però davant la mirada dels transeünts.

Estava fent fotos per una d’aquestes ribes quan vaig veure que podia ser interessant fer una foto des d’una plataforma al costat de la qual hi havia ancorats dos vaixells de luxe. La plataforma tenia una porta d’entrada, tancada, però a dins hi havia uns nois fent la cervesa. Els vaig preguntar si podia entrar a fer unes fotos i molt amablement em van obrir la porta. Mentre obria el trípode se’m va apropar un noi que em va començar a donar conversa. Vaig fer les primeres fotos amb el trípode però em vaig adonar que la plataforma es movia, que flotava com un vaixell. El noi em va comentar que realment era així. També em va comentar que a dins la plataforma, a sota, hi tenien l’oficina, una empresa de programació. Explicava que al principi li va costar una mica d’acostumar-se a treballar amb aquest lleuger moviment constant. Responent una meva pregunta em va comentar que no és estrany tenir una oficina flotant. De fet hi ha molts bars i discoteques ancorats al costat de la riba, però també restaurants, algun hotel, alguna residència d’estudiants,...

El noi també em va explicar que Stockholm té dues parts ben diferenciades, la que es desenvolupa el voltant de la terra ferma i la de les illes. D’aquí l’origen del nom de la ciutat (segons ell), “Stock” significa tronc, fent referència a la terra, i “holm” significa illes (en Suec).

30/07/2006:

Aquests tres dies m’he intentat adaptar a la nova situació temporal, la de viatger solitari. Però només m’hi he volgut adaptar d’una manera provisional, ja que en aproximadament un mes tornaré a viatjar amb l’Alexandra. En realitat m’he trobat una mica perdut i sense masses ganes de trobar-me amb gent. De totes maneres vaig escriure a diversa gent de hospitalityclub. Només em va respondre un noi que al final no va poder quedar. També vaig contactar a un espanyol de Couchsurfing (definitivament el portal torna a funcionar correctament, tot i que ara utilitzo més hospitalityclub) que havia escrit en un missatge en un forum comentant que aquests dies visitaria Stockholm. També em va respondre però al final no es va presentar a la cita.

El dijous vaig dedicar tot el matí a dormir i a treballar. A la tarda vaig sortir a fer diverses gestions: buscar on estava la bugaderia que la meva guia mencionava, comprar un protector per a l’objectiu de la camera de fotografiar (l’havia perdut a Oulu, Finlandia), comprar unes pinces perquè els pantalons llargs no s’enganxin amb els pedals de la bicicleta (les que havia comprat a Espanya, de plàstic, s’havien trencat), preguntar preus pel ferry de Stockholm a Tallin, comprar un medicament per al meu nas a la farmàcia,... Després em vaig connectar a Internet i finalment vaig recórrer una mica la ciutat.

Stockholm és una ciutat amb molts carrils per a bicicleta. N’hi ha moltes circulant i pocs cotxes. De fet, crec que actualment s’ha de pagar per entrar al centre de la ciutat, però jo no he pagat, es clar, tot està en suec i jo no l’entenc. Vaig recórrer amb bicicleta les illes de Skeppsholmen, amb alguns parcs i un museu d’art contemporani, i Gamlastan, on hi ha el barri antic de la ciutat, amb carrers estrets, empedrats i cases que em recordaven l’estil germànic.

El divendres al matí vaig anar a la bugaderia, mentre esperava treballant amb l’ordenador (vaig poder-me connectar a Internet gratuïtament utilitzant la connexió d’algun veí), van entrar dos homes i una dona que parlaven espanyol. Els vaig preguntar d’on eren i em van comentar que de Múrcia. Els vaig preguntar si estaven a Suècia treballant.
- Clar – em van respondre – El que va a una bugaderia és perquè treballa, no hi van pas els que estan de vacances. Segur que tu també treballes.
- Bé, sí, estic fent un treball que m’agrada molt, tant que es podrien considerar vacances.
Els vaig comentar que estava fent la volta al món però no els va interessar gens, potser no em van creure. Ells em van comentar que eren conductors d’autobusos i la noia guia. Vaig seguir treballant i ells amb la seva conversa però de sobte vaig sentir que parlaven que havien matat algun ocell i els vaig preguntar sobre el tema. Em van respondre:
- Sí, aquí es maten molts ocells amb l’autobús. Un dia en un sol trajecte en vaig matar sis – i va fer el soroll “plas”, “plas”, “plas”,... i el gest de com els va anar esclafant -. A España també se’n maten, però molts menys, es veu que aquí estan menys espavilats.

Després de la bugaderia vaig parar-me a comprar verdura i fruita en una parada en una plaça. Estava molt cara. El venedor veient-me estranger em va preguntar d’on era. Li vaig dir que d’Espanya i em va començar a parlar mig en espanyol mig en portuguès. Ell era de pell fosca i també li vaig preguntar els seus orígens, em va dir que era iranià. Hagués volgut conèixer-lo una mica més, doncs semblava simpàtic, però vaig desistir després que intentés enganyar-me dues vegades, primer amb el pes i després amb el canvi. Això sí, mils de disculpes després de cada error.

A la tarda vaig estar força estona connectat a Internet des de l’hamburgueseria. l’Alexandra necessitava parlar amb mi i vàrem estar conversant força estona utilitzant el messenger. Ella està prenent una de les decisions més importants de la vida, deixar-ho tot per amor. Naturalment necessitava suport, saber que realment l’estimava, que la volia amb mi, que tot aniria bé.

Després de parlar amb ella vaig seguir una estona més connectat a Internet, doncs a fora plovia. Vaig rebre un correu d’una noia que m’insinuava que jo estava viatjant perquè estava buscant alguna cosa, quelcom que potser també podria trobar en el meu país. Com a la novel·la “L’alquimista”, de Paolo Coello. Li vaig respondre: “No crec que busqui res viatjant, no sento que em falti res a la vida, simplement sento que aquesta és la meva vida, el viatge”.

Al vespre vaig estar pensant-me si sortir a veure l’ambient nocturn de la ciutat, doncs era divendres, però l’Alexandra estava massa present en el meu pensament i al final vaig quedar-me veient una pel·lícula.

El dissabte al matí va estar plovent. De nou el vaig aprofitar per a treballar, escriure una mica més el diari, escriure un article per al 9nou,... Després vaig anar a comprar el bitllet cap a Tallin. El dia anterior no tenien connexió a Internet i no podien consultar les reserves. Però llavors ja no hi havia places pel mateix dia, per tant vaig conformar-me amb una plaça pel diumenge. 175€, una barbaritat! Carregar el cotxe és car, però per altre banda no hi ha butaques i t’obliguen a reservar una cabina, compartida, això sí.

A continuació em vaig connectar a Internet per enviar el diari de Rússia, també traduït a l’anglès, perquè l’Alexandra s’ha compromès a ajudar-me en el projecte mentre viatgi amb mi i ja ha començat a col·laborar-hi amb ganes. També vaig enviar forces missatges de telèfon mòbil a gent del portal hospitalityclub, amb l’esperança de trobar-me amb algun Suec abans de 24 hores.

A la tarda vaig estar llegint. Més tard vaig anar a comprar a un supermercat, tenia les reserves de menjar casi a zero ja que estava esperant a Estonia per a comprar. I efectivament, tal com em pensava el menjar era caríssim. També vaig amb reserva de gasolina amb l’esperança de trobar una gasolinera tot just desembarcar del vaixell.

Després de la compra vaig anar a fer un llarg tomb amb bicicleta pel barri de Sodermalm, amb forces bars i ambient nocturn (com vaig comprovar després), els jardins de Djurgarden i el barri de Ostermalm, aquest molt tranquil.

No m’havien contestat cap missatge dels que havia enviat al matí. Així doncs em vaig decidir de sortir una mica, encara que fos sol. Vaig anar a un club que recomanava la meva guia. El local mig modern mig casual. La musica sonava baix i hi havia força llum però la gent ballava força, al soterrani, a dalt només hi havia gent conversant. La fauna humana era molt similar l’observada els dies anteriors pel carrer: noies més aviat grasses i nois de tot tipus: musculats, grossos, iraquians, negres, gais (o no),... Sí, els nois es tocaven entre sí per agradar les noies, és el món al revés, al meu poble les noies es toquen entre sí per atraure els nois. No sé si estic massa enamorat de l’Alexandra però no hi havia cap noia que valgués la pena. Un noi em va donar una mica de conversa i em va comentar el mateix: “Stockholm és com una petita Amèrica”. A l’entrada hi havia dues cues, una que estava barrada, encerclada per una corda, a l’altre cua hi havia la gent que volia entrar. Al sortir, la cua que estava encerclada per la corda encara existia, plena de gent fumant. És clar, llavors me n’he adonat: era l’àrea de fumadors, els tenien allà fora fumant, tancats com en un corral de vaques.

Avui m’he connectat una estona més a Internet i he estat fent una mica el ronsa, finalment m’he dirigit cap al moll d’on sortia el ferry cap a Tallin. De camí m’he creuat amb una petita manifestació on onejaven banderes del Líban i cridaven consignes en contra d’Israel. Ja fa dies que llegeixo els titulars d’aquestes noticies gens encoratjadores per a la pau mundial i del Mig Orient.

El ferry amb el que havia de fer la travessia pel mar Baltic era molt gran, així doncs, hi havia molts cotxes fent cua per entrar a les seves bodegues. Mentre esperava s’ha parat al meu costat un ciclista carregat de paquets. L’hi he preguntat d’on era i m’ha dit que era d’Estònia. A continuació m’ha comentat que havia estat fent una petit viatge per Helsinki, Turku i Stockholm.

Al vaixell m’han assignat una cabina amb un rus, bé, ho suposo perquè només arribar ha posat un canal de la televisió en rus i s’ha posat a dormir. També hi havia un altre noi tatuat que ha arribat força mes tard. De totes maneres, no m’he quedat tancat a l’habitació, he anat a veure la sortida del vaixell.

Stockholm és ben bé una gran ciutat portuària i plena de turisme, durant la primera mitja hora he pogut observar 4 grans ferrys més, de diferents companyies, que entraven o sortien del port. Després ens hem endinsat en un laberint d’illes, navegant-hi durant forces hores abans de sortir a mar obert. Totes les illes, les que tenien una mida considerable, estaven habitades. Algunes amb cases senzilles i altres que s’aproximaven a palaus.

Al vaixell hi havia connexió a Internet wireless, i ho he aprofitat per a conversar una estona amb l’Alexandra. Després, veient que el rus continuava dormint amb la televisió a tot volum he anat a recepció per demanar una nova habitació, amb l’esperança que me n’assignessin una de buida. Simplement he comentat que un dels companys d’habitació roncava molt. M’han assignat una habitació on m’han dit que hi havia un noi normal. Però en entrar-hi m’he trobat amb una parella, un noi i una noia, mirant la televisió, cadascú dels del seu llit. Tots tres ens hem quedat mirant sorpresos i llavors he exclamat: “Crec que buscaré una nova habitació”. He tornat a recepció i he demanat si em podien assignar una altre habitació. M’han preguntat el motiu i els hi he explicat. Els hi he demanat de no actuar en contra d’ells, però el noi de la recepció m’ha dit que estava prohibit compartir la habitació amb una noia i hi ha enviat un macarra de seguretat. A mi m’ha assignat una nova habitació, aquest cop per a mi sol. Però no hi he anat, he esperat que la parella pugés a recepció i que en sortissin amb noves habitacions assignades. Llavors m’hi he dirigit i els he demanat disculpes oferint-los la meva habitació (amb l’esperança que al noi no li haguessin assignat la meva habitació d’abans). Però es veu que a la noia li havien assignat una altre habitació buida i tot solucionat.

Estonia

Tallinn (veure sobre mapa)

01/08/2006:

Després de quinze hores de travessia, a les 10 del matí el ferry va arribar a Tallin. El control de passaports a la frontera d’Estònia va ser molt ràpid, el més ràpid de tots els països de fora de la communwealth. De totes maneres, és normal tenint en compte la gran columna de cotxes que estava esperant a la sortida del vaixell.

Vaig aparcar al costat d’una església, a prop del centre. No tenia pressa per a visitar la ciutat, doncs de la molta gent que havia escrit a través de hospitalityclub només m’havia contestat una noia que no podia quedar i una altre que viu a les afores per quedar a partir del dia 2. Aquesta vegada també havia escrit a uns quants nois però cap d’ell semblava interessat a trobar-me.

Així doncs, el matí el vaig dedicar a llegir i a comprar alguna cosa per dinar a un supermercat. A la tarda vaig sortir a visitar la ciutat, a peu i tranquil·lament. Vaig pujar a la part alta de la ciutat, emmurallada i anomenada Toompea. Allà hi ha un castell o fortalesa, seu del govern. M’ha fet gràcia el nacionalisme que es respirava en la descripció turística del castell: “La fortalesa sempre va pertànyer als estrangers fins que al 24 de febrer de 1918 Estònia va esdevenir un estat independent”, sense mencionar després la posterior integració a la Unió Soviètica.

La ciutat ofereix molta informació turística, amb mapes i informació davant els principals monuments. Al davant del castell hi ha la catedral ortodoxa Alexander Nevsky. Em vaig fixar en el símbol de la creu sobre les cúpules. Recentment havia llegit que en moltes creus ortodoxes hi figura una mitja lluna al peu signe de victòria sobre l’islam. I efectivament, aquelles l’hi tenien.

El castell i catedral es trobaven l’inici de la ciutat antiga, amb carrers empedrats, noves esglésies, cases medievals, amb grans ventanals, teulades inclinades, colors clars,... Des d’alguns indrets es podia gaudir d’una molt bona vista sobre la resta de la ciutat. Just al peu seguia la mateixa ciutat antiga, també emmurallada i més al fons començava la ciutat nova amb uns quants edificis i xemeneies de fàbriques que es disputaven l’altura.

A baix, la ciutat antiga seguia la mateixa línia. Al centre hi havia una gran plaça dominada per bonica una casa de la vila gòtica. Cansat de caminar vaig entrar a una església on estaven a punt de fer un concert amb orgue i veu soprano. M’hi vaig estar una estona, la dona cantava molt bé, però l’orgue semblava desafinat o l’organista no el tocava massa bé.

Al vespre, després de dutxar-me i sopar vaig anar a fer una cervesa al cas antic. Em vaig emportar un llibre i vaig seguir llegint. Estic llegint un llibre sobre salut del viatger, molt útil per a viatjar a zones subdesenvolupades amb més seguretat, tot i que mai amb una seguretat del 100%, fet que pot tornar-te una mica paranoic.

Aquest matí he anat a fer un llarg tomb amb bicicleta, cap al nord de la ciutat, per costat del mar i fins a un port esportiu. Davant del port hi havia unes interessants ruïnes d’un convent i més cap a l’interior un jardí botànic. No tenia cap referència del jardí botànic, però com que estava mencionat en el mapa de Tallin que vaig agafar del vaixell m’hi he dirigit. El jardí era bonic, en tenien molta cura, però tenia molt poca informació dels arbres i plantes que hi havia.

A la tarda he estat llegint una mica, reposant de l’esforç del matí, quan de sobte, pensant en què fer després he decidit de sortir de la ciutat (al cap i a la fi ja l’havia recorregut casi tota) i visitar un parc natural a uns 60km a l’est de la ciutat que segons la meva guia era molt interessant. Abans he parat a posar gas-oil i a comprar en un supermercat i a continuació he conduït aquests quilometres fins al punt d’informació del parc on he aparcat i he passat la nit.

Primil (veure sobre mapa)

02/08/2006:

Al punt d’informació del parc nacional de Lahemaa m’han recomanat un parell d’itineraris que transcorrien a prop de la costa, un es podia fer en bicicleta i l’altre a peu. Al final m’he decantat per la caminada. El camí s’endinsava per un bosc de pins, a pocs metres del mar. El mar, i també el bosc, estava plegat de roques, algunes de molt grans a les quals posen noms. La noia del punt d’informació m’havia comentat que aquestes roques eres originàries de Finlàndia i que havien “rodolat” fins aquí empeses per les grans glaceres durant l’era glaciar.

He dedicat bona part de l’excursió a aguditzar el meu sentit auditiu, a intentar captar tots els sorolls que m’envoltaven: els meus passos sobre la sorra, sobre els còdols, sobre branquillons, sobre la molsa, sobre la terra ferma; el soroll de les onades; el vent entre les fulles i els arbres; alguns ocells; el grinyolar d’alguns troncs mig abatuts,...

Després d’un parell d’hores i mitja caminant he arribat altre cop a la Hymer. Llavors m’he dirigit amb l’autocaravana a un altre punt del parc on hi havia dibuixat una gran roca en el mapa. Després de contemplar-la he dinat, he treballat una mica, he netejat la casa i he marxat cap a Primiläe, un petit poble al sud de Tallin on m’esperaven l’Anna, en Vladimir, el seu marit, i l’Eric, el seu fill de quatre mesos.

L’Anna és d’origen rus, només fa cinc anys va conèixer en Vladimir a través d’Internet i ara viu a Estònia. Tot i la independència d’Estònia de Rússia no sent que hi hagi discriminació al carrer cap als Russos, de fet un alt percentatge de la població és d’origen rus. A les ciutats i a l’oest del país es parla força estonià, però a l’est es parla força el rus, encara que hagi deixat de ser oficial.

L’Anna i en Vladimir també m’han comentat que la gent no es sent massa nacionalista, que més aviat és un sentiment que intenten fomentar els polítics. De fet, diuen que la independència no la van obtenir ells, més aviat els va ser donada. Durant el col·lapse de la Unió Soviètica en Ieltsin va declarar la independència de Rússia de la unió Soviètica (irònic, no?) i a partir d’aquí la resta de repúbliques s’hi van afegir.

Els he demanat per les altres repúbliques Bàltiques i m’han comentat que els Lituans són gent molt oberta, semblants als italians; els estonians són més propers als finesos i els de Làvia són un entremig.

En Vladimir és enginyer i treballa en per a l’estat controlant el proveïment d’energia elèctrica. L’han trucat mentre s’estava queixant de la poca indústria que qui ha a Estònia, perquè les empreses occidentals prefereixen invertir a Àsia encara que a Estònia els salaris també siguin molt baixos. Ha hagut de marxar a Tallin per a solucionar un problema de proveïment. Segons la seva dona és una mala feina pel poc que cobra. L’esperança la tenen dipositada en una entrevista laboral que properament tindran a Londres.

L’Anna ha preparat sopar mentre em deixava utilitzar la seva connexió d’Internet després hem seguit la conversa mentre intentava adormir el seu nen, que s’ha resistit durant un parell d’hores. Finalment ha tornat en Vladimir. M’he acomiadat d’ell perquè demà marxaré al migdia, segurament abans que ell torni, i he anat a dormir a la Hymer tot i que molt amablement m’han ofert una habitació.

Parnu (veure sobre mapa)

03/08/2006:
Quan m’he despertat he estat treballant una mica. Després ha anat a casa de l’Anna. M’he connectat a Internet mentre ella tenia cura de l’Eric. Hem estat parlant una mica de la feinada que suposa tenir un fill. Tenia uns quadres esbossats i mig pintats amb pintura al oli. Vaig entendre que havia fer un curs de pintura durant l’embaràs amb l’esperança de poder pintar durant els primers mesos de tenir la criatura. Però l’Eric l’absorbeix molt més del que es pensava.

A mig matí he pres el pols al món amb l’Anna. L’Anna estava convençuda que el principal problema del món són les emocions, les negatives. La gent hauria de saber controlar les aquestes males emocions. Ella intenta acceptar a tothom i no s’imagina fent res dolent a ningú. El principal problema a Estònia també són les emocions que els polítics utilitzen per a actuar en contra dels russos que comparteixen la mateixa terra. La solució seria en conèixer i tenir amics a les dues bandes. Ella no podria fer res per a solucionar el problema perquè està massa implicada amb el sentiment rus i millor no actuar. Ella és feliç perquè té una família encantadora i això és suficient per a ella de moment, però més endavant voldria desenvolupar-se com a sociòloga. El secret de la felicitat és sentir-se segur, acceptar els errors del passat ja que aquests també t’han format com a persona i mirar el futur amb un somriure.

A mig dia ha vingut en Vladimir perquè avui estava treballant a prop del poble. Hem dinat junts i hem estat conversant de viatges, Rússia, el temps,... M’ha sorprès que comentessin que a Estònia fa molt més fred que a Moscú, sembla ser pel fet de tenir el mar més a prop. Preguntant-los per la Salut Pública a Estònia m’han comentat que les llistes d’espera als Hospitals son molt llargues però que si pagues et passen al primer de la llista. Ho he trobat injust però per altre banda eviten la corrupció, ja que aquests diners els cobra l’estat, i es fa menys necessària la salut privada.

A la tarda he començat a fer camí cap a Parnu, a no masses quilometres. Ha estat plovent tot el camí. El paisatge era ondulat, amb els camps segats, boscos, pobles,... Una imatge similar a Rússia, però molt més habitat. He observat unes quantes cigonyes caminant pels camps i caçant, suposo que insectes o petits animalons.

Durant el camí he intentat cercar una gasolinera amb lavabo públic, per buidar el meu lavabo químic, però no hi ha hagut sort. Al centre d’informació del parc natural hi havia uns lavabos públics, però la noia que atenia no els va voler obrir quan li vaig comentar que era per buidar el meu WC. Em va indicar un altre punt on no vaig trobar res. A l’entrada de Parnú he trobat uns altres lavabos públics. Hi he entrat amb el bidó del meu WC però la dona que en tenia cura s’ha negat que el buidés allà, argumentant que faria massa pudor. Li he demanat on podia abocar-ho i m’ha contestat que on volgués però allà no. Li he dit que si ho abocava a fora estaria contaminant però m’ha girat l’esquena. M’he dirigit cap a la Platja de Parnú amb l’esperança de trobar uns altres lavabos. I n’he trobat però estaven tots tancats amb clau. Necessitava buidar el WC amb urgència i observant la sorra de la platja, abundant, blanca i fina he decidit de cavar-hi un forat aquesta nit, lluny del mar, i buidar-lo allà. La meva mare m’havia regalat una pala plegable abans de marxar, pensava que mai l’utilitzaria, però aquest seria el primer cop.

Parnu és la capital de l’estiu, però la petita ciutat semblava una mica apagat. Estava plovisquejant, feia fresca i no hi havia massa gent. He decidit de visitar-lo l’endemà al matí tot i que he fet un tomb per la platja, gran i amb unes quantes instal·lacions per als turistes.

M’he tancat a l’autocaravana i m’he posat a llegir. Al vespre he mirat una pel·lícula. Cap a mitja nit he sortit a fer un riu i a inspeccionar el terreny per a l’operació “buidar el WC”. Però els voltants no estaven massa deserts. S’escoltava música en un local proper. M’hi he apropat. La música era interessant, rock, i l’interior del local semblava força animat. Anava vestit de qualsevol manera i sense afaitar des de feia dies però he decidit pagar l’entrada i esbargir-me una estona. El grup tocava molt bé. M’han comentat que cantaven en estonià i que eren uns dels més populars d’Estònia. La gent ballava i les nenes cridaven. A la mitja part m’he posat a admirar el local mentre m’acabava la cervesa. Llavors unes noies d’una taula m’han fet senyals perquè m’hi apropés. Havien vist d’una hora lluny el meu aspecte d’estranger perdut.

Les noies semblaven simpàtiques i he segut amb elles. Després he vist que també eren molt interessants. Les dues treballaven a la Creu Roja i acabaven de tornar després de vuit mesos ajudant a les víctimes del terratrèmol que hi va haver al Cachmir, a Paquistan. Va ser a finals d’octubre i hi havia hagut 80.000 víctimes mortals. La Veronica era d’Estònia i d’aquí poc anava a treballar a Txetxènia durant un any, també enviada per la Creu Roja. L’Anna era de Belgrad, Serbia, i bàsicament treballava a l’oficina. Li he comentat que havia estat a Serbia i que m’havia agradat molt Belgrad i s’ha posat molt contenta.

Hem estat parlant molta estona de la seva feina i experiència al Cachmir, molt gratificant a nivell humà, però força dura. Treballaven des de que es llevaven fins que anaven a dormir, però no els importava tenint en compte la urgència que requeria la seva feina. D’altra banda, malgrat que intentaven ser professionals a vegades no podien reprimir les llàgrimes al escoltar els relats d’alguns supervivents que ho havien perdut tot, incloent la família.

He comentat a la Verònica, que jo també havia volgut treballar i viatjar amb una ONG després dels meus estudis, però que m’havia preocupat no trobar feina després d’uns anys treballant de cooperant a l’estranger. Ella m’ha comentat que no es preocupa per això, ja que després de treballar unes quants anys sobre el terreny creu que podrà desenvolupar una feina més burocràtica a la mateixa Creu Roja o en una altre ONG.

Després hem seguit parlat de l’Islam al Cachmir i al Paquistan. L’Anna comentava que treballava amb texans, tot i que a sobre havia de portar un vestit que la cobrís tota. De totes maneres, ella sempre es va negar a cobrir-se el cabell. Per l’altre banda explicaven a de cara enfora tots són molt religiosos i puritans però que després, a casa també existeix la homosexualitat, la prostitució i que també beuen molt d’alcohol, encara que sigui difícil de trobar.

Després del concert m’han convençut d’anar una estona a un club a ballar i també d’acompanyar-les demà a Tartú, la segona ciutat del país, universitària.

Tartu (veure sobre mapa)

04/08/2006:

M’he despertat a les deu. He anat a inspeccionar un dels lavabos que ahir estaven tancats i estaven oberts. Sense preguntar hi he buidat el meu WC i assumpte solucionat. Una mica més tard la Veronica i l’Anna m’han passat a buscar. M’han comentat que volien anar a fer un tomb amb bicicleta per la ciutat i com que jo encara no l’havia visitat m’hi he afegit. També s’hi han afegit un grup de quatre portuguesos que la Veronica i l’Anna havien conegut a Tallin feia dos dies i que ara havien retrobat casualment.

Hem estat recorrent Parnú, amb un bonic casc antic, mentre la Verònica anava comentant tots els punts d’interès. Ha explicat que després de la Unió Soviètica Parnú està més renovada i colorada, abans no es preocupaven per l’estètica. Després, passejant pel costat de la platja ha comentat que a l’hivern el mar es glaça i que llavors es pot conduir amb cotxe fins a algunes illes, a través de carreteres provisionals, tot i que es recomana circular amb les portes obertes per si de cas el gel es trenca.

He preguntat a la Verònica sobre el nacionalisme a Estònia i m’ha contradit l’Anna de Primiläe. M’ha comentat que els estonians son molt nacionalista. A Estònia viuen un milió d’estonians i mig milió d’origen rus. Son dues societats en un mateix país, que no es barregen, cada una amb els seus bars, la seva manera de vestir, la seva llengua,... De totes maneres no hi ha conflictes.

A mig dia hem començat a anar cap a Tartu. Els portuguesos també s’han animat a venir. Jo n’he portat dos en el meu cotxe i la Verònica i l’Anna els altres dos.

Els Portuguesos són molt simpàtics. Tots ells estaven treballant però eren amics de la universitat, estudiant empresarials i direcció d’empreses. Estaven compartint quinze dies de vacances visitant els paisos Bàltics i intentant conèixer les seves noies. Els he preguntat per la situació a Portugal i m’han comentat que econòmicament no estan massa bé, que hi ha molta desocupació agreujada per la deslocalització d’empreses, que se’n van cap a països més econòmics.

Durant el camí, la Verònica ens ha volgut ensenyar una gran casa o castell germànic, ja que durant molts segles van estar sota el seu domini. També ens ha volgut mostrar uns aiguamolls que no hem trobat i per acabar ens hem perdut per carreteres polsegoses. Però finalment, després d’ajudar a un accidentat i al cap de quatre o cinc hores (en comptes de dos) vàrem arribar a Tartu.

M’he quedat amb els portuguesos que prenien possessió de la seva petita habitació d’hotel. Jo he aprofitat la connexió d’Internet de l’hotel i després he entrevistat a un d’ells, en Marcelino.

En Marcelino opinava que el principal problema del món es troba actualment l’orient mitjà, la solució tardarà a presentar-se i serà complicada. Però Portugal i Espanya també havien estat en conflicte fa molt temps i actualment són països molts amics. A Portugal el principal problema són els polítics que tenen que sembla que només es preocupen per ells mateixos. Haurien de treballar més per la gent, ja que per això cobren. Hi ha massa burocràcia. En Marcelino es sent feliç però seria feliç si no hagués de treballar, encara que això és impossible.

Després ens hem tornat a trobar amb la Verònica i l’Anna i uns amics de la Verònica. He estat parlant amb un noi que havia estat viatjant quatre mesos per Àsia. M’ha comentat que viatjava sol i que finalment l’enyorança el va fer tornar. Ara començarà a treballar de nou d’administrador de sistemes. També he parlat amb una Ornitòloga. Li he comentat els accidents amb ocells a Escandinàvia però no m’ha sabut explicar la causa, apart de comentar-me que a Estònia és un dels països d’Europa amb un nombre més elevat d’ocells. Llavors m’ha explicat que les cigonyes mengen granotes, d’aquesta manera he entès que ahir les cigonyes caminessin pels camps en un dia de pluja. Finalment m’ha comentat que també a Estònia, igual que a molts altres països d’Europa, es diu que les cigonyes porten nens. Però no es diu que venen de París, tal com es comenta a Espanya.

En el pup on ens trobàvem he entrevistat a l’Anna, en Coliu, el noi que havia estat viatjant per Àsia, i la Verònica.

L’Anna opinava que el principal problema del món és la hipocresia. Els rics intenten agafar avantatge i aprofitar-se dels pobres i després els ajuden fent veure que son altruistes. (Ho sento molt, a partir d’aquí l’entrevista no es va gravar correctament)....

En Coliu opinava que el principal problema del món són els governs en general, de fet apostaria per l’anarquia i viure en harmonia. Llegir més història és part de la solució. No creia que Estònia tingués cap gran problema. En Coliu es considerava feliç perquè després de viatjar torna a estar a Estònia, no podria ser més feliç. El secret de la felicitat és trobar el que vols fer i fer-ho. En Coliu gaudeix viatjant perquè viatjant és una manera de conèixer-se un mateix.

La Verònica opinava que el principal problema del món és la ràpida destrucció del medi ambient, la solució es trobaria en els governs i en intentar que el món no estigui tant dominat per l’economia. La Verònia fa temps que viu a París, allà creu que el principal problema és l’increment del racisme i divisió de la societat. La solució requeria acció a diferents nivells: governs, NGOs,... Individualment simplement s’ha de ser tolerant. La Verònica és feliç perquè està fent el que li agrada. En cert moment serà més feliç quant formi una família. El secret de la felicitat és acceptar el que tens i el que et ve i no el que no tens o el que voldries. La Verònica gaudeix molt viatjant, de petita volia descobrir el món i veure com les diferents cultures prenen el te, per exemple.

Més tard hem anat a un club i els portuguesos s’han escampat a veure si caçaven alguna de les atractives noies, que a simple vista semblaven força a tiro. Però la nit ha transcorregut sense èxit i finalment m’han comentat que en això de lligar els italians tenen molta més experiència. Cap a les quatre ens hem acomiadat, de la Verònica i l’Anna amb una forta abraçada, i amb els Portuguesos amb una forta encaixada i amb l’esperança de retrobar-nos l’endemà a Riga, per tornar a compartir una nit de festa.

Latvia

Riga (veure sobre mapa)

05/08/2006:

Tant bon punt m’he despertat, tard, m’he posat a treballar aprofitant la connexió d’Internet de l’hotel. Bàsicament he estat escrivint el diari i fent una agenda amb tots els contactes que m’havien contestat a través del portal Couchsurfing de Riga, Vilnius, i Warszava. Aquesta vegada m’havia escrit força gent perquè havia escrit amb temps. Tenia l’agenda plena per a trobar-me amb tots. De totes maneres em podré trobar amb pocs d’ells perquè l’Alexandra m’ha escrit poc abans de plegar preguntant-me què si era possible trobar-nos aquest dissabte dia 12 a Krakov en comptes del dia 16. Naturalment l’hi he dit que sí, que quan abans ens trobéssim millor.

Abans de sortir cap a Riga, la meva pròxima destinació he donat un petit tomb pel casc antic de Tartú. Ahir havia vist una bonica plaça amb una interessant estàtua al mig d’una font i l’hi volia fer una foto, de totes maneres la llum no era massa bona.

He creuat la frontera amb Latvia sense problemes. El mateix paisatge i la carretera han seguit sense interrupció. He parat a una gasolinera i he vist que venien gas. Mentre esperava s’ha parat un tot-terreny i ha carregat el dipòsit de gas. Després he preguntat si podien carregar les meves bombones de campingaz i el noi s’ha ofert amablement, però no tenia cap adaptador per a carregar-les. En Victor Lapenko ja m’havia comentat que havia sigut complicat trobar un adaptador per a omplir-les.

Des de Stockolm que intentava gastar el mínim de gas, bàsicament em dutxava amb aigua freda i tenia la nevera casi buida i al mínim. A Stockolm havia mirat a Internet convençut que campingaz hi tindria un distribuïdor però no n’hi havia. El pròxim distribuïdor seguint la meva ruta es trobava a Warszava. De totes maneres tenia l’esperança de poder omplir abans les bombones en algun país de l’ex Unió Soviètica, tal com havia fet en Víctor. Però he anat parant a totes les gasolineres que he anat trobant pel camí i cap tenia un adaptador que hi pogués anar bé.

He entrat a Riga i m’he sorprès circulant durant vuit quilometres per un carrer fins a arribar al centre de la ciutat. De totes maneres, després he llegit que la població de Riga no arriba al milió d’habitants. M’ha sorprès també, a diferència de Tallin, creuar-me amb forces cotxes de luxe. S’hi veu més riquesa, o més diferència entre rics i pobres.

He aparcat davant l’ambaixada francesa. Era tard, les onze, massa tard per a trobar-me amb els portuguesos, de totes maneres he anat a passejar una estona per Riga i a fer la cervesa. M’ha donat la sensació que la nit estava molt orientada al turisme sexual. Similar a Budapest i a Sofia, amb diversos bars de striptise, però aquí semblava més concentrat. Després he entrat a un pub a fer la cervesa i m’ha semblat que les noies intentaven caçar algun noi de profit (estranger o amb diners) d’una manera força directe, cosa que no havia observat a Budapest ni a Sofia. De totes maneres no he fet cap pas per a conèixer-ne alguna i m’he quedat amb les ganes de saber si eren prostitutes o simplement caçadores de fortunes.

He tornat d’hora a la Hymer. Pel carrer hi havia molts comiats de solters (nois i noies), molts italians (o d’aspecte similar) i la gent molt contenta. L’Anna d’Estonia m’havia comentat que els Lituans eren com els llatins o italians i els Latvians un entre mig, ja veuré si els Lituans són encara més oberts...

06/08/2006:

Aquest matí he estat visitant la ciutat, tranquil·la i neta. El centre històric és molt bonic i interessant, protegit per la Unesco. Està ple d’edificis medievals, de diferents estils, colors alegres, teulades inclinades, grans xemeneies, grans finestres amb múltiples divisions, sostenint els vidres de mida més petita. També hi ha vàries esglésies i catedrals de diverses confessions. He parat en una de catòlica on estaven celebrant una missa, en aquell moment el capellà estava passejant entre els fidels ruixant-los literalment amb una petita escombra impregnada d’aigua beneïda.

Abans de tornar a la Hymer he entrat al museu de l’ocupació de Latvia que mostrava tots els sofriments dels Latvians (i també Estonians i Lituans) durant la primera ocupació soviètica (1940-1941), l’ocupació Alemana (1941-1945/45) i la segona ocupació soviètica (1944/45-1991). Descrivia la primera deportació al 1941 als camps de treballs escampats per tota la Unió Soviètica, 15000 persones, dels quals 1200 eren nens de menys de 7 anys. Després van patir l’ocupació Alemana amb l’exterminació dels jueus i la repressió de la població en general. Al 1949 van patir la segona deportació, amb 43000 persones, 10000 dels quals nens menors de 16 anys, i també alguns pocs que havien aconseguit tornar de la primera deportació. Veient l’exposició m’he arribat a preguntar si la Unió Soviètica hagués sobreviscut tants anys sense els camps de concentració, sense aquests esclaus dels temps moderns. Treballaven sense parar, excepte els dies que la temperatura era inferior a 41ºC.

L’exposició també mostrava la resistència que hi havia hagut durant tot aquell temps i les manifestacions prèvies a la independència, per exemple la cadena humana al 1989 de dos milions d’habitants unint els 650km de Vilnius a Tallin passant per Riga. Aquesta exposició m’ha contradit l’Anna i el Vladimir de Tallin que deien que la independència els havia estat donada, que no l’havien aconseguit.

Al migdia havia quedat amb la Kristine i uns seus amics a Jurmala, un poble prop de Riga, amb molts balnearis i amb una platja molt llarga (32km) de sorra blanca i fina. Definitivament un dels principals punts d’estiueig del bàltic. Però la Kristine i els seus amics hi eren per un motiu ben diferent. A Jurmala hi ha una casa anomenada Undine, punt d’encontre de hipies, artistes, músics i alternatius en general. En hem reunit allà. La casa semblava encantada, plena d’espelmes, escultures (moltes de dracs), llibres vells, instruments de música, molts artesanals, parets pintades per l’artista del moment, calendaris de vuit mesos pintats al terra (es veu que també hi ha un misteriós novè mes),... A fora hi havia un concert amb diversos grups de música folklòrica i alternativa.

Hi havia força gent i el motiu de l’encontre i la festa era celebrar l’últim dia de l’encesa del foc. Es veu que tradicionalment, a partir d’aquesta data i durant 27 dies no es podia encendre foc, ni tant sols les espelmes. El motiu? No me l’han sabut explicar bé, però sembla que no es necessita el foc quan fa calor i la claror tarda a desaparèixer a la nit.

Ens hem arribat a la platja a través d’un bosc que també semblava encantat. Allà la Kristine m’ha comentat que la platja és per a ella un santuari, una església. De petita creia que Déu es trobava darrera l’horitzó. Mentre ens remullàvem els peus li he preguntat si els Latvians eren gaire nacionalistes. M’ha contestat que no, de totes maneres el seu amic Joanis s’ha encarregat de contradir-la després. També li he preguntat si Riga s’havia convertit en un destí de turisme sexual i m’ha tornat a respondre que creia no, tot i que el darrer any es comentava estava essent així.

Després del concert estàvem estirats a la gespa. Semblaven avorrir-se, preguntant-se què fer a continuació i llavors els he proposat d’entrevistar-los. No semblaven massa entusiastes a deixar-se filmar però al final han acceptat. De totes maneres m’he quedat amb el sentiment de que potser no hauria de apretar tant per a fer les entrevistes, encara que llavors en faria moltes menys...

La Kristine opinava que el principal problema del món és la crueltat ja que és la causa de la majoria de problemes. El problema es podria solucionar si la gent tingués més cor. Personalment, actuant amb amor creu que podria inspirar a altres de manera que hi hagués menys crueltat. El principal problema de Làtvia son els polítics. Creu que els actuals no son massa bons. Si els polítics fossin més joves no hi hauria aquest problema, de totes maneres ella mai entraria en la política. La Kristine és feliç, perquè viu al lloc correcte i les coses que li succeeixen son bones. Seria més feliç si acceptés més les coses que li succeeixen, fins i tot les que voldria canviar i no es poden canviar. El secret de la felicitat és ser positiu i oberta. No li agrada massa viatjar perquè tot i conèixer cultures no li agrada la incomoditat.

En Joanis opina que el principal problema del món són els polítics. De fet no està interessat en política. l principal problema a Làtvia son les relacions entre els russos i els làtvians, que es volen matar entre ells. Estaria millor si els russos visquessin a Rússia i els làtvians a Làtvia. Al preguntar-li si ell podia fer quelcom per ajudar en la solució ha comentat que no, perquè ell no tenia a l’abast armament nuclear. En Joanis es considera feliç perquè té tot el que necessita i no podria ser més feliç. El secret de la felicitat és la música.

Després de les entrevistes els he proposat de portar-los a Riga amb cotxe. Després he tornar a aparcar a prop del centre, he sopat i m’he estirat una estona abans de treballar una mica. Però no m’he despertat fins a les deu, al cap de dos hores. Però em seguia trobant cansat i he decidit seguir la dormida fins l’endemà.

Lithuania

Vilnius (veure sobre mapa)

07/08/2006:
Quant m’he despertat em sentia dèbil, malalt, amb el coll adolorit. M’he pres un ibuprofeno i he seguit dormint fins a les deu. Llavors ja m’he sentit perfectament bé i m’he llevat per a començar a treballar. A les dues i mitja ja havia acabat d’escriure el diari, un article per al 9nou i de connectar-me a Internet a un bar per a enviar el diari d’Escandinàvia.

Tot seguit m’he posat en camí cap a Vilnius on a mitja tarda hi havia una trobada de gent de couchsurfing i hospitalityclub. He tardat més temps del compte, ja que igual que a Estònia, a Latvia i Lituània hi havia unes quantes carreteres amb obres. En algunes d’aquestes carreteres hi havia desviacions per a carreteres secundàries, d’altres tenien semàfors que alternaven la circulació en ambdós sentits, i la resta simplement eren lentes.

En una de les carreteres secundàries de Latvia m’ha parat la policia per excés de velocitat creuant una població. El policia en cap moment ha donat senyals de ser corrupte. M’ha informat que em posaria una multa i que hauria d’esperar quinze minuts.
- Quinze minuts? És molt!
- És el protocol.
Suposo que fer esperar quinze minuts a un conductor que va més ràpid del compte és una bona mesura dissuasòria, més que no pas els 30€ de multa que m’ha posat. M’ha dit que podia pagar la multa a Espanya si volia.

He creuat la frontera amb Lituània sense problemes. Les fronteres entre els tres països Bàltics només tenen un control de policia a diferència de la majoria de fronteres que he creuat fins ara, que tenen un control del país de sortida i un control diferent del país d’entrada. Les tres repúbliques Bàltiques semblen ben coordinades en aquest sentit.

He arribat a les 8 a la trobada. Hi havia força gent, uns quants Lituans (bàsicament noies) i uns quants estrangers (només nois, uns quants d’Anglaterra). Hem estat conversant de viatges, de Lituania i una mica de tot. Després hem anat tots a casa de l’Orea, d’una noia que allotja dos nois a continuar la trobada i converses.

Allà he parlat amb una noia que havia estat al País Basc a Espanya i explicava que no entenia que alguns Bascos volguessin ser un estat independent. Sense voler crear polèmica li vaig respondre.
- No entenc com pots pensar així vivint a Lituània, un país que després de molts anys d’ocupació és independent.
- Però Lituània fa alguns segles ja era un estat independent.
- També el País Basc era un estat independent fa molts segles.
De totes maneres, també li vaig comentar que no creia que els sentiments nacionalistes fossin massa bons en general, ja que provoquen moltes guerres.

Més tard vaig preguntar a un anglès si a Vilnius hi havia molt turisme sexual. Em va comentar que no, perquè segons ell el turisme sexual era anar a Tailàndia per estar amb nenes de 15 anys. Però després va començar a explicar que hi havia molts bars de striptese i que en algunes discoteques només hi anaven nois estrangers perquè només hi havia noies Lituanes, molt atractives, disposades a sexe per una nit. No vaig aprofundir massa més en el tema però em vaig quedar amb la sensació que la història era similar a la que vaig viure fa uns anys a Kènia. Als clubs de Kènia hi ha moltes noies disposades a compartir la nit amb tu, algunes se’t presenten directament com a prostitutes, altres no mencionen els diners fins el pròxim dia al matí que et demanen algunes monedes per a poder menjar, i la resta simplement estan obertes al sexe amb l’esperança d’enamorar-te i així poder accedir al món desenvolupat.

Tot i ser dilluns, alguns dels nois van anar a Brodway, el club més odiat per les noies que no estan disposades a oferir el seu cos per una nit. Jo em vaig quedar a dormir a l’Autocaravana. Amb breu ja estaria la meva estimada Alexandra, a més, l’endemà volia treballar i visitar la ciutat.

08/08/2006:

Aquesta nit, un home borratxo m’ha despertat. Estava picant la porta. He obert la finestra i li he preguntat què passava. L’home no semblava parlar anglès, amb cara de pena i de sofriment s’anava colpejant la vena del coll mentre balbucejava quelcom. Finalment li he dit que no el podia ajudar i he tancat la finestra. Però ha seguit picant la porta, llavors li he dit que marxés, primer tranquil·lament, després cridant, i per últim, cridant amb l’alarma posada. Ha tornat més tard, ha colpejat més la porta, s’ha posat a moure l’autocaravana i fins i tot ha intentat deslligar la bicicleta,... mentre jo deixava sonar l’alarma. Ha tardat a marxar, però finalment he pogut tornar a dormir.

Al matí m’he tornat a despertar amb mal de coll i m’he pres un altre ibuprofeno. Ha estat plovent i he aprofitat per a escriure. Després ha parat de ploure i m’he reunit amb alguns dels uns nois d’ahir, un espanyol (de Madrid) que ha marxat al cap de poc, un alemany (en Florian) i un Australià (en Brett). Hem anat a visitar la ciutat en companyia de dues noies de la trobada d’ahir que ens han fet de guies.

La ciutat és interessant tot i que el dia gris no ha acompanyat. Té un gran casc antic, medieval. Al sud d’Europa, l’arquitectura medieval és fosca, tosca, basada en la pedra vista. Però aquí, igual com a la resta de ciutats del centre i nord d’Europa que he visitat fins ara, l’arquitectura medieval és lluminosa, amb grans finestres, parets pintades,...

Una de les noies que ens ha acompanyat era historiadora i he aprofitat per preguntar-li si a Lituania hi havia conflictes amb els russos. M’ha explicat que no, en part perquè a Lituania els russos només són una petita minoria, a diferència de Estònia i Latvia. D’altre banda s’han integrat perfectament a la societat i no hi ha l’odi que he observat en alguna altre part. M’ha sorprès fins i tot veure per la ciutat un noi que portava sense problemes la típica samarreta amb les inicials de la Unió Soviètica (CCCP). Bé, m’ha sorprès perquè Lituania també va ser fortament reprimida durant la ocupació Soviètica.

La mateixa noia ha explicat que a Lituania hi ha molta tradició pagana, i pel que vaig observar també a Làtvia. Ha explicat que antigament hi havia una tradició matar una verge abans de construir un edifici, per a donar sort. També hi havia algunes sectes que mataven nens a les seves cerimònies misterioses. I sembla ser realment així, perquè en una de les esglésies que vàrem visitar hi havia una antiga inscripció en memòria d’aquests nens assassinats.

Hem visitat un castells al capdamunt d’un turó, des d’on hi havia una molt bona vista sobre la catedral i la resta de la ciutat. Al baixar en Florian ha explicat perquè les escales de cargol descendeixen en sentit contrari a les agulles del rellotge. La raó és simple, si has de defensar l’escala des de dalt amb una espasa podràs colpejar millor en el cas de ser dretà.

Hem anat a fer la cervesa i a menjar una mica de formatge a la República Independent de Uzupis, un barri a l’altre cantó del riu, ple d’artistes i de gent alternativa que ha proclamat la independència de Lituània. Fins i tot tenen la seva pròpia constitució penjada en una de les parets amb articles de l’estil: “Tothom té el dret d’estimar i de tenir cura del seu gat”; “tothom té el dret de ser feliç”; “tothom té el dret d’estar trist”; “tothom té el dret de celebrar, o no, el seu aniversari”;...

En Florian és molt còmic, a vegades, fins i tot, et feia petar de riure. En Brett l’acompanyava de tant en tant. Tenien un humor una mica extravagant, a vegades utilitzant jocs de paraules als que jo no arribava. D’altre banda, de tant en tant també guardaven la compostura i mantenien converses interessants.

Cap al vespre m’he acomiadat d’ells un moment per anar a connectar-me a Internet i més tard els he tornat a buscar amb la intenció de sortir a fer unes copes per la ciutat. He portat a una ampolla de vodka de Rússia i un tetrabric de taronja i l’hem anat bevent durant el camí, bàsicament entre jo i en Florian. Passava bé però al cap de pocs minuts bona part de l’alcohol ja m’havia passat a la sang. Hem entrat a Brodway (el famós club) quant jo ja començava a tenir els símptomes de la pitjor borratxera de la meva vida. M’he instal·lat prop dels lavabos, però no m’he preocupat d’anar a vomitar a dins. Finalment un noi de seguretat m’ha agafat i m’ha tret a fora. He descansat una estona. Després m’he posat en marxa cap a l’autocaravana on sortosament he arribat sense més problemes.

No he tingut ocasió de fixar-me massa bé amb la fauna humana del club, però l’ambient m’ha semblat similar al de Riga. Hi havia moltes noies locals i molts nois estrangers. De totes maneres no em va semblar que les noies anessin tant desesperades com a la descripció que vaig fer de Kènia, aquí estan molt menys necessitades.

Poland

Warszava (veure sobre mapa)

09/08/2006:
No sé a quina hora vaig anar a dormir, però tampoc m’he despertat tant tard. Tampoc tenia ressaca, bona sort la meva, mai n’he tingut. Sí que estava una mica cansat i em tornava a fer mal el coll. Iboprofeno avall. M’he dutxat i he començat a fer camí cap a Warszava.

A la sortida de Vilnius he vist un noi que feia autostop i l’he parat. El noi anava cap al sud de Lituania, en una altre direcció a la meva, però l’he portat una estona fins a la desviació. No hi ha hagut massa temps per a parlar però m’ha comentat que estudiava disseny gràfic.

A mitja tarda he arribat a la frontera amb Polònia que he creuat sense problemes. A la sortida hi havia dues noies fent autostop i he parat. Els he dit que anava cap a Warszava i han dit que ja els anava bé. Un cop a dalt de la Hymer m’han explicat que eren de Vilnius i havien sortit el mateix dia amb la intenció d’arribar en pocs dies a Portugal on volien beure’s una ampolla de vi.

Al principi no han ofert gaire conversació i jo tampoc l’he forçada, semblaven cansades. Una d’elles ha estat dormint força estona. Al cap d’un parell d’hores ja s’han espavilat una mica i han començat a xerrar, es deien Ona i Milda. L’Ona parlava anglès i però la Milda no gaire. M’han explicat que volien estudiar art i interpretació respectivament.

Avançàvem lentament per les carreteres Poloneses. Les carreteres Poloneses tenen molta fama de ser terribles, però jo no les he trobades tant, això sí, igual que a les tres repúbliques Bàltiques hi havia molts trams en obres que enlentia la marxa.

Cap a les 9 m’ha agafat gana i he parat. Els he ofert macarrons i han acceptat. No tenia res mes per a cuinar perquè encara no he solucionat el tema del gas i tinc la nevera al mínim de temperatura i casi buida del tot. És increïble però ja fa un parell de setmanes que aguanta la mateixa bombona. Espero trobar un distribuïdor de Campingaz a Warszava. Després ja pararé a un supermercat i compraré de tot.

He afegit un pot de salsa de tomàquet i dues llaunes de tonyina als macarrons. He estat a punt de preguntar si els agradava la tonyina abans d’afegir-la, però la tonyina no feia bona cara tot i que ja l’havia tastat i era bona, i no he preguntat. Però abans de començar a servir l’ona ha preguntat si els macarrons tenien peix. He contestat que sí i llavors m’ha informat que era al·lèrgica a tot tipus de peix. M’ha sabut greu però no he pogut oferir-li res més. Ens hem menjat tots els macarrons entre jo i la Milda, que deia que estaven deliciosos, tot i que no ho estaven tant.

Ens hem tornat a posar en marxa i llavors la Ola s’ha obert una mica més, no massa. De fet ha comentat que no li agrada obrir-se. Jo li he comentat que si no li agrada obrir-se era perquè tenia por i que les pors no eren bones. Ella m’ha preguntat:
- Què tenen de dolent les pors?
- Et respondré amb una altre pregunta, consideres que la llibertat és bona? Les pors no et deixen ser lliure.
- La llibertat completa seria insuportable.
- Perquè? Jo he guanyat molts graus de llibertat iniciant aquest viatge i així em sento més feliç. D’altre banda no podria haver iniciat aquest viatge si abans no hagués perdut moltes de les por que tenia.
De bon principi ja m’havia fixat que la Ola tenia alguna malaltia o al·lèrgia que li afectava la pell de les mans. Intentava amagar-se-les sota les cuixes, plegant els braços, dins del jersei,... Una signe comprensible però evident de les seves pors.

M’han explicat que tenien intenció de dormir als prats, dins d’un sac de dormir i sota un plàstic si plovia, sense tenda, –és massa cara- havien dit. Els he proposat de parar en algun prat abans d’entrar a Warszava, elles dormirien a fora segons els seus plans, i jo dins la Hymer. L’endemà les portaria a la sortida de Warszava direcció a Berlín. Ho han trobat molt bona idea i així ho hem fet.

10/08/2006:

Les he hagut de despertar però tampoc volia començar el dia massa tard. En silenci, sembla que seguien mig adormides, hem creuat Warszava i els he deixat a l’altre sortida. A continuació he tornat cap al centre on he aparcat al costat de dos autocaravanes amb matrícula d’Itàlia. He estat escrivint una estona i després he sortit a passejar.

Durant la segona guerra mundial Warszava va ser devastada, un 85% dels seus edificis van ser reduïts a runes i la meitat de la seva població va morir. Així doncs, pot semblar estrany que Warszava tingui un bonic casc antic, medieval, protegit per la Unesco. El cas és que el barri antic va ser reconstruït tal com era abans de la segona guerra mundial i la resta de la ciutat també, però amb edificis d’estil comunista, tot i que ara també s’alcen grans edificis moderns, d’oficines i hotels.

El barri antic sembla més vell del que realment és, ja que no deu haver estat rehabilitat des de la seva reconstrucció. Està ple de turistes, molts catalans i espanyols. He demanat de consultar el mapa a uns turistes que eren de Sabadell. Després, mentre em preparava per fer una foto, he sentit el comentari en català: “vigileu que aquest noi no us agafi dins la foto”. Suposo que és normal essent agost, però pot ser que els catalans tinguem tendència a visitar Polònia després de dècades amb el sobrenom de Polacs? (un sobrenom que a la resta d’Espanya ens diuen afectuosament).

A la tarda he agafat la bicicleta i he visitat l’únic edifici que encara està en ruïnes després de la segona guerra mundial. A 200 metres hi ha un impressionant Monument a l’Alçament de Warszava, un monument que no es va poder alçar fins al final de l’ocupació soviètica de Polònia, ja que no deixa de ser una vergonya que durant l’alçament de Warszava les tropes russes es trobessin a poca distància i en comptes d’ajudar a la població simplement van esperar que la rebel·lió fos sufocada per l’exèrcit alemany.

He anat cap al sud de la ciutat hi he visitat la galeria d’art contemporani Zacheta, ja que els dijous hi ha entrada gratuïta. No hi ha hagut res que m’hagi cridat l’atenció fora de lo normal. Només m’ha impressionat un aspecte tècnic que utilitzaven per a la il·luminació d’alguns quadres. En una habitació fosca dirigien un feix de llum rectangular sobre el quadre que exposaven, coincidint exactament amb el marc d’aquest, de manera que el quadre semblava tenir llum pròpia. Suposo que és una tècnica que aniré veient a altres exposicions arreu del món.

Al vespre havia quedat amb una noia, però no s’ha presentat a la cita. Llavors he anat a passejar pel centre comercial de la ciutat, plena de restaurants, bars, jovent, algun club d’estriptise i una sola discoteca, orientada a estudiants (oferien descompte amb carnet d’estudiant!), però no hi he entrat perquè ja estava ben cansat de caminar i de pedalar.

Krakow (veure sobre mapa)

11/08/2006:
Demà arriba l’Alexandra a Krakov, ja en tinc ganes, la trobo a faltar, tot i que segurament ella m’ha enyorat més. Jo cada dia veia coses interessants, feia nous amics, en canvi ella havia tornat a la rutina diària, a un treball que no l’omplia i que la mantenia allunyada de mi. Però fa dues setmanes es va decidir a demanar la baixa de la feina i avui era el seu últim dia de treball. Plegava amb el temps just per agafar un autobús cap a Bucarest i després un altre fins a Krakov, on ens trobarem, on s’afegirà al meu viatge, espero que fins al final, tot i que segur que apareixeran molts problemes que confio que sabrem solucionar amb amor, comunicació i paciència.

Tenia intenció d’arribar a Krakov aquesta tarda o vespre, de totes maneres, en comptes d’encarar direcció sud m’he dirigit cap al nord-oest, cap un poble a 70 quilometres anomenat Plonsk. Igual que a Làtvia i a Lituània, a Polònia també m’havia parat a gasolineres per veure si podien carregar les bombones de campingaz amb gas. Però en cap tenien adaptador, la rosca de la bombona es de 1,6cm i els adaptadors que tenien eren de 1 o 2 centímetres de rosca. Així m’he trobat a tot arreu i he arribat a pensar que en Victor Lapenko de Kiev es va fabricar un adaptador per a carregar-les, em va comentar que li havia sigut complicat carregar-les, però no m’havia explicat quin tipus de complicació havia tingut. De totes maneres, al web de campingaz informaven que tenien un distribuïdor a Warszava, bé, a Warszava no, a Plonsk.

He arribat a Plonsk i he mostrat la direcció a dues gasolineres, a uns treballadors, a un conductor i a un vigilant. Cadascú m’ha enviat a un indret diferent del poble. Però al final, he anat a parar davant l’empresa buscada. He preguntat a unes noies de recepció i m’han dit que anés més al fons, a unes naus que feien de magatzem. He preguntat a un noi i m’ha dit que no tenien recanvis. La meva decepció ha sigut immensa, però he intentat exagerar-la encara més en la meva cara.
- Segur que no en teniu? En el web de campingaz informaven que en tindrieu.
- No, no en tenim.
- No teniu cap adaptador per a carregar les bombones?
- No, només tenim unes bombones més petites.
He demanat que me les ensenyés, per si de cas. L’he seguit al magatzem. Magatzem de què? No ho sé. De trastos! En una gran nau hi havia d’un a tres metres de plàstics, sacs, caixes, aparells (nous),... També alguns prestatges, casi buits. El noi s’ha enfilat per sobre els plàstics, sacs i caixes i s’ha dirigit cap a un prestatge. Jo l’he seguit intentant no relliscar. Al prestatge hi havia 5 o 6 productes de campingaz, no més. Cap que em pogués servir.

He parat la nevera, el pròxim distribuïdor és a Praga i com a mínim espero poder cuinar de tant en tant abans d’arribar-hi. Ara sí, he començat a fer camí cap a Krakov, per carreteres secundàries. Moltes de les carreteres de Polònia tenen una característica curiosa, l’asfalt té roderes, segurament deformat pel pes dels camions i per la mala qualitat de l’asfalt. Has de vigilar al circular-hi, perquè segons com, aquestes roderes t’expulsen fora del carril o de la carretera. De totes maneres les estan arreglant en molts trams i això ha sigut un problema per a arribar a Krakov.

Suposo que els divendres a la tarda molta gent surt de la ciutat per a gaudir del fi de setmana i les carreteres estan més complicades, però si afegim les obres que en molts trams reduïen de dos carrils a un de sol obtenim com a resultat grans cues. Ha arribat un moment que per a recorrer uns dos quilometres he tardat mitja hora. Llavors he decidit parar en una àrea de servei i he començat a ordenar l’autocaravana i a fer espai per l’equipatge i la roba que l’Alexandra portarà. Al vespre, els cotxes encara estaven parats. He sopat. A la nit seguia igual.

Finalment, a les onze de la nit he decidit tornar a la cua, al cap i a la fi, demà segurament també hi haurà cues. Mentre estava aturat han passat udolant unes 30 o 40 furgonetes de la policia. Pensava que desencallarien la cua, però ells també han quedat atrapats. I quan he aconseguit sortir al cap d’una hora i tres quilometres de marxa no hi havia rastre de la policia.

12/08/2006:
He fet nit a un hipermercat, a uns 120km de Krakov. M’he despertat sense haver dormit les vuit hores i m’he organitzat el matí abans de trobar-me a les dues amb l’Alexandra. Abans de res he decidit anar a comprar perquè des de que havia posat la nevera al mínim que no ho feia i ja m’havia menjat totes les reserves. En comptes d’una hora he tardat dues hores i mitja i tota l’organització del dia s’ha anat en orris.

He sortit a tota pastilla cap a Krakv però poc després de passar de llarg Katowice he rebut un missatge de l’Alexandra. Em deia que es trobava a Bratislava (se li havia escapat l’autobús directe cap a Krakov), que li havien robat l’ordenador portàtil i que estava desesperada. He parat en una àrea de servei i he intentat tranquil·litzar-la amb un missatge al mòbil. Després li he preguntat si preferia l’esperés a Katowice, ja que he suposat que hi hauria més trens en aquesta direcció, ja que la ciutat és més gran, encara que menys interessant des del punt de vista turístic.

Mentre esperava la seva resposta he netejat a fons la Hymer i he fet més espai per a l’arribada i l’equipatge de l’Alexandra. També he dinat, però quan estava a mig coure un tall de carn s’ha acabat el gas. He recordat que a la sortida de França, fa uns mesos, havia deixat mig buida una de les bombones estàndards espanyoles. He canviat el regulador i també la bombona amb l’esperança que aguanti fins a Praga. Finalment l’Alexadra m’ha contestat que l’esperés a Katowice i m’hi he començat a dirigir.

Al no aparèixer a la meva guia, no tenia cap mapa de Katowice. Per tant, per a arribar a l’estació de trens he hagut de preguntar a tres persones, un d’ells policia. Però cap d’ell sabia parlar anglès, així que no tenia més remei que fer el soroll del xiulet del tren i de la màquina amb marxa. Llavors m’indicaven amb gestos i paraules com arribar-hi, paraules que ja em van sonant d’altres idiomes: “pravo” recte, “levo” dreta.

A l’estació m’han informat que el tren provenint d’Eslovaquia encara tardaria dues hores. He acabat de netejar i ordenar i m’he dutxat, amb el temps just de rebre l’Alexandra a la sortida del tren. Ens hem abraçat amb força i he intentat consolar-la per la pèrdua de l’ordenador i pel viatge esgotador. M’ha demanat de prendre una dutxa d’aigua calenta i per suposat he engegat el calentador, tot i que anés amb la reserva de gas.

13/08/2006:

Ens hem posat en camí cap a Krakov. Abans però he parat a una gasolinera i he “robat” una mica d’aigua. L’aigua s’havia de pagar amb monedes però hi havia un rentacotxes sense vigilar i una manguera a la vista, connectada a una aixeta. Sense preguntar he carregat l’autocaravana i després hem seguit la marxa.

Teníem la opció de l’autopista, de pagament, però ens hem decidit per la carretera normal. Però al entrar a la següent població ens hem trobat amb el carrer principal en obres. Hem intentat anar seguint les indicacions però al cap de quinze minuts l’Alexandra ha exclamant:
- Ja hem passat per aquí.
- No, no pot ser.
Però sí, ja havíem passat per allà. Llavors he connectat el gps, per a utilitzar-lo com a brúixola, i utilitzant la intuïció hem pogut creuar finalment la població. De totes maneres, al sortir hem anat a buscar l’autopista, per si de cas.

A Krakov hem enviat un missatge a en Krzysztof, un dels nois que havia parat fent autostop a Sèrbia. Viu a Krakov i ja feia dies que havíem quedar per a trobar-nos, una mica de casualitat ja que per problemes en aconseguir el visat no encara no havia pogut iniciar un viatge a Rússia.

Hem quedat a les escales de l’ajuntament, al mig de la plaça medieval més gran d’Europa. Quan hi hem arribat estaven celebrant combats amb espases (no eren simulats tot i que no circulava sang) i danses medievals. Hem trobat en Krzysztof més tard. Amb ell també hi havia una parella d’Italians i una noia d’Ucraïna que pensava allotjar els pròxims dies. Hem anat a fer una cervesa a un local una mica fosc i hem començat una conversa interessant.

M’han preguntat pel viatge i l’italià s’ha fet un panxó de riure quan he comentat que un sponsor m’havia deixat una autocaravana sense cap cost. Però després li he explicat que no havia estat tant senzill, que abans havia aconseguit que tres revistes d’autocaravaning, un setmanari espanyol i un diari local es comprometessin a publicar la meva aventura.

M’ha sorprès quan l’Alexandra ha explicat com recordava la revolució que va derrocar el dictador Txeuxescu a Romania. Ella només tenia sis anys i recorda que tota la família havia de caminar ajupida pel pis per por que no entrés una bala perduda per la finestra. Més tard els Italians han comentat que demà visitarien Auswich. Llavors en Krzysztof ha comentat que ell mai l’ha visitat ja que a l’escola ja l’havien estudiat més que suficient i per altre banda, també el desanima veure els turistes que en tornen moixos i sense ganes de festa. Finalment ha comentat que d’altre banda, els camps de treball russos havien matat a més gent que els camps d’extermini nazis.

Hem anat a sopar a casa en Krzysztof. Els italians naturalment han cuinat, espaguetis i un deliciós pa escalfat al forn, amanit amb oli i cobert de tomàquet, pebrot i ceba. Per suposat hem estat parlant de menjar amb els italians i amb el noi també de la fama que tenen de seductors, ben merescuda ja que no s’avergonyia d’afirmar que si es creuava amb una atractiva noia pel carrer, girava cua per intentar-se-la lligar.

15/08/2006:

Ahir vàrem anar a un gran hipermercat per a comprar una bicicleta per a l’Alexandra, una de molt econòmica però que a ella ja li agradava. També vàrem estar mirant ordenadors portàtils i vàrem estar a punt de comprar-ne un, però vàrem decidir no fer una compra impulsiva i demanar la opinió a altre gent.

A la tarda vaig estar treballant a casa del Krzysztof mentre ell i l’Alexandra feien una excursió amb bicicleta. També vaig aprofitar per a rentar roba utilitzant la seva màquina de rentar.

Al cap d’unes tres hores en Krzysztof i l’Alexandra van tornar, ella amb un gran morat a al genoll, ja que havia caigut degut a unes obres que estaven fent a la línia del tramvia. Poc després van tornar els italians i la Ucraïna de Auswich. Potser estaven una mica més apagats que el dia anterior, però l’italià de seguida va recuperar l’humor tocant la guitarra i cantant cançons d’esquerra i anarquistes italianes. Jo vaig seguir treballant una mica mentre l’Alexandra cuinava un deliciós puré de patates amb all (cru).

Després de sopar vaig entrevistar en Janpaul, l’Italià. En Janpaul opinava que el principal problema del món era la incomprensió entre la gent. La solució es trobaria en l’educació i el respecte, si tens respecte per a tu mateix tindràs respecte per als altres. A Itàlia el principal problema la mentalitat Italiana, la picaresca, que per un cantó és positiu però per altre no deixa de ser dramàtic, ja que la picaresca genera la màfia. Les solucions es trobarien de nou en l’educació i també en la unió Europea, que els farà ser més seriosos tot i que esperant no perdre la identitat nacional. En Janpaul es sent feliç tot i que no ho era fa dos mesos, abans d’iniciar el viatge que està fent. Tot i que la felicitat no s’ha de planejar sinó viure, en Janpaul creia que el secret de la felicitat es escoltar-nos i sentir-nos una mica més. En Janpaul gaudeix viatjant perquè pot descobrir noves coses, gent,... però també descobrir-se ell mateix.

Avui hem sortit per Krakov amb bicicleta. En Krzysztof ens ha acompanyat. L’Alexandra anava molt amb compte amb la bicicleta, perquè apart de la caiguda d’ahir, la ferida li feia força mal.

Krakov és una ciutat encantadora, plena de botigues amb imatges i escultures religioses. Per una banda el Papa Joan Pau II va viure forces anys a Krakov, però per altre banda la societat ja fa temps que és molt catòlica. Durant el comunisme ser catòlic era una forma de ser revolucionari i de fet, va ser en bona part la força de la religió la que va fer fora el comunisme de Polònia. Ahir em va sorprendre que en Krzysztof utilitzés l’expressió: “com a tota casa catòlica...” per a referir-se a una casa normal.

Hem tornat a passejar per la immensa plaça medieval. Al centre hi ha un bonic edifici, Cloth hall, plena de botigues de souvenirs. Al costat hi ha l’església gòtica de Santa Maria. De totes maneres, el seu interior sembla barroca, ja que malgrat conservar tota l’estructura gòtica està tota pintada amb acolorides imatges. A fora hi havia força gent esperant. Llavors en Krzysztof ha explicat que en breu sortiria un trompetista a tocar des de la torre del campanar. I efectivament el trompetista ha tocat amb força una tonada curta que s’ha acabat sobtadament. Es veu que en temps de les invasions tàrtars també hi tocava un trompetista, però un dia enmig de la tonada una fletxa tàrtar el va matar i des de llavors que toquen la tonada inacabada. Sempre hi ha algú tocant cada hora del dia, increïble! En Krzysztof també ha explicat que fa poc temps hi havia un noi que anava als turistes i feia una recol·lecta explicant que a canvi ell tocaria una trompeta des de dalt del campanar. Els turistes estaven contents perquè efectivament algú tocava la trompeta i el noi també perquè ja hi havia algú altre pagat per l’ajuntament que tocava per ell.

Després de dinar en un restaurant vegetarià molt bo i econòmic (5€ entre dos) hem visitat el castell de Wawel, enfilat en un turó. Les vistes són força interessants igual que la catedral gòtica que hi ha al seu interior, amb moltes tombes d’antics reis. Però el que m’ha cridat més l’atenció és una plaça arcada que no apareix a la meva guia però que en Krzysztof ens ha mostrat. Per un error d’arquitectura o de construcció, l’últim pis de l’edifici té les columnes dobles, una a sobre l’altre. L’altura de l’últim pis també és doble de manera que s’endevina perfectament que es van descuidar de construir-hi un pis entremig.

Encara ens faltava visitar el barri jueu, un barri d’on els nazis van evacuar-ne i després matar a tots els jueus. Però en Krzysztof havia de marxar i nosaltres l’hem acompanyat fins a casa amb la intenció de visitar el barri a la nit. Durant el recorregut de tornada en Krzysztof ens ha mostrat un edifici que ell anomenava “esqueletor”, un edifici d’unes vint o trenta plantes començat a construir durant el comunisme que es va quedar a mig construir per falta de diners. Ara es troba massa deteriorat per a seguir-lo construint i resulta massa car enderrocar-lo.

Però al vespre l’Alexandra es sentia força malament i la ferida de la cama se li havia infectat. Hem anat a una farmàcia a comprar antibiotics en crema i després ens relaxat mirant una pel·lícula que havia portat l’Alexandra.

Oswiecim (veure sobre mapa)

16/08/2006:

Des de que ha arribat l’Alexandra que estem mirant a hipermercats i a altres centres comercials ordenadors portàtils. Perquè l’Alexandra pugui treballar i ajudar-me en el projecte de prendre el pols al món. Però aquest matí encara no n’hem trobat cap que valgués la pena.

Al migdia ens hem arribat a Oswiecim, un petit poble conegut pel terrible nom en alemany: Auschwitz. Durant la segona guerra mundial, Auschwitz va ser el centre del genocidi internacional més gran a la història de la humanitat. Aquí, juntament amb els proper camp de Birkenau hi van matar de 1,5 a 2 milions de persones, la majoria jueus.

L’Alexandra no es trobava massa bé per a caminar per culpa de la ferida, per altre banda ella ja havia visitat el camp feia poc temps. Així doncs l’he anat visitar sol mentre ella descansava mirant una pel·lícula.

M’ha sorprès la quantitat d’autocars que hi havia a l’aparcament. Realment Auschwitz s’ha convertit en una atracció turística, i segurament és positiu, potser més gent l’hauria de visitar. Ara recordo una antiga amiga que dubtava del genocidi jueu. No hi creia perquè havia estat influenciada per un marroquí que negava l’holocaust. És una llàstima que alguns àrabs neguin evidències simplement per anar en contra d’Israel. Dic evidències perquè el mateix camp és una evidència, les barraques, els filats, les històries contades, les fotografies, les dos tones de cabell, les piles de sabates, maletes, ulleres,... Però sobretot, el que més m’ha cridat l’atenció són els pots oberts de Cyclone B utilitzats a les cambres de gas i les proves científiques que han trobat restes d’aquest verí en molt del cabell.

Molts dels barracons d’Auschwitz estan utilitzats com a museu, fet que dues hores ha estat insuficient per a visitar-lo tot. Però encara és més impressionant visitar el camp de Birkenau, ocupant una exenció de 175 hectàries, amb 300 barraques presó, moltes d’elles encara en peu, els filats elèctrics separant les diferents parts del camp i les 4 cambres de gas i crematoris, dinamitades abans de la fugida dels alemanys. Per a qui no entengui que aquí s’hi matessin casi dos milions de persones, només cal saber que cada cambra de gas tenia espai per a 2000 persones. Només caldrien 250 dies utilitzant cada cambra una vegada al dia.

He tornat a l’Autocaravana amb imatges punyents de diferents pel·lícules que expliquen l’holocaust. I tal com va predir en Krzysztof la resta de dia l’he passat una mica ensopit.

Wroclaw (veure sobre mapa)

17/08/2006:

Viatjar és una manera de conèixer-se un mateix, però conviure en parella també. Avui he tingut una petita enganxada amb l’Alexandra hi he acabat descobrint que soc una persona amb un gran ego, m’agrada sentir-me important. A vegades és positiu, ja que potser aquest és un dels motius pel qual he iniciat aquest gran viatge, però moltes altres vegades pot ser negatiu i això és el que hauré d’intentar vigilar.

Al migdia, després de comprar al supermercat (com que no tenim nevera intentem comprar cada matí una mica de verdura, fruita i carn) i d’escriure el diari hem començat a fer camí cap a Wroclaw. Hi hem arribat a mitja tarda i hem aparcat al sud de la ciutat.

Mentre estàvem baixant les bicicletes se’ns ha apropat una dona que parlava espanyol. Era de Madrid i veient la matrícula espanyola m’ha començat a donar conversa. Però no gaire interessant. He agut de donar-li una mala excusa per acabar preparar las bicicletes sense que em continués donant la tabarra.

Wroclaw també va ser devastada durant la segona guerra mundial, un 70% dels edificis van ser fets mica. Malgrat tot el casc antic és magnífic, i és que igual que a Warszava tot el barri antic ha estat restaurat. Té una de les places més grans d’Europa, tot i que això és relatiu perquè al centre hi ha uns quants edificis. Els edificis del voltant estan pintats de diferents colors, amb les teulades inclinades, mostrant una alta façana, triangular al cap damunt, a vegades adornades amb escultures o interessants formes.

Ens hem relaxat una estona a la plaça principal, contemplant els edificis, la gent, els turistes, i uns nois que feien bombolles de sabó gegants ajudats d’unes cordes lligades a l’extrem d’uns pals. Després hem seguit el recorregut amb bicicleta per un barri molt més tranquil, més al nord i a l’altre cantó d’un riu. Està ple d’esglésies i antigues cases, només d’una o dos plantes. S’ha començat a fer fosc i allà hem observat com començaven a encendre els llums, a la manera antiga, utilitzant una entorxa. Els llums eren de gas.

Czech Republic

Kutn? Hora (veure sobre mapa)

18/08/2006:

Aquest matí, desprès d’estar visitant diversos hipermercats i centres comercials, per fi hem comprat un ordenador portàtil. L’ordenador anava sense sistema operatiu (windows), però la oferta era prou bona i l’hem aprofitat. Tot seguit ens hem posat en marxa cap a Kutna Hora, a la República Txeca.

Tot just sortir de Wroclaw hem parat a uns autostopistes. Eren dos nois polonesos que anaven a veure el gran premi de motos GP a Brno, abans però pensaven sortir de festa per Praga. Aquests nois tampoc portaven tenda, també tenien la intenció de dormir a l’aire lliure. No han parlat gaire, de fet no parlaven gaire anglès. De totes maneres s’han interessat pel nostre viatge, tot i que no sé si s’han acabat de creure que estàvem fent la volta al món.

Hem deixat els nois a la frontera, ja que nosaltres, tot just creuar-la ens hem dirigit uns 35km direcció nort-oest cap a un indret que la guia de viatges recomanava: les roques de Adrspash i Teplice. L’Alexandra era una mica pessimista de trobar quelcom interessant, però després de donar algunes voltes i preguntar hem arribat a una vall on hi havia algunes grans roques aïllades entre els arbres.

Hem dinat i després hem sortit a explorar un petit camí amb bicicleta. I quan aquest s’ha fet intransitable hem seguit a peu. Hem caminat una estona per dins el bosc, però en una clariana hem pogut admirar unes grans roques alçant-se per sobre la muntanya. Ni molt menys tenien l’espectacularitat de les roques de Meteora (Grècia) o de Montserrat (Catalunya), però s’ha fet tard i m’he quedat amb les ganes de seguir pel camí, d’on han aparegut dos escaladors carregats de motxilles i cordes.

A la tarda hem seguit les carreteres cap a Kutna Hora, però una d’aquestes estava en obres i ens hem hagut de desviar, segurament molts més quilometres dels necessaris. Al final ens hem quedat a dormir a Kolin, a pocs quilometres del destí.

19/08/2006:

Jo i l’Alexandra seguim amb el procés d’adaptació, tot i que ella no m’ho vulgui admetre crec que ella també té un gran ego. Els darrers dies he observat una lluita soterrada per part dels dos per a rebaixar-nos l’ego. Sentim una estranya necessitat de sentir-nos millor que l’altre. Però com he dit, ens estem adaptant i espero que amb el temps aprendrem a situar-nos al mateix nivell i a no criticar-nos, satiritzar-nos, ignorar-nos,...

Aquest matí he estat treballant força estona, per una banda ho necessitava ja que tenia molta feina pendent, però per altre banda treballar era una manera d’ignorar l’Alexandra que m’havia criticat anteriorment. Al migdia tornàvem a estar bé i ens hem acabat d’arribar a Kutna Hora.

L’Alexandra ja havia estat a Kutna Hora i m’ha estat fent de guia. És curiós que durant el segle XIV, Kutna Hora hagués rivalitzat amb importància amb Praga. Ara és un bonic poble de poc més de 20.000 habitants, però amb interessants cases, esglésies i carrers medievals i una gran catedral gòtica.

En un extrem del poble hi ha una sorprenent capella cripta, que conté els ossos (i calaveres) de més 40.000 persones apilats en forma de piràmides o adornant la cripta en forma de creus, canelobres, escuts,... He preguntat al centre d’informació turística d’on havien tret tants ossos, però no m’han sabut respondre. Llavors l’Alexandra m’ha explicat una història que al entrar a la cripta me l’han confirmat amb un fulletó.

A l’any 1278 un frare va escampar terra del calvari pel cementiri del poble. Llavors es va començar a escampar per tot arreu que la terra del cementiri era santa. Gent de tot el país i de l’estranger es volia enterrar allà. I vet aquí al cap d’un parell de segles en el cementiri hi deuria haver més ossos que terra i d’aquí deuria sortir la idea d’utilitzar-los com a adorn de la cripta. Una mica macabre.

Abans de pondre’s el sol hem fet els pocs quilometres que separen Kutna Hora de Praga, hem sopat, i després l’Alexandra m’ha tornat a fer de guia per la ciutat, una ciutat que la té enamorada, i no m’estranya perquè Praga sembla magnífica.

‹ Anterior (26/06/2006)  MES   Següent (2006-08-25)›                     ‹ Anterior (2006-07-19 - Norway)  PAÍS   Següent (2006-08-01 - Estonia)›

Documento sin título

Descargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.