| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (28/10/2008) MES Següent (2008-12-27)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Puducherry (veure sobre mapa) 29/11/2008:
Hem estat conduint durant vuit dies uns 2200km per la costa est, per tal d’arribar-nos al sud de l’Índia, on celebrarem l’aniversari de l’Alexandra d’aquí uns quatre dies i on ens trobarem amb en David, la Maria i els pares d’aquests uns dies més tard. Si la memòria no em falla, aquesta etapa haurà estat la distància més llarga recorreguda amb menys temps de tot el viatge; i naturalment, hi ha diversos factors que la poden justificar. Per una banda, hem estat circulant per una de les millors carreteres de l’Índia, poc transitada per camions i de dos carrils tota l’estona, a excepció d’algun centenar de quilòmetres a l’estat d’Orissa, on la carretera estava a mig construir des de feia alguns anys, com si els diners per a seguir construint la carretera s’haguessin evaporat, probablement a causa de la corrupció. També ha contribuït a aquesta marató de quilòmetres, el fet que a la costa Est de l’Índia no hi ha masses monuments a visitar (en comparació al Nord, Oest i sud de l’Índia), potser, perquè els regnes que van governar la costa del Mar de Bengala eren poc poderosos; o perquè les baixes planures de l’est tenien menys canteres d’on extreure roques i construir monuments que aguantessin el pas del temps; o perquè molts dels temples que malgrat tot es van elevar, van ser derruïts pels exercits musulmans que al segle setze van arribar a la costa est, poc abans del seu decaïment. En qualsevol cas, seria inimaginable que en 2000 quilòmetres no hi hagués cap punt d’interès a visitar, i en realitat n’hi ha uns quants, tot i que nosaltres només en vàrem visitar tres, tots ells a l’estat d’Orissa. Primer vàrem visitar Kornak, un tranquil poble on hi ha el impressionant temple del sol, construït al segle 13 per un rei d’Orissa, probablement per a celebrar una victòria militar sobre els musulmans. Després de visitar el temple, ens vàrem dirigir cap a la llarga platja que s’estén davant de Kornak, i on per primera vegada des de Turquia vàrem poder tornar a observar la captivadora immensitat del mar blau. Naturalment no em vaig poder resistir de fer-hi un bany, però en vaig sortir tant arrebossat de minúsculs granets de sorra que se’m van passar les ganes de tornar-ho a intentar de moment. L’endemà de Kornak vàrem visitar Puri, a pocs quilòmetres de Kornak, però amb un ambient completament diferent, doncs Puri és un dels centres de peregrinatge hindú més importants de l’Índia, essent el temple de Jagannath Mandir la principal atracció, el qual té l’entrada barrada als no hinduistes. En qualsevol cas, va merèixer la pena passejar per l’ample avinguda plena de petits comerços que durant les celebracions hinduistes deuen estar a rebentar de peregrins. D’altre banda, Puri va ser un dels punts de l’Índia on em vaig sentir més intimidat per la religió hinduista. Tenia la sensació que els peregrins o gent del poble es dirigien a mi amb agressivitat i intolerància pel fet de no ser hinduista, com si m’estiguessin manifestant que el nostre lloc no era allà. Així doncs, havent interpretat aquest missatge que em semblava rebre, ens vàrem dirigir a continuació cap a la ciutat de Bhubaneswar, capital d’Orissa. De totes maneres, tot i ser la capital (o potser per això), només em vaig perdre una tarda pel sud de la ciutat, on hi ha escampats diversos temples hinduistes construïts durant els segles 9 i 10. Entre aquests bonics temples, vaig tenir l’ocasió d’assistir a diverses cerimònies hinduistes, que posteriorment, durant el viatge em van fer pensar força. Mentre passàvem de llarg en diverses ocasions grans estàtues (d’uns 10 metres d’alt) del Déu Hanuman, o Déu mono, em convencia que el hinduisme és una de les religions més supersticioses del món. En ocasions també ens creuàvem amb grans cartells al llarg de la carretera anunciant Gurus, com qui anuncia un negoci, amb frases hindús que jo interpreto com a: creu en mi, paga i tindràs el paradís. De fet, la majoria de temples a l’Índia són privats i són finançats amb les donacions particulars, en alguns casos recopilant milions de rupies, quan es creu que un temple ajuda a complir els teus desitjos. Però un dels aspectes que més em sorprèn, apart d’observar mil i una maneres diferents d’adorar els Deus hinduistes, són les cerimònies en les que un guru fa repetir diversos mantres a una persona, mentre la beneeix i li fa tirar flors, aliments i aigua per sobre de formes dibuixades al terra, o sobre flames o figures de deus. De segur que amb aquestes hipnòtiques cerimònies, el fidel acaba creient qualsevol missatge positiu que li digui el gurú, acabant la sessió amb una personalitat completament reforçada i capaç d’afrontar qualsevol repte que la vida li destini, encara que sigui curar una infermetat. De fet, estic convençut que els hinduistes són tantsupersticiosos i tenen tanta fe amb la seva religió que poden arribar a curar algunes infermetats que tinguin, de la mateixa manera que les pastilles innòcues poden curar si tenen associades un efecte placebo, i igual que qualsevol altre tècnica basada en la fe posada en els resultats de la tècnica: homeopatia, acupuntura,... (amb perdó per a expressar aquesta opinió tan personal). De totes maneres, no vaig passar-me tot el viatge meditant, també vàrem estar forces estones conversant i la resta de temps gaudint del paisatge, en general infinites planures de color verd, conreades en petites parcel•les, i separades per files de palmeres o altres arbres tropicals. També, vàrem anar observant com a mesura que avançàvem cap al sud, el cel s’anava ennuvolant, fins que dos dies abans d’arribar al destí va començar a ploure a bots i barrals. Tenia ganes que plogués, de fet feia uns quants mesos que no havíem vist la pluja i l’autocaravana necessitava una bona rentada, però d’altre banda, ens va preocupar que no haguéssim escollit un mal indret per a celebrar l’aniversari de l’Alexandra, ja que estàvem arribant al sud de la costa del Mar de Bengala sense que la temporada dels monsons en aquesta regió hagués finalitzat. A més a més, poc després que comencés a diluviar, vàrem entrar de ple en un profund bassal d’aigua i en sortir-ne vaig descobrir horroritzat que el clàxon del cotxe s’havia mullat i no sonava. Era impossible de conduir sense clàxon, és el instrument més important per a conduir a l’índia, per exemple, com podíem avisar als camions que arribàvem i que deixessin de conduir en zig-zag pel mig de la carretera o que no es canviessin de carril inesperadament? Realment era suïcida conduir sense clàxon, així doncs, aprofitant que ja fosquejava, vàrem aparcar a una gasolinera per a poder seguir l’endemà amb el clàxon assecat. El següent dia i avui hem seguit avançant cap al sud sota la pluja, observant pels costats de la carretera moltes àrees inundades i força gent mirant les aigües acumulades des de ponts o posicions elevades de la carretera. De fet, impressionava més veure tanta gent impressionada que simplement observar les aigües marronoses, perquè nosaltres no sabíem si les àrees inundades abans formaven part d’una llacuna o riu. De fet, només podíem valorar la excepcionalitat de la situació quan teníem referències clares de lo anormal, com els carrers inundats, les cases amb l’aigua entrant per la porta, o l’autopista coberta d’aigua (sempre els carrils contraris). 05/12/2008:
Quan vàrem arribar a Puducherry (fins fa un any la ciutat s’anomenava Pondicherry) les pluges s’havien acabat, però per tot arreu s’observaven senyals de la tempesta succeïda fins feia poques hores, amb alguns carrers inundats i forces arbres i branques caigudes. De fet, vàrem estar molt afortunats que des de la nostra arribada la pluja només va aparèixer unes poques estones als primers dies, per després deixar pas a un sol esplèndid que va assecar tots els carrers i la nostra humida autocaravana. Així doncs, hem pogut gaudir de sis dies de relax, un dels principals desitjos de l’Alexandra pel seu aniversari, que freqüentment es queixava que no ens estiguéssim agafant vacances del nostre atrafegat viatge. Tot i que, per increïble que sembli, els romans havien visitat Puducherry fa uns 2500 anys, la principal influencia de la ciutat és francesa, país que va dominar quatre enclavaments a l’Índia des de finals del segle XII fins al 1956, quan va cedir els territoris a India, 8 anys més tard de la seva independència. Malgrat que la ciutat actualment està ocupada per indis, l’ambient a la part francesa és tranquil i relaxat, amb carrers flanquejats per arbres, boniques mansions d’estil francès i una popular avinguda separant la ciutat del mar, que contínuament espetega contra un espadat artificial de roques. La ciutat té com a atraccions diverses esglésies i una catedral, però el que més ens va cridar l’atenció va ser un temple dedicat a Ganesh, a fora del qual hi havia un elefant que vàrem visitar casi cada dia. L’elefant, anomenat Lakshmi (deïtat de la prosperitat), era una femella d‘uns 18 anys (un bebè encara, va comentar el seu cuidador) que repartia vendicions a tot aquell que entregués una moneda o bitllet. Al principi ens va costat apropar-nos a aquell gran animal i deixar caure una moneda a un dels dos orificis de la trompa, a l’extrem de la qual guardava les monedes reclinquinant fins que el cuidador les hi reclamava. Més tard, però, vàrem agafar confiança suficient per a deixar que l’animal ens passés la trompa pel cap (en senyal de vendició) o per a apropar-nos més i acariciar-li el front de pell fina i sembrada de pels espinosos. Molt proper a Puducherry, hi ha una altre atracció, el poble d’Auroville, el qual no vàrem visitar perquè el dia que en teníem la intenció em vaig posar malalt. Malgrat tot, anteriorment havíem visitat un dels seus projectes i ens vàrem poder fer una idea de la filosofia del poble i la seva comunitat. Auroville és una fundació del govern de l’Índia, que ha comprat terres per què persones vingudes d’arreu del món puguin desenvolupar projectes positius per a la humanitat. Tot i que el projecte pretenia implicar a 50.000 individus, la població actual és d’uns 1500 adults i uns 500 menors, provenint de 44 nacionalitats diferents, encara que la gran majoria (40%) és d’origen indi. Nosaltres en concret vàrem visitar l’Abraham i la Yorit (provinents de Israel), els quals fa cinc anys van iniciar el projecte de Sadhana forest, amb la filosofia de generar un impacte mediambiental, plantant arbres i contribuint a disminuir el CO2 de l’atmosfera. Ajudant-los a desenvolupar el projecte, sempre tenen treballant entre ells de 10 a 80 voluntaris que venen de tot el món amb la intenció de quedar-se un mínim de dues setmanes, gaudint d’acomodació gratuïta a canvi de treball (4 hores per dia durant 5 dies a la setmana), i pagant uns 2€/dia pels costos del menjar. De la mateixa manera, molts altres projectes similars s’estan desenvolupant a Auroville, i molts altres es podrien desenvolupar si hi hagués més gent al món disposada a abandonar el sistema per a ajudar a la humanitat (Auroville proporcionaria terres i una ajuda econòmica mínima per a desenvolupar iniciatives). De totes maneres, segons la meva particular visió, encara que els Aurovillencs creguin haver abandonat el sistema, la comunitat no deixa de ser un altre subsistema amb unes regles que també s’han d’acceptar i que també poden ser injustes per alguns sectors de la mini-societat (per exemple, l’alcohol i les drogues estan prohibides). Malgrat tot, crec que el subsistema Auroville és millor en termes ecològics i segurament socials (volen una societat menys competitiva i sense por), tot i que, també penso que si el subsistema es convertís en sistema (per exemple dominat tot un país), acabaria tenint els mateixos defectes (o més) que qualsevol altre sistema existent (Per exemple, un país que volgués expulsar tots els bevedors d’alcohol hauria d’afrontar grans conflictes interns i externs). Així doncs, segons la meva opinió, és molt positiu que existeixin molts d’aquests projectes o mini-subsistemes, els quals, d’altre banda, seguiran lligats al sistema global amb internet, llibres i tecnologia mínima. Malgrat que, segons els seus estatuts, Auroville és un projecte que vol crear harmonia entre la humanitat independent de la religió de les persones, Auroville va ser fundat per “la mare”, una francesa deixeble i col•laboradora de Sri Aurobindo, ambdós filòsofs o gurus hinduistes que a través del yoga abocaven per una evolució espiritual de la humanitat per a unir-la amb el diví. Així ens ho va explicar la Lata, una dona vella que vàrem conèixer casualment, que treballava com a professora d’idiomes (parlava molt bé l’espanyol) per l’Ashram de “la mare” i de Sri Aurobindo. Tot i que la filosofia de l’Ashram era massa esotèrica per a mi (i per descomptat, per a l’Alexandra) i massa centrada en l’adoració dels difunts gurus, la Lata va ser una bona guia per a visitar algunes estances privades de l’Ashram, on havien conviscut “la mare” i Sri Aurobindo, enmig de luxosos regals de marfil i tres sorprenents caps de tigre dissecats. Igualment, la Lata també ens va facilitar l’entrada als menjadors de l’Ashram, els quals servien menjar molt gustós i molt econòmic a centeners de persones, algunes de les qual provinents d’altres països. Finalment, només em falta explicar que abans d’ahir (el 3 de desembre) vàrem celebrar l’aniversari de l’Alexandra sopant en un bon restaurant, menjant peix des de feia temps. De totes maneres, malgrat ser l’àpat més car pagat als últims mesos, ahir vaig estar tot un dia al llit amb diarrea i un mal de cap terrible (segurament per la deshidratació) i avui també, encara que no m’he trobat tant malament com per a impedir la nostra marxa cap a Bangalore. Durant el sopar de l’aniversari, igual que feia un any a Etiopia, va tornar a sortir el tema de casar-nos. Potser el tema va sortir perquè ens havíem tornat a posar l’anell d’or que ens havíem regalat però que ens havíem tret al separar-nos al Pakistan; tot i que el motiu real de la conversa de casori no deixava de ser pràctic. Encara falten alguns mesos, però el nostre viatge a Amèrica cada vegada és més proper, de la mateixa manera que s’apropa la nostra separació forçosa si l’Alexandra no aconsegueix un visat per a entrar als Estats Units (els romanesos ho tenen més complicat). L’única manera d’evitar-ho seria un casament entre nosaltres, el qual no veig del tot malament. Ja fa uns dos anys i mig que estem junts i, tot i que encara segueixen algunes desavinences, no semblen que aquestes siguin un impediment per a seguir com fins ara la nostra convivència. A més a més, les darreres setmanes he estat refrescant alguns aspectes de la filosofia budista i hi ha alguns canvis que vull aplicar a la meva convivència amb l’Alexandra. Crec que actualment he aconseguit desenganxar-me força de les possessions materials i aquest és el motiu pel qual no va ser cap gran daltabaix emocional perdre l’ordenador portàtil i temporalment les seves dades; de la mateixa manera que cada vegada m’enfada menys que els indis toquin el cotxe, l’intentin obrir o fins i tot en rasquin els adhesius. Així doncs, sembla que estic aprenent a perdonar algunes actituds dels indis envers nosaltres, tot i que fins ara no m’havia vist en cor de perdonar certes actituds de l’Alexandra envers mi. Per exemple, normalment em torno més que insuportable quan l’Alexandra es torna insuportable, o em torno hiper-histèric quan l’Alexandra agafa un atac d’histèria. Els comportaments costen de canviar, ho sé, però així com ja he canviat altres aspectes de mi, crec que també puc canviar això, i ser més comprensiu amb els alts i baixos emocionals de l’Alexandra per tal de millorar més la nostra convivència. I si realment puc fer aquests canvis, perquè no tornar a pensar de casar-nos? De fet, només necessitem anar a una institució India i tenir dos testimonis per persona, potser demanarem a en David, la Maria i als seus pares que siguin els nostres testimonis,... * * Dies més tard l’Alexandra va mirar amb més detall els passos a fer per a casar-nos a l’Índia i resulta que no és gens fàcil. Així doncs, ho haurem de deixar per quan tornem a Europa i estudiar mentrestant els passos per a tramitar el seu visat pels Estats Units. Bangalore (veure sobre mapa) 11/12/2008:
Igual que moltes altres ciutats de l’Índia, Bangalore està a punt de canviar el seu nom cap a l’antic nom utilitzat abans de la colonització anglesa: Bengaluru; però deixeu-me que segueixi utilitzant el nom de Bangalore, perquè quan un està habituat a una nomenclatura, qualsevol altre variant sembla ridícula (També passava amb Calcuta-Kolcata o Pondicherry-Puducherry). En qualsevol cas, l’origen popular del nom de Bangalore o Bengaluru sí que té un cert punt de ridiculesa, doncs significa “ciutat de les mongetes bullides”, un nom que va ser atorgat per un rei que es va perdre pel bosc durant una expedició de caça. Cansat i afamat, el rei va trobar la casa d’una dona vella que només li va poder servir mongetes bullides, però tant bo va trobar l’àpat, que el rei va decidir fundar en aquells paratges una ciutat en honor a les mongetes bullides devorades. De totes maneres, deixant de banda el seu nom, Bangalore és coneguda com el Silicon Valley d’India i és per tant una de les ciutats més modernes del país, i potser una de les menys estressants (com a mínim per a nosaltres). Varem aparcar en un tranquil carrer que creuava el parc de Cubbon i en companyia d’en David i la Maria, amb qui ens vàrem trobar l’endemà d’arribar, vàrem passejar diversos dies per l’àrea del carrer MG (Mahatma Gandhi), on hi ha diverses botigues, restaurants i cafès molt snobs i completament allunyades dels nostre pressupost ridícul. De totes maneres, ahir ens vàrem allunyar del centre comercial de Bangalore i ens vàrem deixar arrastrar per petits carrerons amb petites botiguetes, fins al gran mercat de la ciutat, a fora del qual hi havia moltes parades de fruites i verdures esteses sobre la terra. Casi per error vàrem baixar al pis inferior del mercat i allà ens vàrem trobar al mig d’un espectacle impressionant i ple de color (i fragàncies), doncs tota l’àrea estava ple de venedors de flors i garlandes i dones que les cosien en línia o en altres formes interessants. A la matinada d’ahir mateix, van arribar els pares d’en David (José i Mariam) i els de la Maria (Ramon i Mary), per a celebrar amb els seus fills les festes de Nadal, els quals ja feia casi dos anys que havien sortit de casa. Avui s’han presentat a l’autocaravana i encara que casi no havien dormit durant la nit, han començat a fer mostra del millor humor espanyol, a més de dur-nos els regals de Nadal amb certa anticipació: meu ordenador portàtil i dos parells de filtres pel cotxe, els quals no havia trobat fora d’Europa. Tots vuit hem anat a passejar pel carrer MG on els pares han començat a prendre contacte amb l’Índia i després hem tornat (havent de negociar molt durament els preus de rickshaws) fins al seu hotel, on ens tenien reservada una bona festa. Els seus pares havien portat diverses ampolles de cava, paquets d’embotits, pa i dolços de Nadal, productes que no havia provat des de feia casi dos anys. Vaig començar a devorar i a beure (juntament amb en David i la Maria; i l’Alexandra, tot i que fins ara no era massa amant dels productes espanyols) amb tanta avidesa que em vaig oblidar de prendre alguna foto de l’esdeveniment. Definitivament, per a mi Bangalore no serà la ciutat de les mongetes bullides, sinó la ciutat del xoriço, el pernil i el cava (deliciosos). I ja de nit i mig borratxos, hem tornat a l’autocaravana, on demà tornarem a viatjar direcció a Puducherry, on es dirigiran els nostres amics demà amb un autobús nocturn. Madurai (veure sobre mapa) 18/12/2008:
Hem estat viatjant una setmana pel sud de l’Índia amb els pares d’en David i els de la Maria. Ha estat una nova manera de viatjar, ja que amb els seus comentaris ens hem tornat a fixar en aspectes que ja ens eren normals: la gent dormint pel carrer, la brutícia (tot i que no és tant evident al sud), les olors a podridura o a espècies (que jo no olorava), els venedors ambulants que van cridant els seus productes, l’oliós menjar cuinat pel carrer,els vistosos anuncis de pel•lícules o joieria, les estàtues (de polítics) tenen escales fins a l’altura del seu coll per a poder-los penjar garlandes de flors, els homes tapant-se les cames amb un simple llençol, els acolorits saris de les dones, els biciricshaws estirats per homes sempre escanyolits, els gossos famolencs i amb el pel caigut, les baques assegudes al mig dels carrers, les processons de peregrins carregant algun Déu i acompanyats per una música estrident, els peregrins amb el front pintats de diferents colors i formes, alguns d’ells amb els caps rapats (també dones), els extravagants rituals hindús, els magnífics temples que sempre havíem de visitar descalços, caminant per sobre de porqueria i restes d’ofrenes (que diferent de les immaculades mesquites on també havíem de descalçar-nos). Primer vàrem visitar Mallapuram, un poble que va ser un important port marítim entre els segles 7 i 9, durant els quals es van esculpir magnífics temples i relleus a les muntanyes rocoses dels voltants. A continuació vàrem tornar a passar per Puducherry, on tots els nostres amics es van meravellar també amb l’elefant Lakshmi, el qual era tocat pels hindús com si realment fos una deïtat, tocant-se després la cara i els ulls, com per a purificar-se. Vàrem tenir sort, durant una visita a l’elefant, de coincidir amb una festa en la qual Lakshmi va ser decorat amb uns vistosos túniques pel cos i el cap; després va ser introduït al temple, al mateix temps que l’elefant content feia sonar la trompa al ritme de les altres trompetes; i finalment va presidir una processó pel poble que honorava una deïtat d’or coberta d’ofrenes. A Puducherry, apart de passejar per tot el barri francès, també vàrem visitar una catedral, on ens va sorprendre que els creients indis toquessin les estàtues de Jesús o la verge Maria amb la mateixa superstició que ho feien els hindús. Un parell de dies més tard vàrem arribar a Chitambaram, on hi ha un gran temple amb uns altíssims portals (situats als quatre punts cardinals) coberts amb diversos pisos amb figures de deïtats hindús pintades amb vistosos colors. Uns portals similars vàrem trobar a altres temples de pobles pels quals vàrem passar, i també a Trichy, la següent ciutat que vàrem visitar i que posseeix un temple (Sri Ranganathaswamy) amb un portal o gopuram que s’eleva 73 metres d’altura. Al mateix temps, el temple de Sri Ranganathaswamy és un dels més grans de l’Índia, cobrint 60 hectàrees enquadrades per set concèntrics murs que contenen fins a un total de 21 gopurams. També, Madurai, l’última ciutat visitada fins ara, conté un magnífic temple amb quatre grans gopurams o portals, que vàrem ser molt infortunats de no veure, doncs estaven completament coberts amb una altíssima bastida de trocs i fulles de palmera. Segons ens van contar, cada 15 anys i durant quatre mesos els gopurams es cobreixen i es pinten de nou, just abans d’unes grans celebracions. De totes maneres, vàrem poder visitar un bonic mercat on hi havia molts sastres treballant, que ocupava una entrada del temple sota boniques columnes esculpides i estàtues de Déus. Duran la visita a un d’aquests temples hindús, va sorgir el comentari que els Déus hindús són venerats igual que els sants cristians. Després vaig reflexionar-hi una mica més i l’Alexandra se’m va enfadar per les odioses comparacions que feia, tot i que per a mi tenia molta lògica. Per una banda, hi ha tants Déus hindús com sants hi ha en el cristianisme (més o menys), cada un amb la seva funció (uns ajuden a la riquesa, uns altres a una professió concreta, uns altres a sanar,...). De la mateixa manera, cada temple està dedicat a un Déu, igual que cada església ho està a un sant diferent. En ambdós religions es venen estampes i figuretes (de sants o Déus), s’adornen les seves pintures o estàtues, s’hi fan donacions o ofrenes, i en festivitats importants es treuen a passejar en carrosses seguides per processó i música. Igualment, un Ganesh d’un temple (per exemple) no té la mateixa “força” que el d’un altre temple, de la mateixa manera que la mare de Déu de l’església del barri no té la mateixa “força” que la santa Maria de Lourdes (per això els temples o esglésies reben més o menys peregrins en funció de la “força dels seus Déus o sants). El paral•lelisme segueix amb les diferents històries o llegendes amb que compta cada sant o Déu, i les preferències que tenen els creients per un sant o Déu en particular. D’altre banda, els creients també fan penitències davant els sants o Déus, uns caminant de genolls a les processons i els altres tallant-se el cabell o dejunant. També són beneits els fidels d’ambdós religions, els uns amb aigua beneïda i els altres amb pintura o cendra marcant-los el front. Al final d’aquestes reflexions ja no pensava que els hindús fossin tant supersticiosos, i per exemple ja no m’estranyava que en alguns temples ens renyessin diverses vegades per tirar fotos, de la mateixa manera que els fidels catòlics es sentirien molestos si en mig d’una missa entressin un grup de japonesos disparant les seves càmeres a totes direccions. També vaig estar reflexionant sobre altres aspectes aquests dies, a causa del comentari d’una amiga que després de llegir les primeres setmanes del viatge a l’Índia m’atacava que estava escrivint el diari sota una visió massa occidental i potser negativa. Bé, ja vaig respondre a la meva amiga que tothom està influenciat per una cultura o altre, i que si vols escriure un relat personal (sense que sigui un document històric o social) has descriure les teves sensacions que sempre estaran influenciades per la teva cultura o història passada. En qualsevol cas, també vaig reflexionar, sobre els 3 mesos que aviat farà que estem a l’Índia, i per la manera com descric el país en el diari, que a vegades pot fer pensar que no estem gaudint de l’Índia o els indis. És veritat que moltes vegades l’Índia ens resulta incomprensible, però també és veritat que Índia ens sorprèn dia a dia per la diferència de la seva cultura en comparació amb la nostra cultura i les anteriors visitades. És un subcontinent aïllat amb les seves tradicions, rituals religiosos, mitjans de comunicació, literatura pròpia, música, pel•lícules (Bollywood),... i amb poc contacte amb occident. Així doncs, Índia no deixa de ser una vitamina per ment - tot i que a vegades el seu gust pot ser amarg - per a expandir la consciència de que el món és molt divers, ric i interessant de conèixer... No és d’estranyar doncs, que tinguem plans de a per a seguir unes setmanes més coneixent aquest enorme país, comprensible també per la seva gran mida i pels seus innumerables monuments que posseeix. Varkala (veure sobre mapa) 19/12/2008:
Avui hem tingut una bona i una mala experiència amb la Índia. La bona ha succeït al matí, quan, amb relativa facilitat, hem aconseguit omplir de butà les nou bombones de campingaz indispensables per a fer funcionar la cuina i la nevera. Per a vosaltres lectors no serà res extraordinari esperar-se només dues hores per a tenir llestes les bombones, però per a nosaltres, desprès de l’experiència del Rajastan, on vàrem haver de cercar durant un dia i mig com omplir les bombones és una bona experiència. La mala experiència ha arribat una hora més tard, a les tres, poc més tard de sortir de Tenkasi direcció Kollam. Havíem estat circulant amb relativa comoditat per les carreretes del sud de l’Índica, sota una fina pluja, quan de sobtes ens hem trobat un cartell de carretera tallada. L’hem passat de llarg, doncs un parell de camions i autobusos han seguit circulant per la carretera ignorant el cartell. De totes maneres, un centenar de metres més enllà hem parat i hem preguntat a uns homes al costat de la carretera sobre la direcció a Kollam. Al principi un ens ha dit que seguíssim, però els altres ens han dit que hauríem de recular el centenar de metres i donar una volta per pobles de l’interior. Així doncs, em decidit fer cas a la majoria pensant que només ens hauríem de desviar uns pocs quilòmetres. Però els quilòmetres anaven transcorrent direcció nord, en comptes de cap a l’est, i cada vegada que preguntàvem per la direcció a Kollam ens deien que era enrere, però al explicar “carretera tallada” ens deien de seguir endavant, direcció unes altres muntanyes que la carretera ha començat a enfilar. Tot i que era estrany que casi cap cotxe circulés aquells camins; només ens semblava seguir un autobús amb peregrins, i en direcció contrària ocasionals autobusos i tot terrenys amb més peregrins. En qualsevol cas, amb la pluja acabada, el paisatge de muntanya tropical es tornava molt interessant, encara que la carretera s’empetitia i s’empitjorava quilòmetre a quilòmetre. Segons el mapa, estàvem propers a un pic de 2000 metres, amb el pas de muntanya creuat superant els mil metres. En diversos punts ens vàrem trobar un peatge de muntanya o taxa forestal, però nosaltres convençuts que no els havíem de pagar perquè no volíem estar allà, ens els vàrem saltar tots sense masses problemes. Al baixar de la muntanya per l’altre costat ens vàrem començar a creuar molts més autobusos i tots terrenys, la majoria plens de peregrins que pensàvem que haurien tingut alguna festa al mig de la selva tropical. Després d’unes dues hores i mitja i havent circulat uns 40 o 50 quilòmetres, vàrem arribar per fi a un poble que no apareixia al mapa però que tothom pel camí ens havia mencionat. Pensàvem que la nostra aventura estaria a punt d’acabar, però no ens trobàvem ni a la meitat, doncs a partir d’aquest poble, la carretera va empitjorar molt, moltíssim, alegrant-me d’haver fet les modificacions de l’autocaravana al Nepal doncs de segur que hauria rascat el terra en molts punts, els quals ens recordaven els pitjors malsons africans. N’hi havia un, per sort situat de baixada, que estava completament enfangat que complicava moltíssim – o simplement impedia – el pas als camions, autobusos, i cotxes que hi havia acumulant-se de pujada. Passat aquest pas, vàrem seguir creuant-nos molts més automòbils, alguns dels quals ens comentaven que encara teníem unes dues o tres hores de camí, i alguns altres confirmant-nos que la carretera principal, efectivament estava tallada. Nosaltres els informàvem que la carretera seguia igual per bastants quilòmetres, i que hi havia un pas molt complicat, sense mencionar-los que possiblement no podrien creuar-lo i que s’haurien de quedar a dormir allà, atrapats entre desenes de camions i autobusos. En realitat, nosaltres havíem tingut sort de ser uns dels primers cotxes que havíem hagut de prendre el pas alternatiu, perquè unes hores més tard la processó de vehicles hauria de ser mortal. Mirant el mapa, em vaig adonar que si la carretera principal es tallava creuant les muntanyes, l’única manera de creuar-les era desviant-se centenars de quilòmetres, essent el camí més curt el que havíem pres nosaltres, d’uns 70 o 80 quilòmetres que vàrem tardar unes 6 hores a recórrer. Podia haver estat pitjor, però l’experiència no es pot qualificar de cap altre manera que com a negativa. Kochin (veure sobre mapa) 27/12/2008:
Hem passat una molt bona setmana relaxant-nos a l’estat de Kerala en companyia d’en David i la Maria, en José i la Mariam (els pares de David), i en Ramon i la Mari (els pares de Maria). A més a més, hem gaudit d’un esplèndid sol que s’havia resistit a sortir a la costa est de l’Índia, on el monsó encara s’havia de retirar. El sol ha estat un bon senyal de benvinguda a l’acollidor estat de Kerala. Tant bon punt vàrem entrar a Kerala, després de l’accidentada travessia per les muntanyes, ens vàrem adonar que ens trobàvem en un estat completament diferent i molt més desenvolupat. Les cases eren en general grans i elegants, les ciutats tenien alts i moderns edificis, els carrers i natura estaven força nets,... Segons he llegit després, els habitants de Kerala són els que tenen més esperança de vida, tenen un nivell educatiu més alt, sofreixen menys corrupció i gaudeixen de més equitat de gènere entre homes i dones. Per exemple, mentre en els altres estats de l’Índia la població masculina acostuma a superar en nombre a la femenina (degut als avortaments de nenes i ocasionals infanticidis), a Kerala les dones constitueixen el 51.42% de la població, amb determinades comunitats seguint un sistema matriarcal. D’altre banda, el desenvolupament de Kerala també es nota a les carreteres, posseint més quilòmetres asfaltats de carretera per habitant que qualsevol altre estat. Però el desenvolupament no sempre és positiu, i igual que en el món occidental, Kerala afronta un comparatives altes tasses de suïcidis, alcoholisme i desocupació. D’altre banda, deixant de ser exclusiu amb Kerala, el sud de l’Índia és en general molt més tranquil que el nord i més relaxat de viatjar-hi: no hem detectat cap adhesiu de l’autocaravana arrancat, molt poques vegades ens han intentat obrir les portes, la gent ens saluda somrient des de la carretera,... Al mateix temps, tot i que també passava ocasionalment al nord, força gent ens ha contactat a través d’Internet comentant-nos que han vist passar el nostre cotxe ben decorat i amb la pàgina web destacada, i desitjant-nos bon viatge, invitant-nos a casa seva (malauradament quan llegeixo els missatges sempre hem passat de llarg) o sol•licitant-nos de viatjar amb nosaltres. A més a més, alguns d’ells també responen les qüestions del formulari de prendre el pols al món, amb respostes sempre molt interessants i enriquidores. Però ja centrant-me a relatar la nostra particular experiència a Kerala, us explicaré que ens vàrem retrobar amb en David, la Maria i amb els seus pares a Varkala, un poble molt turístic ple d’hotels i restaurants orientats principalment als turistes occidentals. Sota el poble hi havia una bonica platja on els turistes mostraven les seves carns blanques, igual que en una platja europea, mentre ocasionals indis atònics es quedaven mirant els cossos casi nus amb ulls de taronja. Més enllà, els indis tenien les seva platja, on les dones i homes es banyaven vestits, i molt més enllà hi havia les platges de pescadors on jo i en José (el pare d’en David) ens hi vàrem dirigir una matinada. Va ser una bona caminada durant la qual vàrem observar diverses barques estenent xarxes per l’oceà que després eren arrastrades des de terra ferma per una desena d’homes. Ens vàrem quedar un total de tres dies a Varkala, relaxant-nos, prenent el sol i banyant-nos a la platja, i també fent uns bons tiberis aprofitant la gran quantitat de peix fresc que hi havia exposada als restaurants, tot i que els preus es trobaven una mica fora del nostre pressupost. Abans de marxar, em vaig disposar a tirar les escombraries acumulades a l’autocaravana, però al no trobar cap paperera o container, vaig deixar les dues bosses de plàstic sota un fanal. Però uns taxistes que m’observaven em van renyar. Jo els vaig mirar confús i els vaig preguntar on havia de deixar les bosses. La seva resposta em va deixar glaçat. Em van respondre que havia de tirar les bosses precipici avall, sota del qual hi havia la platja. No em vaig atrevir a fer-los cas, de totes maneres, prop del pendent vaig trobar un cercle carbonitzat on semblaven cremar escombraries i allà vaig deixar les meves bosses, sense que ningú més em renyés. Amb una mica de llàstima per deixar aquest paradís (que per a mi no deixava de ser massa esterilitzat per als turistes que no volien infectar-se de la cultura india) ens vàrem dirigir al següent destí, Alappuzha, un poble amb un ambient completament indi, però punt d’embarcament a una de les principals atraccions turístiques de Kerala, les Backwaters (o aigües del darrera), una xarxa de canals, rius i llacs interconnectats i formant un laberíntic sistema de més de 900km. Va coincidir que el següent dia d’arribar a Alappuzha, el dia 24 de desembre, era l’aniversari de la Mariam (mare d’en David), i va ser una bona manera de celebrar-lo llogant una barca entre els vuit per a lliscar entre els canals de Backwaters, des dels quals vàrem observar la tranquil•la vida dels seus habitants, amb les seves cases al costat de l’aigua, on es banyaven i rentaven roba, i amb els camps d’arròs darrera els habitatges o els arbres, un o dos metres més avall que el nivell de l’aigua del canal (prova que les terres cultivades abans estaven cobertes d’aigua). Va ser un passeig molt romàntic, obrint-nos pas ocasionalment entre grans extensions de plantes flotants que dificultaven l’avanç de la barca, malgrat que no podíem evitar d’observar també la brutícia que hi havia flotant (ampolles de plàstics, tubs de florescents, bosses de plàstic, una rata morta,...). En tornar, vàrem comprar un pastel per a la Mariam i després de bufar les espelmes, ens vàrem fer els regals de l’amic invisible, una tradició típica entre algunes famílies a Catalunya per Nadal (a Varkala havíem posat els noms de totes les persones en una bossa, cada un va extreure un nom a l’atzar i va haver de comprar un regal per aquesta persona). A continuació vàrem sortir a buscar un restaurant on celebrar el sopar de Nadal, però en això no vàrem ser tant sortosos, doncs Alappuzha era completament diferent a Varkala. Hi havia molts pocs turistes occidentals i els pocs hotels o restaurants de luxe que hi havia tenien menús de Nadal tancats i massa cars. En canvi hi havia un restaurant que hauria estat perfecte, però que no vàrem trobar fins després de sopar en un altre restaurant musulmà, on no ens varen poder servir cervesa però que en canvi tenien vedella a la seva carta, que tot i sorprendre’ns no ens vàrem atrevir a provar. Des de temps molt antics, les vaques són considerades animals sagrats a l’Índia, per la seva capacitat de produir llet i fertilitzant pels camps, i per la possibilitat de ser utilitzades com a força bruta en el treball del camp o transport; tot i que també hi ha teories segons les quals, els antics reis van imposar que fossin sagrades perquè els súbdits no delmessin aquestes propietats reials. Així doncs, a Índia el maltractament d’una vaca pot comportar penes greus, i en general és prohibit matar-les, excepte a Kerala i West Bengal (dos estats al sud de l’Índia) on els escorxadors de vaques estan permesos. De la mateixa manera, està prohibit el transport de vaques entre províncies per a matar-les, encara que, segons sembla molts camions efectuen rutinàriament aquest transport, apart d’existir moltíssim escorxadors il•legals a la resta d’India (alguns dels quals també maten vaques clandestinament). Segurament, la permissivitat a Kerala es deu a la diversitat religiosa, on un 25% dels seus habitants són musulmans i un 20% cristians (la resta hinduistes). I tal com he descrit, aquesta diversitat queda reflectida en els restaurants, amb els hindús servint cervesa però no carn de vedella, els musulmans servint vedella però no carn de porc o cervesa, i els cristians servint de tot i, fins i tot, a vegades oferint-te marihuana a cau d’orella. Es diu, que la gran presència de cristians a Kerala es deu a la visita de l’apòstol St. Thomas que va arribar i va predicar l’evangeli per la costa oest de l’Índia, tot i que també el van ajudar molts comerciants europeus que freqüentment visitaven la costa oest de l’Índia des dels temps de l’imperi Romà. Degut a aquest contacte amb occident existeixen a Kerala antigues esglésies indígenes, tot i que la força evangelitzadora es va incrementar a partir del 1503, quan els portuguesos van establir la primera colònia permanent a l’Índia, a Kochin, on varen edificar la primera església construïda per europeus (l’església de sant Francesc). Aquest enclavament dominat pels Portuguesos, posteriorment pels holandesos i anglesos i actualment pels indis, va ser on ens vàrem dirigir després de celebrar el Nadal a Alappuzha. De totes maneres, malgrat la rica història de Kochin, no ens vàrem dedicar a visitar monuments i simplement ens vàrem relaxar, passejant pels tranquils carrers i per la costa, on hi havia unes grans estructures suportant xarxes de pescar tradicionals, d’estil xinés, les úniques en funcionament fora de Xina. Aquestes grans xarxes, d’uns 20 metres per 20 metres, es deixaven caure sobre l’aigua i s’esperava durant uns 3 minuts que els peixos es confiessin a nedar-hi per sobre, després s’enlairaven amb un sistema de suports i contrapesos, s’extreia la pesca amb una petita xarxa i es tornava a repetir el procés. Davant de la desena de xarxes xines en funcionament, hi havia diverses parades on venien peix fresc i on nosaltres vàrem estar negociant el preu de diversos quilos de gambes i calamar, per després anar a un restaurant on ens el van cuinar. El primer dia vàrem menjar força bé, però el segon dia va ser excel•lent, perquè en José i la Maria es van situar darrera de la cuina del restaurant i van cuinar ells mateixos quatre quilos de gambes bullides, quatre més de calamars arrebossats i un peix, que vàrem devorar amb passió, mentre recordava les flaires de la meva terra i per moments em preguntava si havia valgut la pena fer aquest viatge tant llarg. ‹ Anterior (28/10/2008) MES Següent (2008-12-27)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
