| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (31/07/2007) MES Següent (2007-09-29)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› South Africa Graaff-Reinet (veure sobre mapa) 02/09/2007:
En alguns tríptics turístics havíem llegit que la ruta R62 era la carretera vinícola més llarga del món, i segurament és així, tot i que el terreny era molt àrid i hi havia molt poques vinyes i productors, com a mínim en comparació a les fèrtils terres de Stellenbosch i Franschhoek. De totes maneres, vàrem gaudir del trajecte, en part per l'espectacular paisatge i també perquè ja estava curat del refredat i vaig poder fer un tast de vi i comprar algunes botelles. Al finalitzar la R62 a Oudshoorn, una vila famosa per les granges d'estruços, ens vàrem dirigir cap a la costa, on vàrem observar dofins i una balenes, vàrem creuar un bonic Parc Natural i vàrem passejar pel turístic poble de Knysna. Avui ens hem tornat a endinsar cap l'interior del país, creuant muntanyes y planícies desèrtiques, fins a arribar a Graaff-Reinet, on una germana de la Maryna de Cape Town viu amb el seu marit en una aïllada granja. 05/09/2007:
En Herman i la Theresa han estat molt hospitalaris amb nosaltres, hem passat dos magnífics dies a la seva granja; bé, l'Alexandra no tant, perquè s'ha estat trobant malament, tot i que també ha estat un bon lloc per a reposar i curar-se. La granja està situada en una regió molt àrida (tot i que segons en Herman a l'estiu és molt verda) i força aïllada. En Herman posseeix de diversos ramats de cabres, xais i baques que pasturen sols per les muntanyes, tot i que també donen força treball. Durant aquests dos dies, he acompanyat en Herman a deixar menjadores de sal pels animals, a controlar els treballs de buidat de terra d'un llac, a caçar una cabra que havia parit a la muntanya i a portar-la a la granja perquè el linx no es mengi la cria, a canviar les vaques d'un tancat a un altre,... En Herman té tres famílies negres treballant per a ell, amb les mateixes condicions que durant l'Apartheid, treballant dur però vivint junts (sense segregació). D'altre banda, la feina al camp continua essent molt mal pagada, i a la mínima que poden, els jornalers van a treballar a la ciutat (més similituds amb els emigrants a Europa). La Theresa es professora a la propera escola primària rural, una de les moltes que hi ha a Sud-àfrica, ja que les distàncies del país són grans. Avui hem visitat l'escola i ens ha sorprès lo ben equipada que estava, gracies a diverses donacions, entre elles donacions de menjar per a incentivar que els nens vagin a l'escola. Tots els infants que tenen a l'escola rural són negres. Els fills de la Theresa i dels altres blancs de la zona estan internats a una escola de Graff-Reinet, més cara però amb més oportunitats. La Theresa em va explicar que l'escola rural també existia durant l'Apartheid, tot i que actualment els nens tenen més oportunitats de seguir estudiant. De totes maneres, segons la Theresa, molts negres només pensen en el present i això els fa desaprofitar moltes oportunitats bones pel demà. El principal problema de l'escola és la falta de transport; les dues professores recullen uns quants nens pel camí, però amb transport escolar molts més nens arribarien a l'escola. En Herman i la Theresa ens varen invitar a sopar dues nits, en una de les quals vàrem menjar carn de Kudú, boníssima i sense gens de grassa. Llavors ens varen explicar que els animals salvatges són un altre ingrés per en Herman i la Theresa, ja que són de la seva propietat si pasturen les seves terres. Per tant, periòdicament reben caçadors que cacen Springboks i Kudus i els paguen la carn a pes. Cada any maten un 80 animals a les seves terres, que constitueixen un 25% del total dels Springboks i Kudus, un percentatge que permet renovar anualment la fauna. Vaig entendre aquesta pràctica, al cap i a la fi a Espanya també es maten porcs senglars i conills, però em va semblar fora de lo normal veure en una tenda de Graff-Reinet (on hem anat avui per a posar una protecció als baixos del cotxe) dos lleons dissecats, juntament amb altres animals. Al acabar de sopar, mentre ens dirigíem sota les estrelles cap a l'autocaravana, en Herman ens va mostrar i explicar que a l'hemisferi Sud les estrelles són molt més nombroses i la via làctia molt més visible. Addo Elephan National Park (veure sobre mapa) 07/09/2007:
L'Alexandra per fi ha vist elefants en llibertat i, utilitzant les seves pròpies paraules, "ha estat una experiència orgàstica", jo no diria tant, però casi. Des de l'obertura del camp a les 7 del matí, fins al seu tancament a les 6, hem estat donant voltes i voltes per aquest Parc Nacional famós pels elefants. Tot i que també hem observat molt altres animals: warthog o porc senglar (més nombrós que els elefants), búfals, zebres, tot tipus d'antílops, i fins a un total de 20 espècies diferents que l'Alexandra s'ha encarregat d'anar tatxant del llistat que ens han donat a l'entrada. De totes maneres, ens hem quedat amb les ganes d'observar els rinoceronts, les hienes, els lleopards i els lleons, encara que d'aquest últim ens ha semblat sentir el rugit al costat d'una manada d'elefants que instantàniament s'han posat a la defensiva. Si hi havia un lleó, aquest estava amagat entre els arbres baixos que cobrien casi tot el parc. Els arbres tapaven la vista dels animals però no deixaven de ser el medi perfecte dels elefants. Segons sembla, a Addo Elephan National Park hi ha 450 elefants (en devem haver vist una desena part). Hamburg (veure sobre mapa) 09/09/2007:
Sud-àfrica és un país meravellós, però ja em comença a cansar. Ja fa sis setmanes que recorrem aquestes terres i encara ens falten molts quilometres a fer abans de descobrir nous països. El problema segurament es deu a que no ens hem trobat amb massa gent amb qui interactuar. De totes maneres, avui hem decidit de modificar la ruta i dirigir-nos directament cap a Pretòria i no seguir per la costa fins a Durban. Perquè, tot i que la costa sigui encantadora, amb el mar, la platja, les dunes, el sol,... no deixa de ser similar en els diferents punts on ens hem aturat. Aquest matí hem estat passejant per la platja de Kenton-on-Sea i aquesta tarda ens hem relaxat a una altre encisadora i desèrtica platja, en un petit poble anomenat Hamburg. D'altre banda, ahir vàrem visitar la ciutat de Port Elisabeth, que poc o molt, també s'assembla a les altres ciutats: barriades a les afores de petites cases acolorides a les afores, generalment vallades y amb alts pòsters que il·luminen els camins sense asfaltar durant la nit (allà hi viuen els negres); i al centre, grans avingudes delimitades per parcs verds, grans comerços, boniques cases unifamiliars, edificis de despatxos,... i per norma general, pocs punts d'interès a visitar (allà viuen els rics: blancs i negres). Sí, necessito un canvi d'aire i potser més aventura (sense arribar als extrems del Congo o Angola). Bloemfontein (veure sobre mapa) 12/09/2007:
Demanava aventura i potser n'hem tingut massa. D'altre banda, el dilluns em vaig enfadar amb l'Alexandra perquè no volia agafar autoestopistes, encara que fossin dones soles. Però ahir dimarts i avui he hagut de ser jo qui ha hagut de fer autoestop. Per a acabar-ho d'arreglar, el transformador del meu ordenador no carrega. Però anem per passos. El dilluns vàrem sortir tard de East London, on vàrem fer bugada i ens vàrem connectar a Internet. Vàrem dirigir-nos cap el nord per la N6 (la ruta amigable!) però vaig equivocar la carretera i vàrem recórrer uns seixanta quilòmetres de més. El dimarts vàrem començar a tenir els veritables problemes. El cotxe va tardar en engegar-se, però al fer-ho, semblava que la bateria no carregava suficientment. Tot i així vàrem seguir la marxa fins a Queenstown, on vàrem parar per treure diners, però al intentar engegar de nou el motor, la bateria no tenia suficient força. El centre que Queenstown estava plena de negres però ningú semblava interessat a ajudar-me, ni la policia ni els conductors als quals feia senyal. Finalment un home blanc va fer una trucada a un taller d'on van portar amb una bateria amb la qual vàrem engegar el motor. Altre cop vàrem seguir la marxa, amb la intenció de parar a mig camí per a canviar la corretja, que semblava la causa que la bateria no es carregués. Volia parar en una baixada, però al cap de pocs quilòmetres, el cotxe va començar a perdre potència en una pujada i es va parar. La bateria estava completament esgotada. Vaig treure la corretja vella que havíem instal·lat al Congo i estava ben encartonada. Des de Cape Town la corretja xerricava i feia pocs dies em van dir que per a evitar-ho hi havia de posar una mica de cera. Però això va semblar empitjorar-ho. Vaig anar per a instal·lar l'altre corretja que tenia també des del Congo, però em vaig acabar adonant que era massa curta i que no podria fer res per a entrar-la. No em va quedar més remei que fer autoestop cap a Queenstown a comprar una nova corretja. El primer cotxe que em va parar el conduïa un policia que investigava casos de violació infantil, que segons em va explicar és un delicte molt estès a Sud-Africa, generalment comesos per algú de l'entorn familiar. Em va explicar que durant l'Apartheid la gent no denunciava aquests crims però ara confien més amb la policia i està sortint a la llum tota aquesta immundícia. Segons el policia, les poques ofertes de treball provoquen que alguns homes es dediquin a matar el temps violant infants. Finalment, al preguntar-li sobre la situació del país em va comentar que ara està molt millor que durant l'Apartheid tot i que el govern corrupte no compleix amb les promeses, no es fan noves cases, noves escoles, hospitals,... De tornada, em van parar dos treballadors que explicaven que hi havia poc treball per la zona i molt mal pagat. També opinaven que hi havia molt crim i que la situació no havia millorat massa des de l'apartheid. Vaig poder muntar la nova corretja, però llavors no hi havia bateria. Vaig intentar engegar l'autocaravana deixant-la caure marxa enrere però tampoc va funcionar. Finalment, varem poder parar un tot-terreny amb la bateria del qual vàrem poder engegar el nostre motor. Però amb la nova corretja semblava que la bateria tampoc carregava suficient, i en algun moment gens ni mica. Vaig deduir que la cera que havia posar a l'anterior corretja feia que aquesta patinés. Vaig tensar més la corretja però el problema seguia igual. Aquest matí he tornat a desmuntar la corretja, he netejat amb desengreixant les politges i he tornat a muntar la corretja ben tensada (massa). Hem engegat el cotxe amb l'ajuda d'un altre tot-terreny i hem seguit la marxa, comprovant que la bateria es carregava normalment. Però als pocs quilòmetres, la nova corretja s'ha trencat, segurament per l'excessiva pressió amb la que l'havia tensat. He tornat a fer autoestop per a comprar una nova corretja. El primer cop m'ha parat un indi hindú que treballava a les obres de la carretera. Vivia a Natal, terra de zulus i amb una gran comunitat india. Ell segueix les tradicions hindús tot i que mai hagi estat a la Índia. Finalment em va explicar que durant l'apartheid ho van passar malament, però que ara toca perdonar i oblidar. De tornada m'ha parat un mini-bus ple de passatgers que no m'ha volgut cobrar. En tots els casos m'han parat relativament ràpid, segurament perquè soc blanc i pensen que difícilment seré un criminal. He instal·lat la nova corretja, no excessivament tensa, i l'he ruixat amb un líquid especial que també he comprat. Hem engegat el motor amb la carga de la bateria que encara quedava i aquest cop, la corretja semblava no patinar i la bateria carregar-se correctament. De totes maneres, al següent poble he anat a un parell de tallers per assegurar-me que tot estava bé. I finalment hem seguit el camí fins a Bloemfontein. 13/09/2007: Bloemfontein no té res d'interessant segons els estàndards europeus, però hi hem estat aturats tot el matí reunits amb en Christo i una seva amiga, parlant de viatges i una mica de política. En Christo i la seva amiga treballen per a una organització depenent de l'estat. Comentaven que durant l'apartheid només treballaven blancs a l'organització. Després de les primeres eleccions lliures molt blancs varen tenir por que la situació empitjoraria i que serien acomiadats i van emigrar cap a països anglosaxons. D'altre banda, la discriminació positiva posterior, també va afavorir que només una minoria dels funcionaris actuals siguin blancs. De totes maneres, avui en dia es dona menys importància al color de la pell i es contracta a la gent segons les seves capacitats. Pretoria (veure sobre mapa) 21/09/2007:
Hem passat una setmana entre Johanesburg i Pretòria, bàsicament finalitzant els preparatius per a la continuació del viatge: tramitant el visat d'entrada per a Botswana de l'Alexandra (els espanyols no el necessiten), tramitant el meu visat d'entrada per a Zàmbia (l'Alexandra es va posar molt contenta quan va saber que els Romanesos no necessitaven visat), canviant els pneumàtics davanters del cotxe, encarregant un nou carregador pel meu portàtil, i fent petites compres. També hem tingut temps de trobar-nos amb diversa gent però no massa per a fer el turisme, perquè ni Johanesburg ni Pretòria tenen les atraccions ni l'encant de Cape Town. Johanesburg és la ciutat més gran de Sud-àfrica i segons les informacions que teníem, una de les més perilloses. Només d'entrar, vàrem veure un cartell a la carretera que anunciava "perill robatoris de cotxes amb armes en els pròxims 7 km". Al passar de llarg Johanesburg direcció Pretòria vàrem observar un noi blanc conduint una moto amb una pistola al cinturó. No és d'estranyar doncs, que moltes converses en aquesta zona girin entorn la inseguretat. Ens vàrem trobar uns argentins que venien armes en un mercat a Pretòria i que vivien a Sud-àfrica des de feia 25 anys. Van explicar que els primers cinc anys després de l'apartheid hi havia odi cap als blancs, però després, l'odi es va diluir, quedant només criminalitat i violència. L'Antonette, una noia de Johanesburg amb qui ens vàrem reunir un parell de dies, també estava força preocupada. En els darrers 10 anys havien entrat 6 vegades a casa seva, buidant-la d'electrodomèstics. Per sort, ella no estava a casa, perquè als lladres no els importa entrar si hi ha els propietaris i torturar-los per treure'ls tots els diners. I aquest és els principals problemes de la criminalitat: Sud-àfrica és un dels països amb els crims més violents del món. Ens va sorprendre que al centre de Johanesburg i Pretòria només hi haguessin negres comprant i passejant. També ens va sorprendre observar blancs realitzant feines poc qualificades: vigilant aparcaments, cuinant menjar al carrer,... Però el que més ens va sorprendre va ser observar blancs indigents demanant caritat als negres al centre de Johanesburg i Pretòria. L'Antonette ens va explicar que després de l'apartheid es va afavorir, amb la discriminació positiva, el treball pels negres de manera que alguns blancs van perdre les seves feines. D'altre banda, durant l'Apartheid, el centre de Johanesburg i Pretòria pertanyien als blancs, però després, aquests es van anar movent cap a barriades riques a les afores. A Pretòria ens vàrem reunir diversos dies amb una altre noia de Couchsurfing (www.couchsurfing.com), la Riana, que anava acompanyada de la seva amiga Maski, d'origen Etiòpic. La primera nit ens varen portar a un cercle de tam-tams, a les afores de la ciutat, on esperàvem trobar-nos una munió de negres tocant tambors al mig d'un descampat. Però ens vàrem trobar en un recinte tancat amb una cinquantena de persones tocant tam-tams, on tothom era blanc excepte la Maski. Nosaltres també vàrem llogar uns tam-tams i ens vàrem afegir al cercle. La teràpia va ser excel·lent, però al sortir vaig preguntar a la Riana: - Perquè tothom era blanc? Ella va tardar una mica a respondre però després va comentar: - Suposo que per la segregació. Encara que s'hagi acabat l'apartheid, la cultura blanca i la negre encara són massa diferents com per a compartir la majoria d'espais. Suposo que era així. Els negres també deuen tocar els tam-tams, però d'una altre manera, segurament cridant i ballant extasiats, no com a allí que tot i el foc i el ritme era un ambient bastant fred. El diumenge passat també el vàrem gaudir de la companyia de la Riana, la Maski i la seva mare, fent un pícnic als jardins botànics de Pretòria. I ahir vàrem tornar a quedar amb elles i altre gent de Couchsurfing. Hi havia un noi d'origen ric i afrikaner que va explicar que durant les eleccions del 94 (just després de l'apartheid) els seus pares tenien tots els diners transferits a Europa i tenien un cotxe preparat per a arribar a un aeroport privat on els esperava una avioneta. Tenien por de represàlies, però la realitat va ser molt diferent, els negres van perdonar i fins i tot ara es sorprèn de lo ben rebuts que són els blancs entre els negres. Jo em pensava que la raó de la simpatia dels negres envers nosaltres era perquè érem turistes, però segons aquest noi afrikaner, els negres a Sud-àfrica eren amables amb tothom. Una de les poques atraccions turístiques que vàrem visitar aquests dies va ser el Museu de l'Apartheid a Johanesburg. Em va sorprendre les dues entrades que tenien al museu: "només blancs" i "no blancs" amb l'originalitat que els blancs han d'entrar per la porta de "no blancs". A dins hi ha molta informació i en certa manera et fa comprendre el perquè actualment les dues comunitats: blanca i negre, encara estan tant separades culturalment. Per exemple, ens vàrem trobar amb una amiga de l'Antonette que treballava per el departament d'esports de la televisió i em va confirmar una observació: l'afició i jugadors del futbol a Sud-àfrica acostumen a ser negres, i blancs en el cas del rugbi i criquet. Kruger National Park (veure sobre mapa) 23/09/2007:
Només tinc 15€ al meu compte corrent. No és una situació desesperant, perquè aviat m'han d'ingressar els honoraris d'uns articles escrits i perquè puc augmentar el crèdit de la meva targeta visa, però tampoc és una situació agradable. Sud-àfrica és el país on més hem gastat: arreglant el cotxe, comprant reserves de menjar i gaudint de la gran varietat d'ofertes en productes i serveis. De totes maneres, malgrat la situació financera, hem decidit visitar el Parc Nacional de Kruger, ja que els parcs naturals de Sud-àfrica són els més econòmics del continent, a més a més, Kruger és un dels més importants. De camí a Kruger, hem aprofitat per a visitar uns bonics paratges naturals propers al Parc: el canyó del riu Blyde i dues cascades impressionants. Però per mala sort, aquests paratges també han rebut una altre visita indesitjada: el foc, segurament provocat accidentalment pels grangers que cremen l'herba seca dels camps perquè neixi la verda a sota. Al migdia hem visitat el petit poble de Pilgrim's Rest, un antic poble miner que actualment està abarrotat de turistes. A Pilgrim's Rest hem tingut la fortuna d'observar un concurs de buscadors d'or, que remenaven amb un plat a l'aigua sorra de la zona a la recerca de pepides d'or. I en trobaven! Alguns 16, altres 14,... tot i que el temps de recerca també comptava per a designar el guanyador. 25/09/2007:
Ahir al matí, el primer dia al Parc Nacional de Kruger, vàrem tenir molta sort. Ens vàrem trobar un grup de cotxes aturats amb els passatgers observant amb binocles un petit estany aparentment buit (apart d'unes tortugues). A través de les finestres obertes, vàrem preguntar què estaven observant i ens van respondre que hi havia un lleona entre els matolls. Després d'una bona estona mirant vàrem poder desxifrar una enorme cara de la lleona entre les branques. Al cap de poca estona, es van apropar uns antílops per a beure de l'aigua de l'estany. Però estaven intranquils, ensumant el perill - potser no els agradava sentir-se tant observats - i a la mínima saltaven espantats. Però mica en mica es van anar apropant a l'aigua i alguns van començar a beure. Jo creia que la lleona esperaria que hi haguessin més antílops bevent, però de sobte va saltar de l'amagatall i es va abraonar contra els antílops, amb la mala sort per un d'ells que va relliscar a l'aigua, perdent un temps preciós, infinitament valuós, perquè amb quatre passes la lleona se li va llençar a sobre matant-lo al mig d'un estany escumós. La resta del ramat d'antílops, es van aturar a un centenar de metres, observant el seu company caigut i segurament intentant recordar aquell instant per sempre per a no deixar-se atrapar altre cop en una emboscada similar (però de ben segur que la història es repetirà). Observar un lleó caçant i matant - i fotografiar-ho - havia estat el súmmum, per això la resta de la visita al Parc Nacional de Kruger, tant ahir com avui, ens va semblar més aviat ensopida. De totes maneres, ahir al capvespre, just abans d'arribar a la sortida, vàrem observar un guepard cercant alguna presa i un gran rinoceront amb la seva cria. Ahir també vàrem observar molts altres animals, però igual que avui no tant interessants com un lleó caçant i matant. Potser el més interessant d'avui, un dia gris i plujós, han estat els hipopòtams i una hiena que s'estava morint al costat de la carretera. I per acabar d'arreglar-ho els últims 100 kilòmetres, abans d'arribar una sortida, no hem vist ni antílops. A prop de la sortida ens hem trobat un tot-terreny ple de turistes i el seu conductor i guia, que ens ha parat per preguntar-nos. - Heu vist cap animal? - No - hem respòs. El guia ha fet cara de preocupat i els turistes de resignació. Al sortir del Parc m'he adonat de la fatiga causada per les 10 hores de conducció diàries amb la vista posada als costats de la carretera, però ha anat bé, perquè ens han tret bona part de les ganes de visitar altres parcs més costosos als propers països. Botswana Serowe (veure sobre mapa) 28/09/2007:
A Barcelona hi ha la frase feta: "Barcelona és bona si la bossa sona", i de Botswana podria dir el mateix, tot i que els dos indrets no es poden comparar en casi res. Les grans atraccions turístiques de Botswana són els Parcs Naturals, però segurament no en visitarem cap, perquè el seu preu no és massa accessible. D'altre banda, a primera vista, Botswana no es diferència massa de Namíbia, amb bones carreteres, tancats al llarg de la carretera, un paisatge molt àrid i pla, i poblats també aplanats: molt extensos però poc densos. Les diferències principals amb Namíbia era la presència esporàdica de petits poblats rústics de cases de fang i teulades de palla i els nombrosos controls veterinaris que hi havia a la carretera. Vàrem entrar a Botswana evitant la capital Gaborone al sud, per tal d'estalviar-nos algun centenar de quilòmetres de carretera. Així doncs, la primera parada ha estat Serowe, un poble sense cap interès (com tots els altres que hem creuat), però que conté un museu amb entrada gratuïta. El museu, molt simple, exposa diferents objectes i fotografies de l'anterior dinastia real Botswana, que tenia una forta influència britànica tot i que era molt pobra segons els estàndards reials europeus. Al museu vaig conèixer un noi rasta de cabells llargs, anomenat Scobie, que em va confirmar que, com tot rasta-man, es vegetarià i fuma marihuana. Desprès em vaig interessar pel seu país i em va explicar que Botswana té una extensió superior a França però només compte amb uns 1.6 milions d'habitants. Botswana seria un país pobre si no fos per les excel·lents mines de diamants (i d'altres minerals i metalls) que posseeix, que sortosament el govern inverteix en benefici de tota la població, amb bones carreteres, escoles, hospitals,... De totes maneres, la falta de treball també afecta a Botswana, i segons en Scobie, el govern podria fer-hi més. Després en Scobie em va explicar que els pobles conserven la tradició de la "kjotla", un lloc on els vilatans es reuneixen i poden expressar sense restriccions les seves opinions. Segons sembla, el govern manté contacte amb les "kjotles" dels diferents poblats per tal de definir les polítiques i estratègies pel futur del país. ‹ Anterior (31/07/2007) MES Següent (2007-09-29)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› |
|
