| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (26/09/2007) MES Següent (2007-11-25)› ‹ Anterior (2007-10-01 - Zambia) PAÍS Següent (2007-10-29 - Tanzania)› Malawi Mzuzu (veure sobre mapa) 27/10/2007:
Ahir vàrem sortir de Mzuzu amb pluja. L'Alexandra em va comentar que el paisatge recordava al Camerun, i la veritat és que hi tenia una retirada: la terra era vermella i argilosa, les muntanyes arrodonies, hi havia alguns boscos,... Tot i que, contràriament al Camerun, la terra continuava essent cultivada per casi tot arreu. Vàrem arribar a Chitimba creuant un coll, de terra àrida, des del qual es gaudia d'una meravellosa vista sobre el llac. A Chitimba hi ha la desviació cap al poble de Livingstonia que teníem previst visitar avui. Així doncs, vàrem passar el migdia i la tarda relaxats en un "Lodge" i en vàrem marxar al vespre perquè l'estança era massa cara. Vàrem aparcar una mica més endavant a prop d'una platja encantadora (com en tot el llac Malawi). Mentre estava encisat observant les onades del llac, un home es va apropar i va començar a explicar-me que havíem aparcat al seu terreny. Pensava que em demanaria diners però després de preguntar-nos mútuament sobre les nostres famílies, em va demanar si volia comprar el seu terreny. Li vaig preguntar el preu i em va respondre que menys de 2000€. Un terreny al davant de la platja suficient per a construir-hi una casa i tenir un gran jardí, era magnífic! Li vaig dir que, en acabar el viatge potser tornaria, li compraria el terreny i m'hi instal·laria (a l'Alexandra també li va agradar la idea), en qualsevol cas li vaig dir que si el ven, que no el vengués per menys de 3.000€, i que a Europa, el mateix terreny costaria 300.000€ (no es va fer massa a la idea del què suposaria tenir aquesta quantitat de diners a Malawi). Avui al matí, l'Alexandra s'ha despertat amb mal de ventre i diarrea, jo també, però no tant. L'Alexandra deia que algú ens havia fet vudú perquè abans d'ahir havia matat accidentalment una gallina al creuar un poble. De totes maneres, jo creia que el mal de ventre venia provocat per una altre gallina, un pollastre cuinat que havíem comprat i menjat ahir. Aquest matí també plovisquejava, però tot i així, hem començat a fer camí cap a Livingstonia, un poble fundat per missioners a finals del segle XIX que avui conserva un misteriós aire de tranquil·litat degut a la seva isolació. Però ha estat aquesta isolació la que no ens ha permès d'arribar-hi. El camí de terra estava en bastant mal estat, però l'hem anat enfilant fins que ens trobat amb una corba massa tancada per a l'autocaravana. En intentar passar-la les rodes han començat a patinar fins que hem colpejat amb el morro del cotxe amb una roca, desenganxant lleugerament el para-xocs. L'Alexandra s'ha posat histèrica, jo m'he tornat a enrabiar amb la seva crisis de nervis. He sortit a caminar una mica amb el cotxe entravessat a la carretera i al recuperar la tranquil·litat he decidit de tornar enrere i perdre'ns també aquesta visita (feia uns dies hagués volgut visitar la magnífica illa de Likoma, al centre del llac Malawi, però els vaixells només hi passen dos vegades a la setmana i ens hauria obligat a pernoctar-hi 3 nits que estaven fora del nostre pressupost). Hem seguit circulant cap al Nord, fins a Karonga, l'últim poble abans d'arribar a la frontera amb Tanzània. Hem dinat a prop de la platja a Karonga, però els dos teníem encara mal de ventre i no estàvem gaudint del llac, així doncs hem decidit de creuar avui mateix la frontera, que hem fet sense masses problemes. Només hem tingut un ensurt quan els oficials de Tanzània han comunicat a l'Alexandra que necessitava un visat. L'Alexandra s'ha ben empipat explicant-los que a l'ambaixada a Zàmbia li havien assegurat que els romans no necessitaven visa per entrar a Tanzània. Per sort, al cap de mitja hora ens han confirmat que l'Alexandra no necessitava visat d'entrada i que no hauríem de pagar els 50$ que ens demanaven. Tanzania Iringa (veure sobre mapa) 29/10/2007:
Si les terres de Malawi semblaven molt cultivades, les de Tanzània semblaven sobre-explotades. La terra era de color negrós - fèrtil - i cada racó, per costerut que fos, estava conreat amb diferents cultius, entre ells el te. Igual que a Malawi, els petits poblets, cases i gent caminant no deixaven de desaparèixer en cap moment al llarg de la carretera. De totes maneres, arribant a Mbeya al principi d'una gran plana, la vegetació es va començar a assecar i les terres a ser útils només per a la ramaderia. Mbeya era un gran poble sense cap gràcia on vàrem aprofitar per a treure diners, posar diesel (el preu segueix mantenint-se proper al euro/litre) i comprar una targeta de telèfon per a poder rebre trucades. Després vàrem tornar a la carretera, direcció Est, cap a la costa i Dar Es Salaam. Les terres van seguir seques i així han continuat fins avui. Avui al matí, abans d'entrar a Iringa, he visitat (l'Alexandra ha tornat a preferir de restar al cotxe) les troballes arqueològiques de Ismila. Fa uns 60.000 anys, a Ismila hi havia un llac on els animals salvatges s'apropaven a beure i on un grup d'homes els emboscava amb llances i altres armes fabricades amb pedra tallada. Moltes d'aquestes armes i utensilis es van perdre a l'aigua i per la zona i avui en dia, que el llac està sec, se n'han recuperat moltes, tot i que algunes encara descansen sobre la terra sense que ningú es digni a recollir-les o classificar-les. De totes maneres les troballes arqueològiques no tenen cap interès en comparació al canyó i formacions argiloses que hi ha darrera de l'antic llac. Les aigües han treballat durant mil·lennis una vall retallant rocambolesques parets i aïllant impressionants columnes de terra, que val la pena visitar (l'Alexandra s'ha penedit de no venir en veure les fotos). Desprès de visitar Ismilla hem arribat a Iringa, un poble construït pels Alemanys a les acaballes de segle XIX com a un bastió contra la tribu Hehe. Quan els alemanys van perdre la guerra a Europa, van haver d'abandonar Àfrica, però Iringa va conservar un aire europeu, sobretot en la seva arquitectura i distribució. A l'espera de conèixer millor Iringa demà al matí, avui a la tarda he fet una llarga caminada cap a la roca de Gangilanga, un lloc on el cap Mkwawa (un dels caps Hehe més rebels als Alemanys) acostumava a meditar. El paisatge de roques, herba alta i petits arbres era impressionant i he seguit caminant (suant i esbufegant) fins al capdamunt de la muntanya on m'esperava una altra magnífica vista. Dar Es Salam (veure sobre mapa) 31/10/2007:
Ahir al matí vàrem passejar una mica pel mercat d'Iringa, proveït de llegums, fruites i verdures de tot tipus. Feia temps que no veiem un mercat tan ben proveït. En els mercats de poble africans només acostumen a vendre dos o tres tipus de productes: tomàquets i cebes, o cebes i mangos, o mangos i mandioca, o mandioca i tomàquets,... Al mercat d'Iringa també venien espècies i no és d'estranyar, recordo de la meva anterior visita fa uns 4 anys a Tanzània, que el país es un gran productor d'espècies, en especial l'illa de Zanzibar, una illa encisadora la qual no visitarem perquè seria massa costós i fora del nostre pressupost. A la tarda hem tornat a la carretera creuant àrides planícies, verdes muntanyes, valls de baobabs i un parc natural, on hem vist antílops i babons. És una llàstima, però a Tanzània (ni Kenya) tampoc visitarem cap parc natural, doncs aquests són fins a 5 vegades més costosos que a Sud-àfrica o Malawi. A mesura que avançàvem cap a l'Est, també ens anàvem creuant amb esporàdics massais pels quals l'Alexandra quedava fascinada, mirant-los amb uns ulls oberts com taronges. Estava encisada per les seves robes vermelloses envoltant-los des de l'espatlla, els seus acolorits adorns, les masses penjant de la cintura, les sandàlies blanques; la seva mirada serena i caminar pausat, però sobretot estava meravellada que es relaxessin als bars bevent cerveses, juguessin a billar, o circulessin per la carretera amb bicicleta o moto. De totes maneres, no sembla que l'Alexandra vulgui emular la protagonista del llibre i pel·lícula "la massai blanca"; l'Alexandra s'ha adaptat una mica més a Àfrica, però no fins a aquests extrems. Avui al matí hem arribat a Morogoro, un poble sense massa atractiu on ens havíem de trobar amb un noi de Couchsurfing (www.couchsurfing.com). L'hem estat esperant però no s'ha presentat. Així doncs, al migdia hem continuat cap a Dar Es Salam, on hem arribat de nit, enmig d'un caos circulatori terrible. Per sort, allà sí que ens esperava un altre contacte, un australià d'origen asiàtic que viu en un bonic apartament a Dar. 04/11/2007:
A Dar Es Salam (Paradís de Pau, traduït de l'àrab) hem tingut força temps per a relaxar-nos a casa d'en Paul i també per a treballar. Tinc intenció de presentar el diari de l'etapa africana a un concurs d'històries de viatges (en català) i he començat a revisar i corregir els escrits des del Marroc. Rellegint el diari m'he començat a adonar del temps que fa que estem viatjant per terres africanes, amb molt poc contacte amb la terra que m'ha vist créixer. Però no trobo a faltar (ni he trobat a faltar) el meu país, segurament degut a la intensitat del viatge en alguns moments i al gaudiment en altres. D'altre banda, al rellegir al diari també m'he adonat que últimament estic escrivint molt menys que al principi (durant el viatge per Europa també escrivia més que al principi d'Àfrica). He pensat que potser les vivències eren més emocionants al principi, però he acabat concloent que, estic escrivint menys sobre experiències que es farien pesades de relatar cada dia (on hem dormit, on hem menjat, com hem carregat aigua,...), però també estic escrivint amb menys detall sobre les coneixences que fem, sobre les ciutats que visitem, les emocions,... I això m'agradaria anar-ho solucionant, encara que no necessariament en aquest capítol o dia. En Paul, igual que la majoria d'asiàtics, és un home (poc més gran que jo) introvertit i reticent a explicar la seva vida personal. En canvi jo, tinc una tendència natural a preguntar sobre les intimitats personals de la gent (i a explicar les meves si em qüestionen). De totes maneres, ens hem entès molt bé i en Paul s'ha anat obrint el llarg dels quatre dies que hem estat aparcats davant del seu apartament, i finalment he deduït que treballava per una ONG a Dar Es Salam. En qualsevol cas, en Paul es mostrava molt més obert i entusiasta parlant dels seus projectes i somnis: viatges a Barcelona i Llatina Amèrica, escriptura de llibres, reportatges fotogràfics,... Una de les principals aficions d'en Paul era menjar i, tot i que sempre preferia cuinar, la primera vegada que vàrem menjar junts va ser en un restaurant al casc antic de Dar Es Salam. Era un restaurant popular, amb multitud de taules ocupades i els cambrers corrent com bojos entre aquestes. Després de dinar vàrem anar a prendre un te a un "te shop", també popular i no gaire net. En Paul comentava que els "te shop" són molt populars a Àsia i ell s'hi sentia com a casa. En acabar, en Paul va tornar al treball i nosaltres vàrem passejar una mica pel casc antic, amb edificis vells i demacrats (alguns de l'època colonial) al costat d'edificis nous i moderns. En Paul havia explicat que en dos anys la ciutat s'havia modernitzat bastant però jo, que l'havia visitat fugaçment feia 4 anys, no la veia massa canviada. L'Ambient era força musulmà, tot i que una de les principals icones de la ciutat que vàrem visitar va ser una església luterana al front de la platja, ocupada per bars i restaurants molt humils. Més al nord, les platges eren més interessants i boniques, però no per a nedar-hi, estaven plenes d'algues i al capbussar-m'hi amb les ulleres i els peus d'ànec no vaig observar casi cap peix. En Paul volia cuinar quelcom especial el dissabte a la nit i, al matí el vaig acompanyar a comprar al mercat de peix de la ciutat. El mercat bullia de moviment. Sota un cobert, hi havia diverses taules baixes i allargades al voltant de les quals s'hi reunia la gent per a comprar mitjançant subhasta petites quantitats de peix. A les afores, hi havia més multituds venent peix sobre sacs de plàstics coberts d'escames i tripes i xops de la brutícia de sota. En un altre cobert, s'hi arreplegaven els venedors més nets, amb les peces més grans i boniques, i més persuasius amb els possibles compradors blancs. Al capvespre, mentre en Paul estava cuinant part del peix comprat, es va presentar una amiga d'en Paul, la Ziggy, una dona Alemanya d'uns 50 anys que treballava per a l'ambaixada del seu país. Mentre sopàvem el deliciós peix que en Paul havia comprat (calamar, peix petit i un altre peix gran que havia bullit i després submergit en una salsa de soja) la Ziggy va estar explicant anècdotes divertides sobre els països en els quals havia estat treballant com a secretària d'ambaixada. Per exemple va explicar que durant la Polònia comunista, un dia es va queixar en veu alta al seu pis exclamant: "Polònia seria un país magnífic si no fos per la inexistència de taps per a la banyera", i l'endemà al matí es va trobar un tap de banyera davant la seva porta, com a prova de la magnificència del país i de que els serveis secrets l'estaven escoltant en tot moment. Tot i que feia dos anys que treballava a Tanzània, no en tenia opinions massa bones (els Parcs Naturals són cars i apart d'aquests el país no te altres atractius, a excepció de Zanzibar) i comentava que com Sud-àfrica no hi havia res. Avui diumenge al vespre, en Paul ha tornat a tornat a cuinar peix, el mateix deliciós menú d'ahir, però l'amfitriona ha estat diferent. Havíem invitat la Saberia, una noia de Tanzania amiga d'en Paul i que nosaltres també havíem contactat a través d'Internet. Però la vetllada no ha estat tant interessant com la d'ahir, bàsicament perquè l'Alexandra no estava de massa bon humor i ens ha tingut a tots entretinguts mirant la televisió: "big brother Africa". De totes maneres, tot i que no haguem mantingut cap conversa interessant amb la Saberia, abans de marxar li he demanat d'entrevistar-la per a prendre el pols al món i ella ha acceptat. --- La Saberia opinava que el principal problema del món és la Sida perquè és incontrolable. La gent hauria d'actuar amb menys risc per a frenar la malaltia. El principal problema a Tanzània és la mandra que els manté sense millorar el país. La Saberia es considera feliç perquè mira el cantó positiu de les coses. Bagamoyo (veure sobre mapa) 07/11/2007:
El dilluns al matí varem marxar cap a Bagamoyo, un poble al nord de Dar Es Salam que també havia visitat 4 anys enrere i on havia passat uns 3 o 4 dies estupends. De totes maneres, actualment no tenia la intensió de restar-hi tants dies, doncs jo ja havia visitat el poble i l'Alexandra segueix bastant desinteressada de l'Àfrica en general. Buscant un lloc on aparcar, vàrem creuar un carrer d'antigues cases colonials migs derruïdes fins a espetegar a l'últim hotel del poble, on vàrem demanar al gerent d'aparcar durant la tarda a canvi de prendre alguns refrescos. Però després vaig tornar al gerent i mostrant-li algunes fotos que havia fet de l'hotel li vaig proposar de fer-n'hi algunes més a canvi de poder restar a l'hotel una o dues nits, i sorprenentment per la meva part va acceptar molt agraït. Vàrem passar la tarda passejant per la platja davant l'hotel on creixien manglars i relaxant-nos a la piscina on l'Alexandra va fer nous progressos de natació. Al vespre després de mirar una pel·lícula a l'ordenador vaig començar a exclamar mig en broma: - Alex, no et preocupis. Per favor, no et preocupis. - Què et passa? - em preguntava ella. Però jo seguia repetint les mateixes paraules mentre notava com en el meu interior creixia un mal de ventre i malestar general. Al final vaig explicar-li que no em trobava gens bé i em vaig estirar al llit. Tenia ganes de vomitar i vaig deduir que les fruites i la llet que havia menjat abans m'havien provocat un tall de digestió, tot i que l'Alexandra opinava que el mal de ventre era degut a la carn que havia menjat al migdia, que creia que no estava en bon estat. En qualsevol cas, el malestar s'anava fent insuportable i al final vaig decidir provocar-me el vòmit per acabar amb el sofriment. Feia molts anys que no vomitava i no recordava com fer-ho, però ho vaig anar intentant, amb dolor, fins que al final vaig aconseguir buidar completament el meu estomac. Posteriorment a cada vomitada semblava que el malestar disminuïa, però després de la buidada final, el malestar va seguir augmentat, fins i tot amb febre i tremolors. Vaig passar la nit mig delirant, imaginant portes que no es tancaven i per les quals es colaven pensaments discordants que no em deixaven dormir (ni deixaven dormir a l'Alexandra que m'estava cuidant). Però finalment, i potser malauradament, el son va vèncer els deliris. I escric malauradament, perquè al matí em vaig adonar que m'havia cagat al llit - sí cagat, i encara que ho repeteixi no significa que no me n'avergonyeixi. Tenia una diarrea tant líquida que si no estava despert i alerta aquesta s'escolava a la mínima distensió. No cal dir que l'Alexandra es va despertar molt, molt repugnada. Però ja no hi havia cap altre solució que netejar. En qualsevol cas, ja no tenia dolor de ventre ni malestar general, però per tal de no repetir la desagradable anècdota ens vàrem dirigir al poble a comprar un antidiarreic. Però per sort no hi havia farmàcies al poble que en venguessin i ens van aconsellar d'anar a un dispensari on també venien medicines. Allà, vàrem pagat uns 0,35€ per una consulta i el doctor va començar a escoltar els meus símptomes (no vaig explicar la merderada del llit). Pensava que em receptaria directament un antidiarreic, però em va recomanar de fer-me un anàlisis de sang i de femta i així ho vaig fer. Al cap d'una hora, el doctor ens va tornar a cridar i em va comunicar el resultat de l'anàlisi: en només una gota de sang que havien extret del meu dit havien comptat fins a dotze paràsits de Malària! Per una banda em vaig alegrar que el nom de la malaltia fos prou esfereïdor com per a justificar la meva cagada, però per altre banda vaig pensar que no em trobava tant malament com per tenir tal malaltia, encara que també és veritat que jo només era un dels 400 milions de persones que agafen paludisme cada any, dels quals només en moren 1 milió, principalment nens menors a 5 anys. De camí a l'hotel, em vaig prendre la medicació receptada i em vaig passat tota la tarda descansant, assegurant el meu esfínter amb dues dosis d'antidiarreic. Mentrestant, l'Alexandra va seguir cuidant-me i practicant a la piscina. Després em vaig despertar, vaig fer unes quantes fotos més per l'hotel i vaig continuar la dormida fins avui al matí, que ja em trobava prou bé. Hem decidit marxar de l'hotel i visitar una mica Bagamoyo abans de continuar el viatge cap al nord. Hem aparcat sota un gran arbre a prop de les antigues edificacions germàniques colonials i hem sortit a passejar. Bagamoyo havia estat el port de "dhows" (embarcacions petites de vela) més important de la costa Est Africana i no va ser fins a finals del segle XIX que els alemanys van començar potenciar la utilització del petit port de Dar Es Salam com a millor alternativa per els grans vaixells que arribaven a la colònia. De tot aquest passat gloriós en resten unes quantes edificacions colonials que en prou feines s'aguanten (suposo que els africans prefereixen construir-se noves cases a mantenir una arquitectura que desconeixen) i unes ruïnes àrabs més al sud que no vàrem visitar (les havia visitat feia 4 anys i només tenien un interès arqueològic). Entre els edificis colonials i les noves cases africanes hi havia moltes botigues d'artistes tanzanites (molts d'ells rasta) amb escultures molt interessants, desmarcant-se de les típiques i copiades escultures observades fins al moment. A la platja hi havia moltes barques ancorades a la sorra (la marea era baixa) i entre aquestes hi havia diversos grups de persones arreglant les barques, venent peix, i més al fons nois que amuntonaven algues, segons sembla per a menjar. Al costat de la platja hi havia uns quants coberts de palla que generaven una gran fumarada fregint peix petit, segurament per a vendre cap al interior al cap d'uns dies. Després de la visita al poble i de gravar una conversa telefònica per a Catalunya Radio, hem emprès un camí de terra d'uns 60 per a evitar-nos 150 quilometres i tornar a passar per Dar Es Salam. Al cap d'unes 2 hores i mitja hem arribat a l'asfalt, però l'Alexandra havia agafat mal de cap i comentava que tenia ganes de vomitar. Hem seguit la marxa preguntant-nos si l'Alexandra també havia agafat malària. Quan hem parat per a descansar a mitja tarda, l'Alexandra s'ha queixat que mal de cap era més intens. Li he proposat de fer-li un test de malària (al Congo n'havíem comprat un) però ella no volia per por a la punxada al dit, tot i que finalment ha acceptat. Hem estat casi mitja hora decidint si es punxava ella mateixa o jo, i quan el final l'he punxat jo m'ha estat maleint una altra mitja hora amb el dit rajant. De totes maneres, he pogut recollir algunes gotes de la seva sang i les he introduït en el petit laboratori xinès de 3€ i al cap de 20 minuts el test ha indicat un resultat negatiu. L'Alexandra no tenia malària. I així devia ser, perquè s'ha tranquil·litzat i el mal de cap ha anat desapareixent. Potser l'Alexandra sigui una mica hipocondríaca, però també és normal el mal de cap degut a la tensió que ha sofert per culpa de la meva malària i cagada. Tanga (veure sobre mapa) 08/11/2007:
L'Alexandra s'ha despertat sense mal de cap i contenta, així doncs, sense masses demores hem seguit el viatge cap a Tanga, però als pocs minuts de conducció l'Alexandra s'ha posat a cridar com una histèrica i a plorar com una nena petita, mentre verbalitzava quelcom d'un insecte o abella. Jo pensava que havia vist (o fins i tot tocat) algun insecte horripilant, però com que no parava de plorar he parat el cotxe i llavors m'ha pogut explicar entre sanglots que una abella (o algun tipus de vespa) li havia entrat per la màniga de la camisa i l'havia picat dos o tres vegades a l'espatlla. I efectivament, aquesta estava moribunda al marge de la finestra. Li he posat una mica d'antial·lèrgic a l'espatlla i un cop s'ha tranquil·litzat hem continuat el trajecte fins a Tanga. Tanga és la tercera ciutat més gran de Tanzània, però tot i posseir aquest rànquing, Tanga és una ciutat d'ambient colonial força tranquil·la. I passejant per aquesta ciutat amb sensació de poble, un es pot imaginar que Tanzània sigui un dels països menys urbanitzats d'Àfrica. Tanga posseeix un parc que voreja la costa amb una bona vista sobre el mar, el port i una illa propera. Feia uns quatre anys m'havia sorprès la imatge surrealista de casi una desena de vaixells rovellats i enfonsats al costat del port, però avui m'ha sorprès de no veure'ls. Després hem seguit la passejada pel centre del poble, per sota les arcades de edificis colonials per principis de segle XX mig conservats però sense massa interès. Acabada la passejada hem decidit arribar-nos avui mateix a Kenya, tot i que abans ens hem gastat els últims shilings: ens hem menjat tres grans macedònies de fruites (les tres per 0,90€), hem comprat tres coca-coles pel camí (les tres per 0,70€), unes sandàlies de pell per l'Alexandra, i altres petits detalls. A continuació hem seguit la carretera cap al nord de la ciutat que en seguida s'ha convertit en una pista de sorra. Sembla mentida que Tanzània estigués enllaçada amb Kenya per una pista d'una velocitat màxima de 30km/hora. A mitja tarda hem arribat a la frontera de Tanzània amb Kenya, creuant-la sense masses problemes. Ja portàvem creuats quatre països des de Sud-àfrica i encara no havíem arribat a la meitat de camí de pujada per a sortir del continent (a est Àfrica, l'equador passa a prop de Nairobi). I en certa manera ja tinc ganes de sortir de l'Àfrica negra i continuar coneixent noves cultures. Tinc la sensació que només he arribat a descobrir molt superficialment les diferents cultures africanes, de totes maneres, el meu viatge no deixa de ser general, amb la voluntat d'enriquir-me només una mica de cada una de les principals cultures del món. I Àfrica ja ha complert el seu objectiu, ambiciono nous tresors. D'altre banda, segurament he perdut part de la il·lusió al entrar a Tanzània i Kenya, països que ja havia visitat quatre anys enrere i que ja no em sorprenen com els anteriors països. Potser és això, l'Àfrica negre està deixant de sobtar-me i des de fa setmanes tinc focalitzada la il·lusió en Etiòpia, Egipte o Mig Orient, regions que confio tornaran a sorprendre'm i a enriquir el meu coneixement. Kenya Mombasa (veure sobre mapa) 09/11/2007:
Hem arribat a mig matí a Diani Beach, una turística platja al Sud de Mombasa amb Bancs (on hem extret diner), comerços (on hem comprat alguns queviures, tot i ser força cars) i molts hotels de luxe ocupant tota la llargària de la costa. Diani Beach és una destinació preferida pels tour operadors europeus, però no ho ha estat per a nosaltres (i menys per l’Alexandra). A Diani Beach no hi havia cap bar o petit hotel a prop de la platja on relaxar-nos. Només hem trobat un petit caminet entre dos hotels on hem pogut aparcar, i mentre jo anava a nedar l’Alexandra s’ha quedat al cotxe plorant i cridant que no li agradava el lloc i que no podia relaxar-se, ni caminar per la platja, ni res. Malgrat el mal humor de l’Alexandra, jo he pogut gaudir de la meva submergida observant alguns peixos de colors molt interessants, tot i que no he pogut arribar als corrals, perquè la marea m’empenyia cap a la costa i perquè en un moment donat m’he vist rodejat per petites meduses transparents que m’han espantat, fent-me tornar a la platja. Al cotxe, l’Alexandra seguia de mal humor i adonant-me que difícilment podríem fruir més la platja de Diani hem decidit d’acabar-nos d’arribar a Mombasa. Mombasa és una ciutat assentada en una illa, connectada a terra per dos ponts a l’Oest i al Nord i per ferry al Sud, d’on veníem. Al arribar al ferry hem vist els llistats de preus en un gran mural i entre ells el preu de “cotxes de fins a 6 metres: 0,60€”. Al arribar a la taquilla he entregat la quantitat marcada però el cobrador m’ha dit que el preu era el doble. I aquí ha començat una agre discussió, perquè el cobrador em volia taxar com a camió i jo li deia que l’autocaravana no era cap camió. Jo no volia baixar del burro i ser “enganyat” per ser blanc (encara que només fos per 0,60€), però els responsables del ferry tampoc estaven disposats a cedir, i entre tant, ha arribat la policia perquè estava bloquejant el pas dels altres vehicles. Al final, després de mitja hora d’arguments i de crits, un policia m’ha agafat i m’ha explicat: “Mira, tu no entens Swahili, però la gent d’aquí – estàvem rodejats de gent – estan parlant molt malament de vosaltres, diuen que no voleu acatar les nostres lleis i que us comporteu com a uns nous colonitzadors”. Després el mateix policia m’ha mostrat que altres vehicles més petits que el meu (pick-ups, furgonetes, tot-terrenys,...) també estaven pagant imports similars al que em volien cobrar. I amb aquests dos arguments m’he convençut que m’estava equivocant, que si en el mural tinguessin la tipificació d’autocaravana pagaria el mateix que un camió o més. Així doncs, encara enfadat però acatant la raó he pagat el import reclamant i he tornat al cotxe on l’Alexandra seguia insultant els negres acusant-los de ser els únics responsables del seu subdesenvolupament. El humor de l’Alexandra ha canviat radicalment quan a Mombasa ens hem trobat amb en Sebastian, un noi polonès que des de fa tres mesos dirigeix una empresa a Kenya i que té una bonica casa amb piscina on hem pogut aparcar l’autocaravana. L’Alexandra estava eufòrica de retrobar un tros d’Europa o de desenvolupament on poder relaxar-se. I aprofitant l’alegria i energia de l’Alexandra, per la nit hem sortir a prendre unes cerveses a dos locals de Mombasa amb en Sebastian, el qual ens ha confirmat que a Kenya es lliga molt, i que si volgués, cada nit podria anar amb una negra diferent. Jo ja havia experimentat el mateix quatre anys enrere, quan a Mombasa vaig estar amb tres noies diferents, sense demanar-me diners a canvi, només demanant-me l’oportunitat de robar-me el meu cor per a fugir cap a Europa. Però això no passa només amb els homes blancs, pels carrers i locals també es veuen dones blanques sobrades edat o de quilos, acompanyades de nois joves del país. El que no sé, és per què les noies de Kenya tenen aquesta predisposició al sexe amb blancs (potser més que a Zàmbia) i a altres països com Tanzània, el comportament és radicalment diferent. Després que una atractiva noia negra ens demanés de seure amb nosaltres tres (li hem dit que no) he pensat que si l’Alexandra no estigués amb mi, el meu comportament a Kenya seria molt diferent. Després he tornat a valorar si la nostra relació tenia futur, sobretot pensant amb els problemes que té l’Alexandra per a adaptar-se als països que visitem (o per a adaptar-se a la meva manera de viatjar). Però Finalment he tornat a concloure que, difícilment trobaria una noia amb qui tingués menys problemes que amb l’Alexandra (o que s’adaptés millor a mi); i que si superem aquest viatge, molt probablement no tornaran a existir moments tant crítics com els que hem passat; i que en el fons l’estimo i que no em costa imaginar-me un futur amb ella. 14/11/2007:
Mombasa és una ciutat multicultural, amb influència swahili, àrab, índia i europea. Aquesta diversitat cultural es nota en els temples religiosos, en les escoles (algunes de les quals, alcoràniques), en els diferents matisos arquitectònics dels edificis, en els comerços, però sobretot en la manera de vestir de la gent, dominant l’estil europeu entre musulmanes completament tapades amb xilaves negres o índies cobertes amb acolorits vels. També hi havia diferències en el transport: matatus (petits autobusos o furgonetes) que es repetien a tot l’Àfrica o els tuc-tuc (tricicles motoritzats) que em recordaven l’Índia. Naturalment, durant aquests cinc dies a Mombasa hem (o he) tingut oportunitat de conèixer a diversos integrants de les diferents cultures. Un dels primers homes amb el qual vaig mantenir una conversa, era un Somali que em va invitar a prendre un cafè quan estava passejant pel casc antic de Mombasa. L’home, que es deia Giovani, em va explicar que era refugiat somali (igual que molts altres a Kenya). Em vaig interessar per la situació de Somàlia i em va relatar que encara era molt dolenta, que després de 18 anys de guerra, molts nens han crescut amb una arma a les mans, i alguns d’ells no deixaran mai de ser assassins. Llavor em va explicar que a Somàlia són una sola tribu, amb una sola religió i una sola llengua, però tot i així hi ha guerra, per culpa de les faccions o clans i els seus senyors de la guerra que volen dominar el país i les seves riqueses (petroli i peix). Al preguntar-li pel futur de Somàlia em va recordar que actualment hi ha soldats etíops mantenint la pau, però ell hi estava completament en contra, perquè segons ell els etíops eren enemics a la pròpia casa. Després, mentre estàvem bevent una cervesa (malgrat que es considerés musulmà) em va explicar una cosa que em va fer molta gràcia. S’estava queixant que avui en dia ja res és com abans i per a il•lustrar-ho va comentar “abans, quan era jove, recordo que el xili picava, en menjaves una mica i de seguida havies de beure aigua, però avui en dia ja no pica, en pots menjar dos o tres sense que sentis res”. Us asseguro que a Kenya el xili encara pica, i molt, però el pobre somali s’havia acostumat al picant i es menjava els xilis menjava de tres en tres, pensant-se que aquests havien perdut les seves propietats ardents. L’endemà del cap d’any indi (any 2064), durant el qual els nens indis tiraven petards i coets, vàrem conèixer una família índia que ens va invitar (a nosaltres dos i a en Sebastian, el polonès) a visitar a dos temples hindús on hi havia unes magnífiques exposicions de pintures al terra realitzats amb pols de colors, alguns dels quals estaven increïblement ben fets. És una llàstima (o no) que ens pocs dies les obres d’art s’escombrin, demostrant la subtilesa de la bellesa i la vida. La família índia ens va explicar que mai havien anat a la Índia, tot i que seguien conservant les tradicions i costums dels seus avantpassats que van emigrar a Kenya a finals del segle XIX per a la construcció del ferrocarril que enllaça Nairobi amb Mombasa. En tot moment, l’Alexandra es va mostrar fascinada amb la cultura hindú, fent preguntes i interessant-se sobre la seva cultura, tradicions, religió,... Vaig pensar que potser més endavant el caràcter de l’Alexandra canviarà i tornarà a apassionar-se amb el viatge, les cultures, els països, els seus habitants,... Al cap i a la fi, també és veritat que ella sempre ha manifestat (fins i tot abans d’iniciar aquesta segona etapa) que en general Àfrica li desagrada. Ahir em vaig trobar, en un bar construït amb quatre fustes i quatre planxes, amb en Onyango, un noi de la tribu de luo (vestia com qualsevol altre noi negre) que es va començar a queixar del govern explicant que el president era de la tribu kikuyu i que tots els càrrecs d’importància estaven ocupats també per kikuyus. Però el principal problema no era aquest, sinó la corrupció, la falta de treball, la inseguretat del país, i la pobresa (fins a un 50% dels Kenyans viuen sota del llindar de la pobresa). De totes maneres, en poques setmanes hi haurà eleccions a Kenya i espera que el seu candidat (de la seva tribu) guanyi i aporti solucions als problemes del país. D’altre banda, al preguntar-li per les tribus a Kenya m’ha explicat que n’hi ha 42, amb forces diferències culturals entre elles, però totes amigues. Finalment vàrem parlar sobre salut i Onyango em va explicar que a Kenya hi ha molta sida i que per exemple ell coneix a més de 50 persones que son portadores del HIV o han desenvolupat la malaltia. Ahir havíem decidit que avui a mig matí començaríem a fer camí cap a Nairobi, però aquest matí, un home que viu al mateix bloc d’apartaments que en Sebastian, s’ha presentat com a professor d’universitat i s’ha començat a interessar pel nostre viatge. Li hem començat a descriure el nostre projecte, però ens han interromput i ens ha dit que avisaria a dos periodistes perquè ens fessin una entrevista. Mentre esperàvem els periodistes hem seguit parlant del nostre viatge i després sobre Kenya i Àfrica en general. En Francis (així s’anomenava) creia que el subdesenvolupament d’Àfrica era causat per Europa, degut als aranzels o barreres comercials. De totes maneres, va continuar explicant que per a evitar Europa, actualment Àfrica està obrint nous mercats entre els mateixos països africans i amb Àsia. En Francis, també opinava que el subdesenvolupament era degut a la falta de lideratge i que en general els governants africans eren líders mediocres o realment dolents. Però jo m’he preguntat si la falta de lideratge realment era suficient per a mantenir els països atraçats o també hi havia un problema de mentalitat general. Malgrat tot, en Francis es considerava molt optimista amb Àfrica, confiant que estava evolucionant en la bona direcció. Poc més tard, mentre en Francis m’explicava que els africans continuen somrient tot i els problemes que afronten, han arribat dos fotògrafs i dos periodistes de “Daily Nation” i “The standard” i ens han estat entrevistant una bona estona. L’Alexandra ha estat contenta que no marxem cap a Nairobi fins demà, perquè es troba molt bé a Mombasa i perquè aquest vespre hi havia programades “danses massais” en un bar on acostumàvem a anar amb en Sebastian. D’altre banda, l’Alexandra també s’ha sentit molt a gust amb en Sebastian. De fet, l’Alexandra sempre ha acostumat a intimar més amb els Europeus (i blancs sud-africans) que ens hem trobat pel camí, en canvi jo em sento més aviat avorrit quan no m’aporten res de nou culturalment. L’Alexandra també s’ha sentit molt feliç d’haver pogut treballar dos dies a l’empresa d’en Sebastian classificant roba importada, i emportant-se com a premi unes quinze peces que havia classificat apart. M’ha manifestat que li hauria agradat estar un mes treballant a l’empresa per a guanyar-se uns diners, en canvi jo no ho hauria suportat. Malgrat tot, jo també m’he sentit a gust amb en Sebastian. En Sebastian és un noi de 24 anys que s’ha anat obrint al llarg d’aquests dies i que ens ha sabut explicar molt bé els emocionants moments que està vivint. Fa pocs mesos en Sebastian fumava freqüentment marihuana amb els seus amics, sense preocupar-se de res, però un bon dia, tot just fa tres mesos, un amic el va trucar i li presentar un empresari polonès que necessitava algú que parlés anglès per a dirigir una nova empresa d’importació de roba a Kenya, i ara es troba aquí, en un país completament diferent, intentant d’arrencar una empresa que no desencalla, i manejant quantitats de diners inimaginables fins fa poc. Avui al vespre hem anat al bar on hi havia les danses massais, un local ple de turistes blancs, de totes edats, aparellats o solters (tant homes com dones); i moltes noies joves i atractives esperant caçar algun d’aquests homes i alguns massais també petonejant alguna d’aquestes dones. A l’hora indicada, tots els massai s’han agrupat a una cantonada del local i han començat a entonar cants ritmis i hipnòtics mentre iniciaven una dansa conjunta de petits salts. Poc més tard, quan la tonada ha augmentat d’intensitat, els massais han començat a saltar amb energia, enlairant-se dos o tres pams del terra casi sense doblegar el cos, bàsicament amb la força dels turmells. L’Alexandra estava encisada i m’ha obligat a estar tota l’estona fent fotos, tot i que les llums i l’entorn del bar no eren gaire propicis. Després els massais han tret a ballar algunes turistes, i entre elles l’Alexandra, que també ha saltat alegre entre els engalanats cossos negres. Hem tornat al cotxe cap al tard, després de conversar superficialment amb alguns massais i comprar-los algunes polseres. Durant la tornada hem estat contrastant punts de vista, jo opinant que la dansa massai al bar havia estat una obra de teatre, i que hauria preferit la dansa en el seu entorn natural; i l’Alexandra i en Sebastian opinant que era positiu que els massais vinguessin a la ciutat perquè podien guanyar diners. ---- A Mombasa vaig prendre el pols al món amb en Francis, el professor periodista. En Francis opinava que el principal problema del món és l’avarícia, els rics volen més tot i que els pobres pateixin, provocant també corrupció i altres problemes. L’avarícia es pot eliminar fent un canvi personal i sensibilitzant la població. El principal problema de Kenya és el mal lideratge, que els manté subdesenvolupats. L’esperança està posada en les properes eleccions; la solució només depèn del país. En Francis és feliç perquè ha decidit no està enfadat. Seria més feliç si tots els Kenyians tinguessin les necessitats bàsiques cobertes. El secret de la felicitat depèn de tu, has decidir ser feliç, tenir l’actitud. Nairobi (veure sobre mapa) 15/11/2007:
Avui dijous hem fet camí cap a Nairobi, creuant el Parc Nacional de Tsavo on només hem pogut observar un grup de zebres des de la carretera. En teoria també hem passat a poc més de 100 quilòmetres del mont Kilimanjaro, però el dia era mig ennuvolat i no l’hem vist. Si no l’hagués vist 4 anys enrere, segurament hauríem arribat a Nairobi passant per la falda del Kilimanjaro a Tanzània en comptes de Mombassa. Però veure el Kilimanjaro només és una fita i un cop acomplerta ja perd la seva importància, i per altre banda, l’Alexandra no està interessada a acomplir aquestes fites. Al capvespre ens hem aturat a una església en construcció per a passar-hi la nit. Se m’ha apropat un capellà que m’ha explicant que eren de la IAC (Inland African Church), una escissió de l’església Baptista. Jo he comentat que era catòlic i que la meva dona romana era protestant (m’he equivocat, en realitat a romania són ortodoxos, però com que l’Alexandra sempre protesta a vegades em confonc). Jo he tingut una educació catòlica, però en realitat no crec en la església ni tampoc en Déu (com a mínim de la mateixa manera que hi creuen els cristians), però això pot ser mortalment herètic per a un musulmà o alguns cristians, per això a vegades dic que soc catòlic per a facilitar les relacions. De totes maneres, si observo que el meu interlocutor està obert a escoltar les meves opinions, llavors explico les meves conviccions i suposicions. 18/11/2007:
El divendres a les dotze del migdia l’Alexandra va comentar: “l’entrada a Nairobi és la pitjor de totes les ciutats africanes, pitjor que Luanda”. Feia quatre hores que havíem avançat 80 quilometres per una pista de roques i fang (sí, era la carretera principal de Mombassa a Nairobi) i ens trobàvem atrapats a l’entrada de la ciutat enmig d’un tràfic terrible. Però encara vàrem tardar més d’una hora i mitja a arribar a l’ambaixada d’Etiòpia, que estava tancada, ja fins dilluns. Teníem dos contactes a Nairobi que ens havien ofert una plaça d’aparcament, però els dos contactes vivien cap a les afores de la ciutat i vist com estava el trànsit vàrem decidir d’aparcar a prop del centre, en algun hotel. Després d’estacionar a l’aparcament d’un hotel luxós vàrem sortir a passejar pel centre de Nairobi, una ciutat moderna, semblant a Johanesburg – comentava l’Alexandra –, amb grans edificis, grans avingudes, amb parcs molt verds i cuidats, papereres a cada cantonada... D’altre banda, no hi havia nens pidolant pel carrer i la seguretat semblava molt millor que quatre anys enrere, quan la ciutat tenia el nom de Nairrobery (en anglès: Nairobi + robatori). L’endemà dissabte al matí vàrem tornar a passejar pel centre de la ciutat i al migdia ens vàrem trobar amb els dos contactes amb els que no ens no havíem pogut reunir el divendres. En Ken era acròbata i en Steve era rasta i artista. En Ken s’acabava de trobar amb el seu grup d’acròbates perquè a la tarda tenien una actuació en un local esnob, on l’entrada valia 3 euros. Tot així ens hi vàrem dirigir amb un Matatu (l’Alexandra estava ben espantada amb aquests petits autobusos) i vàrem pagar la nostra entrada i la d’en Steve, que no tenia diners. Mentre esperàvem l’actuació d’en Ken i el seu grup (va ser molt curta però bona) en Steve em va convèncer de moure l’autocaravana fins al seu barri a les afores de Nairobi, on l’endemà (avui) podríem visitar la comunitat i els projectes que desenvolupaven. Però l’Alexandra no es va mostrar gens conforme amb el pla i el seu mal humor es va anar incrementant a mesura que passava la tarda. Quan vàrem tornar a l’autocaravana amb en Steve, l’Alexandra ja sobrepassava el límit de la meva paciència, protestant amb males maneres que no volia aparcar l’autocaravana en un suburbi on de segur ens atacarien i robarien. Tant va sobrepassar el meu límit que, quan ja estàvem els tres asseguts a l’autocaravana, em vaig haver de disculpar amb en Steve dient: “ho sento Steve, no anirem a casa teva, prefereixo anar a l’aeroport per enviar l’Alexandra a Europa”. Llavors l’Alexandra va semblar asserenar-se i, després d’estar respirant unes quantes vegades profundament, vaig revocar la decisió i vàrem començar a circular cap Kayole, al barri d’en Steve. Però el trànsit de Nairobi va tornar a jugar-nos una mala passada i vàrem estar-nos dues hores embussats, aguantant els desagradables comentaris de l’Alexandra que fins i tot dirigia contra en Steve. Un dels comentaris que l’Alexandra em va dirigir va ser que em quedés a dormir a casa d’en Steve, així doncs, en estacionar a l’aparcament de la policia de Kayole, vàrem deixar l’Alexandra a l’autocaravana i no vaig tornar fins l’endemà. En Steve viu amb dos altres nois, en Shakespear, un home que treballa desenvolupant projectes per la comunitat, i en Derik, un noi electricista que també ajuda en Shakespear. En Shakespear em va començar a explicar curiositats de les 43 tribus (en Onyango de Mombassa havia dit que eren 42) que habiten Kenya. Per exemple, en Shakespear és de la tribu Luo i explicava que antigament, els nois que passaven a l’edat adulta s’havien d’arrancar les sis dents de baix (en altres tribus els nois es circumcidaven o es feien marques a la pell). També va explicar que si un home Luo mor, la comunitat elegeix irrevocablement algú de la família de l’home per a casar-se amb la vídua (encara que aquesta sigui molt lletja). Si és la dona la que mor, la família de la dona té la responsabilitat de subministrar una altre dona (de la família) a l’home. En Steve, de la tribu Kamba, va explicar que hi ha un lloc al seu poble on no hi ha gravetat, on l’aigua s’escola pendent amunt en comptes de cap avall (segurament és un efecte visual). També explicava que hi ha un altre indret on hi ha una gran pedra que només es pot rodejar durant 7 dies de marxa, i quan un home hi dóna dos voltes en torna convertit en una dona. Els tres amfitrions, em van comentar que degut a la proximitat de les eleccions, les diferències entre les tribus es fan més evidents, amb els Kikuyo defensant l’actual president de la seva tribu, i la resta de les tribus advocant a favor del canvi, recolzant majoritàriament el candidat de la tribu Luo. Avui al matí, després d’haver estat ballant bona part de la nit a una discoteca del barri amb en Steve, en Shakespear i en Derik i de dormir a casa seva, els nois m’han convençut d’anar a buscar l’Alexandra per a esmorzar conjuntament. L’Alexandra no havia dormit en tota la nit i estava cansada, però estava ben penedida de la seva actuació d’ahir a la tarda. Ens hem abraçat i hem anat a esmorzar a casa dels nois, però després l’Alexandra ha tornat al cotxe a descansar mentre jo feia una caminada pel barri amb els nois. Primer ens vàrem aturar al despatx de l’organització Zindua (tel. 0734610019 mail: zindua_afrika @ yahoo.com), per la qual tots ells treballen. Allà em varen començar a explicar tots problemes que afecten al barri de Kayole i als seus 300.000 habitants, i els projectes que estan desenvolupant o que volen desenvolupar. Era evident que l’organització necessitava més fons i també era evident que confiàvem plenament amb mi per a aconseguir-los. L’únic que els vaig poder assegurar és que unes 5000 persones llegirien el meu diari i que potser alguna d’elles em contactaria per a ajudar-los. L’organització Zindua ofereix informació contra el Sida i distribueix condons, ajudats per les esglésies (excepte la catòlica, l’única que encara s’hi mostra encontra). Em van explicar que el govern Kenyà realitza tests gratuïts, obliga a les dones embarassades a fer-se tests per a no passar el HIV als fills (utilitzant fàrmacs) i subministra gratuïtament antiretrovirals als afectats. Zindua està arrancant un altre projecte que vol potenciar el cultiu i consum del cereal amarant, un cereal amb molts nutrients, que creix en 42 dies i amb poca aigua però que encara és desconegut per la població (també per mi). Zindua també és la organització que recull les escombraries del barri (ajudant-se de nens del carrer als quals paga alguns diners) i les aboca fora del poble. També em van parlar de molts altres projectes per a desenvolupar el barri (equipaments esportius, educació, turisme,...) però, com he escrit abans, tenien molts pocs fons, encara que moltes energies. Al despatx de Zindua també hi havia una noia Somali, que abans de marxar va desmitificar la guerra de Somàlia explicant que només hi ha conflicte a la capital Mogadisho i que a la resta del país es viu en pau (fins i tot em va invitar a visitar el país). Del despatx de Zindua ens vàrem dirigir cap al riu, creuant el barri de gent humil i amable i cases altes amb la majoria dels balcons acolorits amb moltíssima roba estesa. Els nois em van explicar que l’aigua només arriba al barri al fi de setmana, moment en què aprofiten per fer bugada. En arribar al riu, l’ànima se’m va caure als peus. L’organització Zindua estava recollint totes les escombraries del poble i les estaven abocant al marge del riu, sobre les aigües que en sortien filtrades de color negre. Ells estaven completament conscienciats que aquella no era una bona solució, però encara seria pitjor si no hi hagués recollida d’escombraries i tot el barri hagués de viure sobre les deixalles, tal com passa en alguns suburbis de barraques. La solució seria disposar d’un camió per a portar les escombraries a l’abocador oficial, alguns quilometres a les afores del barri, però de nou: no tenien mitjans i ni el govern ni les ONGs (de moment) els en subministraven. De totes maneres, aquest no era un problema únic del barri Kayole, només un 25% de les deixalles a Kenya s’aboquen controladament, la resta s’aboca a les afores dels barris o s’amuntega a les cantonades de les cases. Les famílies de Kayole paguen mig euro al mes per a la recollida d’escombraries, diners que es destinen a pagar les bosses i a pagar els nens del carrer que realitzen la feina bruta. Vàrem anar a visitar el cau on viuen alguns d’aquests nens i la imatge tampoc va ser massa agradable. Sota una barraca construïda amb fustes i plàstics, hi havia quatre matalassos ronyosos i podrits on dormien fins a 15 nens. El tuguri no tenia aigua potable ni menjar tot i que amb els diners de la organització, els nens potser ho tenien més fàcil per a viure, sense que els fos necessari pidolar o robar. En qualsevol cas, els nens del carrer tenien la opció d’escollir una vida molt millor, però la refusaven perquè els restava llibertat. Així em va quedar demostrat amb la visita d’un orfenat governamental que no estava al 100% de la seva capacitat. Molts dels nens que acullen no són realment orfes, molts d’ells simplement han fugit de casa degut a la violència familiar. --- Per la tarda vàrem visitar la família d’en Steve i en tornar a casa seva vaig entrevistar els tres nois. En Derik opinava que el principal problema del món és la inestabilitat que provoquen guerres, fam, pobresa,... En Shakespear opinava que el problema era la actitud passiva i pessimista de la gent per a afrontar els reptes de la vida. La solució, segons en Derik, és la comprensió entre els humans independentment de la cultura. En Shakespear advocava per un canvi d’actitud de la humanitat en general. El principal problema a Kenya és l’administració i els líders locals que no solucionen la causa i l’arrel dels problemes. La solució seria votar correctament a les properes eleccions; la gent hauria de manifestar les seves necessitats i no esperar les decisions dels polítics; el lideratge hauria de venir de baix, de la comunitat. Els dos intenten mobilitzar la comunitat per a que actuï per a solucionar els seus problemes. En Derik no es considerava feliç perquè els canvis pels que lluita no són immediats. La situació de Kenya entristeix en Shakespear, però és feliç perquè lluita per canviar-ho. El secret de la felicitat segons en Derik és acomplir els propis somnis, segons en Shakespear és treballar per la comunitat. Moyale (veure sobre mapa) 22/11/2007:
Després de perdre mig matí per a obtenir el visat d’Etiopia, d’anar a l’ambaixada d’Espanya perquè m’informessin dels passos a fer per a renovar el passaport i de connectar-nos una hora a Internet, vàrem començar a fer camí cap al nord, cap a Etiòpia. De totes maneres, vàrem estar mitja tarda retinguts al tràfic de Nairobi i vàrem haver de dormir amagats de la carretera a no masses quilometres de la capital. L’endemà vàrem seguir la marxa per una bona carretera fins a Nyeri, un poble on Baden Powel va passar els seus últims tres anys de la seva vida. A Nyeri hi ha un petit museu dedicat a l’escoltisme (boys and girls scouts), moviment mundial fundat per Baden Powel. Jo havia format part d’una associació d’escoltes al meu poble i em feia gràcia visitar el museu, que en una petita sala il•lustrava l’abast mundial de l’escoltisme, present a tots els continents. Observant les fotografies del museu vaig reconèixer la importància del moviment pel creixement i desenvolupament juvenil, tot i que en els seus temps no m’agradessin massa alguns dels seus dogmes, com l’obediència o la fe. Més al nord ens vàrem tornar a aturar al poble de Nanyuki, per on passa l’equador. Contràriament al pas de l’equador al Gabon, aquí hi havia un gran “xiringuito” muntat, amb moltes parades d’artesania davant la falda del mont Kenya (el pic estava tapat per núvols) i demostracions del poder de les forces de Corioli. Un home amb una galleda amb aigua i una palangana amb un petit forat, ensenyava que 20 metres al nord de l’equador l’aigua s’escolava pel forat en el sentit de les agulles del rellotge i al sud en sentit contrari. Mentre l’home mostrava el moviment circular de l’aigua al sud de l’equador, jo m’hi vaig atansar i amb el dit vaig fer moure l’aigua en sentit contrari i aquesta es va començar a escolar en sentit de les agulles del rellotge. Vaig pensar que a l’equador les forces de Corioli havien de ser molt febles i que el moviment circular de l’aigua depenia bàsicament del seu moviment inicial (causat intencionadament per l’home), però quan l’home va mostrar que a l’equador l’aigua s’escolava sense moviment circular, vaig pensar que potser m’havia equivocat. A la tarda del mateix dia vàrem arribar a Isiolo, l’últim poble de la carretera asfaltada a poc més de 500 quilometres de la frontera. Vàrem dormir aparcats a una estació de policia després d’haver recorregut uns 30 quilometres en una hora i mitja. L’endemà al matí (ahir), vàrem continuar conduint per la terrible pista a la mateixa mitja de 20km/h. Si abans d’arribar a Isiolo ens havíem trobat un paisatge d’altura amb grans extensions cultivades, després d’Isiolo el paisatge es va tornar àrid i rocós, amb pocs pobles de cases de palla o de planxa i els seus habitants (molts d’ells massais duent colorits adorns i robes) vigilant ramats de cabres, baques o camells i els nens demanant-nos caritat bastant agressivament. De totes maneres, a mitja tarda, a mesura que la pista millorava, vàrem entrar a una regió volcànica de terra vermellosa i vegetació verda. De totes maneres, els habitants massais continuaven amb els seus costums ramaders i hi havia molt poca terra cultivada. Ahir havíem recorregut 240 quilòmetres en 9 hores de conducció; i avui, amb la idea de recórrer els restants 250 quilòmetres fins a la frontera, ens hem despertat molt d’hora. Ben aviat, el paisatge humit i volcànic ha tornat a desaparèixer i ens hem tornat a trobar en un paisatge encara més àrid i desèrtic que el dia anterior, sense vegetació i cobert fins a l’horitzó per roques volcàniques foradades. La pista també transcorria pel mig de les roques, pel que la conducció es feia realment complicada, amb el cotxe trontollant entre les pedres. En una de les múltiples ocasions que l’autocaravana va rascar el terra, l’Alexandra em va preguntar: - No et parteix el cor sentir com pateix el cotxe? - No, perquè estar en aquesta carretera és part del viatge – vaig respondre sense pensar. - Però no preferiries que la carretera fos asfaltada? - Potser sí. Però llavors tindríem massa poca aventura, el viatge seria massa pla. De totes maneres, la carretera no millorava i en una altre conversa la vàrem qualificar la pista com la tercera més complicada d’Àfrica, després de la del Congo i la d’Angola, no només per la dificultat sinó també per la extensió. Poc més tard vàrem rebentar (literalment) una roda. Però aquests no eren els únics danys, la nevera tornava a estar espatllada per les vibracions i la planxa protectora del motor estava aixafada conta aquest fent que tot el vehicle vibrés. L’Alexandra no només estava preocupada per l’estat de la carretera, havíem llegit que la aïllada i solitària carretera estava freqüentada per bandits del Sudan, Somàlia i també Etiòpia. A uns 120 quilometres de la frontera ens hem trobat un control militar on ens han recomanat (o exigit) de ser escortats per dos soldats armats fins a la frontera. Això, en comptes de tranquil•litzar a l’Alexandra encara l’ha alarmat més, perquè pensava que ja no només els bandits ens podien atracar, sinó també els soldats. De totes maneres he convençut a l’Alexandra que els soldats no ens podien atracar i que ens protegirien en qualsevol cas, i després de negociar el preu de l’escorta (10$ per cap) hem continuat la pista que miraculosament ha anat millorant fins a la frontera, on hem arribat amb el sol ponent-se. Ethiopia Awasa (veure sobre mapa) 24/11/2007:
Després de recórrer 500 quilòmetres de pista impracticable, Etiòpia ens ha semblat el paradís. No hem hagut de pagar res a la frontera; s’ha acabat la penitència de 4 mesos i casi 20.000 quilòmetres de conducció per l’esquerra (ara torno a trobar-me com a casa i ja no necessito la col•laboració de l’Alexandra per a avançar els cotxes); tota la carretera és asfaltada (amb alguns forats); diesel només costa 0,35€/l, meravellós! Apart d’aquestes alegries, Etiòpia s’ha tornat més verda i muntanyosa, amb grans termiters entre els arbres. Hi ha poc tràfic, per això, als pobles la gent ocupa tota la calçada per a passejar, pasturar les vaques i cabres i fins i tot conversar. També ens vàrem trobar les primeres runes: un castell no marcat al mapa que per la inscripció en una tomba semblava portuguès. Ahir vàrem dormir en un bosc amagats de la carretera malgrat haver observat amb anterioritat alguns pastors carregant kalasnikovs a l’espatlla (no crec que sigui la millor arma per a matar animals). Però hem dormit ben tranquils i aquest matí hem seguit la marxa cap al Nord, aturant-nos a visitar unes roques arqueològiques anomenades Tutu Fella: en un petit descampat rocós s’alçaven uns 80 menhirs o dolmens prims i esculpits amb cares o formes geomètriques. La veritat és que no sé de quin segle eren les roques ni el seu objectiu, tot i que podrien ser indicacions de tombes, en qualsevol cas, el indret era interessant i suggerent. A continuació hem continuat el camí cap a Awasa, creuant poblats que s’enllaçaven al llarg de la carretera, amb les cases de palla o de maons ben cuidades i amb la gespa tallada arran de terra (gràcies a les vaques i les cabres), i sobrevolats casi sempre per àguiles que de tant en tant es deixaven caure per caçar algun animaló. Ens ha sorprès no observar gaire presència policial; tampoc semblava que hi haguessin masses comerços; però el que en cap moment ha deixat d’existir era la presència de nens al costat de la carretera que ens saludaven agitant les mans i cridant “yu yu yu yu...”. Jo em sentia com el rei d’algun país, saludant en tot moment i també rebent alguna pedrada. Ens havien explicat que els ciclistes que travessen Etiòpia a vegades són atacats amb pedres per la canalla, però no per això ha deixat de sorprendre’m observar pel retrovisor que un nen d’uns dos o tres anys ens llançava una pedra amb no massa punteria. 25/11/2007: Awasa és un gran poble descansant a la riba d’un llac que només vàrem veure de passada malgrat ser un dels principals atractius. De totes maneres, a Awasa ens hi hem quedat dues nits, bàsicament per l’econòmic càmping que hem localitzat (Adenium Campsite) en el qual també estaven allotjats diversos viatgers: una parella belga que feia 14 anys que voltaven pel món, últimament amb un 4x4; un motorista de Canadà que feia quatre anys que havia sortit de casa; una parella Suïssa que volien creuar Àfrica amb una motxilla a l’esquena; i un altre rodamón Suïs que volia viatjar durant cinc anys. Hem passat molts bons moment amb els viatgers que, d’altra banda, ens han advertit sobre les dificultats d’obtenir el visat pel Sudan; ens han informat sobre l’estat de les carreteres més al Nord (sembla que ja no tornaran a ser tant dolentes com les de Kenya); ens han comunicat els costos desorbitats per a creuar amb barcassa de Sudan a Egipte (de 300€ a 1000€); ens han recomanat de casar-nos per a poder seguir el viatge per Aràbia Saudí; ens han explicat que totes les carreteres a partir d’Egipte fins India són en bon estat i asfaltades (hurra!); ens han avisat que entrar amb cotxe a Xina suposa pagar 100$ diaris, i que si no entrem a Xina difícilment podrem continuar el viatge cap a Indoxina i després Austràlia,... En definitiva, tant ahir a la tarda i com tot el dia d’avui, han estat molt profitosos per la continuació del viatge i també ha estat molt gratificants per l’Alexandra que ha pogut comunicar-se i interactuar altre cop amb viatgers de la seva tribu – expressió utilitzada per un d’ells. ‹ Anterior (26/09/2007) MES Següent (2007-11-25)› ‹ Anterior (2007-10-01 - Zambia) PAÍS Següent (2007-10-29 - Tanzania)› |
|
