| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (27/06/2007) MES Següent (2007-08-26)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› South Africa frontera (veure sobre mapa) 28/07/2007:
L'Alexandra ja tenia el visat de tres dies caducat, però després de recollir el visat de Sud-àfrica, l'oficina d'immigració de Windhoek ens va permetre arribar a la frontera l'endemà, dissabte, al matí. Però nosaltres ens hem permès un parell de visites turístiques pel país i hi hem arribat avui, diumenge, a la nit. Aquestes visites m'han obligat a conduir molts més quilometres per carreteres i pistes, que tot i ser excel·lents, comencen a pesar sobre la meva esquena adolorida per tantes curses africanes. Però per sort, a Sud-àfrica que ens podrem relaxar per fi (creo els dits). El dissabte vàrem visitar les dunes de Sossusvlei endinsant-nos per una llengua de terra per on pasturen austruços, antílops i òrixs rodejats per grans dunes de sorra. Quan no vàrem poder avançar més, vàrem fer una caminada entre les dunes fins a arribar a una vall que alguna vegada deuria haver estat inundada, amb el terra esquerdat com un puzle i alguns pocs arbres ressecs. També vàrem descobrir el petit i interessant canyó de Sesriem, però ni molt menys tant espectacular que el canyó del riu peix (Fish river Canyon) que hem visitat avui diumenge; un impressionant i profund canyó que serpentejava pel mig d'una àrida planícia, això sí, no hi havia riu ni peixos. Bitterfontein (veure sobre mapa) 01/08/2007:
Sí, per fi ens hem començat a relaxar. S'han acabat les curses i hem començat a conduir amb plaer, pocs quilometres cada dia, gaudint del paisatge i descobrint bonics paratges. Abans però, vàrem fer una petita parada tècnica al poble Springbok, per a comprar queviures, roba de rebaixes, gas per l'autocaravana (aquí és hivern - primavera i comença a fer fred) i per a operar l'Alexandra. En arribar a Springbok l'Alexandra va descobrir sota el dit petit del peu un granet negre i indolor amb un forat al centre que tenia pinta de paràsit. I efectivament, vàrem anar al metge i amb una agulla en va treure una larva de mosca, o d'algun bitxo més gran, perquè l'animal en forma de cuc blanc mesurava casi un centímetre de llarg. A Springbok ens va començar a sorprendre la fisonomia dels Sud Africans, de trets asiàtics (després he llegit que al segle disset es van portar esclaus de l'est d'Àsia a Cape Town). També hi ha blancs, que com a Namíbia acostumen a dirigir els negocis. Hem observat alguns homes conduint tot-terrenys, escoltant musica country i lluint barret de cow-boy, una imatge calcada a les llegendes contades dels Estats Units. Potser no és d'estranyar si pensem que la història dels dos països té molts paral·lelismes. Els anglesos colonitzen un nou continent on ja hi havia altres nadius vivint. Després d'un temps lluitant contra els nadius, els colons volen la independència d'Anglaterra i esclata una guerra. Els dos nous països independents prosperen gràcies als esclaus, però amb el temps es consolida una lluita a favors dels drets humans i finalment la dignitat s'imposa. Potser, una de les diferències més importants en aquesta història és la proporció de negres i blans que n'ha quedat, on en el cas de Sud-àfrica poc més d'un 10% són blancs, tot i que continuen posseint la major part de la riquesa del país. Els darrers dos dies ens hem perdut per petites pistes al sud de Springbok fins a un poble coster, una regió famosa per les flors que floreixen en primavera. Havíem arribat dues setmanes abans (les dues setmanes que podríem haver estat visitant Namíbia), però ja hi començava a haver moltes flors, il·luminant alguns prats de tonalitats violeta, groc, vermell, blanc, taronja, blau,... Els paratges eren excel·lents. L'únic defecte en comparació amb Namíbia era la gran quantitat de camps ballats i la conseqüent inexistència d'animals salvatges creuant la carretera (a excepció d'una tortuga). Cap town (veure sobre mapa) 04/08/2007:
Hem estat tres dies circulant cap al Sud, direcció a Cape Town, sense presses i conduint poques hores al dia, tot i que no sempre pel camí més curt. El primer dia, tot i que era gris i plujós, ens vàrem dirigir cap a les muntanyes de Cederberg amb l'esperança de fer alguna caminada l'endemà. Però per alegria de l'Alexandra, tot just sortir de l'autocaravana per a fer l'excursió, va començar a ploure altre vegada. Vàrem seguir la carretera direcció a Ceres, transcorrent per una gran vall amb vistes impressionants - tant per les muntanyes com per la climatologia. I avui hem seguit amb el dia assolellat creuant un pas de muntanya on hi havia babuins i passejant a la tarda pel poble de Paarl. Ens ha sorprès, que a Paarl només hi veiéssim blancs. A les afores hi havia barriades pobres on semblaven viure els negres, però al centre no n'hi havia cap, ni pel carrer ni a un bar molt concorregut on hem pres una beguda. Ens ha sorprès, però els motius semblaven evidents al conèixer la història de la zona. La meitat Oest de la província de Cape Town va ser declarada durant l'apartheid "zona preferentment blanca", i conseqüentment es va prohibir la construcció de noves cases per a negres o la contractació de negres si no es demostrava que no hi havia cap blanc disposat a fer el treball. 14/08/2007:
Ja fa més d'una setmana que vàrem arribar a Cape Town i encara ens hi estarem una altre setmana o més. Des de feia temps, Cape Town estava marcat en el mapa com una parada tècnica. D'una banda l'Alexandra havia de renovar el passaport; vàrem anar a la seva ambaixada, va completar els formularis necessaris, els va enviar per missatgeria a Romania i avui ha telefonat el seu germà dient que a la policia no accepten un formulari perquè està mal segellat per l'ambaixada, és a dir, haurem de repetir el procés. D'altre banda, el cotxe necessitava unes quantes reparacions per a poder seguir el viatge sense problemes (o amb menys problemes): arreglar l'estàrter; afegir un tros del tub d'escapament; subjectar una part del radiador que estava mig caiguda; desmuntar i treure la nevera de l'autocaravana perquè la reparessin; i algunes altres petites reparacions que segurament deixarem per més endavant. De totes maneres, Cape Town també es mereixia una llarga estada, i entre gestió i reparació també hem tingut temps de relaxar-nos i gaudir d'aquesta encisadora ciutat i la seva gent. Vàrem arribar el diumenge passat, un dia assolellat que magnificava la panoràmica de la ciutat de gratacels davant el mar i petites cases estenent-se fins la falda d'una impressionant muntanya escarpada i plana pel capdamunt (table mountain). Vàrem passejar per un gran centre comercial i recreatiu davant el port, on hi havia alguns espectacles de carrer interpretats per negres (o acolorits) davant una majoria d'espectadors blancs. A la tarda vàrem pujar amb el cotxe fins a View Point on hi ha una bona vista sobre la ciutat rodejada per l'oceà. Al baixar del cotxe, un home amb dues nenes es va quedar mirant el mapa imprès a l'autocaravana i es va començar a interessar pel nostre viatge. Vàrem respondre algunes preguntes i desprès li vàrem preguntar si sabia algun lloc segur on aparcar l'autocaravana durant la nit. Ens va proposar d'aparcar-la davant de casa seu, una mica a les afores i així ho vàrem fer. Hem passat uns dies molt agradables amb en Johan i Maryna Botha i les seves filles Nina i Nicola. Durant el dia hem estat corrent amunt i avall per la ciutat, però cada vespre hem tornat a aparcar davant de casa seva i hem passat unes bones vetllades amb ells mantenint algunes converses molt interessants. Em vaig interessar sobre l'apartheid, no sense abans preguntar-los si era un tema tabú, i em van respondre molt obertament les meves preguntes produint-se alguns desacords familiars, entre en Johan i la mare de la Maryna, la Saarah. En Johan opinava que el govern durant l'apartheid no va fer res de bo i que si no hagués perdut tantes energies mantenint separades les comunitats negres i blanques actualment Sud-àfrica es trobaria al nivell d'Austràlia. La Saarah opinava en canvi, que el govern durant l'apartheid havia fet coses molt positives que el govern actual pot destruir i que d'altre banda la segregació racial ja havia estat iniciada pels anglesos amb cartells del tipus "only whites". El que sí va acceptar la Saarah és que el govern durant l'apartheid hauria d'haver potenciat més l'educació de la comunitat no blanca perquè actualment, la comunitat negre reclama les mateixes oportunitats educatives i de treball però no tenen la mateixa base (un 45% dels sud-africans són analfabets). La Saarah treballa com a professora de música en una bona escola. Al acabar la segregació racial l'escola va obrir les portes als alumnes no blancs, però aquests - segons la Saarah - no tenien la base educativa dels blancs i el nivell de tota la classe va baixar. No em van sorprendre les explicacions de la Saarah, perquè molts professors a Europa es queixen de problemes similars deguts a la immigració. Vaig pensar que Sud-àfrica està sortint d'un fosc període de racisme, però potser Europa hi està entrant... La família Botha em van seguir explicant la situació del país després de la finalització de l'apartheid. Hi ha negres no tenen preparació per a ocupar determinats llocs de treball però hi ha lleis de discriminació positiva i accedeixen a bones posicions per davant d'altres blancs més ben preparats. Passa el mateix a la universitat, on la nota de tall d'entrada pels blancs és més alta que pels que no ho són. En Johan opinava que tot i ser una mesura dràstica potser era una bona acció que equiparar una mica més les dues comunitats i crear una classe mitja negre productiva pel país. De totes maneres, encara falta molt per a fer, el govern (negre) segueix polítiques liberals que beneficien els rics (generalment blancs) i mantenen a la pobresa moltes barriades marginals, amb una educació i serveis sanitaris molt deficients. Aquestes barriades marginals, l'únic consol que tenen després de l'apartheid és d'haver guanyat la llibertat tot i seguir en la misèria. La família Botha descrivia la Sud-àfrica actual com una petita Europa dins d'Àfrica, on pots trobar zones molt desenvolupades (com Cape Town) pròximes a pobles tribals que segueixen ancorats al passat, vivint amb les seves tradicions, rituals, iniciacions,... Aquesta Àfrica i Europa estan obligats a entendre's i a evolucionar conjuntament, tot i que no serà tasca fàcil. Abans el govern només s'havia de preocupar de mantenir una infraestructura per a 6 milions de blancs, però actualment, amb els mateixos ingressos, s'han de preocupar d'un país de 45 milions habitants. No ens hem tancat amb la família Botha, també ens hem trobat amb altres persones que hem contactat a través de Couchsurfing (www.couchsurfing.com). Vàrem quedar amb la Mandi, una jove estudiant d'arts gràfiques, colorada, nascuda a Springbok i emigrada a Paarl un cop finalitzada l'Apartheid. A Paarl, la Mandi es va sentir una mica fora de lloc, doncs vivia al mig del barri blanc, tot i que, amb el temps va fer amics i ara s'hi sent a gust; d'altre banda tampoc observa racisme, doncs actualment està molt mal vist. La Mandi també ens va explicar què significava ser colorada. Segons el registre de la població durant l'Apartheid es definien tres grans grups racials: "blancs", "colorats" i "natius". Els "colorats" eren classificats en diferents grups segons els seus orígens xinesos, indis, mulats,... Els "natius" també estaven classificats en uns altres 8 grups segons la tribu de la qual provenien. En qualsevol cas, els "colorats" i els "nadius" eren considerats una classe inferior - els "nadius" encara més inferiors que els "colorats" - i se'ls tancava automàticament algunes portes, com per exemple la bona educació o les bones oportunitats de treball. D'altre banda, s'intentava mantenir separats o segregats tots els grups socials entre ells (els colorats també separats dels nadius). Una altre noia de Couchsurfing que vivia a prop d'una platja al sud de Cape Town (des d'on vàrem poder observar algunes balenes i foques) ens va invitar a una festa a casa seva. Allà vaig parlar amb la Jessica, una noia de Johanesburg que em va explicar les diferències entre la capital (materialista, competitiva, racialment conflictiva) i Cape Town (relaxada, lenta, integrada). La Jessica - blanca - també opinava que durant l'apartheid el govern tenia més diners i que per tant els negres menjaven millor, tenien casa, millor sanitat,... La Fikiswa, una noia negre que treballava per a una ONG als barris pobres, em va confirmar que actualment hi ha molta pobresa i inseguretat, però que abans també, amb la diferència que com a mínim ara el govern no et mata. De totes maneres, encara que sigui lent i complicat, l'estat està fent passos i accions per a millorar la vida d'aquestes persones, amb més neteja, millors escoles, millors centres mèdics,... 26/08/2007:
En total, hem gaudit de tres meravelloses setmanes a Cape Town, ja que el passaport de l'Alexandra no ha arribat fins aquest divendres. La primera setmana a la ciutat va ser força tècnica i centrada a renovar el passaport i a solucionar els problemes que arrastrava el cotxe, però els següents dies els hem pogut fruir coneixent aquesta encantadora ciutat i els seus entorns. I potser són els seus voltants, exuberants de natura, els que donen a Cape Town aquest aire fresc, tranquil i recreatiu. Vàrem visitar Hermanus, un poble famós per la presència de balenes, de totes maneres, va ser abans d'arribar-hi on les vàrem tenir més a prop: ana parella de balenes jugava amorosament a prop de la costa mostrant les ales per sobre les onades i deixant escapar l'aire per l'orifici a la seva espatlla amb un soroll greu similar al d'una flauta. Un altre dia també vàrem recórrer la costa del Sud-est, fins a l'espectacular Cap de Bona Esperança, el cap més al sud-oest d'Àfrica (el més sureny és el cap Agulhas), on vàrem poder observar estruços, zebres i babuins, i una colònia de petits i graciosos pingüins al poble de Simon, poc abans d'arribar al Cap. Al Sud-oest de Cape Town, hi ha un altre poble anomenat Hout Bay amb un bonic port de pescadors on vàrem menjar el típic "Fish & Chips" i haguéssim seguit costa avall pels famosos penya-segats del pic Chapman, però la carretera estava tallada per un despreniment de roques. Tampoc vàrem pujar a la visitada Muntanya Taula o Table Mountain, perquè durant forces dies s'havia mantingut ennuvolada i perquè més endavant vàrem llegir a la premsa que s'hi estaven produint molts robatoris. Però sí que vàrem visitar l'encisador Parc Natural de la Costa Oest acompanyats de la família Botha, on vàrem poder observar estruços, elands i búfals pasturant immensos camps absolutament coberts de flors blanques, grogues, taronges i altres colors minoritaris. Més a prop de Cape Town vàrem visitar els immaculats jardins botànics de Kirstenbosch i els suburbis de Guguletu, on la Mandi ens va invitar el passat diumenge a una moguda festa al carrer, amb menjar, música i gent ballant (negres, colorats i turistes blancs). També vàrem recórrer el centre de la ciutat, rodejats de gratacels i centres comercials però també de parcs i museus. La majoria dels museus tenien l'entrada lliure al dissabte, així doncs varem visitar-ne la majoria, entre ells l'exquisida Galeria Nacional, l'impressionant Museu de Sud-àfrica, el Museu del Districte Sis i el Museu de l'Esclavisme. El museu del Districte Sis està dedicat a l'expropiació i demolició del Districte Sis, habitat per negres i colorats durant l'Apartheid. Al museu vaig llegir que els no blancs necessitaven un carnet de pas per a moure's, sinó els detenien. Per tant, sempre caminaven amb por, una por similar a la que deuen sentir els immigrants il·legals (o no) a Europa (una por que va ser condemnable a Sud-àfrica però que potser també s'hauria de condemnar a Europa). Al Museu de l'Esclavisme, de totes les barbaritats llegides em quedaria amb la que un dirigent va dir durant l'Apartheid: "quin sentit té ensenyar matemàtiques a un Bantu (o negre) quan mai les utilitzarà a la practica?". Per acabar, ahir vàrem visitar l'Illa de Robben, l'illa on va estar empresonat Nelson Mandela i molts altres dirigents del partit ANC que van lluitar contra l'Apartheid. Avui era l'aniversari de la petita Nina i ens hem reunit amb la família Botha. Al explicar a en Johan l'excursió d'ahir a l'illa Robben, m'ha explicat que fins ara no l'havia visitat perquè segons ell, la lluita de ANC no havia estat tant romàtica com es veu des de l'estranger, perquè ANC també va cometre moltes atrocitats, com cremar amb un pneumàtic al coll als que es creien col·laboradors del règim. De totes maneres, m'ha acabat acceptant que la història individual de molts líders (i de la societat en general) que van sacrificar la vida o la llibertat per a lluitar contra una injustícia es podia definir com a romàntica. Durant aquestes setmanes a Cape Town, el diari més llegit a Catalunya em va publicar un reportatge sobre Mbie, el poble de la frontera del Congo, i això em va animar a preparar un reportatge sobre l'educació a Sud-àfrica, prenent com a referència les converses mantingudes la primera setmana amb la Saarah. Amb aquest objectiu, vaig visitar l'escola de Groote Schuur High School, on ensenya la Saarah, una escola al mig d'un barri blanc ric, però proper a un suburbi de barraques. Va ser una de les primeres escoles afrikaners a matricular no blancs, però actualment es troben que els alumnes blancs són la minoria i segons sembla, el baix nivell educatiu i mal comportament d'alguns alumnes de color fa baixar el nivell de tota l'escola. Fa temps que s'estan trobant amb problemes de vandalisme i greus faltes de respecte, però l'escola no pot expulsar els mals alumnes, i la situació no s'ha pogut començar a redreçar fins ara, que han instal·lat càmeres ocultes a les classes. La consellera de l'escola em va explicar que hi ha alumnes dels suburbis, on hi ha bandes de gàngsters, que no es senten afortunats a l'escola, perquè no tenen amics del seu entorn i es senten aïllats i desmotivats. D'altre banda, la consellera també va contar que els estudiants, i en general el jovent a Sud-àfrica, afronta els mateixos problemes que a Europa amb l'alcohol, drogues i sexe, amb la diferència que el sexe és menys tabú, perquè estan acostumats a viure en una única habitació on la sexualitat dels pares és difícil d'ocultar, empitjorant el problema de la sida, que té infectats a un 20% dels Sud-africans. L'Eden, una alumna de color que vaig poder entrevistar opinava que la disciplina a l'escola cada vegada era pitjor, però no degut a un problema de classe social o de color, sinó degut a l'excessiva llibertat que els pares donen als seus fills. La Linnell, una professora d'anglès que havia treballat a diferents escolles, va explicar que l'educació als suburbis encara és pitjor, amb escoles sense tecnologia (Internet, fotocopiadora,...) i amb els professors sense estar preparats ni motivats (amb casos d'absentisme i alcoholisme). Durant la visita a l'escola em vaig quedar amb una frase de la Saarah que em va fer pensar: "els negres intenten no destacar entre els seus companys". En un principi, mentalment vaig qualificar la frase com a incorrecte, però després, vaig analitzar-la amb altres converses mantingudes durant el viatge per l'Àfrica i vaig acabar deduint que aquest podia ser un dels problemes del continent. Recordava les converses a Mbie, on m'explicaven que els homes no tenien ganes de treballar però eren rancorosos i gelosos amb els que intentaven prosperar. Potser era una actitud ancestral, de quan hi havia un únic cap del poble i els que intentaven destacar (o destacaven naturalment) per damunt del cap s'eliminaven automàticament. Si fos així, aquesta actitud podria ser bona per a sobreviure a l'antiguitat, però no actualment, en aquest món capitalista i competitiu, en el qual si no destaques estàs mort. -- Durant l'estada amb en Johan i la Maryna vaig entrevistar-los pel projecte de prendre el pols al món. En Johan opinava que el principal problema del món és la falta de recursos naturals i la mala gestió que provoquen conflictes. La Maryna opinava que el principal problema era la pobresa. La solució al segon problema estaria en crear governs més socials que potenciessin l'educació. El principal problema a Sud-àfrica també és la pobresa y l'educació, perquè Sud-àfrica és un microcosmos del món. La solució igualment es trobaria en potenciar l'educació i potser crear una revolució social. A nivell personal podrien donar diners o temps, però lo més important per a solucionar aquests problemes, és canviar actituds. En Johan i la Maryna es consideren feliços, tot i que en Johan a vegades estigui una mica estressat i amb poc temps lliure. En Johan seria més feliç si tingués més diners per estar relaxat. El secret de la felicitat és acceptar la vida i tenir humor. ‹ Anterior (27/06/2007) MES Següent (2007-08-26)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› |
|
