Globetour - Diari

Documento sin título

Qui som

>> Diari <<

Diari
Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:

País:

‹ Anterior (31/07/2006)  MES   Següent (2006-09-29)›                     ‹ Anterior (2006-11-11 - Luxemburg)  PAÍS   Següent (2006-11-17 - France)›

Germany

Dresden (veure sobre mapa)

31/08/2006:

Ahir al matí vàrem aprofitar per a solucionar parcialment el problema del gas i també de la calefacció de l’autocaravana. Feia unes tres setmanes que havia rebut un correu electrònic de Hymer d’Espanya en el que m’informaven que hi havia una sèrie d’autocaravanes que tenien un defecte en la caldera de calefacció que s’havia canviar urgentment. La meva autocaravana estava inclosa dins d’aquesta remesa. Vaig anar al distribuïdor de la Hymer a Praga i em van comentar que per a solucionar el problema havia d’anar a un altre poble a uns 80 quilòmetres al sud. Tot i que també em van informar que si no es solucionava el problema la caldera podia començar a cremar, vaig decidir esperar a Dresden.

Donava la casualitat que el distribuïdor de Hymer a Dresden també era distribuïdor de Campingaz. De totes maneres només tenien dues bombones plenes. Però tampoc era del tot greu, perquè la bombona de gas espanyol encara durava. Després de canviar les dues bombones vàrem haver d’esperar una estona que un tècnic acabés de dinar i a continuació va canviar la carcassa de la caldera.

Vàrem aparcar al centre i ens hi vàrem estar tota la tarda esperant que acabés de ploure i treballant. Finalment, ens vàrem decidir a sortir en un moment que va parar de ploure, i vàrem estar de sort perquè no va tornar a ploure fins que no vàrem tornar a la Hymer al cap de dues hores. La llum també era molt interessant per a fer fotografies, i em vaig aturar múltiples vegades per a fer desenes de diferents enquadraments davant de cada edifici, fet que va minar completament la paciència de l’Alexandra.

Al vespre la Sophia ens va enviar un missatge en el que ens invitava a esmorzar l’endemà. I així ho hem fet aquest matí. Hem comprat una mica de pa i la Sophia ha posat la melmelada feta per la seva mare. He trobat curiós que al obrir el pot tota la melmelada es trobés a dalt amb una capa d’aire al cul. La Sophia ha explicat que per a conservar-se llarg temps, la seva mare gira de cap avall els pots. L’Alexandra ha comentat que la seva mare posa una Aspirina dins el pot i el conserva amb calor durant una setmana. Jo he explicat que la meva mare crec que només posava els pots en bany maria.

Hem aprofitat que la Sophia tenia internet per a treballar una bona estona amb la connexió i per a enviar el diari d’Eslovènia. En acabar i just abans d’acomiadar-nos he entrevistat a la Sophia que pensava que el principal problema del món era l’odi i la violència. La solució passaria per entendre’ns uns als altres, per després acceptar-nos. A Alemanya el principal problema és l’edat de les persones, de totes maneres la immigració fa que la mitjana d’edat disminueixi. La Sophia es sent feliç perquè la seva vida és plena de sorpreses. Ella seria més feliç si la seva vida anés en bon camí. A ella li agrada viatjar perquè quan viatges entres en una nova dimensió, la del nou país, i aprens noves coses.

Hem començat a fer camí cap a Kloden, un poble insignificant, que no apareixia al mapa, a mig camí de Dresden i Berlín. A Kloden hi havia una gran trobada d’hospitalityclub. De totes maneres, quan hi hem arribat al vespre només hi havia unes vint persones de les 150 apuntades, ja que el dia d’inauguració és l’endemà. Hem estat conversant, menjant, bevent, escoltant música, deixant-nos picar pels mosquits i passant una mica de fred. Ha estat una vetllada agradable. Un noi d’Holanda m’ha ensenyat un llibre després d’explicar-li el meu viatge que he trobat molt interessant. El llibre escrit en forma de diari i amb moltes imatges narra les aventures d’una parella de polonesos que van estar viatjant cinc anys per tot el món fent autostop. M’he apuntat el títol: “Led by Destiny”, l’autor: “Kinga Freespirit” i l’Isbn: 83-7380-205-3, amb la intenció de comprar-lo. Fullejant-lo m’ha animat a seguir escrivint aquest diari amb l’esperança de publicar-ne una versió reduïda al acabar el viatge.

Kl?den (veure sobre mapa)

03/09/2006:

Hem passat tres dies al camp d’hospitalityclub a Kloden. Al llarg del divendres va arribar molta més gent. En total érem un centenar, la majoria molt interessants però amb ganes de passar-s’ho bé, a base de cervesa. Però també jugant a voleibol, futbol, llençant plats voladors, nedant al llac que separava el camp del poble, visitant el petit poble de Kloden, participant en diferents tallers: de pastisseria, de pintura, conducció,...

Però definitivament beure cervesa era un dels principals esports i jocs, i alguns s’ho prenien molt seriosament això de beure. Espontàniament es va organitzar un taller d’obertures de cerveses sense obridor: encenedor, botella buida, diari doblegat, moneda d’un cèntim d’euro, dents, anell,... També es van organitzar diferents jocs de beure cervesa utilitzant daus o monedes. O el joc “Jo mai he...”. Per torns, cada participant feia una frase de l’estil: “Jo mai he fet sexe en un ascensor”, a continuació els participants bevien si en aquest cas mai havien fet sexe en un ascensor, o no bevien en cas contrari. Però el joc més divertit, com a mínim com a espectador, va ser un joc en el que participaven dos equips d’unes deu persones. Els dos equip es situaven un davant de l’altre, darrera una línia. Al centre hi havia cinc ampolles de cervesa buides dretes. Cada participant tenia una ampolla de cervesa plena al costat. El primer equip llençava una bola contra les botelles del centre. Si les botelles queien, l’altre equip havia de corre a recollir-les mentre el primer equip bevia tanta cervesa com podia fins que el segon equip tornava a creuar la línia del seu camp i cridaven “Stop!”. I així successivament fins que un dels dos equips s’acabava tota la cervesa i guanyava.

Però no tot era beure, també vaig tenir ocasió de conèixer gent fantàstica i de mantenir conversacions interessants, sobre l’amistat, la màfia siciliana, sobre un pont que volen construir entre Itàlia i Sicília, sobre viatges, sobre el meu viatge,...

També vaig retrobar antics amics, sobretot coneguts a Vilnius: l’Orea, en Bret d’Austràlia i en Florian d’Alemanya. En Florian seguia igual d’esbojarrat, o més, que a Lituània. De seguida es va convertir en el rei de la festa amb accions inclassificables com beure la cervesa des de la sabata d’un altre participant al camp.

Al camp també hi havia un alemany d’uns quaranta anys, en Peter, que estava viatjant per tot el món amb un LandRover. Havia conduït tot el continent americà durant dos anys. Ara tenia pensat fer viatges més curts, de només cinc o vuit mesos perquè tenia la mare malalta. D’altre banda va explicar que abans de començar a viatjar, la seva dona el va abandonar per una altre home i llavors va decidir de vendre’s el negoci i la casa per a poder dedicar la resta de la vida a conèixer nous països i cultures. Naturalment vaig interessar-me per aspectes tècnics del seu viatge, com el cost del transport del cotxe fins a Amèrica (uns 1300€ i uns 1800€ de tornada des d’Argentina). També em va parlar d’un "Carnet de Passage", car però molt útil i indispensable per a creuar alguns països d’Àfrica o Àsia.

També vaig conèixer diversos nois que viatjaven per tot el món fent autostop o utilitzant mitjans de comunicació econòmics. Un d’ells tenia previst viatjar pròximament per Mig Orient incloent Afganistan, mentre un seu amic volia creuar Àfrica de nord a Sud només fent autostop i sense pagar cap mitjà de transport. Explicava que farien una gran festa d’acomiadament perquè potser no es tornarien a retrobar.

Naturalment vaig aprofitar per a fer forces entrevistes, unes deu. N’hauria pogut fer més, però vaig intentar no empènyer a ningú per a situar-se davant la camera. D’altre banda, alguns van anar posposant l’entrevista perquè no es trobaven en perfecte estat de lucidesa.

El primer a entrevistar va ser en Florian, que tot i ser famós per les seves bogeries va demostrar tenir un cap molt clar. En Florian pensava que el principal problema del món era l’avarícia d’algunes persones, que volen més i més i desequilibren el món. Part de la solució estaria en projectes tipus Hospitalityclub, que t’ajuden a comprendre una mica els problemes. A nivell personal intenta manifestar al seu entorn que per a ser feliç no es necessiten tantes possessions materials. El principal problema de Alemanya és l’esfondrament de l’estat del benestar, hi ha menys diners per a la seguretat social i majors problemes. En Florian es sent feliç, encara que també sigui malenconiós i pensi que també pots aprendre de la tristesa. El secret de la felicitat és gaudir de cada moment. Li agrada viatjar perquè s’ha convertit en el seu estil de vida: conèixer noves cultures i aprendre d’elles.

La Lorea de Vilnius creia que el principal problema al món és la manca de cases, de menjar o de treball. A Lituania no creu que hi hagi grans problemes tot i que la gent es queixi molt. Ella es sent feliç perquè el món és meravellós. No sabria com ser més feliç, però potser no ho necessita.

La Irma d’Estònia opinava que el problema més gran del món era la divisió de recursos que es basa en interessos i no en necessitats. A Estonia, el problema és
la migració de la població cap a les ciutats o cap a altres països. Si hi hagués més feina al camp això no passaria. L’Irma no és del tot feliç. Actualment ha de prendre una decisió que pot canviar la seva vida, després podrà ser feliç una altra vegada. El secret de la felicitat és saber què vols fer i fer-ho amb passió. Gaudeix viatjant perquè pot obtenir noves idees i quan torna a casa té més energia per a treballar.

En Jens d’Alemanya pensava que el principal problema principal del món és l’enfrontament de les religions. Ell és ateu i per tant no pot entendre el fanatisme i conflictes entre les religions. Ell podria ajudar des d’alguna NGO. A Alemanya, el pessimisme és un gran problema. La solució seria un llarg procés de reavaluació del que tenen i del que poden fer. Ell podria col·laborar en la solució simplement essent ell mateix i acceptant els altres. En Jens es sent feliç perquè pot viure com vol. podria ser més feliç si tindria més diners. El secret de la felicitat és trobar la teva pròpia personalitat i deixar-te sorprendre. Li agrada viatjar i aprendre de la gent, natura, religions.

En Manuel d’Alemanya, un dels organitzadors del camp, opinava que el problema més gran del món són les guerres i la seva destrucció. Es podrien acabar si els polítics i la població fossin més pacifics i es respectessin més uns als altres. Creu que organitzant el present camp és una manera de col·laborar en la solució. A Alemanya, el principal problema és la seva manera de pensar. Volen ser o es consideren perfectes. Haurien d’intentar ser més senzills. La solució es trobaria en observar altres cultures i millorar sense tant estrès. En Manuel es sent feliç perquè properament anirà a Austràlia durant 1 any. En un futur seria més feliç tenint una família. El secret de la felicitat es troba en viure el moment. Gaudeix viatjant perquè li agrada està a la carretera i conèixer gent.

En Marcus d’Austràlia creia que el problema més gran és la ignorància. Es podria solucionar si els països fossin més oberts i invertissin més en educació. Ell pot ajudar viatjant i compartint opinions. Austràlia és un país multicultural i la gent és tolerant, de totes maneres un dels principals problemes pot ser la immigració. Es resoldria si hi hagués més igualtats entre els països. Ell no sap si pot fer quelcom per a col·laborar en la solució, de fet es sent egoista perquè no hi vol pensar. En Marcus és feliç perquè la seva vida és satisfactòria. És feliç amb què té i aprèn d’altre gent que viu amb menys.
El secret de la felicitat és conformar-te amb tu mateix. Sent que no pot parar de viatjar, es sorprèn de les coses que veu i la gent que coneix.

La Ola de Polònia opina que el problema més gran al món són guerres perquè la gent mor sense raó. No creu que aquest problema no es pot resoldre, però pot fer alguna cosa escoltant a la gent i evitant conflictes. A Polònia, el problema més gran la falta de treball. La solució seria la inversió en infrastructures. Abans de col·laborar en la solució hauria de trobar feina ella. La Ola, a vegades es sent feliç i a vegades no. Seria més feliç si conegués que el que està fent tindrà algun sentit en el futur. El secret de la felicitat és fer el que t’agrada i tenir amics i família.

La Zane de Latvia opinava que el problema més gran del món és George Bush. La solució es trobaria en la comunicació sense violència. Ella pot ajudar hostatjant gent a través d’hospitalityclub. A Latvia, el problema més gran és el govern. Només volen governar tot i no està capacitats. La Zane es sent feliç perquè treballa i estudia i té temps per fer autostop i conèixer noves coses. Podria ser més feliç si pogués treballar on ella volgués. El secret de la felicitat és ser lliure però sense afectar negativament el teu entorn. Ella gaudeix viatjant, però també hostatjant gent, que no deixa de ser una altra manera de viatjar.

Ewald d’Holanda creia que el principal problema al món és el diner, polítics i religiosos només actuen per incrementar els seus diners. Per exemple, Amèrica va ajudar Europa durant la segona gerra mundial, però el principal motiu era econòmic. La solució és complicada, perquè més que les persones, qui mou la roda dels diners son les institucions i les empreses. Ell intenta col·laborar en la solució manifestant la seva opinió i a vegades manifestant-se. A Holanda, el principal problema és la liberalització i privatització de totes les empreses estatals, fins i tot la salut. Una possible solució seria no comprar a grans multinacionals, tot i que és complicat. L’Ewald es considera feliç tot i que aviat se li acabaran les vacances. Seria més feliç amb menys obligacions i més llibertat. El secret de la felicitat és gaudir de la vida.

En Peter, l’alemany que viatjava per tot el món amb un LandRover, opinava que el principal problema del món son les fronteres, sobretot si viatges. A Alemanya hi ha molta gent sense treball. Ell no en sap la solució, ni polítics ni empresaris la tenen. Ell es considera feliç. Seria més feliç amb una dona al seu costat. El secret de la felicitat, cada dia beure un vas de vi.

L’Ivan d’Espanya pensava el principal problema del món és la incomunicació entre la gent ja que això provoca les guerres, fam,..., Els polítics haurien de ser més idealistes i s’haurien de preocupar més per solucionar els problemes globals que buscar uns resultats econòmics a curt termini. A nivell individual hauríem de prendre consciència i després actuar amb coherència, implicant-se. A Espanya, el principal problema és polític. La gent només sembla interessada en la política i els polítics només en comunicar les seves idees. L’Ivan no es considera feliç perquè ha de treballar, però fora de l’horari laboral és una de les persones més felices de la terra. Seria més feliç essent realment lliure. Aconseguir aquest estat també seria el secret de la felicitat.

Berlin (veure sobre mapa)

04/09/2006:
Durant el camp, tres holandesos ens van demanar de portar-los fins a Berlín un cop acabat el camp, el dilluns. Un dels nois hauria de seure al terra de la Hymer i tot i ser il·legal i perillós per a la seva seguretat vaig acceptar. De totes maneres, abans de marxar, hem carregat una parella més de Lituània. En principi només fins a la carretera principal, però al final també els hem dut fins a Berlín.

Hem arribat a Berlín, abans de dinar, força tard. Ens hem acomiadat de tots, encara que després de dinar ens els hem tornat a trobar dins d’un cafè d’Internet. Però no ens hem connectat allà perquè l’Alexandra ha descobert un Hostal que oferia connexió a Internet Wifi i hem tingut la sort de poder-hi aparcar al davant. De totes maneres sembla que està prohibit aparcar-hi, ja que en tornar d’una petita passejada ens hem trobat una nota de la policia, però no cap multa, de moment.

06/09/2006:

Aquests dos primers dies no he tingut masses necessitats de trobar-me amb ningú. Encara estic una mica esgotat de d’estar amb gent des del camp. Apart de treballar força aprofitant la connexió d’Internet de l’Hostal del davant, amb l’Alexandra hem estat fent petits recorreguts amb bicicleta, localitzant el punt d’informació, un supermercat, una bugaderia, i també diversos punts d’interès.

Estem aparcats molt a prop de la plaça Alexander, que destaca per la emblemàtica i horrible antena de televisió, de 368 metres d’altura i visible des de bona part de la ciutat. El dimarts vàrem fer una passejada amb bicicleta fins a la porta de Branderburg, l’altre característic símbol de Berlín. Per aquí transcorria el famós mur de Berlín, però ja no hi és. Així doncs, després de les fotos de rigor vàrem poder prosseguir per l’altre cantó, per davant de l’immens parc de Tergarten, i fins el Reichstag, seu del parlament Alemany.

Avui al matí, mentre l’Alexandra es connectava a Internet, he anat amb la Hymer a carregar aigua i a buidar el lavabo. M’ha sorprès que en una gasolinera em volguessin cobrar 5€ per a carregar 80 litres d’aigua a la Hymer, però a la següent gasolinera he carregat l’aigua utilitzant una aixeta que hi havia a la vista i sense preguntar. Aquestes gasolineres es trobaven en direcció sud-est, seguint el riu Spree. Molt a prop encara es conserven uns 300 metres de l’antic mur de Berlín. El mur està pintat per diferents artistes, però el pas del temps ha descolorit bona part dels missatges. A l’altre cantó del mur, aprofitant els cinquanta metres que el separen del riu, hi he descobert una platja, amb sorra, parasols, tombones i alguns bars alternatius omplint la resta de l’espai. No hi havia massa gent, però a la nit havia de ser un punt de diversió interessant.

A la tarda hem tornat a fer un altre recorregut amb bicicleta, primer buscant la bugaderia però després sense destí prefixat. Ens ha costat de trobar la bugaderia, bàsicament perquè al principi no enteníem com funcionaven els números dels carrers. Semblaven completament desordenats, però després hi hem trobat la lògica. En comptes de tenir els números imparells en un cantó i els parells a l’altre i anar incrementant-se en una sola direcció, a Berlín la numeració dels carrers s’incrementa per un per un cantó fins arribar al final del carrer i després es segueix incrementant seguint en sentit contrari per l’altre cantó. D’aquesta manera, et pots trobar davant del número 9, al costat tenir el número 10 i a l’altre cantó del carrer tenir el número 87.

En tornar de la petita excursió amb bicicleta ens hem trobat la primera multa, però al carrer hi seguien aparcant altres cotxes, amb multa i tot, per tant hem decidit no moure de moment l’autocaravana.

07/09/2006:

Avui al matí he fet una gran excursió amb bicicleta. M’hagués agradat que l’Alexandra m’hagués acompanyat, però ella preferia tenir una mica d’independència i ha decidit fer la seva passejada pel seu cantó.

Primer m’he dirigit cap un petit casc antic que hi ha a prop de la plaça Alexander, amb una antiga església que actualment és un museu amb tot de maquetes de Berlín. M’ha estranyat aquesta utilització de l’església però també m’ha donat la impressió que els alemanys, o com a mínim els Berlinesos, no son gaire religiosos. En una de les maquetes hi he vist un edifici proper que semblava interessant. M’hi he dirigit però no ha resultat ser gaire interessant. En canvi, en el parc del davant hi havia un fossar amb tres ossos, un dels símbols de Berlín. De fet, el nom de la ciutat fa referència als ossos.

He seguit recorrent els carrers, plens de cartells dels candidats a les properes eleccions regionals, dirigint-me capa al Checkpoint Charlie, el principal punt de pas entre el Berlín est i oest durant la guerra freda. A fora hi ha una petita exposició explicant com es va fer la divisió d’Alemanya i de Berlín a la fi de la segona guerra mundial entre les forces aliades: Estats Units, Gran Bretanya, França i Rússia. A partir d’aquesta repartició entre quatre es pot entendre perquè Alemanya de l’Oest i també el Berlín Oest, ocupaven més espai que la zona comunista. Una mica més enllà d’aquests pannells explicatius em vaig sorprendre de veure una parella d’uniforme amb una gran bandera americana cadascú davant d’una rèplica del punt de control. Al costat algú acabava de fer l’agost segellant passaports amb els tampons originals del punt de control.

Uns dos-cents metres a l’est, es pot visitar el museu de la topografia del terror. Un museu a l’aire lliure, darrera d’un altre segment del mur de Berlín, en el qual s’explica i es documenta totes les atrocitats que van fer els nazis des de que van ocupar el poder fins al final de la segona guerra mundial. La zona semblava força visitada, i no només per turistes, un “mea culpa” colpidor.

He seguit la marxa amb bicicleta passant pel mig d’una zona comercial i d’oficines amb una plaça coberta impressionant. He recorregut part dels jardins de Tiergarten, amb zones pràcticament salvatges i d’altres molt ben cuidades, amb força gent prenent el sol, sobretot a la part del final, on hi havia una zona nudista. Darrera el zoo, que ocupa part del parc, hi ha l’església Kaiser Wilhelm Gedachtniskirche mig en ruïnes des de la segona guerra mundial. Un bon recordatori dels bombardeigs que també van patir.

De tornada em m’he aturat a fotografiar la impressionant principal estació de trens de Berlín i he circulat pel un petit sender al costat del riu ple de terrasses i petites platges artificials, amb sorra que mai arribava a l’aigua, suposo que massa bruta per a banyar-s’hi.

Al vespre he anat amb l’Alexandra a una trobada d’Hospitalityclub. Bàsicament hi havia la mateixa gent del camp, bé, només uns quinze o vint, amb la curiositat que havíem d’anar vestits de musulmans, les noies amb mocadors al cap i els nois amb turbant.

Ha sigut una altre vetllada agradable, amb cuscús, força cervesa (perdó, suc de poma), bromes en les que intentàvem defensar la ortodòxia islàmica i converses interessants. He parlat amb en Martin, que està recorrent tot Alemanya amb bicicleta. Comentava que casi sempre circulava per carrils bici ja que en tot Alemanya n’hi ha més de 400.000 Quilometres. També he conversat amb en Salvo, d’Itàlia, que explicava com va estudiar Ciències Empresarials per la seva mare a condició de poder viatjar tot el que volgués després.

08/09/2006:

Al migdia ens hem trobat amb tots els estrangers que ens trobàvem a la festa d’ahir. Hem hagut d’esperar una hora i mitja estirats a la gespa de la plaça d’Alexander abans no arribés tothom. Però poc importava, perquè a prop hi ha un supermercat i els viatges per a comprar-hi cervesa han estat freqüents.

Mentre esperàvem els he proposat de visitar els ossos que havia descobert ahir. Com que no hi ha hagut cap altre proposta m’han seguit sense cap pressa. Primer hem passat per el casc antic on ahir havia observat que hi havia una botiga amb grans ossos de peluix. Abans d’arribar a la cantonada he exclamat:
- A mà dreta veureu els famosos ossos.
Les noies han corregut contentes a abraçar els ossos però els nois s’han quedat ben decepcionats. Després ha costat força convèncer-los que havia estat una broma i que els veritables ossos estaven més enllà. De totes maneres abans hem fet una altre parada a un altre supermercat, a una botiga australiana, a uns lavabos,... I quan hem arribat al fossar no hi havia ossos!!! Havíem arribat deu minuts tard i aquests ja dormien a l’interior d’una casa. Ningú m’ha comentat res, però suposo que m’han estat maleint una bona estona.

Per a compensar la proposta fallida els he proposat de fer un sopar a la Hymer i després portar-los a tots, uns deu, amb l’autoracavana fins a una nova trobada al nord de la ciutat. Hem comprat pasta, salsa de tomàquet i formatge i una caixa de cerveses i hem sopat uns fantàstics tirabuixons al parc del costat on tenim aparcada l’autocaravana (avui amb una nova multa). Després de sopar, tal com els havia promès, s’han acomodat tots dins de la Hymer i ens hem dirigit cap a la nova trobada.

Però al punt d’encontre, un bar, no hi havia casi ningú. D’altre banda, els estrangers no volien pagar les cerveses del bar i preferien les del supermercat. Al final hem decidit fer la festa al costat de la Hymer, enmig d’una esplanada plena de cotxes aparcats. Hem posat la música a tot volum. S’han afegit alguns transeünts que passaven per allà i hem seguit la festa.

Durant la vetllada he conversat amb la Kerstin. Des de la passejada d’ahir que tenia forces preguntes que em rondaven pel cap i la Kerstin m’ha aclarit algunes de les inquietuds. Per una banda m’ha confirmat que després de més quinze anys sense mur separant l’oest de Berlín de l’est, actualment les diferències entre els dos cantons de la ciutat son insignificants. Després m’he atrevit a tocar un tema més sensible i he preguntat pels sentiments alemanys respecte a la segona guerra mundial. M’ha comentat que tenen la història molt present, potser massa, i això fa que no siguin gens nacionalistes. De fet, comentava que durant els mundials de futbol, la Kerstin es sentia estranya de veure tantes banderes alemanes. D’altre banda, està bé tenir molt present la història ja que a les àrees rurals el nazisme intenta tornar a arrelar i el record fa que la gent sigui molt cautelosa. Després he preguntat pel sentiment envers els americans, ja que Alemanya va ser bombardejada i ocupada per ells. M’ha explicat que això és el millor que els podia passar ja que a més a més, els americans van ajudar molt a la reconstrucció del país. De totes maneres, no implica que tingui cap mena de simpatia pel govern actual. Finalment vàrem parlar de la famosa festa nocturna a Berlín. Ella havia estat un parell de mesos a Barcelona i em va poder comparar els dos ambients. Em va explicar que a Barcelona la festa acostuma a ser més d’etiqueta, fashion, en canvi a Berlín és molt més alternativa.

10/09/2006:

Els darrers dos dies a Berlín han sigut molt més tranquils. El dissabte al mig dia vàrem aprofitar-lo per a rentar roba a la bugaderia que havíem localitzat uns dies abans i a treballar aprofitant la connexió d’internet del local. A la tarda havíem quedat amb la Alice, una noia de Làtvia que s’havia quedat sola a Berlín ja que la resta d’amics amb els que havíem estat el dia anterior havien decidit d’anar a Hamburg fent autostop. De totes maneres jo tenia feina escrivint el diari dels dies anteriors i em vaig quedar a la Hymer mentre l’Alexandra i l’Alice anaven a fer un tomb amb bicicleta.

Al vespre, jo i l’Alexandra vàrem anat al cinema. Havíem vist anunciada la nova pel·lícula d’Almodovar: “Volver” en versió original. El cinema es trobava a una quarta planta d’un edifici al qual s’accedia a través d’un pati interior amb alguns bars i restaurants. Tot i trobar-se a una quarta planta i respirar-se un ambient molt casolà, el cinema tenia diverses sales. Apart d’això, quan fèiem alguna pregunta en anglès automàticament ens responien en castellà. Segurament no té relació, però molt a prop del cinema es trobava l’institut Cervantes. La pel·lícula va ser molt interessant, com en tots els films d’Almodovar, tocant un tema tabú.

Avui hem anat a fer la última volta amb bicicleta per Berlín. Aquest cop l’Alexandra s’ha situat al davant i he deixat que em guiés pels llocs per on havia passejat els dies anteriors. Hem tornat a passar per davant del Reichstag, el parlament Alemany. M’hagués fet il·lusió entrar-hi, ja que l’entrada és gratuïta i et permet enfilar-te fins a una immensa cúpula de cristall des de la qual es domina tota la ciutat, però hi havia massa gent fent cua. Hem seguit el recorregut per la vora del riu amb molta gent prenent el sol a la gespa i molts altres turistes admirant la ciutat des de grans barcasses que deambulaven pel riu. Després ens hem perdut pels jardins de Tergarten per acabar a un memorial per a les víctimes del nazisme, el qual encara no havia visitat. El memorial cobreix un espai d’uns cent metres per uns cent metres plegat de blocs de formigó rectangulars de diferents altures, cap al centre de més de tres o quatre metres. Es interessant perdre’s per aquest bosc de formigó.

A la tarda cap al tard hem sortit de Berlín direcció a Sachsenhausen, antigament un camp de concentració nazi i actualment un museu. Tinc ganes de comparar l’exposició de les atrocitats nazis des del punt de vista Polonès (Auschwitz) i des del punt de vista Alemany.

Últimament m’està assaltant la idea que Europa se m’està quedant petita. Encara em queden un tres mesos de viatge per Europa, una Europa que ja m’és coneguda i que podria visitar en molt menys temps, ja que el Regne Unit i Irlanda quedaran fora de l’itinerari perquè l’Alexandra no té possibilitats d’entrar-hi per falta de visat. De totes maneres no m’enyoro, el sentiment que tinc només m’impulsa a seguir el viatge cap a Àfrica el més aviat possible.

Mecklenburgier ? Seenplatie (veure sobre mapa)

11/09/2006:

Hem passat la nit a l’aparcament d’un centre comercial de Oranienburg, el poble on hi havia el camp de concentració de Sachenhausen. L’Alexandra no es trobava massa bé, mal de coll i una mica de febre. Tot i així hem anat a comprar junts i cap al migdia ens hem dirigit cap al Museu de Sachenhausen. L’Alexandra ha sortit primer mentre jo agafava la camera de fotografiar, bloc de notes,... Quan he baixat de la Hymer l’Alexandra tornava dient que el museu estava tancat. No me l’he cregut, però efectivament estava tancat per ser dilluns. De totes maneres, el punt d’informació estava obert i a dins hi havia alguns taulells informatius i un parell d’ordenadors amb molta informació.

M’ha sorprès la claredat amb que exposaven tots els crims nazis, els excessos, la brutalitat, els assassinats,... Sachenhausen no tenia cameres de gas, però tenia crematoris degut a la gran mortalitat degut als treballs forçats, gana, malalties, tortures,... Cap al 1945 unes 220.000 persones de 22 països havien creuat les portes de Sachenhausen, uns 100.000 hi van morir. De totes maneres, el camp no va tancar-se al finalitzar la guerra. Del 1945 al 1950 el camp va actuar de presó soviètica, per on hi van passar 60.000 persones, 12.000 de les quals van morir de gana o de malalties.

El camp de Sachenhausen no va destacar per mantenir-hi jueus, que normalment eren enviats a altres camps de mortalitat més assegurada. De totes maneres, hi havia unes quantes barraques que ocupaven els jueus. En una d’aquestes hi havia un museu però al 1992 una bomba en va destruir part del contingut.

Després d’aquesta petita introducció a les atrocitats nazis, hem seguit camí cap al nord, cap a una regió anomenada Mecklenburgier – Seenplatie. A la meva guia no apareix recomanada, però la Sophia de Dresden ens havia recomanat de visitar-la. Buscant a l’atlas he vist que al centre de la regió hi havia un parc natural anomenat Muritz, ocupant una àrea de forces llacs.

Ens hem aturat en diversos punts d’informació a l’aire lliure que mostraven mapes de la zona, carreteres i rutes per a bicicletes. Hem anat vorejant el parc per una petita carretera. Finalment ens hem aturat davant d’un llac amb una vista fantàstica, al sud del poble de Userin. Un home ens ha fet senyals per aparcar just davant del llac. Li hem preguntat si hauríem de pagar per a acampar-hi però en comptes d’això ens han contestat que podríem menjar quelcom amb ells, utilitzar una canoa que hi havia estirada a una petita platja del llac... Finalment, després d’insistir ens ha comentat que no li hauríem de pagar res, només la voluntat si utilitzàvem la canoa.

L’Alexandra no sap nedar tot i que m’he compromès a ensenyar-n’hi. Per això ha costat molt convèncer-la per a donar una volta amb canoa pel llac. Però finalment ha accedit amb la condició de portar també la càmera de fotografiar. Si ella queia a l’aigua també ho faria la càmera. Al principi l’embarcació es movia una mica i l’Alexandra estava amb tensió, però després ella ha agafat el rem i s’ha posar a remar pausadament a prop dels joncs i hem pogut gaudir més relaxats de la vista del llac al capvespre.

A la nit, l’home que ens havia donat la benvinguda ha encès una petita foguera a prop de l’aigua, una mica apartada de l’autocaravana. He anat a saludar-lo un moment. Hi havia un parell d’homes més, un que parlava anglès i una altre que només parlava alemany i rus, ja que provenia de l’Alemanya de l’est. El primer provenia de l’Alemanya de l’Oest i l’home de la benvinguda de Berlín Oest. Li he preguntat per la situació al Berlín Oest durant la guerra freda i m’ha comentat que era força bona, ja que rebien molts diners d’Amèrica. De totes maneres, em comentava com recordava les interminables hores de cua a la frontera per a poder creuar l’Alemanya de l’Est per autopista per anar a l’Alemanya de l’Oest.

12/09/2006:

A mig matí hem descarregat les bicicletes i hem fet una llarga excursió pel parc natural durant unes cinc hores. Feia molt bon dia, sol, ni massa calor ni fred. El parc natural està ple de boscos de pins i roures, també alguns camps i petits pobles de tant en tant. Hem passat pel costat de tres o quatre petits llacs, excepte l’últim que semblava força més gran i connectat al llac de Muritz, molt més gran, al qual no hem arribat. La resta de llacs també semblaven connectats, ja que ens hem creuat amb un parell de canals pels quals circulaven canoes.

Al tornar l’Alexandra ha rapinyat unes quantes pomes d’una pomera a la vora de la carretera, més tard, m’he parat en sec al costat d’uns pins. Al costat de la carretera, entre l’herba seca m’ha semblat veure un parell de rovellons. N’he girat un i n’he esquinçat un tros. N’ha sorgit un líquid vermell, senyat que era dels bons. He seguit regirant per la zona hi n’he trobat uns 8 més, tots ells molt formosos. L’Alexandra no entenia que agafés aquells bolets i m’advertia que serien verinosos. M’ha estranyat molt trobar els rovellons tant a tocar de la carretera i he pensat que els Alemanys no els recollien, però durant la resta del camí no n’he trobat cap més, tot i que tota l’estona estigués mirant a banda i banda com un obsessionat.

El dinar-sopar ha estat excel·lent. L’Alexandra no ha tastat el meu menjar, igual com tots els plats que es surten una mica de lo normal. Però ha estat bé així, ja que si els bolets no haguessin estat bons m’hagués pogut portar a l’hospital. De totes maneres, per fortuna eren excel·lents i tot i fer broma no he patit cap intoxicació ni al·lucinació.

Al vespre he sortit a fer unes fotos al llac, al costat hi havia una parella d’homes, un dels quals estava ahir a la vora la foguera. M’han saludat i m’han ofert cervesa. L’he refusat perquè l’Alexandra m’estava esperant, però he conversat una estona amb ells. Un d’ells m’ha comentat que està demanant permisos per obrir un hotel a la zona. Després m’ha explicat que a la caiguda del mur de Berlín, molts alemanys de l’Oest es van fer d’or enganyant els alemanys de l’est, per exemple venent-los productes inútils. D’altre banda, antics propietaris de l’est que vivien a l’oest van reclamar les antigues terres que posseïen i van fer fora els que les habitaven de feia anys. Per això, segons ell, el mur encara segueix a la ment de les persones i els alemanys de l’est desconfien dels de l’oest. D’altre banda em va comentar que al nord de Berlín hi ha molt poca inversió i indústria. Hi ha poc treball i molt jovent es deixa enlluernar pel nazisme. Però no ho consideraven perillós, ja que segons ells a Estats Units n’hi ha molt més.

Rugen Island (veure sobre mapa)

13/09/2006:

Al migdia hem marxat de Mecklenburgier – Seenplatie. He pagat 7€ a l’home de l’aparcament, per la canoa i per la plaça d’aparcament. M’ho ha agraït tot i que tampoc ha pogut dissimular que s’esperava més. De totes maneres abans d’ahir em va assegurar que la plaça d’aparcament era gratuïta. Per altre banda també m’ha demanat de fer publicitat de la zona, i suposo que ja ho he fet amb el diari d’ahir.

Hem continuat en direcció nord cap a la illa de Rugen. Al llarg del camí hem creuat petits pobles, poc industrialitzats, amb la impressió que viuen força del camp. Un dels pocs senyal de modernitat eren els grans molins de vent que ocupaven gran part de la planícia. Volíem parar a dinar a Stralsund però la carretera passa per fora directament cap a l’illa de Rugen. Hi ha un pont una mica atrotinat que connecta amb l’illa. De totes maneres, just al costat n’estan construint un d’espectacular. No se si en finalitzar-lo derruiran l’altre o el deixaran.

Hem parat davant d’un punt d’informació turística a l’illa on hem dinat. Després m’he deixat aconsellar per la noia del punt d’informació. M’ha recomanat de dirigir-nos cap al nord-Est, cap a un punt anomenat Konigsstuhl dins d’un parc natural, on en teoria hi havia uns meravellosos penya-segats i forces carrils bici.

Abans d’entrar a l’illa ja havia intentat carregar la Hymer d’aigua però no hi havia hagut sort. A l’illa vaig buscar amb més insistència, però les gasolineres i autorrentats, o no tenien aixeta d’on carregar aigua o no em deixaven carregar-la, segurament perquè l’illa és massa turística i masses autocaravanes demanen el mateix. Finalment a una gasolinera he vist un autorrentat automàtic sense vigilar. Només hi he observat una aixeta sense clau d’obertura connectada a una màquina de rentar. He volgut comprovar si l’aixeta tenia aigua per a després connectar-hi la meva manguera i he desconnectat la manguera que connectava a la màquina. Però per sorpresa meva n’ha sortit aigua a cabals amb gran pressió. He intentat tornar a connectar la manguera però hi havia massa pressió. En el primer intent he quedat completament xop, però ho he intentat parell de vegades més sense èxit. A continuació, avergonyit i amb l’Alexandra rient de valent hem fugit de la gasolinera, evitant d’emportar-me una merescuda recriminació.

Hem arribat a Konigsstuhl on hi havia un gran aparcament de pagament. De totes maneres hem aparcat una mica més enllà i hem agafat les bicicletes per a visitar els penya-segats. Però el camí cap als penya-segats estava prohibit a les bicicletes. Hem intentat un altre camí i també hi havia un altre senyal de prohibició. Finalment hem preguntat a una senyora d’una botiga que ens ha informat que els penya-segats es trobaven a uns tres quilometres i que es podien fer amb bicicleta sense problemes.

Així doncs ens hem saltat la prohibició i ens hem endinsat per un meravellós bosc amb alguns petits llacs amagats. Molt de tant en tant, ja que era tard, ens hem creuat amb alguns caminants que ens miraven amb mirades de reprovació, però hem seguit endavant fins a arribar als mencionats penya-segats. Allà hi havia un museu de pagament però al costat hi havia unes escales de fusta que baixaven empinades fins al mar. Hi havia uns cinc cents escalons que després els hem suat per pujar. Les escales baixaven per entre un bosc, sense opció d’observar els penya-segats. Però un cop a la platja de còdols i mirant enlaire ens hem pogut meravellar dels penya-segats de guix. Sí, eren de guix. Guix que tenyia de blanc, que es desfeia a les mans si era humit i que permetia fer pintades a les roques i arbres si era sec.

14/09/2006:

Hem fet nit a un poble anomenat Glowe, al davant d’una platja de sorra fina i amb algunes hamaques amb para-sol de lloguer. Al llarg de la platja hi havia un passeig per on hem iniciat una llarga excursió amb bicicleta. Després el passeig s’ha convertit en un caminet asfaltat per a bicicletes que transcorria al costat de la carretera, entre boscos de pins. Els boscos estaven plens de caçadors de bolets, per tant no m’he tornat a entretenir mirant els marges del caminet ja que he suposat que tots els bons bolets ja deurien estar agafats. D’altre banda, cada dos per tres hi havia enormes teranyines subjectades per dos pins, de manera que tampoc feia gaire gràcia endinsar-se pel bosc.

Hem arribat a un altre poble, força turístic, amb alguns hotels i habitacions de lloguer. L’hem creuat per la carretera principal i hem seguit cap al nord, direcció a un far que havíem entrevist la nit anterior. El camí ha seguit entre camps, alguns tractors els estaven treballant. Les vistes eres excel·lents, sobre el mar, que quedava sota uns petits penya-segats. A mig camí ens hem trobat amb uns dòlmens, aixecats pels antics habitants de l’illa feia uns tres mil anys. Arribant als fars (en realitat n’hi havia tres) ens hem trobat amb una església circular força antiga i a sota, al costat del mar, un petit poble de pescadors que hem visitat més tard.

Els fars devien ésser de diferents èpoques, però no hem endevinat quin deuria esser el més antic, ja que tots estaven molt ben conservats. A sota els fars hi havia un gran bunquer, sembla que construït durant la segona guerra mundial. Es podia visitar, però pagant. En tornar hem passat pel poble de pescadors, amb les cases amb gruixudes teulades de palla, la majoria convertides en restaurants i botigues degut a la gran quantitat de turistes que hi havia, casi tots de la tercera edat. Es nota que no és temporada de vacances.

Hem arribat a la Hymer al cap d’unes sis hores, esgotats, després de recórrer uns quaranta quilòmetres. L’Alexandra ha comentat que no tornarà a tocar la bicicleta durant una setmana.

Rostock (veure sobre mapa)

16/09/2006:

Ahir ens vàrem aixecar tard, com sempre, jo més d’hora que l’Alexandra i ella una mica més tard, despertada pel soroll que no puc evitar de fer en un espai tant reduït mentre esmorzo. Aquest cop, però, ella estava més queixosa que de costum, queixant-se de mal de panxa i de cap. De fet, durant la nit ja s’havia despertat alguna vegada amb el mateix dolor. Li vaig fer una infusió de camamilla i se la va beure, fet impensable fins al moment, ja que suposava trair el seu estimat te negre amb un rajolí de llet de cada matí. De totes maneres li devia haver anat bé, ja que cap a migdia ja es va trobar millor.

Vàrem fer camí cap a Stralsund, un poble just a l’entrada de l’illa de Rugen que la meva guia de viatge recomanava de visitar. Stralsund és un poble amb un gran casc antic rodejat per mar i petits llacs. Vàrem estar passejant pels seus carrers i parcs. Al matí hi havia mercat a una de les places, un mercat de fruita, verdures i roba, com els de Catalunya, però no com els de Romania, ja que allà el govern els ha prohibit. Té diverses esglésies i edificis construïts de maons, una de les quals d’estil gòtic, tot i que una mica peculiar: molt alta i amb grans finestres verticals que s’obrien a l’exterior des del sostre fins casi arribar al terra. L’Alexandra m’ha fet notar que curiosament al poble també hi havia molts edificis desocupats, semblava que de feia temps.

A la tarda vàrem tornar a la carretera direcció cap a l’oest, vorejant la costa, però sense vista al mar. Les carreteres han seguit com a tota l’Alemanya de l’est, en bon estat però tallades de tant en tant per obres, fet que et desviava per carreteres secundàries. El truc per a no perdre’t és senzill, seguir una “U” que amb una fletxa indica la continuació de la carretera principal.

Vàrem arribar a Rostock cap al tard. Vàrem conduir una mica la petita ciutat amb la Hymer, intentant de captar una xarxa Wifi o d’Internet sense cables. En vàrem detectar una d’un bar, però no amb prou intensitat. De manera que no ha sigut fins avui al matí que ens hem connectat a Internet mentre bevíem una cervesa i una cola al mencionat bar.

Ahir al vespre també vàrem tenir una estona per a passejar per la ciutat. Rostock estava de festa. A la plaça principal, hi havia un grup tocant música de les últimes dècades, diverses barres de bar ambulants servien cervesa a dojo. Algú ballava, però la majoria estava assegut en cadires de plàstic, davant d’unes taules també blanques, bevent i conversant. A llarg del principal carrer comercial hi havia moltes parades que venien objectes de decoració i bijuteria. Hi havia algun cartell de bar que anunciava els preus sota el títol “octoberfest”, però en la publicitat de la ciutat s’anunciava com a “Rostocker City Fest”. Era com una festa major de poble de Catalunya.

Avui la festa seguia, amb els mateixos bars i paradetes, però en comptes del grup de música, a l’escenari feien sortejos, xous i també música, però de més baix nivell. A altres carrers de la ciutat feien activitats per a la canalla, pintant al terra, pintant cares, ballant, fent treballar l’intel·lecte,...

A Rostock ens hem analitzat amb més detall una actitud que fins ara es reproduïa en major o menor grau. Quan un semàfor per als vianants està en vermell, tothom s’espera, encara que no vingui cap cotxe. Però si algú fa un pas per a creuar el carrer la resta el segueix, encara que de vegades també s’emporta la mala mirada dels altres.

A la tarda hem tornat a pujar a la Hymer i ens hem tornat a dirigir cap a l’oest, aquest cop per a arribar-nos a Lubeck. La segona meitat del camí l’hem fet circulant per una meravellosa autopista de dos carrils. M’ha estranyat ja que fins ara no havíem trobat casi cap autopista a Alemanya, però després, consultant el mapa de carreteres he constatat que gran part de les autopistes alemanyes es troben a l’Alemanya de l’Oest.

Mentre arribem a Lubeck i durant tota la nit hem estat mantenint una conversa molt interessant amb l’Alexandra sobre literatura. A ella també li agrada escriure però dona molta importància a la manera d’escriure, la forma. En canvi jo comentava que per a mi l’únic que és important és el contingut. Ella afirmava que l’originalitat d’alguns autors es trobava en la forma d’escriure i jo intentava defensar que hi havia molts més autors originals només pel missatge que transmetien. Finalment vaig estar traduint del català al castellà i llegint en veu alta durant unes dues hores la novel·la que havia escrit feia uns dos anys.

Lubeck (veure sobre mapa)

17/09/2006:

No sé si és així cada diumenge, però avui al matí les campanes han estat repicant una bona estona cada mitja hora. Jo m’he quedat a la Hymer mentre l’Alexandra donava un tomb per la ciutat amb bicicleta. Més tard hi hem anat els dos, l’Alexandra fent-me de guia.

Lubeck és una ciutat interessant, sobretot un barri que hi ha cap al sud, seguint la banda esquerra del riu. Un barri de cases baixes, amb moltes flors i plantes, objectes de decoració a les finestres, gent tranquil·la menjant en taules davant del riu,... La resta de la ciutat m’ha semblat similar a les altres ciutats visitades fins al moment al nord d’Alemanya, grans edificis i esglésies antigues tots ells construït de maons vermells. L’Església de Marien és interessant, molt alta, de colors clars a l’interior. A dins també es pot observar un vistós i bonic rellotge astronòmic i en un extrem una campana feta a miques. Es veu que és la mateixa campana que va caure quan els aliats van bombardejar la ciutat i l’església durant la segona guerra mundial. Van deixar la campanya trencada i abonyegada tal qual i al davant una inscripció en aleman: “Una Protesta contra la guerra i la violència”. També volíem visitar la porta de la ciutat anomenada Holsentor, però l’estaven restaurant i estava completament coberta sota un logotip publicitari.

Hem sortit de Lubeck a la tarda, direcció nord, amb la intenció d’agafar avui mateix un ferri cap a Dinamarca. Ens hem sorprès de trobar-nos grans cues i retencions en els carrils contraris, de diversos quilometres. Però era normal, era un diumenge a la tarda i tothom tornava cap a casa, a la ciutat, a més hi havia unes obres al principi. També m’ha sorprès tots els cotxes portessin els fars encesos, el sol s’havia amagat darrera els núvols, però la lluminositat era bona. Després hem vist uns cartells que en Alemany semblaven recomanar de circular amb els llums oberts.

Hem arribat al port d’on sortia el ferri. La noia del peatge ens ha comentat que el ferri sortia en deu minuts. Després ens ha comentat l’import: 56€, només per a 45 minuts de trajecte. Ho he trobat una bogeria però donar la volta entrant a Dinamarca pel continent seria més car en gas-oil i aquest camí ja el faríem de tornada. No teníem gaire temps per pensar ja que el vaixell estava apunt de marxar i al final hem abonat la tarifa. El vaixell era curiós, no tenia davant i darrera, era simètric, és a dir, tenia una cabina de control i comandament a cada un dels dos extrems del vaixell, de manera que en arribar a port no havia de donar mitja volta. El capità simplement havia de caminar fins a la cabina del darrera que llavors es convertia en davant.

Hem entrat a Dinamarca al capvespre i s’ha fet de nit ben aviat. Hem anat circulant en direcció a Kobenhavn, però a mig camí ens hem desviat a la dreta i ens hem dirigit cap a la illa de Mon que la meva guia de viatges recomanava visitar. L’illa semblava deserta. La il·luminació de les poques cases que hi havia era molt dèbil, però finalment hem arribat al poble de Stege al centre de la illa i hi hem fet nit.

Denmark

M?ns Klint (veure sobre mapa)

19/09/2006:

Mon ha sigut una illa que m’ha meravellat. Sembla molt poc turística, potser només per al públic local. Però disposa de molts punts o pannells d’informació casi tots en Danès. En els principals punts d’interès també hi ha petites caixes plenes de tríptics amb informació, igualment en Danès. De la mateixa manera, el punt d’informació de Stege hi ha grans prestatgeries amb munts de prospectes dels diferents punts d’interès. Ens vàrem deixar assessorar per la noia dels punt d’informació i després de connectar-nos a Internet un moment des d’allà mateix ens vàrem posar en ruta.

Primer vàrem visitar l’església d’Elmelunde, blanca, amb un gran campanar, ample. A l’interior, el sostre estava pintat amb dibuixos de colors clars, simples però interessants. L’església estava rodejada d’un cementiri molt ben cuidat. A fora del recinte hi havia una una pomera que l’Alexandra es va encarregar de descarregar de les pomes que feien més goig.

A continuació vàrem visitar un dolmen, una tomba megalítica. Tota l’illa n’està plegada, però vàrem visitar el més vistós, anomenat Somarmedyssen. Dalt d’un petit turó hi ha apilades unes quantes grans pedres en forma de taula o petit habitacle. Es curiós que es trobin dolmens similars a Catalunya tenint en compte que en aquell temps les comunicacions i els viatgers deurien de casi inexistents. També es sorprenent que poguessin arrossegar aquelles grans pedres sense cap tipus de maquinària.

Després de dinar i de ploure una mica, vàrem passejar pels jardins Lisenlund. Uns Jardins creats al 1700 amb un estil romàntic, amb grans prats, petits llacs, boscos, boniques mansions, una casa d’estil noruec, un saló de te d’estil xinès. El passeig va ser encantador. El parc enamorava.

Els jardins estaven situats vora el mar. D’allà en sortia un caminet cap als blancs penya-segats de Mons Klint. Però ens hi vàrem dirigir amb la Hymer perquè ja era una mica tard. L’Alexandra estava una mica cansada i vaig sortir a descobrir-los sol. Primer vaig seguir un camí entre el bosc que es dirigia a la part alta dels penya-segats. I quan hi vaig arribar se’m va aturar el cor i la respiració. L’altura era impressionant. Els penya-segats eren de sorra, terra que es desfeia amb facilitat i es precipitava verticalment cap al mar, al fons, molt avall. Els arbres semblaven mantenir ferma la terra però dessota seu semblar-hi haver-hi el buit. Ja que en un dels miradors vaig descobrir un format entre les arrels d’un arbre, a un metre del buit. Un forat d’un o dos pams de fondària que deixava entreveure la platja i el mar a sota. De totes maneres, no em vaig poder estar de fer fotos, i fent el cor fort i desafiant el vertigen, vaig passar per sota la tanca i arrossegant-me pel terra em vaig apropar als límits de la terra, però no per a treure-hi el cap, just per a poder estirar els braços de manera que la camera quedés sostinguda en el buit.

Després, tot cobert de pols, vaig baixar els 500 esglaons que baixen pel costat d’un rierol i d’un bosc direcció al mar. Al final de les escales de fusta vaig descobrir lo ràpid que avançava l’erosió de la costa, ja que l’escala es sostenia casi totalment sobre el mar i la terra semblava haver-se enretirat un metre o dos. Més enllà, caminant per la platja de còdols vaig ensopegar amb alguns esquelets d’arbres que poc temps enrera deurien estar vivint al bosc que s’estenia desenes de metres més amunt.

Vàrem tornat a dormir a Stege i aquest matí hem visitat el petit poble de Nyord, un poble que ha sabut mantenir l’encant de fa dos segles. Antigament, el poble era famós pels pilots, mariners que guiaven els vaixells per les aigües poc profundes de la costa de l’illa. Actualment el poble es dedica a la pesca, l’agricultura i al turisme, encara que avui érem els únics que semblàvem visitar-lo.

A mig matí ens hem posat en camí cap a Kobenhavn on hem arribat amb el sol ponent-se, ja que ens hem parat a una àrea de servei per a dinar i netejar a fons la Hymer, que ja li tocava.

Hem passejat una mica per Kobenhavn i lo poc que hem vist ens ha meravellat, una gran activitat comercial i alguns músics de carrer, amb molt talent.

Kobenhavn (veure sobre mapa)

24/09/2006:

La primera nit a Kobenhavn ens vàrem adonar que havíem aparcat en mala zona, tant a la nit com al matí hi havia força soroll. Tot i pel carrer no passaven gaires cotxes per la nit els borratxos no ens deixaven dormir i al matí van ser operaris els que ens van despertar. D’altre banda, al matí també teníem una multa ja que no havíem pagat el tiquet del parquímetre i en un paper adjunt a la multa ens informaven que Kobenhavn està associat a l’agència internacional de recuperació de crèdit. A la tarda vàrem intentar buscar un nou emplaçament per a la Hymer, però tots els carrers del centre de la ciutat tenien parquímetre, també els de Christiania. Després ens vàrem dirigir una mica més als afores, a un barri anomenat Norrebro i allà vàrem poder aparcar sense pagar en una zona residencial, plena d’immigrants. Tot just aparcar vàrem obrir els ordenadors per si miraculosament teníem Internet, i increïblement teníem molt bona connectivitat amb una xarxa wireless lliure. De totes maneres, l’endemà teníem una altre multa. Pel que ens van explicar, la majoria de carrers de Kobenhavn tenien parquímetre o bé només hi poden aparcar els residents. En qualsevol cas, no vàrem tornar a moure el cotxe d’allà i no ens van tornar a posar cap altre multa.

Aquests dies hem seguit amb el mateix esquema de les grans ciutats. Mig dia ens el passàvem connectats a Internet i la resta del dia el dedicàvem a recórrer la ciutat. Però no sempre ens connectàvem a Internet des de la Hymer, ja que l’Alexandra havia descobert una gran biblioteca on podíem connectar els ordenadors a la corrent elèctrica i al mateix temps gaudir d’Internet. La biblioteca recordava a uns grans magatzems, amb grans espais, escales mecàniques. L’única diferència és que en comptes de maniquins hi havia estudiants i en comptes de roba, als prestatges hi havia llibres.

L’Alexandra diu que Kobenhavn és la segona ciutat d’Europa on li agradaria viure, després de Praga, és clar. És elegant, sense ostentar, i neta. Té llargs carrers comercials només accessibles pels vianants; canals amb barcasses per a turistes i cafès i restaurants a ran d’aigua; bonics jardins i parcs; palaus i fortaleses; molts carrils per a bicicleta i poc tràfic de cotxes; gent tranquil·la i amable;... L’únic problema de Kobenhavn és que és una ciutat molt cara, com la resta de ciutats escandinaves.

Un dels indrets més curiosos que vàrem visitar és el cementiri de Assistens, un cementiri antic al mig de la ciutat on hi ha enterrat el famós contista Andersen. Les portes del cementiri estan obertes i si no fos per les creus i les tombes escampades entre la gespa i els arbres podries creure que més aviat et trobes en un parc. I la gent també ho entén així, ja que arreu hi ha noies prenent el sol, nois llegint, parelles intimant, dones passejant el gos,...

Un altre dia també ens vàrem arribar a la famosa sireneta, icona de la ciutat. La sireneta es troba força allunyada del centre, seguint un ample canal que creua la ciutat. Allà és el punt ideal per a trobar-hi la fauna turística més variada: famílies amb fills; parelles; però per suposat els japonesos, un dels quals es va posar una sabata en remull al intentar arribar fins a la sireneta; aquell dia també hi havia uns “turenos” espanyols amb els seus típics vestits que l’Alexandra confonia per nobles danesos. No ens vàrem fer cap foto, no vàrem voler entrar al circ que s’hi havia format.

La majoria dels dies vàrem recórrer la ciutat amb bicicleta, movent-nos enmig de molts altres ciclistes. Kobenhavn és una de les ciutats on he vist més gent circulant amb bicicleta (encara no puc comparar-la amb altres ciutats de l’Oest, com Amsterdam). Asseguraria que hi ha més bicicletes que cotxes circulant pels carrers. Les bicicletes tenen els seus propis carrils, a vegades igual d’amples que els dels cotxes. També tenen les seves pròpies normes i si te les saltes et pots emportar una mala mirada o fins i tot algun insult. Per exemple no pots circular massa a poc a poc, has de circular per la dreta perquè et puguin avançar, si has de creuar un carrer has de parar-te fora del carril bici,... Les bicicletes i la gent que les condueix son de lo més variades. Hi ha bicicletes de passeig, tot-terreny, tipus harley, tricicles (amb dues rodes a davant o a darrera), bicicletes estirant d’un carro, taxis bicicleta, bicicletes de la ciutat (es poden conduir gratuïtament pel centre a canvi de dipositar uns tres Euros que després et retornen)... Els conductors poden ser noies amb minifalda, d’altres amb texans i talons, homes encorbatats, mares portant els fills al portaequipatges del tricicle, músics, alternatius,... Pel que es veu, a l’hivern també hi ha molta gent circulant en bicicleta, encara que segons em van comentar a Cobenhavn no fa tan fred com sembla, ja que l’oceà manté les temperatures estables.

A Cobenkavn ens vàrem trobar amb diversa gent. La segona nit, dimecres, ens vàrem trobar amb en Denis que ens va invitar a passar un vespre amb els seus amics. Donava la casualitat que havíem aparcat molt a prop de casa seu i ens va passar a buscar per la Hymer acompanyat per una amiga d’Eslovenia, Lilena. Els amics d’en Denis eren casi tots músics, però ningú es va posar a tocar o a cantar. Bàsicament vàrem estar conversant i bevent a casa d’un d’ells. Vaig estar conversant força estona amb en Jakob, un noi anarquista i alternatiu. Tenia el cap molt seré i em va explicar que a Dinamarca hi ha molt treball, que és un país molt ric, en part gràcies al desenvolupament de noves tecnologies però també gràcies a l’explotació d’altres països molt més pobres. També em va comentar, que encara que no fos molt visible al carrer, Dinamarca era un país molt religiós. Això es devia a que antigament Dinamarca també era molt ric degut als abundants recursos naturals i a la pesca, fet que ho atribuïen sense dubte a Déu.

Li vaig preguntar sobre Cristiania. Segons el que havia llegit, als anys 70 grups de hippies, artistes, activistes polítics i sense-sostre, van ocupar una àrea sense utilitzar de l’exercit a l’est de la ciutat i van intentar crear una societat alternativa, independent i lliure d’impostos. Al principi la policia va intentar fer-los fora per ocupar una àrea privada, però finalment els van deixar estar degut al suport de la societat danesa. De totes maneres, uns deu anys més tard l’experiment social havia derivat cap a un mercat lliures de drogues i la policia va tornar a actuar, però només contra la droga. Els ocupes van seguir ocupant la terra i les barraques fins avui en dia. En Jakob em va comentar que actualment la policia ho controla tot i l’experiment social pràcticament ha acabat. De totes maneres, Cristiania és un dels barris on hi ha més solidaritat social, més companyerisme i on les organitzacions son més fortes.

Ahir, dissabte al migdia, vaig quedar amb en Simon. L’Alexandra va preferir seguir treballant amb Internet des de la biblioteca. En Simon em va invitar a la terrassa de la residència on té llogada una habitació. Es va interessar força per la meva visió sobre la transició del franquisme a la democràcia a Espanya, ja que havia de fer un treball d’aquest tema per a l’escola. Jo també em vaig interessar per la situació a Dinamarca. Per una banda em va comentar que Dinamarca té moneda pròpia i no l’Euro perquè tenen por d’integrar-se massa a la Unió Europea i perdre la seva identitat i cultura. Per altre banda Dinamarca és un país ric, en part a l’alta tecnologia que dissenyen i construeixen a països més pobres (Tal com m’havia comentat en Denis) però també perquè fa deu anys van descobrir força petroli al seu territori. Si eren tant bons dissenyant alta tecnologia havien de tenir molt bona educació, i així mateix m’ho m’ha afirmar.

Després em vaig interessar per la família real de Dinamarca, tot un símbol nacional. És un símbol nacional, sense cap poder. I tot i que la corona s’embutxaca part dels impostos, la gent n’està contenta ja que la família realitza una forta promoció del país a l’exterior generant més dividends dels que ingressen.

Finalment em vaig interessar per Cristiania. Em va explicar la història, similar a la que havia llegit però va ser molt crític amb la situació actual. Em va comentar que els habitants que antigament havien ocupat l’espai amb idees de solidaritat i llibertat, actualment s’han convertit pràcticament amb propietaris, sense papers però també sense pagar impostos. Tot i que alguns dels terrenys que ocupen son força amplis i podria ocupar-los molta més gent no volen dividir-los, hi ha rics i pobres. Per altre banda és molt difícil ser acceptat com a nou membre ja que necessites el vot favorable de la majoria de la comunitat, per tant, no deixa d’haver-hi cert nepotisme: favoritisme per als coneguts i familiars.

Per suposat, també vaig entrevistar en Simon. Opinava que el principal problema del món podia ser el racisme i la indiferència envers les solucions. La gent no mira la humanitat com a una única raça. La solució seria ser obert, el diàleg i aprendre d’altres cultures. El principal problema a Dinamarca és la indiferència lligat amb el sentiment de sentir-se els millors del món. La indiferència és difícil de solucionar però ell pot ajudar donant exemple. En Simon es sent feliç perquè ell pot fer el què vol i perquè és lliure. Ell es sent satisfet tal com és i no sap si hi ha manera de ser més feliç. El secret de la felicitat podria ser acceptar el que la vida et dóna.

Al vespre en Simon va organitzar una trobada i ens vàrem tornar a reunir. També l’Alexandra. Vàrem pujar begudes, mantes, música i llum a la mateixa terrassa del mig dia. Hi havia gent d’arreu d’Europa i va ser interessant conversar embolicats en mantes degut al fred que feia. Vaig estar conversant força amb un noi belga sobre sentiments nacionalistes. Em comentava que a Flandes hi ha molt sentiment nacionalista però no a Bèlgica en general. Durant la conversa va comentar que curiosament Barcelona era la ciutat més visitada pels belgues.

Avui, diumenge al migdia ens hem trobat amb en Christofer, un noi una mica més gran que jo, introvertit, filòsof, escriptor i pintor. Igual que ahir, també hem parlat de la situació a Dinamarca. Ha comentat que a Dinamarca paguen molts impostos, però que a canvi estan contents amb les contraprestacions socials que obtenen. També ha explicat que els danesos tenen un sentit d’ironia envers ells mateixos molt saludable, però per altre banda comentava que la xenofòbia està creixent molt. Preguntat sobre la família real també s’hi ha mostrat favorable, si més no com a un símbol comercial de Dinamarca. La família real Danesa és la més antiga d’Europa i per la simpatia que en té la societat diria que serà la última a desaparèixer. Finalment hem parlat de Groenlàndia, un gran territori oblidat que forma part de Dinamarca. De totes maneres allà no hi viu gaire gent i també conserven una independència política força considerable.

També vaig prendre el pols al món amb en Christofer. Opinava que el principal problema del món és la humanitat, ja que els principals problemes son causats pels humans, de totes maneres els humans també es preocupen pels problemes que han creat. El suïcidi global de la humanitat seria una solució no desitjada, estaria millor aprendre de la historia. Personalment, en Christofer intenta tenir una actitud positiva, ser una persona decent i responsable, ser obert i ensenyar als altres a ser oberts. El principal problema per a Dinamarca serà l’escalfament global, ja que Dinamarca és un país pla, arran de mar. Però actualment, a Dinamarca, el principal problema és l’increment de la xenofòbia i intolerància. No hi ha nazis però hi ha racistes polits i amables. La solució es trobaria en la informació i diàleg. Ell pot ajudar pensant amb claredat. En Christofer es sent feliç, “és qüestió d’actitud”. Seria més feliç amb la dona dels seus somnis o amb una vida perfecte pintant i escrivint poesia. De totes maneres, el secret de la felicitat és ser feliç amb el que tens.

Al vespre hem tornat a quedar amb en Simon. Aquests dies, a Kobenhavn es celebrava un festival de cinema i hem aprofitat per a veure una pel·lícula francesa: “Looking for Cheyenne”. No ens ha entusiasmat, però tampoc ens ha decebut. Després de la pel·lícula vàrem estar passejant pels carrers de Kobenhavn i conversant, però abans de mitja nit vaig demanar a l’Alexandra d’anar a dormir perquè em feia mal la panxa i no em trobava massa bé.

25/09/2006:

Ahir al vespre, mentre passejàvem pel barri de Norrebro, on hi havíem vist la pel·lícula, en Simon ens va mostrar diverses pintades a les parets, mostrant un 69. Seixanta nou és el número d’un edifici habitat per ocupes, alternatius, i sense-sostre que la policia vol desallotjar pròximament i enderrocar. La mateixa tarda hi havia hagut una multitudinària manifestació que nosaltres no havíem ensopegat. El moviment estava organitzat amb col·laboració amb uns altres ocupes que des dels anys setanta habiten 85 acres a l’est de la ciutat: Cristiania.

Finalment, després de llegir-ne alguna cosa i intercanviar algunes opinions, avui al matí he anat a visitar Cristiania, mentre l’Alexandra es quedava a la biblioteca connectada a Internet. Entrar a Cristiania és un altre país, metafòricament i literalment, segons els seus habitants. Just a l’entrada principal, si et gires mirant a la sortida et trobes un gran cartell que posa: “ara esteu entrant a la UE”.

Just enfront s’obre un carrer ple de bars i botiguetes, pintats amb estil “underground” i amb la fauna humana més extravagant que et pots imaginar; la majoria de mitjana edat; vestits de qualsevol manera; d’orígens molt diversos, mig beguts o fumats; cantant, rient o conversant; i enmig de tots ells algun turista perdut i al·lucinat. I jo era un d’aquests últims. He aixecat la camera per a immortalitzar aquella escena, però deu veus i braços al mateix temps m’ha cridat: “No!”. M’he apropat a un d’ells per preguntar-li quin era el problema i m’ha comentat que no podia fer fotos al carrer principal. Llavors m’ha mostrat el motiu: uns cinc-cents grams de hachis que hi havia sobre la taula. L’home ha partit la pasta per la meitat i me l’ha deixat ensumar per seguidament intentar-me-la vendre. Més tard he llegit en un llibret publicat per la societat de Cristiania que segons ells les drogues fluixes son permeses al seu territori, però no les drogues dures. Abans del 1980 les drogues dures no eren del tot malvistes, però els estralls de les drogues i la policia que intervenia dia sí i dia també, van fer-los decidir de prohibir-les i desterrar tots els seus venedors i consumidors. Les drogues fluixes sempre s’han vengut amb facilitat a Cristiania, durant molt temps amb les seves pròpies paradetes, però a partir del 2004, degut a l’actuació de la policia, una mica clandestinament, o no tant, tal com he comprovat.

He seguit passejant per aquell “país” anomenaven Cristiania. Els jardins, cases i barraques a les quals viuen casi mil habitants s’estenen entre dues llengües de terra envoltades d’aigua. Al centre hi ha un pont de fusta que les manté comunicades. Els habitacles son antigues cases i edificis de l’exèrcit en les quals viuen diverses famílies a cada una o bé cases senzilles construïdes dels estils més diversos pels seus propis ocupants. Pensava que la societat de Cristiania estaria al marge del sistema capitalista i destructor, però a les teulades de molts edificis he observat antenes de televisió, en un jardí he vist una dona tallant gespa amb una segadora, els cotxes no hi son permesos però en un aparador he vist una bicicleta que venien per 1000€. De totes maneres, s’hi respirava alguna cosa diferent. Els camins de sorra eren molt tranquils, es sentien rialles de canalla per arreu, les bicicletes a les voreres estaven sense lligar, portes de les cases semblaven totes obertes. He entrat a el jardí d’una casa comunitària on hi havia una família prenent un té. Els he demanat per fer una foto i a continuació he iniciat una conversació amb ells:
- Considereu que viviu fora del sistema? – Els he preguntat.
- No, això és impossible. De totes maneres creiem que aquí dins la societat és millor. No hi ha robatoris perquè s’expulsa a qui roba. Hi ha molta solidaritat. Ens governem amb un sistema més que democràtic, buscant el consens. És lent però fomenta la responsabilitat i l’entesa. Per altre banda, els serveis que obtenim de Cristiania pagant els nostres propis impostos son molt bons. Però per sobre de tot, aquí la gent és més feliç.
- Més feliç que a fora? – He tornat a preguntar-los.
- Sí, perquè aquí tenim la oportunitat de controlar una mica més la nostra vida, som més lliures. La llàstima és que això potser s’acabarà, perquè el govern vol recuperar els terrenys.
- I què fareu si finalment el govern aconsegueix fer-vos fora?
Han arronsat les espatlles però després han contestat:
- Anar a un altre lloc.

Si no tingués el viatge i projecte per endavant m’hagués agradat quedar-me a viure una temporada en aquell intent de paradís. De totes maneres és difícil perquè t’havia d’acceptar la majoria dels habitants i per altre banda, segons ells no hi havia més terreny per a construir-hi.

He tornat amb mal de panxa cap a l’autocaravana. He menjat perquè tot i el dolor tenia gana i més tard he anat a buscar l’Alexandra a la biblioteca. Després de menjar ella hem posar en ordre tots els trastos de dins de la Hymer i ens hem començat a posar en marxa cap al nord de Kobenhavn, a les afores. Al vespre, l’Alexandra també ha començat a tenir mal de panxa, amb els mateixos símptomes que els meus .

Ribe (veure sobre mapa)

27/09/2006:

Hem estat dos dies recorrent Dinamarca amb mal de panxa. Un mal de panxa suportable, constant, però a vegades intens, sobretot als vespres. Ens queixàvem l’un a l’altre, rient-nos de nosaltres mateixos. El curiós és que malgrat el dolor teníem gana, si menjàvem seguia el mal de panxa, però si desistíem també. Així que hem seguit menjant, però àpats molt més lleugers.

Al primer dia vàrem anar a una farmàcia. La dona que ens va atendre parlava anglès però no sabia què donar-nos. Finalment ens va donar unes pastilles que ajudaven a recuperar la flora intestinal. Però a nosaltres no ens va ajudar gaire a recuperar-nos. Bé, aquesta va ser la impressió. Tot i que avui jo ja m’he començat a sentir millor però l’Alexandra encara no.

Malgrat el dolor hem estat visitant els punts d’interès que havíem marcat a Dinamarca, retornant direcció a Alemanya. Ahir al matí vàrem visitar el fabulós castell de Frederiksborg Slot, al centre de la vila de Hillerod i al mig d’un llac. El castell de maons vermells, d’estil renaixentista, té uns magnífics jardins, molt ben cuidats, pels quals vàrem estar passejant una mica fins que el dolor i el cansament ens va tornar a vèncer.

A la tarda ens vàrem arribar a Roskilde, un poble que antigament havia estat capital de Dinamarca i important port Viking. Del fons de la seva badia van recuperar cinc vaixells vikinks de fa més de deu segles. Els exposen en un museu que no vàrem visitar. De totes maneres, al port de fusta hi ha rèpliques exactes dels vaixells exposats, alguns dels quals tenia capacitat per a 60 a 100 guerrers. També vaig tenir la sort – L’Alexandra es va quedar a la Hymer intentant reposar el mal de panxa – de veure com cinc joves es feien a la mar amb un petit i bonic veler d’estil viking.

Al vespre vàrem fer camí cap al castell de Egeskov, amb la intenció de visitar-lo aquest matí. Quan ens hi hem dirigit hem vist que a l’entrada hi havia unes taquilles i en aproximar-nos ens hem espantat del preu: 12€. Hem decidit no visitar-lo però tornant cap a la Hymer m’he parat a mirar un mapa del castell i m’he adonat que uns cent metres més enllà hi havia una entrada que comunicava amb els jardins del castell. L’Alexanda no es refiava de les meves intencions mediterrànies, però m’ha seguit i efectivament hi havia un carreró amb una porta metàl·lica oberta. Ens hi hem fixat ignorant els pocs obrers o jardiners que hi havia, que no ens han dit res. Hem arribat als bonics i espaiosos jardins però l’Alexandra seguia amb tensió pel fet de no tenir tiquet i li he dit: “Mira, ningú ens demanarà el tiquet, però si fos així, digues que el tenen una altre parella d’amics que han tornat al cotxe”.

L’espai que ocupa el castell de Egeskov potser es mereixen els 12€ d’entrada, però nosaltres no l’hem recorregut tot degut al nostre estat físic. Té diversos laberints de plantes, passarel·les entre els arbres, atraccions per la canalla (i adults), un museu de la Falck, els bombers danesos. Un museu de cotxes antics i un altre de cotxes i avions que no vàrem poder visitar. El castell, que tampoc hem visitat, reposa davant d’un bonic llac, molt transitat per vells amb cadires motoritzades.

A la tarda hem fet rumb cap a Odense, la ciutat on va néixer i créixer Hans Christian Andersen. Gran part de la ciutat i informació turística està enfocada a aquest escriptor que va tenir una vida molt similar a la dels seus contes: una infantesa molt dura amb un final feliç. Hem passejat pels carrers de vianants de la ciutat, comercials però tranquils, i també hem fet cap al museu de l’escriptor des d’on neix un petit carreró de boniques cases antigues.

Durant tot el dia hem intentat trobar un supermercat on poder comprar utilitzant la targeta de crèdit, ja que havíem esgotat casi totes les corones i casi no ens quedava menjar, però no n’hem trobat cap. Al final, abans de dirigir-nos cap al darrer poble que volíem visitar a Dinamarca – Ribe - hem intentat comprar els productes més econòmics i nutritius amb l’equivalent de quatre euros. Evidentment no n’hem tingut per gaire, sobretot perquè a Dinamarca tot és molt car.

28/09/2006:

Aquest matí l’Alexandra s’ha tornat a despertar amb un fort dolor de panxa. Jo tampoc em trobava del tot recuperat. Malgrat tot, ens hem sentit amb forces suficients per a visitar el bonic poble de Ribe, encara que hem hagut de parar de tant en tant a reposar.

Ribe és un dels pobles Escandinaus més antics i va ser un important centre comercial. La catedral es una mescla no gaire atractiva de pedra grisa tallada a l’estil romànic i maons vermells apilats amb estil gòtic. De totes maneres, el seu interior és molt interessant, amb arcs i columnes romàniques pintades amb reminiscències àrabs. El poble conserva bona part dels carrers empedrats. Les cases, antigues, son baixes, d’un sol pis o dos, amb les teulades inclinades. Les finestres acostumen a esta descobertes, deixant entreveure l’interior, però sobretot els objectes més diversos que les decoren en un primer pla. És un fer que he observat a la resta de països nord europeus. A partir de la decoració de les finestres pots fer-te una idea del tipus de persona o família habita la casa i els seus interessos: algunes finestres tenen maquetes de vaixells, altres només plantes, altres figures africanes o asiàtiques, objectes esotèrics,...

A mig dia hem sortit de Ribe en direcció a Alemanya. Ha sigut un canvi interessant de país. Ens havíem acostumat al sentiment nacionalista dels danesos que omplien de banderes vermelles amb creu blanca qualsevol racó i ens ha sobtat al entrar a Alemanya l’absència casi total de banderes. Ja m’havia explicat la Kerstin de Berlín que durant els mundials de futbol s’havia sentit estranya de veure onejar tantes banderes alemanyes, segons ella degut al sentiment antinacionalista que van assumir després de la segona guerra mundial.

Després de recórrer uns quants quilometres a Alemanya m’ha trucat la cadena Ser d’Espanya per entrevistar-me al programa “Ser Aventureros”. Tot i ser un programa en teoria seriós, estaven molt bromistes i en comptes de centrar-se en em meu viatge i projecte s’han volgut centrar en com vaig conèixer l’Alexandra. Més tard hem parat a un supermercat i hem carregat de menjar, però no hem comprat gaires productes frescos, ja que la nevera sembla no refredar quan funciona amb gas (també funciona amb electricitat quan la Hymer està en marxa).

Hem seguit fent camí fent camí cap a Hamburg, però no hi hem entrat i ens hem aturat en un poble a les afores, al nord, on hi ha un distribuïdor de la Hymer, amb l’esperança que demà puguem solucionar el problema amb la nevera.

Germany

Hamburg (veure sobre mapa)

29/09/2006:
Hem estat donant vàries voltes per Nordestedt buscant el distribuïdor de la Hymer a Hamburg. Finalment l’hem trobat. He comentat a un mecànic el problema que teníem amb la nevera, que no s’encenia amb el selector a gas. M’han comentat que havia de trucar a la companyia de la nevera i que ells me la vindrien a reparar allà on estigués. De totes maneres, avui no hi he trucat perquè no hem tingut massa clar fins al vespre on deixaríem l’autocaravana.

Hem aparcat a prop de l’estació central, l’enorme estructura de vidre i ferro anomenada Hauptbahnhof. Allà hi havia un punt d’informació que per a desesperació de l’Alexandra no ens han sabut informar sobre accessos gratuïts a Internet via Wifi. De totes maneres, més tard, passejant pel barri a l’est de l’estació hem trobat diversos cafès d’internet, en un dels quals ens ha deixat connectar els nostres ordenadors a la seva xarxa. De la mateixa manera que acostumava a fer al principi del viatge.

Hem escrit a una desena de membres de Hospitalityclub de Hamburg i al mateix vespre un noi ens ha enviat un missatge al mòbil. Hem agafat el metro fins a l’estació de St. Pauli on al cap de poc s’ha presentat en Gero amb una amiga d’hondures. Mentre ens presentàvem hem esperat una mica més a que arribessin unes seves amigues de Berlín. I quan s’han presentat les amigues hem tingut una agradable sorpresa, ja que tres de les quatre noies havien estat a la trobada de Kloden i després havíem tornat a coincidir al sopar àrab a casa de la Kerstin a Berlín.

Hem estat passejant pel carrer de Reeperbahn, un llarg carrer ple de discoteques, pubs, bars, sexshops, jovent, begudes, prostitutes,... Reeperbahn es troba a 300 metres del port, per aquest motiu des de fa més d’un segle que és el centre del districte vermell (red district). Quan els mariners desembarcaven s’hi dirigien ràpidament per oblidar les penes amb alcohol i dones. Actualment no en sabria distingir els mariners, però el jovent de la ciutat sembla disposat a seguir amb la tradició.

Ens hem desviat a ma dreta i ens hem ficat en una taverna on hem estat bevent i conversant. Una de les noies havia estat uns mesos a Uganda i ens ha estat explicant unes quantes anècdotes. Després ells han anat han seguit la festa a un altre pub, però nosaltres hem anat a dormir perquè l’Alexandra estava força cansada, tot i que durant el dia s’ha queixat molt menys del mal de panxa.

‹ Anterior (31/07/2006)  MES   Següent (2006-09-29)›                     ‹ Anterior (2006-11-11 - Luxemburg)  PAÍS   Següent (2006-11-17 - France)›

Documento sin título

Descargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.