| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (28/10/2010) MES Següent (2010-12-27)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Beufort (veure sobre mapa) 28/11/2010:
Vàrem conduir tot un dia per a arribar a Beufort, a Carolina del Sud, on l´Erika ens donà la benvinguda. Tan bon punt vàrem arribar, l´Erika ens portà fins a un pub on celebraven un bingo que regalava cerveses. Allà l´Erika ens digué que havíem arribat al profund sud, on la societat era diferent, molt més tradicional, conservadora i religiosa. Ella no encaixava en cap de les anteriors característiques tot i que els diumenges anava a missa. Després ens contà que al sud creuen que la guerra civil no s´inicià per culpa dels esclaus que posseïen al sud, sinó pels impostos que el govern federal aplicava i per la gran productivitat agrícola del sud. Ens seguí contant que actualment casi tothom es sent orgullós de ser nord-americà, però que per davant de tot es senten surenys. L´endemà, l´Erika ens conduí amb el seu cotxe per unes illes al davant de Beufort i ens comentà que aquestes estaven habitades principalment per negres, perquè després de la guerra civil els esclaus s´apropiaren d´algunes de les plantacions abandonades pels blancs. I també passejàrem entre diverses mansions del poble que denotaven l´antic esplendor de Beufort, essent considerada per alguns historiadors com una de les ciutats més riques abans de la guerra civil. Al migdia, l´Erika ens va portar a casa dels seus pares, per a celebrar una de les festivitats més importants dels Estats Units, el Thanksgiving (el dia de donar gràcies). Vàrem preguntar a l´Erika per l´origen de la tradició i sense avergonyir-se digué: El següent dia, mentre l´Erika treballava, nosaltres vam visitar la bonica i colonial Charleston, una ciutat fundada al 1670 que va prosperar amb la compra de pells d´animals als indis i les plantacions d´arròs i d´anyil, i posteriorment cotó, treballades pels esclaus africans. Charleston fou la primera ciutat als Estats Units a garantir llibertat de religió, inclús per als jueus, però no pas als Catòlics, que no eren benvinguts. També visitàrem un parell de dies més tard Savannah, una ciutat més nova i amb menys importància històrica que Charleston, que ens va atraure molt menys.
Feia dies que l´Alexandra estava impacient per la proximitat del seu aniversari, pendent d´arribar amb temps suficient a Miami per a celebrar aquesta festivitat tant important per a ella. Vam arribar la tarda anterior, el dijous dia 2, aparcant davant d´un luxós edifici d´apartaments propers al centre de Miami on vivia la Jackie, una noia brasilera que s´havia ofert a allotjar-nos a través de Couchsurfing. L´endemà, la Jackie anà a treballar i mentre jo em disposava a fer tot allò que proposés l´Alexandra perquè tingués el seu millor dia o aniversari. Sense haver investigat massa què visitar a Miami (no hi ha massa res a veure), l´Alexandra em va guiar per diverses avingudes, vàrem entrar en diverses tendes de roba molt econòmiques, pujàrem a un tren elevat gratuït, passejarem per uns jardins i finalment anàrem a dinar una gran i tradicional hamburguesa en un restaurant. Al vespre, la Jackie ens vingué a buscar i junts anàrem a un restaurant brasiler a menjar un deliciós bistec i a beure uns mojitos amb uns seus amics. Allà tinguérem unes interessants converses, per exemple em va sorprendre que la Jackie detestés el president Lula, doncs acostuma a tenir una gran estima pel creixement que ha experimentat el seu país acompanyat de polítiques socials allunyades del socialisme bolivarià. Després vaig parlar amb el seu amic Mexicà amb passaport americà, qui em contà una història molt forta que li havia succeït feia un any i mig, creuant la frontera americana. Viatjant amb un altre amic, tingueren un problema burocràtic per a creuar la frontera i hagueren de passar la nit en territori mexicà i acabaren buscant un hotel guiats per un home que s´havien trobat al carrer. Però una hora més tard es presentà el mateix home cridant com un boig que els dos americans havien intentat robar el seu cotxe. Després de discutir una estona els nois van deixar a l´home al rebedor de l´hotel acusant-lo d´esquizofrènic, però al cap de poc arribar la policia, i foren conduits a dormir a la presó. Des de la presó contactaren a un advocat de la familia que arribà al següent dia, però a la segona nit l´advocat els explicà la situació: ´legalment no puc fer res per a treure-us de la presó abans de 15 dies, però teniu opció de pagar a l´home perquè retiri la denuncia´. Evidentment l´home i la policia formaven un grup mafiós però els nois no pogueren fer res més que pagar. ´Quan?´ vaig preguntar-li, i em respongué ´6.000$´. Naturalment, aquesta anècdota m´acabà de convèncer de prendre un avió per a arribar a la capital de Mèxic i no creuar la frontera i haver d´afrontar els perills de les màfies de policies i cartells de les drogues. La Jackie ens havia explicat que Miami era una ciutat de turisme de compres, existint tendes de roba que venien de tot a preus increïbles; turisme de festa, amb diverses discoteques que obertes tota la nit i el matí que rebien jovent d´arreu del país; i turisme de platja. Aquest darrer aspecte del turisme el descobrírem el tercer dia quan, dirigint-nos a casa del següent amfitrió, passàrem per conduírem per les avingudes del costat de la platja, les quals semblaven Marbella, passant de llarg quilòmetres i quilòmetres de platges, cases molt snob i grans edificis d´hotels i apartaments, bars i restaurants, palmeres, avions sobrevolant el cel amb anuncis pancartes, homes i dones atlètics passejant en banyador. Però nosaltres no ens aturàrem i seguirem fins a Margate, molt a prop de Miami, on ens esperava en Ted, un altre excel·lent amfitrió. Amb en Ted tinguérem converses molt interessants, sobretot perquè en Ted era molt obert i no tingué problemes per a explicar el seu passat religiós: la seva educació catòlica; la seva fascinació pels mormons, on va formar una família; i finalment el seu rebuig a les religions quan va començar a interessar-se per la ciència. Durant un sopar, en el qual també hi havia un amic d´en Ted, ens explicaren que a Florida la societat era molt religiosa que cap dels seus clients els contractarien si sabessin que són ateus. Prova d´aquest fanatisme religiós l´observàrem anant cap al Parc Natural d´Everglades, la principal atracció natural de Florida, quan observàrem una avioneta sobrevolant el cel i escrivint diferents missatges amb fum: God loves you (Deu t´estima)/ Jesus 4gives (Jesús perdona), com si les paraules haguessin estat escrites pel mateix creador suprem. En Ted també ens explicà que, a diferència de l´Europa del segle divuit, Estats Units es va crear com un país independent de les religions, però en dos segles la societat havia canviat i que actualment Estats Units és molt més religiós que la vella Europa. Finalment, contradient l´Erika de Beauford, en Ted ens digué que a la gent del sud se li fa creure que la guerra civil fou provocada per desavinences en les taxes, però que consultant documents antics un descobreix que clarament els estats del sud es volien independitzar per a poder conservar els seus esclaus. Fou allà quan, per primera vegada en quatre any i mig de viatge, em vaig plantejar seriosament la possibilitat de tornar a casa abans de finalitzar l´itinerari per Amèrica, interrompent així aquest llarg projecte. Feia temps que ja tenia decidida com seria la meva vida al acabar el viatge: bàsicament dedicant força temps escrivint d´un o diversos llibres que reflectissin els meus pensaments i les meves creences. Són uns pensaments i creences que han anat madurant al llarg els primers anys de viatge però ja que fa temps que es mantenen invariables sense canvis i actualment comencen a trobar-se impacients a que siguin escrits en algun moment o altre. Igualment, fa temps que el viatge tampoc m´aporta cap coneixement substancial que m´obligui a modificar, adaptar o perfeccionar aquests pensaments i creences, i com a màxim només m´aporta coneixements que reafirmen o reforcen més les meves idees. Sento com si la part final del viatge per Àsia i aquest principi per Amèrica no hagin estat tan profitosos per al meu coneixement. Per uns instants em vaig permetre imaginar de quina manera podria interrompre precipitadament el viatge, sense deixar d´avaluar les conseqüències de fer-ho. Fins i tot em vaig disposar a indultar-me si no acabava un projecte tant important, sense deixar-me influenciar per les recriminacions que els meus pares m´havien fet de petit, acusant-me d´abandonar molts projectes a la meitat. Em vaig treure un pes de sobre al pensar que no estava obligat a continuar el viatge si no volia i que l´opció d´interrompre´l era completament possible. Però al mateix temps, al treure´m aquesta pressió em vaig sentir alleugerit i vaig poder mirar el futur del viatge amb optimisme. Llavors vaig decidir donar una altra oportunitat al viatge i no prendre cap decisió fins ben entrat a l´Amèrica llatina. Al mateix temps em vaig plantejar un nou objectiu de viatge. Fins ara creia haver descobert les principals veritats de les religions i la filosofia i fins i tot creia conèixer el secret de la felicitat. Però encara no tenia una resposta clara a una pregunta que ocasionalment feia al prendre el pols al món: com solucionar els principals problemes de la humanitat? La resposta semblava massa complexa per a ser compresa per una sola persona, però tot i així em vaig plantejar de pensar-hi molt més freqüentment d´aquí al final del viatge i potser recopilar suficients conclusions per a escriure´n un llibre al tornar a casa. Potser a causa d´aquest pensaments, em fou més fàcil deixar-me convèncer per l´Alexandra de volar a Mèxic des de Florida i no pas des de Texas. Feia mesos que havíem descobert que seria molt complicat de viatjar amb la furgoneta comprada a Los Angeles per Centre Amèrica, perquè la legislació d´aquests països ens obligava a tornar a Estats Units per a vendre el cotxe. Així doncs, havíem assumit de vendre el cotxe abans d´entrar a Mèxic i a continuació comprar un vol cap a la capital, Mexico DF, perquè segons ens havien informat diverses fons era bastant perillós o arriscat creuar la frontera amb autobús. Havíem planejat de passar el Nadal a New Orleans i el cap d´any a Texas, però l´Alexandra estigué buscant amfitrions de couchsurfing a New Orleans i em digué que n´hi havia molt pocs i a continuació m´informà que els bitllets d´avió cap a Mexico DF eren més econòmics des de Florida que des de Texas. Així doncs, no em va costar massa acceptar la seva proposta, sacrificant les següents destinacions als Estats Units a canvi de disposar de 4 tranquil·les setmanes que podria dedicar a acabar d´escriure el llibre d´Àfrica i a intentar vendre la Chevy Astro Van. Vàrem comprar un bitllet d´avió pel dia 13 de gener, vàrem contactar a més gent de Couchsurfing a Florida per a no haver de dormir a la furgoneta, acceptàrem una proposta d´en Ted de Miami de celebrar el Nadal amb ell i vàrem posar anuncis per a vendre el cotxe a Florida. Malauradament, l´últim dia el cotxe no es volgué engegar, per primera vegada en tot el viatge. Vam trucar al servei en carretera que teníem contractat i portarem el cotxe a un taller, on descobriren que la bateria no carregava correctament, la qual canviàrem solucionant definitivament el problema. |
|
