Documento sin título


[Cordó de cotó per a penjoll]
Preu: 0.50 €

globetour

Ara podeu comprar-nos productes únics i originals d'Àsia i impresionants fotos del nostre viatge.



[Arracades d'os]
Preu: 0.60 €

Qui som >> Diari << Diari d'Alex Fotos Projecte Respostes Videos Qüestionari itinerari sponsors Altres viatgers Col·labora Contacte
   

 

Diari

Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:   
        
País:   

‹ Anterior (10/02/2011)  MES   Següent (2011-04-11)›                     ‹ Anterior (2011-01-23 - Mexico)  PAÍS   Següent (2011-03-15 - Mexico)›



Cuba



Habana (veure sobre mapa)

13/03/2011:
Cuba,+la+Habana,+fuerza+del+agua+en+el+Malecón Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+Capitolio Cuba,+la+Habana


Vam arribar a l´Habana amb ganes que passessin el més ràpidament possible els dos dies que ens faltaven per a tornar a la nostra estimada terra de Mèxic. Seguíem sense ordenador ni televisió, per tant vam tornar a visitar el centre de l´Habana, passejant més que mai i assentant-nos a l´ombra d´alguna porxada deixant que les hores passessin mentre observàvem el moviment de la gent. Potser em trobava anímicament diferent però, observant el dinamisme de la població que estava pujant al carro del capitalisme i intentava guanyar-se la vida amb iniciativa i ganes, vaig pensar que potser Cuba es salvaria del col·lapse. Igual com havia passat a Romania, la finalització del comunisme seria traumàtic per a bona part de la població i passarien moments difícils, però els cubans semblaven treballadors i emprenedors, i amb una mica de sort i una mica d´atreviment per part dels dirigents, potser Cuba seria un país que en el futur ens tornaria a invitar de visitar-la.





Mexico

Playa del Carmen, Qr (veure sobre mapa)

15/03/2011:
Al sortir de l´aeroport de Cancun, provinents de Cuba, ja ens estava esperant la dona que ens havia donat la roba per a entregar a Cuba. La dona es va alegrar que estiguéssim portant les dues caixes de cigars habans que ens havien donat per a ella, com a complement a l´acord que ens havia permès de viatjar a Cuba pagant només 15US$. La dona ens va oferir de portar-nos fins al centre de Cancun i durant el camí ens explicà que en Fred, l´amic de l´Ivette que havia marxat a Cuba 2 dies abans que nosaltres, havia arribat anticipadament i que ella li devia la fiança que ens la donaria a nosaltres. A l´Alexandra i a mi també ens devia uns 85US$, però durant el camí la dona ens digué que només ens tornaria 75US$ més la fiança d´en Fred, provocant el nostre refús immediat als seus arguments. Veient que no li entregaríem les dues caixes de 25 cigars cubans per el import que ella considerava just, ens va fer baixar del cotxe al mig de l´autovia i va marxar. No enteníem gens el comportament de la dona, perquè pensàvem que els cubans eren molt més valuosos que els tres fiances que la dona ens devia, i vam començar a preocupar-nos que la dona no enviés a alguna banda de narcotraficants darrera nostre per a recuperar-los. Sortosament, al cap de porc passà un mini-bus en direcció a Playa del Carmen i vam acabar l´aventura a casa de l´Ivette.

Igual que l´anterior vegada, l´Ivette ens va rebre i allotjar de meravella. Ens va deixar relaxar-nos al seu pis una setmana i no li hagués importat que ens haguéssim quedat més temps. Bàsicament, després de la desnutrició de notícies a Cuba a causa de l´absència d´Internet, vam estar-nos els primers dies tancats a casa, connectant-nos amb el món i alimentant-nos bé. Després vam començar a preocupar-nos de vendre els cigars habans que la dona de l´aeroport ne ens va voler acceptar i em vaig adonar que seria difícil de col·locar-los. Vaig estar a punt de vendre´ls a una família de canadencs pel carrer, però quan estaven a punt d´entregar-me els diners van començar a espantar-se que no estiguessin cometent alguna il·legalitat i van marxar sobtadament. Finalment vaig vendre les dues caixes a un parell de les moltes cases de tabac que hi havia al carrer principal de Playa del Carmen, per 80US$ cada una, guanyant 40US$ respecte el que ens volia donar la dona de l´aeroport, resultant a conseqüència que el bitllet d´avió a Cuba ens havia resultat completament gratuït, gens malament malgrat les aventures.

Però aquest no va ser l´únic negoci que vam fer a Playa del Carmen. Una de les nits que vam sortir de festa amb l´Ivette i en Fred ens vam trobar amb un amic de l´Ivette que treballava en un hotel de super-luxe i ens va oferir d´anar-hi dissabte, i a canvi d´escoltar durant una hora un venedor que ens volia vendre 40 setmanes de vacances (naturalment no havíem de dir-li que ja portàvem viatjant unes 200 setmanes casi sense parar), l´amic de l´Ivette ens va invitar a un deliciós bufet i ens va donar dos vals d´uns 50US$per a gastar-nos a les tendes de l´hotel.

No vaig voler acomiadar-me de Mèxic sense fer una nova entrevista, a la Ivette, pel projecte prenent el pols al món. La Ivette opinava que el principal problema del món és l´apatia de la societat, que es podria solucionar amb la comunicació entre les persones. El principal problema de Mèxic és la conformitat i la poca voluntat per a millorar, que provoca el manteniment de molts problemes, com el narcotràfic. La gent s´hauria de involucrar més, votar a les eleccions, intercanviar més opinions,... Ivette es considera feliç perquè fa el que li agrada i seria més feliç si segueix complint més objectius, perquè aquest és el secret de la felicitat, fer el que un li agrada.



Belize



Sartaneja (veure sobre mapa)

24/03/2011:
Belice,+Corazal Belice,+Corazal Belice,+Bus+Sartaneja Belice,+Sartaneja Belice,+Sartaneja Belice,+Sartaneja
Belice,+Sartaneja Belice,+Sartaneja,+cenote Belice,+Sartaneja    


Vam creuar la frontera entre Mèxic i Belize sense problemes, a diferència d´una parella d´alemanys que viatjaven en el mateix autobús, els quals van ser enganyats a la immigració mexicana i van pagar 40US$ sense que els entreguessin cap rebut. Poc més tard vam arribar a Corazal, el primer gran poble de Belize, un petit país de poc més de 300.000 habitants, assentat al Carib entre Mèxic i Guatemala. Belize havia estat una colònia del Regne Unit i per aquest motiu l´anglès és el idioma oficial, encara que molta gent parla espanyol i crioll, una mescla d´anglès, espanyol i algunes llengües africanes, perquè a Belize hi ha molts descendents dels esclaus negres, mantenint una cultura molt africana: pel carrer i l´autobús s´escoltava música de ritmes africans o música negre nord-americana, molts mulats tenien el cabell enredat a l´estil rasta i semblaven fumats de marihuana, molts altres nois vestien amb pantalons amples i caiguts a l´estil rap,... De totes maneres, les botigues de comestibles i hostals eren regentats en la seva majoria per asiàtics (quelcom força comú també a Àfrica) que oferien els productes a preus força elevats, motiu pel qual a l´autobús provenint de Mèxic hi havia molts belizians carregats amb bosses de menjar. Moltes cases de Corazal estaven construïdes de fusta, algunes d´elles elevades del terra per a evitar la humitat; però la majoria eren d´obra, a causa dels nombrosos huracans que han afectat la costa de Belize. També em va cridar l´atenció les moltes cases que tenien roba als balcons, estesa davant els carrers polsegossos.

Vam dormir en un bon i car hostal a Corazal i l´endemà vam agafar un parell d´autobusos cap a Sartaneja, un petit poblat perdut al Nord-Est de Belize on ens havien recomanat de visitar, bàsicament perquè hi havia un hostal regentat per una parella de Suïssa i Canadà que oferia bona acomodació a preus molt econòmics. Durant el trajecte amb autobús ens va estranyar de veure a molts homes i dones de pell blanca vestint similars als europeus de feia dos segles. Semblaven amish, i efectivament, eren menonites (similars als amish que visitàrem a Estats Units). A l´autobús hi havia un salvadorenc molt simpàtic amic d´un menonita amb qui va començar a fer broma, explicant que el menonita tenia una amant beliziana però que els menonites no permetien que als belizians d´apropar-se a les seves dones. Després, em van explicar que la majoria de menonites a Belize provenien de Mèxic i Canadà, i originalment Europa, conservant l´alemany com a idioma de la comunitat. Després, diversos Belizians a l´autobús van manifestar que els menonites eren uns bons veïns i que bàsicament eren molt pacífics, però també vaig intuir que tampoc eren acceptats del tot, a causa del seu aïllament voluntari.

Sartaneja va resultar ser un indret molt tranquil, increïblement tranquil. Al segon dia em vaig trobar un canadenc davant el moll i em digué ´Sartaneja és el millor lloc de Belize´, el vaig mirar intrigat i tot segut va afegir ´T´has fixat que les cases no tenen barrots?, es viu tranquil i en pau aquí, a més a més l´aigua del mar i els carrers són nets´. Si Sartaneja era encisador per la calma que s´hi respirava, però no massa més. No tenia platja, tot i que vaig nedar un parell de dies al moll on hi havia ancorades unes poques barques de vela i un altre dia em vaig capbussar a un petit cenote o llac envoltat de manglars on en teoria hi havia algun cocodril. D´altre banda, l´hostal on ens vam allotjar també ajudava a incrementar l´atractiu del poble, bàsicament pel bon ambient i pels bons amics que hi vam fer.

Belize és el país de centre Amèrica amb menys densitat de població, no és d´estranyar doncs que hi hagi força terra posada a la venda i forces estrangers disposats a comprar-la. A l´hostal de Sartaneja hi havies diversos joves amb mentalitat ecològica que tenien el somni de tenir una granja biològica, cultivant vegetals i cuidant alguns animals, com gallines o cabres. M´ho vaig callar per a mi, però em va semblar irònic que per a complir els seus somnis ecològics, aquests nois haguessin de comprar unes quantes hectàrees de selva verge o de boscos, dels quals n´havien de talar els arbres per a després cultivar. Fins i tot hi havia un australià que havia planejat d´ocupar un indret remot d´un parc natural al seu país per a iniciar la seva granja biològica. Vaig pensar que aquesta ironia ecològica es devia a un problema molt més greu: la superpoblació. Actualment som casi 7000 milions de persones vivint al planeta terra i, si tothom volgués menjar productes biològics, possiblement no hi hauria prou terreny cultivable al món i s´hauria de talar molta més selva. Perquè la cultura biològica pogués abraçar a tota la població, abans hauríem de reduir el nombre de persones al planeta o canviar dràsticament la nostra dieta (bàsicament convertir-nos en vegetarians). Mentre això no passi, segurament la millor política sigui buscar el màxim rendiment de la terra disponible, encara que sigui a costa d´utilitzar transgènics, fertilitzants i insecticides.




Cayo (veure sobre mapa)

26/03/2011:
Belice,+riber+close+to+Cayo Belice,+riber+close+to+Cayo Belice,+Bus+to+Cayo+ Belice,+Bus+to+Cayo+ Belice,+Bus+to+Cayo,+american+friends Belice,+riber+close+to+Cayo


A excepció de la nostra estada a Sartaneja, tots els viatgers que ens trobàvem ens comentaven que Belize era força cara en comparació a Mèxic o Guatemala, sobretot les visites arqueològiques o activitats turístiques en general. Va ser per això, malgrat ens ho haguessin recomanat, que vam descartar la visita a les illes caribenyes de Belize i ens vam dirigir directament a Cayo - St. Ignacio, una destinació turística a l´interior del país, propera a la frontera amb Guatemala.

Vam arribar-hi amb els típics autobusos belizians juntament amb tres americans que tenien intenció de comprar un terreny a prop de Cayo, o més al sud, per a crear-hi un hostal amb granja ecològica. Els americans volien llogar un cotxe a Cayo i nosaltres ens havíem animat de compartir els costos amb ells i visitar junts diverses atraccions turístiques dels voltants. Però a l´hora de la veritat, el lloguer del cotxe era molt més car del que ens pensàvem i només vaig visitar, amb uns altres nois de l´hostal on ens allotjàvem, un bonic tram d´un riu on ens vam banyar. La resta del dia i mig no vam fer massa res de bo, a part de conversar amb altres viatgers i connectar-nos a Internet. Així doncs, tenint en compte que l´hostal no era excessivament econòmic, que la majoria d´activitats turístiques eren extremadament cares i que pràcticament no estàvem amb contacte amb la cultura beliziana, al final vam decidir de donar per a acabada la nostra setmana a Belize i entrar a Guatemala.





Guatemala



Flores (veure sobre mapa)

28/03/2011:
Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal
Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal
Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores
Guatemala,+Tikal     


La dona de la frontera de Guatemala em va dir:
- Has de pagar 12Quetzals (2€)
Jo no sabia si aquesta taxa era oficial o no, però ja teníem massa experiència creuant fronteres al món i vaig manifestar:
- No sabia que hi hagués aquesta taxa d´entrada, em donaràs un rebut?
La dona policia va reaccionar ràpid i va exclamar:
- Si vols un rebut hauràs d´anar a pagar la taxa al banc al centre del poble.
Jo em vaig quedar pensatiu un instant i vaig continuar:
- No entenc perquè no em pots donar un rebut...
Però la policia em va interrompre enutjada i digué:
- No insisteixis! No hauràs de pagar res.
Després vaig avisar a dos finesos que viatjaven al mateix autobús que nosaltres que no havien de pagar els 20Q i segons em van explicar després, la dona policia va estar maleint a l´espanyol una bona estona.

De la frontera vam agafar un autobús local fins a Flores, un bonic poble assentat en una península del llac Peten Itza. Potser Flores es mereixia un dia de visita, però el motiu principal de la nostra estada al poble va ser la seva proximitat a les ruïnes mayes de Tikal, de 2000 anys d´antiguitat, les quals vaig visitar l´endemà d´arribar a Guatemala. Vaig prendre un minibús turístic a les 5 de matí, per a arribar a Tikal a l´hora d´obertura, a les 6, i va ser un bon encert, perquè va ser fantàstic caminar per la selva rodejat per sorolls misteriosos fins als temples solitaris, que s´elevaven altius entre el paisatge verd. Durant les 3 primeres hores que vaig passar caminant entre els diversos temples i pujant les empinades escales fins al cap de munt d´alguns, em vaig convèncer que aquests eren les millors ruïnes mayes visitades fins al moment, millors que les de Palenque. Però un parell d´hores més tard, quan el sol va començar a atordir i els camins i temples es van omplir amb grans grups de turistes, Tikal va perdre bona part del seu encant i vaig decidir tornar a Flores, tot i que encara em faltessin alguns racons per a explorar.




Coban (veure sobre mapa)

30/03/2011:
Guatemala,+Ferry+to+Coban Guatemala,+Coban Guatemala,+Coban Guatemala,+Coban Guatemala,+Coban


La ciutat de Coban es trobava a mig camí de les següents atraccions turístiques més al sud de Guatemala, i l´havíem escollit com a punt de descans o parada tècnica, tot i que el conductor de l´autobús ens va advertir que la ciutat podia ser força perillosa. Coban es trobava fora de la ruta turística, per sort un alemany que treballava de voluntari a Coban ens va oferir d´allotjar-nos a través de Couchsurfing. Pensàrem que seria una molt bona manera per a interactuar amb gent que conegués la realitat de Guatemala però les dues tardes que vam estar amb en Herman, aquest estava massa cansat del seu treball i preferia relaxar-se amb els seus amics guatemalencs fumant marihuana. Els amics d´en Herman eren simpàtics, però massa joves i amb ganes d´esbargir-se com per a mantenir alguna conversació profunda. Tanmateix, durant una conversa casual, un dels nois va manifestar que era fill de farmacèutic i que feia poc temps uns atracadors havien robat dues vegades la farmàcia del seu pare. La gent sabia qui eren els atracadors, els quals havien efectuat diversos robatoris, i entre els diversos dependents de les botigues del barri van contractar a dos sicaris per a que matessin els lladres. Al preguntar-li quant cobrava un sicari a Guatemala, el noi em va dir que la recol·lecta que es va fer al barri només era de 50Quetzals (5euros) per botiga, perquè un sicari cobra molt poc, només uns 100 dòlars per encàrrec. També vam conversar una mica amb la Kata, una altre alemanya que treballava amb en Herman, qui ens va explicar una mica la feina que feien, educant a nens fills de recollidors d´escombraries, que vivien rebuscant i vivint sobre l´abocador de la ciutat.




Antigua Guatemala (veure sobre mapa)

05/04/2011:
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma
Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma
Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma
Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua Guatemala,+Pakaya+Volcano,+Vista+Volcano+agua Guatemala,+Pakaya+Volcano Guatemala,+Pakaya+Volcano
Guatemala,+Pakaya+Volcano Guatemala,+Pakaya+Volcano     


Antigua es sense dubte un del millors pobles d´Amèrica, segurament el més bonic visitat fins al moment. Tant era així que l´Alexandra no es volia moure d´allà, ni al cap de sis dies, quan jo ja començava a tenir ganes de visitar alguns altres pobles de la zona. Encara que Antigua fos fundada per espanyols en una zona de freqüents terratrèmols, la ciutat va prosperar com a capital de Guatemala durant el segle 17 i 18, fins que a l´any 1773 un fort terratrèmol la va destruir. La ciutat va ser evacuada i es fundà una nova capital on actualment es troba la ciutat de Guatemala, però a mitjans del segle 19 l´antiga ciutat va començar a ser reconstruïda mantenint el caràcter colonial dels seus inicis, conservant-se fins a avui en dia, quan la major part dels seus edificis, esglésies i catedrals han estat reconstruïts seguint els plans originals. Normalment, la majoria de pobles turístics mantenen una plaça central històrica bonica i arreglada però fora d´aquesta, els edificis moderns s´imposen. En canvi, a Antigua, tot el poble conservava l´atmosfera colonial, amb els carrers empedrats, cases d´un sol nivell de parets robustes pintades amb vius colors, nombrosos edificis amb arcades de pedra i porxades de fusta cobrint aceres o els patis interiors i esglésies a l´interior de les quals els indígenes adoraven als sants oferint bonics mosaics fets amb vegetals o pols de colors. Al fons del poble, l´altiu volcà ´el Agua´ es mostrava visible la major part del temps, donant el toc final a aquest meravellós poble.

Un dels dies que ens vam estar a Antigua, vaig anar a visitar amb un grup el volcà Pacaya, el qual havia explotat feia poc més d´una any, al 27 de maig de 2010, motiu pel qual no es podia ascendir fins al cim, tot i que la gran extensió de lava solidificada, en alguns punts encara fumejant, no deixava d´impressionar. De totes maneres, el que més ens va meravellar a Antigua va ser el quart diumenge de quaresma, una processió preparatòria de la setmana santa, que segons hem llegit es impressionant a Antigua. Només hi havia dos o tres confraries, però una d´elles carregava una plataforma immensa representant el turment de Jesús, d´uns 20 metres de llarg, que havien de transportar entre 30 persones per costat més unes quantes més al centre. Amb un ambient solemne, la processó avançava al ritme de tambors i trompetes, pel costat de nombrosos guardians vestits de romans, entre el fum espès de l´encens i per sobre d´estores de flors i herbes que la gent havia creat anteriorment. Encara no he estat a Sevilla per setmana santa, però aquesta experiència a Antigua em van donar ganes d´anar-hi un cop acabi el viatge.




Quetzaltenango (veure sobre mapa)

08/04/2011:
Guatemala,+Xela Guatemala,+Xela,+Cena+en+casa+de+Felipe Guatemala,+Xela Guatemala,+Xela+cementerio


Va costar arrastrar a l´Alexandra fora d´Antigua, però al final vaig aconseguir convèncer-la per a anar Quetzaltenango, una ciutat que els guatemalencs anomenen Xela, on un home de couchsurfing s´havia ofert a allotjar-nos. En Felipe era un americà (d´Estats Units) que feia dos anys que vivia a Guatemala, un país del qual s´havia enamorat i on pensava viure la resta de la seva vida, potser emprenent algun negoci. L´endemà d´arribar, en Felipe ens va portar a caminar per Xela però, encara que sigui una ciutat força visitada per a Estrangers (bàsicament per a aprendre espanyol), el centre no tenia cap mena d´atractiu. O potser sí que el tenia, però encara estàvem massa enlluernats amb Antigua i ja res se li podia comparar. Només em va fascinar lleugerament el cementiri a prop d´on vivia en Felipe, amb els nínxols rectangulars pintats cada un de colors diferents, els quals eren repintats per tot sants.

En qualsevol cas, la nostra estada a Xela va ser interessant per les converses mantingudes amb en Felipe i alguns dels seus amics, amb els quals vam fer un bon sopar la segona nit. Durant el sopar vaig parlar amb un guatemalenc que va explicar que el govern era molt populista, per exemple entregant menjar i diners als pobres a canvi de res, sense que activi polítiques per a generar treball, i això és nefast per al futur del país, però els partits de l´oposició no volen proposar canvis a aquestes polítiques perquè sinó no serien votats. A continuació es va queixar que actualment hi ha força violència a Guatemala provocada per la mara 18 i la Salvatrucha, que es guanyen la vida extorsionant negocis a la capital, tot i que ara han començat a extorsionar als veïns, enviant a matons a cobrar periòdicament. Deia que la policia no pot fer res i que el problema s´havia escapat de control. Després va expressar una dita: ´el diable neix en els petits detalls´ i va afegir que era normal la violència del país, perquè els nens juguen a barallar-se, insultar-se,... i va posar un altre exemple, descrivint una tradició a les universitats de Guatemala, la Huelga de Dolores, durant la qual els estudiants s´emmascaren les cares per extorsionar els negocis i fer diners per a festejar, i si aquests no els paguen els tiren oli o pintura a la façana. Així doncs, no era d´estranyar les extorsions, violència i morts que patia la societat, opinant que actualment mor més gent que durant la guerra civil que va durar 36 anys. Però això no deuria de ser del tot exacte, perquè durant la guerra civil que van protagonitzar un cruel govern contra un grup d´esquerres es van produir més de 200.000 morts, un genocidi que va denunciar Rigoberta Menchu, premiada amb el Novel de la pau. Vaig preguntar al guatemalenc què havia passat amb la Rigoberta i va comentar que s´havia presentat a les passades eleccions però que va aconseguir molts pocs vots, bàsicament perquè els indígenes no la van considerar com a representant, a part de moltes critiques, potser perquè és dona i perquè és indígena, tot i que molts creuen que es s´ha enriquit com a empresària i s´ha oblidat dels desemparats.

Un dels amics d´en Felipe que hi havia al sopar, un americà, es va oferir per a portar-nos amb cotxe al següent destí nostre, al llac Atitlan. Durant el camí ens va explicar alguns trucs per no ser atracats als autobusos de la ciutat de Guatemala, per exemple no pots seure a la finestra, perquè es pot asseure algú al costat amb una pistola i discretament demanar-te tots els diners. També ens va explicar que no agaféssim els autobusos de la línea roja, perquè les mares els demanaven diners als conductors per a passar pel sector 18, però aquests no en tenien ni per viure i no feia massa havien matat a 300 conductors en només un any. A continuació ens va explicar dues anècdotes, una que li havia passat a un amic que li van obligar a treure tots els diners de la targeta visa i tot seguit, amb molt bon rollo el van invitar a sopar al Macdonalds amb els seus diners robats. El segon cas era més trist, doncs explicava el que un seu treballador va ser matat feia uns sis anys, potser per venjança o potser simplement va ser un assassinat aleatori, els quals han de realitzar els joves que volen entrar a alguna mara.





‹ Anterior (10/02/2011)  MES   Següent (2011-04-11)›                     ‹ Anterior (2011-01-23 - Mexico)  PAÍS   Següent (2011-03-15 - Mexico)›

Documento sin título

 

Cómo vivir feliz sin libre albedríoDescargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.