| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (28/06/2008) MES Següent (2008-08-27)› ‹ Anterior (2009-09-19 - Pakistan) PAÍS Següent (2009-10-08 - Turkey)› Iran Esfahan (veure sobre mapa) 30/07/2008:
A l’edat mitjana, Esfahan era coneguda com Nesf-e-Jahan (meitat del món), perquè visitar-la significava haver visitat la meitat del món, degut a la seva bellesa i a les meravelles que contenia. I malgrat que Esfahan fos derruïda parcialment durant una conquesta Afgana al segle divuit i que les noves rutes marítimes anul•lessin el negoci de la ruta de la seda i així mateix d’Esfahan, aquesta ciutat encara es podria considerar com una de les ciutat més boniques del món i sens dubte la més bella de les visitades fins ara a Iran. Esfahan és una ciutat tranquil•la, amb els carrers ombrejats pels arbres i nombrosos parcs amb fonts on refugiar-te de la calor. A més a més, Esfahan conserva exquisits llegats històrics, destacant la grandiosa plaça de l’Iman (o anteriorment anomenada Naghsh-i Jahan), la qual és la segona més gran del món (després de la plaça de Tiananmenk, a Pekin) i de ben segur una de les més encisadores. La plaça està rodejada per dos pisos de porxades d’estètica islàmica, sota les quals s’assenta una part del gran basar d’Esfahan. Bona part de la plaça està coberta de gespa i flors, on cada vespre, al apagar-se la calor, desenes de famílies hi estenen catifes i s’hi relaxen, mentre prenen te o mengen fruita. En un extrem de la plaça s’alça la mesquita de l’Imam, descrita pels locals com la mesquita més preciosa del món, i probablement ho sigui, contenint totes les parets i cúpules cobertes per rajoles pintades que configuren unes intricades, harmonioses i meravelloses sanefes. De bellesa similar s’eleva la més petita mesquita de Sheikh Lotfollah, al lateral de la plaça, davant d’un gran estany. A l’altre extrem de la plaça s’estén el basar cobert, a través del qual es poden recórrer dos quilòmetres amb tranquil•litat, amb els venedors somrients però sense pressionar perquè els compris. Al finalitzar el basar s’alça una altre de les reliquies històriques de Esfahan, la mesquita de Jameh, ampliada durant més de set segles amb diferents tècniques artístiques. Tampoc m’hauria d’oblidar de mencionar els populars ponts que creuen el riu Zayandeh amb nombroses famílies iranianes relaxant-se sota les seves arcades; i els palaus de somni, envoltats de boscos, que semblen haver sorgit dels contes de les mil i una nit. En un d’aquests palaus hi havia unes delicades pintures, algunes de les quals mostraven sensuals noies mostrant el pit. Vaig trobar notable que el règim religiós d’Iran no hagués esborrat aquestes pintures, contràriament al que havia fet l’església europea durant l’edat mitjana. En qualsevol cas, crec que també hauria de mencionar l’únic punt negatiu de la ciutat: el turisme que sempre acaba corrompent, perquè en alguns locals, per primera vegada a Iran, ens van intentar enganyar amb el preu. Malgrat passar cinc estupends dies a Esfahan, no només vàrem estar visitant monuments i relaxant-nos en els parcs. Vàrem perdre tota una tarda per a comprar un nou pneumàtic per a substituir-ne un que havia rebentat abans d’entrar a Esfahan i vàrem perdre tot un mati per a ampliar un altre més el visat d’estada a Iran. Mentre estàvem a la policia, em vaig retrobar en Santiago, un viatger Espanyol que ja m’havia trobat a Kashan. En Santiago viatjava per uns mesos seguint una ruta similar a nosaltres, tot i que després s’endinsava a Afganistan i per altres països “stan”. A part de conversar diverses hores amb en Santiago, també vàrem tenir ocasió de parlar una bona estona amb en Meisam, un estudiant d’informàtica que encara havia de fer el servei militar. En Meisam ns va explicar que en acabar la universitat hauria de fer 20 mesos de servei militar opcional, tot i que la opció de no fer-lo no és massa recomanable, perquè llavors no tens opció de marxar del país (excepte països amb mesquites santes: Aràbia Saudí, Iraq i Síria), no pots treballar pel govern, no pots comprar-te cap casa, ni tant sols tens opció de casar-te. Per aquest motiu, a la seva universitat hi ha més noies estudiant que nois, tot i que algú també ens va explicar que quan es va obligar a portar el vel a l’escola (en temps del Sha era prohibit), moltes famílies tradicionals van començar a inscriure les nenes a l’escola. Al qüestionar-lo sobre el govern, en Meisam va explicar que al dia anterior havien penjat 30 persones a Teheran, com a càstig a delictes com tràfic de drogues, assassinat, atracament a ma armada,... L’any passat es van matar fins a 300 persones, la majoria penjades, però també algunes de lapidades, que és el càstig que rep una dona casada que sigui adultera i el seu amant en determinats casos. Responent a les nostres preguntes, en Meisam ens va explicar que si un home és caçat amb una prostituta (o no), els dos son obligats a casar-se amb impossibilitat de divorciar-se, ja que en tal cas, l’home hauria de pagar com a dot una part del seu cos (una cama, un braç, un ull, el cap,...). Finalment, en Meisam ens va sorprendre explicant que no era musulmà i que ni tant sols creia en Déu, per tant, com a aposta, teòricament segon l’alcorà, qualsevol musulmà l’hauria d’assassinar. Després ens va explicar els motius de no ser creient, “si no penses, pots formar part de qualsevol religió, però quan comences a pensar i t’adones que les religions estan creades per l’home i no per Déu, deixes de creure inevitablement”. Després em va regalar un llibre digital prohibit a Iran pel seu contingut: “God Delusion”, de Richard Dawkins, però també prohibit a Europa, perquè jo no n’havia pagat els drets d’autor. 31/07/2008: Avui fa un mes de la nostra entrada a Iran i, mentre creuàvem un ardent desert direcció Yaz, hem tingut una vegada més una discussió sobre Iran i la seva gent. Malgrat el govern islàmic del país – fanàtics segons l’Alexandra – jo opino que Iran és un dels millors països on viatjar del planeta, doncs apart de ser econòmic (només ens hem gastat 300€ en un mes incloent menjar i diesel) i tenir bones atraccions culturals i turístiques, els seus habitants són dels més hospitalaris del món (juntament amb Sudan). Ja han estat unes quantes vegades que ens han invitat a dinar o sopar, i moltes més que ens han regalat pa, fruites i verdures; fins i tot un cop ens van oferir diners. I no només això, apart de ser hospitalaris, els Iranians són honestos en general, oberts i interessats a conèixer estrangers. Però l’Alexandra no valora tant aquests aspectes positius perquè per a ella pesa massa l’obligació de portar vel, en part perquè és un xoc ideològic massa gran, doncs ella seria partidària de prohibir-ne l’ús a Europa. D’altre banda, segons l’Alexandra, el fet de viatjar en un país governat per una dictadura (a més a més d’Islàmica) el desacredita com un país favorable al turisme. En qualsevol cas, encara que ho negui, l’Alexandra es sent mitjanament a gust a Iran, perquè sovint manifesta que preferiria quedar-se més temps visitant el país, encara que potser també és perquè té por d’endinsar-se al Pakistan i vol atraçar-ne l’entrada tant com pot. Persepolis (veure sobre mapa) 03/08/2008:
Persepolis és admirable, però més ho havia de ser a l’antiguitat, quan era la capital de cerimònies de l’imperi persa, abans que Alexandre Magne decidís de cremar-ne els seus palaus. M’atreviria a dir que Persepolis formaria part d’una de les set meravelles del món si Alexandre Magne no s’hagués volgut venjar de les tropes del rei persa Xerxes, les quals feia uns 150 anys, poc abans de ser vençudes definitivament, havien arribat fins a Atenes i havien cremat l’Acropolis. En qualsevol cas, la història justifica l’acció d’Alexandre Magne explicant que el incident es va produir en una nit de borratxera en la qual va ser influït per una cortesana d’origen atenès. Tot i que en queda poc dels antics palaus, el que en queda és formidable, destacant unes grans portes adornades amb cavalls alats amb el rostre del rei Xerxes, altíssimes columnes (de 20 metres) que formaven part de la sala central, les nombroses portades de la sala del tro, però sobretot, els magnífics relleus que adornen nombroses escales i parets representant soldats, reis matant criatures mitològiques o lluites entre lleons i búfals. També figuren entre els relleus, diverses representacions de Faravahar, el principal símbol de la religió monoteista zorostraiana, fundada per Zoroaster bastants segles abans de Jesús. Tot i que antigament el zorostraisme era la principal religió de Persia, actualment només resten poc menys d’un milió de fidels, repartits entre la India i Iran. Prova d’aquesta presencia és el temple del foc a Yazd, que havíem visitat dos dies abans. Yazd és una antiga ciutat que conserva un casc antic amb carrerons estrets, alguns d’ells coberts per successions de petites cúpules, i amb les cases construïdes de fang mesclat amb palla, tot i que també destaquen diverses cases de rics mercaders, algunes convertides en hotels. Típicament de Yazd, al cim de moltes cases, sobresurten unes torres amb obertures verticals connectades a les sales de sota, les quals s’utilitzaven per a caçar el vent i dirigir-lo cap al interior dels habitacles. També són típics els qanats, unes canalitzacions d’aigua realitzades a més de vint metres (fins a 200m) de profunditat per a evitar l’evaporació durant els calorosos estius. Yazd havia estat un refugi per als zorostraians des dels inicis de l’extensió del Islam per Persia, conservant actualment només una petita comunitat entre mig de les mesquites predominants. Aquesta petita comunitat manté les flames d’un temple del foc, les quals cremen ininterrompudament des de fa uns mil anys. A les afores de yazd hi ha unes torres del silenci, les quals s’utilitzaven fins fa pocs anys segons la tradició zorostraiana per a que els cossos dels morts fossin netejats per voltors. De Yazd, ens vàrem dirigir cap al sud, direcció a Shiraz i les properes antigues ciutats ens runes. Primer vàrem visitar les runes de Pasargadae, sense massa interès, apart de la tomba de Cyrus el Gran, el fundador de l’imperi persa. Més interessant eren les tombes reials de Naqsh-e Rustam, excavades a la paret de la roca i contenint interessants relleus. I per suposat Persepolis, la qual vàrem visitar ahir a la tarda i altre cop avui al matí, per acabar-la de gaudir amb tots els possibles angles de llum. Shiraz (veure sobre mapa) 08/08/2008:
Shiraz és coneguda com la ciutat dels poetes, del vi i de les flors, amb evidencies de producció de vi des de fa més de 7000 anys. I potser és gràcies al famós vi que Shiraz va ser el bressol d’importants poetes perses i sufís, entre els que destaca Hafez, un venerat poeta sufí del segle catorze el qual va escriure poemes d’amor, místics i altres dedicats al vi. I tot i que actualment el vi estigui prohibit a Iran, en Farzan, un noi que ens vàrem trobar a Shiraz, ens va comentar que molta gent encara en produeix casolanament. De fet, es nota que Shiraz és una ciutat poc conservadora, perquè pel carrer es veu forces dones que no vesteixen de negre, porten vestits més ajustats i els vels acolorits. També hi ha dones de l’ètnia qashqai d’origen nòmada que vestien acolorits vestits, que a l’Alexandra li recordaven els dels gitanos europeus. Shiraz era interessant pel seu bazar, el qual – segons l’Alexandra – era el més interessant que havíem visitat durant el viatge després de Marraqueix, i no només per la seva bonica arquitectura, sinó també per la diversitat de productes. L’Alexandra s’hi va estar perdent durant tres dies mentre jo visitava altres monuments, com la La fortalesa de Arg-e Karim Khani, feta de maons i sense massa interès. Més interessant és la mesquita de Regent i el mausoleu de Shah-e Cheragh amb curiosos miralls decorant les cúpules del interior. Ahir també vaig visitar els jardins de Bagh-e Eram, de mil anys d’antiguitat i amb un bonic palau del segles 18. Allà em vaig fer passar per iranià i només vaig pagar 50 cèntims de dolar (el preu normal per a la majoria de monuments) en comptes dels 4 dòlars que demanaven als turistes. I avui, abans de marxar cap Kerman, vàrem visitar el bonic i tranquil mausoleu de Hafez, el poeta. Mentre visitàvem la mesquita de Regent, ens vàrem trobar uns catalans que visitaven Iran durant uns vint dies. Vàrem anar a dinar junts unes hamburgueses, i enmig de la conversa un d’ells em va preguntar: “us va costar molt relaxar-vos al iniciar el viatge?”. Al principi em va semblar una pregunta sense sentit, però després vaig recordar els primers mesos d’estrès quan viatjava per Europa, amb la sensació que no tenia temps per a fer o visitar tot. Amb aquesta pregunta em vaig adonar que fa molt de temps que el viatge transcorre molt tranquil•lament, sense que sigui tant important el nombre de coses visitades o gent coneguda, sinó la qualitat d’aquestes visites i coneixences. No tenim data límit i avancem quan les ganes de conèixer quelcom nou superen les ganes d’ampliar el coneixement per lo vell. Segurament és degut a aquesta falta de pressió que últimament estic experimentant molts moments de consciencia (Mindfulness), sentint tot el què passa dins meu i al meu voltant mentre el meu cervell està observant. A Shiraz vàrem fer una altre bona coneixença, en Farzan, el qual ens va invitar un dia a la seva bonica casa. En Farzan ens va comentar que Iran és bo perquè pots fer tot el que desitgis, encara que sigui mig d’amagat. Per exemple, un dia va patir un robatori a casa i al presentar-se la policia, aquesta va veure que tenia alcohol al bar sense que li comentessin res. O per exemple, a Iran és il•legal tenir antena parabòlica, encara que tothom en tingui. Un dels problemes segons en Farzan era la isolació, per exemple és complicat tenir visat per a viatjar a l’estranger o tenir targeta de crèdit per a comprar a través d’Internet. Després que es presentés breument la seva xicota que es va presentar després amb un vestit ben atractiu sota el vel que es va treure, en Farzan va explicar que la va conèixer en una de les moltes festes “prohibides”, després van seguir mantenint encontres “prohibits” als parcs (només els homes i dones d’una mateixa família poden estar junts). Més tard van tenir relacions sexuals, naturalment prohibides, igual que molts altres joves de la seva edat, encara que moltes noies tenen relacions sexuals evitant de perdre la virginitat, fet que els dificultaria el casament. I per acabar de presentar-nos exemples de prohibicions que no es segueixen, en Farzan ens va portar a un supermercat on venien llaunes de salsitxes alemanyes produïdes amb un 60% de carn de porc (lògicament els ingredients no estaven traduïts al persa). Kerman (veure sobre mapa) 13/08/2008:
No teníem previst estar-nos tants dies a Kerman, però van confluir diversos factors que ens hi ha fet estar casi una setmana. Dirigint-nos cap a Kerman vàrem tenir un problema elèctric amb un injector del cotxe, el qual vàrem tardar tot un dia a solucionar. D’altre banda, Kerman era l’últim punt des del qual l’Alexandra podia tornar cap a Teheran, Turquia i Romania, abans d’entrar al “perillós” Pakistan, fet pel qual la sortida també es va atraçar una mica. Però el motiu principal va ser en Hamed, el nostre hoste de Kerman que ens va tractar amb una hospitalitat esplèndida. Tant a gust ens hi trobàvem, que en David i la Maria ens van atrapar fa dos dies i ens vàrem tornar a retrobar després de l’acomiadament definitiu de Teheran. Ens vàrem trobar amb en Hamed el dissabte a la tarda i després de passejar una mica pel bazar, invitar-nos a un te en un encantador local, de conversar i d’obsequiar-nos amb un bon sopar, vàrem quedar que l’endemà ens ajudaria a arreglar el problema elèctric del injector i després aniríem a dinar al poble veí de Mahan. I va anar molt bé que ens ajudés amb el cotxe perquè vàrem haver de visitar uns 10 tallers que ens van anar dirigint d’un a l’altre abans que un d’ells detectés la connexió que fallava i l’arreglés. Amb tot es va fer tard per a visitar Mahan i vàrem aprofitar per a acceptar la invitació de dinar a casa d’en Reza, un amic d’en Hamed. En Reza era un home que treballava pel govern, seriós, que semblava un bon musulmà, potser estricte i amb una dona cobrint-se el cabell fins i tot a casa, però ens va sorprendre obrint una botella de vi que havia produït ell mateix a casa. I a la tarda, ens vàrem dirigir per fi a Mahan, visitant primer els jardins de Shazdeh (o del príncep), ocupant un terreny desnivellat amb dos bonics edificis connectats per una fila de petits estanys i cascades. Després vàrem visitar breument (perquè ens volien fer cobrar un preu desorbitat per ser turistes) la tomba de hah Nur-eddin Nematollah Vali, un poeta fundador d’una ordre de derviches, musulmans sufís que viuen ascèticament i indiferents a les possessions materials. L’endemà dilluns, en Hamed ens va portar a la seva empresa que comercialitza pistatxos. Igual que el dia anterior, en Hamed no tenia massa feina, doncs la majoria dels seus treballadors són immigrants afganis il•legals i havien fugit temporalment, doncs uns dies abans havia rebut una espiada (subornant) d’un policia que l’informava que en breu hi hauria una batuda en recerca d’afganis il•legals. Irònicament, de camí a l’empresa, en Hamed es va queixar que cada dia hi ha més corrupció entre els policies els jutges. Un cop a l’empresa, en Hamed ens va mostrar tota la maquinària que tenia per a processar els pistatxos explicant-nos que anualment exportaven a Europa una mitja de 3000 tones de pistatxos. Després ens va invitar a dinar a casa dels seus pares, i no és d’estranyar tenint en compte el volum del seu negoci, que la seva casa tingués dos grans pisos coberts de catifes artesanals i un soterrani amb una gran piscina. La mare d’en Hamed va cuinar un arròs deliciós, acompanyat d’una una salsa de carn i herbes, i unes gambes igualment exquisides que vaig devorar amb avidesa. La tarda la vàrem passar a casa seva explicant-nos diferents històries, com la seva visita a la Meca amb la intenció de descobrir a Déu, però no el va descobrir, perquè no va trobar l’explicació a tantes morts inútils, degut a les fams de l’Àfrica, les guerres del món, o els desastres naturals, com el terratrèmol del proper poble de Bam, on al 26 de desembre del 2003 un terratrèmol va deixar 30.000 morts. Ens explicava aquest últim fet recordant la desesperant tasca de desenterrar i enterrar els milers de morts, mentre el seu reproductor seleccionava una cançó d’un cantant iranià que també va morir durant el desastre. Més tard, varem quedar amb un altre amic d’en Hamed també anomenat Reza que estava allotjant en David i la Maria, els nostres amics recent arribats. Va ser una sorpresa ben agradable, ens vàrem abraçar i tot seguit vàrem començar a explicar-nos les anècdotes dels últims dies, entre aquestes el nostre incident amb la policia la nit després de Hamadan, o l’amonestació verbal que van rebre ells quan la policia va aturar el cotxe privat en el que viatjaven perquè en David tenia el braç per sobre l’espatlla de la Maria. L’endemà vàrem tornar a quedar amb en David i la Maria per a visitar junts el bonic bazar cobert de Kerman, uns banys turcs convertits en museu i la interessant mesquita de Jameh, a la tarda varem agafar un taxi fins el curiós museu de la guerra santa, on hi ha exposats diferents documents, imatges i andròmines recopilades durant la crua guerra de 8 anys entre Iraq i Iran. A fora, hi ha una gran esplanada amb nombrosos tancs i tot-terrenys amb llança míssils i una bona recreació d’un camp de batalla, incloent búnquers, nius de metralladores, un llac (emulant el riu Shatt al-Arab, la unió de l’Eufrates i el Tigris) i centenars de metres de fil espinós. El vespre vàrem tornar a quedar amb en Hamed i el seu amic Reza, els quals ens van tornar a portar als jardins de Mahan (en David i la Maria encara no els havien visitat) i després a sopar (va ser la única vegada que després de molt insistir van acceptar de mala gana que invitéssim nosaltres). I avui al vespre, després d’un dia de descans i treball, hem tornar a reunir-nos tots i hem anat a sopar a un parc estirant-nos sobre la gespa, una de les poques accions (juntament amb la possibilitat d’acampar a parcs públics) que estan permeses a Iran i són prohibides a bona part d’Europa. Mentre sopàvem, en Reza m’ha sorprès preguntant-me si creia en la teoria d’evolució de Darwin (o que els nostres avantpassats eren mones), una teoria que contradeia les seves creences islàmiques o religioses. Jo he manifestat que naturalment hi creia, i després m’he atrevit a explicar (mentre tots m’escoltaven molt interessats) la meva visió de la història, en la qual durant l’edat mitjana, l’església o el cristianisme estaven en contra de la ciència (per exemple cremant als heretges que opinaven que la terra era un planeta girant al voltant del sol), mentre el Islam estava totalment obert a la ciència, posseint les millors biblioteques, matemàtics i científics. En canvi, actualment, segons la meva opinió, el Islam està tancat a la ciència (perquè aquesta contradiu algunes de les seves creences) mentre el cristianisme intenta adaptar-se a la ciència, de manera que la iniciativa científica s’ha assentat principalment al món occidental. Finalment, després de manifestar que demà iniciarem la marxa cap a Pakistan, ens hem acomiadat agraint-los la seva gran hospitalitat. En David i la Maria havien acceptat de viatjar amb nosaltres, com a mínim fins a la primera ciutat del Pakistan, així doncs, també es van acomiadar. Una mica tristos per la nostra marxa, els nostres hostes ens han expressat la seva enveja sana pel nostre viatge, sobretot en Hamed que m’havia comentat les dificultats de viatjar pels iranians, i no tant sols per a aconseguir visats, sinó perquè les relacions familiars que mantenen són molt fortes i és difícil de trencar-ne els lligams. Això mateix sembla que li està passant a l’Alexandra, que malgrat que s’hagi decidit a seguir el viatge cap al “salvatge” est segueix essent un sac ple de dubtes. --- A Kerman vaig entrevistar en Hamed que opinava que el principal problema del món són els conflictes entre religions, per exemple els conflictes provocats pels talibans, conflictes que possiblement creixeran en el futur. La solució passaria per a conèixer altres cultures i saber que totes les religions tenen quelcom de positiu, que és el que ell intenta personalment. El principal problema a Iran és l’economia i la pèrdua de la cultura iraniana per part del jovent. La solució per l’economia seria invertir millor els recursos naturals que té el país. Ell personalment intenta millorar l’economia del país, millorant la seva empresa. En Hamed es considera feliç perquè té treball, hobbies, amics,... Seria més feliç millorant el treball. El secret de la felicitat és entendre que la vida canvia, i que nosaltres no estem al centre del món. Pakistan Quetta (veure sobre mapa) 16/08/2008:
Repetint-se part de la història, l’Alexandra va robar el protagonisme als nous companys de viatge, en David i la Maria, mentre viatjàvem junts amb l’autocaravana cap a la frontera de Pakistan. Al matí, l’Alexandra encara es va mostrar relativament calmada i amb un mal humor lleugerament controlat. Vàrem parar a visitar la gran ciutadella de Rayen, construïda a base de maons, fang i palla, la qual no va ser afectada pel terratrèmol del 2003, tot i que es troba a mig camí de Bam. L’Alexandra tenia mal de cap i no va visitar el castell, però va tenir humor suficient per a cuinar uns deliciosos macarrons pels quatre. Vàrem dinar al parc sota les muralles a l’ombra dels arbres i a continuació vàrem seguir el viatge cap a la frontera, sense aturar-nos a Bam ni en cap altre indret pel perill de segrestos que ocasionalment es produïen a la zona, a mans de bandits Afganesos. Teníem esperança d’arribar a la ciutat de Zahedan abans que fosquegés, però veient que no arribàvem, l’Alexandra s’anava posant nerviosa, i més quan en un coll de muntanya vàrem veure que un cotxe s’aturava per a recollir una desena de afganis que estaven amagats darrera unes roques. Finalment, amb el sol ja post, vàrem arribar a un control policial on vàrem preguntar si podíem aparcar al seu costat per a dormir protegits, però sorprenentment ens van respondre que no i que ens havíem de dirigir al petit poble de sota. Però aquest polsegós poble estava ple d’immigrants que no inspiraven massa confiança i vàrem tornar al control policial per a insistir de dormir allà. Al principi van semblar acceptar la nostra petició, però després ens van dir que ens haurien d’escortar fins a un altre poble on podríem dormir millor. En aquest punt l’Alexandra va començar a perdre els nervis, però veient que no podríem negociar amb els estrictes policies iranians, varem seguir el cotxe de policia que ens havia d’escortar. Però un cop sortits del poble, en plena foscor i al bell mig de les muntanyes, el cotxe de la policia es va aturar, fent-nos parar a nosaltres també. Del seu cotxe es van apropar uns quatre policies armats i un oficial que semblava desconfiar de nosaltres igual que nosaltres d’ell. Ens va començar a fer preguntes i fins i tot a intentar entrar a l’autocaravana, però els crits histèrics que li dirigia l’Alexandra el van fer desistir, finalment tornant al seu cotxe i conduint-nos uns 50 quilometres més enllà on hi havia el control policial on en teoria havíem de dormir. Però sense fiar-nos dels policies d’allà, vàrem proposar d’acabar d’arribar-nos a Zahedan i els oficials ho van trobar bé si esperàvem que arribés un cotxe diferent per a escortar-nos. I així ho vàrem fer, i després d’algunes altres aturades sospitoses pel camí i intercanvis dels cotxes que ens escortaven, vàrem arribar a Zahedan, on vàrem aparcar davant d’un tranquil aquarterament de la policia. Cansats de tanta aventura, vaig abaixar la taula de l’autocaravana i vaig girar el seient del conductor per a crear un llit suficient ample per en David i la Maria, i ens vàrem adormir automàticament, excepte l’Alexandra. L’endemà ens vàrem despertar d’hora, per a creuar puntualment la frontera amb Pakistan, però quan ens estàvem preparant per a marxar, l’Alexandra va manifestar que no podia aguantar més l’estrès de creuar fronteres i que marxava cap a casa seva. Davant els astorats David i Maria, jo li vaig manifestar que si feia les maletes no la deixaria tornar enrere, contràriament a Istambul o Tabriz. I convençuda, l’Alexandra va començar a preparar les maletes, però al enllestir-les van començar a sorgir-li els dubtes de sempre i a comentar que no volia ni podia marxar. Però jo ja estava cansat d’aquestes situacions i la vaig amenaçar que si es quedava tiraria a les escombraries el seu adorat elefant de peluix, una amenaça suficientment greu com per a que es decidís a sortir del cotxe un cop aparcats davant la parada de l’autobús, comprés l’econòmic bitllet cap a Kerman i pugés a l’autobús després de donar-nos una breu abraçada i petó. A continuació vaig dirigir-me cap a l’autocaravana on m’esperaven en David i la Maria encara al•lucinats. Sense conversar gaire, vàrem recórrer els 90 quilòmetres de Zahedan fins a la frontera, on vàrem passar els tràmits iranians sense problemes i els pakistanesos encara amb menys problemes. De fet, els oficials pakistanesos eren uns dels més simpàtics del món, oferint-nos te amb llet i fins i tot invitant-nos a dinar, al qual no vàrem poder refusar després de situar davant nostre tres plats d’arròs especiat deliciós. Mentre menjàvem, vàrem parlar amb els oficials sobre el millor punt on passar la nit, doncs segons les informacions que teníem la carretera fins a Quetta, d’uns 660km, no estava massa bon estat i era perillosa de transitar durant la nit, pels bandits i per la proximitat a Afganistan. De totes maneres, els policies ens van informar d’un petit poble a uns 150 quilometres, anomenat Nokkundi i que tenia un control duaner on podríem passar tranquil•lament la nit. Vàrem sortir de la frontera sense recordar que a partir d’ara havíem de circular per l’esquerra, però el primer cotxe que ens vàrem creuar ens va fer adaptar de seguida. Vàrem seguir conduint unes dues hores per una gran planícia desèrtica, i finalment vàrem arribar a Nokkundi, on uns oficials de duanes ens van aturar. Ja ens deurien estar esperant, doncs de seguida ens van oferir d’aparcar dins dels seu recinte i ens van oferir te i després de passejar pel poble ple de camions pintats de mil i un colors, ens van invitar a sopar, un plat de carn deliciosa altament condimentada i picant. Entre els oficials de la frontera n’hi havia un que parlava força anglès i de seguida ens va començar a parlar de teories que ja havia escoltat a Iran algunes vegades, explicant que Osama Bin Laden era un agent de la CIA i que els talibans estan suportats per Estats Units, motiu pels quals els pakistanesos odien els talibans. Fins i tot, opinava que els atemptats de les torres bessones van ser obra de la CIA (per a permetre als Estats Units d’atacar als països àrabs). També opinava que els atemptats als trens de Madrid van ser obra de la CIA, confirmant-me és molt fàcil desinformar quan s’està lluny de la informació. De totes maneres, tots tres vàrem callar, i tampoc vàrem comentar res quan va afirmar que el feminisme occident va ser inventat pels governs per a guanyar més impostos amb el treball de la dona, o que els jueus eren els causants de tots els problemes del món. D’altre banda, hi havia un altre policia més simpàtic que comentava que els pakistanesos creuen en Déu, el qual els ha agraciat amb una de les millors terres del món, amb muntanyes, platges, deserts, boscos i totes les fruites possibles que et puguis imaginar, un veritable regal de Déu. Vàrem posar-nos a dormir d’hora, per a despertar-nos d’hora i poder arribar abans de fosquejar a la ciutat de Queta al següent dia, avui. Però aquest matí m’he despertat a les quatre, sense que pogués tornar a dormir. Potser trobava a faltar l’Alexandra, però d’altre banda, la seva absència em permetia somniar il•lusionat amb altre possibilitats per al viatge, com la d’allargar la meva estada a la India un total de quatre mesos o de pintar tota l’autocaravana com si fos un camió pakistanès, els quals son veritables obres d’art ambulants. La carretera cap a Quetta va seguir transcorrent paral•lelament a una omnipresent línia de tren, travessant una planícia infinita amb algunes muntanyes amagades darrere les llunyanes tempestes de sorra. Al principi, l’asfalt estava perfecte, però mica en mica aquest es va anar abonyegant fins que finalment va desaparèixer diverses vegades per a donar lloc a pistes de sorra i pedra que em recordaven lleugerament a les del nord de Kenya. En qualsevol cas, en David va estar conduint diverses hores en lloc meu, permetent-nos d’arribar al capvespre al inici de la ciutat de Quetta. Vàrem trucar a l’hoste d’en David i la Maria i ens va comunicar el parc on ens podíem trobar, tot i que per a arribar-hi, vàrem haver de creuar tota la ciutat durant més d’una hora tocant el clàxon en tot moment per a obrir-nos pas entre bicicletes, rickshaws (tricicles), cotxes, autobusos i camions, tots ells també fent sonar els clàxons i intentant avançar-me per totes bandes. 18/08/2008:
En Ulas i els seus pares ens van rebre estupendament, però la nit que varem arribar, jo estava massa cansat i vaig anar a dormir força d’hora. L’endemà, ahir al matí, en Ulas ens va oferir un bon esmorzar mentre comentava que tenir invitats era una vendició de Déu, un senyal que Déu estava content. Vàrem seguir gaudint de la seva companyia mentre l’Ulas ens explicava que Quetta era la capital de Balochistan, la regió més gran del Pakistan, però la menys poblada, amb un gran sentiment d’independència o de d’integració a Afanistan. De fet, la família de l’Ulas vivia en un poble fronterer a Afganistan, en el qual tothom era feliç – sense pretendre-ho – perquè tothom posseeix armes i no hi ha crim. Però, la presència de Talibans a Afganistan, els quals odien, els va fer emigrar a Quetta, una ciutat tampoc del tot segura, on cada setmana són assassinats un o dos policies per grups separatistes. De totes maneres, en Ulas advocava per una revolució armada socialista, amb en Che Guevara com a inspirador, un model social que segons ell està amb completa harmonia amb el verdader Islam. A la tarda, després d’un dinar deliciós a base de carn picada i arròs, en Ulas ens va acompanyar amb cotxe a l’animat bazar de Quetta, amb mescles de cultures i races entre els seus venedors i compradors, però tots ells molt interessats a intercanviar alguna salutació amb nosaltres o a que els fotografiéssim. De totes maneres, les poques dones que hi havia eren esquives amb nosaltres i la majoria deixant al descobert només els ulls, o ni això. A vespre em vaig connectar a Internet des de casa l’Ulas i vaig rebre diversos missatges de l’Alexandra explicant que havia arribat bé a Teheran, però que es lamentava molt d’haver marxat i de tots els errors que havia comès, perquè m’estimava molt. Seguia explicant que havia decidit de tornar amb mi, encara que hagués de creuar tot Pakistan sola en autobús. I per a demostrar-me que havia començat a canviar m’enviava una foto del seu elefant de peluix rentat després d’un any i mig d’acumular brutícia (mai l’havia volgut rentar perquè pensava que s’espatllaria o perdria la seva essència). D’altre banda, també explicava que havia demanat a la seva família que no la pressionessin més de tornar a casa, perquè ella volia estar amb mi per davant de tot. Després de llegir els seus missatges vaig concloure que si s’atrevia a creuar Pakistan sola, es ben mereixia una altre oportunitat, de totes maneres vaig pregar-li que vigilés molt i que intentés agafar un vol en el cas que n’hi hagués. Avui hem agafat un rickshaw i hem tornat al bazar de Quetta i hem visitat un museu sense interès. A la tarda, l’Ulas ens ha vingut a buscar, però quan pujavem al seu cotxe s’ha aproximat un home i s’ha presentat com a membre de l’agència d’Intel•ligència del Pakistan. Ens ha identificat a tots i després s’ha passat mitja hora interrogant l’Ulas sobre el perquè ens estava allotjant sense reportar els seus hostes a la policia. Finalment ens ha deixat anar amb l’Ulas ben espantat i explicant que ja no allotjaria ningú més a partir d’ara, però al vespre l’ha trucat la seva germana que treballa a la Unicef i l’ha tranquil•litzat explicant que si l’home fos algú important de qui preocupar-se no s’hauria presentat d’aquella manera. Al vespre he tornat a parlar amb l’Alexandra, la qual s’estava acabant d’organitzar per a agafar l’autobús d’aquí en un parell de dies (si no trobava vol a Karachi). Hem parlat que nosaltres l’esperaríem a Multan, en una altre ciutat més endavant, perquè Quetta era bastant avorrida i així podríem visitar altres indrets d’interès pel camí. En Ulas, que estava atent a l’aventura que tindria l’Alexandra per a seguir viatjant amb mi, ens va explicar que la majoria dels matrimonis al Pakistan són arranjats entre les famílies, tot i que cada vegada hi ha més matrimonis d’amor. De totes maneres, aquesta paraula, “amor”, sembla massa estranya en aquesta àrea, perquè en pocs dies ja ens han preguntat dues vegades “què és amor?”. Antigament, el pares de la núvia havien d’entregar diners i joies a la família del nuvi, perquè aquesta entrés a la nova família, però actualment, algunes famílies de les núvies són les que comencen que demanen els diners, senyal que els temps també estan canviant al Pakistan. En qualsevol cas, la dot és un gran problema per a les famílies pobres, les quals s’han d’endeutar enormement o fins i tot vendre’s un ronyó (literalment), o en cas contrari, potser fer que la filla tingui un accident per a treure’s un pes de sobre. Multan (veure sobre mapa) 24/08/2008:
En David i la Maria van decidir de seguir viatjant amb mi. Per una banda, ara que estava sol m’anava bé companyia, una bona companyia, perquè amb en David i la Maria ens enteníem molt bé, potser perquè després de tant temps viatjant ens era més fàcil adaptar-nos a noves maneres de fer i noves amistats. A mi també m’anava bé, perquè a la Maria li agrada cuinar i cuina molt bé, i en David diverses vegades condueix mentre jo treballo amb l’ordenador. D’altre banda, a en David i la Maria també semblava agradar-los aquesta nova manera de viatjar, parant a qualsevol punt per a menjar, no preocupant-se per on dormiran, sempre i quant trobem un indret segur, i visitant llocs de relatiu interès que d’altre banda no haurien visitat. Vàrem marxar de Quetta al matí, creuant el pas de Bolan, famós per les nombroses batalles que s’hi van produir i exèrcits que el van creuar per a accedir a les terres d’Afganistan, entre aquests, l’exèrcit britànic als anys 1839 i 1878. A partir del pas de Bolan vàrem començar a descendir per una accidentada i rocosa vall, passant la nit en un control de policia, degut a la l’existència d’una família de bandits que lluiten des de les muntanyes per a recuperar les seves propietats perdudes a mans del govern. L’endemà, vàrem seguir el trajecte, amb la intenció de visitar les ruïnes de la ciutat de Mehrgarh, habitada durant uns 5 mil•lennis fins a la seva extinció uns 2000 anys BC. De totes maneres, el camí pedregós que creuava el riu estava en massa mal estat i no hi vàrem arribar. En canvi, si que vàrem arribar al vespre, a les ruïnes de Moenjodaro, les més importants de Pakistan, una antiga ciutat d’uns 40.000 habitants que fou ocupada fins l’any 1500BC, quan per causes desconegudes la població va decaure abruptament. En qualsevol cas, malgrat la seva intrigant història i l’extensió de les seves ruïnes, que conserven la quadrícula dels carrers i el pla de des cases fetes de maons, Moenjodaro no ens va impressionar. Molt més ens estaven impressionant els impactes visuals que ens estava subministrant Pakistan durant el nostre itinerari. El paisatge havia passat ràpidament del desert als humits camps d’arròs i la gent, sempre simpàtica, pul•lulaven per tot arreu, els homes vestint camisa i pantalons amples de colors clars i les dones més acolorides, però sempre amb el cabell tapat i les més joves amb una caputxa tapant-los la cara, mirant a través d’una reixa teixida. Sovint ens creuàvem amb bonics camions pintats, coberts d’adhesius o esculpits amb fusta o metall, els quals em feien incrementar dia a dia les meves ganes de transformar l’autocaravana a mans d’un artista pakistanès. Per les carreteres hi havia pocs cotxes particulars, però no per això deixaven de sorprendre’ns, per exemple un d’aquests carregant una vaca. Molts més presents eres les bicicletes, que carregaven fins a quatre passatgers o dos passatgers mes una bicicleta espatllada, o les motos, les quals carregaven fins a cinc passatgers (tota la família). De tant en tant, també havíem d’avançar enormes camells arrastrant carretes, petits burros estirant carros plens de maons o vaques carregant el seu propi menjar. També sorprenien els deteriorats autobusos pintats amb gran destresa però sense vidres a les finestres (pobre Alexandra si havia hagut d’agafar un d’aquests), o els tractors igualment tunats i amb altaveus amb la música apuntant cap endavant. Als voltants de la carretera també es succeïa l’espectacle, amb grans estanys d’aigua marró on grans remats de búfals es refrescaven mentre els nens nedaven al seu voltant; bulliciosos mercats de fruites, fregits i carn arrebossada de mosques; gossos menjant-se una baca morta o corbs menjant-se un gos mort;... De totes maneres, hi havia detalls que jo no podia captar, com les olors, que en David i la Maria s’encarregaven de transmetre’m eficientment: el tuf de merda, d’escombraries, de claveguera, d’aigua estancada, de gallines mortes, de sobre-fregits, d’espècies,... encara que l’últim olor l’acostumessin a definir com a positiu la majoria de les vegades. La següent visita després de Moenjodaro va ser Sukkur, una ciutat a la riba del riu Indus que posseeix una mesquita amb un minaret de maons de 26 metres d’altura des del qual es gaudia d’una vista impressionant. Just a l’altre banda de l’Indus es trobava el poble de Rohri, on vàrem visitar una daurada mesquita que atresora un pel de la barba del profeta Mahoma. Més al nord vàrem visitar la moderna mesquita de Bong, amb detalls artístics força curiosos, i a partir d’aquí vàrem entrar a la província del Punjab, la qual ens va començar a sorprendre amb monuments cada vegada més interessants. Primer vàrem visitar el palau Sadiq Garh, construït al segle XIX i pertanyent a la família Abbasi, una família descendent d’un oncle de Maoma que va dominar l’orient mitjà més de 5 segles, i molts més Pakistan. Després, ens vàrem endinsar cap al desert del Cholistan, el mateix desert Thar que s’estén pel Rajastan a l’Índia, fins al magnífic fort de Derawar, el qual també pertany a la família Abbasi. El fort és sorprenent, amb uns murs de maons de més de trenta metres d’altura, un perímetre quadrat de 1,5 quilometres i 40 enormes bastions al seu voltant. També és d’admirar la mesquita que hi ha a un centenar de metres davant fort, construïda amb marbre blanc i imitant les mateixes línies de la mesquita del fort vermell a Delhi. Vàrem arribar al fort al vespre i al aparcar davant la mesquita, ens van venir a saludar un grup de nois que estava assistint a tres dies de retir espiritual. Tal com ja va essent costum a Pakistan, un d’ells em va preguntar si era jo musulmà i educadament vaig respondre que no, tot i que estava interessat en el Islam. Content per la meva resposta, em va invitar a assistir a una de les pregaries que el noi em va anar traduint: “Totes les coses al món tenen un creador, igual que un rellotge té un rellotger al darrera, el món té a Alà com a creador”. Després, al explicar-li que jo havia llegit l’Alcorà, va comentar a tots els altres que jo seria un bon musulmà en un futur proper, sense que jo atrevís a contradir-lo. L’endemà, vàrem caminar pels voltants del fort Derawar i fins a l’altre costat d’un llac on hi havia unes molt boniques tombes vallades també de la família Abbasi, a les quals també teníem l’entrada vetada (igual que el fort). De totes maneres, veient que podíem saltar la tapia per un costat i tornar-la a escalar després, en David i jo ens hi vàrem colar per a admirar els impressionants mausoleus coberts amb ceràmiques de tonalitats blaves. A mig matí, quan el sol començava a cremar, vàrem marxar del fort direcció al poble de Uch Sharif, on a la tarda vàrem visitar les tombes de diferents sants islàmics, que van predicar el Islam per la zona, un d’ells, amb l’honor d’haver convertit el invasor Genghis Khan al Islam. Alguns dels seus increïbles mausoleus estaven mig derruïts, conservant bonics detalls amb ceràmica blava, i altres estaven completament en peu, amb desenes de peregrins desfilant entre les tombes del seu interior, donant almoina i reverenciant la tomba central, sempre coberta amb robes i adorns d’estètica hinduista, tot i que tots els símbols eren musulmans. Poc més tard, després de fer diverses fotos als peregrins que contínuament ens demanaven de ser fotografiats, va arribar una parella de músics, tocant un instrument de vent i un altre de percussió. Els peregrins van començar a ballar desinhibits al voltant dels músics, i fins i tot jo, endut per l’alegria del moment, vaig entregar la meva càmera a la Maria per afegir-me envoltat de crits enmig dels esbojarrats dansaires. Finalment, avui hem visitat Bahawalpur, una ciutat amb nombrosos palaus, que també pertanyien antigament a la família Abbasi però que actualment estan a mans de l’exèrcit, el qual en restringeix l’entrada. Així doncs, la principal atracció que vàrem trobar a Bahawalpur va ser el seu zoo, el qual, tot i estar en condicions molt pitjors que els zoos d’Europa, estava molt millor que alguns dels zoos que havíem visitat a Àfrica. I mentrestant, durant aquests dies que estàvem viatjant pel sud est de Pakistan, l’Alexandra s’havia acabat de decidir de tornar amb mi, arriscant molt més del que no havia acceptat uns dies abans, i casi sense intercanviar-nos cap mail, sms o trucada, fa uns quatre dies em va comunicar que ja havia iniciat el seu periple cap al Pakistan, que ahir al mati arribaria a Zahedan i aquesta la matinada a Quetta, on per sort la podria allotjar en Ullas. I d’aquí dos dies, finalment arribarà a Multan on ens retrobarem, esperant que aquesta experiència hagi canviat una mica el seu caràcter i accepti més fàcilment les naturals vicissituds del viatge. 27/08/2008:
L’Alexandra va arribar ahir al matí, cansada de tants dies de viatge. Contràriament al que caldria suposar, nostre primer encontre no va ser del tot romàntic, doncs jo no estava segur que volgués la seva tornada i ni confiava que l’Alexandra hagués canviat el caràcter o la il•lusió per a seguir el viatge, i naturalment, el meu recel va provocar un immediat mal humor a l’Alexandra. Les següents hores, vàrem tenir alguna discussió, fins i tot ens vàrem amenaçar de separar-nos altre cop, però finalment avui, hem acordat solemnement davant en David i la Maria de donar-nos una nova oportunitat i la resta del dia m’ha animat a pensar que potser sí, que les coses serien diferents i millors a partir d’ara. D’altre banda, tot i que jo i l’Alexandra estiguéssim mig bloquejats, em va sorprendre l’alegria que va aportar a la família que ens estava allotjant a Multan des de feia dos nits. L’Aqsa, el seu germà, la germana petita i la seva mare ens havien vingut a buscar el diumenge al vespre davant d’un hotel de Multan. Semblava una família força adinerada i mig reprimida per la tradició i les aparences i casi sense massa confidència ens van fer seguir amb l’autocaravana fins a casa dels seus oncles, on ens van fer aparcar i ens van fer pujar al seu cotxe per a dirigir-nos a casa seva, on semblava que no podríem entrar amb l’autocaravana perquè es trobava en una zona militaritzada. El seu pare ens va rebre a casa seva i conversant sobre el seu país vàrem començar a trencar el gel. Primer ens va explicar que era advocat, però com la majoria d’advocats a Pakistan estaven en vaga des de feia més d’un any des de que el general Musharraf havia destituït el jutges del tribunal suprem, els quals el volien destituir a ell. Feia pocs dies que Musharraf havia dimitit per les pressions del partit de l’assassinada Benazir Buttho (PPP), però la vaga continuava perquè aquest partit no volia instaurar els jutges, doncs aquests podien investigar algunes trames fosques del PPP. Després, el pare ens va preguntar quins eren els nostres estudis i professió a Espanya. Jo vaig respondre que era enginyer i que tenia una petita empresa, però al arribar el torn d’en David, aquest va respondre que era fuster. I davant la sorpresa de tots, la Maria va respondre sense ser preguntada que ella treballava en un restaurant. De seguida van canviar de tema, doncs les respostes no els van quadrar amb el perfil de viatger, sobretot tenint en compte que aquests treballs eren molt poc remunerats al Pakistan, però indirectament, en David i la Maria els van estar dient que a Europa qualsevol pot complir els seus somnis, com el de realitzar un llarg viatge, sempre i quan s’estigui disposat a fer sacrificis, com el d’estalviar durant un any, per a poder viatjar uns quatre anys gastant-se menys de 300€/mes entre els dos. De totes maneres, malgrat que la família es comencés a mostrar més oberta, encara no semblaven del tot confortables amb nosaltres, de manera que vàrem passar forces hores a la nostra habitació gaudint de l’aire condicionat a intervals, doncs, com en tot Pakistan, el talls de llum eren recurrents i puntuals: de les 17h a 18h, 21h a 22h, 23h a 24h,... I durant aquestes hores, igual que la resta de la família, ens moríem de calor ja que la seva ostentosa casa d’estil austríac semblava retenir l’escalfor més que qualsevol altre. En qualsevol cas, el següent dia (un dia abans que arribés l’Alexandra), tota la família i nosaltres vàrem pujar al minibús que tenien i vàrem visitar alguns monuments d’interès de la ciutat (entre aquests, un fort i uns mausoleus), mentre el pare explicava les grandeses de Multan, on havia viscut la seva família des d’innumerables generacions. Ens va explicar que Multan era la ciutat vivent més antiga del món, juntament amb Damascus, ens va assegurar que totes les ceràmiques blaves de la zona (o del món) tenien el seu origen a Multan i que els millors mangos del món eren evidentment de Multan. Però l’Alexandra va arribar i malgrat estar cansada, i va revolucionar la família explicant que li agradaven molt algunes tradicions pakistanesos i sobretot els vestits de les dones pakistaneses i que li agradaria comprar-ne un. D’altre banda, també ens va fer riure a tots quan contava exagerada com sempre, algunes anècdotes del viatge. Així doncs, amb la família més oberta, a la tarda vàrem anar a fer un altre tomb per la ciutat i a intentar trobar uns teixits per un vestit per l’Alexandra i unes altres per la Maria, que també s’havia animat amb la idea de confeccionar-se un vestit. Però tot i recórrer nombroses tendes, no varen trobar cap tela que els enamorés en excés. I avui al matí ens hem acomiadat de la família de l’Agsa i una hora més tard, quan ja enfilàvem la carretera cap a Lahore ens han enviat un missatge explicant que ens enyoraven. Tot i que havia estat complicat trencar el gel inicial, havia estat una experiència molt bona per a tots, i potser més per a ells, que havien aconseguit sortir per a uns tres dies de la seva rutina. De totes maneres, de segur que a partir d’ara començarien a allotjar molts més viatgers a través de couchsurfing i aquestes extraordinàries experiències els serien més freqüents. Al vespre hem parat a una gasolinera per a passar-hi la nit. Mentre organitzàvem una mica l’autocaravana, la Maria ha començat a conversar amb unes noies i al tornar ha explicat que una de les nenes li ha comentat innocentment que tots els cristians havien de morir cremats. L’Alexandra també havia explicat que al tren s’havia trobat un home que argumentava que els cristians volien matar tots els musulmans, però que això no passaria perquè abans els musulmans matarien a tots els cristians. He comentat que tampoc era d’estranyar que alguns Pakistanesos s’expressessin d’aquesta manera, doncs a l’Alcorà està escrit exactament el mateix, encara que en altres capítols també escrigui que s’ha de respectar als cristians i jueus. D’altre banda, segons els mitjans de comunicació i els mateixos pakistanesos, Pakistan s’estava infiltrant de talibans, els quals eren majoritàriament odiats, perquè a part de matar cristians a occident, també mataven molts musulmans que no eren considerats suficientment radicals o que col•laboraven amb el govern. ‹ Anterior (28/06/2008) MES Següent (2008-08-27)› ‹ Anterior (2009-09-19 - Pakistan) PAÍS Següent (2009-10-08 - Turkey)› |
|
