Globetour - Diari

Documento sin título

Qui som

>> Diari <<

Diari
Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:

País:

‹ Anterior (30/04/2006)  MES   Següent (2006-06-29)›                     ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran)  PAÍS   Següent (2009-11-18 - Romania)›

Turkey

Istanbul (veure sobre mapa)

30/05/2006:
M’he despertat i m’he dirigit altre cop cap al control de passaports. Em temia que podia tenir problemes per tenir el visat d’ahir i efectivament, el policia m’ha dit que havia d’obtenir un altre visat. Però a després de la llarga cua dels visats, l’home d’allà m’ha comentat que el visat d’ahir era vàlid per tres mesos. He tornat al primer policia i m’ha fet veure que el segell que m’havien estampat ahir tenia la data de l’any 2004 i que per tant necessitava un altre visat. He tornat a l’altre edifici i l’home, després de parlar per telèfon amb el primer m’ha fet comprar un altre visat. Però quan he arribat altre cop al policia m’ha dit que li hauria de pagar 5ˆ. Jo li he dit que no, perquè ahir no vaig haver de pagar res per passar aquest control. Però ell, tossut, m’ha dit que no era ahir, que el segell el tenia de feia dos anys. Jo també, tossut, li he dit que no havia de pagar res. Llavors m’ha dit que jo no viatjava com a turista i que hauria de pagar 25ˆ. Jo he insistit que sí i finalment he demanat de parlar amb el seu superior. Però de sobte s’ha arreglat i m’ha posat el segell.

En el segon control, tement el problema de la documentació del cotxe, he posat un bitllet de 10ˆ entre els papers, però quan ha caigut sobre la taula del policia, m’ha demanat que el recollís. Ha mirat amb atenció el document de l’assegurança que vaig trobar ahir, on aparec com a conductor, i s’ha convençut que tot estava correcte. En el tercer control ni m’han mirat l’autocaravana i he entrat per fi a Turkia.

Les carreteres de Turkia per les quals he circulat estaven en molt bon estat, de dos carrils per sentit, excepte en alguns trams que l’estaven arreglant. El paisatge seguia essent igual que el de Grècia. Muntanyes pelades, plenes d’arbustos i alguns arbres de tant en tant. A la dreta hi tenia el mar, amb la majoria de les platges oblidades i alguna poble de tant en tant.

He parat en un poble al costat del mar per a nedar una mica i tal com em temia, l’aigua estava força bruta, o així m’ho ha semblat. Aquesta zona de Turquia està entre dos estrets entre el Mediterrani i el Mar Negre, hi circulen molts vaixells i l’aigua deu estar força estancada. Tot i així he nedat una mica i en algunes zones l’aigua estava gelada. Bé, potser l’aigua no estava tant estancada com pensava.

He arribat a la gran Istanbul, una ciutat de 12 milions d’habitants. Per sí sola és molt més habitada que molts països Europeus. Ja m’ho esperava però tot i així, Istanbul m’ha sorprès per la seva modernitat i riquesa. Grans Edificis, grans avingudes, cotxes nous i la gent vestint exactament com a la resta d’Europa. Preguntant he aconseguit arribar al centre. Bé, una ciutat de 12 milions d’habitants no pot tenir centre, però he arribat al punt on havia quedat per trobar-me amb la Sinem, una noia que havia contactat a través d’Internet. Quan he arribat a la Plaça de Taksim m’he adonat que apart de les grans avingudes, la resta de la zona eren petits carrerons per on no podia entrar la Hymer. He donat algunes voltes i he trobat un forat en un dels pocs llocs on es podia aparcar de les avingudes. M’ha vingut un home i m’ha dit que li havia de pagar per l’aparcament. Hem estat negociant el preu i li he pagat uns 10ˆ. Després m’he adonat que li he donat massa però demà ja m’hi discutiré.

M’he trobat amb la Sinem i una seva amiga i hem anat a passejar per un passeig que sortia de la plaça Taksim. Un passeig similar al Portal de l’Angel de Barcelona, ple de centres comercials i gent, però molt més llarg. L’amiga de la Sinem es volia comprar una faldilla i mentrestant he intentat mantenir una conversació fluida amb la Sinem, que li costava força expressar-se en Anglès.

La Sinem és una noia senzilla i amigable. Treballa d’Enginyera, tot i que no he sabut entendre en quina especialitat. Es considera musulmana, malgrat tot hem anat a beure una cervesa. Llavors li he comentat que a Espanya, els pocs musulmans que hi ha no beuen alcohol. Ella m’ha comentat que hi ha gent que opinarà que ella no actua com a musulmana, però ella s’hi sent. M’ha explicat que a l’est de Turkia la gent és molt més tradicional que a l’oest i a Istambul. M ‘ha comentat que Istanbul està dividit per en tres parts, per tres mars o canals, tot i així la gent es mou d’una banda a l’altre sense problemes. Per exemple, ens trobàvem a la part Europea d’Istanbul però ella vivia a la part Asiàtica.

31/05/2006:

Aquest matí he agafat la bicicleta i m’he dirigit cap a l’anomenat vell Istanbul. Ha estat una passejada molt interessant. Com ja va essent costum a Istanbul m’ha tornat a sorprendre l’aire de modernitat del barri antic, tot i que la vida seguia essent tradicional en molts aspectes: Pescadors sobre el pont de Ataturk, venedors ambulants, els bazars, els cants de les mesquites,...

Mentre estava visitant la Mesquita blava, un meravellós edifici construït fa 400 anys, he conegut un noi molt interessant d’Azerbajdzan. En Farid treballava al departament presidencial d’Azerbajdzan i es trobava en trànsit a Istanbul dirigint-se cap a Romania, on havia d’organitzar una visita que el seu president havia de fer allà. En Farid només tenia quatre hores per a visitar Istanbul però em va ser molt amable conversant amb mi una bona estona.

Em va explicar que Azerbajdzan té molts problemes amb Armènia perquè segons ells Armènia posseeix part del seu territori. Em va comentar que si no s’arreglen les coses pròximament podia tornar a esclatar el conflicte. Després vàrem parlar de religió. Em va explicar que després de visitar la Meca es va sentir reclamat per Déu i ara seguia més estrictament els dictats de l’Alcorà. Li vaig comentar que estava llegint l’Alcorà per què m’agradava conèixer sobre religions i li vaig expressar les impressions que havia tingut. L’inici de l’Alcorà és molt radical i si el llegeixes al peu de la lletra invita directament a la guerra santa. Però el Farid em va explicar que l’Alcorà necessita un mestre que t’expliqui el context de cada capítol. Em va comentar que el capítol que mencionava va ser inspirat a Mahoma en una època de gran conflicte amb Jueus i Cristians.

Entre mig de la conversa, vaig prendre el pols al món amb ell. En Farid opinava que el principal problema del món és que la gent es mata entre ella, és a dir, les guerres. Si la gent fos més bondadosa i amable entre ella es solucionaria el problema. La religió podria ajudar a que hi hagués bondat. La solució individual seria començar ser bondadós amb la família. A Azerbajdzan tenen un problema amb polític amb Armènia que pot desembocar amb guerra. Segons Azerbajdzan, Armènia té ocupat part del seu territori. En Farid es considera feliç perquè viu, somriu, viatge,... És més feliç quan al seu voltant la gent també somriu. El secret de la secret és personal i difícil d’explicar.

Després vaig anar a passejar entre les petites botigues de l’immens bazar de kapali Carsi, ocupant un pulcre edifici pintat de tonalitats blaves. Allà vaig presenciar amb una curiosa subhasta de diners (dolars, euros,...) amb tot de gent cridant i parlant amb tres o quatre telèfons al mateix temps. Després vaig ensopegar amb una celebració radical de la independència d’Istanbul (o quelcom similar) amb música, banderes i consignes.

Quan he arribat a la Hymer, cap a les cinc, l’amo del bar que tenia al costat de l’autocaravana m’ha comentat que el vehicle era massa gran i li molestava. Li he intentat fer entendre que a mitja nit marxaria perquè em seria més fàcil trobar aparcament. Llavors ha aparegut el cobrador d’ahir i m’ha dit que li havia de tornar a pagar el mateix preu pactat ahir, però jo li he dit que com que marxaria a mitja nit i ell no tenia potestat per a cobrar-me no li pensava pagar. Llavors m’ha dit que si no li pagava em trencaria la bicicleta. I jo que li trencaria el cap. Llavors ha vingut un traductor que ha posat pau. Finalment hem acordat un preu de 3ˆ fins a mitja nit. Però l’home del bar havia avisat la policia mentrestant i he hagut de marxar. Les noies d’ahir ja m’havien explicat que hi havia una màfia d’aparcaments a Istanbul, pots aparcar a zones prohibides si pagues a la màfia que al mateix temps deu pagar a la policia.

He donat unes voltes més per la moderna Istanbul i he trobat un aparcament de pagament on hem estat negociant una bona estona el preu i finalment m’hi he quedat.

Al vespre m’he trobat amb la Esra (que havia contactat per Internet) i una seva amiga. Els he explicat el problema de l’aparcament i m’han proposat d’aparcar la Hymer en un aparcament gratuït de la ciutat amb vistes al mar. Ens hi hem dirigit i realment el lloc estava molt bé, però a uns 10 quilometres del centre i a uns 200 metres sobre el nivell del mar. He deixat l’autocaravana allà i hem anat amb el cotxe de l’Esra a beure una cerveses a una terrassa a prop del mar.

La Esra i la Ceilan son dues cosines molt agradables, ambicioses i ben situades en el món laboral. Primer s’han interessat pel meu país, després m’han explicat que Turkia està dividida en dues parts ben diferenciades. L’Oest, és modern, pròsper i molt similar a la resta d’Europa. En canvi, l’Est és tradicional, arrelat al passat i molt similar a l’Iran i la resta de països del mig orient. Em comentaven que és injust que per a causa de l’Oest estiguin tenint tants problemes per entrar a la Comunitat Europea.

Després vaig prendre el pols al món amb elles. Les dues consideraven que el principal problema del món era la falta de treball i d’oportunitats en molts països, fet que provoca gana, no accés a la sanitat,... La falta de treball es podria solucionar políticament, però també amb educació. Apart, la Ceilan opinava que un altre problema global és que el món ric no ajuda suficientment al pobre. El principal problema a Turquia és que falta molta educació, sobre tot a l’est de Turquia i amb la gent que ve d’allà. La solució seria política, destinant-hi més diners, però personalment també participant com a voluntari en organitzacions. L’Ersa es considera feliç perquè les ambicions que tenia s’han compliert i perquè té noves ambicions que espera que es compleixin, de totes maneres seria més feliç amb un xicot o marit. La Ceilan no es considera feliç perquè està molt avorrida de la rutina laboral de cada dia, tot i que té una bona feina. Seria feliç si no necessités guanyar diners, de totes maneres, amb el temps lliure intenta fer coses que la facin feliç. El secret de la felicitat és just mirar les coses pel cantó positiu i estar satisfet de la pròpia vida.

Quan ens vàrem acomiadar davant de la Hymer vaig decidir de tornar a moure-la i tornar d’intentar d’aparcar més cap al centre. Vaig fer els 10 quilometres per dins de la ciutat, vorejant el mar, diferents discoteques de luxe, gratacels,... Finalment vaig aparcar en un carreró de la ciutat antiga on hi havia altres cotxes aparcats.

01/06/2006:

Aquest matí, mentre estava escrivint el diari, han picat diverses vegades l’autocaravana. He obert la finestra i hi havia l’home d’una agència del costat molt empipat que m’ha dit que havia de marxar en seguida. Li he proposat de moure la Hymer una mica més endarrera, perquè no molestés el seu negoci, però m’ha dit que no, que havia de marxar. No li he fet cas i he seguit treballant. Llavors ha tornat a venir encara més enfadat dient el carrer era seu que avisaria la policia. No he entès perquè deia que era seu i he trobat correcte que avisés la policia. Però finalment ha vingut un home terriblement simpàtic que m’ha explicat en un anglès perfecte que l’agencia del costat era de lloguer de cotxes i que pagaven a l’ajuntament pel dret d’aparcar en tot el tros de carrer, malgrat que no hi hagués cap senyal que ho indiqués.

He engegat de nou amb la intenció de tornar a l’aparcament de pagament del dia anterior. Però a mig camí he preguntat el preu a un altre aparcament de pagament i l’he trobat molt econòmic i he aparcat a l’ombra d’un arbre.

Abans d’entrar a l’aparcament se m’ha creuat un ciclista carregat de motxilles que m’ha cridat “Espanya!!” en una pronunciació perfecte. Potser era espanyol, o no. En qualsevol cas, ja fa temps que m’adono que el meu viatge no té res d’especial, que hi ha molta altre gent que viatja, amb condicions molt més complicades, i de segur amb moltes experiències molt més interessants d’explicar que les meves.

He estat treballant fins tard, fins a les sis de la tarda, bàsicament traduint el diari a l’anglès. Després m’he anat a connectar a Internet per enviar-lo. I finalment m’he relaxat tirant fotos a la mesquita blava al capvespre. Mentre estava enfocant un minaret al costat de la lluna se m’ha apropat un home i m’ha començat a explicar la història de la mesquita. La mesquita té sis minarets, tota una provocació dels Otomans envers els àrabs, ja que fins llavors només la mesquita de la Meca tenia sis minarets. En qualsevol cas, els van construir, tot i que no van alçar un setè que també estava en el projecte.

Em vaig voler acomiadar de l’home lliurant-li unes poques monedes però me les va rebutjar i va seguir parlant i parlant. I com que era interessant m’hi vaig quedar. Llavors li vaig proposar de fer-li una entrevista per a prendre el pols al món amb ell. No tenia la camera de filmar però en vaig prendre notes.

L’home opinava que el principal problema del món era la falta de treball. Aquest problema a Turquia es solucionaria entrant a la Unió Europea. Creia que el radicalisme i el fundamentalisme era el principal problema de Turquia i potser del món islàmic. Es preocupava que els sunites i els chiites estiguessin enfrontats, que tinguessin diferents mesquites per a pregar, diferents “cafe houses” on relaxar-se,... Llavors li vaig comentar que segon l’Alcorà (que estic llegint) l’Islam era una religió unida, a diferència del cristianisme. La seva resposta em va sorprendre ja que em va respondre que l’Alcorà estava escrit per un home (en comptes de ser inspirada per Déu) i que també es podia equivocar. Ell no es considerava feliç, tot i que quan tenia oportunitat d’explicar el seu coneixement als turistes per a canvi poder ajudar la seva família es sentia realitzat. De totes maneres, seria més feliç si no hi haguessin guerres i el món fos més net. Per exemple, ell, en comptes de tirar les burilles dels cigars al carrer se les guardava o les deixava amagades en una cantonada. Per finalitzar, em va explicar que tothom té el secret de la felicitat amagat al seu cor, si tenim cura del nostre cor descobrirem aquest secret.

02/06/2006:

Havia enviat forces mails a gent (noies) d’Istanbut a través del portal couchsurfing.com. Els havia enviat des d’Atenes, una ciutat on no m’havia pogut trobar amb ningú d’Internet. Així doncs, aquest matí tenia una altre cita, amb la Eylem, i la seva amiga Duygu, que s’ha presentat més tard.

La Eylem és una noia esbojarrada, riallera, dolça, feliç i plena d’amor. És com el dia. Llueix uns quants tatuatges i piercings i té un passat una mica marcat per les drogues. Ara només fuma marihuana i menja bolets de tant en tant, per a trobar-se a sí mateixa. Es defineix a sí mateixa com a una fada gat o com a un àngel amb ales de plàstic.

La Duygu és una noia molt més tranquil•la, necessitada d’amor, romàntica, receptiva, responsable però també somiadora. És com la nit. No utilitza els bolets o altres drogues però està connectada amb la mare naturalesa. Li costa més expressar-se amb anglès, tant mateix té una gran voluntat per a comunicar-se i expressar les seves idees. Encara que els silencis amb ella no resulten gens incòmodes.

La Eylem es va presentar amb una recipient amb menjar típic turk preparat per ella i la seva tieta. No sé si va llegir al diari que últimament tothom em regala menjar típic del país, però és un detall molt bonic. Eren unes croquetes d’arròs amb aroma de llimona embolicades en una fulla verd fosc i un postre molt melós i alguns fruits secs.

Hem anat a l’anomenat Sultanahmet (o barri antic) on hem comprat unes cerveses i ens les hem begut estirats a la gespa a l’ombra d’arbre. Abans però, la Eylem i la Duygu han invocat els esperits de la naturalesa perquè beneïssin les begudes. Després de conversar sobre fades, somnis, coincidències, els he proposat d’entrevistar-les per a prendre el pols al món.

Segons la Eylem, el principal problema del món és que la gent no s’estima i no es respecte. Si la gent tingués amor dins seu faria coses millor i s’acabarien molts dels problemes del món. Personalment elles intenten respectar a tothom i estimar el màxim possible. El principal problema de Turquia és l’Educació, que no és accessible per a tothom, apart de que la universitat pública no és del tot bona. La solució estaria en tenir més universitats i voluntaris. La Eylem és feliç simplement perquè viu, encara que a vegades hi hagi problemes. Hem de ser feliços de les petites coses i agrair el que tenim, per tant no vol expectar ser més feliç aconseguint quelcom.

La Duygu creia que el principal problema del món és el diner i les guerres provocades per aquest i el poder. Pensant en els altres els solucionaria part del problema. Personalment ella pot intentar explicar al seu voltant que hem d’intentar estimar més i ser menys egoistes. També considerava que el principal de Turquia era l’Educació, i la falta d’educació entre dones a l’Est de Turquia. Explicava que el seu avi no entenia que ella com a dona estudiés, ja que quan es casés no ho necessitaria. Ella intenta explicar que això és un problema. La Duygu es considera feliç perquè viu i perquè estima la natura i la gent. Ella i la Eylem son felices quan abracen la gent, però els altres no ho entenen. La Duygu seria més feliç ajudant al món i també coneixent més gent interessant. El secret de la felicitat és l’amor, si hi ha amor hi ha felicitat. Els vaig comentar que la gent quan s’enamora a vegades es sent infeliç, em vam respondre que si l’amor fos incondicional ningú es sentiria infeliç.

Cap al vespre hem mogut altre cop la Hymer cap a Taksim. Aquest cop hem aparcat a un altre lloc, també de pagament.

Hem begut unes altres cerveses en unes escales, mentre la Eylem i la Duygu es feien passar per turistes amb els nois que les abordaven. Després hem anat a ballar i beure més en un parell de discoteques o clubs que es trobaven a l’àtic d’un parell d’edificis. Un d’ells estava a l’aire lliure i m’ha sorprès escoltar entre la música tecno la crida a la pregaria des dels altaveus d’una mesquita del costat. Ningú s’ha immutat i tothom ha seguit ballant.

03/06/2006:
He deixat Istanbut enrera. Enrera he deixat altre vegada unes altres molt bones amigues. Amigues inoblidables. No només a Istanbul. Les darreres setmanes he deixat molt bones amigues i amics en altres ciutats que també han quedat enrera. Hi ha molts moments que m’agradaria repetir, allargar-los. Però no em sento trist. Em sento lliure. Em sento ple d’amor que vaig escampant per tot el món. Em sento estimat. Em pregunten: “quan tornaràs?” i potser no tornaré mai. O potser tornaré a repetir el mateix viatge per a tornar a saludar els vells i bons amics que hauré deixat a cada ciutat.

M’he acomiadat de la Duygu com si m’acomiadés d’un amor d’estiu. Jo pujat a un furgoneta groga que m’havia de portar al centre i ella al carrer. Ens hem anat dient-nos adéu amb les mans fins que hem desaparegut darrera el trànsit. Un parell d’hores abans m’havia acomiadat de la Eylem amb una forta abraçada. I de la Denise, amb un parell de petons.

La Denise l’altra seva amiga. Les tres son inseparables però diferents. Així com la Eylem és com el sol i la Duygu com la lluna, la Denise és com la terra. Sembla material, pràctica, autosuficient. Sol i la lluna es persegueixen i donen voltes al voltant de la terra. O era el revés? La terra juntament amb la lluna donen voltes al voltant del sol?

Aquest migdia, les tres amigues m’han enviat un missatge perquè em reunís amb elles a l’altre cantó de la ciutat, a l’altre banda del mar (sempre em confonc i l’anomeno riu), a Àsia. Tal com m’han suggerit he agafat una furgoneta groga que en seguida s’ha omplert amb vuit persones i hem marxat. Creuar al mar (no més ample que el riu Danubi), lentament (a causa del trànsit) des d’un dels dos ponts (només n’hi ha dos) és tot espectacle. Els vaixells navegant per sota, les mesquites que destaquen gràcies als seus minarets, els gratacels a la part Europea, les blocs d’habitatges a la part Asiàtica. La part Asiàtica segueix essent moderna i Europea (en molts moments podia imaginar-me estar a Barcelona o altres ciutats Mediterrànies). De totes maneres, la part Asiàtica és més residencial, sense gratacels i edificis de despatxos, amb més supermercats i botigues de barri i menys bars, restaurants, hotels i botigues de moda.

Hem estat tota la tarda conversant mig adormits per la calor i per la marxa del dia anterior. Després m’he quedat un parell d’hores estirat en un parc a la vora del mar conversant amb la Duygu. Entre moltes coses, m’ha explicat la relació que havia tingut amb el seu ex-xicot, amb el que havia trencar feia dues setmanes.

El seu ex-xicot és una mica esquizofrènic i molt mentider. Durant dos anys havia estat mentint a la Duygu, segons ell per a fer-la feliç. A la Duygu li agrada somiar i ell la feia somiar dient-li que tenia una casa a Ankara, amb un equip de gravació i molts instruments, que ella podria tocar i cantar al seu grup,... I moltes altres invencions. Però es clar, les mentides no s’aguanten per sempre d’empeu i els somnis de la Duygu es van enfonsar.

Ara estic escrivint aquestes paraules, uns 50 o 100 quilometres lluny d’ella, d’elles. Demà en seran moltes més. Però no estic trist. En certa manera estic content. He arribat a Istanbul i he conegut una ciutat que em tenia encuriosit, que desconeixia. I ara el meu viatge seguirà cap al nord, cap a noves ciutats que em reclamen, que m’intriguen, que també vull descobrir: Bucarest, Kiev, Moscu,...

Edirne (veure sobre mapa)

04/06/2006:

Havent dinat he arribat a Edirne, una ciutat a molt propera a la frontera amb Bulgària i Grècia. La ciutat no apareix a la guia Europera que utilitzo, però apareix com a localitat de gran interès a l’atlas que també utilitzo. Simplement seguint la carretera principal he arribat al centre. Si més no, a mi m’ha semblat que em trobava al centre.

El centre d’Edirne està ple de boniques mesquites. N’hi ha una d’immensa més elevada del resta de la ciutat, rodejada per un parc ple de gent ajaguda i de nens corrent darrera d’alguna pilota. Hi ha una altre mesquita amb dos minarets ben curiosos, l’un és enorme i està adornat amb una sanefa en forma de zig-zag. L’altre és molt més petit, tot i que sembla del mateixa mida des d’alguna perspectiva, i està adornat amb una sanefa amb relleu en forma helicoidal. La gent passejava tranquil•lament, segurament perquè era diumenge. Algunes botigues estaven obertes, en canvi, el que semblava un bazar estava tancat.

M’he descalçat i he entrat a la mesquita que es troba més elevada. M’he assegut en un racó i m’he relaxat admirant les pintures simètriques de les cúpules i les parets i contemplant la gent que es conversava o pregava en solitari. Al cap d’una estona de contemplació ha sonat pels altaveus la crida a la pregaria. No m’he mogut d’on estava assegut, però han començat a entrar creient que s’han dispersat per tota la mesquita. Han estat pregant, de peu, de genolls i postrant-se en senyal d’adoració, cadascú des del seu lloc i al seu ritme. Però en un moment determinat, s’ha escoltat un cant i tots, uns cinquanta, s’han encaminat cap al davant de l’ermita, ocupant cadascú una cel•la d’estora, l’un al costat de l’altre. Llavors, mentre el cant seguia la seva crida, s’han posat fer les adoracions coordinats i en grup. Finalment el cant s’ha acabat, cadascú ha tornat al lloc que ocupava abans i ha seguit la pregaria en solitari. Tot el procés ha durat uns deu o quinze minuts. En acabar, els creients han marxat o s’han quedat seguint amb la lectura o les conversacions d’abans.

Cap al vespre he creuat la frontera amb Bulgària sense cap problema (després de pagar una taxa de desinfecció del vehicle i de circulació per les carreteres búlgares) i he fet nit en un poble no masses quilometres enllà.

Bulgaria

Veliko Tarnovo (veure sobre mapa)

05/06/2006:

Quan he obert les persianes al matí m’he adonat que algú havia llençat un ou contra el parabrises. He intentat no molestar-me i a la primera gasolinera l’he netejat a fons i incident solucionat.

He arribat a Kazanlak al migdia. Igual que Edirne, Kazanlak no apareixia a la meva guia de viatges però a l’atlas apareixia com a població d’interès o amb algun monument protegit per la Unesco. He aparcat a prop d’on m’ha semblat el centre de la població. Allà hi havia una gran plaça on uns militars semblaven preparar una desfilada militar. De la plaça en sortien dos carrers restringits al trànsit, tranquils però plens de comerços i pubs. En un extrem d’aquests carrers he trobat un museu i he decidit anar a preguntar allà pels punts d’interès de la població. Allà, una dona molt amable m’ha comentat que el museu és un dels punts d’interès i després m’ha continuat explicant que la població és coneguda perquè fa anys es van trobar les ruïnes d’un antic poblat thracià, del segle 2 i 3 BC. Aquest poblat actualment està sota l’aigua perquè van descobrir les ruïnes just després que hi planegessin construir un pantà, molt necessari per a la zona. De totes maneres, totes les peces trobades allà es troben al museu per on la dona m’ha guiat. Entre aquestes peces hi ha una màscara d’or, peces de joieria, àmfores i gerres gregues,...

Després, la dona del museu m’ha indicat que podia visitar una tomba d’un dels reis thracians que estava a pocs minuts d’allà. Es veu que la zona està plagada de tombes thracianes, generalment construïdes amb grans blocs de pedra, tancats hermèticament, i pintats a l’interior. Les tombes estaven amagades sota petits turons, però sembla que amb el temps les han anat descobrint totes.

A la tarda cap al tard he arribat a Veliko Tarnovo, aquest sí, un poble que recomanava la meva guia de viatges, bàsicament per una gran fortalesa en un extrem de la vil·la. Quan he arribat, la fortalesa estava tancada. Per tant, he anat a aparcar més cap al centre, que es podia reconèixer per la gran quantitat de casinos que hi havia (locals plens de màquines escura butxaques). Al centre he trobat un cibercafè. Després d’estar-hi connectat una bona estona he anat a fer una cervesa en un pub que per ser dilluns estava força animat.

Les carreteres a Bulgària estan força bé, però res a comparar amb les gregues i les turques (de l’oest). Per altre banda, el paisatge es torna molt més verd.

Romania

Bucarest (veure sobre mapa)

06/06/2006:
La fortalesa de Veliko Tarnovo no té res d’especial, tot i així, hi he estat passejant una hora ben agradable. Després he seguit direcció a Russe, una ciutat que fa frontera amb Romania. Però m’he parat una estona a mig camí, perquè l’al·lèrgia m’estava afectant de valent el nas i també m’estava fent mal un queixal. M’he pres alguns medicaments i després de dormir mitja horeta i de dinar m’he trobat perfectament bé i he seguit el camí.

Contràriament al que em pensava, creuar la frontera amb Romania ha estat molt senzill i ràpid. Un policia Romanès m’ha preguntat on em dirigia i li he comentat:
- Ara vaig a Bucarest i després cap a Ucrània.
- Oh no! Hauries d’estar a Ibiza. – M’ha contestat.

La carretera que uneix la frontera amb Bucarest està força bé, amb dos carrils per sentit en casi tota la carretera excepte en uns quants trams on estan construint el doble carril. He observat més carruatges tirats per cavalls que a Bulgària (o aquesta ha sigut la meva impressió), i molts camperols treballant el camp, això sí, com a tot arreu.

L’entrada de Bucarest ha sigut una mica caòtica. La carretera s’ha convertit en un carrer estret ple de sotracs que transcorria pel costat d’una línia de tramvia. Milers de cables unien els edificis i pòsters en totes direccions. La ciutat m’ha semblat molt més pobre que Sofia. De totes maneres, quan he arribat al centre, seguint les indicacions d’un home que sabia parlar Italià, m’ha sorprès la seva grandiositat (aquesta era la impressió que volia causar Cescescu).

He aparcat en un carreró sota un bloc d’habitatges, he netejat la Hymer, m’he dutxat i he trucat a la Hana, una noia amb la que havia quedat però que no m’havia contestat l’últim missatge. Al final hem quedat a la plaça Universitat.

La Hana és una noia estranya, rebel. Sempre ha preferit la llibertat als diners i això es pot observar en la seva manera de ser. Ha viatjat per tot Romania i molts altres països fent autostop, dormint a qualsevol lloc, menjant del que la gent li oferia, això sí, sempre en companyia perquè creu que seria massa perillós viatjar sola essent noia. I ara, tot i que té una bona feina, està plantejant-se de abandonar-ho tot per tornar a la carretera.

Fa temps que mantinc comunicació amb la Hana a través d’Internet, havíem comentat alguna vegada de la possibilitat de viatjar junts, però crec que en aquest primer encontre no hi ha hagut suficient química com per què ens animem a tornar-ho a comentar.

He proposat a la Hana d’entrevistar-la i no s’ha mostrat molt interessada. Opinava que no tenia res que aportar i que les meves preguntes eren massa genèriques, però finalment ha acceptat ser entrevistada. La Hana opinava que els problemes mundials només eren problemes si els vèiem com a tals, simplement son successos que passen. Segons la Hana, la gent de Romania es queixa que son pobres i que no son feliços, però ella creia que no era real, ningú es mor de gana, fins i tot que són molt feliços. Per exemple no coneixen a Romania casi ningú pateix depressió. Un problema real de Romania és la corrupció que es solucionarà amb el temps. Ella intenta no pagar als corruptes per a col·laborar en la seva desaparició. Els metges, mestres, policia,... cobra diners de la gent per a treballar millor. La Hana es considera contenta, encara que no coneix el terme felicitat. La manera d’estar més contenta és alliberar-se i fer el que li ve de gust. El secret de gaudir de la vida és treballar per trobar-se un mateix per després trobar-se en el món.

Després de l’entrevista hem caminat una mica per la ciutat, en la foscor, a un pas molt accelerat (a la Hana li agrada caminar ràpid). Hem anat a un local on ens hem servit una cervesa i hem demanat un parell de plats un d’ells, típic a Romania: pollastre amb cireres. Bé, segons ella no es massa típic, m’ha comentat que per una banda els agrada menjar molta carn i per l’altre molts plats son dolços, com per exemple una sopa calenta de fruites que la Hana odia.

07/06/2006:

Aquest matí, mentre em preparava per a traduir el diari de Grècia a anglès he pres una decisió difícil. No traduiré el diari a anglès. Hi perdo massa temps i de moment només el reben unes 200 persones. En canvi, el diari en català i espanyol el reben unes vuit o nou mil persones. Ja us vaig explicar que utilitzo una base de dades d’emails de l’empresa on treballava. Alguns d’aquests usuaris s’han esborrat però molts altres em feliciten i m’animen a seguir escrivint. Molts dels que reben el diari en anglès son amics que he fet durant el poc que porto de viatge, em sap greu per a ells, de totes maneres els seguiré enviant les fotografies que vagi fent.

Estava deslligant la bicicleta de la Hymer per anar a l’ambaixada de Moldavia (i treure’m el visat per entrar al país) i anar el punt d’informació turística, quan se m’ha apropat un noi i m’ha preguntat si l’autocaravana era meva. Al comentar-li que sí s’ha començat a interessar molt pel meu viatge. M’ha explicat que és violinista, solista, pel que es veu força bo ja que viu d’això (www.romanianpiano.ro) i li ha permès de viatjar per molts països fent concerts. Però el seu somni és retirar-se i fer un viatge similar al meu. Potser ens trobem de nou a la carretera.

Li he proposat de fer-li una entrevista dins l’autocaravana per al meu projecte, i tot i que no tenia massa temps, ha acceptat encantat. L’Alexandru opinava que el món hi havia molta gent pobre, milions, que no té aigua corrent, electricitat, suficient menjar,... De totes maneres això no forma part del principal objectiu a solucionar pels països. Per altre banda tampoc opinava que tot el món hagués de gaudir del mateix nivell econòmic. La solució hauria de començar des de baix, ajudant-nos entre nosaltres i sentint-nos millor ajudant. La gent hauria de conèixer aquests problemes i preocupar-se. Les ONGs són positives, però generalment no del tot eficients. El principal problema de Romania són els Romanesos, la manera com pensen i com actuen a causa d’estar tants anys sota el comunisme. La gent espera ajuda de l’estat i no vol treballar més del que estan acostumats per sortir de la pobresa. Que la gent fos més disciplinada i acceptés les noves regles (per exemple de trànsit) és el primer pas de la solució del problema. Ell simplement intenta obeir les regles. L’Alexandru es sent bé, tot i que no sap si definir-ho com a felicitat. Seria més feliç si tingués més temps per a fer coses que realment li agraden. De fet, li agradaria retirar-se de la música i viatjar, tot i que actualment es troba atrapat pel sistema i és difícil sortir-ne. Hi ha gent que espera ser feliç essent estimat, o tenint diners,... De totes maneres, un dels secrets de la felicitat és no buscar-lo, simplement has d’estar preparat per a ser feliç.

A l’ambaixada de Moldavia m’han informat que havia d’anar al consulat i m’han donat la direcció. Després he anat al punt d’informació turística, que segons la meva guia europea era una agència de viatges, però aquesta agència de viatges ja no existia. Per tant, a Bucarest hauré de carregar amb tota la guia Europea per a disposar de mapa, o arrencar-ne les pàgines del mapa, o dibuixar-me un croquis del mapa a ma... Ja veurem què faré...

Després de dinar he sortit a connectar-me a Internet. Sense ordenador, perquè enlloc em deixaven connectar-lo. He tornat al cap d’un parell d’hores a la Hymer, on ja m’he quedat perquè s’ha posat a plovisquejar.

Malgrat que ahir la Hana intentés convèncer-me que Bucarest és més ric i pròsper que Sofia, continuo pensant que no, que és més pobre, però ja en trauré les conclusions demà, que en faré la visita turística.

08/06/2006:

Al final no aniré a Moldavia. Inicialment no tenia previst entrar a Moldavia, però abans d’ahir vaig pensar que podia creuar el país per anar a Ukrania, que volia visitar des de Odesa cap a Kiev. Però ahir, consultant la guia de viatges amb tots els punts d’interès per la zona, vaig decidir dirigir-me cap al nord, creuant tot Romania i sense passar per Moldavia i arribar-me finalment a L’viv (Ukrania), per després anar cap a l’Est fins a Kiev. Seran més quilometres però crec més interessants.

Aquest matí he sortit a recórrer amb bicicleta la majoria dels punts d’interès de Bucarest segons la meva guia. Si us haig de ser sincers, no es una ciutat que m’atragui massa. De totes maneres, té un parell d’esglésies del mil set cents amb unes pintures molt boniques a l’interior i un gran passeig ple de fonts força interessant, tot i que també una mica descuidat. Al final d’aquest passeig es troba la plaça Uniri, amb moltes més fonts, i més al fons amb el monstruós parlament, concebut per Ceausescu. La llàstima, apart de ser monstruós, és que per a construir-lo juntament amb la plaça Uniri van haver de derruir un barri sencer.

He quedat al migdia amb la Tea. La Tea és una noia simpàtica que acabava de tenir un examen de periodisme. No sap massa bé com encarar la seva vida, perquè per una banda les seves amigues treballen mentre estudien i en certa manera li agradaria fer el mateix. Però per altre banda, ella no ho necessita, perquè el seu pare l’ajuda. En qualsevol cas, acabava de rebutjar una oferta força bona de treball. Parlant del meu viatge m’ha comentat que és el somni de casi tothom. Jo li he comentat que també és el somni de casi tothom tenir un cotxe fabulós. Llavors ella m’ha confessat que prefereix complir el segon somni.

Després de passejar per la Catedral, una zona que curiosament ella no havia visitat mai, li he proposat de fer-li l’entrevista per a prendre el pols al món. Primer s’ha mostrat una mica tímida i cohibida, però finalment ha acceptat.

La Tea pensa que el principal problema del món és que la gent no pot fer el que realment vol, potser per la falta de diners o la pobresa. La Tea col·labora com a voluntària en una organització periodística i creu que així ajuda en part a la solució del problema. El problema de Romania és la pobresa. Amb el temps i l’ajuda d’altres països es solucionarà. La Tea és considera feliç, intenta sentir-se completa en la seva vida però al mateix temps tenir inquietuds. El secret de la felicitat pot està en treballar amb gent que et pugui ensenyar i a partir de la qual créixer.

Al vespre he quedat amb la Vera i dues seves amigues. Les tres treballen i les definiria com una mica esbojarrades. Hem anat al barri antic, on hi ha una zona restringida al tràfic molt descuidada i forces bars i pubs. Hem estat bevent cervesa mentre conversàvem i fèiem broma. Hem parlat sobre les diferències entre els homes i les dones, per exemple m’ha sorprès que la Vera pogués conversar concentrada amb mi i al mateix temps escriure un missatge, impossible per a mi.

He anat a dormir tard, perquè després hem acabat a un pub amb molt ambient, on posaven molta música que m’era desconeguda, no només romana, i on m’he adonat que les noies romaneses son una mica tímides i tancades, com a mínim en aquell local.

09/06/2006:

M’he despertat força tard. He aprofitat la tarda per a treballar i connectar-me a Internet. Al vespre he mogut la Hymer cap al sud del centre, on hi ha una bugaderia. He aparcat casi al davant i hi he deixat la roba bruta que tenia acumulada. Després he anat a fer unes fotos i a fer una cervesa.

Aquests dies m’ha sorprès la religiositat de la gent. Si observes a prop d’una església, molta gent que passa per davant es senya amb respecte. Potser passa en tots els països ortodoxos, però no m’hi havia fixat fins ara. La Tea ahir em va comentar que no es tracta de religiositat, simplement de tradició. Llavors vàrem discutir si religió i tradició no es poden considerar casi sinònims.

Una altre fet sorprenent que fins ara només he observat a Tirana (a Europa), és veure nens drogant-se respirant amb bosses de cola o de dissolvent al centre de la ciutat. Son nens que juguen entre ells, molesten altres vells captaires o simplement demanen almoina als semàfors. Les amigues d’ahir em van comentar que hi ha màfies que els exploten (o si més no els organitzen). I és possible que sigui així, perquè avui al vespre m’ha sorprès dos nens demanant caritat als semàfors vestits en pijama i amb gosset als braços. Una imatge molt tendre i colpidora quan estàs anant cap a casa per posar els teus fills al llit, però us diré que durant el dia no he vist cap nen d’aquests vestits en pijama.

Acabaré amb un altre detall de Bucarest. Si mires al cel, Bucarest sembla una immensa teranyina (naturalment exagero). Hi ha cables creuant els carrers per a tot arreu. I això només és el principi, perquè en els pòsters hi deixen enrotllats els cables per si mes endavant en necessiten tirar més.

La impressió que he tingut doncs, és que Bucarest és una ciutat poble, força més que Sofia (havia tingut aquesta discussió amb la Hana), malgrat que tingui una impressionant plaça al centre de la ciutat, amb fonts, parcs i tots els edificis amb rètols i anuncis lluminosos.

Brasov - Transilvania (veure sobre mapa)

10/06/2006:

Potser hauré de retirar tot el que vaig escriure ahir. Avui, sortint de Bucarest, direcció cap al nord, cap a Sinaia i Brasov, m’he adonat que el nord de Bucarest és molt més ric que el sud i el centre de la ciutat. La Tea ja m’havia explicat que la gent rica acostuma a viure al nord, cap a la perifèria, perquè es veu que els vents i la contaminació van cap al sud. No sé si la causa en serà la contaminació, però en realitat, el nord està ple de grans edificis de despatxos, cases unifamiliars, i els carrers molt ben asfaltats.

Sortint de Bucarest, també m’ha donat la sensació que les afores de la ciutat també estan més desenvolupades al nord que al sud, com si Romania es volgués aïllar de Bulgària. Més al nord, les planícies i prats s’han convertit en muntanyes i boscos i he començat a entrar a Transilvània, la terra de Dràcula i dels vampirs.

He parat a Sinaia, un poble de boniques cases i hotels del segle passat i anterior, amb forta influència germànica. El poble s’enfila peu una vall. Uns centenars de metres més amunt hi ha un interessant monestir i una mica més enllà un fabulós castell o palau, que altre vegada recorda als bonics castells alemanys. Es veu que des de fa segles la cultura germànica exerceix una forta influència a les muntanyes de Transilvània.

S’ha posat a ploure de valent i no he tingut ocasió de visitar un altre castell al mateix poble. Així doncs he seguit el camí cap a la petita ciutat de Brasov.

Havia quedat a les set amb l’Alexandra a Brasov davant de l’església negre, d’estil gòtic i de pedra. L’Alexandra m’ha caigut molt bé, però ja la descriuré millor demà, perquè hem quedat per anar junts a Sibiu. Hem estat passejant pel centre antic de Brasov conversant sobre filosofia, somnis, projectes,... Més tard hem anat a visitar el castell de Bran, un dels castells de Vlad Tepes, l’empelador que originar el personatge Dràcula.

16/06/2006:

He passat una setmana fantàstica a Transilvània, bona part del temps acompanyat de l’Alexandra. A l’inici del viatge m’havia donat la llibertat de quedar-me més temps del que tingués previst en algun punt de l’itinerari que considerés que valgués la pena. I Transilvània és una regió que enamora, encara que la bona companyia també hi ha ajudat. M’agradaria molt tornar a repetir aquesta setmana amb l’Alexandra en una altra seqüència del meu itinerari, li ho vaig proposar i potser ens podrem retrobar a Escandinava.

L’Alexandra és una estudiant de dret que al mateix temps treballa en el departament legal d’una gran empresa de telefonia. Tant mateix, no és una noia materialista ni centrada en el món material. És una noia somiadora i plena d’ambiciosos projectes: filosòfics, literaris, periodístics, professionals, de viatges,... Potser masses projectes perquè actualment es comença a adonar que no els podrà abastar tots i que n’haurà d’abandonar pel camí. És una noia intel·ligent i amb molta iniciativa. També és molt reflexiva, moltes estones se les passa en silenci concentrada i pensant en les seves coses. És oberta i mostra molt segura de sí mateixa, però quan s’aparta del món que coneix i domina es tanca i es torna insegura. Encara que ha confiat en mi i junts ens hem endinsat en terrenys inexplorats. És una noia preciosa.

Transilvània és una terra verda, plena de prats, boscos frondosos i altes muntanyes, algunes nevades. La molta gent treballa al camp, amb aixades, arrancant les males herbes; o amb alfals, tallant l’herba alta; molts altres vigilen una o dues baques, que generalment pasturen lligades d’una cadena lligada de les banyes. Per les carretes hi ha molts carruatges tirats per un o dos cavalls, algunes vegades amb un pollí corrent al costat. Els carruatges estan carregats de fusta, palla, paquets, homes, dones, nens o tota la família.

Hi ha molts petits pobles als costats de les carreteres amb cases unifamiliars, però de tant en tant, també ensopegues amb una gran ciutat, moderna, pròspera i generalment amb un casc antic amb forta influència germànica, amb esglésies gòtiques i algunes d’ortodoxes. Cal esmentar, que Transilvània no va ser invadida pels Turcs o Otomans, en part gràcies a Blad Tepes.

El diumenge vàrem visitar Sibiu, la ciutat on estudia l’Alexandra. És una ciutat que estan arreglant a marxes forçades, ja que al 2007 serà capital mundial de la cultura. Ara ja és interessant de visitar-la, però ho serà molt més l’any vinent. El dimarts vàrem iniciar una excursió de dos dies per Sighisoara, una vila amb una interessant ciutadella medieval, on va néixer Blad Tepes. Al vespre vàrem arribar a Cluj Napoca, una ciutat que segons l’Alexandra seria la capital de Transilvània si aquesta fos independent (alguns ho desitjarien ja que culturalment i geogràficament és molt diferent de la Romania de Bucarest). El diumenge ens vàrem perdre per les captivadores muntanyes de Apuseni.

En una d’aquestes interminables carreteres de corbes, esperant trobar una gasolinera després de circular durant quilometres amb reserva, vàrem entrar en un petit poble que a diferència dels altres tenia una antiga gasolinera. Allà ens va atendre un noi. Com que no ens podia cobrar amb visa, vaig contar tots els bitllets que tenia i els hi vaig donar perquè carregués el gasoil. Després li vaig demanar aigua per a la Hymer i amablement em va treure una manguera connectada en un dels labavos.

Mentre la Hymer es carregava, el noi em va començar a parlar amb espanyol. Em va comentar que havia estat treballant un temps a València recollint taronges, però no li va agradar. Prefereia treballar aquí, a la gasolinera i als fins de setmana de discjokey, en un club del poble. A més a més, deia que les noies d’Espanya generalment eren grasses i que a Romania les noies eren més atractives. Jo li vaig comentar la meva opinió, a Romania les noies son precioses, però també n’hi ha a Espanya i a Catalunya.

Un d’aquests dies, em va sorprendre que l’Alexandra definís els Romanesos com a llatins. En realitat parlen una llengua llatina, que es pot arribar a comprendre si poses força atenció. Vàrem està discutint la qüestió i em va acabar admetent, que malgrat la llengua, culturalment són més pròxims a la cultura germànica que a l’anomenada llatina. Els grecs (o helènics), en canvi, no es consideraven llatins (per la llengua) però es consideraven de cultura mediterrània.

Entre altres temes també vàrem parlar del famós Dràcula i dels seus vampirs. A Transilvània no hi creuen, perquè no deixa de ser una llegenda moderna. En canvi, es veu que són terriblement supersticiosos. Creuen en bruixes, esperits, fantasmes,... Per exemple em va parlar dels esperits que es queden a les cruïlles de les carreteres, perquè no saben on dirigir-se. Per aquest motiu, a les portes de moltes cases hi ha pintada una creu, i a darrera, l’all no hi falta.

Naturalment, també vaig entrevistar l’Alexandra. Opinava que la falta de comunicació interpersonal és provoca la majoria de problemes del món. Hauríem de comprendre millor les altres cultures. Segons l’Alexandra el principal problema de Romania és la falta de respecte al món del treball que es solucionaria amb una actitud positiva. L’Alexandra és feliç perquè es considera independent i pot ajudar als altres. Seria més feliç tenint més temps. El secret de la felicitat és agafar-te temps per anar a la muntanya a respirar aire pur.

Avui divendres, al migdia, després de treballar una mica i de connectar-me a Internet (igual com alguns altres dies d’aquesta setmana) m’he acomiadat temporalment de l’Alexandra amb una forta abraçada i un petó i he començat a fer camí cap a Ucraïna. Fa temps que m’oriento observant la posició del sol. Però avui, arribant a la frontera m’ha sorprès que la carretera es dirigís tota l’estona direcció al sol ponent en comptes del Nord-Oest, tal com indicava al mapa. Però no ha sigut fins més tard, que m’he adonat que degut a la latitud (ja força més al nord) i a l’època de l’any (pròxima al solstici d’estiu) el sol es pon cap al Nord-Oest.

A la frontera de Romania m’han dit que havia de pagar la taxa de desinfecció (aquests dies, a les carreteres de Transilvania vaig haver de passar com a mínim per a 10 túnels de desinfecció). Jo els he indicat que ja havia pagat aquesta taxa a l’entrada de Romania. Però ells m’ha indicat que l’havia de pagar dues vegades. Però finalment m’han preguntat de quin país venia i m’han deixat passar. Uns metres més enllà un policia m’ha demanat el comprovant del pagament de la taxa de carreteres. Crec que el vaig pagar a l’entrada, però no trobava el paper. De totes maneres, lliurant el passaport i la resta de papers no m’han tornat a demanar la taxa.

Mentre esperava a la cua de la frontera amb Ucraïna, he agafat la guia europea i he llegit que havia d’haver demanat el visat d’entrada amb antelació, que valia uns 40 o 100€. Tenia la pàgina marcada, però amb el pas del temps m’havia oblidat completament d’anar a una ambaixada i demanar-la. Ja em pensava que hauria de tornar a Bucarest, i més per ser espanyol, perquè feia pocs dies s’havien enfrontat Espanya i Ucraïna als mundials de futbol i Ucraïna havia perdut. Però m’han anat demanant els típics documents i m’han deixat passar sense problemes i sense pagar res. Això sí, han estat regirant tota la Hymer, traient roba, retirant caixes, descargolant cargols. I al cap d’una hora i mitja m’han preguntat: “Portes narcòtics”, jo he contestat “No” i m’han deixat seguir.

Ukraine

Lviv (veure sobre mapa)

17/06/2006:

A vegades també faig coses dolentes, com per exemple avançar amb línia contínua. Avui ha sigut la segona vegada que em paren. Ja em van parar a Transilvània. Allà em van posar la multa, els vaig dir que no portava diners i em van deixar marxar dient-me que l’havia de pagar abans de dos dies (no la vaig pagar). Avui els policies eren molt més ambigus. Primer m’han dit que em retenien el passaport i que havia d’anar a un banc a treure diners. Però no em deien l’import de la multa i en comptes d’això em preguntaven l’import de les multes a Espanya. Finalment m’han escrit en un paper 100hry. Els he dit que s’esperessin i he anat al cotxe. He calculat l’import en euros i eren 15€. He tornat amb 15€ i els he lliurat al cap. Ell m’ha tornat 5€ dient que era la propina. I he marxat mentre ells cridaven visques a Espanya (no sé si pel partit de futbol de feia uns dies). Ha sigut la primera vegada que he sobornat i no em sento estrany.

Però no ha sigut l’última. Pocs quilometres més enllà un altre policia m’ha aturat, aquesta vegada per circular massa ràpid. De totes maneres, crec que només m’ha parat per ser turista, ja que no tenia pas enfocada la pistola captadora de velocitat contra mi.
En Krzysiek de Polònia m’havia comentat en un mail que si hagués nascut a l’Europa de l’Est no tindria tants problemes a les fronteres, ja que estaria acostumat al soborn. Així doncs, aquest cop ja he lliurat directament 5€ i el policia m’ha tornat la documentació sense problemes.

La bona notícia de les carreteres ucraïneses és que la gasolina només costa 0,6€/litre.

Les carreteres cap a Lviv han transcorregut enmig d’una planícia, amb petites ondulacions, i amb un paisatge molt similar a les zones planes de Transilvània. Potser Ucraïna és una mica més sec, al no tenir les muntanyes a prop. Els petits poblats seguien discorrent al costat de la carretera, amb tot tipus d’animals a prop de les cases. De tant en tant una gran i moderna ciutat. Al camp seguien tallant herba, recollint-la, llaurant, pasturant,...

He arribat a Lviv sense cap referència d’un podia estar el centre, ja que no en disposava cap mapa. De totes maneres he anat circulant pel que m’ha semblat un dels carrers principals, empedrat, ple de boniques cases antigues. De totes maneres, al final he aparcat i he preguntat a uns nois pel centre i on aparcar. No em sabien indicar massa bé i al final han decidit pujar a la Hymer i acompanyar-m’hi.

18/06/2006:

Realment Lviv és una ciutat molt bonica. Per sort Lviv no va ser bombardejada durant la segona guerra mundial i ara és possible admirar el seu gran casc antic. És un barri tranquil, molt bonic, ple d’edificis i esglésies (moltes) gòtiques, del renaixement, barroques i neoclàssiques. Els carrers son empedrats, com a bona part de la ciutat, i força amples per ser antics.

Al sud del casc antic hi ha unes rambles on el jovent es relaxa bevent cervesa i la gent gran s’excita jugant a tot tipus de jocs de taula: escacs, backgamon, domino,... Les noies passegen molt provocatives, lluint les seves siluetes esveltes.

He passat bona part del dia prenent el sol i nedant en un llac a l’est de la ciutat. Els nois que em van guiar ahir m’han vingut a buscar i m’han proposat d’acompanyar-los. No parlen gaire anglès però he passat una bona estona amb ells, bevent cervesa i comentant i mirant les atractives noies que prenien el sol. El llac semblava privat, s’havia de pagar entrada per a entrar, però estava ple de gent, bàsicament jovent.

A la tarda ha plogut i he aprofitat per a connectar-me a Internet i més tard he fet l’última passejada per a la bonica Lviv.

Mentre estava connectat a Internet, no he pogut evitar escoltar una conversa en anglès al meu costat d’una noia que parlava amb un home, força més gran que semblava estranger. La noia parlava d’una seva amiga ucraïnesa que s’havia casat amb un americà. Comentava que l’amiga havia tingut molta sort, perquè a Amèrica els homes no son tan masclistes i també col·laboren en les feines de la llar. Llavors ella també ha comentat que li agradaria casar-se amb un americà i no treballar. L’home l’hi ha preguntat:
- I què faràs amb el temps lliure?
- Tenir fills i tenir-ne cura.

kiev (veure sobre mapa)

19/06/2006:
Abans de començar a fer camí cap a Kiev, he pujat al Hight Castle, un turó des d’on es gaudeix d’una interessant vista sobre la ciutat. De totes maneres no hi he trobat cap castell, excepte les ruïnes d’una muralla al peu del turó. D’altre banda, no ha sigut senzill trobar el turó, ja que ningú m’entenia quan demanava el nom en anglès. Finalment un noi que parlava en anglès m’ha apuntat el nom en ucraïnès en un paper. Llavors la gent ja m’ha pogut orientar correctament. Però no els taxistes, ja que si els demanava ajuda només me l’oferien pagant.

De Lviv a Kiev tenia uns 600 quilòmetres per a recórrer. Com que la gasolina a Ucraïna és molt econòmica (comparada amb la resta de països) he forçat una mica més la màquina. De totes maneres, no he arribat a Kiev fins a les 9 del vespre. Això sí, durant el trajecte he parat una hora per dinar, i un parell d’hores més per a netejar a fons la Hymer, que ja li tocava.

Últimament, en els llargs trajectes intento aprofitar el temps. Per una banda no deixo d’admirar el paisatge (que continuava verd i lleugerament ondulat) i tampoc em privo de frenar una mica precipitadament si visualitzo una escena interessant de fotografiar. Algunes vegades, també utilitzo els trajectes per a passar les filmacions de vídeo a l’ordenador i després renderitzar-les. Per altre banda, darrerament he començat a aprofitar el viatge per a fer exercicis de meditació, de respiració i també de musculació. En els exercicis de meditació intento ser conscient de totes les sensacions que m’envolten: el paisatge, la música, els sotracs, el soroll del cotxe, la meva respiració, el tacte,... En els exercicis de respiració simplement intento respirar profundament i relaxament, crec que això m’anirà bé per l’al·lèrgia que m’afecta al nas amb rinitis. En els exercicis de musculació tibo els abdominals, durant un període llarg o en petites intermitències. Després, ajudant-me del respatller, forço els bíceps, espatlla, pectoral,... Sí, si segueixo amb aquest ritme, en comptes de viatjar semblarà que m’hagi passat nou mesos tancat en un gimnàs.

A kiev he aparcat a prop de l’Opera, on m’havia de trobar amb la Dasha. Una amics de Torellò, en Pep i la Ceci, m’havien passat el seu contacte. Bé, en realitat no els conec personalment, però reben el meu diari i fa temps que mantenim el contacte a través d’Internet. Des de fa anys, en Pep i la Ceci han acollit la Dasha diverses vegades a Catalunya. Ara la Dasha ja té divuit anys i parla un català perfecte. I potser sorprendrà a alguns que no sàpiga parlar castellà.

20/06/2006:

La Dasha m’ha sigut de gran ajuda avui, tot i que no he pogut solucionar la majoria de problemes que havia de resoldre.

Per una banda, la bateria de l’habitacle de la Hymer que es descarrega massa ràpid. L’empresa em va dir que segurament estava defectuosa i em van proposar de canviar-la. Segons un llistat de distribuïdors de la Hymer, a Kiev n’hi havia un. La Dasha m’ha ajudat a localitzar la direcció en un mapa que m’ha regalat i a continuació m’hi ha acompanyat. Però allà només hi havia un concessionaris de cotxes. Al concessionari ens han donat una altre direcció que no sabien res de la Hymer. He decidit deixar la solució d’aquest tema per a Moscou, on en principi hi ha cinc distribuïdors.

Després hem intentat trobar recanvis de campingaz ja que tinc casi totes les bombones de gas buides. A través del web de campingaz havia tret un llistat de cinc empreses que en venien a Kiev. Però la primera no existia, o la direcció estava incorrecte. I la segona (hi hem anat després de dinar) no en venia. Però no ho he acabat d’entendre, perquè a la botiga tenien una bombona igual que la meva buida. Allà ens han informat que algunes gasolineres omplen de gas les bombones.

Després ens hem donat un respir i hem anat a passejar per Kiev. Ja em va sorprendre ahir la modernitat i prosperitat de Kiev. De fet m’estranya que algunes ciutats de l’Europa de l’Est, antigament comunistes, (Bratislava, Sofia, Bucarest) tinguin grans diferències amb les ciutats de l’Europa de l’Oest. En canvi, altres ciutats com Kiev, semblen seguir de ben a prop l’estela de ciutats com París, Barcelona,... Els carrers son amples, alguns empedrats, els edificis moderns o antics, son dissenyats amb gust i son mantinguts amb cura. Hi ha molts parcs. La ciutat sembla neta. I també hi ha força tràfic en algunes zones. Però és normal suposo, Kiev és una ciutat de tres milions d’habitants.

Hem passat pel costat de la catedral de santa Sofia. Després hem visitat el monestir de Sant Michael. Allà ens hem trobat un amic de la Dasha que canta a la coral del monestir i ens ha invitat a visitar el monestir des de dalt, on hi havia uns altres nois que cantaven la missa i d’on es gaudia d’una interessant perspectiva del monestir. A continuació hem pujat al funicular i hem baixat fins al riu. Allà ens hem trobat amb el seu pare.

La Dasha estudia música des de ben petita, piano i cant. Potser per això és una noia dolça i plena de sensibilitat. És senzilla però amb molta iniciativa, optimista. És molt simpàtica, fàcil de fer-hi amistat. El seu somni és acabar d’estudiar música al conservatori de Barcelona, i acabar vivint a Catalunya, una terra que estima molt. Viu a Kiev a una residència d’estudiants, ja que els seus pares viuen a les afores, al camp.

El pare de la Dasha és enginyer aeronàutic. Tot i que no parla català ni massa anglès ens hem entès força bé. Ens ha invitat a sopar menjar típic Ucraïnès. M’he demanat una sopa crec que de tomàquet, ceba i patata; una botifarra deliciosa; unes patates fines fregides i un tomàquet confitat. Mentre menjàvem, el pare m’ha proposat de visitar-los el dissabte i de passar el dia amb ells i he acceptat encantat. Molt amablement s’ha ofert per agafar la meva roba bruta per a rentar-la a casa seu. Finalment, també s’ha emportat una bombona de gas per a intentar omplir-la amb gas que tenen a casa seu. Li he demanat que tingués cura i que sobretot després acceptés que li pagués.

24/06/2006:

És de matí, estic escrivint des del portal de casa en Victor i la Irina, els pares de la Dasha i l’Alexei. Hi ha forces mosquits, però la resta és perfecte. He dormit a un dels seus llits al pis superior de la seva petita i acollidora casa al camp. Ahir al vespre vàrem estar sopant al jardí, a la vora del foc, en Victor, la Irene i una família amiga. La Dasha al principi també hi era però no es trobava massa bé i va marxar. Vàrem menjar una sopa de peix molt bona que van tenir bullint força estona sobre un petita foguera. El cap del peix també es trobava a la sopa, un cap enorme per ser un peix de riu. També vàrem menjar broquetes, de mida extra gran, que havien fet a la barbacoa ruixades amb cervesa i aigua. Vaig treure l’oli d’oliva i vaig amanir les broquetes i també vàrem fer una mica de pa amb tomàquet (típic de catalunya). Sobre la taula també hi havia tomàquets tallats, cebes tendres, raves i diversos tipus d’herbes que anàvem menjant entre mos i mos. De tant en tant, en Victor servia un xupito de Vodka, brindàvem i ens el bevíem d’una tirada. I quan l’ampolla de vodka es va trencar vàrem seguir amb xupitos d’un conyac molt bó que els havia regalat. Un del brindis els vaig voler dedicar a ells: “He estat viatjant per molts països: França, Itàlia, Àustria, Hongria, Grècia, Romania,... i abans també a Llatina Amèrica, Índia, Àfrica. I us soc completament sincer si afirmo que el país on he trobat la gent més hospitalària, on m’ha ajudat més he sigut a Ukraina, heu sigut vosaltres, per tant vull brindar per vosaltres”. En Victor, tot i que no tenia un anglès molt fluid s’encarregava d’anar explicant i traduint, sempre amb un somriure, alegre. De totes maneres, aquest viatge m’està ensenyant a entendre les expressions i les tonalitats de les veus i moltes vegades captava el contingut d’una conversació sense traducció, simplement caçant alguna paraula aïllada. Finalment ens vàrem relaxar mirant com es consumia el foc. Llavors en Victor va explicar una dita d’Ukraina: “A Ukraina la gent mai es cansa de mirar o contemplar tres coses: les aigües d’un riu, les flames d’un foc, i els altres treballant”. Vaig riure molt i vaig comentar que a mi també em passava el mateix. Finalment, quan els amics decidir de marxar vàrem fer el brindis del cosac o del cavall. Una tradició centenària: quan un dels convidats vol marxar a casa, abans s’ha de beure de cop un xupito, però aquest cop, amb el vas ple del tot.

Abans del sopar vaig estar nedant al riu amb la Irene. Les aigües estaven força crescudes i havies d’estar nedant tota l’estona per mantenir-te a la mateixa posició.

Al matí, abans de dirigir-nos cap a Teteriv amb l’autocaravana, el poble on el Victor i l’Irina tenen la casa, l’Alexei em va estar ajudant durant tres hores a trobar a Kiev un producte pel lavabo químic de l’autocaravana. Després en va acompanyar fins a Teteriv, a uns 80 kilometres de Kiev, per a tornar seguidament cap a la ciutat amb autobús. En cap moment em va semblar que es sentís molest per a estar ajudant-me tanta estona. En arribar a Teteriv ens varen oferir una mica de dinar i tot seguit la Irina em va demanar si tenia més roba per rentar i davant la seva insistència vaig treure un edredó i un coixí que no rentava des de Catalunya.

Amb l’Alexey, i també amb la Dasha els dies anteriors, vaig parlar força d’Ucraïna. A Ucraïna la meitat de la gent parla normalment Ucraïnès, sobretot tocant cap a Polònia, i l’altre meitat parla Rus, sobre tot tocant a Rússia, d’on Stallin va treure milions d’habitants cap a Sibèria i els va substituir per Russos. De totes maneres, tothom parla i entén les dues llengües. D’altre banda, els sentiments Russos i Ucraïnesos estan una mica enfrontats. L’Alexey i la Dasha, com a Ucraïnesos que es senten van participar a la revolució taronja, que va substituir l’anterior president pro-rus per l’actual president, Iushenko. La família que m’ha acollit està força contenta de l’actual president, perquè mira cap a Europa en comptes de cap a Russia. De fet, una de les accions que va fer, va ser deixar de demanar visat als estrangers, per aquest motiu no vaig tenir problemes al creuar la frontera Ucraïnesa.

El dimecres al matí vaig estar treballant i a la tarda el vaig dedicar visitant el monestir de Kyivo-Pecherska Lavra amb la Dasha, i el gegantí monument de la independència de Rússia. Al vespre vaig estar amb el germà de la Dasha i els seus amics. L’Alexey és un noi que estudia economia, està molt interessat amb avions i guerres però al mateix temps té una gran sensibilitat per l’escultura. Els amics de l’Alexey tenen moltes ganes de festa però al mateix temps molt responsables. En tot moment tenien cura que estigués bé i que no em perdés. Vàrem agafar el metro per anar a una zona de discoteques. Em va sorprendre la profunditat del metro, vàrem estar dos o tres minuts baixant per una llarga escales automàtiques. A la discoteca vàrem demanar una ampolla de vodka, suc de préssec i cervesa. Fèiem un xupito de vodka, bevíem una mica de suc i després una mica de cervesa. Naturalment ens vàrem animar de seguida.

He parat un moment d’escriure el diari per esmorzar. Hem esmorzat una mica de la sopa de peix d’ahir que havia agafat més gust, freda; patates bullides; un remenat de carn i ou; verdures fresques; i vareniki de confitura de maduixa que ha portat els amics de la família. El vareniki és un menjar tradicional de Ucraina, té la forma d’un ravioli gran que pot estar ple de carn, patata, formatge, confitura,... Més tard pendrem una infusió d’herbes i abans de dinar, o després, començaré a fer camí cap a Rússia.

El dijous, la Dasha i el Victor em van portar a un museu de cases tradicionals de diferents zones d’Ucraina. Era un museu a l’aire lliure, molt gran i interessant. Després el Victor es va oferir per agafar les bombones de campingaz que tenia per a omplir-les en una gasolinera amb la mateixa mescla de butà-propà original. Aquest fi de setmana me les ha tornat i les hi he pagat, a un preu increïblement econòmic ja que el gas Ucrainés, igual que la gasolina, costa molt poc. Al vespre vaig anar amb l’Alexey i els seus amics a fer una pizza. A mig camí vàrem carregar a la Hymer un parell de noies que feien autostop i vàrem passar força estona conversant amb elles, ells, perquè les noies no parlaven anglès.

A Kiev hi ha força gent que fa autostop, a tota hora. No importa si paren un cotxe particular o un taxi, la qüestió és arribar al destí.

Divendres al matí vaig sortir per la televisió Ucrainesa, la Dasha té una amiga que treballa a M1 i em van convidar a entrevistar-me a un dels programes, va ser molt interessant. Jo també havia convidat uns dies abans a la Dasha a participar en un programa de Catalunya Radio, ja que ella parla correctament el català i en el programa parlaven sobre Chernovil, un terrible succés que tots els ucraïnesos encara recorden.

Després em vaig agafar les resta del divendres per a mi, treballant i fent fotos per la ciutat. Estava fent fotos a prop de la plaça de la Independència on estaven retransmetent el partit de futbol Ucraïna-Tunissia del mundial quan de cop vaig sentir molta gent cridant primer d’indignació i després amb alegria sostinguda, i al cap d’uns segons de suspens un crits d’alegria exhortant. Vaig endevinar que Ucraïna havia marcat de penal i s’havia classificat.

Poc abans de marxar de Teteriv he entrevistat el Victor, que s’havia preparat l’entrevista amb antelació i ha contestat totes les preguntes d’una tirada. En Victor opinava que el món tenia dos grans problemes, el primer la contaminació de la natura, hauríem de decréixer la influència de la tecnologia sobre la natura i hauríem de comprendre que la terra és de tots. El segon problema és l’armament i sobretot el nuclear. L’armament nuclear mundial podria exterminar fins 7 vegades tota la vida de la terra. Ucraïna disposava de molt armament nuclear des de la desintegració de la URSS, però va destruir molt d’aquest armament. En Victor voldria que altres països també eliminessin el seu arsenal nuclear. A Ucraïna també s’hauria de desenvolupar més la democràcia i dosificar més la indústria. En Victor es considera feliç i seria més feliç si pogués visitar molts països d’Europa. El secret de la felicitat està en el treball, en millorar la seva situació, de la família i del país.

Després d’acomiadar-me de tota la família recordant-los i agraint-los que han sigut les persones que m’han ofert més ajuda en tots els anys que viatjo, he començat a fer camí cap a Rússia. A mig camí he pujat a un home que feia autostop. A Romania i a Ucraïna m’he trobat molts locals fent autostop, però aquest era el primer a qui pujava. L’home, amb barba, de faccions dures i mirada serena, només de pujar s’ha senyat tres vegades i ha semblat que beneís la carretera. Li he preguntat si parlava anglès, però no ha contestat. De totes maneres, enmig de grans pauses de silenci hem mantingut una conversa molt bàsica utilitzant símbols. M’ha dit que era capellà, ell m’ha preguntat si era creient i li he contestat que no massa. Llavors li he explicat que viatjava per tot el món i ens hem acabat felicitant que Espanya i Ucraïna s’hagin classificat per la següent fase del campionat. Al baixar m’ha donat aproximadament un euro pel viatge. Jo he refusat els bitllets però ell ha insistit. Finalment ha beneït l’autocaravana. Crec que em guardaré aquests bitllets per si em protegeixen d’alguna manera.

La carretera cap a Rússia s’ha tornat recte i una mica boteruda, creuant una planícia sense ondulacions. En un encreuament m’ha parat la policia. M’han comentat que circulava a més de 50km/h, el límit. Però com que he observat que no tenien medidor de velocitat i que només volien cobrar propina, he assegurat que no circulava a més de 50km/h, encara que anés a 100km/h. Finalment m’han hagut de tornar la documentació.

A la frontera amb Ucraïna m’han intentat cobrar propina a tres llocs diferent, però com que sabia que tenia els papers amb regla he deixat passar el temps i finalment he pogut passar sense pagar res. De totes maneres, com que ja eren dos quarts de dotze i em feia mandra creuar la frontera Russa, he fet nit entre els dos països.

Russia

Tula (veure sobre mapa)

25/06/2006:

Abans d’iniciar el viatge em feia força respecte visitar Rússia: policies, corrupció, màfies, visats, complicacions,... Però a mesura que he anat avançant en el viatge i he anat solucionant tots els problemes que m’he anat trobant, alguns d’ells relacionats amb petites màfies i corrupcions, he perdut qualsevol por que tingués a l’inici del viatge.

Així doncs, creuat la frontera russa amb menys entrebancs dels que m’havia imaginat en un principi. Ningú parlava amb anglès, però han estat força amables omplint-me o indicant-me com tenia d’omplir tots els papers necessaris i reclamant-me els imports que tenia d’abonar, més de 50€ per poder circular per a les carreteres russes.

A Rússia ha seguit la mateixa carretera traçada en tiralínies, a través d’una planícia on anys i segles enrera s’havien aventurat les tropes hitlerianes i napoleoniques. De totes maneres, la superfície de la carretera no estava traçada amb tiralínies, seguia igual de boteruda que a Ucraïna.

He arribat a Tula a mitja tarda. No sabia on era el centre ni què podia visitar, només tenia indicat en el meu atlas que era una ciutat interessant a conèixer. He anat avançant per un carrer ample sense que trobés res que pogués ser d’interès. Finalment he parat a preguntar. Però ningú parlava anglès. Quan els preguntava “do you speak English?” alguns (algunes) em miraven com si fos un alien, espantats/des. Després he preguntat en rus el mateix (ho he buscat a la guia): “Vu gavarite pa angliyski?”, llavors ja em responien “net” (no) menys importunats. Finalment, després d’unes cinquanta persones (sense exagerar) una noia m’ha pogut indicar en un anglès molt pobre on era el centre i que allà podria visitar el Kremlin.

He trobat el centre, amb una gran plaça, al costat una bonica església, que s’hauria de restaurar, el Kremlin al fons, una estàtua que semblava de Lenin, i edificis típics de l’època comunista. He sortit a passejar i a fer fotos i per l’experiència d’abans, no he intentat establir conversació amb ningú. He passejat per un carreró mig asfaltat on de tant en tant hi havia unes interessants cases de fusta, velles i amb detalls molt ben treballats.

Moskow (veure sobre mapa)

26/06/2006:
He dormit davant d’un cibercafè on vaig estar connectat ahir. Mentre estava connectat em vaig adonar i recordar que encara no havia escrit ni enviat l’article del 9nou de la setmana i vaig decidir quedar-me a dormir al davant, a sobre l’acera, igual que altres cotxes, i l’endemà al matí enviar-lo.

Aquest matí, quan he obert la porta he vist que estava aparcat enmig d’unes parades de mercat i els cotxes que hi havia ahir aparcats ja no hi eren. Llavors, una dona m’ha indicat amablement que havia de marxar i he aparcat una mica més enllà. Al matí algú havia colpejat delicadament la porta, però no havia fet cas. Això no és Istanbul, allà haurien tirat avall la porta per a despertar-me.

He seguit camí cap a Moscow, per una carretera que s’ha convertit en una autopista, en bon estat però no del tot llisa. Els pobles i cases que entre Kiev i Moscow semblaven haver desaparegut completament (només hi havia més que prats i prats, algun petit bosc, i algun poble de tant en tant) ara tornaven a aparèixer amb més freqüència.

I he arribat a Moscow, la ciutat més poblada d’Europa, amb 10 milions d’habitants segons la meva guia de viatge i 20 milions segons una noia que he trobat més tard. Les ciutats m’acostumen a sorprendre en algun sentit o altre i Moscow m’ha sorprès per la riquesa projectada en els seus edificis. Tots els edificis, nous o antics, seguien una línia comunista: línies rectes, sobris, seriosos,... però a diferència d’altres ciutats de l’est d’Europa, es notava que els edificis tenien millors acabats, més finestres i fins i tot més estètics. Segons l’Alexey de Kiev, Moscow és rica i bonica perquè tot els diners de Rússia i antigament de la URSS anaven cap a la capital.

Un altre fet que m’ha sorprès, però que de fet ja havia observat a altres ciutats d’Europa de l’Est, és que Moscow té molts pocs carrers en proporció a la seva extensió. Entre carrer i carrer pot haver-hi una distancia d’uns 500 metres (o més) i entre aquests hi trobes illes de blocs de pisos i parcs, als quals només pots accedir a peu o per petits carrerons que et dirigeixen a aparcaments. Això sí, la majoria de carrers són molt amples, grans avingudes, encara que insuficients per absorbir la gran quantitat de trànsit.

A Moscow tenia un altre contacte. Un dels meus lectors (que encara no conec personalment), en Carles de Sabadell, està casat amb una noia russa i em va passar els contactes d’unes amigues d’ella. Les amigues no m’han pogut rebre avui però sí la filla d’una altre amiga seva, la Marina.

Hem estat caminant pel centre, admirant el Kremlin des de fora i la plaça roja, amb els ampul·losos edificis, el mausoleu de Lenin, la colorida catedral de Basil,... Quan ja tornàvem m’ha sorprès una imatge que no he pogut fotografiar correctament: sis camions grua en fila, enduent-se de cop sis cotxes que estaven en fila mal aparcats. He decidit aparcar la Hymer en un aparcament més segur i la Marina m’ha indicat un indret cèntric però molt tranquil a la vora d’un parc.

29/06/2006:

La Marina estudia polítiques. És una noia reservada, tradicional, provenint de casa rica (cada un dels quatre dies que ens hem trobat portava unes sabates d’un color diferent, combinant amb la roba que portava), i de moment navegant per la vida sense un rumb clar. Els seus pares li estan organitzant unes vacances a Espanya per a aprendre Espanyol però a ella li és igual a quina ciutat anar, quant temps, de quina manera,... Ja se n’encarregaran els pares... De totes maneres és molt bona noia i ha hagut bona comunicació. D’altre banda també és molt pacient, em deixava tot el temps que fes falta per a fer fotos, que a vegades no és poc.

La Marina té el mateix sentit de l’hospitalitat que la família Lapenko, a Ucraïna. Ha compartit bona part d’aquests tres dies amb mi, preocupant-se per mostrar-me els indrets interessants a visitar i ajudant-me a trobar el que necessités. A vegades em semblava que m’acompanyava simplement per l’obligació de l’hospitalitat, però altres vegades també em donava la sensació que es trobava ben a gust amb la meva companyia. En qualsevol cas, li he comentat que li donaria el contacte d’alguns amics a Barcelona. Però pensant-ho bé, no sé amb quins amics posar-la en contacte, perquè els meus amics, o la gent de la nostra terra, no és tant hospitalària com en aquests darrers països que he visitat.

El dimecres al matí vàrem anar al distribuïdor de la Hymer a Moscow. El conductor del pare de la Marina ens hi va guiar conduint al davant nostre. A la Hymer ens van atendre molt bé i es van estar estudiant el problema de la bateria de l’habitacle. Al final, després d’algunes trucades, em van aconsellar de canviar la bateria a Helsinki, ja que allà tenien aparells adequats per a testejar tot el sistema electrònic de l’autocaravana. Explicant-los el meu viatge, em van mostrar el prospecte d’una agència de viatges Alemana que organitzava viatges per tot al món amb autocaravana, per exemple hi havia un viatge de 5 mesos per tot Àsia, això sí, el viatge valia més de 8000euros. Davant meu tornava a tenir un altre cas que el meu viatge no té res d’extraordinari.

Després del concessionari de la Hymer vàrem anar a visitar un indret anomenat Poklonnaya Gora, elevat lleugerament per sobre la ciutat i amb molta història. Per exemple, s’explica que és el punt on Napoleó va esperar infructuosament que els obedients russos li lliuressin les claus del Kremlin. Actualment, a Poklonnaya Gora hi ha un gran memorial a la segona guerra mundial.

Després la Marina em va proposar de visitar el Metro, igual que a Kiev molt profund, però no tant en aquella estació. Més al tard, la Marina em va donar un parell d’hores perquè em connectés a Internet en un cibercafé, a prop de la seva universitat, un edifici d’arquitectura típicament comunista i de moltes plantes. Cap al vespre, però encara amb sol, hem visitat un parc amb moltes escultures i allà l’he entrevistada.

La Marina pensa que s’hauria de protegir la natura, la pau, la gent hauria de ser més amigable,... De totes maneres el principal problema al món és la pobresa, sobretot a Àfrica. La Marina creu que aquests problemes es solucionaran amb el temps. Personalment ella creu que podrà ajudar amb la solució si en un futur pot treballar en alguna organització internacional. A Rússia el principal problema és la gent pobre i sense casa. No creu que el problema es pugui solucionar amb facilitat, tampoc creu que ella pugui ajudar en la solució apart de donar caritat. La Marina es considera feliç perquè és jove, amb molta energia i sense grans problemes. La Marina seria més feliç si alguns dels problemes del món es solucionessin. Un dels secrets de la felicitat és somriure.

El dijous, igual que al dia anterior va fer molta calor. Al matí volíem visitar el Kremlin, però estava tancat a causa de la visita del president o d’un dignatari turc. Llavors vàrem visitar vistosa catedral Kram Khrista Spasitelya construïda fa pocs anys. De totes maneres, en el seu interior hi ha una col·lecció de quadres i textos, que volen donar la impressió que està construïda de fa alguns segles.

A la tarda, l’Anna i la Jane, les amigues del Carles de Sabadell (que m’havien passat el contacte de la Marina) em van organitzar una trobada amb el director de notícies de la televisió NTV Chanel, l’Alexei Kouzmine. La trobada es va produir a l’hotel Ucraïna i va resultar molt interessant. Primer vàrem contemplar una mica les impressionants vistes de Moscow des de l’àtic i a continuació el vaig entrevistar per a prendre el pols el món. Al principi ell responia en anglès i la Marina traduïa, però la conversa era carregosa, i finalment vaig aconseguir que parlés en anglès, que no el tenia pas malament.

L’Alexei opinava que el principal problema del món és la diferència entre països i gent en religió, diners, sistemes polítics. Aquestes diferències provoquen terrorisme, guerres, odi... Potser el temps solucionarà aquests problemes, però la gent en els països rics hauria de pensar alguna solució, ja que les conseqüències són perillós per Europa, com el cas de Txetxenia a Rússia. ... Ell intenta col·laborar en la solució del problema des de les notícies canviant lleugerament la mentalitat de la gent en el bon sentit. El principal problema de Rússia és la corrupció. La gent ha de pagar als policies, metges, funcionaris, polítics,... per a resoldre problemes. El problema prové del comunisme i creu que es solucionarà amb temps, tot i que no serà senzill perquè les noves generacions estan aprenent de les velles i els polítics son corruptes i tampoc estan per la labor de d’acabar amb la corrupció. Ell podria ajudar a la solució del problema no donant diners als policies a les carreteres, però segueix donant diners perquè és molt més senzill fer-ho així. L’Alexei es considera feliç perquè té una família amb totes les necessitats cobertes, tot i que ell ha de treballar dur. Seria més feliç si Rússia fos un país més lliure, amb bones lleis amb polítics més honestos. El secret de la felicitat és treballar suficient perquè la família tingui totes les necessitats cobertes i per tant no estar preocupat per aquesta.

Després de l’entrevista em vaig interessar per altres temes que em preocupaven sobre Rússia i va ser molt amable de dedicar-me més temps. Em va comentar que Rússia, o Moscow, és molt rica i prospera en bona part pels diner que provenen del petroli i dels preus actuals del mercats. Em va confirmar el comentari que m’havia fet la Marina, a Moscow no hi ha barris pobres, però sí de molt rics. El petroli dona estabilitat i fa que la gent es conformi amb el seu president, en Putin, tot i que tothom vegi que és un mal president, que prohibeix la llibertat d’expressió i té anul·lada casi del tot la democràcia. Segons ell, la seva televisió és la que ofereix una informació més veraç i lliure, però no per això deixa de rebre pressions des del Kremlin. Em va comentar que serà difícil canviar el president, ja que Rússia no és com Itàlia, que gràcies a una democràcia consolidada van poder fer fora Berlusconi. Rússia no és Europa, encara que tampoc és Àsia, simplement és Rússia. Respecte aquests comentaris, em va afirmar que no estan massa interessants a entrar a la Unió Econòmica Europea, encara que podria ser positiu. Però políticament sembla que tampoc vulguin que els seus veïns, per exemple Ucraïna, s’apropin a Europa i s’hi uneixin. Internacionalment també tenen forces conflictes amb Xina. Segons ell, Xina és un país molt egoista que sempre farà el que més els convingui.

Rússia actualment està rebent molts immigrants i això és un problema, en part perquè molts d’ells són islàmics i s’està produint un xoc de cultures. No deixa de ser curiós, però, que siguin considerats immigrants quan la majoria provenen de països de la antiga unió soviètica. Parlant sobre el terrorisme islàmic em va comentar que la gent a Moscow no té por de nous atacs. Per altre banda, ell creu que la guerra contra el terrorisme ha sigut efectiva i ha ofegat els terroristes econòmicament, fent molt difícil nous atacs. Preguntant sobre l’educació a Rússia m’ha contestat que aquesta és bona, però com a tots els estaments, també hi ha corrupció: si pagues aproves. Parlant sobre el turisme, em va afirmar la visió que Rússia no està potenciant el turisme (demanen visat per a entrar, Moscow no té oficina d’informació turística, alguns policies molesten els turistes,...). Part del problema és deu a la manca d’infrastructura (durant la unió soviètica només hi havia 5 hotels a Moscow) però també la mentalitat comunista i de control que encara arrosseguen.

Vaig acabar la conversa amb l’Alexei parlant sobre en Hodorkorskiily, el magnat del petroli, de la companyia Yucos, que es va voler enfrontar a Putin. Hodorkorskiily va iniciar el negoci potser robant diners i després va seguir-lo no pagant impostos, com tothom. Però el seu error va ser enfrontar-se a Putin. Actualment en Hodorkorskiily és a la presó per set anys, sense futur polític i amb el seu negoci en mans del germà del president. Això demostra que els diners no son suficients per a fer el que es vulgui, també es necessita del poder.

Al vespre vaig tornar a anar al cibercafé, vaig dormir al davant d’aquest ja que al matí em volia tornar a connectar. Però a la nit, a les dues de la matinada, la policia va picar a la porta. Vaig obrir la finestra i em van preguntar alguna cosa amb rus. Jo els vaig preguntar: “parking, problem?”, “nei, nei”. Van mirar amb la llanterna a dins i els vaig indicar amb gestos que estava dormint. Finalment em van deixar amb pau. Al primer dia a Moscow uns policies també em van demanar el passaport i es van fer una mica pesats, suposo que per a cobrar alguna propina, però llavors també em van deixar finalment amb pau.

Al connectar-me a Internet vaig rebre una molt mala notícia per a mi i per a molta gent: el portal couchsurfing que utilitzava per a contactar gent a les diferents ciutats que visitava havia desaparegut. Havien tingut un problema amb les bases dades d’Internet, se’ls havien esborrat i no tenien fetes copies de seguretat correctament. Un seguit de fets casuals que desemboquen en desgràcia. Vaig enviar un correu electrònic als companys de Serveis d’Internet Javajan on treballava abans, comentant-los la notícia i alertant-los que no els passés res similar a ells.

Avui al matí hem anat a visitar el Kremlin. El Kremlin no deixa de ser una muralla vermella, de maons, a l’interior del qual hi ha forces edificis grocs i blancs del govern i unes quantes esglésies. De totes maneres, les esglésies son interessants de veure. Després vàrem tornar a passejar per la plaça roja, a les afores del Kremlin fins a la catedral de Basil.

Està bé que a Moscow hi ha molts lavabos públics, cabines de plàstic blau. Està bé perquè a vegades tens necessitat d’utilitzar-los, però son una mica fastigosos perquè son lavabos químics i a dins de la tassa hi ha ... flotant... bé no donaré detalls però he pensat que no està malament pagar els cinquanta cèntims d’altres ciutats per utilitzar un lavabo decent.

Per la tarda la Marina m’ha ajudat a trobar un lloc on em rentessin la Hymer, doncs la tenia molt bruta i suposava que a Rússia seria més econòmic de netejar-la que a Finlàndia, la meva pròxima destinació. Després, amb la Hymer relluint hem anat a fer unes fotos davant la catedral de Basil.

‹ Anterior (30/04/2006)  MES   Següent (2006-06-29)›                     ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran)  PAÍS   Següent (2009-11-18 - Romania)›

Documento sin título

Descargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.