| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (27/03/2007) MES Següent (2007-05-26)› ‹ Anterior (2007-04-04 - Mauritania) PAÍS Següent (2007-05-03 - Niger)› Mali Sevare (veure sobre mapa) 26/04/2007:
Hem aprofitat l'hospitalitat d'en Willem per a posar-nos malats. En Willem és un holandès de cabells blancs que fa uns pocs mesos s'ha traslladat a viure a Sevare, a prop de Mopti, perquè apart d'estar enamorat de Mali té dos fills adoptats al poble que ja són grans. La casa d'en Willem és senzilla, fresca y confortable, amb una terrassa amb un gran sostre de palla que destaca entre les cases veïnes. Vàrem arribar el dimarts al migdia provinents de Djené. Feia calor i com que no hi havia cap ombra pels voltants i el sol abrasava verticalment, en Willem ens va proposar d'aparcar en un hospital de la maternitat proper, construït per una empresa italiana en motiu del seu cinquantè aniversari. En tornar de l'hospital, vàrem conèixer dues invitades d'en Willem, l'Angelica i la Sana, provinents de New Mexico (USA) i Holanda respectivament. L'Angèlica, tot i manifestar que tenia mal de coll i no es trobava gaire bé, somreia tota l'estona. La Sana era molt més introvertida, però al qüestionar-la va començar a explicar que treballava amb les Nacions Unides al Darfur, Sudan. Em vaig interessar per la situació, que tot i semblar millorar en els últims anys, sembla molt complexa i de difícil solució. L'endemà, les dues noies van marxar cap al país Dogon i nosaltres ens vàrem quedar amb la intenció de relaxar-nos pel matí i visitar Mopti a la tarda. Però tot i que vàrem relaxar-nos, no va ser del tot plaent, perquè sentíem un mal estar general i falta d'energia. De totes maneres, a la tarda vàrem visitar Mopti, una ciutat costera al bulliciós riu Níger, amb una atractiva però nova mesquita i amb un gran mercat sense massa interès. Avui havíem planejat de dirigir-nos al país Dogon, però ahir el vespre vàrem anar dormir amb febre (l'Alexandra 39º) i hem decidit de continuar el dia d'avui estirats als llits de casa en Willem, que es preocupava que no tinguéssim malària. Però cap a la tarda les energies han tornat i al vespre ja ens hem sentit capaços de sortir l'endemà a descobrir el País Dogon. --- A casa d'en Willem vaig entrevistar un noi anomenat Hamidou. En Hamidou opinava que el principal problema del món era la sida. La solució estaria en l'educació de la gent per a prevenir-la. El tractament no és la solució ja que pocs al món el poden pagar. El principal problema a Mali és la pobresa i falta d'aigua. La solució seria fer més pous per a tothom. En Hamidou no és del tot feliç perquè no té els mitjans per a ser-ho. Si tingués més diners seria més feliç. Per tant, el secret de la felicitat són els diners: com es pot ser feliç si no hi ha diner per a menjar, salut i l'educació? Sanga ? País Dogon (veure sobre mapa) 28/04/2007:
- Po. - O, u sevo. - Sevo. - U mana sevo. - Sevo. - U gini sevo. - Sevo. - O. - U sevo. - Sevo. - U mana sevo. - Sevo. - U gini sevo. - Sevo. - O. (Bon dia, com estàs? I els teus pares? I la família?) Aquesta salutació-conversa extensa i repetitiva que el nostre guia, l'Aldiouma, entonava cada vegada que ens creuàvem amb algú demostra la tranquil·litat amb que viuen els Dogon, una tribu famosa per habitar una llarga falla de 250 quilometres i altures de fins a 400 metres. De totes maneres, l'Aldiouma ens ha explicat que els Dogon no sempre havien habitat aquestes terres. Uns mil anys enrere, una altre tribu caçadora-recolectora anomenada Telem ocupaven centenars de coves naturals entaforades als precipicis. La principal raó per a viure en les coves dels penya-segats era per a protegir-se dels lleons i altres animals salvatges. Però com ho feien els Telem per escalar fins a les coves i construir-hi les seves cases i també cementiris? Segons l'Aldiouma, els Telem coneixien una paraula màgica que els permetia d'escalar amb gran agilitat. Quan els Dogon van arribar, es van apropiar de les planes; tot i que, amb l'ajuda dels Telem i la seva paraula màgica, van començar a enterrar els morts a les coves, perquè així els animals salvatges no hi podien accedir. Però els Dogon eren una tribu que vivia del conreu i les pastures, així doncs, van talar el bosc i van allunyar els mitjans de subsistència dels Telem, veient-se obligats al cap d'uns tres segles de convivència a emigrar cap al sud, cap a l'actual Burkina Faso. Havíem arribat ahir el migdia a Sanga, després de circular durant dues hores i mitja per una terrible pista de 45 quilòmetres que partia de Bandiagara. A Sanga varem estar negociant una bona estona amb un guia recomanat per en Willem, però finalment ens vàrem posar d'acord en el preu i ens va guiar tot seguit cap a les afores de la vila on es celebrava un funeral, amb timbals, cants, balls, representacions guerreres, pólvora i màscares espectaculars. A continuació ens vàrem dirigir cap a la falla que es desplomava en un poble proper, Gogoli. Davant nostre teníem una vista fantàstica: unes cases amb parets de fang i sostre de palla que desafiaven el vertigen, diverses tombes i antigues cases (cases troglodites) enclavades al mig de la caiguda, i a baix, entre les roques i els pocs arbres, un altre poble de construccions fràgils (Banani) seguit d'una estepa infinita, travessada per una gran duna. Hem començat a descendir pel precipici, lentament, a través d'una esquerda que no haguéssim trobat per nosaltres mateixos. A baix, hem creuat el tranquil poble de Banani, passant pel costat d'un gruixut cobert de palla on es reuneixen els ancians, fins a deixar-nos caure en un senzill hotel que ens esperava al final. Mentre esperàvem el sopar hem començat a conversar amb el guia de diferents temes, però aquest ha semblat encendre's una mica quan li he preguntat si la gent a l'Àfrica o per exemple al país Dogon era feliç. - Com poden ser feliços si moltes vegades no tenen què menjar? Si no hi ha salut o aigua potable per beure? - va començar a respondre -, potser creus que viure en família és una font de felicitat, però no ho és quan és una obligació i tots hem de compartir una única habitació en una petita casa. Vosaltres, i molts altres Europeus podeu viatjar per tot el món i conèixer noves cultures, però nosaltres estem obligats a restar aquí i encara ens hem de considerar afortunats si podem treballar de guies. I vosaltres, els turistes, tot i conèixer totes aquestes dificultats encara ens discutiu les nostres tarifes... Hem dormit a la terrassa de l'hotel sota la llum de la lluna i després de les estrelles i ens hem despertat aquest matí amb els primers rajos del sol. Tan bon punt hem acabat d'esmorzar ens hem posat en marxa per l'estepa que s'estenia davant la falla inexpugnable, però plena de cases i tombes troglodites. Al cap d'uns pocs quilòmetres hem arribat a un altre poble anomenat Ireli, que s'enfilava per les roques fins al peu del penya-segat que ocultava noves tombes. Hem descansat darrera la casa de la vila, un cobert amb un gran sostre de palla i unes vistoses pintures d'animals. El sol s'apropava al centre del cel i el guia ens ha animat a seguir la marxa, pujant entre les roques del poble i després per una fissura oculta fins aleshores. Les grans roques semblaven ocultar el pas, però el guia sabia per on franquejar-les i nosaltres el seguíem temorosos de no caure al buit. Finalment hem arribat a l'altiplà rocós, sense arbres ni ombres, casi sense aigua i un sufocant sol vertical que amb prou penes ens deixava avançar. I per fi, hem arribat a l'hotel on havíem aparcat l'autocaravana arrastrant les botes per la sorra. Però havia valgut la pena. Douenza (veure sobre mapa) 29/04/2007: Havíem negociat que l'aparcament a l'hotel estigués inclòs amb el preu de caminada, a més a més, després d'aquesta havíem consumit algunes begudes cares de l'hotel mentre ens recuperàvem. Per això m'he indignat, quan aquest matí al despertar-nos d'hora el guardià ens ha comunicat que havíem de pagar uns 5€. M'hi he negat i llavors, el guàrdia ha tancat la porta metàl·lica de l'aparcament. Tot i així he engegat l'autocaravana i m'he plantat davant la porta exigint que l'obrís, però l'altre també cridava que el pagués. Finalment he vist que la porta no estava ben travada al terra i l'he començat a empènyer suament amb el vehicle fins que aquesta s'ha obert i ens hem pogut escapar. A Douenza teníem un altre contacte d'en Rafa de CCONG i a diferència del poble de Moudjeria a Mauritània, a Douenza en Rafa era conegut, per força, doncs l'Amidou (el contacte) conduïa un tot terreny cedit per CCONG. L'Amidou tenia un taller de pneumàtics a la carretera principal, així doncs, també va ser fàcil de trobar-lo. Tant bon punt ens vàrem saludar i presentar, li vàrem demanar si podíem aparcar l'autocaravana sota una ombra i molt amablement ens va conduir fins al pati de casa seva on hi havia dos grans arbres. Allà ens va presentar la seva família, que ens va acomodar en cadires de plàstic trenat i ens va convidar a algunes begudes d'una botiga propera. Poc més tard va arribar l'Amadou, el cap de l'ONG local que gestionava les donacions de CCONG. L'Amadou semblava una persona intel·ligent, responsable i honesta. Ens va començar a explicar totes les accions que CCONG portava a cap: la construcció d'una escola a Garmi, a prop de Hombori; la construcció d'un taller-centre d'educació per a joves a Hombori; la donació d'una ambulància i medicines a l'hospital d'Hombori;... A continuació ens va explicar les possibilitats de desenvolupament de Mali, que podia venir de la ma del turisme tot i que faltaria molta inversió en aquest sentit: per exemple era inconcebible que es tardessin deu hores de tot-terreny per a recórrer 200 quilòmetres fins a Timbuktu. Apart de la calor, aquest havia estat un dels principals motius que ens havien fet descartar la destinació. --- Vaig prendre el pols al món amb l'Amadou. Opinava que el principal problema del món i també a Mali és la falta de seguretat alimentària. Hi ha massa gent que depèn de pluges que no arriben. Tothom hauria de fer un petit esforç per a la solució del problema. La seva ONG ajuda ensenyant a cultivar millor i a incrementar la capacitat dels recursos. L'Amadou es considera feliç perquè té família i perquè pot treballar per a sostenir-la. Seria més feliç treballant més per a tenir més recursos. Per tant, el secret de la felicitat és el treball: si treballes pots aconseguir les coses que desitges. Hombori (veure sobre mapa) 01/05/2007:
- Quan en Rafa arriba a Hombori, la gent ho celebra talment com si arribés el president de Mali. - Va comentar en Tonton, el marit de la Fanta, la professora de l'escola que CCONG estava construint a Garmi. Al matí havíem visitat aquesta escola acompanyats per l'Amadou que en dirigia la construcció. L'escola, erigida amb gust, estava casi acabada però en aquell moment s'estaven endarrerint, perquè la bomba del pou proper s'havia espatllat i havien de portar bidons d'aigua d'un altre pou a 5 quilòmetres. A continuació vàrem visitar la petita vila de Garmi, amb cases de fang i pedra i unes poques famílies vivint en la misèria. A Hombori, en Tonton i la Fanta ens van acollir amb els braços oberts. "Els amics d'en Rafa sempre són benvinguts", ens van manifestar. En Tonton també ens va presentar una altra dona, amb qui s'havia casat feia dos anys, perquè la primera dona, la Fanta, només havia parit nenes i ell volia un nen (de moment la segona dona li havia proporcionat una altre nena). D'altre banda, des de que la Fanta havia començat a treballar de professora, necessitaven algú que cuidés les nenes al migdia i la segona dona podia fer aquesta feina. Semblava estrany, però encara que compartissin el marit una nit cada una, les dues dones semblaven mantenir una bona relació: rient, explicant-se històries, cuidant les filles de l'altra com a pròpies,... Ens van oferir arròs Africà, senzill però bo, i seguidament vàrem iniciar una conversació molt interessant. En Tonton treballa de conseller a la comuna d'Hombori i, com a tal, coneix al detall els problemes que afecten la zona. Va comentar que actualment, a Hombori i als pobles de l'interior, hi ha fam que provoca malnutrició, cansament, malalties i gran mortalitat infantil. Sembla que un dels problemes de la fam és el poc rendiment de la terra: si a Segou produeixen 3,5 tones de mill per hectàrea, a Hombori només en produeixen 0,5. Segons en Tonton, sembla que una de les causes és la poca aigua, però l'altre és la poca rotació dels cultius i els pocs compostos utilitzats. De totes maneres, la terra es treballa a l'època de pluja i aquests mesos que el sol crema sense parar, la gent es queda sense feina. N'hi ha que emigren durant l'època seca a la capital o a Costa d'Ivori però la solució a llarg termini seria entregar microcrèdits entre la població per a iniciar negocis d'artesania, ramaders o comerços (aquesta és una de les peticions que han fet a CCONG). Un altre problema afegit a la fam és la falta d'aigua, i no només per a conrear sinó també per al consum humà. Mentre conversàvem, en Tonton va comentar que feia més de quatre hores que havia enviat la seva filla a buscar aigua al pou del poble i encara no havia tornat. El pou casi no té aigua i aquest s'omple molt lentament, així doncs, les dones s'esperen o hi van de nit, perquè de nit el pou té una mica més d'aigua. Després de la seva exposició m'he quedat sense preguntes i m'he entristit. Fa mil·lennis i segles que el Sahel es va assecant, antigament era una zona pròspera en comerç i agricultura, però ara ja fa temps que només s'hi veu misèria. Al 2004 la zona va patir una mortífera plaga de llagostes i en Tonton va pensar que havia arribat la fi del món, però jo penso que la fi del Sahel serà una mica més llarga i dramàtica amb el canvi climàtic que ja s'està fent notar. Quan el sol va abandonar la seva posició dominant i l'aire es va fer més respirable vàrem sortir a passejar per Hombori, visitant la "casa dels joves" que CCONG estava construint i coneixent algunes personalitats del poble. Mentre reposàvem amb una beguda entre les mans es van apropar una parella de francesos, en Michele i la Michelle, segurament ja jubilats, que estaven recorrent Àfrica amb bicicleta (http://tandemichels.spaces.live.com). Pensaven restar una temporada a Gao on tenien uns amics per després seguir cap al sud, sense cap itinerari traçat de moment. - I com ho feu per l'aigua - Vaig preguntar-los després de fer tres o quatre glops a la meva beguda. - No la podem comprar, perquè aniríem massa carregats. Per tant la demanem a la gent i després la filtrem i purifiquem. - Però, per exemple al Sahara Occidental, com ho vareu fer? Varen somriure. - Cada 130 quilòmetres hi ha una antena de telefonia i a sota un vigilant. Era molt agradable després de cada etapa compartir aigua, te i menjar amb ells. Avui a la tarda ens hem tornat a trobar amb els Michels continuat la agradable conversa, després d'un dia calorós que hem passat reposant com gossos. Gao (veure sobre mapa) 02/05/2007:
Quan aquest matí ens hem trobat els Michels a la carretera, ells ja portaven uns 40 quilòmetres pedalats. Tot i així, ells no arribarien a Gao fins al cap de tres dies. Ens han donat records per la Famou i en Mahamane, una família de Gao que ells anaven a visitar (pedalant des de França!), i ens hem acomiadat. A Gao ens hem dirigit al Comandament Naval on treballava en Mahamane i al cap d'una estona, s'ha presentat la Famou, que ja havia estat avisada pels Michels que arribaríem. Ens hem acomodat a l'aparcament del Comandament Naval i hem quedat per retrobar-nos a la tarda. Així doncs hem aprofitat per a reposar a l'autocaravana, passejar pel mercat i tornar a reposar en un Bar. Més tard, tal com hem quedat, la Famou ens ha vingut a buscar i l'hem seguit fins a casa seva, una senzilla construcció de fang de dues plantes. Ens hem acomodat en dos cadires trenades amb plàstic i hem començat a conversar obertament. Hem parlat dels Michels, que segons ella estaven bojos de voler creuar el continent Africà amb bicicleta. Després ens ha comentat que ella és nascuda al Níger, i que actualment no hi ha problemes al seu país, tot i que potser sí els trobarem a Nigèria, on properament hi haurà eleccions. S'ha anat fent fosc i ens ha comentat que no tenien electricitat, perquè tenien diversos rebuts pendents de pagar i els l'havien tallat. A continuació, ens han invitat a sopar un deliciós Nyam, un tubercle d'un gust semblant a la patata, però més fibrós. I finalment, al acomiadar-nos, he exclamat agraït: - Després d'aquesta velada tant fantàstica, no m'estranya que els Michels vinguin de França amb bicicleta només per a veure-us. Niger Niamey (veure sobre mapa) 03/05/2007:
Avui ha estat el dia més calorós, i així ens ho han confirmat els oficials de la frontera, però com que hem estat casi tot al dia conduint amb l'aire condicionat només en hem sufocat amb els 45º les poques estones que hem hagut de sortir del cotxe per a tramitar els papers amb els oficials de les dues fronteres, que per cert, han estat molt eficients y ràpids, sense demanar-nos regals. L'única experiència negativa ha estat al matí, quan després de visitar la bonica tomba de fang de l'Askia, hem creuat un control de policia a la sortida de Gao lentament però sense parar, com en casi tot Mali, però aquest cop un policia ens ha fet senyals enèrgics d'aturar-nos. M'he dirigit a la caseta del policia amb tots els papers i després d'analitzar-los una estona l'oficial m'ha anunciat que li hauria de pagar uns 2 euros per no aturar-me al control. Jo m'he posat a riure, però després, mirant la cara de pomes agres del policia he comprés que no era broma. He intentat argumentar amb ell però aquest semblava molt enfadat, autoritari i dèspota. Fins i tot he pensat que em pegaria quan m'he quedat una bona estona aguantant-li la mirada mentre ell m'apuntava amb el nit a menys d'un centímetre de la meva cara. Poc després he marxat indignat cridant que no li donaria cap regal i que ja em tornaria els passaports quan volgués. M'ha cridat que m'aturés, però naturalment no aniria a disparar a un turista, i he seguit caminant. Al cap de poc, el policia també ha arribat a l'autocaravana però, quan ha vist com jo escopia aigua mentre bevia i l'amenaçava al mateix temps, ha decidit tornar-me els passaports. Podria dir que la carretera també ha estat una altre experiència negativa, però lentament i amb paciència hem anat circulant per 150 quilometres de pista arrugada sense que passés res, només perdent 5 hores. I gràcies a la extraordinària eficiència i simpatia dels oficials de la frontera, hem pogut arribar a Niamey la mateixa nit, havent de conduir només uns 40 quilòmetres en la absoluta foscor. 07/05/2007:
Una molt bona manera de combatre el calor i recuperar energies és restar uns quants dies en un hotel de luxe refrescant-nos de tant en tant a la seva piscina. La primera nit la vàrem passar en un càmping, una opció cara però segura, ja que havíem arribat de nit. Però el següent dia vàrem moure l'autocaravana a l'ombra en un aparcament d'un luxós hotel. Cada dia pagàvem per banyar-nos a la piscina, fet que indirectament en va donar el dret d'aparcar gratuïtament a l'hotel. Durant l'estada a la piscina vàrem conèixer diversa gent interessant que s'allotjaven a l'hotel: una noia canadenca que estava treballant de periodista a Ghana i es trobava al Níger visitant la seva mare, un senyor que estava encarregat d'iniciar els tràmits per obrir la nova ambaixada espanyola a Niamey i unes noies de Madrid que estaven treballant per una ONG analitzant si les ONGs locals i internacionals estaven treballant correctament. Les noies de Madrid ens van explicar que tot i que el Níger és el país amb l'índex de desenvolupament humà més baix del món, el govern no ho reconeix, provocant que les ONGs del primer món no hi destinin masses recursos. A Niamey També ens vàrem trobar amb en Roland d'hospitalityclub.org (un web d'Internet que utilitzàvem per a contactar gent durant el viatge), que ens va invitar a una festa d'expatriats, on hi havia música, abundant alcohol i jovent amb ganes d'evadir-se. En Roland ens va explicar que feia un any que treballava per la ONU al Níger però no estava massa content, perquè preferiria alguna altre destinació, a l'Àsia per exemple. Va explicar que el govern del Níger és molt corrupte, encara que potser està fent passos per a canviar-ho, per exemple empresonant a dos ministres, un d'ells el d'educació que s'embutxacava bona parts del diner que arribava al país per a construir escoles. Després de tres dies torrant-nos a la piscina, avui he sortit a conèixer una mica Niamey. He agafat un taxi compartit cap al petit mercat i després cap al gran mercat. La diferència bàsica dels dos és la mida, naturalment, però també la disposició, ja que en el mercat petit les diferents parades de carn, verdures, fruites, alimentació, neteja, roba,... estan barrejades, en canvi en el gran mercat es troben agrupades per tipus. L'ambient en els dos mercats era relaxat i sense aglomeracions, possiblement per ser un dilluns al matí. Havia llegit sobre possibles lladregots, però l'única precaució que he tingut és d'evitar que els nens mendicants no se m'apropessin massa. De tant en tant algun venedor captava la meva atenció cridant-me "patron" i si en algun cas els demanava permís per a fotografiar-los em deixaven fer amb la mirada perduda. A les afores del mercat, Niamey semblava una ciutat més desenvolupada que Bamako, més neta (però no gaire més), amb més carrers asfaltats i edificis més alts i moderns. En tornar de la passejada i després de nedar una estona, l'Alexandra m'ha comentat: - Mira el color del cel. He mirat el color vermellós de l'horitzó i he comentat: - Sembla que s'apropa pluja. Però tant bon punt he acabat la frase, ha arribat una forta ventada arrossegant fulles i pols. La visibilitat s'ha reduït a menys de cent metres i el cel s'ha tenyit d'un vermell encara més esfereïdor. Hem marxat corrents cap a l'autocaravana, amb els ulls mig closos per la pols, i al cap de poc s'ha posat a ploure. Però ha anat bé, perquè per una sola nit hem pogut dormir frescos. 08/05/2007:
Avui havíem d'haver marxat de Niamey. L'única cosa que ens hi reté és la obtenció del visat de Nigèria. Quan el tinguem seguirem recorrent el sud del Níger fins a l'última ciutat des de la qual és possible saltar a Nigèria. Llavors correrem els 500 quilòmetres que ens separaran del Camerun per no tenir cap problema amb les corruptes autoritats i perillosos habitants de Nigèria (segons informacions extraoficials). Avui al matí hem arribat a l'ambaixada de Nigèria, un dimarts a les 10, el dia i hora que oficialment s'expedeixen visats, però el vigilant ens ha informant que l'ambaixador era fora i que potser arribaria a les 12. Hem aprofitat per a tornar al centre. De camí ens hem aturat per a tirar dues bosses d'escombraries en un abocador que hi ha entre els edificis. Al baixar amb les bosses se m'ha apropat un noi amb una samarreta estripada i del color de la brutícia que m'ha pres les bosses de les mans i se les ha emportat en un racó, on les ha obert per aprofitar-ne alguna cosa, potser per a menjar. Al centre he aparcat al costat del Banc Central de l'Àfrica de l'Oest, on hi ha una colònia de grans ratapinyades fructíferes penjades dels arbres. Mentre els feia unes fotos, se m'ha apropat un vigilant informant-me que estava prohibit fer fotos sense permís. Jo ja havia acabat de fer les fotos que volia i l'he deixat amb un pam de nas quan li he demanat disculpes i li he dit que ja deixava de fer fotos, perquè no ha sabut com guanyar-se el suborn. Cap a les 12 hem tornat a l'ambaixada de Nigèria. Allà ens ha atès una dona que ens ha fet completar uns formularis, però en acabar ens ha informat que l'ambaixador no hi era i que hauríem de tornar l'endemà al matí a buscar els visats. Davant la impossibilitat d'abandonar Niamey com a mínim fins demà, hem anat a visitar el Museu Nacional del Níger, que realment valia la pena. Amb un petit zoològic amb els animals tristos i acalorats i uns pavellons que representaven la cultura al Níger i alguns descobriments paleontològics que s'han fet al país, destacant diverses ossaments de dinosaures i el crani d'un extingit cocodril que tenia una llargària de 15 metres! L'Alexandra s'ha impressionat més amb els hipopòtams que descansaven al costat d'una piscina suant sang (era normal segons el guardià). S'ha posat a xiular-los i a ballar, però aquests han seguit amb la seva llarga migdiada sense immutar-se. Koure (veure sobre mapa) 09/05/2007:
Al final hem pogut marxar de Niamey, tot i que en arribar a l'ambaixada de Nigèria la dona que ens va atendre ahir ens ha fet esperar una hora i mitja fins que una altre dona amb cara de pocs amics i autoritària ens ha rebut. Al llarg de la conversa la dona s'ha anat suavitzant i fins i tot ha resultat simpàtica, explicant que era la única cristiana a l'ambaixada i que era complicat fer-se respectar. Finalment, la dona ha aconseguit l'autorització del cònsol per al nostre visat i només ens ha calgut esperar una altre hora i mitja per a tenir-ho tot en ordre. La tarda ha estat molt més interessant. Ens hem arribat a Kouré, a pocs quilòmetres de Niamey, on hi una reserva de girafes, les últimes existents a l'Àfrica de l'Oest. Hem pagat les taxes per persona, vehicle i guia obligatori i ens hem començat a endinsar per una planícia àrida casi sense camins. Hem anat avançant entre la sorra, roques i matolls sense trobar cap girafa. El guia s'ha enfilat a una torre de vigilància i tampoc ha vist res. Hem seguit conduint mentre el guia rebia algunes trucades informant-lo que no se sabia on eren les girafes - segons ens ha comentat, érem els primers turistes de l'any al parc. Però finalment, molt abans que nosaltres les poguéssim visualitzar, el guia ens ha anunciat que les havia vist. Eren quatre, però més endavant hem trobat un altre grup d'unes deu o quinze. Al parc no hi ha animals salvatges, per tant ha estat una delícia poder baixar del cotxe i passejar-nos entre aquests altíssims mamífers, mentre reposaven, menjaven, ens observaven o s'allunyaven de nosaltres amb el seu caminar tranquil i elegant. Maradi (veure sobre mapa) 11/05/2007:
Ahir, el dia era gris, i també escriuria lleig si no fos perquè la boirina apagava la llum del sol i la seva insuportable calor. Vàrem començar a circular cap a Maradi per una carretera excel·lent que justificava el petit peatge que vàrem haver de pagar, però a mesura que anàvem deixant enrere terres àrides i petits poblats de fang i graners de palla, van començar a aparèixer forats que vàrem anar esquivant fent eslàlom. Ens vàrem aturar al costat d'un llac (o mar, com en diuen ells) per dinar. El indret era solitari, però de seguida va aparèixer un jove que sense dir res es va repenjar en un arbre observant-nos. En marxar, el jove va recollir la recompensa a l'espera, unes botelles buides i unes verdures mig podrides que havíem tirat a la sorra. A mesura que els forats a la carretera es feien més freqüents, i fins i tot ensopegava en algun d'ells, vaig començar a notar que el motor del cotxe perdia potència. Vaig pensar que el problema es podia deure a la mala qualitat del gasoil que havia carregat al matí, sobretot perquè semblava que perdia potència a intervals. D'altre banda, també vaig observar que el tub d'escapament emetia fums més aviat negres, fet que indicava una mala combustió, possiblement perquè no arribava suficient aire al motor. Ens vàrem parar un parell de vegades i vàrem obrir el capó sense observar res d'anormal, però en una petita pujada el cotxe va semblar que s'anava a aturar i de sobte es va encendre el llumet de la temperatura del motor. Vaig parar de seguida i al obrir el capó per tercera vegada, i va ser l'Alexandra la que va veure que el dipòsit del líquid refrigerant estava completament buit. El motor gotejava, però no vaig descobrir d'on, tot i així vaig carregar el dipòsit d'aigua i, per si de cas, vaig canviar el filtre de l'aire i vàrem seguir la marxa. Vàrem parar alguna altre vegada per a carregar més aigua, però a part d'això semblava que la potència del motor tornava a ser com abans. No volíem passar la nit en un petit poble ple de nens empipadors i vàrem decidir d'acampar al mig de la sabana, darrera uns arbres. Vaig estudiar diferents vies de sortida en el cas que ens volguessin atracar per la nit, però no ha passar res, a excepció de l'ensurt que ens hem donat aquesta matinada, quan abans de clarejar han passat dos camells amb dos homes al damunt parlant baixet. Al matí he obert el capó amb la intenció de solucionar el problema de l'aigua que gotejava. Hi havia restes d'aigua blava assecada per tot el motor, tot i així he pensat que el problema es podia trobar en una junta i per a comprovar-ho he desmuntat la caixa de fusibles per a accedir-hi. Però no hi ha hagut sort. He acabat descobrint que l'aigua s'escapava per sota el radiador i he acabat informant a l'Alexandra que hauríem de trobar un taller on l'arreglessin. L'Alexandra s'ha empipat com una mona, dient que tot era culpa meva, per voler veure les girafes amb el cotxe i per córrer massa per les males carreteres, i que si portàvem el cotxe en un taller ens cobrarien molt més que a Europa a canvi d'espatllar-lo més del que estava. Hem arribat a Maradi parant de tant en tant per omplir el dipòsit del líquid refrigerant. A la ciutat hem preguntat on podíem trobar un taller i de seguida un xicot s'ha ofert per a guiar-nos amb la seva moto fins a un taller a l'aire lliure. He situat l'autocaravana sobre un forat on un noi i jo hem baixat per observar millor el problema. M'ha costat acceptar-ho, però finalment m'he deixat convèncer pel noi que m'ha informat que haurien de treure el radiador i portar-lo a un altre taller a arreglar-lo. He preguntat quan em cobrarien per tot, i durant la negociació amb l'amo, he proposat de pagar uns 50€. Però el jefe no entenia el què li proposava, fins que he entès que li estava oferint massa. En qualsevol cas el preu ja havia estat fixat i de seguida s'han posat mans a l'obra, descargolant entre quatre tots els cargols que podien fins que han alliberat el radiador del motor. Jo anava controlant que no trenquessin o s'emportessin res i a continuació els he acompanyat a l'altre taller de reparació de radiadors. L'encarregat del taller dels radiadors s'ha estat estudiant el meu radiador fins que ha deduït on es hi havia l'escapament. Amb unes alicates, ha trencat pels dos extrems la petita canonada foradada i a continuació ha posat a escalfar un petit martell en unes brases. L'encarrega ha vist la meva cara estranyada i m'ha preguntat: - T'agrada com treballem a l'Àfrica? - Sí, és molt interessant, a Europa segurament m'haurien canviat tot el radiador. A continuació ha agafat una barra de plom i utilitzant el martell de les brases l'ha fos sobre els dos forats deixats per la canonada extreta. Amb el radiador arreglat hem tornat a l'autocaravana i el mateix equip de quatre persones l'han tornat a muntar en un tres i no res. Només havien passat quatre hores des que havia arribat al taller (incloent la mitja hora de negociació i els vint minuts de pregaria) i m'han demanat que engegués el motor. Ho he fet incrèdul i l'he deixat engegat esperant que s'incrementés la temperatura, però no, el radiador s'ha mantingut ferm i no ha deixat anar cap més gota d'aigua. Zinder (veure sobre mapa) 12/05/2007:
Ahir al vespre vàrem conèixer tres francesos cooperants que ens van invitar a sopar a casa seva. Llavors em vaig adonar que al Níger no havíem conegut cap persona local i és una llàstima, perquè semblen molt amables i amigables. Aquest matí, al marxar de Maradí ho hem estat comentant, amb l'Alexandra, per tot arreu ens donen benvingudes, ens saluden amb bon dies i com estàs, i si als nens els dius que no hi ha "cados" (regals) de seguida ho accepten amb un somriure, però per altre banda, potser són menys hospitalaris. De Maradí ens hem arribat a Zinder, una gran ciutat que hem trobat molt tranquil·la. Hem sortit a passejar a la tarda per un barri que recomanava la guia, però ens ha decebut una mica, tot i que hi havia algunes cases pintades de vius colors i uns simpàtics nens que ens han estat acompanyant tota l'estona. 13/05/2007: Les històries de terror que havíem escoltat sobre Nigèria ens havien fet decidir feia dies de prendre la carretera cap a Diffa (al Níger) i d'allà entrar a Nigèria, d'aquesta manera reduiríem considerablement els quilòmetres a recórrer per aquest país incert. Coneixíem que la carretera cap a Diffa estava en mal estat, però valia la pena a canvi d'evitar uns 600 quilometres per Nigèria. Ens hem despertat d'hora i hem començat a circular per una carretera asfaltada plena de forats. "Paciència" - hem pensat -, però a cap d'uns quilometres ens hem trobat un control policial que ens ha explicat que el tros de carretera recorreguda estava en bon estat, però que en 200 quilòmetres ens trobaríem la carretera en un estat impracticable i que amb el nostre cotxe segurament tocaríem al terra. Hem pensat que no perdríem res en esbrinar-ho, però després d'ensopegar en uns quants forats més l'Alexandra m'ha dit que seria millor girar cua i provar l'endemà d'entrar a Nigèria des de Zinder. Li he fet cas, al cap i a la fi l'Alexandra era qui més preocupada estava sobre Nigèria. Hem tornat a Zinder i per aprofitar el dia he decidit que podria arreglar l'aixeta de buidar el dipòsit d'aigües brutes que s'havia trencat feia uns dies. En una gasolinera he preguntat per un taller i de seguida s'ha presentat un noi que m'ha dit que m'arreglaria el que fos. Li he explicat el problema i de seguida ha començat a descargolar cargols però sense dir-me el preu. S'ha presentat un altre que m'ha dit que m'arreglaria el problema amb una mica de cola ràpida però jo li he comentat que buscava una solució més ferma. El primer noi ha desaparegut amb el tub de desguàs de l'autocaravana i al cap d'una bona estona ha tornat a aparèixer amb el tub i una nova aixeta muntada. L'han instal·lat i diria que ha quedat millor que abans. Però llavors hem entrat a la fase de la discussió del preu a tres bandes (o quatre, perquè també hi havia l'Alexandra) entre jo, el muntador i el venedor de l'aixeta i les altres peces instal·lades. Ha estat una discussió dura en la que més d'una vegada he proposat que ja podien desmuntar-ho tot i deixar-ho com avanç, però al final hem trobat un preu en el que tothom ha estat content, excepte l'Alexandra que creia que m'havien enganyat. * Dies més tard, jo també vaig assumir que m'havien enganyat. Nigeria Frontera de Banki (veure sobre mapa) 15/05/2007: Hem recorregut (corregut) uns mil quilometres per Nigèria en només dos dies, en una espècie de cursa a contrarellotge amb l'objectiu d'evitar tots els mals i les plagues que infestaven el país. De totes maneres, malgrat la cursa, la realitat que ens hem trobat a Nigèria ha estat força diferent a la descrita en els mitjans de comunicació i Internet. Contràriament a totes les advertències, hem creuat la frontera de Nigèria sense que els oficials ens demanessin en cap moment cap regal o propina, tampoc hem hagut de pagar cap mena de taxa, en canvi hem estat obsequiats amb grans somriures i amabilitat. El que sí ha coincidit amb les lectures sobre Nigèria és la gran quantitat de controls a les carreteres, a les proximitats de les fronteres a menys d'un quilòmetre entre un i l'altre. En la majoria dels controls ens paraven, però altre cop contràriament als avisos, en casi cap hem hagut de pagar cap suborn tot i que sí que ens demanaven en forces casos algun regal, sense pressionar gaire. En total, després d'uns quaranta controls en dos dies, només he hagut de regalar una dotzena de cigarretes que havia comprat al Marroc amb aquest objectiu (també és cert que la majoria de policies - musulmans - no fumen). De totes maneres, sí hauria d'explicar que al davant nostre sí que he vist en un parell d'ocasions un camioner que donava dissimuladament un petit bitllet (a Nigèria no hi ha monedes) al policia del control. El paisatge de Nigèria s'ha tornat molt més verd, potser no la terra que seguia bastant nua, però els arbres tenien un verd molt més tendre. D'altre banda, el país respira prosperitat o riquesa (en comparació als països anteriors): amples carreteres normalment en molt bon estat; trànsit copiós (ni molt menys com a Europa); boniques cases de maons, encara que també hi havia poblets amb cases de canya i palla; abundant comerç a les grans ciutats (ens ha costat creuar-les);... És una llàstima que Nigèria tingui tan mala fama - segurament merescuda - perquè de segur és un país molt interessant a conèixer. A més a més, la gent acostuma a ser molt simpàtica, tot i que al mateix temps una mica desinteressada dels blancs, que ja va bé quan vols descansar una mica de tantes demandes de "cados". Ens hem fixat que la majoria noies portaven un vel tapant-se el cabell, però la imatge semblava molt lluny de la llei islàmica que s'havia instaurat a les terres que creuàvem i que havia aconseguit apedregar fins a la mort algunes dones acusades d'adulteri. Malgrat la bona imatge, per si de cas, ahir vàrem dormir al costat d'una caserna de la policia i avui ho farem al costat d'un control de carretera. També hem viatjat amb els ordenadors i les càmeres ocultades en un compartiment amagat de l'autocaravana. Però no n'hi ha hagut prou i l'Alexandra s'ha mostrat bastant paranoica i m'ha fet córrer com en Fernando Alonso (ben al contrari que a la resta del viatge), així doncs, aquesta nit - igual que ahir - em mereixeré una bona dormida. Cameroon Maroua (veure sobre mapa) 16/05/2007: Ens hem aturat als 10 controls de carretera que hem trobat en els últims 15 kilòmetres i hem arribat a Banki, el poble on hi havia la frontera entre Nigèria i el Camerun. A Banki hem seguit per la carretera principal i asfaltada però de seguida ens han informat que per arribar a la frontera ens havíem de desviar per petits carrers de sorra fins a un edifici que feia de duana. Al davant de l'edifici hi havia una barrera (una barra de ferro entre dos pilars) amb un cartell que anunciava "Benvinguts a Nigèria" en anglès, i a l'altre banda del carrer de sorra, una altre barrera amb un cartell anunciant "Benvinguts al Camerun" en francès. La gent del poble creuava d'un país a l'altre sense mostrar cap mena d'identificació. A la duana de Nigèria ens han atès molt bé. Ens han fet tots els papers de sortida i quan s'han adonat que no teníem visat de Camerun han anat a preguntar si el podríem tramitar a la duana del Camerun, perquè si no el podíem tramitar ens podíem trobar entre dos fronteres sense possibilitat de poder tornar a entrar a Nigèria. De totes maneres els hem explicat que teníem la opció de demanar un visat de trànsit per arribar al Txad i tramitar el visat del Camerun des de N'Djamena, la seva capital. Al cap d'una estona ens han informat que a la duana del Camerun podríem comprar el visat i un oficial ens hi ha acompanyat creuant un parell de carrers i un petit mercat. A la duana del Camerun ens han informat que podíem obtenir un visat turístic d'un mes, però no a Banki. Hauríem de dirigir-nos a Maroua, una ciutat que volíem visitar a uns 80 quilometres de Banki, de totes maneres, per tal de no tenir problemes un policia ens escortaria. Maroua era un poble molt desenvolupat en comparació als pobles dels anteriors països que havíem visitat: avingudes amples, netes i plenes d'arbres; edificis ben pintats de més de dos plantes; forces restaurants i locals de nit; cotxes relativament nous i moltes motos, forces de les quals treballaven de taxi. De totes maneres també hi havia pobresa, tal com ens ha quedat demostrat després de pagar 160€ pels dos visats i de decidir "celebrar-ho" en un restaurant. Mentre menjàvem amb delit un pollastre amb patates fregides, hem observat sense donar importància uns nens vestint robes brutes i desgastades que ens miraven a certa distància. Quan he acabat d'escurar els ossos estava massa ple per a menjar-me les patates que havia deixat l'Alexandra, els nens s'han apropat amb discreció i ens han demanat si es podien emportar les patates. L'Alexandra els ha omplert una bossa, però el que més ens ha colpit és quan ens han demanat els ossos del pollastre i s'han barallat entre ells per veure qui recopilava més ossos dels que poca carn es podia extreure més. 17/05/2007:
Avui m'han robat, però no me n'he adonat fins que m'he disposat de pagar el gasoil que he posat a l'autocaravana. Al matí hem anat a passejar pel mercat, molt gran i ple de parades de retalls de roba i modistes. Després de reposar i beure un suc molt bo "d'oceille" (no sabem quina fruita és) hem seguit pel mercat de la carn i hortalisses, on he comprat alguns vegetals. Quan ja sortíem carregats, he notat que em rondaven alguns nens. Normalment deixo que m'avancin o intento que no se m'apropin, però avui segurament m'he distret i m'he trobat atrapat entre dos adults i els nens. Llavors he notat que unes mans pressionant les meves cuixes o butxaques. Instintivament he premut les meves mans contra les butxaques, he cridat i m'he escorregut entre els homes. M'he palpat les butxaques i he notat les claus, el mòbil, la navalla i unes monedes: tot en ordre. Hem sortit del mercat molt més atent de que no se m'apropés cap nen. Però més tard, després de dinar i netejar a fons l'autocaravana a les afores del poble, he anat per pagar el gasoil que havia posat al dipòsit i m'he adonat que em faltaven uns bitllets (les monedes sí les tenia). Només els podia haver perdut al parany del matí al mercat. L'Alexandra m'ha renyat i jo m'he proposat de vigilar molt més a partir d'ara, de totes maneres, la suma total robada no superava els cinc o deu euros. Mandara Mountains, R (veure sobre mapa) 19/05/2007:
En Don Quixot és un personatge molt interessant, i no és d'estranyar que a la vila l'anomenin així, perquè apart d'agradar-li el teatre té idees i visions poc comunes, per exemple renegant obertament de les religions predominants al país: l'animista, la cristiana i la musulmana; o opinant que Àfrica no s'hauria de fixar tant en Europa i que s'haurien de desenvolupar a partir de la seva pròpia cultura; o explicant que tenir fills a Àfrica és una manera d'assegurar-se el futur, a nivell individual i col·lectiu. De segur que hauríem mantingut moltes més converses interessants, però aquests dies, en Don Quixot ha tingut força feina al Kirdi Bar de Rhumsiki, a les muntanyes de Mandara, on hem estat acampats. Vàrem arribar ahir, després de recórrer una planícia, avançant moltes bicicletes, direcció a les muntanyes del fons. De tant en tant creuàvem un poblat, amb cases de parets de fang i teulades de palla, i entre aquestes, algunes altres cases construïdes amb maons i teulades de planxa metàl·lica. Era un contrast visual segurament positiu, aportant evolució i desenvolupament, però diluïa l'encant que tenien els poblets rurals perduts entre el desert i la sabana (i probablement sense aigua ni menjar). Les muntanyes es van apropar i la carretera va començar a corbar-se. El paisatge verd i rocós es va tornar més interessant i de tant en tant vaig parar a fer alguna foto i sempre, encara que el indret semblés despoblat, acabava apareixent algun nen, nena o dona demanant regals (un "cadó"). Després, al entrar a una pista de terra i haver de circular més lentament, no calia aturar-nos perquè ens demanessin cados: els nens ens seguien corrent i la seva canterella també. Arribant a Rhumsiki van aparèixer unes muntanyes màgiques: grans torres de roques sobresortint per sobre els ondulats turons, com si fossin termiters gegants retallant l'horitzó. Més tard, en Don Quixot ens va explicar que els Capsiki, els habitants de zona, creuen que les muntanyes creixen i surten de la terra igual com ho fan les plantes, i realment observant-les un té la sensació que aquest és el procediment que les ha format. Per la tarda, en Don Quixot ens va proposar que un guia ens acompanyés a donar un tomb pel poble i que després ens acompanyés a unes danses d'iniciació que curiosament es celebraven aquell dia (ahir) i cada dos anys. Rhumsiki era un poble similar als anteriors, amb vivendes familiars vallades amb fileres de cactus, tot i que també hi havia més cases modernes, segurament gràcies al turisme. I fet sorprenent: a Rhumsiki vàrem observar els primers porcs en tot l'Àfrica. El guia, un noi jove d'uns 16 anys, ens va explicar amb la mateixa emoció que ho hauria fet el seu avi, la història de com es va formar Rhumsiki i de com es van defendre de les primeres invasions islàmiques. A continuació, el guia ens va explicar que cada dos anys, els nois de 18 o 19 anys passen unes proves d'iniciació que els converteixen en adults, donant-los el dret de casar-se i de marxar de casa. Finalitzades les proves, el poble celebra unes danses on els nois nus, i les noies també, s'exhibeixen per enamorar-se els uns als altres. I nosaltres vàrem tenir oportunitat d'observar meravellats aquestes danses, tot i que els temps havien canviat i actualment només les dones grans mostraven el seu tors nu. Les noies joves anaven vestides, algunes només amb sostenidors, els nois tenien el cos untat amb oli negre i brandien llances i un tub per a xiular. Tots ells, dansaven en cercle, corrent en el sentit contrari a les agulles del rellotge, al ritme dels tambors, cantant i fent sonar els tubs a mode de flauta, construint una melodia disharmònica però atractiva. Hi havia el cap de la vila seguit per les seves dones que l'adulaven movent enlaire branques verdes, un home amb un paraigua una mica begut, nois saltant i simulant enfrontaments entre ells, noies que corrien en grup una mica intimidades pels nois, i al centre del cercle un petit grup de nens que observaven l'espectacle rient al·lucinats. Avui, l'endemà de les danses, ens hem llevat d'hora i hem fet una excursió fantàstica guiats per en Don Quixot, descendint una vall entre les muntanyes rocoses, fins a un petit poblet anomenat Ndri, on unes quatre o cinc famílies intentaven subsistir. Durant l'excursió, en Don Quixot ens ha explicat moltes coses interessants. Ens ha contat com enterren els morts segons la religió a la que pertanyien, si són cristians sota una tomba de ciment, si són musulmans orientant el cos cap a la Meca, i els animistes sota un munt de pedres amb una disposició especial indicant el sexe del difunt i el nombre de fills i filles que havia engendrat. Al passar pel costat d'un petit baobab ens ha explicat que si a un nounat se li mor la mare, se l'alimenta amb una farina extreta del fruit de baobab resultant un nen molt fort. --- Vaig entrevistar en Don Quixot, que opinava que el problema més gran del món és la guerra produïda per les religions. La solució es trobaria en escoltar a tothom i donar oportunitats a tothom, al mateix temps hauríem de ser pacients. El principal problema al Camerun és el president, que amb els seus 25 anys de govern és com un dinosaure. Els camerunesos estan vacunats per a mantenir-se en la mateixa ideologia i són feliços d'estar en la merda. La solució es trobaria en l'educació, en aportar més mitjans a l'escola: bons professors, taules, llibres,... i potser en fer pagar l'escola, perquè es valorés més. Ell és feliç perquè té una vida joiosa. Per a ser més feliç necessitaria salut i mantenir la família unida. El secret de la felicitat és conèixer i acceptar que la vida està feta de coses bones i dolentes i valoritzar la natura i l'aire fresc que respirem. Garoua (veure sobre mapa) 20/05/2007:
Ahir en Don Quixot ens va dir que la continuació del camí, a través de les muntanyes cap a Garoua, estava amb el mateix "bon" estat que la pista per la qual havíem arribat i que, fins i tot, en pocs quilòmetres la pista millorava bastant. Així doncs hem continuat per la continuació del camí malgrat la desconfiança de l'Alexandra, que ha resultat més que justificada. La pista estava en un estat terrible, havia de vigilar i tenir molta perícia conduint entre les roques per a no tocar al terra, fet que no he pogut evitar en quatre vegades rascant suaument els baixos. En una hora només hem recorregut 12 quilòmetres. De totes maneres, al cap d'una altre mitja hora, la pista ha semblat millorar, i ha seguit així fins que hem arribat a la carretera principal i asfaltada, on al cap de poc ha començat a diluviar d'una manera apocalíptica. N?Gaoundéré (veure sobre mapa) 21/05/2007:
La carretera cap a N'Gaoundéré és excel·lent i el paisatge també, transcorrent entre muntanyes baixes i arrodonides, passant d'una zona verda però amb escassos arbres, a una altre de frondosa. M'ha sorprès creuar diversos grans poblats tots ells construïts amb maons de fang i teulades de palla, però malgrat l'aire rústic i tradicional, semblaven pròspers amb l'agricultura i la ramaderia: hi havia herba abundant i els cultius semblaven créixer sense massa esforç. També hem creuat diverses zones boscoses amb vegetació espessa i plantes baixes de fulles ambles. En una d'aquestes zones boscoses uns grans primats de cul vermell han creuat la carretera davant nostre. Hem parat per a observar-los però els crits d'il·lusió de l'Alexandra els han espantat i han fugit de seguida. 22/05/2007:
Ahir i avui, ens hem pogut relaxar força dins de l'autocaravana, sense asfixiar-nos ni suar, gràcies a les fresques temperatures de N'Gaoundéré, que es troba a 1100 metres sobre el nivell del mar. De totes maneres també hem sortit a passejar per la ciutat, força tranquil·la i similar a Maroua, amb cases senzilles i baixes i forces arbres fent ombra als carrers. Només les motos taxi trencaven la calma, corrent amunt i avall amb els conductors abrigats amb anoracs i coberts amb un peto amb el número de llicència i els passatgers (un, dos o tres, més els paquets) agafats al darrera. Aquest matí he caminat sol pel mercat - sense que em robessin - que s'estenia a banda i banda d'un llarg carrer, amb parades de tot tipus barrejades: les verdures entre la roba, el peix al costat dels llegums,... La gent del mercat era simpàtica i acceptava fàcilment de ser fotografiada, i fins i tot les noies que en els països anteriors esquivaven esporuguides l'objectiu de la càmera, aquí es mostraven permissives (fins i tot, alguna m'ha fet proposicions de matrimoni). Per la tarda ens hem arribat a la caòtica estació de trens, destí final de la principal línia fèrria del Camerun. Més d'un noi m'ha proposat de vendre'm bitllets per a carregar l'autocaravana al tren, que no tardaria en sortir, perquè l'estació estava plena de gent estirada entre grans piles de maletes. Yaounde (veure sobre mapa) 25/05/2007:
Hem recorregut casi mil quilometres de carreteres africanes en només tres dies. Abans d'ahir va ser el dia que vaig estar més estona al volant, encara que només vàrem avançar uns 300 quilòmetres. El principi de la pista cap Garoua-Bolai, un poble a prop de la frontera amb la República Centre Africana, estava molt arrugada i a vegades foradada, cosa que no em va estranyar del tot, ja que la majoria del transport del Nord al Sud del Camerun es realitza amb tren fins a N'Gaoundéré. Vàrem començar a circular a una mitja de 30km/h sacsejats per les incessants petites ondulacions del terreny i ens vàrem convèncer que no teníem pressa per a arribar enlloc, però al cap de dues hores la impaciència o avorriment es va apoderar de mi i vaig començar a buscar una velocitat en la que les vibracions de la carretera fossin 1.5 vegades la freqüència de ressonància del vehicle. Però l'Alexandra es va empipar sense comprendre aquesta recerca, perquè tot i que a vegades semblava que lliscàvem sobre la pista a 60km/h, altres vegades botàvem amb tal brutalitat que semblava que l'autocaravana es desmuntaria. Confirmant la importància de la via fèrria de Yaoundé a N'Gaoundéré, per la pista no hi circulaven gaires camions, encara que igual que en les anteriors carreteres africanes, n'hi havia forces d'espatllats a les cunetes, un dels quals estava bolcat i totalment entravessat a la pista. Els habitants del poble proper havien obert un camí paral·lel evitant el camió entravessat però demanaven un peatge que ens vàrem veure obligats a pagar. De segur que era una iniciativa lucrativa, tot i que els pobles pels quals vàrem passar no semblaven pobres en extrem, per exemple hi havia gossos que, tot i no ser grassos, no estaven esquelètics; les cases eren menys primitives, rectangulars, amb les parets llises i pintades amb quatre pinzellades i sostre de palla o planxa oxidada; hi havia coberts oberts on relaxar-se en grup els dies de pluja; i més cap al sud, les cases estaven adornades amb flors al davant, tenien la gespa tallada, la roba ben estesa,... La vegetació del voltant dels pobles era espessa i cada vegada més impenetrable a mesura que avançàvem. En trobàvem al bell mig de la selva i per a demostrar-nos-ho per poc no atropellem una llarga serp verda que creuava la pista. En comparació al dia anterior, la carretera de Garoua-Boulai a Bertoua era excel·lent, acabada de construir segons els estàndards Europeus. Fins hi tot i havia àrees de descans o cartells que indicaven les panoràmiques. La carretera retallava ràpidament les ondulacions del terreny amb poblats a les parts elevades i conreus a les baixes. No hi havia massa trànsit, però els habitants de la zona havien trobat una curiosa manera de treure profit de l'asfalt: estenien per les voreres grans estores de mandioca triturada perquè s'assequés al sol. De totes maneres, malgrat la bona carretera no vàrem arribar a Bertoua tant ràpidament com calia esperar. Feia dies que em trobava malament, amb mal de ventre i diarrea esporàdica, i aprofitant les àrees de descans i la poca pressa, vaig aprofitar per a descansar i dormir algunes estones. De la mateixa manera, tenint en compte que no havia de posar el 100% de la meva atenció a la carretera em va restar força temps per a pensar sobre el viatge. Malgrat no trobar-me del tot bé, vaig pensar amb optimisme que després d'haver arribat a la meitat del continent Africà direcció al Sud i d'haver superat amb èxit centenars de quilòmetres de pistes destrossa nervis i cotxes, les probabilitats d'arribar com a mínim a Àfrica del Sud eren molt elevades i, per tant també les possibilitats d'acabar complint el somni d'arribar a Austràlia d'aquí a dos o tres anys, quant ja tingui 36 o 37 anys (l'Alexandra m'ho recorda sovint). De totes maneres, si després encara tinc ganes de seguir el viatge amb el continent Americà, acabaré l'aventura pròxim als 40. Aquesta edat no s'identifica amb la joventut, però m'agradaria arribar-hi vivint la vida com un jove impulsiu i aventurer, viatjant per conèixer món i per a formar-se en la vida, perquè encara tinc molt per a aprendre. Tal com havíem pressuposat, la carretera de sortia de Bertoua ha tornat a ser una pista plena de bots i forats, però passades unes tres hores i transcorreguts uns cent quilòmetres, en hem començat a trobar amb maquinària pesant que estava construint una nova carretera i adequant-la per a enquitranar-la. Hem anat circulant entre les màquines, sense que ningú dirigís el trànsit, i no ha estat fins després de conduir molts quilòmetres que ens hem trobat amb un punt de control. El noi del punt de control ha vist que arribàvem i ha posat situat una barra de punxes al terra per evitar que passéssim. Al situar-nos al costat del noi, aquest ens ha informat que no podíem passar fins a les 18:30, al cap de quatre hores i mitja. Però mentre preguntàvem el perquè, ha arribat un tot terreny en sentit contrari i el noi ha tret la barra de punxes. Llavors el noi ens ha dit que el seu cap l'hi havia indicat que no podia passar cap vehicle gran. Nosaltres li hem intentat fer entendre que el nostre cotxe era petit, però com que hem vist que no entrava en raó i observant que la barra de punxes encara estava fora del nostra pas, he esquivat al noi amb compte i he creuat el punt de control. Hem seguit circulant amb precaució els quilòmetres posteriors, però no hem passat cap tram excessivament complicat o que pogués deixar de ser-ho al cap de quatre hores, quan en teoria podíem passar. En arribar a Yaundé estava fatigat i amb més símptomes de trobar-me malalt, però he seguit conduint per a trobar un lloc on passar la nit. En arribar al centre de la capital, amagat entre petites muntanyes i ondulacions, hem vist l'hotel Hilton darrera una gran rotonda i hem decidit d'anar-hi a cercar algun discret aparcament on dormir. Però en dirigir-nos-hi seguint l'ampla avinguda que creuava la rotonda, uns nois m'han indicat horroritzats que no podia circular per allà. He fet mitja volta però de seguida m'ha parat una policia que m'ha fet seguir-la fins a comissaria del costat. No em trobava massa bé, però he intentat fingir trobar-me pitjor exagerant el tremolor de les meves mans i el decaïment del meu estat d'ànim. Els policies reunits m'han explicat que l'avinguda que creua la rotonda és el carrer presidencial i que, encara que no hi hagués cap cartell indicant-ho, tothom sabia que era prohibit de circular-hi. Jo he intentat argumentar-los que havia arribat avui, que no ho sabia i que no ho tornaria a fer, però no semblaven massa disposats a perdonar-me. L'oficial en cap m'ha explicat que el càstig de la infracció eren uns 40€, però jo els he dit que em podien posar la multa i que ja la reclamaria al ministeri (no estava disposat a subornar-los). Finalment ha estat el meu estat lamentable el que els ha fet entendre que era millor no perdre més temps amb mi i ens han deixat seguir. 26/05/2007: Ahir vàrem preguntar el preu per a acampar en una pensió presbiteriana, però aquest estava fora del nostre pressupost i vàrem passar la nit en un descampat una mica més enllà. Però aquest matí han colpejat violentament la porta. M'he posat una camisa sobre el meu cos nu i he obert la finestra. Al costat de l'autocaravana hi havia uns 8 policies, el seu tot-terreny i altre gent. El policia que havia colpejat la porta ha ordenat: - Obre la porta. - Estem aquí dormint, hi ha algun problema? - Obre la porta - ha dit més autoritàriament. He obert la porta mostrant amb les meves parts intimes pendolant i he exclamat: - Estàvem aquí dormint, quin problema hi ha? Un altre policia del fons, que semblava el cap, ha cridat ofès: - Què fas així? Tanca la porta. L'he tancat i el primer m'ha indicat a través de la finestra que em vestís. L'Alexandra també s'ha vestit i ho ha preparat tot per a marxar. Jo he sortit a fora amb el propòsit d'utilitzar la mateixa tàctica del dia anterior. - Quin problema hi ha? Estàvem aquí dormint i estic malalt - he dit estenent la meva ma tremolosa. - Tens parkinson? - s'ha mofat el cap. - Molt irònic - he comentat intentant no perdre els nervis. Llavors m'han explicat el problema: estàvem aparcats al terreny de l'església presbiteriana i una dona bruixa, que cada vegada que jo obria la boca em tractava de mentider i de pervertit, s'havia encarregat de denunciar-ho. La dona bruixa volia que paguéssim el cost de la pensió i jo m'hi negava. Finalment els cap dels policies ens ha pres els passaports i ens ha comunicat que els hauríem d'acompanyar fins a la comissaria, juntament amb un noi llepaculs de la dona bruixa. A la comissaria, el cap ha presentat el cas a un altre oficial que ha intentat de intercedir entre les dues postures. Però jo m'he seguit mantenint ferm (encara que amb les cames tremoloses per la malaltia) en que no pagaria. Finalment, després de discutir molta estona, he proposat des del terra on m'havia assegut: - Jo no penso pagar. Si l'església vol cobrar, que em denunciïn i que siguin els tribunals els que decideixin. El policia m'ha comentat que les coses no funcionaven així al Camerun, però la proposició ha semblat causar l'efecte buscat i el policia ha començat a explicar al noi llepaculs que no podien tractar als turistes d'aquesta manera i que els Camerunesos eren hospitalaris per davant de tot. I per a confirmar les seves argumentacions ha expressat que per a no tenir problemes les següents nits, podíem passar-les gratuïtament al pàrquing de la comissaria. He agraït la seva oferta, tot i que sabia que l'Alexandra no l'acceptaria, i he preguntat sobre problema amb l'església. - Solucionat - ha contestat. - Solucionat? No he de pagar res? - Tens coratge i no has de pagar si no vols. Finalitzada aquesta nova aventura amb la policia, ens hem dirigit cap al nord de la ciutat on hem trobat un aparcament relativament econòmic dins el recinte d'una comunitat grega amb església ortodoxa. Allà he passat bona part del dia estirat i intentant recuperar forces. Mentre dormisquejava he estat pensant que mal de ventre que patía i falta d'energies es podien deure a totes les tensions viscudes els darrers dies, o els últims mesos. Em venien imatges dels policies del matí, dels d'ahir o del policia a la sortida de Gao que m'havia apuntat amb un dit casi endinsant-lo als meus ulls; recordava amb vivesa la anècdota no escrita del poble on ahir ens havíem parat per dinar, els habitants del qual es van apropar amb matxets (tothom porta matxets a la selva) demanant-nos que els havíem de pagar quelcom; visualitzava la cara de ràbia de l'Alexandra de feia pocs dies, quan havia descobert que en estirar-me al llit havia trencat les seves ulleres de sol que estaven allà tirades; també reproduïa els nostres temors que l'autocaravana no aguantaria durant tot el viatge o que es desmuntaria en un sotrac, o recordava que la nevera havia deixat de funcionar des de feia un dia. Sempre havia minimitzat les preocupacions, mirant el futur amb optimisme i pensant que les experiències negatives són bones per a explicar. Però encara que la meva ment es trobés sense tensions, notava que el meu cos si ho estava, concentrant tots els nervis en el meu aparell digestiu. He intentat seguir visualitzant com totes aquestes vivències i temors s'anaven dissolent i anaven alliberant el meu estómac i m'he imaginat amb energia i completament curat per demà. després he seguit reposant tot el dia i només he escrit una mica i he arreglat la nevera (només s'havia desempalmat un cable elèctric). ‹ Anterior (27/03/2007) MES Següent (2007-05-26)› ‹ Anterior (2007-04-04 - Mauritania) PAÍS Següent (2007-05-03 - Niger)› |
|
