| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (29/08/2010) MES Següent (2010-10-28)› ‹ Anterior (2010-10-03 - US) PAÍS Següent (2010-10-26 - US)› Canada Toronto (veure sobre mapa) 28/09/2010:
A Toronto vàrem gaudir d´una hospitalitat inoblidable, comparable a la que havia rebut anys enrere a Ucraïna i Rússia, i potser no era d´estranyar, doncs la familia que ens va allotjar venia de Polònia, fugida del seu país durant el comunisme. L´Ewa, la mare de la família, ens va tractar com si fóssim dos més dels seus tres fills, invitant-nos a sopar i a esmorzar cada dia (a excepció d´un vespre que va cuinar l´Alexandra), suggerint-nos recòndits i interessants indrets a visitar al Canadà i a Costa Rica, deixant-nos una targeta per a visitar gratuïtament els parcs nacionals del Canadà, regalant-nos menjar al marxar,... A canvi d´aquella aclaparadora hospitalitat, nosaltres només vàrem poder obsequiar-los mostrant-los fotos del viatge i explicant-los anècdotes divertides i aterradores, apart de comprometre´ns a allotjar-los a casa nostra quan tornéssim a Catalunya. L´endemà d´arribar, diumenge, vàrem anar a visitar Toronto. Vàrem tenir sort que l´Ewa i en Christian, el seu marit, truquessin a uns seus amics al centre de la ciutat i poguéssim aparcar gratuïtament al seu bloc de pisos i així estalviar-nos 10 o 15 dòlars d´aparcament. Vàrem començar a passejar per la universitat, on hi havia una fira del llibre i vàrem tenir oportunitat de relaxar-nos escoltant dos concerts de música mexicana i un altre de camerunesa. Després vàrem seguir la nostra caminada fins a l´alta torre Nacional de Canadà, de 553m, sense trobar massa res d´interessant durant el camí: molts blocs d´oficines i carrers deserts, perquè era diumenge i perquè feia un fred que pelava. Amb tot vàrem constatar una cosa, que a Canadà la gent era menys reticent a viure en blocs de pisos, com a Europa, i d´altre banda, a diferència d´Estats Units també hi havia moltes més construccions de pedra i de maons. Convencent-nos que Toronto tenia molt poc atractiu que oferir-nos, els següents dies els vàrem passar relaxats a casa de la família, treballant i també conversant amb en Christian, que era camioner i aquells dies no tenia feina, i la seva filla Zosha. Ambdós, ens van mostrar una actitud crítica envers Estats Units, cap a les seves polítiques i guerres internacionals i també cap a una part important de la societat, que vol tenir el dret de portar armes, no volen el sistema de sanitat universal i accepten que els estudiants paguin fins a tres vegades més que a les universitats del Canadà. També van criticar l´actitud dels quebequesos, dels quals no entenien que volguessin la independència del Quebec. Sense modificar el seu to crític, en Christian va acceptar ser entrevistat pel projecte ´`prenent el pols al món´`, opinant que el principal problema del món i també del Canadà eren els polítics estúpids, que només feien polítiques populistes per a ser reelegits, un problema de difícil solució perquè les tiranies o reialmes serien pitjor, tot i que l´educació milloraria la situació. A nivell personal en Christian es considerava feliç, però ho seria més si no hagués de treballar, encara que el secret de la felicitat és no preocupar-se pels diners.
Estava convençut que Algonquin era un parc nacional, sobretot perquè l´Ewa ens havia recomanat d´anar-hi quan ens havia deixat la targeta per a accedir als parcs nacionals gratuïtament, però quan vaig entrar al centre d´informació d´Algonquin perquè em recomanessin algunes caminades, el rànger que em va atendre em va dir: - Ho sento, aquest és un parc provincial i aquesta targeta no és vàlida, hauries de pagar l´entrada de 16$. Em vaig quedar amb una cara estupefacte, al mateix temps que li responia: - Un moment, vaig a preguntar a la meva donar què fer. Però no ho vaig fer. Vaig tornar a la furgoneta i, sense explicar a l´Alexandra la conversa amb el rànger, vàrem entrar al parc amb la intenció de fer alguna excursió. Si hagués comentat a l´Alexandra que estàvem fent les caminades il·legalment i que ens aventuràvem a que ens posessin una multa, s´hagués posat histèrica i m´hauria fet abandonar el parc enseguida. Per això vaig esperar fins al següent dia, quan abans de finalitzar una bonica caminada li vaig comunicar les noticies. Naturalment no li va fer massa gràcia, i enseguida va accelerar el pas per arribar el més aviat possible al cotxe i escapar-nos dels límits del parc. En qualsevol cas, la desinformació de l´Alexandra ens va permetre visitar el Parc amb tranquil·litat. Fins i tot, l´Alexandra es va mostrar molt animada d´acompanyar-me a totes les excursions que vaig proposar a Algonquin, caminant pel costat de diversos llacs i envoltats de boscos que començaven a tenyir-se per la tardor. Segurament el parc ens hauria desencantat si no fos pel magnífic espectacle que oferia la tardor: entre alguns arbres de fulles verdes i fresques, molts altres ja havien canviat el color cap a groc, vermell, taronja i marró.
Toronto no ens havia fascinat en excés, en canvi Ottawa ens va encantar, perquè era més petita (tot i ser la capital del Canadà) i posseïa molts més edificis històrics. A Ottawa ens va allotjar en Dino, d´orígens italians, que vivia a prop del centre, per on vàrem estar caminant el dissabte i el diumenge. Toronto ja ens havia semblat una ciutat europea, però Ottawa ens va donar encara més aquesta sensació, sobretot pel seu centre històric, en el qual destacaven els magnífics edificis del Parlament i algunes esglésies del segle dinou. En Dino va ser un altre amfitrió que ens va tractar de meravella, potser massa, deixant-nos sopar fet el dia que vàrem arribar, malgrat ell ja sabés que havia de marxar i no podria menjar amb nosaltres. En Dino es va entossudir a invitar-nos a tot, però nosaltres no sempre ho vàrem acceptar, malgrat comprenguéssim que ell volia ser hospitalari amb nosaltres de la mateixa manera que ho havien estat amb ell, quan havia viatjat per diverses regions del món. En qualsevol cas, el dissabte l´Alexandra va cuinar i varem sopar els tres junts, tenint oportunitat conversar sobre diferents temes. En Dino ens va confirmar una observació que havíem fet a la carretera, que a tota la província d´Ottawa els cartells estaven escrits en Anglès i Francès, i continuació ens va explicar com funcionava al Quebec, on havia estat vivint casi tota la vida. Al Quebec era obligació per a tots els comerços de tenir els cartells en Francès i l´anglès només es podia utilitzar si les lletres eren com a màxim un 50% més petites que les franceses. Més tard, conversant sobre el Quebec, em vaig adonar que els quebequesos gaudien de les principals reivindicacions dels nacionalistes catalans. Fins i tot, el govern del Quebec tenia capacitat per a convocar un referèndum sobre la independència de la regió del Canadà, encara que en els dos convocats els separatistes no havien aconseguit el 50% dels vots (1980 40.44%; 1995 49.42%). En Dino havia votat en contra en l´anterior referèndum, igual que molts amics seus francesos que vivien a Montreal, manifestant que els secessionistes només ho eren per motius culturals, doncs l´economia de la regió es veuria perjudicada amb la separació. En una altre conversa, va comentar que els Estats Units i el Canadà són països molt productius, però per contra, els empleats a la majoria de les empreses només disposen de dues setmanes de vacances. Es per això que, l´única oportunitat que tenen els americans per a viatjar es agafar-se unes llargues vacances sense cobrar o simplement plegar de la feina per a poder viatjar durant un any, l´opció que va escollir en Dino per a poder viatjar per bona part del món. Boston, MA (veure sobre mapa) 03/10/2010:
Encara que només vaig visitar Boston durant un dia, va ser una ciutat que em va agradar, doncs a diferència de la resta de ciutats visitades als Estats Units, tenia algunes esglésies i edificis antics mig ocultats sota els gratacels i al mateix temps històricament havia sigut una ciutat molt important. Va ser aquí on es va iniciar la guerra d´independència entre els Estats Units i Anglaterra, esdevenint la primera colònia del Regne Unit a alliberar-se. Passejant per l´itinerari de la independència marcat amb una línia roja al terra durant 5 quilòmetres, vaig passar per la plaça on s´havia produït la massacra de Boston, quan cinc americans que protestaven per la pujada dels impostos van ser matats pels soldats anglesos. També a Boston va néixer el conegut Tea Party, quan desenes de ciutadans van decidir protestar llençant el mar tot el carregament de te de tres vaixells dels quals haurien hagut de pagar impostos si haguessin estat descarregats al port. També era possible visitar des del mateix itinerari diversos cementiris del segle divuit i dinou on hi havia enterrats diverses víctimes de la revolució o de les diverses batalles per la independència que es van produir al voltant de Boston. Separada només pel riu Charles, l´endemà vaig visitar la ciutat de Cambridge, al centre de la qual s´estén la famosa universitat de Harvard fundada al 1631, 150 anys abans de la independència, convertint-la en una de les més antigues del país, on al llarg de la història es van graduar fins a 8 presidents de la nació i fins a 75 premis Nobel. A Boston vàrem ser allotjats per una parella de Couchsurfing, amb els quals no va haver massa interacció, quelcom que vaig atribuir a la seva excessiva passió per la cervesa. Malgrat tot, en Jesse i l´Erin eren una de les parelles que havíem trobat més actives i ja portaven allotjades a més de 400 persones, potser perquè en Jesse era el germà del fundador a Couchsurfing. Una nit vaig decidir acompanyar a en Jesse en un pub i conversar una mica amb ell, però sincerament, no entenia massa la seva manera de parlar i les seves respostes semblaven massa enrevessades. De totes maneres, a través d´en Jesse, vaig aconseguir conèixer lleugerament el seu germà, Casey Fenton, qui havia tingut la idea de crear Couchsurfing després d´haver realitzat un viatge a Islàndia al 1999 i haver enviat un correu electrònic a 1500 estudiants preguntant-los per allotjament. Havent rebut fins a 50 ofertes d´acomodació, va pensar amb el potencial d´una xarxa de persones hospitalàries que s´estengués per arreu del món. Va ser així que al 2003 va fundar Couchsurfing, sense ànims de lucre, un projecte que, ajudant-se d´una eficient xarxa de voluntaris, compta actualment 2,2 milions de membres distribuïts en 237 països i territoris. De totes maneres, malgrat l´èxit, en Casey seguia obstinat a mantenir Couchsurfing com a una organització sense ànims de lucre, sense publicitat i finançant-se exclusivament de donacions, malgrat comenci a pensar de retirar-se del projecte -segons explicava el seu germà- i dedicar-se a alguna altre cosa que li reporti més rendiment econòmic de cara al futur. La nostra estada a Boston va coincidir amb les eleccions americanes de la meitat de mandat, en les quals el tea party o l´extrema dreta republicana va aconseguir molts bons resultats. Un moviment social que havia agafat el nom del mateix grup que havia lluitat contra els impostos que imposava la corona anglesa abans de la independència. Ens va estranyar que en Jesse fos la primera persona als Estats Units que es sentia identificat amb els republicans, doncs el moviment social de Couchsurfing en general està format per persones més ancorades a la mentalitat esquerra. De totes maneres la seva dona Erin era demòcrata i aquella tarda de les votacions es va produir una interessant discussió. L´Erin havia anat a votar, votant que estava d´acord a mantenir certs impostos en un formulari annex, però en Jesse no tenia intenció de votar perquè deia que si ho feia, votaria en sentit contrari a l´Erin anul·lant els vots de la seva dona. Però l´Erin considerava que la democràcia era més important als seus sentiments partidistes i va obligar a en Jesse a anar a votar, qui va escollir la butlleta republicana i va marcar l´opció d´anular els impostos consultats doncs -segons ell- mantenir-los era una mesura comunista. Malgrat tot, aquella nit vàrem saber que els demòcrates havien guanyat a l´estat de Massachusetts, del qual Boston n´és la capital, en canvi la majoria de ciutadans havien votat d´anular els impostos consultats, incloent una taxa a l´alcohol destinada a finançar associacions d´ajuda als alcohòlics. Montreal, QC (veure sobre mapa) 08/10/2010:
Montreal és la ciutat més gran de la província del Quebec, la segona ciutat més gran del Canadà, i la segona ciutat més gran amb parlants de llengua francesa (després de París). Durant dos dies, vàrem recórrer Montreal amb bicicleta, gaudint dels nombrosos carrils bici, que apropaven encara més la ciutat a la fisonomia europea, malgrat no disposés de cap centre històric suficientment interessant, igual a la majoria de ciutats visitades als Estats Units i al Canadà. El més interessant potser va ser el mercat de Jean-Talon visitat l´últim dia on venien fruites i vegetals a l´aire lliure a un preu molt més econòmic que els supermercats. Com sempre, el més apassionant a les ciutats americanes era la interacció amb la gent, particularment amb els nostres hostes, els quals van tornar a ser unes persones encantadores. En Guillaume, l´Émilie i la seva petita filla Saraï ens van allotjar de meravella, presentant-nos a diversos amics seus, tots ells francesos parlants, als quals els costava parlar fluidament l´anglès amb nosaltres. Durant un sopar amb els seus amics, en Guillaume ens va explicar la història del Quebec, iniciant la seva penitència després de la guerra dels 7 anys quan França va perdre el Quebec a mans d´Anglaterra. Després ens van contar que el sentiment d´independència quebequès es va accentuar a meitat del segle XX, quan els quebequesos només podien accedir a treballs de baixa remuneració. De totes maneres, actualment el Quebec disposa d´una gran autonomia dins d´un estat federal i els principals motius per a desitjar la independència bàsicament són culturals o sentimentals. Fins i tot podria ser que el Quebec perdés pes econòmic si aconseguís la independència, doncs no experimenta un espoli econòmic com a Catalunya on -segons els analistes- hi ha un dèficit fiscal del 10% del PIB català, és a dir, anualment un 10% de la riquesa catalana es distribueix a la resta d´Espanya. Tenint en compte això, em pregunto perquè les ànsies d´independència al Quebec son superiors a les des Catalans -segons intueixo- doncs a Catalunya no crec que aconseguís un resultat tan favorable com en el referèndum quebequès, on el 49.42% de la població va votar a favor de la independència. En un altre sopar a casa seva, vàrem preguntar a en Guillaume perquè en els bitllets de 20$ canadencs apareixia la imatge de la reina d´Anglaterra i els números de les carreteres estaven emmarcats dins d´una corona. En Guillaume es va posar a riure mig avergonyit i després va confessar que els creadors de la constitució de 1982 van declarar la independència d´Anglaterra però van preferir conservar la seva reina. Actualment Canadà no paga res a la reina, però sí manté econòmicament a un representant de la reialesa o governador que ha de ratificar totes les lleis aprovades pel parlament. Sense trobar sentit a aquest antiquat sistema polític, després ens vàrem preguntar també perquè hi ha tanta gent a favor de mantenir la reialesa en tants països, per exemple a Australia, on el 54.4% de la població va votar a favor de mantenir la monarquia al referèndum de 1999. Tornant a motivar-me amb el projecte ´`prenent el pols al món´`, vaig entrevistar en Guillaume en espanyol, qui opinava que el principal problema del món era la falta de comprensió entre les persones que empitjora la resta de problemes. A nivell regional, el principal problema de Canadà és la polarització de posicions i la divisió de la comunitat, que no permet que els líders siguin acceptats per tots. A nivell personal en Guillaume es considerava feliç i difícilment hi hauria res que el fes més feliç en un futur immediat, perquè s´aplicava el seu secret de la felicitat: viure, sentir-se i aprofitar-ho. A Montreal, l´Alexandra em va proposar de trobar-nos amb un altre noi de Couchsurfing, l´Alex, qui havia anat amb cotxe fins a Mèxic. Va ser important conèixer a través de l´Alex que difícilment podríem vendre la nostra furgoneta Chevy a Centre Amèrica i que millor fer-ho abans de sortir de US. Igualment, va ser interessant escoltar l´experiència de l´Alex a Mèxic, la qual no va ser massa bona, explicant que era un país en estat de guerra i que havia viscut diversos tirotejos i molts moments de tensió. Tant era així que, l´Alex manifestava que havia perdut les ganes de viatjar sol i que actualment aprecia de viure al Canadà, un país superficial, on com a mínim pot viure segur, tranquil i relaxat. L´única pega a la reunió és que l´Alexandra es va espantar, fins i tot jo, perquè tornava a témer que a Mèxic l´Alexandra tornés a tenir noves crisis de nervis comparables a les d´África o Pakistan. Finalment, varem aprofitar la nostra estada a Montreal per a retrobar-nos amb un bon amic del País Basc, l´Iñigo i la seva companya canadenca Sarah, als quals havíem conegut a Xian, a Xina. Després de 3 anys de viatge, la Sarah havia tornat a treballar, però l´Iñigo es trobava completament perdut, doncs no podia treballar legalment a Canadà i a Espanya no havia trobat feina. Vàrem passar forces hores conversant, sobre coses banals però també dels problemes que es troben molts viatgers, per a qui el viatge és una droga que els mantindrà enganxats tota la vida, una droga que només poden pagar amb diners, els quals s´acostumen a aconseguir treballant, obligant-los a estar llargs períodes ancorats en una oficina o fàbrica a l´espera de la següent dosis de viatge.
La ciutat de Quebec ens va encantar, i no és d´estranyar, doncs si fins ara ens queixàvem que les ciutats d´Amèrica del nord acostumaven a ser força avorrides i que els mancava la història de les europees, Quebec és completament diferent. La ciutat del Quebec va ser fundada al 1608, essent considerat el primer assentament permanent (no post comercial) a Amèrica del Nord construït per no espanyols. En concret va ser fundada pels francesos, els quals hi van alçar un ciutadella de portentoses muralles, constituint l´única ciutat emmurallada a Amèrica del Nord. Malgrat tot, les muralles no van impedir que la ciutat caigués en mans dels britànics al 1763, al final de la guerra dels set anys contra França. Apart de les muralles i els carrers empedrats, la ciutat conserva moltes de les seves antigues cases construïdes de pedra, amb finestrals subdividits en petits rectangles de vidre, teulades inclinades de pissarra o de metall, petites finestres sobresortint de les teulades,... Ocupant molts d´ aquests edificis hi havia restaurants, comerços i galeries de marcada estètica francesa entre els quals era agradable de passejar, cosa que vàrem fer els dos dies que vàrem passar a Quebec, tot i el fred que feia (10ºC). A la ciutat del Quebec vàrem ser rebuts per un home, en Denoit, que contínuament estava allotjant a diferents viatgers de Couchsurfing, amb qui ens vàrem sentir a gust a pesar del seu temperament fred i distant que contrastava amb els anteriors hostes del Canadà. Interessant-me sobre els sentiments quebequesos, en Denoit em va explicar que ell era separatista perquè volia protegir la llengua i cultura del Quebec, la qual desapareixeria en 100 anys si no fos per les lleis que impulsen a la província, obligant a utilitzar el francès, unes lleis que acostumen a ser tombades pel tribunal constitucional de Canadà, per una constitució que no ha estat firmada pel Quebec. De totes maneres, també em va comentar que molts francesos no volen la independència perquè temen que economia se´n ressenti. Finalment, preguntat per la possibilitat de celebrar un nou referèndum d´independència en el futur, en Denoit es va mostrar pessimista i va comentar que mai aconseguirien la independència, perquè cada vegada arribaven més immigrats no identificats amb la cultura quebequesa, els quals eren necessaris perquè els quebequesos i canadencs no tenen suficient natalitat.
Havent passat casi tots els dies al Canadà en ciutats, allotjats per diferents membres de Couchsurfing, teníem ganes de tornar a la natura i dormir íntimament a la furgoneta, malgrat el fred de les nits (5ºC). De totes maneres, a les nits ens estàvem organitzant millor, havíem comprat unes noves mantes i abans de dormir i al matí enceníem una estona el motor per a caldejar-nos lleugerament. El primer dia vàrem visitar el parc de Nacional de Jacques Cartier, a pocs quilòmetres al Nord del Quebec, on vàrem poder utilitzar la targeta que ens havia deixat l´Ewa de Toronto per a no pagar. El parc ens va agradar, sobretot perquè era tardor i totes les fulles dels arbres estaven tenyides de groc, moltes de les quals ja havien caigut. Potser ens va captivar més el Parc Provincial de Algonquin, però a Jacques Cartier també vàrem fer una caminada fins al cap de munt d´una muntanya, d´on es gaudia d´una bona panoràmica que ens va acabar d´encisar. El següent dia vàrem començar la nostra marxa cap a l´est seguint la costa nord del golf de Saint Lawrence. Teníem ganes de fer molts quilòmetres i d´arribar a indrets llunyans, però les oficines de Canadà i Quebec funcionen excel·lentment (molt millor que a US) i ens van donar tanta informació per a visitar diferents atraccions al llarg del camí que al final vàrem haver d´abandonar els destins més llunyans per falta de temps. A la sortida del Quebec vàrem visitar la cascada de Montmorency, una de les més altes de Canadà amb 84 metres, bonica però naturalment no tan espectacular com les cataractes de Niagrara també al Canadà. A continuació varem aturar-nos a la grandiosa basílica de Santa Ana (l´àvia de Jesús), on s´estava celebrant una missa amb molts pocs assistents, confirmant-me la sospita que al Canadà la societat era molt menys religiosa que als Estats Units. A la tarda vàrem aparcar el cotxe al poble de Baie Saint Paul, que diferents persones ens havien recomanat de visitar. Però, encara que Baie Saint Paul fos un poble de cases antigues i interessants ens va desencisar, pels nombrosos cotxes que contínuament transitaven pels carrers i per la gran quantitat de cables d´electricitat o comunicacions que connectaven les cases, impossibilitant una bona foto. El que sí ens va agradar molt més va ser la petita illa de Coudres, on vàrem anar a passar la nit, creuant el mar amb un freqüent ferry gratuït. L´endemà ens vàrem acabar de captivar amb l´illa, la qual vàrem recórrer durant una hora, abans d´agafar el ferry altre cop cap a terra ferma. D´allà vàrem seguir la nostra marxa cap a l´est, aproximant-nos a la ruta de les balenes, una extensa àrea de la costa que és freqüentada per moltes espècies de balenes, algunes de les quals hi tenen el seu hàbitat permanent. Malauradament, no vàrem veure cap balena cap de les vegades que ens aproximàrem als espadats. A al vespre vàrem creuar el fiord de Saguenay amb un altre ferry gratuït i l´endemà ens vàrem dirigir cap la Baie Sainte Marguerite, on en teoria es poden observar balenes beluga. Vaig fer una bonica caminada fins a la badia, però la marea estava baixa i no hi havia rastre de les balenes. Sortosament, aquell mateix matí vàrem rebre la resposta per correu electrònic d´un home de Couchsurfing que ens oferia d´allotjar-nos a Les Eucoumins, un poble molt pròxim a Tadoussac, on ens trobavem en aquells moments. Després de visitar la Baie Sainte Marguerite, a la tarda ens vàrem dirigir cap a casa en Piere, qui ens va rebre meravellosament. Comentant-li la poca fortuna amb les balenes, en Piere ens va fer mirar per la finestra de casa seva, direcció al mar, i just davant nostra vàrem observar sorpresos l´esquena negra d´una balena que sobresortia de l´aigua i a continuació s´enfonsava mostrant la gran cua a l´aire per uns instants. Excitats per la visió, en Piere ens va proposar i convèncer de visitar el Cap de bon desir, on les balenes eren més freqüents. Però allà no n´hi havia i poc més tard vàrem tornar a casa d´en Piere, davant de la qual vàrem poder observar unes poques balenes més que sobresortien entre les onades. Al vespre, després de dutxar-nos i de reservar un ferry per a creuar el golf de Saint Lawrence cap el sur, varem sopar uns deliciosos macarrons cuinats per l´Alexandra. durant el sopar em va sorprendre l´amiga quebequesa que en Pierre havia convidat, qui no entenia l´anglès gens ni mica, igual que molts altres francòfons, una situació molt diferent a Catalunya, on absolutament tots els catalans entenen l´espanyol. Després de sopar vaig començar a interessar-me per les opinions d´en Pierre, qui va resultar ser molt anti-americà o anti-US, opinant fins i tot que l´atac a les torres bessones de l´11 de setembre havien estat planejats pel govern dels Estats Units per a tenir una excusa per a envair Afganistan. L´endemà vàrem continuar la conversa mentre passejàvem pel petit poble de Les Escoumins, tornant-ne ben ràpid pel fred i vent que feia. Malauradament, al arribar a casa en Pierre tenia un missatge al telèfon informant-nos que el ferry de Les Escoumins havia estat cancel·lat pel mal temps. En Pierre ens va informar que a Baie Comeau i a Godbout hi havia un ferry més gran que mai s´aturava amb temporal, però aquests estaven plens per aquella tarda i vàrem reservar plaça per un altre ferry a les 11 del matí. Varem despertar-nos d´hora de casa en Pierre i vàrem recórrer els 250 quilòmetres que ens separaven de Godbout, sota una intensa pluja i ventolera. Però al arribar ens varen informar que el ferry havia estat cancel·lat per la mala mar i que podíem provar d´agafar el ferry de les 5 de la tarda des de Baie Comeau. Desanimats per aquests imprevistos, vàrem recular els 50 quilòmetres fins a Baie Comeau i ens varem tancar a la biblioteca municipal connectats a Internet i esperant que passés el temps. Finalment, a mitja tarda vàrem anar cap al ferry, on ens van anunciar que aquest partiria en breu perquè el temps havia millorat. Malgrat tot, un cop ens vàrem fer a la mar ens vàrem preguntar com deuria estar d´agitada la mar al matí, perquè a la tarda el vaixell es movia tant que de poc l´Alexandra i jo vomitem. L´Alexandra no parava de dir que volia tornar a casa i sincerament, en aquell moment també un desitjava, però no pas més tard, quan per fi vàrem desembarcar.
Vàrem dormir a prop de Matane, on havíem desembarcat, sota una fina pluja que no va deixar de caure tota la nit. L´endemà, veient que la climatologia no millorava, vaig estar a punt de modificar l´itinerari i no conduir els 400 quilometres al voltant de la península de Gaspesie. Però després de connectar-nos una estona a Internet i de consultar una optimista predicció del temps, vàrem decidir d´arriscar-nos. I definitivament va valer la pena, perquè al vespre (després de perdre algunes hores parant-nos a comprar, cuinant i menjant) vàrem arribar al Parc Nacional de Forillon, el qual ens va oferir una fantàstica vista del cap rocós que s´allargava mar enllà. Vaig baixar a fer algunes fotos per la platja i l´endemà al matí en vaig fer uns quantes més durant una bonica caminada fins a un mirador al cap de munt dels espadats, amb magnífiques vistes al cap de Forillon. Més tard vàrem seguir el nostre trajecte vorejant la península de Gaspesie, aturant-nos a l´encantador poble de Perce, davant del qual s´alçava una majestuosa roca rodejada pel mar. I finalment vàrem dormir sortint de la península de Gaspesie, molt a prop d´on vivia un noi de Couchsurfing, qui s´havia ofert d´allotjar-nos però ens havia facilitat un número de telèfon que no funcionava. L´Alexandra em va comentar que ja li estava bé, doncs estava cansada de trobar-se amb gent i haver d´interactuar, cuinar,... De totes maneres, si ens trobàvem viatjant i dormint a la furgoneta, l´Alexandra també es queixava que feia massa fred per a cuinar al migdia o que al matí no tenia cafè calent. Pel que fa a mi, ja m´estava bé de trobar-nos amb menys gent, però necessitàvem prendre una dutxa en els propers dies i seria bo que fóssim allotjats. L´endemà vàrem tornar a connectar-nos a Internet i vaig estudiar fins on podíem arribar els següents dies, decidint finalment de no arribar-nos fins a Cape Breton a Nueva Escocia i visitar només la ciutat de Halifax, on vàrem demanar allotjament a través de Couchsurfing. Era una llàstima no poder visitar Cape Breton, recomanant per molts dels nostres amics, però estàvem condicionats per la data d´entrada als estats Units i no volíem fer masses quilòmetres amb presses. En pocs dies, el 25 d´octubre ja faria un mes que hauríem entrat al Canadà, el temps mínim per a tenir possibilitat d´obtenir un nou visat per US de sis mesos. De totes maneres, si no ens el donaven, encara teníem possibilitats d´allargar el visat anterior sis mesos més si ho sol·licitàvem abans del 26 d´octubre. Així doncs, forçosament havíem de creuar la frontera el dia 25. De camí a Halifax vàrem visitar el Parc Nacional de Kouchibouguac , on vàrem passar la nit malgrat diviséssim un parell d´óssos negres al capvespre. L´endemà vàrem fer una petita passejada pel parc, caminant per una passarel·la per sobre uns aiguamolls fins a la platja, interessant però deslluïda pel vent i el fred. Sortint del parc ens vàrem connectar a Internet i contents vàrem llegir que un home s´oferia a allotjar-nos a Halifax, on per fi ens podríem dutxar després de 6 nits acampant. Potser era una de les vegades que havia estat més temps sense dutxar-me en tota la vida i, encara que fes fred i pràcticament no transpiréssim, si no haguéssim estat allotjats, ja tenia clar que aquella nit faríem una excepció i dormiríem en un hotel.
En Wayne va ser un altre excel·lent amfitrió, tot i que també una mica especial. Ens va rebre en alburnós en una casa plena de llibres, caixes i andròmines per tot arreu. De seguida ens va explicar que era un militar canadenc retirat i que els darrers anys havia estat fent negoci venent llibres i trastos a mercats de segona mà, però ho havia deixat i encara no s´havia desempallegat dels productes que tenia amuntegats amb l´objectiu de vendre. Poc més tard vàrem començar a intuir quines eren les seves dues veritables passions: l´ocultisme, aplicant la numerologia a l´Alexandra; i el sexe, conformant-se només en explicar-nos diferents anècdotes sobre el grup de sadomasoquisme que es reunia cada dissabte a Halifax. En qualsevol cas, deixant de banda els centenars de llibres sobre esoterisme a les prestatgeries i els nombrosos vibradors, pinces i manilles que havia abandonats per tot arreu, en Wayne era un home interessant, divertit i hospitalari. Mentre l´Alexandra es quedava descansant i rentant roba, el dijous, en Wayne em va portar a fer un tour per Halifax, aprofitant que tenia una targeta per a estacionar als aparcaments reservats als minusvàlids. Durant el recorregut, en Wayne em va estar explicant diferents algunes anècdotes hilarants del seu treball com a militar, intercalades amb diferents episodis de la història de Halifax, una ciutat afectada per moltes calamitats. Un dels primers indrets on em va portar va ser al memorial de Ford Needham, dedicat a les 2000 víctimes mortals de la major explosió pre-atòmica de causes humanes, provocada durant la primera guerra mundial, al 1917, quan dos vaixells que transportaven municions i TNT van xocar al port natural de Halifax. Cinc anys abans, al 1912 una altre catàstrofe havia ocorregut relativament a prop de Nova Escòcia (província de la qual Halifax n´és la capital) quan el gran vaixell Titànic va xocar contra un iceberg i es va enfonsar. Molts dels cossos de les víctimes recuperades van ser transportats i enterrats al cementiri de Halifax, visitat per desenes d´autobusos de turistes diaris durant els anys posteriors a la projecció del film Titànic. També varem visitar la ciutadella construïda pels anglesos al segle dinou, des d´on es gaudia d´una bonica panoràmica de la ciutat, la qual em va donar la sensació que no tenia massa res més per a oferir-me. De totes maneres, l´endemà vaig tornar al centre de Halifax amb l´Alexandra per a descobrir si realment la ciutat era interessant de visitar, però després d´afrontar les baixes temperatures tornant a recórrer el centre caminant i amb un autobús gratuït i ens vàrem decidir d´abandonar desil·lusionats la ciutat i dirigir-nos a un poble que en Wayne ens havia recomanat de visitar. Peggy´s Cove era un poble de pescadors, al sud oest de Halifax, que realment valia la pena visitar. Malgrat el vent gèlid que bufava, tant bon punt varem enfilar la carretera de darrera el poble cap al far, la vista em fer aturar el cotxe al mig de la carretera i vaig sortir a fer fotos del petit far, el mar enfurismat i els dramàtics núvols que donaven el toc final.
Durant aquest primers mesos d´aquest viatge de dos anys per Amèrica, mentre conduïa, nombroses vegades l´Alexandra i jo hem estat conversant sobre con serà la nostra vida al establir-nos a Catalunya, després d´un total de sis anys viatjant. És posterior a aquestes converses que inevitablement tinc la sensació que aquesta última etapa del viatge s´estigui acabant molt abans de que arribi a la seva fi. En part, suposo que aquests pensaments es deuen a l´excessiva placiditat del viatge per Amèrica, sense emocions fortes ni xoc cultural. Potser, l´únic que de moment ha aconseguit interrompre la nostra respiració ha estat les meravelles naturals que ens reservava aquest continent, com podien ser el Gran Canyó del Colorado o el Parc Nacional de Yellowstone. De moment a Canadà no hi havia hagut res que ens hagués sorprès en sobre manera però, sense saber-ho, els dos últims dies ens esperava una altre sigil·losa meravella natural al Nord Oest de Halifax, a la badia de Fundy, la qual diàriament expira i exhala amb les seves dues marees uns 115 bilions de tones o metres cúbics d´aigua. Diferents persones al Canadà ens havien recomanat d´anar a veure les marees a la badia de Fundy, les més elevades del món, però fins que no ens hi vàrem anar apropant i en vàrem començar a llegir algunes dades, no vaig pensar que poguessin resultar tan espectaculars d´observar. Però realment ho eren. Segons els oceanògrafs, el temps que tarda una gran onada de recórrer tota la longitud de la badia de Fundy (290 quilòmetres) és pràcticament el mateix al temps que tarda un període de la marea (decréixer i créixer). Aquesta coincidència estableix una freqüència de ressonància que al final de la badia provoca altures de la marea anormals. En concret, dues vegades al dia s´obtenen diferències de 17 metres entre el nivell més baix i el més alt de la marea, completament extraordinari si tenim en compte que els màxims desnivells de les marees a arreu del món no superen els 2 metres. Seguint una recomanació d´en Wayne, nosaltres vàrem anar a observar aquestes espectaculars marees a Halls Harbor. Al matí, al despertar-nos, la marea estava baixa i vaig poder caminar entre els pocs vaixells del petit port que reposaven sobre la terra, mentre el mar feia espetegar les onades lluny de l´espigó. Però al migdia, l´espectacle era completament diferent, l´aigua havia pujat 9 metres respecte al matí i els vaixells es gronxaven sobre el seu ambient natural, mentre el mar feia espetegar amb força les onades contra els esculls, fent saltar l´aigua per sobre aquests. El contrast de les dues visions, separades per només sis hores era fantàstic, casi sobrenatural. Meravellat per aquell espectacle, a la tarda vaig conduir il·lusionat cap al cantó nord de la badia de Fundy, on l´Ewa de Toronto ens havia recomanat d´observar la força de la marea des del cap de Hopewell. I efectivament, la màgia es va repetir el següent dia. Ben d´hora al matí l´aigua s´havia enretirat i havia deixat al descobert una gran extensió de terra i també unes misterioses roques erosionades per l´acció de la marea. Vaig passejar per la platja que havia estat submergida durant la nit i vaig passar-me una bona caminant entre grans clapes d´algues i descobrint senders ocults entre les roques. Passades unes hores, al migdia vaig tornar, i no vaig poder estar-me de tornar-me a meravellar perquè l´aigua havia pujat 10 metres i només deixava veure la part superior de les roques i havia recobert una extensió enorme de terra nua. Arcadia National Park (veure sobre mapa) 26/10/2010:
Tot just vàrem haver creuat la frontera entre Canadà i els Estats Units, l´Alexandra es posà a cridar de contenta. Anteriorment havia passat algunes nits sense dormir estressada i tement que tindríem problemes. En realitat, l´únic problema que podíem tenir era que els oficials de la frontera no ens volguessin allargar en visat sis mesos més. Però jo estava convençut que podríem persuadir als policies que simplement érem turistes i no teníem intenció de quedar-nos permanentment als Estats Units. I efectivament, els oficials no ens ho van posar massa complicat per a renovar els nostres visats. Vaig intentar compartir amb la mateixa intensitat l´alegria de l´Alexandra però no em vaig poder estar de recriminar-li que havia estat inútil patir tantes nits sense motiu. El segon dia a Estats Units vàrem arribar al Parc Nacional d´Arcadia i vàrem dormir en un dels seus desèrtics aparcaments. Però l´endemà al matí va aparèixer un Rànger disposat a posar-nos una multa de 100$ per haver dormit en el parc nacional, quelcom il·legal. Sortosament, quan vaig treure el meu permís de conduir internacional comentà que li resultaria massa complicat posar-me la multa i ens advertí de no tornar a acampar en un parc natural, perquè havia introduït el meu nom al sistema i a la següent vegada no hi hauria clemència. Poc més tard de la visita del Rànger ens vàrem posar en marxa i vàrem ascendir amb el cotxe fins a la muntanya Cadillac, al centre del parc, des d´on es gaudia de formidables vistes de la península mig emboirada i ennuvolada. A continuació ens vàrem dirigir cap a Sand beach, on tenia intenció d´ascendir una via ferrada fins al cim del pic Beehive, però la roca estava mullada i relliscava força i a mig camí vaig decidir recular. No volia arriscar a trencar-me una cama i conseqüentment haver d´abandonar el viatge temporalment. Per la tarda vàrem començar a fer camí cap al petit poble de Castine, que teníem la intenció de visitar el següent dia. Però l´endemà es va passar tot el matí plovent i no vàrem tenir més remei que dirigir-nos cap a Portland sense visitar Castine, ni tampoc Augusta, la capital de l´estat de Maine. |
|
