| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (28/05/2010) MES Següent (2010-07-27)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Zion National Park (veure sobre mapa) 28/06/2010:
Ens va sorprendre les temperades temperatures d'aquest parc natural, que en mig del desert s'elevava sobre un massís rocós, formant paisatges que ens podien recordar a Suïssa. Bryce Canyon National Park (veure sobre mapa) 29/06/2010:
Un dels parcs naturals que més ens va fascinar, sobretot la caminada que vaig fer per sota les agulles rocoses que poblaven com un bosc el canyò. Grand Canyon National Park, North Rim (veure sobre mapa) 30/06/2010:
Visitant aquestes fantàstiques vistes em vaig preguntar quina podia ser la causa evolutiva biològica o cultural que havia provocat en els humans tal fascinació per les grans obres o monuments de la naturalesa. Coyote Buttes, the wave (veure sobre mapa) 02/07/2010:
Definitivament un dels llocs més fascinants visitats. Una petita joia oculta entre muntanyes rogenques que ens va transportar a un somni psicotròpic geològic. Un autèntic paradís per als fotògrafs. Grand Canyon National Park, South Rim (veure sobre mapa) 03/07/2010:
Ja cansats de tanta visita, el South Rim del Gran Canyó ens va sorprendre menys que el north Rim, sobretot perquè aquell dia era dissabte i hi havia tanta gent que no vàrem poder agafar cap dels autobusos públics cap a les zones més aïllades del parc. Las Vegas, NV (veure sobre mapa) 08/07/2010:
Vàrem tornar dels parcs naturals amb ganes de relaxar-nos i descansar, i això és el que varem poder fer a casa en Justin, on vàrem poder conèixer per unes hores a la seva simpàtica dona Heather. En Justin ens va tornar a tractar de meravella, deixant-nos estar a casa seva editant les fotos i escrivint el diari de l`última setmana als parcs. Però, a la tarda del segon dia, el quatre de juliol, vàrem sortir per a celebrar la popular festa de la independència que commemorava la constitució dels Estats Units al 1776. Primer vàrem anar a sopar, encara sota la llum del sol, a casa els pares d`en Justin, els quals ens varen rebre amb els braços ben oberts. Mentre menjàvem delicioses hamburgeses i `hot dogs`, el pare d`en Justin es va mostrar extremadament alegre al poder escoltar alguna de les nostres anècdotes del viatge, al mateix temps que ens mostrava la seva fascinació per Hugo Chavez i Fidel Castro. Al marxar però, em va sorprendre que la família compaginés el fervor pel comunisme amb l`adoració d`icones catòliques, les quals adornaven el jardí. Tot seguit, en Justin ens va conduir cap al centre de les Vegas, on hi ha el Strip o el Boulevard de Las Vegas, envoltat dels hotels amb casino més extravagants que hagi vist mai: Hotel Casino Luxor amb una gran piràmide negra i una esfinx a l`entrada; Hotel Casino New York, amb una reproducció de la ciutat de l`est, incloent l`estàtua de la llibertat i el pont de Brocking, Hotel Casino Paris, amb una alta reproducció de la torre Eiffel; Hotel Casino Venecian reproduint els canals i els edificis més característics de la plaça de Sant Marc; i així desenes més que podria seguir descrivint aquí. També ens van sorprendre les multituds de gent que estaven esperant a les aceres que s`iniciessin els famosos focs artificials de la nit del quatre de Juliol, els quals van iniciar-se amb nosaltres encara al cotxe doncs tots els aparcaments estaven plens. Per sort, els coets es van enlairar just davant nostre, darrera el Hotel Casino Ceasars Palace, on havíem quedat retinguts en el tràfic. L`espectacle semblava que no havia de superar les expectatives, però mica en mica va anar incrementar el nivell i l`espectacularitat de les llums que espetegaven al cel fins que la traca final va aconseguir arrencar nombrosos xiulets i aplaudiments per part del públic. Sense baixar del cotxe, tot seguit ens vàrem dirigir cap al carrer Fremont que alberga els casinos més antics de la ciutat. Malgrat tingués menys glamour que la part sur del Strip, va ser interessant passejar per aquest carrer històric ple de casinos mig decadents on semblaven jugar majoritàriament persones locals. Tanmateix, el carrer es resistia a caure en desgràcia i a diverses cantonades els casinos havien instal·lat escenaris on tocaven alguns grups de música que sonaven prou bé i arreplegaven forces espectadors. Abans d`arribar a Las Vegas havia cregut que les visites als parcs naturals no ens ocuparien tants dies i havíem anunciat a en Justin que marxaríem després del 4 de Juliol. Malauradament, un cop arribats no vàrem poder allargar més la nostra estada, però en Justin havia acceptat amb antelació d`allotjar a unes altres noies de Couchsurfing. Per sort, el nostre amic Jordan de Hollywood feia temps havia parlat sobre nosaltres als seus pares que vivien a Las Vegas i aquests estaven encantats a allotjar-nos. Ajudant-nos de l`indispensable GPS vàrem arribar a un luxós barri vigilat i tot seguit a la casa d`en Steve i l`Ann, els quals ens van acollir de meravella a la seva mansió d`estil anglès: sobre-decorada amb petits objectes i plena de plantes que creixien salvatgement al jardí i al portal. Aquell vespre, en Steve i l`Ann ens van portar a menjar a un restaurant, mentre parlàvem del seu fill Jordan, qui ja els havia anunciat que en breu iniciaria la seva vida de viatger. També es van interessar pel nostre viatge, amb una mica d`enveja, doncs ells dos sempre havien somniat en viatjar més, malgrat s`haguessin conegut a la República Centre Africana on el pare d`en Steve havia arribat per a muntar un ranxo i el pare de l`Ann per a fer una prospecció de minerals. Durant el sopar i els següents dies, en Steve també ens va explicar sobre la vida a Las Vegas, una ciutat sense racisme o exclusió social (en Justin també havia comentat quelcom similar) doncs per a construir la presa de Hoover i posteriorment la ciutat tothom i era ben vingut. D`aquesta manera les comunitats no es van aïllar i mai han existit les separacions entre comunitats amb un barri jueu, una petita Itàlia, un `Xina town`,... tot i que a jutjar per algun comentari d`en Steve, potser hi havia una excepció i la població afroamericana no hi havia estat benvinguda del tot. En altres converses, en Steve també ens va fer partícips de la bogeria que envolta el món de les apostes a Las Vegas, explicant-nos per exemple un cas que li havia contat Wynn, l`amo del casino Tresaure Island a qui en Steve estava construint la casa. Al 1995 va entrar al seu casino un vagabund amb els 400$ de la paga de la seguretat social i va començar a apostar al black jack, començant a guanyar enseguida malgrat no utilitzés cap estratègia convencional. Al cap de poc va començar a incrementar les seves apostes i així tot una setmana, al final de la qual tenia uns guanys de 1.6 milions de dòlars. Però durant tota la setmana, en Wynn va mantenir el vagabund a l`hotel, invitant-lo a les millors habitacions, desplaçaments amb limusina, deliciosos buffets, begudes,... amb l`única intenció de mantenir-lo jugant, quelcom que al final va resultar beneficiós per al casino, doncs el vagabund va acabar perdent casi tots els beneficis els següents dies, quedant-se tanmateix amb 40.000 dòlars a la butxaca. Explicant-me més histories de casinos, en Steve també em va contar el cas d`en Terrance Watanabe, el més gran perdedor de Las Vegas, qui en el transcurs de l`any 2007 any va perdre 112 milions de dòlars a Las Vegas, quedant a deure 14.7 milions de dòlars als casinos. Naturalment els casinos havien demandat a Terrance pel deute contret amb ells, però l`home havia contraatacat denunciant als casinos per haver-lo emborratxat i haver-l`hi subministrat pastilles contra el dolor per a mantenir-lo jugant contínuament. I com aquesta, en Steve va explicar moltes altres històries que em van convèncer de la estupidesa de jugar els diners als casinos, com la de Bergstrom, qui va fer una de les apostes més altes de la història al 1980, apostant 777.000 dòlars en una sola tirada. Afortunadament, aquell dia en Bergstrom va guanyar, però no el següent, quan va tornar apostant 1 milió de dòlars en una altre única tirada, els quals va perdre. Però la seva aposta més elevada va ser poc temps més tard, quan es va jugar la seva pròpia vida a la ruleta russa, la qual va acabar perdent. Malgrat totes les històries contades, en Steve em va explicar que els que han crescut a Las Vegas normalment no juguen als casinos, perquè ja saben que els casinos sempre tenen les de guanyar, i que bàsicament els que aposten són els turistes, però també molts jubilats americans que es retiren a Las Vegas per a viure la resta de la seva vida endollats a una màquina escurabutxaques. Ja havíem anat al centre de Las Vegas amb en Justin, però una altra tarda vaig aconseguir arrancar a l`Alexandra de la confortable casa d`en Steve i l`Ann i ens vàrem tornar a dirigir per a gaudir de les nombroses atraccions gratuïtes amb les quals els casinos esperen atraure clients: un gran aquari al centre de l`hotel casino Silverton, la col·lecció més gran de cotxes antics posats a la venda a l`hotel casino Imperial Palace, un volcà que explota ocasionalment davant l`hotel casino Mirage, uns pirates i sirenes que lluiten davant l`hotel casino Tresaure Island o unes fonts que s`enlairen il·luminant l`hotel casino Bellagio. De totes maneres, ben poc vàrem poder veure, perquè després de quatre hores descobrint una mínima part dels casinos l`Alexandra ja estava esgotada i em va implorar de marxar. Vàrem estar passejant una bona estona per l`hotel casino París, l`interior del qual estava decorat com amb cases, botigues i restaurants d`estètica parisenca sota un cel blau pintat al sostre. Va ser en aquest casino on vàrem veure un home que va guanyar en dues jugades 3000$, mentre feia el fatxenda amb els altres jugadors de la taula que ell era una persona de riscos extrems, però en les següents dues jugades va perdre 4000$, desapareixent de la taula en un tres i no res i sense deixar rastre. Vàrem veure altres histories similars en altres casinos visitats, a més d`observar pels carrers gent molt rara demanant caritat, molts d`ells amb cartells del tipus `No menteixo, necessito diners per a emborratxar-me`, com si fos la única manera de guanyar-se la simpatia dels seus compatriotes o dels turistes. Naturalment l`Alexandra em va demanar de confiar en la seva sort i es va jugar 20 dòlars que va perdre a l`instant, fins i tot amb menys sort que els 10 dòlars que vaig apostar i perdre la nit d`en Justin. Aquella nit, a la primera tirada vaig guanyar 5 dòlars, però a les següents tres tirades ho vaig perdre tot, deixant-me un sentiment de frustració i de necessitat de a seguir apostant i recuperar els 10 dòlars perduts. Per sort no ens vàrem deixar enganyar i no vàrem ser nosaltres els que seguírem engreixant les arques de Las Vegas.
Vàrem marxar cap al parc nacional de Dead Valley (vall de la mort) a les 9 del matí, després que l`Anna ens aprovisionés amb bona part dels aliments de la seva nevera, la qual estava carregada a rebentar i -segons deia- si no ens ho emportàvem si li faria mal bé. Vàrem arribar al cim d`un turó que dominava la vall infernal (Dante`s view) propers al mig dia i em vaig alegrar que bufessin vents de la costa que arrastraven alguns núvols. Malgrat haguéssim posat gas a l`aire condicionat fes una setmana, aquest s`havia evaporat i tornàvem a anar amb les finestres obertes. Sabia que les temperatures a baix a la vall (a 86m sota el nivell del mar) podien ser terrífiques i confiava que els núvols que estones tapaven el sol les apaivaguessin. No sé a quines temperatures haguéssim arribat sense els núvols, però mentre baixàvem cap al infern el termòmetre es va anar pujant fins a estabilitzar-se als 50ºC (122ºF), amb algunes puntes de 51ºC. Realment la calor era insuportable, tot i que jo em vaig inflar de voluntat i vaig fer alguna caminadeta per sobre el mar de sal i vàrem allargar el trajecte conduint fins el camp de golf del diable i fins la paleta de l`artista. L`Alexandra em volia matar però ella va morir primer: va perdre les energies tant ràpid que casi va deixar de protestar, tot i que jo sempre li responia que si m`hagués fet cas hauríem marxat a les sis del matí i que ens hauríem trobat molta menys calor. Malgrat tot, per a visitar el nord de la vall, vàrem decidir pujar a les muntanyes, on els 37ºC resultaven reconfortants, i després de menjar quelcom i refrescar-nos amb gel i aigua fresca vàrem tornar a baixar per a visitar l`anomenat castell escocès, el qual ja estava tancat. En nord de la vall estava més elevat i el sol s`estava ponent, però les temperatures encara eren esgotadores. Tot i així vàrem visitar l`espectacular cràter d`un volcà de vapor d`aigua que havia explotat feia uns 300 anys enrere, i tot seguit ens vàrem dirigir cap al sud amb la intenció de buscar un punt elevat on poguéssim dormir sense passar calor. Sorprenentment, a baix a la vall les temperatures es van tornar a elevar fins als 47ºC, malgrat ja conduíssim en plena nit quan treia la ma per la finestra l`aire cremava. Realment aquell indret era un infern. A l`oest del parc vàrem començar a pujar una carretereta fins a arribar a una altura propera als 2000metres on la temperatura es va situar als 27ºC i finalment ens vàrem poder relaxar i dormir. L`endemà, aprofitant que encara no havíem sortit del parc, vàrem conduir un caminet que portava fins a una altra interessant vista de la vall (imaginàvem a la gent que cridaven d`agonia a sota), fins a una casa i mina d`or abandonada i fins a uns grans forns situats en línia on feia carbó necessari per a les mines. A continuació vàrem baixar per l`altre cantó de la muntanya i sortint del parc nacional, malgrat a la següent vall les temperatures van tornar a augmentar fins als 43ºC. Aquest cop, l`Alexandra no va perdre del tot les energies i em va estar cridant una bona estona que no volia estar més en calor i no va callar fins que li vaig mostrar el mapa i l`itinerari que ens havia de portar, després de creuar algunes planures, fins a les muntanyes de Sierra Nevada.
Aprofitant que havíem de baixar a la planura Californiana per a poder enfilar altre cop cap als parcs naturals de Sierra Nevada, vàrem parar en bar Cowboys i motoristes d`un petit poble per a veure la final del mundial de futbol. Va ser una victòria treballada pels espanyols i catalans i al final vàrem celebrar-ho en un Macdonals (el pressupost no donava per a gaire més). A continuació vàrem parar a comprar menjar i també un transmissor FM per a l`Ipod de l`Alexandra, doncs els dos estàvem cansats d`escoltar algunes ràdios d`Estats Units, les quals cada dos per tres et sorprenen amb un missatge religiós o una cançó dedicada a Jesús. Finalment, després de connectar-nos gratuïtament a Internet a una biblioteca, les quals el GPS marca, ens vàrem dirigir cap el Parc Nacional de les Sequoyes gegants. Havent ascendit una llarga i tortuosa carretera, aquella tarda vàrem poder contemplar les vistes de les muntanyes i boscos des de la roca Moro i a continuació una bonica clariana al bosc, observant durant el camí fins a 8 óssos. Al arribar la nit, l`Alexandra es va posar paranoica amb els ossos observats i es cagava de por si havia de sortir a fer un riu a la nit, comentant cada dos per tres que a Romania els ossos mataven a no sé quanta gent cada any, o cada hora. Sortosament ens vàrem despertar vius l`endemà i després d`esmorzar vàrem poder fer unes interessants caminades pel parc natural i el proper King Canyon, envoltats per Sequoyes centenàries i algunes quantes de mil·lenàries. Les més impressionants i enormes havien estat batejades, com el gegant General Sherman, l`arbre amb el tronc més voluminós i pensant del món, amb 1487 metres cúbics i 1385 tones de pes, el qual era superat en diàmetre per l`arbre General Grand, visitat al vespre, amb 33 metres de circumferència o 12 metres de diàmetres. Encara que els dos arbres mesuressin uns 80 metres d`altura eren superats per altres sequoies que poden arribar fins als 115 metres (resultant els arbres més alts del món); tampoc posseïen el record de longevitat, doncs malgrat tinguessin 2200 i 1700 anys respectivament, hi ha altres sequoies que han arribat als 3500 anys, de segur amb un pilot d`històries a contar.
Per a dirigir-nos al següent parc natural, vàrem haver de tornar a baixar a les caloroses planes, passant per Fresno, des d`on vàrem començar a ascendir altre cop fins al bonic Parc Nacional de Yosemite, fins a uns 3000 metres. A part de poder gaudir de les fresques temperatures també vàrem fruir amb les vistes de muntanyes rocoses, cascades i pics nevats. Malauradament, apart de contemplar les vistes, l`Alexandra també va llegir un cartell que informava que els óssos podien trencar els vidres dels cotxes i entrar-hi si hi oloraven menjar, i es va tornar paranoica sense poder dormir en tota la nit, aixecant-se cada dos per tres cridant que a fora hi havia l`ós. D`altra banda, també estàvem acampant il·legalment i temia que els ràngers ens despertessin a la nit per a comunicar-nos que havíem de sortir del parc per a continuar la dormida. Però cap de les dues coses va passar. L`endemà l`Alexandra és va quedar al cotxe descansant per la nit no dormida mentre jo feia una magnífica caminada de 3 hores fins al peu de la cascada Yosemite, la més alta de Nord Amèrica amb 739 metres, i a la tarda caminava tres hores més per a meravellar-me amb les cascades de Vernal i Nevada. Mentre caminava, de nou em vaig tornar a preguntar quina era la causa o motiu ocult que impulsava als humans a realitzar grans esforços per a visualitzar espectacles naturals fascinants i gratificants només a nivell emocional.
Ens va sorprendre que la temperatura pugés dels 20ºC de Yosemite fins als 40ºC de la plana, per a tornar a disminuir fins als acceptables 30ºC de San Leandro, a pocs quilòmetres de San Francisco, on ens esperava en Kevin, qui ens va allotjar de meravella els següents dies. Però més ens va sorprendre que en Kevin ens informés que havíem d´anar abrigats per a visitar San Francisco, perquè just a l´altre costat de la badia les temperatures podien baixar fins als 20 o 10ºC. Segons ens va explicar, les altes temperatures de les planes feien elevar l´aire calent amunt, arrastrant l´aire que mar cap a l´interior, les aigües del qual estaven gelades, doncs provenien d´Alaska. I realment, l´endemà a la tarda, quan ell i el seu company Francisco ens van conduir fins a la cèlebre ciutat no vàrem poder deixar de recordar una famosa frase de l´escriptor Mark Twain ´L´hivern més fred de la meva vida va ser un estiu a San Francisco´. I no només el fred era el problema, sinó també la boira provinent de l´oceà que a estones ocultava tota la bellesa de San Francisco. Segons ens van explicar en Kevin i en Francisco, la ciutat era un referent cultural, tant avui en dia com als anys seixanta, quan la cultura hippy va néixer al voltant del carrer Haight, encara a l´actualitat el barri més alternatiu o neo-hippy de San Francisco. Després d´insinuar que ells dos eren homosexuals, a continuació ens varen comentar que San Francisco era una ciutat molt oberta, mostrant-nos al mateix temps el barri de Castro, amb nombrosos comerços enfocats a la clientela gay. Al mateix temps, San Francisco és una ciutat on les seves cultures minoritàries es mantenien diferenciades amb orgull, com el barri xinès, on realment es respirava l´essència d´aquell país; o el centre comercial japonès ple de restaurants oferint shushi o botigues venent productes molt curiosos. Però a part de la cultura, San Francisco també floreix econòmicament, amb un gran districte financer sembrat de gratacels, conegut com el Wall Street de l´oest. En altres zones, San Francisco havia sabut mantenir la calma de la naturalesa, amb el seu extens parc de Golden Gate, que conservava el mateix nom de l´estret que connecta el fred oceà Pacific amb la badia de San Francisco. En aquell punt de l´estret hi havia hagut una guarnició de l´exèrcit espanyol, però actualment s´hi eleva l´actual icona de San Francisco, el famós pont de Golden Gate, construït entre el 1933 i 1937, amb un longitud total de 2737metres. Invitats a sopar diverses vegades per en Kevin i en Francisco (durant un dels quals vàrem celebrar el meu aniversari), vàrem tenir bones ocasions de parlar de les seves feines: en Francisco era psicoanalista i psiquiatre, explicant-nos el cas d´algun divertit pacient; i en Kevin era matemàtic, explicant que les matemàtiques eren un coneixement que avançava per davant de la ciència, fascinat per la bellesa dels números i despreocupat per les aplicacions pràctiques dels seus descobriments, tot i que en un futur segurament hi serien. Durant una alta conversa, vaig pensar que segurament la societat americana era molt més religiosa que la europea, quan en Kevin em va sorprendre declarant-se cristià (també en Francisco creia en Déu) malgrat també expliqués que durant molt temps va sofrir de la immoralitat on el catolicisme havia situat l´homosexualitat. Sortosament, actualment havia descobert altres grups que expressaven el seu cristianisme sense recriminar la seva naturalesa sexual. Vàrem conversar de molts altres temes fascinants amb en Kevin i en Francisco, igual d´interessants que les respostes que en Kevin va aportar al projecte prenent el pols al món, essent ell la primera persona que vaig entrevistar a Amèrica (llàstima que la qualitat del so no fos gaire bona, m´hauré de comprar un bon micro). En Kevin va opinar que el principal problema del món és que la gent no veu que està interconectada amb la resta de la humanitat, actuant conseqüentment amb egoisme i materialisme, un problema potser inherent als humans tot i que a nivell personal es pot canviar. El problema més gran a Califòrnia és el govern conservador republicà que no creu en impostos ni en la implicació de la societat, provocant conflictes regionals i internacionals, un problema que a nivell personal es pot solucionar mínimament actuant diferent. En Kevin es una persona feliç, tot i que a vegades també es sent infeliç a causa dels desequilibris emocionals; seria més feliç essent més compassiu amb ell mateix; similar al secret de la felicitat: no agafar-se un mateix massa personalment.
Al dimarts al matí vàrem marxar de San Leandro i varem deixar la badia de San Francisco enrere, ascendint per l´agresta i bonica costa nord de Califòrnia fins al parc Nacional de Redwood que vàrem visitar l´endemà. Redwood agrupa diversos boscos de sequoies enormes, entre les quals es troben els arbres (o éssers vivents) més alts de la terra superant els 115m. De totes maneres, per tal de protegir el seu delicat ecosistema, els ràngers del parc nacional no revelen les reves exactes localitzacions. El bosc de sequoies no deixava de ser similar al bosc del parc natural de les sequoies, visitat amb anterioritat, per això a nosaltres ens va sorprendre altres aspectes del parc, com els cérvols amb enrevessades banyes que pasturaven una clariana, o l´escarpada costa, des d´on es podien observar a certa distància un parell de balenes tímides. Grants Pass (veure sobre mapa) 21/07/2010: A la tarda, després de visitar el parc National de Redwood, vàrem arribar a Rouge River, un petit poble proper a Grants Pass, on ens esperava la Do Lee, una divertida dona que havíem conegut feia dos anys a Atenes, després del periple africà. Quan havíem conegut l´americana Do Lee a Grècia ens havia semblat una dona molt impulsiva i una mica esbojarrada, i així mateix seguia als Estats Units, on estava cuidant un amic que estava morint de càncer, un treball que mantenia reprimida la seva alegria. Va ser interessant per a mi passar dos vespres amb ella i una seva amiga, doncs les dues havien tingut una vida una mica més accidentada que els nostres anteriors hostes i em va permetre de captar una altra cara dels Estats Units. Molts dels seus amics havien estat enganxats a les drogues i a la marihuana, aquesta última molt accessible actualment a Califòrnia, on fàcilment és receptada a pacients terminals i de rebot a qualsevol interessat. L´amiga també ens va explicar que havia estat arrestada dues vegades per a conduir amb 0,08% alcohol a la sang (aproximadament 3 cerveses per a una persona de 64kg), quelcom considerat una falta greu i penat amb uns dies de presó. La noia es queixava de la gran quantitat de diners que havia d´invertir per a tornar a recuperar el carnet de conduir, tot i que també considerava important assistir a totes les xerrades obligatòries on diferents testimonis explicaven com l´alcohol i la conducció havien desgraciat les seves vides. Mentre la noia s´explicava vaig pensar que la legislació a Estats Units era molt dura, però després vaig consultar a Internet que a Espanya es començava a sancionar abans, a partir de 0,05% (0,5gr/litre), malgrat no fos considerat una sanció penal fins a superar el 0,12% (1,2gr/litre). D´altre banda, ja que estem aquí és interessant mencionar aquí una altra estadística que vàrem obtenir mirant Internet, on Espanya constava com un dels països amb més consum d´alcohol per càpita, molt per davant dels Estats Units, potser per la religiositat de bona part de la societat però també pels impostos, que mantenen els preus de les begudes alcohòliques força elevats. Parque Nacional del Lago del Cráter (veure sobre mapa) 23/07/2010:
El Llac Crater va ser un altre parc nacional que ens va encantar per la seva espectacularitat i dramatisme, amb els agrestes vessants del cràter parcialment nevats i les profundes aigües del llac acolorides de blau intens. Segons els estudis, la depressió i posterior llac es va produir quan un gran volcà va col·lapsar i es va esfondrar fa uns 7700 anys. Va ser agradable recórrer amb cotxe els 50 quilometres de perímetre del cràter, amb una accessibilitat típica a la majoria dels parcs naturals visitats fins al moment als Estats Units. De totes maneres també vaig necessitar allunyar-me del cotxe per a sentir-me totalment immers a la naturalesa, i vaig fer una caminada d´un parell d´hores recorrent un cuidat camí fins a un dels pics més elevats al costat del llac. Portland, OR (veure sobre mapa) 26/07/2010:
De camí cap a Portland vàrem parar al costat d´un parell de llacs per on passava la carretera i a continuació vàrem intentar visitar alguns antics ponts coberts de fusta d´Oregon que havia marcat al GPS. Malauradament bastants dels ponts coberts ja no hi eren, i els que encara existien estaven sense carretera que els creués, tot i que encara en vàrem descobrir un a través del qual vàrem poder transitar, donant-nos per satisfets i acabant de conduir fins a Portand. A Portland ens va rebre la Terry, una dona que en aquell moment també estava allotjant la Malene, una professora mallorquina que estava fent un viatge de sis setmanes per l´Oest dels Estats Units. Va ser divertit quan la Terry va començar a explicar la seva relació insociable amb els veïns, malgrat que, igual que a la majoria de cases dels Estats Units, tots els seus jardins estiguessin sense tanques i es comuniquessin. L´Alexandra es va entendre molt bé amb la Terry i la Malene i al següent dia va sortir amb elles, ´a fer coses de dones´ -em va dir-, mentre jo em quedava a casa escrivint el blog i meditant en la possibilitat de començar a escriure el meu segon llibre, descrivint les nostres descabellades aventures africanes. Encara que haguéssim passat un dia entranyable amb la Terry, la següent tarda vàrem ser rebuts per una altre parella de couchsurfing, en Chris i la Jen, que no ens havia pogut allotjar la nostra primera nit a Portland. Vàrem passar tres dies amb ells, compartint tres entranyables velades jugant a diferents jocs de taula (Carcassona y Dominon) fins passades les dotze. Els jocs eren tant absorbents que durant tota la nit, i fins i tot al despertar-nos, el nostre cervell no parava d´assajar i estudiar noves jugades o estratègies, incitant-nos a seguir jugant. Inevitablement els humans hem evolucionat per a jugar, una activitat que ens permet aprendre i seguir desenvolupant-nos. L´Alexandra em volia convèncer de comprar-nos un dels jocs de taula per a jugar entre nosaltres als vespres, però jo m´hi vaig negar rotundament, perquè aquells tres vespres m´havien tingut massa viciat. A més a més, hauria de començar a escriure el llibre descrivint les nostres aventures africanes, si volia tenir oportunitat de publicar-lo abans del Sant Jordi de l´any vinent. D´altra banda, el viatge no deixa de ser un joc, el qual ja m´està aportant l´aprenentatge i desenvolupament que estic buscant, sense desconnectar-me de la realitat, a diferència dels jocs de taula. Possiblement aquesta absorció pel joc i desconnexió de la realitat va restringir la nostra comunicació amb en Chris i la Jen a un nivell més superficial, encara que aquets ens allotgessin de meravella. Malgrat les ganes de seguir jugant la resta del dia, vàrem sortir a fora, el primer dia visitant lleugerament la ciutat de Portland i relaxant-nos la resta de la tarda al Jardí de les roses, unes encisadores flors que havien esdevingut l´emblema de la ciutat. Sense voler pagar els excessivament cars aparcaments del centre de la ciutat, el següent dia vàrem decidir sortir a fora i visitar la propera muntanya de Hood amb extenses clapes de neu per on descendien forces esquiadors. A la tarda vàrem tornar a Portland recorrent el cabalós riu Columbia, on desenes d´aficionats aprofitaven el constant vent per a lliscar per les aigües amb windsurf o kateboard.
Després d´acomiadar-nos d´en Chris i la Jen vàrem fer camí cap a la costa nord d´Oregon, segons molta gent una de les seccions més fascinant de la costa americana. Després d´aparcar el cotxe vàrem fer una curta caminada fins a la bonica platja d´Oswad que ens havien recomanat els nostres hostes. Tot seguit vàrem encaminar-nos cap a una altra platja recomanada, Cannon, amb unes grans roques al davant que li donaven força encant, malgrat l´indret estigués massa edificat i ple de turistes. A continuació ens vàrem acabar d´arribar fins a Astoria, a la desembocadura del riu Columbia, on vàrem admirar algunes de les seves cases victorianes i tot seguit vàrem creuar el riu per a entrar al nou estat de Washington. Al vespre, rellegint el principi del diari, quan una noia se´ns va presentar jovial a l´avió, em vaig adonar que els americans són molt més oberts que els europeus, establint relació o comunicació molt més fàcilment. Per exemple, si cuinem en una àrea de descans o taula d´un parc natural i algú passa pel costat no és estrany que s´aturi i pregunti a l´Alexandra ´mmm, quina bona olor, què estàs cuinant?´. També s´han apropat en més d´una ocasió a l´Alexandra per a preguntar-li sobre el seu mini-ordenador: ´el teu netbook funciona com un ordenador normal i corrent?´. O també dirigint-se a mi quan enfoco la càmera en algun parc natural: ´si puges aquest turonet, podràs fer una fotografia impressionant´. |
|
