| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (01/12/2010) MES Següent (2011-01-30)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Miami (veure sobre mapa) 13/01/2011:
En Ted de Miami s´havia compromès a allotjar-nos des del 20 de desembre fins al 13 de gener, quan teníem el vol cap a Mèxic. Li havíem ofert de pagar-li un lloguer per l´habitació però ell es va negar a acceptar i només em va demanar a canvi que l´ajudés alguns dies a arreglar algunes coses de casa. Vam marxar de Naples 3 dies abans del dia 20, però per sort fórem allotjats a Miami per una altre dona de Couchsurfing. La Brandee era una policia de transit que acabava de complir els 40 anys i que estava apuntada a molts grups de Meetup, un portal d´Internet que reunia a gent de gustos similars. Vàrem anar a dos trobades de Meetup amb la Brandee: una nit vam visitar diverses galeries d´art i una altre nit jugàrem a diversos jocs de taula a casa d´una dona. Dos dies més tard anàrem a una altre trobada de Meetup amb en Ted, aquesta vegada a una trobada d´ateus. Abans però, haguérem de portar el cotxe a arreglar a un taller, perquè el dia que havíem d´anar a casa en Ted, aquest no es volgué engegar. Vam haver de pagar 450 dòlars per a canviar la pompa de la gasolina, una bona clatellada, tot i que esperàvem recuperar-los al vendre el cotxe, pel qual començàrem demanant 2000$ a través d´Internet. Celebràrem el Nadal tots tres a casa d´un home de Couchsurfing, en Thom, que s´havia ofert a acollir una festa a casa seva. En Thom no havia consultat quanta gent es presentaria i pensava que només vindrien unes 2 o 3 persones, però al final fórem uns 30, tot i que no va ser problema, perquè hi hagué espai suficient i begudes i menjar per a tothom. Durant la trobada vaig mantenir diverses converses interessants, tot i que destacaria la que vaig tenir amb una noia i un home jueu, que es van interessar per la meva opinió sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Per una banda, manifestaven que els Jueus tenien dret a Israel per motius històrics, perquè 2000 anys abans havien habitat aquelles terres, però jo vaig contestar que amb els mateixos arguments els nadius americans, o indis, podrien reclamar tot el territori d´Estats Units, perquè 500 anys enrere havien habitat aquelles terres. De totes maneres, jo defensava l´existència d´un estat d´Israel, perquè, de la mateixa manera que els nadius americans no poden fer res contra una població ja assentada, també seria injust que els palestins expulsessin a tots els Jueus de Palestina o Israel, tot i que haurien d´arribar a un acord polític i aconseguir la pau. En aquest aspecte, els dos acusaven a Palestina i als Països Àrabs de la falta d´acord, però jo els responia que els palestins semblaven molt capficats a negociar unes fronteres, per exemple acceptant les fronteres proposades al 68, però no pas els Israelians. I vaig acabar preguntant ´quina solució acceptaria el govern d´Israel´ i no em saberen respondre, assumint que els israelians només estaven interessats a seguir tensant la corda per a aconseguir el màxim de terreny en un futur molt llunyà, quan finalment es firmessin definitivament uns acords de pau. Va ser curiós que conegués a dos jueus més aquells dies, tots ells amb un sentiment d´identitat que no abandonaven per res del món, per exemple un d´ells em va sorprendre que es definís com a jueu malgrat no cregués en Déu i un altre es definia com homosexual jueu i cada dissabte anava a una sinagoga gay. Després de celebrar el cap d´any a Miami, sopant al Hard Rock Cafè i mirant els focs artificials amb altres amics de Couchsurfing, ens encapsulàrem uns quants dies més a casa en Ted, passant moltes hores davant l´ordenador seguint escrivint el llibre d´Àfrica. Per sort, alguns vespres en Ted ens treia a sopar amb amics seus escèptics i ateus, coneixent un d´aquelles nits a en James Randi, un americà que va treballar en els anys cinquanta com a mag professional i escapista, però que va saltar a la fama com escèptic, desemmascarant als anys vuitanta al psíquic Uri Geller, a qui va acusar de xarlatà que usava trucs coneguts entre els mags per fer-los passar com a poders sobrenaturals. Anteriorment, el 1968 James Randi havia ofert 100 dòlars de la seva butxaca a la primera persona que pogués proporcionar una prova objectiva del paranormal, un premi que eventualment va créixer a 1.000, 10.000 i fins als 100.000 dòlars, els quals es van quedar petits el 1996, quan el pioner d´Internet Rick Adams va donar un milió de dòlars per incrementar el desafiament i pressió sobre els parapsicòlegs. Pensant que el personatge era prou important i interessant com per a escriure´n algun article per a algun diari espanyol, uns dies més tard em vaig tornar a reunir amb ell i li vaig fer una entrevista molt interessant (www.youtube.com/watch?v=oUldQZNs1X0). Finalment, pocs dies abans de marxar cap a Mèxic, vàrem vendre la furgoneta a una parella holandesa per 1600 dòlars, un bon preu, doncs tenint en compte el preu de compra i totes les reparacions i despeses que havíem tingut al cotxe, aquest ens havia costat una mitjana de 7 dòlars al dia, molt més econòmic que el lloguer d´un cotxe. Un parell de dies més tard vàrem fer uns quants sopars d´acomiadament amb diversos amics que havíem fet, i un altre sopar l´última nit abans de marxar amb en Ted, qui va insistir d´invitar-nos un altre cop. Definitivament en Ted havia estat un amfitrió esplèndid, com molts altres que ens havien allotjat a Estats Units, amb la diferència que amb en Ted havíem tingut oportunitat de conèixer molt més el seu afable caràcter i la seva generositat, perquè havia accedit a allotjar-nos una llarga temporada. L´última nit va rebutjar que agaféssim un taxi de casa seva fins a l´aeroport i es va despertar a les 4 del matí per a portar-nos-hi. Durant el camí li tornarem a manifestar el nostre agraïment per tota la seva hospitalitat i insistírem que ens vingués a visitar en un any i mig a Catalunya, on intentaríem recompensar-lo per tota l´ajuda rebuda. Ciutat de Mèxic, D.f. (veure sobre mapa) 23/01/2011:
Vam arribar a Mèxic Ciutat expectants, vigilant de no creuar-nos amb cap narcotraficant o policia corrupte i atents de no caure en cap dels paranys i perills dels quals ens havien avisat des d´Estats Units. Tanmateix, l´arribada fou molt tranquil·la i només vam haver d´afrontar una molèstia inesperada: l´altura de la ciutat (2240m), que als primers dies ens tingué esbufegant al mínim esforç i ens va inferir ocasionals mals de cap més o menys intensos. Pel que fa als narcotraficants i als tirotejos diaris que hi ha en diferents indrets del país, diferents amics ens tranquil·litzaren informant-nos que els narcos blanquegen els diners de la droga construint hotels i no els interessa espantar als turistes que són una altra bona font d´ingressos. El que sí ens asseguraren altres amics, incloent un espanyol que treballava amb refugiats, és que els següents països de Centre Amèrica (Guatemala, Honduras, Salvador,...) són molt més perillosos que Mèxic, amb els Zetas i altres bandes criminals. Inevitablement vaig recordar que a Grècia ens deien que Turquia era perillós, a Turquia opinaven el mateix dels iranians, mentre que a Iran ens advertiren dels perills de Pakistan. La nostra experiència ens demostra que molts països tenen por dels seus veïns i, encara que aquesta recel pot tenir una causa real, fins al moment sempre havíem anat assumint aquest increment de perill suaument i no havíem tingut cap xoc traumàtic, com si fóssim una granota a qui augmenten gradualment la temperatura de l´aigua on neda. Si haguéssim aterrat a Pakistan directament des de Grècia segurament n´hauríem volgut sortir immediatament, i possiblement passaria el mateix en els següents països de Centre Amèrica. En qualsevol cas, no defugim aquest increment de risc que estem assumint i, davant la possibilitat de ser atracats i de que ens robin els ordenadors i càmeres, actualment estem fent més còpies de seguretat que mai. De seguida vam agafar confiança per a moure´ns per la ciutat, tot i que definitivament la Ciutat de Mèxic és molt diferent a qualsevol ciutat d´Estats Units. Tan bon punt vam arribar ens va sorprendre la fisonomia de la gent, molt diferent a l´anterior pais, on la majoria tenia una ascendència directa amb els antics colonitzadors europeus o els esclaus africans, a diferència de Mèxic, on casi tothom sembla tenir algun percentatge de sanguinitat indígena o nativa. Vaig pensar en les causes d´aquestes diferències i vaig imaginar dues possibilitats, que les terres de Nord Amèrica estiguessin molt més despoblades que les de Centre Amèrica o que els colonitzadors anglesos haguessin matat a molts més nadius i els haguessin aïllat més en reserves que els espanyols. Viatjant amb metro (un bitllet només costa 20 cèntims d´euro) també vam tenir oportunitat de descobrir el dinamisme d´una societat que estimulava a tothom a treballar, encara que fos realitzant una feina miserable. Cada dos per tres apareixia un venedor ambulant o músic ocasional que cridava les seves ofertes passant de vagó en vagó i mantenint-nos ben entretinguts. Possiblement no ens haguéssim adaptat tant bé si no fos per la hospitalitat que ens va oferir el nou amfitrió de Couchsurfing, en Jan (es deia igual que jo), un austríac que feia un any que es trobava a Mèxic treballant per l´Alt Comissionat per als Drets Humans, investigant casos de tortures, desaparicions forçades, i altres crims presumptament comesos pels estaments estatals com a part de la narco-guerra. En Jan ens presentar a molts dels seus amics, incloent l´Eider, una noia del País Basc que treballava per a l´ambaixada espanyola i que ens va convidar a una participar tamborinada al centre basc, una curiosa i divertida tradició de San Sebastian. En Jan també ens va portar a conèixer altres parts de la ciutat, i l´últim dia ens va portar al desierto de los leones, una muntanya propera a DF (segons anomenen els locals a la ciutat) on vam fer una barbacoa i posteriorment vam visitar un interessant monestir espanyol del segle setze. Pel nostre compte vam visitar en diferents dies la zona del Zocalo, el centre de la ciutat, on hi havia una bonica catedral, diversos museus i el palau nacional, el qual ostentava diversos murals de Diego Rivera, el qual es molt reconegut a Mèxic, a diferència de la resta del món, que atorga més qualitat artística a la seva dona Frida Kahlo. També visitàrem amb una noia de Couchsurfing el mercat de la Merced, tan extens que ens va recordar als mercats asiàtics. Allà, mentre feia fotos del mercat, se´m va apropar una dona vella i em va preguntar: Tornant al palau nacional, alguns dels murals de Diego representaven la vida dels asteques o Mexicas a la ciutat de Mèxic i al centre religiós de Teotihuacan. Allà ens dirigírem un altre dia amb autobús, essent recompensat amb dues enormes piràmides de base rectangular, construïdes amuntegant terra i roques de mitjanes dimensions i dedicades al Déu Sol i la Lluna. Em va sorprendre, que les piràmides fossin similars a algunes de les construïdes a Ancor Wat, al sud-est asiàtic i vaig començar a imaginar que els asiàtics que van creuar l’estret de Bering ara farà uns 10.000 o 15.000 anys i que van començar a poblar el continent americà, ja havien de portar algun tipus de coneixement arquitectònic que després evolucionar similarment en ambdós regions. Però després, observant el museu i recordant les pintures de Diego, vaig deduir que aquestes poblacions havien de posseir un coneixement molt més ampli. Per exemple, igual que a Àsia i a bona part del món, els nadius utilitzaven roba; es decoraven amb arracades i perforacions al nas; pintaven algunes cases i temples; utilitzaven arcs i fletxes i altres armes, tot i que aquestes estaven fabricades amb pedra tallada; sabien crear ornaments i vasos de ceràmica, inventada aproximadament al 24,000 BC; sabien conrear diversos cereals, utilitzant la mateixa agricultura que es va inventar abans del 7000 BC a India; sabien moldre el gra; utilitzaven calendaris, necessaris per tenir noció del pas de les estacions i útil per a l’agricultura; tenien religions amb un cert paral•lelisme amb les mesopotàmiques o egípcies, adorant al sol o a la lluna; tenien un sistema d’enterrament dels morts treballat; tenien un sistema social molt organitzat;... Realment, és molt el coneixement que havien de posseir els primers pobladors americans, i el fet que no utilitzessin la roda (inventada cap al 4000aC) ni cavalls, domesticats al mateix període, potser confirmaria que van arribar amb tot el coneixement mencionat anteriorment. Però després em vaig adonar que utilitzaven una escriptura cuneïforme, similar a la inventada pels sumeris al 3500 aC i que treballaven diversos metalls, començats a treballar cap al 5000 aC i això no concorda amb la teoria que l’estret de Bering va deixar de ser transitable cap al 10.000 aC. Per això, després de llegir una mica més m’he convençut de la realitat d’una teoria que afirma que les cultures americanes i les asiàtiques van tenir algun tipus de contacte marítim que hagués transmès alguns d’aquests coneixements. |
|
